Un no és el mateix que dos

Batlle, batlle, Joe, que diria en Jep Cabestany. O sigui que el Jordi Graupera i la Clara Ponsatí, que sembla que han creat un nou partit polític, Alhora, resulta que tenen unes idees diguem-ne curioses sobre la immersió lingüística a Catalunya. Pel que sembla, proposen de crear dues xarxes educatives: una amb immersió lingüística, l’altra amb un model híbrid. Em recorda el que em van explicar, fa temps, que hi ha, o hi havia, al País Basc. Estic d’acord amb en Marçal Sintes en una cosa: la principal —única?— virtut de la proposta és que fa que es parli de la immersió lingüística, de la salut del català, i, per extensió, d’unes quantes coses més, algunes d’elles tabús.

En Marçal Sintes hi fa una sèrie d’objeccions, però jo deixaré la primera pel final. Prefereixo començar per la segona: “es tracta d’una proposta derrotista”. “Es tracta d’esgrimir un fracàs suposadament absolut del model actual, llençar a la brossa l’ambició i assumir la idea fatalista que la causa del català i l’escola és una causa perduda, i que el que toca ara és retirar-se per salvar el que es pugui”. Segons l’articulista, “el català s’ha de portar arreu, a l’aula i també al carrer, i especialment allà on la seva situació és més fràgil i precària. Ha de ser lloc de trobada. Per fer-ho cal, és clar, l’esforç que suposa que entendre i parlar el català sigui útil, beneficiós, atractiu, que valgui la pena”. Crec que, fins aquí, tots hi podem estar d’acord.

Passem a la tercera objecció. Aquí ja comencem a fregar el tabú. “Cap pla sobre l’escola i el català no pot presentar-se aïlladament. L’escola forma part de la societat”. Completament d’acord. Segons el senyor Sintes, no es pot aïllar l’escola dels factors que, al seu entendre, sobretot a partir de l’any 2000, han erosionat l’ús del català —no entenc si es refereix només a l’escola, o a la societat en general. “Només n’assenyalo una: la qüestió demogràfica, amb la incorporació massiva a la nostra societat de moltíssimes persones arribades de fora. És una qüestió delicada i també incòmoda, cert, però de cap manera no la podem obviar, si no volem que prosperin opcions radicals”.

I, ara sí, passo a la primera objecció. La proposta d’en Graupera i na Ponsatí, segons l’articulista, “soscava completament les bases filosòfiques i polítiques del catalanisme de, com a mínim, els darrers seixanta anys”. El concepte catalanisme és tan ample i vague que prefereixo no usar-lo, però em sembla que ens entenem. Segueix en Marçal Sintes: “El catalanisme sempre ha defensat la idea del català com a llengua comuna dels ciutadans de Catalunya, una idea que se sustenta en quelcom que és convicció i voluntat al mateix temps: la idea d’un sol poble, i no de dues identitats coexistint en una mateixa extensió geogràfica”, i menciona els noms de Jordi Pujol, Paco Candel, Josep Benet i Josep Termes com alguns dels que “s’inscriuen en aquest fecund corrent”. En canvi, segons el senyor Sintes, “Si acceptem el que diuen Graupera i Ponsatí, hem d’impugnar aquesta tradició de dalt a baix i assumir la idea —perillosíssima— de dues identitats, dues nacions, dos pobles…” De fet, diu que la Clara Ponsatí diu que “la doctrina d’un sol poble fa molt temps que és falsa”.

Això és tot? No hi ha més objeccions? Sí, n’hi ha dues més. A la quarta diu que la immersió es va començar a aplicar a Santa Coloma de Gramenet, “amb una important població d’origen immigrat”. I a la cinquena diu coses que, tot i importants i a tenir en compte, em semblen obvietats: que hi ha gent que combat rabiosament el català “per terra, mar i aire”, i que la proposta del Jordi i la Clara significa admetre, ni que sigui d’alguna manera, els arguments d’aquests que combaten el català —“la doble xarxa també suposa, d’altra banda, admetre que la salvatge campanya contra el català, d’ara i d’abans, ha fet molt de forat, i ha aconseguit doblegar el catalanisme”. I en posa alguns exemples, que no està malament de recordar.

El que més m’ha fet al·lucinar de la proposta és que vingui de qui vingui. Vull dir: si vingués de Vox, del PP, del PSOE, o fins i tot dels “comuns”, ho entendria. Els dos primers estan clarament en contra del català, punt. En tot cas, sobretot en el cas de Vox, em sorprendria la subtilesa de la proposta. Del PSOE, què se’n pot esperar: són com els de Vox o el PP, però amb “anestèsia”. Els comuns són una colla de toca-timbals, de lo pitjor que pot donar el país. Per quedar bé arribarien a tallar-se els ous. Però que vingui del Jordi Graupera i de la Clara Ponsatí… ep! I que penso que, en algunes coses, poden tenir raó: per exemple, coincideixo amb la Clara quan diu que “la doctrina d’un sol poble fa molt temps que és falsa” —i si en algun moment va ser certa, d’això ja en deu fer vora cent anys.

Passem, doncs, a la primera objecció d’en Marçal Sintes. La immersió lingüística, conclusió de “la idea d’un sol poble, i no de dues identitats coexistint en una mateixa extensió geogràfica”, decau pel simple fet de decaure la idea que la sustenta. És a dir, al decaure la conseqüència, decau la premissa sobre la qual es basava. I jo em pregunto: i què? És a dir: ens hem d’entestar a mantenir com a certa una premissa que, potser, no ho és? De moment, deixem ara de banda la immersió lingüística i passem a parlar de la “idea d’un sol poble”.

Deixeu-me que torni a recordar una frase que va dir Anzar: que abans que es trenqui Espanya, es trencaria Catalunya. Ell no ho va dir, perquè ho va donar com un sobreentès —o per alguna altra raó— però no costa gens endevinar per què va dir el que va dir: que es trencaria Catalunya perquè a Catalunya hi ha, parafrasejant (o no tant) Iván Redondo, catalans i espanyols. Exactament “dues identitats, dues nacions, dos pobles”. Ni més ni menys. No em vingueu ara amb Jordi Pujol, Paco Candel, Josep Benet, Josep Termes i d’altres persones i personatges. Cadascú és lliure de desitjar el que vulgui, una altra cosa és aconseguir fer realitat el que es desitja. I suposant que tots ells desitgessin un sol poble, una sola identitat, una sola nació —i caldria veure com entenien ells aquests conceptes, i si tots els entenien de la mateixa manera—, això no implica necessàriament que les coses siguin així.

És que potser no comparteixo l’objectiu d’un sol poble, una sola nació, i una sola identitat? Oh clar que sí. I què? Com que a mi m’agradaria que les coses fossin d’una determinada manera, doncs ja són d’aquesta determinada manera? Certainly not. Per això, tot i compartir l’anàlisi de la situació amb la Clara Ponsatí, no comparteixo en absolut la proposta de doble xarxa, perquè si alguna cosa fa és reforçar i perpetuar la realitat de “dues identitats, dues nacions, dos pobles” —una altra cosa és de quina manera podem revertir la situació, que ja s’escapa bastant del que vull parlar aquí.

I no se’m malinterpreti: estic d’acord amb en Marçal Sintes quan diu que hem de fer que “entendre i parlar el català sigui útil, beneficiós, atractiu, que valgui la pena”. Però no oblidem que els idiomes tenen un lligam molt important amb la identitat, com segurament hi estaria d’acord l’articulista —i d’aquí la seva primera objecció. De debò ens sorprenen, o ens haurien de sorprendre, notícies com aquesta? Evidentment que no. Per això sóc, diguem-ne, “comprensiu” amb el que la Sílvia Orriols diu sobre la immigració, encara que es focalitzi només en un col·lectiu.

Sembla que, finalment, l’estat espanyol ha començat a donar símptomes d'”intel·ligència”: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado“. Sí, tenim una legislació que, aparentment, fa del català un idioma co-oficial —no ben bé oficial, i dic aparentment perquè a vegades sembla que estigui tan sols despenalitzat—; tenim una certa immersió lingüística —i, com que ja som grandets, ja ens podem imaginar a quins llocs es compleix i a quins llocs “no tant”—; ara ja no veiem el castellà com un enemic… ara ja hem baixat la guàrdia i és quan ens la colen per l’escaire —“nos la meten doblada“, com hauríen dit els de la discoteca de Salou. I ara és quan s’aconsegueixen els resultats als quals fa tant de temps que aspiren. Saben quina mena de gent som. I no, no ho dic ara pensant en el Jordi i la Clara.

Em deia el meu amic que “La identitat nacional es va diluint, però no per culpa dels immigrants”. Jo diria: no només per culpa dels immigrants —els musulmans i els que no ho són. Ells tan sols ens hi ajuden. O dit al revés, si ho voleu: nosaltres els ajudem a ells. Com a país, em sembla que acabarem tenint el que ens mereixem pels nostres actes, i no pels nostres drets. Que no és el mateix.

L’ànima que no volia un cos

No, no tornaré a parlar del partit de la Sílvia Orriols, tot i que avui hi he pensat al llegir una notícia. Però seguiré parlant de Catalunya i dels catalans, així en general. Un dels meus articulistes favorits, Xavier Roig, deia no sé on —crec que en algun dels llibres que ha escrit i que he tingut el plaer de llegir— que l’actiu més important d’un país és la seva gent. No hi podria estar més d’acord. I potser, només potser, això explica, barrejat amb molts altres factors, per què uns països són on són i d’altres són on són.

Un dels llibres que més puc recomanar és “Quina mena de gent som”, recull de quatre assajos escrits per Agustí Calvet, aka Gaziel. L’he citat en diverses ocasions, i tot i que no comparteixo al cent per cent el que diu, és una obra que tots i cadascun dels catalans ha de llegir durant la seva vida.

Quina mena de gent som. No es pot negar que és un títol magnífic. Hi penso de tant en tant, sobretot quan em trobo algunes persones, o quan veig imatges normalment de gent jove, “el futur del país”, que en podríem dir. Quina mena de gent són? Quina mena de catalans són? Som el fruit del passat, així vaig titular aquest blog, perquè si hem arribat a on som és gràcies a (o per culpa de, com ho vulgueu dir) les persones que ens han precedit. I segons la mena de gent que siguin, segons la mena de catalans que siguin, tindrem —tindran—, en el futur, una Catalunya o una altra.

El meu amic amb qui debatia sobre Aliança Catalana em va dir una frase que vaig citar literalment, i que torno a citar ara:

La identitat nacional es va diluint, però no per culpa dels immigrants […] sinó perquè els catalans ni ens ho creiem, ni ens ho hem cregut mai això de Catalunya com a estat independent.

Ara aquí em toca citar en Gaziel:

I la història secular de Catalunya, tant la d’ahir com la d’avui, va demostrant que el nostre poble sempre ho fou, i ara més que mai, en un grau insuficient per a organitzar-se en Estat propi i sense aliatge, i perdurar en aquesta forma superior i independent. En una paraula: Catalunya, nacionalment parlant, ha estat i és un organisme imperfecte i rudimentari i feble.

Gaziel, El desconhort, 9

La història de Catalunya és la de la impotència de la Catalanitat, al llarg dels segles, per a constituir-se una Nacionalitat a l’estil de les que els nacionalistes catalans del segle XIX i XX volien que fos, i per això deien i sostenien que ja ho era.

Gaziel, Introducció a una nova Història de Catalunya, 15

No es pot negar pas: Gaziel és molt crític amb Catalunya. No de la manera que algú és crític amb els altres, amb les realitats de les quals no en forma ni se’n sent part, sinó amb aquelles de les quals n’és i se’n sent part. I crec que ningú no pot negar que, efectivament, Catalunya ha estat, al llarg de la història, incapaç de constituir-se en Estat. Ja sigui perquè no ho ha intentat —pels motius que sigui— ja sigui perquè quan ho ha intentat no se n’ha sortit —again, pels motius que sigui. Ep, no està dient que en algun moment de la història ho fou però que va deixar de ser-ho, no: diu que ni ho és ara ni ho ha estat mai.

Gaziel parla de la nació com de l’ànima i de l’estat com del cos, i em sembla una analogia força ben trobada. Què ha fet que Catalunya no hagi estat mai capaç de trobar un “cos” per a aquesta “ànima”? Té raó quan diu que, nacionalment parlant, Catalunya “és un organisme imperfecte i rudimentari i feble”? Una possible hipòtesi de resposta la dóna el propi Gaziel:

Que hi ha col·lectivitats humanes (o nacions, per dir-ho en el llenguatge encara nacionalista que parlem avui dia) la trajectòria de les quals, en el temps passat, sembla com si hagués anat obeint al fil del corrent històric, el mateix que una nau emportada i afavorida per la maror; o com si els seus tripulants, dotats d’un misteriós sentit d’orientació o d’una sort propícia, haguessin tingut la traça d’anar seguint la correntia, sense perdre-la mai de vista ni entravessar-se en el seu curs o encallar-se en un marge. I, en canvi, hi ha pobles (com també homes i dones) que fan l’efecte com si mai no sabessin on són, entestats a remar contra el corrent, topant en els esculls, caient a tots els remolins i naufragant sempre.

Gaziel, Introducció a una nova Història de Catalunya, 14

A “quina mena de gent som”, Gaziel distingeix entre “falles” i “pegues” (El desconhort, 5). “Les falles són sempre d’ordre humà; les pegues, al contrari, es produeixen fatalment, imposades per una força sobrehumana”. Les pegues són les coses que a un país li passen sense que en tingui culpa. Per exemple: que se’t mori un aliat just quan venia a ajudar-te. En això, poca cosa s’hi pot fer. Les falles, en canvi, són les decisions equivocades que el propi país pren, de forma voluntària ni que sigui inconscient —entenem que un no s’equivoca perquè vol, és a dir, sabent que s’equivoca. El propi Gaziel ho explica d’una altra manera:

Un jugador del qual diem que té mala sort no és pas un jugador que perd sempre. Fins els més dissortats tenen diades bones. […] Si al voltant d’una taula sinistra us trobeu, doncs, amb el “jugador que perd sempre”, […] Totes les probabilitats són que no es tracta pas d’un jugador dissortat, sinó d’un mal jugador, que és cosa absolutament distinta. Només caldrà que us poseu silenciosament darrera seu, a veure com juga. No trigareu pas molt a descobrir que llença espases quan hauria de llançar oros, i envida quan cal passar, i no n’ensopega ni una. Doncs bé: aquesta mena de jugador és Catalunya.

Gaziel, El desconhort, 4

Cony! Tan inútils som? Ep!, i que el propi Gaziel en posa uns quants exemples, d’aquestes falles que farien de Catalunya “un mal jugador”. Potser són aquestes falles les que fan de Catalunya —en Gaziel no ho diu, però crec que se li entén perfectament— un poble que fa l’efecte que mai no sap on és, que s’entesta a “remar contra corrent, topant en els esculls, caient a tots els remolins i naufragant sempre”.

Aquí faré una pausa. Abans de parlar de pegues i falles —perdó: de falles, que al capdavall són les que se’ns poden imputar— vull recordar la cita que he fet del que em va dir el meu amic: “els catalans ni ens ho creiem, ni ens ho hem cregut mai això de Catalunya com a estat independent”. I aquí enllaço amb el que ens deia Gaziel: “Catalunya, nacionalment parlant, ha estat i és un organisme imperfecte i rudimentari i feble” —però jo hi faria un petit canvi: on en Gaziel hi diu “organisme”, jo hi diria “ànima”.

Seguim. En un dels articles sobre Aliança Catalana mencionava en Bernat Dedéu. Bé, deixeu-me que el citi una mica:

Els catalans tenim coses extraordinàries com a poble, però hem confós la política amb l’ètica i això és un mal terrible de la nostra tribu. Pensem que la política és l’art de tenir raó, pensem que l’art de tenir raó es basa en la bondat i pensem que, si tenim raó, el món ens la donarà. Jo crec que aquesta última és la nostra pitjor tara, la més perillosa.

Ah, sí, ja sé què em preguntareu: però a veure, què cony té a veure això amb les falles de què parlaves abans? És que tots els errors que menciona Gaziel al seu llibre són deguts a confondre “la política amb l’ètica”? La veritat és que no m’he posat a investigar-ho, i tampoc és que m’interessi massa: allò ja està fet, no podem tirar enrere, però sí podem intentar aprendre dels errors. I quan el senyor Dedéu diu que els catalans conforem ètica i política, potser té tota la raó. És que la política no ha de ser ètica? Sí… sempre i quan tots els actors polítics siguin ètics. Intentar jugar a un joc de cartes, a un partit de futbol, complint les normes quan tothom fa trampes, només té un desenllaç: que perds. I potser aquí, ni que sigui de casualitat, he apuntat una de les falles (o potser causa de les falles) dels catalans: que no tenim voluntat de guanyar. Perquè el que segurament ens interessa, en realitat, és tenir raó.

Obro parèntesi. A Espanya, el que importa, segurament, és guanyar, tinguis o no tinguis raó. A Catalunya, probablement, el que importa és tenir raó, guanyis o perdis. Tanco parèntesi. Segueixo citant el senyor Dedéu:

Als catalans ens sorprèn que els estats utilitzin el seu poder i crec que és un defecte molt nostre. […] Com és que l’Estat exerceix el poder? Perquè no té més remei que fer-ho, perquè és la seva estricta obligació. El que no entenem els catalans és que, quan Isabel Díaz Ayuso diu que l’Estat ha de fer el que sigui per defensar-se, cosa que, per cert, deia, fa molt poc temps, la ministra socialista Margarita Robles, l’Estat té tota la raó del món. I Catalunya com a Estat hauria de fer l’impossible per defensar-se. Una altra cosa és que la força es pugui utilitzar d’una manera més o menys intel·ligent. Hi ha formes i formes, gent que tenia molta força ha perdut perquè no tenia perícia a l’hora d’usar-la. Però la força i el poder sempre estan per exercir-los.

I més:

El problema no és que tu siguis pacifista o no. El problema és que, si vols constituir una unitat política sòlida, tard o d’hora t’hauràs d’enfrontar a la temptació de matar. I, per tant, el problema no és el que pensis. El problema és què faràs. Aquesta és la clau. El problema és què faràs, perquè t’hi trobaràs. I això no ho podràs triar. […] La política és el que comença després de la batalla, després de la catarsi, després de la carnisseria, és quan els supervivents s’aixequen de la batalla i diuen, bé, ara què fem? El que nosaltres volem és estalviar-nos la batalla. I Hobbes ens diu: “miri, no”.

Als catalans ens sorprèn que els estats utilitzin el seu poder perquè ens sorprèn que vulguin guanyar. Per a tenir raó no cal usar el poder: o tens raó, o no en tens, punt. Però per a guanyar sí que cal utilitzar el poder. I com que nosaltres no volem guanyar, ens sorpren que els altres vulguin guanyar.

Obro parèntesi. Potser per això tants i tants catalans estan en contra d’Israel, perquè Israel vol guanyar, i com que és Israel qui té els mitjans per a guanyar, automàticament creuen —aquests catalans de qui parlo— que són els altres, i no Israel, qui té raó, i que amb això n’hi hauria d’haver prou. Tanco parèntesi.

Gaziel comparava Catalunya amb el jugador de cartes que sempre fa el que no toca. I quan algú juga a un joc prenent sempre decisions incorrectes, potser cal plantejar-se si aquest jugador ha entès de què va el joc, quines són les normes, quin és l’objectiu si vols guanyar —bé, ja m’oblidava que nosaltres no volem guanyar… però és igual, seguim, potser tot es tracta d’inculcar a aquest país nostre que sí, que s’ha de voler guanyar, i que tenir raó no és suficient, i a vegades ni tan sols necessari. I potser aquesta és una diferència entre bascos i catalans, i un altre motiu que expliqui per què ells (els bascos) cauen tan bé a Espanya mentre que nosaltres (els catalans) caiem tan malament… que no se m’oblidi: no us perdeu aquest article.

Però a veure, de debò que tot es redueix a voler guanyar? Doncs en gran part sí. Torno a citar, un altre cop, el meu amic: “els catalans ni ens ho creiem, ni ens ho hem cregut mai això de Catalunya com a estat independent”. Per què no ens ho creiem ni ens ho hem cregut mai? Perquè en el fons ho veiem com quelcom impossible. I pretendre coses impossibles és una xorrada. Toca citar novament en Gaziel:

Ara toquem el secret, la falla mil·lenària de Catalunya. […] Quan no té més remei que enfrontar-se amb l’enemic mortal, el lleó planta cara, el tigre dubta, l’ocell se’n vola. Catalunya, que té del món una visió essencialment pràctica, davant del perill biaixa sempre. [..] Biaixa sempre, perquè no acaba mai de creure en l’heroisme, fins quan el practica accidentalment. I de seguida que pot contemporitza, perquè davant les extremes actituds humanes, les més altes i sublims, un instint pregon, com un bordó sarcàstic, li va murmurant a cau d’orella: “Totes les follies són cosa passatgera. Deixa que s’esbravin. Dóna’ls per la banda. Que tu, amb aquest seny que no t’abandona mai del tot, tard o d’hora tornaràs al teu dolç viure de sempre”.

Gaziel, El desconhort, 13

I on hi diu “visió essencialment pràctica”, jo diria “visió essencialment materialista”. Temps enrere explicava que a Espanya creuen que els catalans no tenim principis, i potser sí que en tenim, però un, i un de molt concret: el nostre “dolç viure de sempre”. Independència? Què cony —quina “follia”! Ja en tirarem un bon tros a l’olla, d’independència…

Falta de voluntat guanyadora, no creure en l’heroisme… potser són com dues cares de la mateixa moneda.

A vegades m’agradaria tenir al meu davant aquestes persones que em trobo, que veig en imatges, els d’aquest i d’aquell grup de música, etcètera, entaforar-los aquest llibre i aquell altre, fins i tot aquests articles meus, sacsejar-los i dir-los “reacciona, reacciona!”. Que el primer requisit per aconseguir una cosa és voler-la aconseguir, encara que ara no puguis obtenir-la. Perquè si no la vols, no només no sabràs adonar-te del moment en què sigui possible, és que ni que te n’adonis, no el sabràs —perquè no voldràs— aprofitar.

Que tot és política, i que tota política que no fem nosaltres, ens la faran —Espanya o qui sigui— contra nosaltres.

Tabú Sílvia Orriols, 3

Recordo una persona que vaig conèixer fa anys (ignoro si segueix viva, espero que sí, i en aquest cas ja tindrà entre 93 i 94 anys) em va dir un cop (no referint-se a mi): “jo sóc responsable del que dic, no del que la gent entén”. Comparteixo aquesta afirmació, que no excusa la persona que parla o escriu a intentar que se l’entegui com més fàcilment millor. I és probable que, en el que jo he anat escrivint sobre Aliança Catalana, hagi pogut donar peu a algunes confusions. Després del meu segon article, el meu amic em fa més objeccions. Anem a per elles.

Ningú no marxa del lloc on viu per passar a viure pitjor. Bé, això tampoc és cert: hi ha gent que fa sacrificis, ja sigui per motius de feina, humanitaris, patriòtics, ideològics… però no són la majoria, i dono per fet que gairebé tothom que emigra és perquè vol viure millor, encara que durant un període de temps visqui pitjor — és una qüestió d’expectatives.

Anem a suposar ara que algú ens proposa anar a “catalanitzar” (o “espanyolitzar”, que pel cas és el mateix) un altre país, del qual tothom té clar que no és Catalunya (ni Espanya). Quanta gent s’hi apuntaria? De fet, la pregunta no té cap mena de sentit. Quan en alguna cita dels meus articles anteriors se citava l’efecte castellanitzador o espanyolitzador de la immigració procedent d’Espanya, es parlava de gent que partia de la base que anava a un lloc que “también es España“. Per això la pregunta anterior no té sentit, perquè són dos casos diferents. Però és que encara hi ha més. Aquests estudis que citava la cita no diuen que aquelles persones van venir a Catalunya a espanyolitzar-la i no per la pobra situació econòmica que tenien allà. No ho diuen. Diuen que els governants que van afavorir que aquestes persones vinguessin buscaven aquest objectiu. Els governants, no necessàriament els immigrants. I per això parlava de la instrumentalització de la immigració (la feta pels polítics espanyols, no pels catalans). La pobra situació econòmica de determinades regions d’Espanya es va aprofitar per aconseguir un determinat efecte.

I per això deia que aquest efecte espanyolitzador no cal que fos buscat per les persones que emigraven. Només calia que, buscat o no per ells, es produís. I recony si s’ha produït! Com vaig llegir fa un temps, a Reus, als anys trenta del segle vint, parlaven en català des dels mossèns fins a les putes. Qui parlava en castellà? Els guàrdies civils i els funcionaris de l’estat —pocs, que en aquella època l’estat no era el mastodont en què s’ha acabat convertint. I el que es deia de Reus es podria dir de gairebé tots els municipis catalans. Ara, en canvi, podria citar notícies com aquesta o aquesta. Per favor, que ningú no em digui que la immigració no hi ha tingut res a veure, en això. I és irrellevant si aquelles persones van venir amb aquesta intenció o no: el que és rellevant és que s’ha produït, i sense aquesta immigració no s’hauria produït. No fa falta una intencionalitat pròpia perquè es produeixi un efecte o una conseqüència.

I sí, ja sé que hi ha hagut persones que van venir de fora i ara són “un més”. Són majoria? Són minoria? És que no ha augmentat molt el vot independentista en zones de Catalunya on hi ha una gran quantitat de persones amb origen fora de Catalunya (ja sigui perquè hi han nascut, o perquè els seus pares hi han nascut)? Sí. No ho hem fet tan malament. Ara em ve al cap una frase d’Aznar: que abans que es trenqués Espanya es trencaria Catalunya. Per què ho va dir? A què es referia? Em ve també al cap una frase que em va dir una persona de la meva edat (o un any més jove), concretament d’Andalusia, entre el 2002 i el 2004: “el problema de Cataluña es que hay catalanes“.

Deia també que no es pot pretendre resoldre tots els problemes del món. I quan dic “resoldre tots els problemes del món” no em refereixo a la gent que malviu a casa nostra, perquè això no és un problema “de tot el món”, sinó un problema de casa nostra. Si és resoluble o no, ho ignoro. El meu amic creu rotundament que sí, jo no ho tinc tan clar. I fins i tot acceptant que, ara mateix, la resposta sigui que sí, fins quan això seguirà sent així? Oh, és que aquí no parlem de la qüestió de la immigració en general, “a tot el món”! Un problema que ens afecta, perquè és el que causa que ens vinguin immigrants, i la capacitat que tenim per aportar part de la solució al problema —és a dir, fer que aquestes persones que viuen a casa nostra no malvisquin— és limitada.

Llavors ens trobem amb la pregunta de què fem amb els immigrants il·legals. El meu amic em posa l’exemple d’un immigrant il·legal que demana atenció a un hospital. El fem fora? No atendre els immigrants il·legals, em diu, és contraproduent, perquè genera més desigualtat i augmenta els índexs de criminalitat i delinqüència. Perquè com bé em diu, els immigrants il·legals estan en la marginalitat, i per a sobreviure han de delinquir. Anem a suposar que decidim atendre els immigrants, tan legals com il·legals. Deixem de moment de banda l’efecte crida que això té. La qüestió ja no és només moral, la qüestió és: estem disposats a pagar-ho? Perquè senyors meus, això no és gratis. Després que ningú es queixi que els impostos són alts. En tot cas, que es queixi que no es dediquen partides suficients a atendre els immigrants, tant legals com il·legals.

Citava també professors que treballen en centres d’alta complexitat. No ho deia tant pel xoc de cultures. Ho deia sobretot perquè convé fer-se una idea precisa de quins valors i quina cultura tenen les persones que ens arriben. He deixat passar un punt que em comenta el meu amic: sobre si la senyora Orriols es queixa únicament de la immigració il·legal, perquè en els tuits seus que veu es queixa de qüestions com ara que no mengen carn de porc, que volen resar a les mesquites i que les noies no van amb banyador a la piscina. Són problemes terribles? Probablement no. Comparteixo el que diu en aquests tuits? Probablement no. Aprovo tot el que fa i diu la senyora Orriols? No. Com tampoc ho faig del mossèn del poble, o del bisbe de la diòcesi —ja no diguem de Francesc, a qui considero un personatge nefast.

Aquí vull citar literalment una cosa que em diu el meu amic perquè la comparteixo plenament:

No podem exigir als nouvinguts que aprenguin el català, quan els catalans no el parlem. No podem exigir als nens dels nouvinguts el català, quan els catalans l’estem deixant perdre a les escoles.

Ja m’imaginava jo que l’As, l’Sport, el Marca i el Mundo Deportivo (o “mundoportivo”, com en diu el Jep Cabestany) no parlen d’Aliança Catalana i de la Sílvia Orriols. M’alegra que el meu amic la segueixi a twitter, perquè (entenc) que és ella qui escriu els seus tuits, encara que twitter (o com es digui ara) no acostuma a treure el millor de la gent, perquè vol dir que va a una font original, sense “intermediaris”. Ignoro si el senyor Duran-Pich compartiria la frase de “cada uno en su país”. A vegades les diferències d’opinió vénen per diferències en la comprensió dels conceptes: què és racisme, què és masclisme, què és feminisme, què és cultura, què és llibertat… et penses que parleu del mateix i en realitat no esteu parlant del mateix —nota al marge: això passa bastant en teologia, trobo jo.

A manera de conclusió —almenys provisional. Tinc decidit que votaré —cas que es presenti— Aliança Catalana? No. Tinc decidit que no la votaré? Tampoc. Penso que és el “dimoni escuat”, per entendre’ns? No, o millor dit: encara no. Que no vol dir necessàriament que d’aquí uns dies, o setmanes, o mesos, ja la consideraré racista. Tinc molt clar que alguns temes de base el meu amic i jo els veiem de forma bastant diferent, i per això la valoració del discurs de la senyora Orriols i el seu partit és bastant diferent. Potser jo sóc més malpensat, potser tinc més tirada a buscar els problemes o els inconvenients o els desavantatges. Potser tinc més mal concepte de l’ésser humà. Però independentment d’això, tant de bo que ell, a mi, els seus arguments m’hagin fet pensar, i els meus arguments, a ell, l’hagin fet pensar. Si així ha estat, ha valgut la pena.

Tabú Sílvia Orriols, 2

Ja estava al llit quan vaig sentir soroll al mòbil —el tenia en mode vibració. Miro i veig que per Whatsapp m’ha escrit l’amic de la uni a qui vaig enviar l’article de l’1 d’abril. Ja m’imaginava que em respondria, no m’imaginava que fos tan ràpid, i més estant ell de viatge amb la parella. La veritat és que li ho agraeixo i me n’alegro, perquè són comentaris i arguments que no es poden deixar passar per alt, perquè són bons, més enllà de fins a quin punt hi estic d’acord.

I

Voldria començar amb una reflexió una mica metafísica. Aliança Catalana és un partit polític que té un determinat programa, una determinada ideologia. I que davant del fenomen de la immigració, s’hi posiciona d’una certa manera, i no d’una altra. Fins aquí, sembla que acabo de dir una obvietat. El que ja no és tan obvi és quin és aquest programa polític, quina és la seva ideologia, i com es posicionen davant del fenomen de la immigració. Les coses són com són, però sovint no tenen els efectes segons com són sinó segons com es perceben. I quan es tracta de qüestions polítiques —com també en moltes d’altres— el paper dels mitjans de comunicació és fonamental. Això no obstant, no seré jo qui negui que la qüestió de la immigració és un punt molt important en el programa i ideari d’Aliança Catalana, fins i tot en el cas que es discuteixi que la imatge que els mitjans de comunicació en donen s’ajusti a la realitat del partit —cosa que, almenys de moment, encara no faig.

No copiaré tal qual aquí els missatges sencers que el meu amic em va passar per whatsapp, entre d’altres motius perquè ni tan sols li he demanat permís per a fer-ho. Intentaré, això sí, resumir-los amb la màxima honestedat possible. Accepto un comentari que em fa: que al meu article faig una mica de “poti-poti” de tres qüestions: la identitat nacional, la protecció de la cultura i la immigració. Tornaré a fer-ho aquí, i per dos motius: perquè la cultura és un ingredient important en la identitat nacional, i perquè quan la senyora Orriols ens adverteix dels perills de la immigració ho fa per dues raons: delinqüència i identitat.

Podem dir que la gent que ve a viure a Catalunya ve a buscar una vida millor, sense excepció? Jo crec que no. Estic especialment en contra de dues paraules: “sense excepció”. Hi podria estar d’acord si digués “la majoria”, o “una gran part”. I fins i tot així, em semblaria una generalització. A la vinya del Senyor hi ha de tot, i a la vinya de la immigració també hi ha de tot. Però anem a suposar ara que és el cas d’una gran majoria. Que una persona vingui a Catalunya buscant una vida millor no vol dir que només busqui una vida millor. Pot buscar també d’altres coses. O se la pot fer venir per a aconseguir d’altres coses. I aquí he de recuperar una cita que ja vaig fer l’altre dia:

Fa ja uns quants anys que el doctor Joan Coromines, il·lustre filòleg i catedràtic de la universitat de Chicago, va demostrar empíricament que després de la guerra civil el govern franquista va fomentar l’emigració de la resta de l’Estat cap a Catalunya per a “castellanitzar-la”. Les “cases regionals” es van establir a Catalunya també a aquest efecte. Fins i tot un president de Govern (el senyor Calvo Sotelo), en plena transició, va insistir en la “castellanització”.

Vol dir això que tots i cadascun dels immigrants espanyols que van venir a viure a Catalunya tenien per objectiu (a més a més de viure millor) castellanitzar (i.e., espanyolitzar) Catalunya? Doncs alguns sí i d’altres no. I no sabria dir quin grup és el majoritari. El que és important, aquí, és que aquest col·lectiu fou instrumentalitzat per un poder polític, tant si als immigrants els agradava com si no, tant si n’eren conscients com si no. Hi insisteixo: fou instrumentalitzat, amb o sense el seu consentiment. Amb o sense el seu coneixement. I això també pot passar amb els immigrants que vénen d’altres llocs. I no cal que algú els instrumentalitzi: imagineu-vos què passaria si milers i milers d’europeus (o d’asiàtics!) emigressin en massa al nord d’Àfrica. Ens entenem? No cal que tu, immigrant individual, tinguis o no tinguis una intenció determinada.

II

Faré ara una pausa abans de seguir parlant dels comentaris que em va fer el meu amic. Diu Bernat Dedéu (filòsof que cal llegir sempre, fins i tot quan no s’hi està del tot d’acord) que “els catalans tenim coses extraordinàries com a poble”, però (això ho dic jo i crec que tothom hi estarà d’acord) també en tenim d’altres que no ho són. I, al meu entendre, una d’aquestes coses és que tenim un cert complex de messies, de voler resoldre tots els problemes, entre d’altres coses perquè creiem que tots els problemes tenen solució.

Doncs bé, estic del tot convençut que no és veritat. Al món hi ha problemes que, almenys a curt i mitjà termini, no es poden resoldre. I un d’ells és la immigració, especialment perquè les seves causes (quan és una immigració diguem-ne forçada) no tenen tampoc solució a curt i mitjà termini. Ho sento. La mare d’en Bambi és morta. Algú em dirà: i això vol dir que hem de deixar morir de gana no sé quanta gent perquè als seus països no poden sobreviure? La meva pregunta és: tenim realment la possibilitat d’evitar que tota aquesta quantitat de gent es mori de gana? Sé que és una putada, però hem d’admetre que no podem solucionar tots els problemes que hi ha al món.

Llavors, doncs, què hem de fer, en aquests casos? Només podem gestionar el problema. Per això existeix la diferència entre la immigració legal i la il·legal, perquè els països tenen lleis que regulen l’entrada i l’estada de ciutadans d’altres països —i, fins on jo sé, la senyora Orriols només està en contra de la immigració il·legal, no de la legal. Ja sé que el lema de “papers per a tothom” pot semblar molt bonic, però no ho és —o millor dit, les conseqüències no ho són.

Quina casualitat que avui llegís un article que em va com anell al dit:

Catalunya fa anys i panys que està governada, almenys mentalment, pel progressisme postfranquista que es basa en determinats principis que també han ajudat, de pas, a desmembrar la societat civil catalana. […] L’opinió pública social catalana ha esdevingut majoritàriament un conglomerat que pensa que Catalunya ha de ser una mena d’Open Arms de vocació transversal. Qualsevol causa mereix solidaritat menys la nostra.

L’autor ho diu del finançament, però la cita descriu molt bé el nostre caràcter, la nostra manera de ser com a país. I quan la senyora Orriols reclama que les ajudes públiques siguin primer pels de casa, doncs… pixa contra el vent d’aquesta manera que tenim de ser.

Deixeu-me que torni al concepte de “gestionar el problema”, en aquest cas de la immigració, citant el senyor Alfons Duran-Pich:

Qualsevol que hagi estudiat demografia sap de la importància del volum de la població, de la seva estructura i de l’ajust d’aquesta població a la realitat econòmica. Per això cal instrumentar una clara i precisa política migratòria.

I encara més:

De forma sistemàtica, l’“esquerra” oficial a Catalunya ha practicat el “bonisme” i ha defensat el multiculturalisme, amb totes les seves conseqüències. […] Això ha suposat el xoc entre els valors occidentals de societats lliures i obertes amb uns valors que no accepten, per exemple, la igualtat entre l’home i la dona, la llibertat de credo religiós o la llibertat d’expressió.

Perquè en la més autèntica tradició bonista i somiatruites que tenim els catalans, ens pensem que totes les persones que vénen de fora comparteixen els nostres valors fonamentals —no dic ara la nostra identitat nacional, o idioma, o cultura, etcètera. Parleu amb professors que treballin en instituts “d’alta complexitat” —és a dir, amb molta presència d’immigració— i que us expliquin les seves experiències, el que viuen al seu dia a dia. Ho sé perquè una persona a qui veig almenys un o dos cops per setmana treballa justament en un d’aquests instituts. Potser ens cal, a tots plegats, un cert bany de realitat. I sí, ja sé que no es pot generalitzar. Bé, en realitat sí que es pot, sempre i quan sigui a bé, però mai a malament. A tot arreu hi ha excepcions —com ara potser Manlleu, per posar-ne un exemple— però són això, excepcions, i no es pot fer norma de les excepcions.

III

Arribats a aquest punt, sembla que ja estigui tot dit, oi? Doncs no. Perquè crec que és ara quan arriben, al meu entendre, els millors arguments del meu amic. Aquí hauré de citar, cosa que faré amb la màxima brevetat possible. Em diu:

No podem, de cap manera, exigir al que ve de fora, que per cert “ve a Espanya”, que es barregi i respecti una identitat nacional que no ens creiem ni nosaltres mateixos.

Que la identitat nacional catalana sovint no ens la creiem ni nosaltres, doncs hi estic del tot d’acord. Que això ens treu legitimitat per a exigir, als immigrants, que la respectin i, si es queden a viure aquí, l’arribin a adoptar, ja sigui ells o els seus fills, doncs també hi puc estar d’acord. Ara bé: si la nostra identitat nacional ja es va diluint en gran part per culpa nostra —com em dirà el meu amic una mica més endavant—, cosa que no nego, no cal que accelerem o intensifiquem aquest procés amb immigració que, sovint, ni tan sols vol abraçar “els valors occidentals de societats lliures”, com diria el senyor Duran-Pich.

La identitat nacional es va diluint, però no per culpa dels immigrants […] sinó perquè els catalans ni ens ho creiem, ni ens ho hem cregut mai això de Catalunya com a estat independent.

Completament d’acord excepte si entenem que la immigració està del tot exempta de culpa, almenys tota la immigració —recordeu el que he dit al principi sobre la instrumentalització de la immigració. Ara em ve al cap una anècdota d’una reunió d’un consell al qual assisteixo. Deuria ser a finals del 2017. Algú va mencionar la possibilitat que Catalunya realment s’independitzés, o almenys en va plantejar la hipòtesi. Les rialletes que hi va haver en aquella reunió em van semblar realment fastigoses —i que consti que, en aquella reunió, no hi havia precisament “fachirulos”.

I finalment considera que:

qualsevol projecte polític que es basi en fotre la culpa als altres dels nostres mals és una red flag de manual.

i més encara si aquests “altres” són el col·lectiu musulmà, “diana de tots els prejudicis de la nostra societat”; llavors

estem parlant sense cap mena de dubte d’un projecte clarament, 100%, indiscutiblement racista, i per tant, despreciable, miserable […].

Puc compartir aquesta “tipificació” de “falta”, és a dir, que un projecte que consisteixi en donar la culpa a un col·lectiu d’una altra raça o origen de tots els mals de la nostra societat, tal projecte fa “pudor de socarrim”. És impossible que un determinat col·lectiu, el que sigui, tingui la culpa de tots els mals de la nostra societat, i que sigui culpa exclusivament seva. Que el col·lectiu musulmà sigui diana de tots els prejudicis de la nostra societat, doncs sembla ser que no som els únics.

Però fins i tot acceptant el “tipus delictiu”: es pot demostrar que és justament això el que fa Aliança Catalana? Hi ha opinions per a tots els gustos:

En el discurs polític de Aliança Catalana no hi ha cap traça de racisme, ni de totalitarisme, ni d’autoritarisme. Criminalitzar-los sistemàticament resulta canallesc. Defensen els valors d’una cultura mil·lenària que uns altres intenten de diluir per arribar a la total anihilació.

I aquí cal que tinguem molt present el que deia, cap al principi, del paper dels mitjans de comunicació a l’hora de transmetre el missatge de determinats grups polítics.

IV

Llavors, doncs, qui té raó? El meu amic, al qualificar —i si us plau que em corregeixi si el malinterpreto— de racista el projecte polític d’Aliança Catalana, o bé el senyor Duran-Pich, que no hi troba “cap traça de racisme”?

Doncs aquesta és una pregunta que cadascú haurà de respondre personalment, cas que es plantegi votar-lo pels motius que sigui.

I respondre amb cura, no fos que acabéssim fent el joc a l’enemic.

Tabú Sílvia Orriols

Quan vaig llegir que havien convocat eleccions catalanes pel 12 de maig, la primera cosa en què vaig pensar va ser: s’hi presentarà la Sílvia Orriols? Fa una estona acabo de veure que la resposta final no arribarà fins el 16 d’abril, dia en què les candidatures es publicaran al DOGC —els partits tenen fins el 8 d’abril per a presentar-les a les juntes electorals provincials. Estaré atent a aquestes dates, per saber si el seu partit (Aliança Catalana) es presenta a la província on voto… per saber si val la pena plantejar-me votar-lo.

Ja vaig escriure sobre ella —indirectament— fa uns mesos, a l’estiu. No sé si al final l’acabaré votant, però el que més m’agrada de l’aparició del seu partit és que posa damunt la taula una sèrie de debats i de fets que, a Catalunya, són tabú.

Perquè hem de reconèixer que a Catalunya tenim temes que són tabú. Ens pensem que som molt progres, molt oberts, molt demòcrates i molt tolerants, però hi ha temes que són tabú. I la senyora Orriols ha comès l’imperdonable pecat de treure’n un. La immigració? No! —bé… també, però no. La identitat.

Ah, la identitat. Ja en vaig parlar en aquell article, d’una manera o altra. Els catalans tenim un problema amb la identitat com a concepte. “Som i serem gent catalana”, diu La Santa Espina, “tant si es vol com si no es vol”. “Ciutadans de Catalunya”, va dir el tal Tarradellas quan va tornar de França. Als catalans el tema de la identitat ens fa eriçar el pèl. Potser per això posem el llistó tan baix a l’hora de qualificar els altres de fatxes o de xenòfobs.

Com que qui molt corre poc camina i se la fot de cap, potser convé tirar una mica enrere i començar pel principi.

Els estats són, en primer lloc i abans que qualsevol altra cosa, estructures de poder. Ha quedat clar? Seguim. Els estats, algú em dirà, són els que ens garanteixen l’educació i la sanitat (més o menys) universal, la seguretat, els tribunals, les infraestructures i un llarg etcètera. No em cal entrar a discutir-ho, tan sols diré que, per a poder fer tot això, cal tenir poder. Poder per a fer lleis i, sobretot, fer-les complir i castigar els infractors; poder per a recaptar els impostos amb els quals es financen l’educació i la sanitat (més o menys) universal, i la seguretat, i les infraestructures i un llarg etcètera.

Com justifiquen els estats la seva existència? Doncs justament per aquests “serveis” que presten a la ciutadania. Aquesta explicació, però, té un problema. En primer lloc perquè no explica com s’ha arribat a l’existència dels estats actuals, i tampoc explica per què han de seguir existint de la manera que existeixen. I en segon lloc perquè no justifica l’àmbit en què actua un estat, és a dir, el territori sobre el qual —i sobre la gent que hi viu— pretén tenir poder.

Segles enrere les coses eren més senzilles. Els “governants” —tinguessin el nom que tinguessin— justificaven el seu poder en el dret diví. Va arribar un moment que això ja no “colava”, ja fos perquè el governant (o el seu règim) era ateu o perquè la societat sobre la qual es volia imposar havia deixat, potser no oficialment però sí de fet, de creure en Déu; per tant, va caldre buscar-se una altra “excusa”. I no, no em refereixo a la democràcia. La democràcia pot explicar la forma de govern d’un estat, però no la seva existència. Mai ningú al món ha votat a favor o en contra de l’existència d’Espanya, França, Portugal, Alemanya…

Si entenguéssim els estats únicament com a proveïdors de serveis, llavors tindria sentit que els ciutadans preferissin pertànyer a un estat o a un altre segons cada estat fos més eficaç o eficient en la prestació d’aquests serveis. Avui en dia aquest fenomen es dóna en forma d’emigració voluntària —entén per “emigració voluntària” la que no la causa el “morir-se de gana” al país on es viu. Ja sigui youtubers que se’n van a Andorra, o a d’altres països, buscant millors tractes fiscals, etcètera.

No cal ni dir que la lleialtat dels ciutadans envers el seu estat no es justifica únicament, i probablement ni tan sols principalment, pels “beneficis” que n’obtenen. Si obeïm les lleis del nostre país no és únicament perquè no tinguem més remei —“ens tancaran a la presó”—, sinó també perquè ens sembla normal, lògic, i no només perquè no siguem anarquistes. Ens semblem legítimes perquè són les lleis del nostre país, emanades de les nostres institucions —no només perquè siguin democràtiques. I parlo de les lleis com a exemple, podria parlar també de les seves institucions, tradicions, costums, etcètera. Són “dels nostres”. Per això quan ens trobem un compatriota a l’estranger ens posem tan contents (bé, uns més que d’altres), i no només per una simple qüestió lingüística.

Com el lector deu haver deduït fàcilment, aquí m’estic referint a la identitat política, la identitat nacional. Un estat pot adoptar moltes formes diferents: monarquia, república, pot ser més o menys democràtic, però sempre serà el nostre. Es podran fer cops d’estat, guerres civils —que no deixen de ser un “quítate tú para ponerme yo“—, però no deixarà de ser el nostre estat, el nostre país. de l’estat. És aquesta identitat política (la nacionalitat) el que justifica l’existència dels estats (i d’aquí també a la confusió entre els termes “estat” i “nació”) i la lleialtat i sentiment de pertinença dels seus ciutadans envers ells.

Deia Gaziel en un dels seus llibres que Catalunya és com una ànima que no ha tingut mai un cos propi, no hi ha hagut mai un estat que tingués just aquest nom: Catalunya. A l’època dels nostres reis, ni que tinguessin el seu tron a Barcelona, eren reis d’Aragó, o de la corona catalano-aragonesa, si ho preferiu dir així. Reis de Catalunya “a seques” em sembla que no ho han estat mai, perquè el primer comte de Barcelona que fou rei, ho fou perquè va succeir a la corona d’Aragó. Potser aquest fet de no haver tingut mai —almenys en opinió de Gaziel— un cos propi, i d’una sèrie d’esdeveniments històrics (matrimoni dels anomenats “Reis Catòlics” i la Guerra de Successió de principis del segle XVIII) ha fet que no s’hagi pogut desenvolupar una identitat catalana (identitat nacional, s’entén) tal com s’ha desenvolupat a d’altres llocs —França i Espanya, sense anar més lluny.

En un article que llegeixo avui, l’autor ens diu:

A qui incomoda més Orriols? Pot pessigar una mica de tot arreu. Cert. Ara bé, tal com es va posar de manifest a Ripoll, el principal damnificat és Junts-Puigdemont. Per això també han verbalitzat el binomi delinqüència i immigració. També perquè Puigdemont juga la carta nacionalista amb un component identitari, més enllà de la retòrica inflamada de la qual se serveix per apaivagar contradiccions cada cop més notables. O per alimentar la seva hagiografia.

Carta nacionalista amb un component identitari… rellegia ara un dels articles que vaig citar l’estiu passat:

Aliança Catalana no valora aquest creixement exponencial de la immigració a Catalunya com una casualitat, sinó com l’intent de substitució de la població i la cultura autòctones […] propugna l’establiment del català com a única llengua oficial, de manera que “sigui necessari per viure i desenvolupar-se a Catalunya”, i per això vol “promoure la integració dels immigrants a la llengua i cultura catalanes”. […] Si el normal és que l’immigrant s’integri a la comunitat que l’acull, per què resulta que això és així a tot arreu menys a Catalunya, on són els catalans els que s’han d’adaptar a la manera de fer dels que arriben?

I a l’altre article:

Perquè el problema de l’emigració no és nou. Fa ja uns quants anys que el doctor Joan Coromines, il·lustre filòleg i catedràtic de la universitat de Chicago, va demostrar empíricament que després de la guerra civil el govern franquista va fomentar l’emigració de la resta de l’Estat cap a Catalunya per a “castellanitzar-la”. Les “cases regionals” es van establir a Catalunya també a aquest efecte. Fins i tot un president de Govern (el senyor Calvo Sotelo), en plena transició, va insistir en la “castellanització”.

Això explica que una bona part dels ciutadans que viuen a Catalunya mai no s’hagin interessat per incorporar d’una forma natural la llengua i els valors culturals del país que els va acollir. Són espanyols i no volen ser una altra cosa.

Intenteu parlar d’aquest tema amb els vostres amics, coneguts i saludats. Si és que us hi atreviu, clar. I si és que en sortiu vius, clar. Si la immigració de “fora d’Espanya” ja és bastant tabú, imagineu-vos la de dins. Entre d’altres coses perquè són pocs els catalans que tinguin els quatre avis nascuts a Catalunya.

Diu la senyora Orriols que la immigració musulmana posa en risc la identitat catalana. No em cal entrar en aquest tema. Com tampoc em cal entrar en el tema —infinitament més espinós— de si la immigració espanyola també la posa en perill. No em cal perquè la primera cosa —o el primer factor— que posa en risc la identitat catalana som nosaltres mateixos, o dit d’una altra manera, la frivolitat i la lleugeresa amb què ens la prenem.

Estaré atent a si es presenta Aliança Catalana a la província on voto…

Cristià i ateu a la vegada

Fa uns mesos va venir, a la biblioteca del poble on visc, un senyor que ha escrit un llibre titulat “Entre els déus i el no-res”. Aquest llibre dedica bastantes de les seves últimes pàgines a recollir textos de molt diverses fonts, als quals cita al llarg dels capítols. Una persona de la parròquia ens fa referència a un d’aquests textos, concretament el número 45, escrit pel filòsof i teòleg Francesc Torralba, i titulat “Encara ets cristià?”. No sé per què aquesta persona de la parròquia va fer referència exactament a aquest text, però penso que, per curt que sigui (una mica més d’una pàgina de mida semblant a un DIN-A5), és força interessant.

Comença el senyor Torralba explicant-los que alguns amics i coneguts “em demanen com puc ser cristià, encara”. Explica:

La pregunta evoca la idea que ser cristià és cosa d’un altre temps, una opció anacrònica. També evoca la idea que és quelcom que es correspon, més aviat, amb la infantesa, amb l’etapa lligada als pares, amb l’etapa immadura d’una persona, però que, en la fase de la maduresa intel·lectual, emocional i social, el cristianisme és una cosa que cal superar.

Llàstima que, ni aquí ni més endavant, ens expliqui què pot portar algú (ja sigui aquells amics i coneguts que li formulen tal pregunta, o d’altres persones) a pensar que ser cristià és una “opció anacrònica”, una opció lligada a “l’etapa immadura d’una persona”. Però seguim. Segueix dient l’autor (el senyor Torralba):

Fa la impressió que a una determinada edat ja hauries d’haver despertat del somni dogmàtic, ja t’hauries d’haver fet gran i hauries d’oblidar els contes de fades.

Els contes de fades… el somni dogmàtic… de quins contes de fades ens està parlant? De la idea que hem de ser bones persones, que hem d’estimar els enemics, perdonar un cop i un altre, posar l’altra galta? De la idea de l’existència de Déu, de la historicitat de Jesucrist, de la seva mort però sobretot de la seva resurrecció? Mencionant com menciona el “somni dogmàtic”, alguna cosa em porta a pensar que, sense deixar de banda els primers contes de fades als quals em referia (els de caràcter moral), es refereix més als segons, és a dir, els de caràcter doctrinal.

Potser m’equivoco, perquè el senyor Torralba ens explica que, quan li fan aquella pregunta, ell pensa (no ens explica com la respon) que encara intenta ser cristià, però que al mateix temps s’adona que encara és lluny “del model que presenta Jesús en les seves paràboles, m’adono que la meva vida dista d’aquella vida plena”.

Ser cristià és estar permanentment en camí, […] consisteix a adonar-se del que queda, del que encara no s’ha fet realitat, que consisteix a patir la transició de l’home vell a l’home nou. […] Més aviat hauria de respondre: “No puc deixar de ser cristià, perquè encara no n’he estat mai. Sóc al començament, a les beceroles”.

Ah. Em sembla que ho començo a entendre. Ser cristià consisteix a “patir” (no entenc per què ha triat justament aquest verb, però és igual) la transició de l’home vell a l’home nou. Entenc. Per això parla del “somni dogmàtic” i dels “contes de fades”. Em pregunto, aquesta transició de l’home vell a l’home nou, també és un conte de fades, segons els que li pregunten com és que encara és cristià? Però en realitat no és això el que importa, el que importa (a efectes del que escric aquí) és la manera que té el senyor Torralba d’entendre què és ser cristià: una transformació moral de la persona. Fixem-nos que en cap moment (almenys no al text que ens presenta l’autor de “Entre els déus i el no-res”) fa referència a qüestions doctrinals. Sembla que les creences, l’ortodòxia, no entra dins del concepte de “ser cristià”. És com si ens digués: “creu en el que vulguis, però sigues moralment tan perfecte com et sigui possible”. Em recorda el que alguna vegada diuen els ateus: que això de la religió és una “feliç falsedat”, una “martingala” per fer por a la gent i fer que es “porti bé”.

I em recorda també l’apartat 9 del capítol 12 del llibre, apartat que es titula “Ateisme cristià”, segons el qual “seguir Jesús significa ser humà, ajudar altres humans i promoure la humanitat”, “una forma de vida com la de Jesús i el seu projecte del regne de Déu encara valen la pena en si mateixos i convergeixen amb molts humanismes” (pàgines 272 i 274, respectivament, de “Entre els déus i el no-res”).

Ah, que vols ser cristià? No cal que creguis en Déu, en la divinitat de Jesucrist, que a la missa el pa i el vi es converteixen realment en el cos i en la sang de Jesús, etcètera, etcètera. Només cal que siguis humà, que ajudis els altres, que promoguis la humanitat, que segueixis l’exemple (moral) de Jesús. Així, almenys, ningú no et podrà dir (o els resultarà molt més difícil) que encara creus en “contes de fades”, que segueixes sent una persona “immadura” (intel·lectualment, emocionalment o socialment). En definitiva, podràs ser cristià sense deixar de ser ateu.

O almenys això és el que sembla entendre’s del text… em pregunto si Jesús (almenys el que ens presenten els Evangelis) hi estaria d’acord…

Més cròniques

Aquest cop, del 28 de febrer de 1934.

…sembla existir la tendència a lligar els interessos de l’autonomia de Catalunya a una determinada tendència esquerrista més o menys socialitzant de la política general.

[…]

La llàstima és que aquesta cordialitat al voltant del president de la Generalitat s’hagi produït quan aquests senyors no tenen cap pes en la política general, car la majoria d’aquests senyors no són ni diputats i els qui ho són han sortit de pura caritat.

[…]

El que ens sembla positivament criticable és que el senyor president de la Generalitat hagi accentuat exageradament, al nostre entendre, la concepció merament esquerrana de la seva funció presidencial. L’Estatut de Catalunya, la Generalitat, les nostres institucions particularistes, han d’estar resguardades dels canvis de la política general. No es poden lligar a cap sentimentalisme personal ni a cap ideologia determinada.

La Covadonga de l’esquerrisme

Aconsellat per un articulista que acostumo a seguir, vaig comprar — per internet, de segona mà — un volum de l’obra completa de Josep Pla, concretament el número 41 — cròniques parlamentàries de 1933-1934. Per al 10 de gener de 1934 hi ha una crònica que em sembla magnífica, a tenir en compte per tots els simpatizants i votants de partits com ara Podemos, En Comú, el d’Ada Colau i equivalents i similars.

Les esquerres de Madrid, malavingudes en molts aspectes, han coincidit a anomenar Barcelona, aquests dies, la Covadonga de l’esquerrisme. Són laics i es diuen republicans, però no poden estar-se de fer símils catòlics i monàrquics. Derrotats a tot el país, aspiren a trobar, en les morbositats malaltisses de la nostra gran urbs, aquell impuls de reconquesta que una pila d’errors profunds, d’incompetències notòries i de destruccions continuades els ha fet perdre en tanta de manera que han quedat al marge, pràcticament, de la vida política del país. La seva pretensió és que a Catalunya es pot trobar encara un vestigi del ram de follia que ha imperat de 1931 a 1933.

[…]

Tornem, doncs a ésser el poble escollit de les Esquerres, o sigui de totes les forces de l’anarquisme peninsular. De Barcelona ha de sortir, altra vegada, la fórmula màgica de la felicitat humana. La projecció de l’anarquia sobre Catalunya continua amb més força que mai. […] Ens volen continuar crucificant a través de l’infecte dolorisme de les esquerres —dolorisme que és, naturalment, compatible amb actuacions que han estat refusades per amorals. El poble català ha hagut de fer esforços enormes —esforços que han costat molta sang— per eliminar de la vida normal del país els ferments de descomposició esquerrista. […] Ens trobem que els polítics que han estat refusats reiteradament per la Península entera vénen a Catalunya per provar de refer-se una virginitat. Barcelona esdevé així una mena d’estació terminal de tots els polítics tarats. […] A Catalunya ja tenim prou feina amb els catalans d’esquerra de tots els matisos. Ja en tenim prou amb l’esplendorosa fauna esquerrana indígena per a poder anar tirant amb dificultat.

[…]

No us deixeu enganyar per les sirenes del provincianisme. […] Deixem, doncs, els sentimentalismes a part i tractem la nostra qüestió com l’Esquerra no l’ha sabuda portar; és a dir: considerant-la un element permanent i situant-la en el cor de l’egoisme més sagrat.

Merda cap enrere

I

Era el 13 de març de 2013 quan Jorge Mario Bergoglio fou escollit papa. Va adoptar el nom de Francesc, i com que era el primer en fer-ho, tothom li va dir Francesc I (és a dir, Francesc primer). No van tardar en dir-nos que no, que simplement Francesc, i des de llavors tothom, absolutament tothom, li ha dit papa Francesc. I punt.

Tots els papes han tingut gent a qui han caigut millor o pitjor, admiradors i detractors. Avui en dia virtualment tothom sap qui és el papa, sap quina cara fa, més o menys com es diu i d’on és, i millor o pitjor fonamentada, tothom en tindrà una opinió, ja sigui més a favor o en contra. En el cas de l’actual, s’ha posat bastant de moda parlar dels “enemics del papa”, que a vegades sembla que surtin de sota les pedres. “N’hi ha molts que li volen mal”, vaig sentir a dir, un cop, al rector de la meva parròquia. Podria explicar alguna anècdota sobre gent que li volia mal… a Joan Pau II.

Siguem seriosos: Francesc té crítics acèrrims, això és innegable. Ho entenc perfectament — com entenc també que Benet XVI, Joan Pau II i Pau VI també tinguessin crítics acèrrims. Tenir crítics és inevitable.

Un fet que he observat és que alguns crítics de Francesc, a vegades, critiquen també papes que, en teoria, haurien d’admirar, almenys si ens basem en les crítiques que li fan a Bergoglio. Papes com ara Pius IX, sant Pius X, Pius XII… Com és possible?

Fa uns dies llegia aquest article, que al moment d’escriure això ja té més de 90 comentaris — que també he llegit, alguns en diagonal i d’altres no tant en diagonal. Al cap de pocs dies es va publicar, al mateix blog, un altre article, escrit per “l’amo” del blog (el primer era per un convidat), en el que resumeix la tesi del primer article: els papes a partir de Pius IX (aquest inclòs) “fueron papas revolucionarios porque adoptaron ‘los esquemas del estado moderno revolucionario a la gobernación de la Iglesia y la concepción del poder papal como absoluto, soberano, irrestricto y fundante de la Iglesia misma’“.

Hi ha qui no hi estarà d’acord: hi ha qui considera que és Pau VI el primer papa revolucionari, perquè els seus predecessors (no sé si aquí s’hi inclouria Joan XXIII, encara que sigui predecessor de Pau VI) “nunca cometieron errores revolucionarios en lo que hace a su función magisterial“. Encara que potser van ficar la pota a l’hora de governar l’Església i prendre decisions, “ninguno dejó de ejercer su función docente de forma fiel a la Revelación“, en cap d’ells “se encuentra una doctrina que vaya en contra de la fe o la moral católica“.

El segon articulista coincideix amb el primer, i posa dos exemples.

• En època de Pius IX es van definir dos dogmes: la Immaculada Concepció l’any 1854, la infal·libilitat pontifícia l’any 1870. Feia falta? Segons l’articulista no. Per què es va fer? Per “afirmar la autoridad pontificia en momentos en que ésta era amenazada por naciones contrarias a la Iglesia y por una potente masonería“, cosa que entén que és un motiu revolucionari.

• Sant Pius X va iniciar els treballs per a la redacció d’un Codi de Dret Canònic (que va promulgar el seu successor, Benet XV). Amb això, sant Pius X

rompe con lo que las sociedades tradicionales habían hecho hasta la Revolución Francesa y se integra a los moldes legislativos revolucionarios de la codificación napoleónica, frente a un derecho tradicional ya muy probado de compilación de canones, rescriptas y fórmulas. Todo el derecho de la Iglesia aparece como un acto de voluntad de un solo papa mientras que en el modo tradicional, había participado toda la Iglesia con el Papa como árbitro máximo.

Segons aquest articulista,

Los papas ultramontanos decidieron oponerse a la revolución y defender la verdad católica descendiendo al campo de batalla elegido por la revolución y utilizando las mismas armas de la revolución.

La Iglesia docente se convirtió en Iglesia apologética. Dedicó todas sus fuerzas a defenderse del enemigo en el terreno del enemigo y con las armas del enemigo. Indudablemente, iba a ser derrotada. Porque el desacuerdo es como un espejo. Cuando dejamos que el enemigo pelee con nosotros en sus términos, dejamos que nos convierta simplemente en su imagen inversa, que va a estar tan distorsionada como la original.

Finalment, l’articulista reivindica “el carácter tradicional en el ejercicio del papado de Benedicto XVI, aunque haya tenido decisiones prudenciales que no lo fueran“. En el moment d’escriure això, aquest segon article ja té 65 comentaris.

II

Com deia, he llegit els més de 90 comentaris del primer article (alguns més en diagonal que d’altres), i també els 65 del segon article (també alguns més en diagonal que d’altres). Ha estat bastant esgotador, però també molt interessant. Certament, la teologia és apassionant.

És fàcil deixar-se arrossegar per la passió dels arguments i dels comentaris. Jo em pregunto, però, fins a quin punt és importat, o rellevant, saber si els papes a partir de Pius IX van ser revolucionaris. Se’m pot argumentar la frase llatina de “quidquid recipitur ad modum recipentis recipitur“, que vindria a significar que “el que es rep, es rep a la manera del recipient”. Dit d’una altra manera: que si reps Tradició pura en un recipient revolucionari, s’acaba tornant Revolució.

Però què hem d’entendre aquí per revolució, i per revolucionari? Ens ho explica el segon article: aquells papes van ser revolucionaris perquè van adoptar “los esquemas del estado moderno revolucionario a la gobernación de la Iglesia y la concepción del poder papal como absoluto, soberano, irrestricto y fundante de la Iglesia misma“. Com es diu en un comentari, “Revolucionario es la adopción de la estatalidad moderna por la cual el poder político se declara soberano, autodeterminado, omnipotente y puede disponer de la comunidad y de sus miembros como crea conveniente mediante un cuerpo jurídico totalitario“.

Ah. Entenc, doncs, que el que es critica de Pius IX i successors és la manera com van concebre i exercir el seu ministeri — revolucionari — i no pel contingut de les decisions (en matèria de fe i morals, no de política) que van prendre — completament catòlic.

Potser podem començar a respondre la pregunta que em feia al principi — per què alguns dels crítics més ferotges de Francesc critiquen papes pre-conciliars: perquè foren ells, aquests papes, els que van inaugurar una forma d’exercir el papat que ha permès a Francesc fer tots els disbarats que ha fet — disbarats almenys en opinió dels seus crítics. Podríem dir que troben a faltar un contrapoder a la manera absoluta que aquells papes tenien d’entendre el seu ministeri.

Coincideixo plenament amb una afirmació del segon article: “lo que está en juego es un elemento realmente importante en la vida de la Iglesia actual y, sobre todo, en perspectiva de futuro. ¿Cómo debería ser una Iglesia restaurada? ¿Qué papel debería desempeñar el Romano Pontífice?“

A primer cop d’ull, la resposta hauria de ser elemental: el paper que la doctrina de l’Església li atorga, punt. Però, quin és aquest paper? Ah. Això potser ja no és tan fàcil de respondre. Una cosa sí tinc clara: el poder papal no és ni absolut, ni sobirà, ni irrestricte. I tampoc fundant, malgrat Mateu 16:18: perquè encara que Jesús edifiqui l’Església sobre la roca (sant Pere), no és sant Pere qui edifica l’Església, sinó Jesucrist — vegeu, a aquest respecte, Gàlates 1:8-9 i Gàlates 2:11-14.

Però tampoc cauré en un altre parany: que per evitar que algú (com ara Francesc) se serveixi de les prerrogatives papals per fer “malifetes”, la solució sigui retallar aquestes prerrogatives — assumint que són prerrogatives que, efectivament, el papa té. Em recorda el que diuen alguns sedevacantistes: que per a mantenir a peu i a cavall la idea que Bergoglio és papa (i no entraré jo ara aquí a dir si els sedevacantistes tenen raó o no), alguns estan disposats a carregar-se el papat. No caiguéssim nosaltres en aquest error. I articles com els dos que menciono corren el perill d’apropar-s’hi.

Catalanejant versió Gabriel Rufián

Fa poc he descobert una articulista, de nom Montserrat Dameson, i estic llegint-ne algunes peces que em semblen magnífiques. Fixem-nos en aquesta. Es veu que el senyor Rufián va dir:

“La diferència entre vostès i nosaltres és que nosaltres no els deixarem penjats, ho farem simplement per a dignificar la democràcia; perquè abans que tot, abans que independentistes, som demòcrates”.

No puc deixar de subscriure l’articulista quan diu:

Quan Rufián diu “abans que independentistes, som demòcrates” és injust amb els catalans, perquè construeix un marc d’espera en què, en algun moment, els poders de l’Estat seran demòcrates abans que espanyols. La lliçó de la història, però, és que esperant ens hi podem florir i que reformar Espanya —si és que es pot reformar mai, si és que la reforma té un final— no serveix per separar-se’n, ans per relligar-s’hi.

Rufián catalaneja en tot el que està malament de la catalanitat deformada per segles de dominació espanyola. Catalaneja en pensar que amb tenir raó n’hi ha prou per aconseguir que Espanya reconegui que es peta la democràcia per mantenir Catalunya dins l’Estat.

Catalaneja quan parla des de la superioritat moral de qui no entén el poder i, per tant, no entén Espanya.

Ja ho deia el senyor Fonollosa: no són els espanyols els que no han entès Catalunya, som els catalans els que no hem entès Espanya.