Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Personal

Dietari, sisena part

19 de juliol, dijous. Última pràctica de reciclatge de cotxe, dues hores i quart. El profe em porta per llocs nous.

23 de juliol, dilluns. Penúltima pràctica abans de l’examen.

24 de juliol, dimarts. Última pràctica abans de l’examen.

25 de juliol, dimecres. Surto de l’estació de Terrassa Est per agafar un taxi. Veig que ja hi ha gent esperant. Arriba un taxi i porta un paper que hi diu “servicios mínimos“. Després de 7 dies quasi seguits agafant taxi, cap d’ells no m’hauria pogut dir que avui hi havia vaga? En fi. He arribat a la mancomunitat cap a les onze. Cap problema. Veig que ja hi ha vehicles industrials a on les motos fan pistes. Hi ha més gent pul·lulant que la resta de dies. A la zona del “mirador” veig que hi ha gent que també s’examina, però de circulació. Un segur que del C+E, la resta no ho sé segur. Juraria que són tots de circulació. Fan diversos comentaris. En un moment determinat, ja ben passat quarts de dotze, el profe em diu que vagi baixant. Ell ja ha ubicat el camió a la cua. A la banda esquerra estem camions. A la dreta, autobusos i “trailers”. Primera maniobra de l’examen: estacionament. El profe porta el full d’examen, i jo trec el DNI. Em diu que l’examinador em cridarà (jo ja estic a sobre del camió), em dirà que em col·loqui, i llavors li entregaré el full (que es quedarà) i el DNI, que em retornarà. Així passa. Molt bé, em col·loco perfectament. Marxa enrere. Quan les rodes de darrere del camió estan paral·leles a la valla, dues voltes de volant a l’esquerra. Seguim marxa enrere. Quan les rodes estan gairebé sobre la línia groga, dues voltes de volant a la dreta. Quan s’apropen a la línia blanca, en un moment determinat, giro el volant tot a la dreta. Al cap d’uns instants el vaig girant a l’esquerra. Crec que el camió s’ha col·locat perfectament. L’examinador em pregunta si he acabat. No recordo si li he dit que sí o que no, en qualsevol cas ell em diu que tinc les rodes (de davant) girades, i que encara tinc dos moviments. Com que no voldria suspendre per això, m’arrisco a fer un moviment de rectificació cap endavant per a girar les rodes. Tinc la desagradable sensació d’haver pujat al “bordillo”, però no. Bé, ara és hora de sortir. No recordo si he fet marxa enrere, però sí recordo perfectament que, en contra del que he fet a tots i cadascun dels estacionaments durant les pràctiques, he mirat per la finestra per evitar tocar la valla (i, al mateix temps, no repitjar la línia blanca de la dreta del carril). I en plena coherència pel fet de fer una cosa que no he fet mai, he fet una altra cosa que no he fet mai: picar la valla.

Falta eliminatòria.

El comentari de l’examinador ha estat eloqüent: l’exercici no consisteix només en col·locar el camió, sinó també en treure’l (que consti que tot això ho ha dit sense fer-me cap retret). Em diu que ho sent. Que, a poc a poc, avanci, giri a l’esquerra i un altre cop a l’esquerra. No em pregunteu què tal m’ha anat la “L” i l”‘aproximación a muelle” perquè, quan se suspèn en una maniobra, no es fan la resta. Faig el que em diu l’examinador, i quan arribo a l’altra banda, el professor ja hi era. Li he explicat lo que ha passat, cosa que no ha calgut perquè m’ha dit que ja ho ha vist. Llàstima perquè, com em diu, havia aparcat perfectament. Em quedo amb el dubte de saber què hauria passat si no hagués seguit el consell de l’examinador de deixar les rodes (més o menys) rectes.

Conseqüències: (1) que m’he de tornar a presentar, i per tant he de pagar taxes de drets d’examen. (2) que com torni a suspendre he de renovar papers i pagar (again) drets d’examen. (3) que fins a finals d’agost no tornaré a agafar el camió, perquè trànsit fa vacances i les autoescoles també. (4) que el següent examen ja serà a setembre. (5) que abans de l’examen alguna pràctica hauré de fer, encara que em presenti a la primera convocatòria que hi hagi — cosa que puc fer perfectament, ja que, segons el professor, estic preparat.

Sí, ja ho sé, també estava preparat aquest cop, i he suspès. Sí, he suspès, com hauria pogut aprovar. La sort també hi compta. Els nervis de ser el primer examen, etc. I hi ha plenty of time per a posar-se nerviós.

És una putada, perquè trenca la bona ratxa amb què estava portant el tema dels carnets. I tant ahir com abans d’ahir, la cosa havia anat força bé. Sí que és cert que l’estacionament no l’havíem practicat tant com la “L”, però no importa. No importa perquè els estava fent bé, i no tenia cap mena de problema per sortir. Sé per què he suspès.

Si hagués aprovat, demà hauria anat a l’autoescola a pagar la resta de la matrícula i a planificar les classes de circulació. Com que he suspès, hi aniré no a pagar la resta de la matrícula sinó els drets d’examen, a planificar la resta de classes de pistes i escollir la següent data d’examen.

Anuncis

Dietari, cinquena part

No sabia el que feia, però no me’n penedeixo.

6 de juliol, divendres. Classe de camió, aquest cop amb un professor nou. Els problemes amb l’embrague han quedat, si no solucionats, almenys sí encarrilats.

Del 16 de juliol, dilluns, al 20 de juliol, divendres. Dues hores de camió cada dia, amb el nou professor.

El dia que vaig decidir matricular-me de camió no sabia el que feia. Malgrat les preguntes que havia fet a l’autoescola, que no van ser pas poques, no sabia el que feia perquè no havia pujat mai a un camió i mai no havia intentat de fer les maniobres que cal fer a l’examen de pistes. I aquestes coses, si no les proves en persona, no saps el que són.

A vegades em pregunten que què tal les pràctiques amb el camió, i explico què tal em van. Però cal haver-ho viscut. Cal haver estat dalt d’un camió, fent moure el volant, fent maniobres, intentant que vagi recte, que giri, que no se surti del carril, etc. Llavors te n’adones que és molt més difícil del que et pensaves.

Porto 18 hores de pràctiques (més del que la majoria de gent necessita per aprovar els dos exàmens pràctics, i jo encara no m’he presentat a cap d’ells), i en portaré 22 quan dimecres vinent (dia 25) pugi a examen. Crec que possibilitats d’aprovar en tinc, i espero tenir-ne encara més dimecres vinent. Però no serà gens fàcil.

Hauria estat idiota pensar que seria d’una altra manera. Si em va costar el cotxe, per què no m’hauria de costar el camió? I això que he aconseguit dominar l’embrague del camió molt abans que el del cotxe! Bueno, això de “dominar”… ja m’enteneu. Quan et diuen que maniobrar un camió és més difícil que maniobrar un cotxe, només diuen part de la veritat. Clar que és més difícil. El que no diuen és com més de difícil.

Ho tornaria a fer? Bé, no en tinc ni idea. Me’n penedeixo? No. Amb pràctica es treu tot. Clar que la qüestió és no arruinar-se, evidentment. De moment he fet més pràctiques de les que tenia previst, és cert. Però és que no tenia previst que fos tan difícil, ni així de difícil. He fet molt ben fet de dir a l’autoescola que em mantinguessin les pràctiques de dilluns i dimarts vinent, perquè realment les necessito — ni que per això hagi hagut de comprar el tercer pack de 9 pràctiques.

No sé què passarà dimecres. Però passi el que passi, fins després de l’estiu no hi tornaré — trànsit fa vacances, i per tant les autoescoles també. Esperem que ja siguin pràctiques de circulació.

Dietari, quarta part — Frustració

3 de juliol, dimarts. Em toca matinar perquè trànsit m’ha posat l’examen a les 8:15. Arribem només 5 minuts abans. Dubto en algunes preguntes. Acabo el primer. Surto, consulto el llibre i ja veig que n’he fallat almenys una. Que sí, que vale, que a les sis he vist que he aprovat, però amb un error. Jo el que volia era no només aprovar, sinó aprovar treient la xorra. Ja m’enteneu.

Però això és una bagatela comparat amb el camió. El primer dia de camió vaig sortir preocupat per l’embrague. Però la meitat dels aparcaments sortien bé. La sort del principiant. Perquè a la segona classe, res de res. I no ho puc compensar pas dient que les “L” em surten molt bé, perquè no és el cas. Ni tan sols amb l’aproximació a “muelle”: encara no l’he practicada prou com per dir que la domino. I encara que fos el cas, de poc em serveix: són tres maniobres les que he de maniobrar, no només una.

En la meva ingenuïtat, em creia que tot seria qüestió d’adaptar-me a les mides. I si bé és un tema important, no és precisament el que em costa. El meu problema és dominar la velocitat del vehicle, especialment en marxa enrere (marxa endavant m’és més fàcil). I per a això cal dominar l’embrague. No cal que digui que un embrague de camió no és com un embrague de cotxe.

Intentaran posar-me una pràctica amb un professor de molta experiència, que podria saber, de seguida, quina és la manera per desbloquejar-me.

Si una cosa tenen clara a l’autoescola és que ni de conya em posi a fer l’autobús.

Arribaré a examinar-me el 25 de juliol? Ho he de decidir el dia 13 com a molt tard, i només queden 10 dies…

Dietari, tercera part — “Con la noche y el camión, me confundo mogollón”

26 de juny, dimarts. Em posen classe de camió de 7 a 9 del vespre. Si dissabte havia aconseguit aparcar bé amb relativa facilitat, avui no surt de cap manera. En canvi, la maniobra en marxa enrere (la “L”) ha sortit bastant millor. Havia portat unes bambes més… “contundents” aviam si amb això millorava el control de l’embrague. Res de res.

29 de juny, divendres. Camió de 4 a 6 de la tarda. Avui m’he cabrejat fort amb l’embrague. Cap al final de la classe he aconseguit, una mica, dominar-lo millor. La maniobra de la “L” va sortint una mica millor. L’aparcament, una miqueta millor. Ni de lluny com el primer dia. En canvi, la maniobra de “aproximación a muelle” ha sortit quasi bordada. Quina casualitat que sigui, segons m’ha explicat el profe, la maniobra on potser suspèn més gent: perquè deixen el camió massa lluny de la valla, o perquè la tiren a terra.

De quarts de deu a les onze he tingut la pràctica de cotxe. La pitjor de les que he fet. De nit costa més veure la senyalització pintada a la calçada, i s’ha notat. A sobre, després de sis hores de camió, m’ha costat recordar el tacte dels pedals del cotxe. Especialment el del fre. El volant em semblava gairebé de joguina. Mai m’hauria arribat a semblar tan fàcil (ho faci jo millor o pitjor) aparcar amb un cotxe.

Aquest cap de setmana toca estudiar la teòrica d’autobús a fons. Dimarts vull repetir la gesta de fa uns dilluns: aprovar a la primera i sense cap error. Aviam si ho aconsegueixo.

Dietari, segona part — No me siento las piernas

Dues hores al volant d’un camió

22 de juny, divendres. Pràctica de cotxe. El professor aprofita per portar-me al lloc on l’endemà faré la meva primera pràctica de camió. A l’arribar a casa reservo un taxi per l’endemà.

23 de juny, dissabte. Despertador a les 7. Em llevo 40 minuts més tard. Dutxa. Em vesteixo. Esmorzo una mica i vaig al lloc on el dia anterior havia reservat el taxi. Es presenta uns tres o quatre minuts tard — no importa, com que ja sé com van les coses, l’he demanat amb temps suficient. Arribo a la zona de pistes (la “Mancomunitat”) cosa de quinze minuts abans de les nou. El professor, evidentment, encara no ha arribat. No importa, jo busco el camió de la meva autoescola.

La Mancomunitat és un lloc petit (i això que de fora sembla molt gran). Quan hi he arribat, hi havia unes quantes persones fent pràctiques de moto. Les zones per fer les maniobres de camió m’han semblat… “muñeco“, que diria un ex-company meu de feina.

No m’ha costat gaire trobar el camió, però sí arribar-hi, perquè he procurat seguir el pas per a peatons. Al veure’l, m’han entrat dubtes. No, no m’ha semblat massa gran. Al contrari. M’ha semblat un camió més apte per al permís de classe C1. I jo aquí he vingut a treure’m el C, que ja tinc una edat (per al C has de tenir 21 anys, per al C1 n’hi ha prou amb 18). De debò aquest camió fa els 8 metres mínims que marca el reglament de conductors?

El professor ha fet tard per un problema que ara no ve a tomb. Ha obert i m’ha fet pujar. L’objectiu d’aquesta primera pràctica era no cagar-me a sobre. Al seure al seient, quasi em faig les caques. La cabina és enorme. Sembla que s’hi podria posar un jacuzzi. El volant, enorme també. La palanca de canvis… m’ha decebut.

Jo partia de la base que era un camió amb canvi manual, pel que m’havien dit a l’autoescola, tot i que no em van saber concretar la quantitat de marxes. Al veure la palanca, he dubtat. Però allà hi havia tres pedals, per tant… El professor m’ho ha explicat: hi ha embrague, però la palanca és seqüencial (de només vuit marxes!). No sempre entren bé.

I parlant d’explicacions, jo m’esperava (m’imaginava) que la primera mitja hora o més la passaríem “repassant” el camió: seient, miralls, palanca de canvis, etc. Igual que, el primer dia de cotxe, el profe em va explicar els intermitents, els miralls, la palanca de canvis, els pedals, etc. Sí, ja sé, un camió tampoc és tant diferent, però… segueix sent un camió. Oi que vosaltres no arranqueu el cotxe en quarta? Doncs això.

Parlant del professor: suposo que ell ha suposat que jo ja havia portat camió (dels que es poden portar amb el B, és a dir, fins a 3.5 tonelades de MMA). Quan s’ha ofert a treure el camió del lloc on estava aparcat, he acceptat encantat. Li he explicat que condueixo ocasionalment (i que naturalment no he agafat un camió en ma vida), i més endavant li he dit que vaig fer més de 80 hores de pràctiques de cotxe per culpa de… l’embrague.

L’embrague. En tornarem a parlar.

Un cop el camió ja estava tret, he fet una volta, que m’ha anat molt bé per treure’m la por. Per tant, doncs, puc dir que el primer objectiu s’ha complert: no m’he embrutat els calçotets.

Un cop aprovada la teòrica de camió, el següent examen és el pràctic de maniobres (també dit de “pistes”), en què l’aspirant ha de fer tres maniobres: aparcar en fila, fer marxa enrere descrivint una L, i “aproximación a muelle“. Avui hem fet les dues primeres maniobres (més la primera que la segona).

Aparcar en fila no és difícil. Però tampoc és fàcil. És una maniobra (igual que la L) que requereix la seva precisió. A diferència del cotxe, està prohibit tocar el “bordillo” amb les rodes. I està prohibit moure les rodes amb el vehicle parat. Al costat de la vorera hi ha una línia blanca. Les rodes del camió han de quedar, com a molt lluny, damunt aquesta línia blanca. Per cert, es posen dues valles, una davant i una darrere, entre les quals s’ha d’ubicar el camió. No cal que digui que són intocables — al cap i a la fi, simulen cotxes aparcats.

La “gràcia” de la maniobra és saber quan s’han de girar les rodes, quan s’han de posar rectes, i quan s’han de tornar a girar. Aviat està dit, però fer-ho és una altra cosa. Especialment quan has de controlar la velocitat amb l’embrague — i que has de moure les rodes amb el camió movent-se.

L’única cosa que de debò em preocupa d’aquest camió és l’embrague. També em preocupa el fre (m’ha decebut moltíssim: jo m’esperava un fre potent, poderós, i resulta que… en fi). L’embrague no és que vagi dur (que també: quan he acabat la pràctica, em feien un mal els peus i els genolls que quasi caic, especialment el genoll esquerre), sinó que és “enganxifós”. Fa de mal dominar el camió amb aquest embrague.

I és una putada, perquè per a aquestes maniobres, que se te’n vagi una mica el vehicle i recorri ni que sigui uns centímetres de més és la diferència que hi ha entre aprovar i suspendre. Espero que siguin coses de la primera vegada, perquè com l’embrague em segueixi portant problemes… potser hauré de fer primer les pràctiques d’autobús (quan hagi aprovat la teoria, clar).

Però tornem a les maniobres. Un cop he practicat l’aparcament uns quants cops (no sé si una quinzena, no els he comptat), i després d’haver-ne encertat alguns (cinc com a molt, diria jo), hem anat a fer la L. I aquí he recordat el que deia el meu pare de Julio Salinas: que fa bé lo difícil i falla lo fàcil.

La maniobra comença posant el camió recte, a una certa distància de la vorera. Hi ha unes marques (línies) a terra que limiten la trajectòria de la roda de darrere. Dit d’una altra manera: la roda de darrere no pot sortir del carril dibuixat per la línia. Doncs bé, un cop el camió està col·locat, es comença marxa enrere. No se m’oblidi: en aquesta maniobra està prohibit parar el camió. Se segueix marxa enrere i, al moment adequat, es gira el volant tot cap a un costat (si el gir és a la dreta, doncs tot a la dreta). Aquí cal vigilar dos aspectes: primer, que la roda de darrere no surti del carril. Segon, que el camió no pugi a la vorera. Qualsevol de les dues coses és falta eliminatòria.

Fins aquí, no acostumo a tenir problemes. El problema ve quan s’ha de “desfer” el gir per seguir, marxa enrere, en línia recta. O pujo a la vorera, o la roda de darrere se’m surt del carril. Em sembla que, com a molt, ho he fet bé una sola vegada. On sí que tinc problemes és, al tornar-ho a intentar, no pujar a la vorera. Quan es tracta de vehicles, la mida importa.

I unes dues hores després d’haver començat, ho hem donat per acabat. Dilluns toca pagar un pack de 9 pràctiques (aquestes dues hores anaven incloses a la matrícula) i schedular les següents (si pot ser, miraré de fer-les en sessions de dues hores).

Dietari, primera part

7 de maig, dilluns. Torno de la feina i se m’acut passar per l’autoescola que hi ha al costat de la rostisseria, molt a prop del Condis. Explico que condueixo molt poc, molt de tant en tant, potser tres o quatre cops l’any (parlo de memòria), i que no voldria perdre l’hàbit, i pregunto si fan classes de reciclatge. Resposta afirmativa. Com que no convé emborratxar-se a la primera taberna (la frase no és meva), me’n torno a casa i passo per davant de l’autoescola a la que, fa mesos o potser un any, vaig preguntar per fer el carnet de moto (la idea no va prosperar), aviam què tal. No aconsegueixo trobar l’autoescola bàsicament perquè ja no hi és. Doncs ja està.

9 de maig, dimecres. Torno de la feina i passo per l’autoescola (la que sí està oberta), a comprar un pack de 15+2 pràctiques (de 45 minuts). Pregunto, com qui no vol la cosa, com va això dels altres carnets (no l’A, òbviament, sinó el C i el D). La cosa no va a més. Schedulen la primera pràctica pel 25 de maig, divendres.

14 de maig, dilluns. Torno a l’autoescola. Demano més detalls sobre “els altres” carnets de conduir. “Si vols el de camió i autobús, et recomano començar pel camió”. Doncs el camió sigui. Em matriculo al C. Pago, surto de l’autoescola i truco al Joan per explicar-li la “bogeria” que acabo de fer.

17 de maig, dijous. Torno a l’autoescola a buscar el llibre de la “teòrica”.

23 de maig, dimecres. Vaig a Terrassa a fer-me el certificat mèdic. Em perdo bastant però al final aconsegueixo arribar al lloc sense haver de cridar un taxi. Arribo a temps per entregar el certificat a l’autoescola. Firmo per pujar a examen l’11 de juny, dilluns.

25 de maig, divendres. Dues primeres sessions de cotxe (hora i mitja).

1 de juny divendres. Dues sessions més de cotxe. Practiquem sobretot aparcaments (“estacionaments”, que se’n diu en l’argot).

4 de juny, dilluns. Compro per internet tres llibres a l’altra editorial (Matfer, ja que a l’autoescola treballen amb Pons): un de la teòrica de camió, un altre de la teòrica d’autobús i un altre de mecànica. Al final, dijous dia 7 m’acaben arribant el de camió i autobús i un del CAP de mercaderies. El de mecànica no m’arribarà fins dilluns dia 11.

8 de juny, divendres. No hi ha pràctica de cotxe, ja que tenen prioritat els que s’han d’examinar el dilluns següent.

11 de juny, dilluns. Em llevo, i vaig a l’estació del poble per anar a Terrassa. D’allà a la “central” de l’autoescola. D’allà em porten a Sabadell, per fer l’examen teòric. Per sort, no em fan preguntes de mecànica, però em trobo algunes (entre 3 i 4) preguntes amb bastanta mala bava. Abans de donar l’examen per acabat, repasso totes les preguntes. Les sensacions són bones, crec haver-les encertat totes. Torno a la feina just per dinar. De tant en tant vaig mirant la pàgina e la DGT aviam si ha sortit el resultat. Quan són quasi les 6 marxo per anar a l’autobús que ens porta a l’estació. Rebo un whatsapp de l’autoescola dient-me que he aprovat. No he fallat ni una sola pregunta. El conductor de l’autobús em felicita i em diu que ara és el moment de treure’m la teòrica d’autobús. De tornada a casa passo per l’autoescola per pagar una part del que em queda de la matrícula, i poder començar les pràctiques de pista (maniobres en circuit tancat). Li plantejo la possibilitat de matricular-me també a l’autobús, aprofitant que tinc la teòrica fresca. Ho veu una decisió molt enraonada i, al cap d’una estona, decideixo matricular-me també d’autobús. Només han passat quatre setmanes des que em vaig matricular del camió. Ara tinc dos anys per treure’m el carnet o m’hauré de tornar a examinar de la teòrica.

13 de juny, dimecres. Torno a Terrassa per fer-me el certificat mèdic (el de camió no serveix). Aquest cop no em perdo. Em fan el certificat sense cap problema, i a més bon preu (al capdavall, no fa ni un mes que m’he fet el de camió). Torno al poble i entrego el certificat. Firmo per pujar a examen (teòrica d’autobús) el 3 de juliol, dimarts. Per whatsapp em diuen que la primera pràctica de camió (2 hores) serà el dia 23, dissabte.

14 de juny, dijous. Vaig a l’autoescola a fer tests. En faig 10, n’aprovo 9.

15 de juny, divendres. Dues sessions més de cotxe, bàsicament per Terrassa.

Els aniversaris del Facebook

Gràcies al Facebook puc estar enterat de l’aniversari de moltíssima gent, fins i tot alguns dels quals no conec personalment. La qual cosa em brinda, almenys teòricament, l’oportunitat de felicitar un munt de gent. I, al seu torn, ser felicitat per un munt de gent, que evidentment brinda l’oportunitat d’agrair les felicitacions de tots ells.

Siguem sincers i parlem clar: un conyàs. Sí, sí, ja ho sé, que no he de ser un antisocial (no ho sóc, encara que a vegades ho pugui semblar). Hi ha gent que té molta imaginació i per a cadascun dels seus centenars d’amics del Facebook sap trobar les paraules adequades per a felicitar-los — el “Felicitats!” “Gràcies!” és tan genèric que fins i tot un robot ho podria fer.

Ho reconec: jo fa un cert temps que ja no felicito gairebé ningú — al seu torn, quan arriba el meu aniversari, gairebé ningú no em felicito. És que he passat a odiar-vos a tots? Ni de conya. Em recordo de molts de vosaltres quan arriba el vostre aniversari. Però sembla ser llei de vida que el temps esborra les relacions si aquestes no es mantenen de forma presencial. M’explico.

Gent que vaig conèixer quan anava a l’escola: no mantinc relació personal amb cap d’ells. A alguns els tinc al Facebook, però fa potser vint anys que no ens veiem. És motiu això per no felicitar-los? Of course not. Però seguim.

Gent de la uni: a molts els tinc al Facebook. Amb alguns l’únic vincle és que han estat alumnes meus quan jo era profe de pràctiques d’operatius. Mantinc el contacte amb… només un, em sembla. Again, és això motiu per no felicitar-los? Again, of course not. I again, podríem seguir.

Què vull dir? Doncs que moltes relacions, un cop desapareix la “plataforma” que les ha fet néixer, es refreden i passen a ser coneguts i fins i tot tan sols saludats. És una llàstima, però that’s life.

És per això que no felicito els aniversaris? Sí i no. Arribat un punt, em semblava artificial fer-ho. Hi ha persones a qui fa temps que no veig i, tot i així, les felicito. Generalment és perquè han tingut un significat especial de la meva vida. Formadors que he tingut en algunes etapes de la meva vida. Persones que han estat al meu costat quan he estat realment fotut, pel motiu que sigui. Persones amb qui hi ha un vincle especial que fa que, fins i tot després de bastants anys de no veure-les, no em resulti artificial felicitar-les.

I amb això no estic fent diferències o classificacions o categories. En primer lloc, perquè la “vagància” també hi juga el seu paper. I més important que això, perquè no fa que una persona sigui més important que una altra. De fet, a molts dels que no felicito m’agradaria tornar-los a veure, “posar-me al dia” de la seva vida, i que deixés de ser-me artificial felicitar-los. Gràcies al Facebook, almenys, puc seguir una mica de les seves vides, allò que decideixen compartir. De la mateixa manera que aquells que em van conèixer fa molts anys ara poden saber algo de mi, ni que sigui algunes de les coses que m’interessen i comparteixo, com ara el que escric en aquest blog.

De debò espero que ningú se senti ofès per això que he escrit. En tot cas, preneu-vos-ho com un desig a reprendre el contacte.

NB: pot ser simplement que jo sigui un puto gandul que no em doni la gana felicitar la penya, excepte d’aquells que penso que és “indispensable” fer-ho, pel motiu que sigui. Tot pot ser en aquesta vida, i de tot hi ha a la vinya del Senyor.

El meu gatet

No recordo que, de petit, demanés als meus pares de tenir un animal domèstic (la qual cosa ja vol dir que no en vam tenir mai). Potser algun cop, i de passada… o potser va ser el meu germà? No me’n recordo. Fins fa quatre dies, els animals a mi no em “deien res”. Indiferència gairebé total. Recordo que, fa uns quants anys, se sentia el miolar d’un gat a una església de Reus. A mi allò em va deixar del tot indiferent. En canvi, ara, cada cop que hi penso… pobret… al cel sigui, si hi ha un cel per a gats.

Què ha canviat? Molt senzill: que ara tinc un gat. Una altra anècdota. Recordo quan encara estava a la universitat. Un company comentava, si no em falla la memòria, que havien atropellat el seu gat. Potser no era exactament així, però ara no ve al cas. Va demanar que, si no ens agradaven els animals, que ens abstinguéssim de fer certa mena de comentaris. Jo em vaig abstenir de fer comentaris. Si la situació la visqués ara, la meva reacció seria completament diferent. Penso en el meu gat, i me l’imagino trobar-me’l atropellat…

Dic tot això perquè el passat divendres 29 va fer un any que el meu gat va arribar a casa. De fet, jo no volia un gat. Volia un gos. Havia llegit, mig per casualitat, alguna cosa sobre gossos a internet (més curiosament, el primer cop que vaig plantejar la possibilitat de tenir un animal a casa meva, al propietari del pis, ja que visc de lloguer, era per tenir… un gat… però després vaig canviar d’idea, per tornar-la a canviar després).

Per què un gos? Perquè visc sol, i volia tenir un animal que em fes companyia. Visc sol per “elecció”, i el més probable és que així segueixi sent “per omnia saecula saeculorum”, si em permeteu ser pedant (i exagerat). I pel que jo havia sentit a dir de gats i gossos, tenia clar que només un gos em podia donar el “carinyo” que jo buscava en un animal de companyia.

Vaig parlar amb el veterinari del poble, que justament està gairebé sota casa meva. Li vaig explicar el cas. Tenint en compte les meves circumstàncies, em va recomanar més un gat que un gos. Ho vaig deixar estar. No recordo quan va ser això. Més endavant, em va tornar a venir la idea d’un animal domèstic, i aquest cop ja m’estava bé que fos un gat. Un dimarts, anant a la feina, em vaig trobar la propietària del pis. Li ho vaig explicar. Quina curiositat que, aquell diumenge (que jo no era a casa, sinó a una ermita del poble), havia trucat a la meva porta per si volia una gateta, crec que germana de la que s’havia quedat ella. Li vaig dir que li hauria dit que no, ja que la gateta encara prenia biberó, i òbviament no me la podia endur a la feina per anar-li donant l’aliment cada dues hores.

Així que, aquell dimarts, vaig anar al veterinari, preguntant per si hi havia algun refugi que tingués gats per adoptar (Els meus pares tenien un gat des de maig, em sembla, i l’havien anat a buscar a un refugi que els havia dit un veterinari). Ell no coneixia de cap refugi, però sí d’un matrimoni que tenia gats, i que vivia a un poble del costat. Em va donar el número. Dimecres vaig trucar. I dijous recollia el gat.

Em penedeixo d’alguna cosa? Sí: de no haver-ne tingut un abans. Clar que, llavors, no hauria tingut el meu, el mut. No us amagaré que, a vegades, m’he enfadat molt amb ell. Com quan un dotze d’octubre em va mossegar el cable de la fibra òptica, deixant-me tres dies sense internet (serà que el meu gat és un “rojo-separatista” i no li agrada el dia de la hispanitat?). O com quan, fa cosa d’un mes, va tirar a terra el got amb aigua on s’estava netejant el plomí de la meva estilogràfica preferida, danyant-lo en caure a terra. Sí, aquests són els seus “antecedents penals”, però ni de conya fa que em penedeixi d’haver-lo tingut.

A vegades és pesat, i mossega i fa anar les ungles més del que voldria. Però és molt carinyós. A vegades dorm damunt meu, em llepa els cabells, busca la meva companyia, etc. Jo dic que és un gat amb cert caràcter de gos (i també una mica de porc, tot sigui dit). Jo a vegades l’anomeno “el meu bebé”. De seguida que li fas carícies ronroneja, i és molt sociable amb les persones que vénen a casa (massa i tot: quan vénen els meus pares, se’n va a dormir amb ells, i a mi que em bombin).

No em reca separar-me d’ell quan vaig a la feina, però sí quan l’he de deixar una nit sol. I segurament no tant per ell, que al cap i a la fi en això (entre d’altres coses) es diferencia un gat d’un gos, que el pots deixar sol sense problemes. És més per mi: no m’agrada passar una nit sense ell, encara que no dormi amb mi. D’aquí a poc hauré de passar 5 dies sense ell! Se’m farà etern.

No em molesta gastar-me diners en ell, ni el fet que embruta més la casa (la quantitat de pèl que deixa anar, i això que no el té llarg), estic convençut que “aporta més” del que “gasta”, encara que sigui una manera molt poc apropiada de dir-ho. Potser no sigui del tot el gat adequat per a mi, en el sentit que, sent carinyós com és, passa moltes hores sol, i quan sóc a casa no sempre li puc dedicar tota l’atenció que voldria (he de cuinar, fregar, rentar, etc). Potser el gat dels meus pares m’aniria millor, en el sentit que és molt més independent. Però no el canviaria per a res del món.

Tenint en compte la meva i la seva esperança de vida, des del primer moment vaig ser conscient que, almenys que em passi alguna desgràcia, seré jo qui el veuré morir. Hi penso de tant en tant. Jo aniré creixent, ell també, jo ja seré una mica gran quan ell sigui un ancià, i un dia em dirà adéu. Procuro no pensar-hi massa perquè m’entristeix molt, però m’hi he d’anar preparant. En aquest moment no em plantejo “adormir-lo” a menys que sigui una necessitat absolutament imperiosa. Però d’una manera o d’una altra, em dirà adéu.

La qual cosa vol dir que, aquests anys de vida que tingui, vull que els passi al meu costat, jo al seu costat, fent-nos companyia mútuament, acompanyant-nos quan els moments siguin bons (i de moment ho són) i també quan no ho siguin tant, que sigui tan feliç com pugui, i que, si pugués parlar, donés gràcies d’haver anat a parar a casa meva.

Nota: el nom de “mut” l’hi van donar els seus primers amos, de la casa on va néixer, ja que, segons em van explicar, en comparació amb els seus germans era “mut”, no miolava. Us puc assegurar que ara, de mut, no en té res.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur