Out of time

Som el fruit del passat

Month: gener, 2016

La canonització en vida d’Artur Mas

La CUP ja ha obtingut el que volia: el cap de Mas en una safata. Després de mesos de negociació i d’una assemblea que, ves per on, va acabar en empat (algú hi ha que acusa la CUP de “tongo”), i que la CUP finalment havia decidit mantenir el seu veto a Artur Mas, semblava un fet que aniríem a noves eleccions. La pluja de crítiques que li ha caigut a la CUP ha estat considerable, però tampoc no ha faltat qui ha dit que la CUP ha complert la seva promesa de no investir Mas, mentre que Artur Mas no ha complert la seva de fer un pas “al costat” per no ser un obstacle al procés.

Al final, Artur Mas ha capitulat. Sí, la CUP se n’ha sortit amb la seva, Artur Mas no serà el proper president de la Generalitat. A canvi, però, mitja Catalunya l’està canonitzant en vida. La impressió que queda de tot plegat és que, en contrast a la tossuderia de la CUP (que al cap i a la fi només té 10 dels 72 diputats independentistes del Parlament), Artur Mas s’ha sacrificat pel procés. Pírrica victòria per a la CUP, que ha estat a punt de trencar-se pel mig. Antonio Baños diu que plega de diputat, i sembla que l’acord a què han arribat amb Junts pel Sí reclama el cap de dos diputats més, “acusació de defectes” a banda. Personalment, penso que la CUP no ha fet prou penitència encara.

Ha fet bé Artur Mas de plegar? Per una banda sí, en el sentit que ningú no el podrà acusar de no complir allò de “no ser un obstacle”. Però penso que satisfer la CUP en aquest sentit no és una bona idea. No tinc cap dubte que la CUP no anava de farol i no hauria investit Mas i hauria preferit anar a noves eleccions. La “puresa” al preu que sigui. Algú em podria dir: “home, però pensa que la CUP ha quedat debilitada, ja que ha sofert molta tensió interna, i han quedat fatal”. Sí. És cert. Però segurament els que més s’han cabrejat amb la CUP han estat els votants de… Junts pel Sí. El que a mi m’agradaria saber és quants votants de la CUP se n’han penedit, o almenys s’han cabrejat amb el vodevil.

Que quedi clar que això tan sols és el principi de la legislatura. Com aniran les coses d’aquí en endavant, és un misteri. Junts pel Sí queda reforçada pel fet d’haver fet un sacrifici important. La CUP, per una banda, queda reforçada (segurament davant dels seus votants més “radicals”) per haver mantingut la seva promesa de no investir Mas; però per l’altra, ha sofert moltes tensions internes que semblava que l’havien de partir en dos. No sé quina lliçó n’haurà après. No sé si haurà tret la conclusió que ha valgut la pena mantenir la tossuderia fins al final, o bé que tot plegat ha estat massa perillós i que potser tampoc valia tant la pena. Segurament ho veurem en les futures negociacions. Si hagués d’apostar, em sembla que apostaria per la primera opció.

Només puc guiar-me per la intuïció. I la intuïció em diu que, amb la CUP, no anirem gaire lluny. Em sembla que aquesta legislatura també serà molt curta. Tant de bo m’equivoqui.

Anuncis

El sacrifici de Mas

Curiosament, el mateix dia que vaig publicar l’article sobre la CUP, es va saber la notícia que al final havien decidit no donar suport a la investidura d’Artur Mas com a nou president de la Generalitat. Arran d’aquesta decisió, a la CUP li ha plogut una tempesta de crítiques (algunes de molt dures), però també se senten veus, fora de la CUP, que suggereixen que Mas hauria de renunciar a ser president. Li recorden unes declaracions seves, en què deia que ell no seria un obstacle al “procés”. Al Facebook n’hi havia un que el comparava amb la CUP: la CUP ha fet el que va prometre (no investir Mas), mentre que Mas no ha fet el que va prometre (apartar-se). Llavors, doncs, la gran pregunta és: Mas hauria de renunciar a ser president?

La meva resposta (cadascú tindrà la seva, evidentment) és que no. Sincerament, no hi veig què hi guanyaríem sense ell. Tindríem, sí, els 10 vots de la CUP al Parlament. Molt bé. Tindríem 10 vots per investir algú que, segurament, no serà d’una vàlua superior al Mas. Pel que fa a legitimitat democràtica (vull entendre que és un concepte que la CUP hauria d’apreciar), tampoc semblaria del tot correcte: els que van votar Junts pel Sí ho van fer assumint que el seu candidat a la presidència era Artur Mas, i no algú altre. Se’m pot argumentar que demanar a la CUP que investeixi Mas seria demanar-li trencar el compromís que van assumir, abans de les eleccions, de no investir Mas. Sembla un argument raonable. Llavors, doncs, l’única sortida raonable és convocar noves eleccions quan abans millor.

Fins i tot si la CUP accedís a investir Mas, o si Junts pel Sí arribés a proposar un altre candidat acceptable per la CUP, no tinc cap mena de dubte que el “culebrón” estaria garantit per la resta de la legislatura. Tant CiU (millor dit, CDC) com ERC van haver de fer renúncies i concessions quan van fer la coalició electoral Junts pel Sí. Segur que no va ser fàcil. Ara bé, jo em pregunto: quina és la capacitat de la CUP per renúncies, per fer concessions? Entenc que la CUP no vulgui que els seus 10 diputats renunciïn a un compromís electoral assumit de no investir Mas. En canvi, demanen que els 62 diputats de Junts pel Sí renunciïn al candidat a la presidència amb el qual es van presentar a les eleccions. Ep, que només és un exemple.

Qualsevol que em conegui, i suposo que només que llegeixi el que vaig escrivint al blog, sabrà (o deduirà) que no tinc cap mena de simpatia a la CUP. Efectivament, així és. Sacrificar Mas (ni que sigui per la seva pròpia renúncia) per obtenir els 10 vots de la CUP al Parlament no em sembla una bona idea. Sí, ja sé que Junts pel Sí no suma. I només pot sumar amb la CUP (és evident que la marca de Podemos al Parlament no està per la labor de caminar cap a la independència). Aquesta és la tragèdia. Una tragèdia que només es pot resoldre amb noves eleccions (ep, que podria ser que ens trobéssim amb uns nous resultats equivalents als anteriors). Amb l’enorme risc que, aquest cop, els diputats independentistes no sumin.

Si algú coneix algun candidat a la presidència que sigui millor que Artur Mas, si us plau que ens el presenti i ens ho demostri. Mentrestant, però, no passa res per rectificar i dir que sí, que d’acord, que investirem Artur Mas encara que només sigui perquè simplement no n’hem trobat cap de millor. Clar que, per a aquesta mena de reflexions, cal tenir clar quin és l’objectiu primordial: la independència. A seques.

Un últim apunt. Penso que està clar que, si es vol aconseguir la independència, certa mena de suport internacional serà necessari, encara que arribi l’endemà de la proclamació. Honestament, i mal que els pesi a alguns, penso que la CUP no són precisament els millors companys de viatge de cara a obtenir aquesta mena de suports. A la immensa majoria de països segur que els la sua si Catalunya és independent o no. Ara bé, no crec que els la suï tant quina mena de país vol ser quan sigui independent. I si jo fos ells, em faria por una Catalunya a l’estil cupaire. I més me’n fa sent català.

Divorci “a la catòlica”?

La veritat és que no tenia pensat de fer un post sobre el tema, però com que vaig llegir fa no massa, en un llibre, una crítica bastant àcida al nou sistema, m’he decidit a escriure’n unes quantes coses. És sobre la reforma que, al setembre, el papa Francesc va fer sobre el procediment per a declarar la nul·litat d’un matrimoni.

I

Cal començar deixant ben clar que l’Església no anul·la matrimonis. No existeix el divorci catòlic. El que fa l’Església, a través d’un procediment judicial, és declarar que un matrimoni va ser nul, inexistent — dit d’una altra manera: que va ser una farsa, un “simulacre”, que en realitat no hi va haver mai matrimoni. Es pronuncia sobre la validesa d’un matrimoni, i aquí molt de compte amb la paraula “validesa”, perquè estem parlant de sagraments, i en teologia sagramental, la paraula “validesa” té un significat molt diferent del que normalment se li dóna.

Posaré uns exemples. Si jo, que sóc laic, faig veure que “dic missa”, aquella missa és invàlida, és a dir: inexistent. No hi ha hagut missa. (En tot cas, el que hi ha hagut és un pecat gravíssim i un delicte canònic gravíssim reservat a la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe). Si un sacerdot secularitzat (és a dir, que ja no és clergue, que s’ha casat i tot, etc), diu missa, probablement aquella missa sigui il·lícita, és a dir, “il·legal” (perquè crec que un sacerdot secularitzat no té permès celebrar missa), però la missa és vàlida, és a dir, hi ha hagut missa. Un sacerdot secularitzat segueix sent sacerdot, encara que no sigui clergue, el sagrament de l’ordre no es perd mai (a menys que se’l declari nul, però llavors vol dir que, en realitat, no ha existit mai). La “validesa”, doncs, vol dir si hi ha hagut o no hi ha hagut sagrament. La “licitud” vol dir si aquell sagrament s’ha produït de forma legal.

Tornem al que deia del matrimoni. El procés judicial consisteix a analitzar si un determinat matrimoni és vàlid, és a dir, si realment hi ha hagut matrimoni o no. No és una qüestió senzilla: la validesa del matrimoni és una qüestió molt complexa, tan complexa potser com la validesa de la resta dels sagraments junts.

II

Fins “ara” (és a dir, fins abans de la reforma del papa Francesc), hi havia dues maneres de procedir. Per als casos més evidents, existeix el que es coneix amb el nom de “procés documental”. Com d’evidents han de ser aquests casos? Hi ha d’haver un document, al qual no s’hi pot objectar res en contra, que prova sense cap mena de dubte que hi havia un impediment tal que fa que el matrimoni sigui nul, i a més a més consta que no es va concedir cap dispensa. En aquests casos intervé un sol jutge, que pot fer dues coses: a), declarar nul el matrimoni, o b), declarar que cal seguir el procediment ordinari. És a dir, el jutge no pot declarar vàlid el matrimoni. Si no té clar que és nul, simplement ha de fer que se segueixi el procés ordinari. A més a més, si el jutge sentencia que el matrimoni és nul, i ningú presenta recurs en contra, la sentència passa a ser ferma.

El procés ordinari (que m’imagino que és el que se segueix en el 99% dels casos) és diferent. Per començar, han d’intervenir tres jutges, que han de ser tots clergues. Les conferències episcopals poden admetre que un dels jutges sigui laic. L’espanyola, segons em van dir, no ho té autoritzat. Se segueixen una sèrie de formalitats, que tampoc cal entrar en detall, la qüestió és que al final el tribunal pot fer dues coses: si té la “certesa moral” (és a dir, que n’està convençut) que el matrimoni és nul, declara que consta la nul·litat. En cas contrari, diu que “no li consta” la nul·litat. En aquest segon cas, si ningú presenta recurs en contra, “fi de la història”. Però què passa si declara nul el matrimoni? També “fi de la història”? Doncs no! El cas passa, automàticament, al tribunal de segona instància (no cal veure ara quin és). Aquest tribunal pot fer dues coses: o bé confirma la sentència per decret, o bé torna a veure la causa, dictant una nova sentència.

Nota al marge: què passa si el tribunal de primera instància diu que no li consta la nul·litat, es presenta recurs i el tribunal de segona instància diu que sí consta? Doncs que cal enviar tot el cas al tribunal de tercera instància (novament: no cal ara entrar en com es determina quin és el tribunal de tercera instància), que no pot confirmar la sentència per decret sinó que ha de tornar a veure la causa.

Quan hi ha dues sentències conformes, s’acaba el bròquil. Què vol dir que dues sentències són conformes? Aviam, si dues sentències diuen que no consta la nul·litat del matrimoni, doncs no crec que hi hagi cap problema en veure si aquestes dues sentències són o no són conformes. Els problemes vénen quan es tracta de dues sentències que declaren nul un matrimoni. El criteri per saber si dues sentències “afirmatives” (afirmatives de la nul·litat) són conformes és una qüestió molt complexa, que ha donat lloc a tesis doctorals (no ho dic en broma: a casa tinc un llibre que tracta únicament d’aquest tema, i no és un llibre petit precisament).

Aquestes formalitats, m’imagino, són les que expliquen, almenys en gran part, la durada de les causes, que pel que he llegit a internet solen durar una mitjana de dos anys (incloent la primera i la segona instància). Però hi ha casos que poden durar més temps, com per exemple 10 anys. Pel que fa al cost econòmic, sembla que els advocats en serien els principals responsables.

III

La reforma del papa Francesc va encaminada a accelerar el procediment en aquells casos que “no calgui” dedicar-hi tant de temps, amb els avantatges per a tothom que això suposa, i consisteix bàsicament en dos elements: a) elimina la necessitat de confirmar la sentència que declara la nul·litat del matrimoni, i b) estableix un nou procediment més abreujat per als casos més “clars”.

Pel que fa a la primera novetat, cal recordar que la part que es considera perjudicada sempre pot presentar recurs en contra, com també ho pot fer el defensor del vincle (“funcionari” judicial que té l’obligació d’argumentar tot el que raonablement pugui en favor de la validesa del vincle; és una figura que va crear Benet XIV amb la butlla Dei Miseratione l’any 1741). Fa temps vaig escriure un post sobre el tema, és a dir, sobre la necessitat de la doble instància. Crec que vaig ser massa crític.

La segona novetat vindria a ser un nou procediment, que sembla que està a mig camí entre el procediment ordinari i el documental. Aquest nou procediment no necessita un tribunal col·legiat de tres jutges, sinó en un instructor i un assessor. No sempre es pot seguir aquest procediment, cal que els dos esposos demanin la nul·litat (o bé que la demani un amb el consentiment de l’altre), i que es donin una sèrie de circumstàncies (“de fets o de persones”) que facin manifesta la nul·litat del matrimoni, de manera que no calgui una “investigació o instrucció més detallada”. Amb la demanda, cal a) exposar breument, clarament i íntegrament els fets en què es basa la petició, b) indicar quines proves es poden recollir immediatament, i c) exhibir en un annex els documents en què es funda la demanda.

Un cop l’instructor i l’assessor han fet la seva feina, el cas passa a mans del bisbe, que examina les actes, consulta amb l’instructor i l’assessor, i si li consta la nul·litat del matrimoni, dicta sentència en aquest sentit. Ara bé, si no li consta la nul·litat, no pot dictar sentència, sinó que ha d’enviar el cas al procés ordinari — de manera semblant al que passa al procés documental. Nota al marge: em pregunto si un cas, que comença amb el procés documental, es pot enviar a aquest procés més breu, en lloc de directament al procés ordinari. Diria que no està explícitament previst, i per tant m’ensumo que la resposta és que no.

A banda d’això, es modifica una mica la manera com es determina a quin tribunal/bisbat li toca examinar la causa, i es permet que el tribunal col·legial hi hagi dos jutges laics (el president sempre ha de ser clergue). El cànon que ho autoritza no esmenta les conferències episcopals, per la qual cosa entenc que no es necessita el seu permís.

IV

Deia al principi que el que m’ha mogut a escriure aquest post ha estat una crítica (a la reforma) que he llegit en un llibre. Es tracta de “The Great Façade” (segona edició), publicat a finals de l’any passat (2015, òbviament). No entraré ara a parlar del contingut del llibre (bàsicament posa a parir el Vaticà II, etc). Cap al final, a la pàgina 531, hi ha un apartat clarament titulat “Francis introduces ‘Catholic No-Fault Divorce’“. Manera “subtil” d’anunciar que estan completament en contra de la reforma del papa, que segons ells “all but demolishe[s] the rigorous process established centuries ago by Pope Benedict XIV to avoid the abusive granting of declarations of matrimonial nullity“.

Segons els autors del llibre, la reforma es va fer en secret, sense consultar la Congregació per a la Doctrina de la Fe ni cap altre “competent Vatican dicastery“. El projecte no va arribar a durar ni un any. Els autors critiquen que ara el tribunal col·legiat pugui ser intregrat per una majoria de laics, “who need not have canon law training“, o fins i tot reduït a un sol sacerdot. Esmenta també que s’elimina la necessitat de la doble sentència conforme i que les apel·lacions es poden rebutjar si es consideren dil·latòries.

Pel que fa al procediment “ràpid” davant del bisbe, es recorda el fet que no tots els bisbes tenen formació en dret canònic, i també que és massa ràpid (els terminis són massa curts). I sobre el fet que el bisbe en sigui el jutge, a banda del que hem dit sobre la seva (falta de) formació en dret canònic, s’hi afegeix un comentari molt sarcàstic (vegeu la nota 29 a la pàgina 533):

“I’m so relieved. As we all know, these bastions of orthodoxy [els bisbes] will leave no stone unturned in protecting the sanctity of marriage by excruciatingly applying traditional Catholic principles to every single one of the ‘fast-track’ trials“.

En qualsevol cas, queda clar que l’autor darrere d’aquesta reforma és clarament el Papa, que va voler que la comissió treballés en total secret i que fins i tot ni tan sols ells van poder veure l’esborrany final. I per acabar (la crítica): es veu que el “jefe” de la comissió (que ha redactat la reforma), monsenyor Pio Vito Pinto (si no em falla la memòria, és el degà del Tribunal de la Rota Romana), diu que el papa espera dels bisbes:

a ‘conversion’, a change of mentality which convinces and sustains them in following the invitation of Christ, present in their brother, the Bishop of Rome, to pass from the restricted number of a few thousand annulments to that of the immeasurable unfortunates who might have a declaration of nullity — because of evident absence of faith as a bridge to knowledge and therefore the free will to give sacramental consent — but are left outside the current system.” — Osservatore Romano, 8 de setembre de 2015.

V

A

Deia un que més que sorprendre’s de tota la gent que està fora de l’Església, ens hauríem de sorprendre que encara en quedin “tants” a dins. Quan penso en el tema de les nul·litats, a vegades penso que, més que partir de l’assumpció que els matrimonis són vàlids, quasi hauríem de suposar d’entrada que són nuls. Potser la qüestió no està tant en la “sortida” (la nul·litat) com en l’entrada. M’explico.

Imagineu-vos que un dia voleu ser sacerdots. Aneu a veure el bisbe, li dieu que voleu ser sacerdots. El que no farà el bisbe serà treure l’agenda, mirar quin dia té lliure per a fer l’ordenació, i dir-vos que abans heu d’assistir a uns cursets. El que farà serà preguntar-vos com heu arribat a pensar que voleu ser sacerdots, etc, us dirà que us hi penseu  molt, que reflexioneu, indagarà aviam si teniu vocació o no, i en tot cas us enviarà al seminari, on haureu de passar-hi uns quants anys i estudiar “i tal i qual”.

Ara imagineu-vos que voleu ser religiosos. Aneu a veure el superior provincial de l’institut al qual voleu pertànyer. El que no farà serà admetre-us de seguida. Al contrari, farà “algo” semblant al bisbe de què parlàvem abans. I haureu de passar una etapa prèvia al noviciat, després un noviciat, un període de vots temporals, i finalment, si us admeten, els vots perpetus.

En canvi, què passa quan una parella diu que es vol casar? M’explico el que vull dir? Aquí “es casa a tothom”. Recordo un mossèn de Reus que deia que havia casat a parelles que, quan mentre baixaven de l’altar, pensava: “ai que poc que duraran!”. Cap bisbe ordenarà algú de qui pensi “ai que poc que durarà”. I cap institut ademtrà algú de qui pensi el mateix. Per què aquesta diferència de tracte?

Un podria dir que ser sacerdot o religiós és molt més difícil que casar-se. De debò? De debò és “tan fàcil” la vida matrimonial? Ho dubto. La taxa de divorcis és una prova que, de fàcil, no en té gens. Ara recordava que, en una xerrada que va fer un diaca a Reus (que és el pare d’un sacerdot que, llavors, era rector, o vicari, d’alguna parròquia de la ciutat, i ara està en una altra ciutat), quan va acabar, em vaig apropar a ell i li vaig comentar el que deia abans (no em vaig atrevir a dir-ho en veu alta davant de tothom, no fos cas que escandalitzés algú).

B

Entenc algunes de les crítiques que aquell llibre fa a la reforma. Penso que potser exageren una mica. Efectivament, la reforma facilita obtenir la nul·litat. És bo o és dolent? Doncs depèn. Penso que hi pot haver casos evidents (però no “tan” evidents com perquè es puguin tramitar amb el procés documental) que no requereixen totes les solemnitats del procés ordinari — incloent la doble sentència conforme. Ara bé, com es determina si un cas és “prou” evident? Penso que el procediment abreujat (en què el bisbe és el jutge) pot ser adequat, sempre i quan el defensor del vincle intervingui i tingui el dret de demanar que se segueixi el procés ordinari. Això, però, planteja un problema, ja que el defensor es podria creure obligat en consciència a demanar-ho sempre. I llavors, qui decideix si cal seguir un procés o un altre? Potser es podria fer que el defensor del vincle, si el bisbe declara nul el matrimoni, pugui presentar un recurs d’apel·lació al tribunal de segona instància, que podria confirmar la sentència o ordenar que se seguís el procés ordinari.

Pel que fa a eliminar la doble sentència conforme, crec que m’he de desdir una mica del que vaig dir fa cert temps en aquest mateix blog. En una matèria com la validesa d’un sagrament, més val ser prudents. Penso que, si el tribunal col·legiat dicta sentència per unanimitat, no hauria de caldre confirmar la sentència — al defensor del vincle sempre li quedaria l’opció (tot i que no l’obligació) de presentar recurs d’apel·lació. Una altra cosa és si hi ha vots en contra, llavors potser sí que val la pena que hi hagi una segona instància sense necessitat d’apel·lació explícita. El defensor del vincle del tribunal de segona instància podria tenir un cert paper en l’apel·lació: podria recomanar al tribunal (de segona instància) que confirmés la sentència, per exemple, si el tribunal de primera instància ha estat unànime, i no li semblen prou sòlids els arguments del defensor del vincle que ha presentat el recurs. O alguna cosa semblant.

Vull dir que potser sí que el procés anterior era massa rigorós en alguns casos, però potser el nou, després de la reforma del papa actual, és una mica massa lax, o pot donar peu a abusos. Me n’oblidava: jo no he llegit enlloc que es digui que els jutges laics estiguin exempts de tenir formació en dret canònic. De fet, en d’altres parts del Codi de Dret Canònic, als jutges (i no es refereix explícitament tan sols als clergues) se’ls exigeix titulació (doctors o almenys llicenciats en Dret Canònic), o que en sigui realment experts (això últim ho estic dient de memòria).

Em “preocupa” més, però, el que diu el degà de la Rota Romana. Sembla que directament convidi els bisbes a multiplicar les sentències favorables a la nul·litat, i a més a més, donant uns motius una mica… sospitosos, podríem dir. Seria tema per un altre post el de si l’absència de fe és motiu de nul·litat. Fins i tot si ho fos, donaria peu a moltíssims abusos (al cap i a la fi, com es demostra que algú no tenia fe quan es va casar? I com es pot demostrar que tens fe quan et vols casar?). I reconec que, efectivament, molts bisbes estan molt lluny de ser “bastions de l’ortodòxia”, i que la “mentalitat divorcista” està molt extesa fins i tot dins de l’Església.

C

I què hem de fer, doncs? Penso que, d’alguna manera, la clau està en millorar la preparació al matrimoni catòlic. Cal erradicar d’una manera per totes la puta mania de la gent de casar-se per l’Església simplement perquè “als avis (o pares) els hi fa gràcia)”, perquè “és més bonic” o és “tradicional”. Ho sento, però el matrimoni canònic no és un dret que es pugui exigir incondicionalment. Pel que fa als impediments, cal intentar assegurar-se de bon principi que no hi són, perquè després no puguin ser al·legats interessadament. I pel que fa a d’altres defectes (com ara falta de maduresa, etc), millor indagar-los abans del matrimoni que no després. Dit d’una altra manera: millor prevenir per no donar lloc a matrimonis nuls. En la mesura que es pugui, evidentment.

I fins i tot així, sempre hi haurà matrimonis invàlids, perquè “aquestes coses passen”. Vull dir que és impossible evitar-ho en tots els casos.

Candidatures d’Unitat Popular

No recordo exactament quan fou el primer cop que vaig tenir notícia de l’existència de les CUP. Diria que va ser fa cosa de deu anys, en una època en què només es presentaven a les eleccions municipals. No tenia quasi ni idea de la seva ideologia. Més endavant es van plantejar presentar-se al Parlament. Crec que el primer cop van decidir no presentar-s’hi. Com ja sabem, va ser l’any 2012 que s’hi van presentar per primera vegada, obtenint 3 escons. Diria que en aquelles altures ja teníem una idea més o menys aproximada de quin peu calçàven. Que arran de les últimes eleccions hagin tret el resultat que han tret diu molt dels catalans — almenys dels que els van votar.

El resultat de les passades eleccions els ha posat en una situació força incòmoda, més que res perquè els obliga a retratar-se. Han de prendre una decisió, on pel que sembla no hi ha una resposta bona sinó dues respostes dolentes. Investir Mas ho perceben com una traïció al seu esperit antisistema i anticapitalista, ja que és investir algú a qui perceben com el líder d’un partit corrupte i a qui acusen de tenir la culpa de moltíssimes retallades. Però no investir-lo pot ser vist com una traïció al “procés sobiranista”, i seria portar a unes eleccions de resultat molt incert. Tot plegat, la qüestió es pot resumir en un verb: prioritzar. I em temo que els de la CUP en són al·lèrgics, a prioritzar.

Llegia fa poc en un article on es deia que una gran part de la CUP es trobaria a gust en una Espanya anticapitalista. Em recordava tot plegat el que havia llegit per algun lloc, un tuit d’algú de la CUP que deia que la independència tan sols és un mitjà. Afirmació que demostra clarament quines són les prioritats del que el va escriure. Si la independència realment és tan sols un mitjà, em pregunto quin és l’objectiu de la independència de tots els països que al món avui són independents. M’agradaria veure com responen els que comparteixen tal afirmació.

M’agradaria poder entrar al cap de tots els que a les últimes eleccions van votar la CUP. Intentar esbrinar què els va moure a votar tal partit: per sentiments anticapitalista? Antisistema? Perquè són “molt d’esquerres”? Perquè no es fien de Mas o del seu partit? Perquè no es creuen el seu independentisme? Perquè al Mas no el poden veure ni en pintura? Què deuen pensar tots ells del que està passant? Aproven o desaproven el que està fent la CUP? La tornarien a votar si hi hagués avui noves eleccions?

Quan es va fundar Podemos, tot va ser molt bonic. A unes eleccions europees (on els resultats particulars d’un país no tenen gaire influència i per tant els votants poden fer “experiments”) van treure uns bons resultats. Però a les següents eleccions — municipals, autonòmiques, generals — on s’han hagut de millar, la cosa no ha estat tan fàcil. Mentre et pots moure en les còmodes aigües de la teoria i dels ideals, tot són flors i violes. Però ai quan han de baixar al fangar de la concreció! A prendre decisions que no són només boniques paraules en un full de paper! Llavors és quan vénen els problemes: perquè el que beneficia a algú perjudica a algú altre, perquè a més d’avantatges hi ha inconvenients, etc. Mentre et mous en paraules grandiloqüents, ningú no et critica (qui està en contra de, per exemple, una vida digna per a tothom?) Però quan s’han de posar en pràctica els ideals… et plouen òsties per tot arreu. Res d’estrany, doncs, que sembli que la CUP s’hagi de partir en dos per la investidura del senyor Mas. Nihil novo sub sole.

Personalment, crec que la CUP és un element perillosíssim. Dubto de l’honestedat del seu independentisme. En realitat, crec que són únicament antisistema. I per tant, anticapitalistes. I, també per tant, independentistes — com a mitjà, no com a objectiu. Com a mitjà dels seus objectius “pseudo-comunistes”. Sabem bé de què la CUP està en contra. De què està a favor? No ho tinc tan clar. Anyway: només hi ha una cosa que m’espanti d’anar a noves eleccions — perdó, dues: una, que els escons a favor de la independència no sumin majoria. Dues, que la CUP millori resultats. I amb el poble català que tenim, creieu-me que això no és només possible sinó fins i tot probable.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur