Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Uncategorized

Eleccions USA 2016

Ni Barack Obama (que ha basado su mandato única y exclusivamente en pura retórica e imagen) ni el Partido Demócrata han digerido la derrota, y menos cuando esperaban poco menos que un paseo militar. Y en lugar de preguntarse si la candidata del partido era la más adecuada, han tratado de buscar una explicación que cargase las tintas sobre otra persona. Ante ello, y en un gesto que personalmente me parece indigno e impresentable pero en nada impropio del personaje, Obama ha involucrado a las agencias de inteligencia estadounidenses en una operación que tiene como único objetivo el intentar desviar la atención tratando de cuestionar la propia legitimidad de Trump con el indisimulado objetivo de mitigar una derrota aún más amarga cuando se daba por hecha y descontada la victoria. Lo único que ha conseguido el “gran estadista” que abandonará la Casa Blanca en menos de dos semanas es pregonar ante el mundo la vulnerabilidad de todas las instituciones americanas. Ni más, ni menos. Gran jugada la de Barack, demostrar al mundo lo fácil que es infiltrarse en las instituciones americanas.

Las elecciones presidenciales de 2016 si por algo se caracterizaron fue porque en esta ocasión no se escogía al mejor de los candidatos en liza, sino al que suscitaba menos antipatías entre la población. Donald Trump es, ciertamente, un personaje que despierta muchísimos sentimientos en su contra, pero conviene incidir en que Hillary Clinton despierta no menos rechazos que su oponente, aunque esto se ha mantenido deliberadamente oculto fuera del ámbito estadounidense.

https://monsieurdevillefort.wordpress.com/2017/01/08/el-informe-del-fbi-cia-nsa-sobre-las-elecciones-presidenciales-de-2016/

Anuncis

No need of our lies or flattery

Peter has no need of our lies or flattery. Those who blindly and indiscriminately defend every decision of the supreme Pontiff are the very ones who do most to undermine the authority of the Holy See — they destroy instead of strengthening its foundations.

— Melchor Cano, teòleg del Concili de Trento. Citat a The Great Façade.

Retratat

D’una entrevista a Adolfo Nicolás, soon to be ex superior general dels jesuïtes:

Por lo que toca a la Eucaristía, hemos insistido tanto y tantas veces en la presencia real, que hemos olvidado muchos otros aspectos que tienen que ver y que afectan a nuestra vida ordinaria. La Eucaristía es un intercambio de dones: recibimos pan como alimento cotidiano, tomamos una porción de este pan y lo ofrecemos a Dios. El Señor transforma este pan y nos lo devuelve. Esto hace de la Eucaristía un intercambio de dones que no cesa jamás, y que puede cambiar nuestra vida. La Eucaristía nos ayuda a ser generosos y abiertos. San Ignacio vivía esta realidad, y algunas de sus más importantes decisiones las tomaba durante la celebración de la Eucaristía. Me impresiona el modo de celebrar del papa Francisco: con calma, con dignidad, con un ritmo que invita a la meditación y a la interiorización. Es así como celebra un jesuita.

Enough said.

Rupert Murdoch

One man who is perhaps typical of the new rulership is the Chevalier Rupert Murdoch, K.S.G. This Presbyterian Papal Knight is a man of little loyalty — temporal or religious — save to himself and his minions. Beginning life as an Australian press magnate, he surrendered his native citizenship for an American passport in order to retain his media empire in the United States. The Chevalier nevertheless continues to exercise a dominant role in Australia, where, for example, he funds that country’s republican movement. Weeks after accepting his Papal Knighthood (something arranged by his Catholic spouse in return for his donation of millions of dollars to Roger Cardinal Mahony of Los Angeles), he divorced said wife and took on a much younger model. Of course, he ordered his Australian and British papers (the latter including the venerable Times of London and a host of semi-pornographic tabloids) not to report on his latest honour. While his own private life is not ideal, he has directed his sheets in Britain to expose any possible scandal in the royal family. But Murdoch need not fear the spiritual results of his actions: his ongoing donations to the Catholic Cathedral of Los Angeles have earned him a place in the crypt, whenever he should be gathered to his ancestors. The objection that might be raised of his not being Catholic can be answered by saying that his ex-wife was, and that the Church does not recognise his divorce. The Archdiocese has sold him his “stairway to heaven.”

Charles Coulombe

El llatí a la missa

The Church likewise, when introducing the Roman liturgy among newly converted nations, has for many centuries permitted the Latin language only. [Benet XIV, De Missa sacrific., 1. 2, c. 2, n. 14.] — She excommunicates all those who presume to declare the vernacular to be the necessary or the only permissible language for the liturgy [Concili de Trento, sessió 22, cànon 9.]; she stigmatizes as impertinent effrontery for any one to censure or combat the retention of the Latin language for divine worship. [Butlla Auctorem Fidei, Pius VI (1794), proposicions 88 i 66.] This is just, for, as St. Augustine remarks, “to question what the united Church practises as a rule is the most daring madness.” [Quod universa frequentat Ecclesia, quin ita faciendum sit, disputare, insolentissimae insaniae est. Epist. 54 ad Januar.] In all such general decrees and usages appertaining to divine worship, the Church is directed and preserved from injurious blunders by the Holy Ghost. Instead of censuring the Church on account of her practice, that has endured more than a thousand years, of conducting her liturgical worship in a dead language, we should rather acknowledge and admire her supernatural wisdom; she counts her experiences by centuries: ours we can enumerate only by days.

Nikolaus Gihr, The Holy Sacrifice of the Mass. Dogmatically, Liturgically and Ascetically Explained, 6a edició, traducció (1902) de l’original alemany de 1897, Herder. Pàgines 320–321.

Una cosa pitjor

Hi ha una cosa pitjor, molt pitjor que la CUP, i és que algú en la seva profunda inconsistència, en la seva intolerable deixadesa intel•lectual hagués arribat a creure que aquests nois eren una aliança possible.

http://salvadorsostres.com/escriure-be/

La missa i el lleó

En una entrevista a un bisbe:

The deepest lessons I learned from celebrating the traditional form of the Mass is this: I am only a poor instrument of a supernatural and utmost sacred action, whose principal celebrant is Christ, the Eternal High Priest. I feel that during the celebration of the Mass I lost in some sense my individual freedom, for the words and the gesture are prescribed even in their smallest details, and I am not able to dispose of them. I feel most deeply in my heart that I am only a servant and a minister who yet with free will, with faith and love, fulfill not my will, but the will of Another.

One can compare the traditional Mass with a lion: Let him free, and he will defend himself.

http://rorate-caeli.blogspot.com/2016/02/exclusive-bishop-athanasius-schneider.html

Batlle batlle, Joe…

Quin merder arran de les eleccions espanyoles del diumenge. Ens divertirem. Si les catalanes ens han garantit un bon culebrón (que ja estem tenint), les espanyoles encara més. O potser no. Ja ho veurem.

Ja ens imaginàvem que el PP guanyaria (123 escons, un número bonic). Un apunt: n’hi ha que diuen que si Espanya vota corrupció, que com pot ser que el tornin a votar, etc. Siguem una mica sensats, si us plau. La gent que vota el PP per ideologia, però que no el votaria pels temes de corrupció… a qui espereu que voti? Al PSOE? A Podemos? Per favor! Penseu una miqueta quina alternativa tenen. Sí, d’acord, aquest cop hi havia Ciudadanos. No són exactament el mateix, però se’ls hi assemblen. De fet, els peperos s’han hagut d’esforçar en convèncer els seus votants perquè no els hi posessin les banyes. Anyway: abans d’escandalitzar-vos perquè segueixen votant un determinat partit, penseu quines alternatives hi ha. No, no anar a votar no és una alternativa vàlida.

El PSOE ha quedat segon, 21 escons més que Podemos. Com explicar-ho? Bé, potser per dos motius. Un, que hi ha més gent gran que gent jove (i el votant típic del PSOE deu ser de bastanta més edat que el votant típic de Podemos), i a sobre la gent jove vota poc. Dos, que Podemos ha tret més o menys la meitat de vots o escons (parlo de memòria) a: Catalunya, Euskadi i Galícia. Ergo: em sembla que no és un partit que se’l percebi massa de fiar a on la gent es preocupa per la “unidad de España“. No sé si m’explico. Afegiu-hi, a tot això, els efectes de la llei electoral. En fi. 90 escons versus 69. Eh! Aviam què penseu, porcs!

Ciutadans. 40 escons. L’enquesta a peu d’urna els en donava entre 47 i 50. Quarta força. A veure, no és un mal resultat. A Catalunya han quedat cinquens (i això que durant la campanya deien que si podien quedar primers!). Però no poden investir Rajoy de president. Vaja.

ERC. 9 escons. Recordeu que l’any 2004 van passar d’un a 8. Sí, hi havia l’efecte Carod després de lo de Perpinyà. Arran del segon tripartit, van baixar a tres, que són els que tenien fins ara. Anava a dir que cap problema en votar el senyor Rufián, però estrictament parlant, jo no l’he votat, perquè ell es presentava per la província de Barcelona i jo voto a la de Tarragona. Anyway, em sembla que el prefereixo a ell que a Joan Tardà — un “noi” a qui considero massa eixelebrat.

DL (l’antiga CiU, per entendre’ns), 8 escons. No està malament, per tenir Quico Homs de candidat. Em vaig plantejar votar-los. Al final, vaig acabar votant ERC.

Conclusions: que ens ho passarem bé. No crec que el culebrón que ens ofereixin sigui com el català. Bàsicament perquè em sembla que els partits espanyols tenen (ni que sigui una mica) més sentit d’estat que els catalans — altrament, ja tindríem president de la Generalitat. Probablement Rajoy serà investit en segona volta amb dos o tres partits abstenint-se. Però encara que la investidura no sigui massa dolorosa, la legislatura es preveu molt prometedora. Els del Polònia es deuen estar fregant les mans.

Que no se m’oblidi:

UPyD fora del Congrés. En part, em sorprèn. Perquè Ciutadans és un partit nascut a Catalunya, i això a Espanya no ajuda a vendre. Però penso que el fet que Rosa Díez fos una vella coneguda de la política, i que Ciutadans estigui farcida de gent “jove i guapa”, doncs suposo que també ha tingut la seva importància.

Unió fora del Congrés. Ai, Duran! El teu temps fa temps que va passar. Mala sort, coses de la política. Encara recordo quan vas venir al col·legi on feia Batxillerat, a fer-nos la lliçó de final de curs (o algo així), perquè el cap d’estudis de llavors era (i encara és) militant d’Unió. No recordo gaire el que ens vas dir. No sé si et vaig escoltar massa. Almenys has sabut entomar bé la derrota.

Un parell de llibres.

Abans de morir-me, m’agradaria escriure dos llibres — encara que no me’ls publiquin. Un, sobre el cànon 670. L’altre, sobre el concepte de via religiosa en “El nom de la rosa”.

Un “simple” postit.

I

Al cap de poc temps d’estar a l’empresa, però quan jo ja vivia al poble, un divendres (crec que era un divendres) a la tarda, s’havia de gravar una targeta. Pel motiu que fos, jo havia de marxar. Un company de feina, el que llavors seia al meu costat (a l’esquerra, ja que a la dreta hi tenia una mampara), em va dir que no em preocupés, que ja la gravaria ell.

Dilluns vinent, a l’arribar, em vaig trobar un postit a la taula, dient alguna cosa com ara “si mi delito es que se haya grabado bien la SD… ¡lléveme preso!”, fent al·lusió a una frase típica del Jep Cabestany de La Competència. Frase que jo ja deuria haver emprat en més d’una ocasió, m’imagino.

Vaig guardar aquell postit durant tot el temps que vaig seure en aquell lloc, que van ser… deixeu-me comptar… des de finals de juny fins a mitjans de maig. Uns deu mesos, aproximadament. Amb el canvi de lloc, vaig conservar pràcticament tots els postits que tenia guardats del lloc anterior.

II

Quan tenia catorze o quinze anys, a catequesi de confirmació, el llibre explicava què és un sagrament servint-se d’un llibre (original, oi?) de Leonardo Boff (teòleg brasiler, ex-franciscà), on parlava (parlo de memòria) d’una cigarreta del seu difunt pare.

Al principi jo guardava aquell postit simplement perquè em feia gràcia, en el sentit que el trobava divertit. També per la persona que l’havia escrit: un company de feina a qui coneixia de molt poc temps, però que em resultava amable i simpàtic.

Amb el temps, però, aquell postit va anar adquirint més significat, o dit potser més exactament: el seu significat va anar guanyant en profunditat. Em va recordar un company de batxillerat, que guardava coses com ara tiquets de parquímetre de llocs on havia estat de viatge. Ens en rèiem una mica. La meva experiència amb el postit em va fer entendre el que feia aquell company. Vaig entendre que, per a ell, els tiquets de parquímetre no eren simples tiquets de parquímetre: eren objectes, símbols, que evocaven uns records, unes experiències, uns sentiments i unes emocions viscudes en aquell viatge.

El mateix li va passar al postit. Quan el veig, em recorda els meus primers mesos a la feina on sóc ara. El projecte on estava. Les experiències viscudes, i no únicament (de fet, ni tan sols principalment) en l’aspecte tècnic. Les persones amb qui treballava. Etc.

Quan em vaig instal·lar al nou lloc, vaig fotografiar el postit i vaig enviar la foto per watsapp al company que el va escriure. “Estàs fatal :)”, em va dir. Per ell potser és un simple postit. Per mi, és un símbol. Com la cigarreta del pare de Leonardo Boff.

III

Si alguna vegada voleu entendre què és un sagrament, comenceu buscant, entre les vostres coses, alguna que us porti records, que la mireu i instintivament recordeu algun viatge, alguna persona, algun esdeveniment. Alguna que us sabria greu perdre, no tan pel seu valor intrínsic, sinó pel seu valor emocional.

Per a mi, aquest postit té una mica de sagrament. Sé que molts no ho entendran. No importa.

delito

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur