Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Personal

Els aniversaris del Facebook

Gràcies al Facebook puc estar enterat de l’aniversari de moltíssima gent, fins i tot alguns dels quals no conec personalment. La qual cosa em brinda, almenys teòricament, l’oportunitat de felicitar un munt de gent. I, al seu torn, ser felicitat per un munt de gent, que evidentment brinda l’oportunitat d’agrair les felicitacions de tots ells.

Siguem sincers i parlem clar: un conyàs. Sí, sí, ja ho sé, que no he de ser un antisocial (no ho sóc, encara que a vegades ho pugui semblar). Hi ha gent que té molta imaginació i per a cadascun dels seus centenars d’amics del Facebook sap trobar les paraules adequades per a felicitar-los — el “Felicitats!” “Gràcies!” és tan genèric que fins i tot un robot ho podria fer.

Ho reconec: jo fa un cert temps que ja no felicito gairebé ningú — al seu torn, quan arriba el meu aniversari, gairebé ningú no em felicito. És que he passat a odiar-vos a tots? Ni de conya. Em recordo de molts de vosaltres quan arriba el vostre aniversari. Però sembla ser llei de vida que el temps esborra les relacions si aquestes no es mantenen de forma presencial. M’explico.

Gent que vaig conèixer quan anava a l’escola: no mantinc relació personal amb cap d’ells. A alguns els tinc al Facebook, però fa potser vint anys que no ens veiem. És motiu això per no felicitar-los? Of course not. Però seguim.

Gent de la uni: a molts els tinc al Facebook. Amb alguns l’únic vincle és que han estat alumnes meus quan jo era profe de pràctiques d’operatius. Mantinc el contacte amb… només un, em sembla. Again, és això motiu per no felicitar-los? Again, of course not. I again, podríem seguir.

Què vull dir? Doncs que moltes relacions, un cop desapareix la “plataforma” que les ha fet néixer, es refreden i passen a ser coneguts i fins i tot tan sols saludats. És una llàstima, però that’s life.

És per això que no felicito els aniversaris? Sí i no. Arribat un punt, em semblava artificial fer-ho. Hi ha persones a qui fa temps que no veig i, tot i així, les felicito. Generalment és perquè han tingut un significat especial de la meva vida. Formadors que he tingut en algunes etapes de la meva vida. Persones que han estat al meu costat quan he estat realment fotut, pel motiu que sigui. Persones amb qui hi ha un vincle especial que fa que, fins i tot després de bastants anys de no veure-les, no em resulti artificial felicitar-les.

I amb això no estic fent diferències o classificacions o categories. En primer lloc, perquè la “vagància” també hi juga el seu paper. I més important que això, perquè no fa que una persona sigui més important que una altra. De fet, a molts dels que no felicito m’agradaria tornar-los a veure, “posar-me al dia” de la seva vida, i que deixés de ser-me artificial felicitar-los. Gràcies al Facebook, almenys, puc seguir una mica de les seves vides, allò que decideixen compartir. De la mateixa manera que aquells que em van conèixer fa molts anys ara poden saber algo de mi, ni que sigui algunes de les coses que m’interessen i comparteixo, com ara el que escric en aquest blog.

De debò espero que ningú se senti ofès per això que he escrit. En tot cas, preneu-vos-ho com un desig a reprendre el contacte.

NB: pot ser simplement que jo sigui un puto gandul que no em doni la gana felicitar la penya, excepte d’aquells que penso que és “indispensable” fer-ho, pel motiu que sigui. Tot pot ser en aquesta vida, i de tot hi ha a la vinya del Senyor.

Anuncis

El meu gatet

No recordo que, de petit, demanés als meus pares de tenir un animal domèstic (la qual cosa ja vol dir que no en vam tenir mai). Potser algun cop, i de passada… o potser va ser el meu germà? No me’n recordo. Fins fa quatre dies, els animals a mi no em “deien res”. Indiferència gairebé total. Recordo que, fa uns quants anys, se sentia el miolar d’un gat a una església de Reus. A mi allò em va deixar del tot indiferent. En canvi, ara, cada cop que hi penso… pobret… al cel sigui, si hi ha un cel per a gats.

Què ha canviat? Molt senzill: que ara tinc un gat. Una altra anècdota. Recordo quan encara estava a la universitat. Un company comentava, si no em falla la memòria, que havien atropellat el seu gat. Potser no era exactament així, però ara no ve al cas. Va demanar que, si no ens agradaven els animals, que ens abstinguéssim de fer certa mena de comentaris. Jo em vaig abstenir de fer comentaris. Si la situació la visqués ara, la meva reacció seria completament diferent. Penso en el meu gat, i me l’imagino trobar-me’l atropellat…

Dic tot això perquè el passat divendres 29 va fer un any que el meu gat va arribar a casa. De fet, jo no volia un gat. Volia un gos. Havia llegit, mig per casualitat, alguna cosa sobre gossos a internet (més curiosament, el primer cop que vaig plantejar la possibilitat de tenir un animal a casa meva, al propietari del pis, ja que visc de lloguer, era per tenir… un gat… però després vaig canviar d’idea, per tornar-la a canviar després).

Per què un gos? Perquè visc sol, i volia tenir un animal que em fes companyia. Visc sol per “elecció”, i el més probable és que així segueixi sent “per omnia saecula saeculorum”, si em permeteu ser pedant (i exagerat). I pel que jo havia sentit a dir de gats i gossos, tenia clar que només un gos em podia donar el “carinyo” que jo buscava en un animal de companyia.

Vaig parlar amb el veterinari del poble, que justament està gairebé sota casa meva. Li vaig explicar el cas. Tenint en compte les meves circumstàncies, em va recomanar més un gat que un gos. Ho vaig deixar estar. No recordo quan va ser això. Més endavant, em va tornar a venir la idea d’un animal domèstic, i aquest cop ja m’estava bé que fos un gat. Un dimarts, anant a la feina, em vaig trobar la propietària del pis. Li ho vaig explicar. Quina curiositat que, aquell diumenge (que jo no era a casa, sinó a una ermita del poble), havia trucat a la meva porta per si volia una gateta, crec que germana de la que s’havia quedat ella. Li vaig dir que li hauria dit que no, ja que la gateta encara prenia biberó, i òbviament no me la podia endur a la feina per anar-li donant l’aliment cada dues hores.

Així que, aquell dimarts, vaig anar al veterinari, preguntant per si hi havia algun refugi que tingués gats per adoptar (Els meus pares tenien un gat des de maig, em sembla, i l’havien anat a buscar a un refugi que els havia dit un veterinari). Ell no coneixia de cap refugi, però sí d’un matrimoni que tenia gats, i que vivia a un poble del costat. Em va donar el número. Dimecres vaig trucar. I dijous recollia el gat.

Em penedeixo d’alguna cosa? Sí: de no haver-ne tingut un abans. Clar que, llavors, no hauria tingut el meu, el mut. No us amagaré que, a vegades, m’he enfadat molt amb ell. Com quan un dotze d’octubre em va mossegar el cable de la fibra òptica, deixant-me tres dies sense internet (serà que el meu gat és un “rojo-separatista” i no li agrada el dia de la hispanitat?). O com quan, fa cosa d’un mes, va tirar a terra el got amb aigua on s’estava netejant el plomí de la meva estilogràfica preferida, danyant-lo en caure a terra. Sí, aquests són els seus “antecedents penals”, però ni de conya fa que em penedeixi d’haver-lo tingut.

A vegades és pesat, i mossega i fa anar les ungles més del que voldria. Però és molt carinyós. A vegades dorm damunt meu, em llepa els cabells, busca la meva companyia, etc. Jo dic que és un gat amb cert caràcter de gos (i també una mica de porc, tot sigui dit). Jo a vegades l’anomeno “el meu bebé”. De seguida que li fas carícies ronroneja, i és molt sociable amb les persones que vénen a casa (massa i tot: quan vénen els meus pares, se’n va a dormir amb ells, i a mi que em bombin).

No em reca separar-me d’ell quan vaig a la feina, però sí quan l’he de deixar una nit sol. I segurament no tant per ell, que al cap i a la fi en això (entre d’altres coses) es diferencia un gat d’un gos, que el pots deixar sol sense problemes. És més per mi: no m’agrada passar una nit sense ell, encara que no dormi amb mi. D’aquí a poc hauré de passar 5 dies sense ell! Se’m farà etern.

No em molesta gastar-me diners en ell, ni el fet que embruta més la casa (la quantitat de pèl que deixa anar, i això que no el té llarg), estic convençut que “aporta més” del que “gasta”, encara que sigui una manera molt poc apropiada de dir-ho. Potser no sigui del tot el gat adequat per a mi, en el sentit que, sent carinyós com és, passa moltes hores sol, i quan sóc a casa no sempre li puc dedicar tota l’atenció que voldria (he de cuinar, fregar, rentar, etc). Potser el gat dels meus pares m’aniria millor, en el sentit que és molt més independent. Però no el canviaria per a res del món.

Tenint en compte la meva i la seva esperança de vida, des del primer moment vaig ser conscient que, almenys que em passi alguna desgràcia, seré jo qui el veuré morir. Hi penso de tant en tant. Jo aniré creixent, ell també, jo ja seré una mica gran quan ell sigui un ancià, i un dia em dirà adéu. Procuro no pensar-hi massa perquè m’entristeix molt, però m’hi he d’anar preparant. En aquest moment no em plantejo “adormir-lo” a menys que sigui una necessitat absolutament imperiosa. Però d’una manera o d’una altra, em dirà adéu.

La qual cosa vol dir que, aquests anys de vida que tingui, vull que els passi al meu costat, jo al seu costat, fent-nos companyia mútuament, acompanyant-nos quan els moments siguin bons (i de moment ho són) i també quan no ho siguin tant, que sigui tan feliç com pugui, i que, si pugués parlar, donés gràcies d’haver anat a parar a casa meva.

Nota: el nom de “mut” l’hi van donar els seus primers amos, de la casa on va néixer, ja que, segons em van explicar, en comparació amb els seus germans era “mut”, no miolava. Us puc assegurar que ara, de mut, no en té res.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur