Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Uncategorized

Recoi quina lleialtat!

Hi ha coses que s’escapen a la meva comprensió, o, almenys, que m’he d’esforçar molt en comprendre. Potser és que el meu caràcter i mentalitat em fan molt difícil d’entendre-les. És el cas de la notícia que he llegit a Info Vaticana, una web que quan no parla de Franco ni de Catalunya diu coses força bones, tot i que massa toves pel meu gust.

Bé, el cas és que uns senyors, crec que tots ells entesos en teologia, i alguns d’ells fins i tot sacerdots, han adreçat una carta oberta als bisbes catòlics acusant formalment Francesc del delicte canònic d’heretgia, però sense arribar a subscriure tesis sedevacantistes — és a dir, que malgrat acusar-lo d’heretge, el segueixen reconeixent com a papa.

Evidentment que m’esperava d’Infovaticana que comentés la notícia (en canvi no em sorprèn que d’altres webs, com ara Germinans, no ho faci). El que no m’esperava és que ho fes amb tanta lleialtat a Francesc.

Info Vaticana és una web “conservadora”, o “tradicional”. No són francisquistes, però en parlen amb una lleialtat i un respecte enormes. No han deixat mai d’anomenar-lo “Santo Padre“, fins i tot quan comentaven les burrades més atroces de tal home. Per tant, no és una web de la qual m’esperava que s’esquincessin les vestidures davant de tal acusació.

Però sí m’ha sorprès (i en part indignat) que proposin, com a possibilitat, l’excomunió d’un dels firmants (Aidan Nichols, si no m’erro) i, més endavant, la de tots els firmants. En cap moment es plantegen que calgui analitzar si el seu escrit és cert o no (deuen descartar-ho completament).

Entenc que anomenar heretge al Papa és “molt fort”. Tractant-se de Francesc, em sorprèn que no hagi passat abans. I estic del tot d’acord amb Info vaticana que tal acusació no pot quedar sense resposta: en el que no estic d’acord és que l’excomunió sigui una possible resposta, almenys ella sola.

M’explico. Quan un acusa algú d’heretgia, ha d’aportar proves. I entenc que algú que acusi un papa d’heretgia sense proves ha de ser castigat amb duresa, perquè no es pot acusar ningú d’heretgia (i menys un papa) sense proves.

En el cas que ens ocupa, però, els firmants omplen vint pàgines amb el que ells consideren proves. Llavors, aquí el que cal fer és refutar l’acusació. O bé tenen raó, o bé s’equivoquen. En el segon cas, el que cal fer és demostrar l’error i donar l’oportunitat als firmants de reconèixer el seu error i disculpar-se. Cas que fossin pertinaços, entendria que se’ls sancionés.

Ara bé: i si tenen raó?

Anuncis

Exàmens justos

Fa uns mesos llegia una notícia que deia que avui en dia la gent jove no té l’ànsia (per dir-ho d’alguna manera) de treure’s el carnet de conduir, o almenys no com es tenia temps enrere. Quan un adolescent feia els 18 anys, una de les primeres coses en què pensava era en el carnet de conduir i un cotxe de segona (o vintena) mà per poder tenir més llibertat. Segurament bastants d’ells ja tenien una moto de 125cc, si havien aconseguit convèncer els pares per fer el permís A1 als 16 anys. I segur que des dels 14 deurien portar ciclomotor.

Segurament és cert que avui en dia el carnet de cotxe ja no està associat a tenir més llibertat pel fet de poder conduir, o bé que d’altres coses (com ara mòbils de gamma alta, o consoles i ordinadors potents per a jugar) passen al davant. Però crec que segueix sent cert que, tard o d’hora, un acaba passant per l’autoescola per aconseguir la targeta rosa.

El meu cas va ser una mica atípic. Mai se’m va acudir demanar als pares una moto o un ciclomotor, i actualment segueixo pensant igual. El carnet de cotxe me’l vaig treure perquè no volia que se’m passés l’arròs. Tenia 25 anys, i no va ser fàcil.

A més de les (poques o moltes) ganes que tingui la gent de treure’s el carnet, el que també ha canviat ha estat la manera de treure-se’l. La gent més gran us explicarà la broma que era treure-se’l quan ells eren joves. L’examen pràctic consistia en poc més que fer una rotonda i una pujada. L’examen teòric era oral, i les preguntes eren les primeres que se li acudien a l’enginyer d’obres públiques (fins al 1965 aprox. els carnets els donava obres públiques, no el ministeri d’interior com ara).

També han canviat les classes de permís (al·lucino de veure gent que encara diu que té el permís B1… o quan el meu pare em deia que si em treia el “carnet de primera” no em perdonarien cap multa…). Quan jo vaig estudiar pel de cotxe, el permís A2 no existia, i encara hi havia la BTP. I el permís d’autobús te’l podies treure amb 21 anys (ara en són 24).

Com sabeu els que llegiu sovint el meu blog, pel que fa a exàmens de conduir tinc una certa experiència, no només perquè tots els pràctics els hagi hagut de fer almenys dos cops (en el millor dels casos; tres en el pitjor). Sovint la gent que suspèn té tendència a culpar el “sistema”, a dir que l’han suspès injustament (ep, que jo un cop també em vaig sentir suspès injustament), que els exàmens no serveixen per avaluar si ho fas bé o no, etc etc. A vegades fins i tot arriben a proposar maneres alternatives d’avaluar. No és que siguin males idees, però sovint són impracticables, o no serien avaluacions objectives. Fins i tot de tant en tant alguns il·luminats proposen endurir l’examen com a mesura per a evitar accidents. A vegades veiem alguns conductors i ens preguntem com cony els hi van donar el carnet de conduir. La resposta és fàcil i òbvia: perquè el dia de l’examen ho van fer bé. De debò creieu que van aprovar fent el capullo davant de l’examinador?

Be it as it may, hi ha dos errors molt comuns en tot això. El primer és pensar que, pel fet de tenir una bona formació, garantim que els conductors es “portaran” bé a la carretera. Mentida. La formació et garanteix que sabràs i podràs (si vols!) portar-te bé. Però si no vols (pel motiu que sigui), no ho faràs, per més formació que tinguis. D’acord que una bona conscienciació farà que tinguis més ganes de fer-ho bé. Però res anul·la la llibertat humana. I per altra banda som éssers fal·libles i ens podem equivocar, i de fet ens equivoquem. També a la carretera. A vegades amb conseqüències fatals.

El segon és pensar que existeix un mètode d’examen que infal·liblement fa que aprovin els que estan preparats i suspenguin els que no ho estan. Clar que els exàmens s’han d’intentar dissenyar per tal que qui està preparat aprovi i qui no ho està suspengui, però aquest no és l’únic factor: la sort (sí, la sort, que no és l’excusa dels que no estan preparats), els nervis (què m’han d’explicar a mi…), etc. I ha de ser també un mètode objectiu, que no depengui massa del particular criteri de cada examinador o de si aquell dia s’ha llevat amb el peu esquerre. I ha de ser un sistema pràctic tant per als alumnes, els examinadors i les autoescoles.

M’agrada el sistema actual? No em sembla massa desastrós. Comencem per circulació. No cal dir que un examen de conduir no ha de ser fàcil. No ho ha de ser perquè conduir a la vida real no és fàcil. I si has d’estar mínimament preparat per a la vida real, doncs l’examen no pot ser fàcil. Un podria preguntar si pel fet de conduir bé durant 25 minuts (cas de permisos del grup 1) o 45 minuts (cas de permisos del grup 2) ja és suficient per tenir el carnet. I què preteneu, que un hagi de conduir bé durant 10 anys per donar-li el carnet? Es tracta de saber si tens les destreses per a fer-ho bé, això evidentment requereix un cert temps però tampoc una eternitat.

Sí hi té més influència, penso jo, el tipus de recorregut. Jo vaig fer el B a Barcelona, i quan després vaig haver de conduir per les carreteres secundàries de l’interior, es notava que no estava preparat. Per altra banda, qui n’aprèn en ciutats petites segurament no estarà tan preparat per a conduir en ciutats més grans com ara Barcelona i rodalies. Però no és pràctic que l’examen de conduir consisteixi en fer una ruta de dues o tres hores per ciutat, autopista, autovia, carretera de muntanya, etc.

Passem a pistes. La immensa majoria no sabrà què és, ja que la immensa majoria només té el permís de classe B, l’únic que no té pistes. Els que teniu algun dels de moto ja sabeu de què parlo. Igualment els que teniu permisos de vehicles pesats. Lògicament no puc parlar de les motos. No sé si és massa fàcil, massa difícil o si té sentit o no. Penso que segurament té sentit, la moto no deu ser un vehicle fàcil de portar (pel tema de l’equilibri) i em sembla lògic que trànsit t’exigeixi demostrar uns certs “skills” abans de deixar-te practicar en vies obertes al trànsit. Per altra banda he sentit a dir de gent que porta moto de 125cc (amb el permís B) i que vol fer l’A2, i que no hi ha manera que aprovin pistes, tot i que la moto de 125cc la portin molt bé.

Pel que fa vehicles pesats, també entenc que trànsit et demani demostrar una certa destresa abans de deixar-te circular “a fora”. Maniobrar un vehicle pesat no és com maniobrar un cotxe. Passa que, curiosament, jo trobo molt més difícil l’examen de pistes que el de circulació. Però això és molt personal. El de pistes demana una concentració molt intensa durant un període curt de temps. Demana uns nervis d’acer. Són maniobres de precisió, en què un centímetre de més o de menys és la diferència entre aprovar i suspendre. Les maniobres no em semblen equivocades. Un podria discutir si als trailers i autobusos se’ls hauria de fer aparcar o no (per què als camions sí i a la resta no?), etc. O si s’hauria de convalidar l’examen de pistes a qui ja té un permís d’una altra classe (crec que abans passava, em sembla que convalidaven les pistes de bus a qui ja tenia el de trailer).

Es podria discutir si és just que a l’examen de pistes ho hagis de fer bé en un sol intent: per què no donar-te una segona oportunitat? Per altra banda: per què es conformen els examinadors (com si ho decidissin ells…) que ho facis bé un sol cop? Realment n’hi ha prou amb fer-ho bé un sol cop? Convé recordar que un examen ha de tenir criteris objectius i ha de ser pràctic. No em semblaria malament donar una segona oportunitat, però tampoc em sembla terriblement injust que només en tinguis una. Algun dia hauria de preguntar quina és la ràtio d’aprovats i suspesos a pistes… jo crec que deu ser bastant alta, però no ho podria assegurar.

D’injustícies se’n fan a vegades, de la mateixa manera que nosaltres, en el nostre actuar diari, també fem injustícies amb els altres. Ep, i no només en contra, a vegades a favor. Era just que m’aprovessin la circulació de camió després d’un examen de només 15 minuts (quan el reglament diu que n’ha de durar almenys 45)? Segurament no. I si hagués durat el que tocava potser hauria suspès. Hauria estat just?

Relacionat amb els exàmens, hi ha la qüestió de si s’haurien d’establir uns mínims obligatoris de pràctiques. Crec que ara mateix no n’hi ha. Temps enrere n’hi havia, si suspenies. Crec que quan vaig pujar a examen de cotxe per tercer cop, vaig haver de firmar haver fet unes quantes classes (que realment havia fet). L’altre dia em van explicar a l’autoescola que, a partir de l’1 de juliol, quan se suspengui un examen (crec que de circulació, no sé si també de pistes), hi haurà (a més del temps que ja hi ha d’espera abans de poder tornar a pujar) un mínim de classes obligatòries. No em sembla malament. Com tampoc no em sembla malament que, abans del primer intent, no n’hi hagi: al capdavall, cada persona és diferent, i ja veurem a l’examen si vas preparat o no per aprovar. En el moment que no aproves, queda “demostrat” (amb les excepcions que hi pugui haver) que et falta més formació. Hi pot haver excepcions per tema nervis, falta de confiança, etc. Però no es pot legislar o reglamentar per a cada cas en particular.

Una altra novetat serà la distribució del “cupo“. Actualment, almenys a Sabadell (no sé si varia d’un lloc a un altre), cada professor pot pujar tres alumnes a circulació (tant si són d’un mateix permís com si no ho són). Es veu que ara, a partir de l’1 de juliol, si els alumnes aproven ampliaran el “cupo” del professor, i si suspenen el reduiran. Es veu, pel que m’explicaven, que això es fa perquè hi ha autoescoles que tant els hi fot si l’alumne aprova o suspèn. Seria una manera per involucrar més els professors, o fer-los interessar més, perquè els seus alumnes aprovin.

Em sembla una mica maquiavèlic. Al capdavall, quan un alumne suspèn ha de pagar taxes, que van directament a trànsit, l’autoescola no en veu ni un cèntim. I és decisió de l’alumne fer o no fer més classes. Jo en aquest sentit sóc molt prudent, però sóc l’excepció. Potser hi ha autoescoles que ja els hi va bé tenir els alumnes mesos i mesos. Però em sembla que els hi val més la pena que els hi entrin alumnes nous — al capdavall, els nous s’han de matricular, i aquí l’autoescola sí que hi veu diners.

Un altre dia ja parlarem de les diferents classes de permisos de conduir, que també és un tema interessant.

Eleccions USA 2016

Ni Barack Obama (que ha basado su mandato única y exclusivamente en pura retórica e imagen) ni el Partido Demócrata han digerido la derrota, y menos cuando esperaban poco menos que un paseo militar. Y en lugar de preguntarse si la candidata del partido era la más adecuada, han tratado de buscar una explicación que cargase las tintas sobre otra persona. Ante ello, y en un gesto que personalmente me parece indigno e impresentable pero en nada impropio del personaje, Obama ha involucrado a las agencias de inteligencia estadounidenses en una operación que tiene como único objetivo el intentar desviar la atención tratando de cuestionar la propia legitimidad de Trump con el indisimulado objetivo de mitigar una derrota aún más amarga cuando se daba por hecha y descontada la victoria. Lo único que ha conseguido el “gran estadista” que abandonará la Casa Blanca en menos de dos semanas es pregonar ante el mundo la vulnerabilidad de todas las instituciones americanas. Ni más, ni menos. Gran jugada la de Barack, demostrar al mundo lo fácil que es infiltrarse en las instituciones americanas.

Las elecciones presidenciales de 2016 si por algo se caracterizaron fue porque en esta ocasión no se escogía al mejor de los candidatos en liza, sino al que suscitaba menos antipatías entre la población. Donald Trump es, ciertamente, un personaje que despierta muchísimos sentimientos en su contra, pero conviene incidir en que Hillary Clinton despierta no menos rechazos que su oponente, aunque esto se ha mantenido deliberadamente oculto fuera del ámbito estadounidense.

https://monsieurdevillefort.wordpress.com/2017/01/08/el-informe-del-fbi-cia-nsa-sobre-las-elecciones-presidenciales-de-2016/

No need of our lies or flattery

Peter has no need of our lies or flattery. Those who blindly and indiscriminately defend every decision of the supreme Pontiff are the very ones who do most to undermine the authority of the Holy See — they destroy instead of strengthening its foundations.

— Melchor Cano, teòleg del Concili de Trento. Citat a The Great Façade.

Retratat

D’una entrevista a Adolfo Nicolás, soon to be ex superior general dels jesuïtes:

Por lo que toca a la Eucaristía, hemos insistido tanto y tantas veces en la presencia real, que hemos olvidado muchos otros aspectos que tienen que ver y que afectan a nuestra vida ordinaria. La Eucaristía es un intercambio de dones: recibimos pan como alimento cotidiano, tomamos una porción de este pan y lo ofrecemos a Dios. El Señor transforma este pan y nos lo devuelve. Esto hace de la Eucaristía un intercambio de dones que no cesa jamás, y que puede cambiar nuestra vida. La Eucaristía nos ayuda a ser generosos y abiertos. San Ignacio vivía esta realidad, y algunas de sus más importantes decisiones las tomaba durante la celebración de la Eucaristía. Me impresiona el modo de celebrar del papa Francisco: con calma, con dignidad, con un ritmo que invita a la meditación y a la interiorización. Es así como celebra un jesuita.

Enough said.

Rupert Murdoch

One man who is perhaps typical of the new rulership is the Chevalier Rupert Murdoch, K.S.G. This Presbyterian Papal Knight is a man of little loyalty — temporal or religious — save to himself and his minions. Beginning life as an Australian press magnate, he surrendered his native citizenship for an American passport in order to retain his media empire in the United States. The Chevalier nevertheless continues to exercise a dominant role in Australia, where, for example, he funds that country’s republican movement. Weeks after accepting his Papal Knighthood (something arranged by his Catholic spouse in return for his donation of millions of dollars to Roger Cardinal Mahony of Los Angeles), he divorced said wife and took on a much younger model. Of course, he ordered his Australian and British papers (the latter including the venerable Times of London and a host of semi-pornographic tabloids) not to report on his latest honour. While his own private life is not ideal, he has directed his sheets in Britain to expose any possible scandal in the royal family. But Murdoch need not fear the spiritual results of his actions: his ongoing donations to the Catholic Cathedral of Los Angeles have earned him a place in the crypt, whenever he should be gathered to his ancestors. The objection that might be raised of his not being Catholic can be answered by saying that his ex-wife was, and that the Church does not recognise his divorce. The Archdiocese has sold him his “stairway to heaven.”

Charles Coulombe

El llatí a la missa

The Church likewise, when introducing the Roman liturgy among newly converted nations, has for many centuries permitted the Latin language only. [Benet XIV, De Missa sacrific., 1. 2, c. 2, n. 14.] — She excommunicates all those who presume to declare the vernacular to be the necessary or the only permissible language for the liturgy [Concili de Trento, sessió 22, cànon 9.]; she stigmatizes as impertinent effrontery for any one to censure or combat the retention of the Latin language for divine worship. [Butlla Auctorem Fidei, Pius VI (1794), proposicions 88 i 66.] This is just, for, as St. Augustine remarks, “to question what the united Church practises as a rule is the most daring madness.” [Quod universa frequentat Ecclesia, quin ita faciendum sit, disputare, insolentissimae insaniae est. Epist. 54 ad Januar.] In all such general decrees and usages appertaining to divine worship, the Church is directed and preserved from injurious blunders by the Holy Ghost. Instead of censuring the Church on account of her practice, that has endured more than a thousand years, of conducting her liturgical worship in a dead language, we should rather acknowledge and admire her supernatural wisdom; she counts her experiences by centuries: ours we can enumerate only by days.

Nikolaus Gihr, The Holy Sacrifice of the Mass. Dogmatically, Liturgically and Ascetically Explained, 6a edició, traducció (1902) de l’original alemany de 1897, Herder. Pàgines 320–321.

Una cosa pitjor

Hi ha una cosa pitjor, molt pitjor que la CUP, i és que algú en la seva profunda inconsistència, en la seva intolerable deixadesa intel•lectual hagués arribat a creure que aquests nois eren una aliança possible.

http://salvadorsostres.com/escriure-be/

La missa i el lleó

En una entrevista a un bisbe:

The deepest lessons I learned from celebrating the traditional form of the Mass is this: I am only a poor instrument of a supernatural and utmost sacred action, whose principal celebrant is Christ, the Eternal High Priest. I feel that during the celebration of the Mass I lost in some sense my individual freedom, for the words and the gesture are prescribed even in their smallest details, and I am not able to dispose of them. I feel most deeply in my heart that I am only a servant and a minister who yet with free will, with faith and love, fulfill not my will, but the will of Another.

One can compare the traditional Mass with a lion: Let him free, and he will defend himself.

http://rorate-caeli.blogspot.com/2016/02/exclusive-bishop-athanasius-schneider.html

Batlle batlle, Joe…

Quin merder arran de les eleccions espanyoles del diumenge. Ens divertirem. Si les catalanes ens han garantit un bon culebrón (que ja estem tenint), les espanyoles encara més. O potser no. Ja ho veurem.

Ja ens imaginàvem que el PP guanyaria (123 escons, un número bonic). Un apunt: n’hi ha que diuen que si Espanya vota corrupció, que com pot ser que el tornin a votar, etc. Siguem una mica sensats, si us plau. La gent que vota el PP per ideologia, però que no el votaria pels temes de corrupció… a qui espereu que voti? Al PSOE? A Podemos? Per favor! Penseu una miqueta quina alternativa tenen. Sí, d’acord, aquest cop hi havia Ciudadanos. No són exactament el mateix, però se’ls hi assemblen. De fet, els peperos s’han hagut d’esforçar en convèncer els seus votants perquè no els hi posessin les banyes. Anyway: abans d’escandalitzar-vos perquè segueixen votant un determinat partit, penseu quines alternatives hi ha. No, no anar a votar no és una alternativa vàlida.

El PSOE ha quedat segon, 21 escons més que Podemos. Com explicar-ho? Bé, potser per dos motius. Un, que hi ha més gent gran que gent jove (i el votant típic del PSOE deu ser de bastanta més edat que el votant típic de Podemos), i a sobre la gent jove vota poc. Dos, que Podemos ha tret més o menys la meitat de vots o escons (parlo de memòria) a: Catalunya, Euskadi i Galícia. Ergo: em sembla que no és un partit que se’l percebi massa de fiar a on la gent es preocupa per la “unidad de España“. No sé si m’explico. Afegiu-hi, a tot això, els efectes de la llei electoral. En fi. 90 escons versus 69. Eh! Aviam què penseu, porcs!

Ciutadans. 40 escons. L’enquesta a peu d’urna els en donava entre 47 i 50. Quarta força. A veure, no és un mal resultat. A Catalunya han quedat cinquens (i això que durant la campanya deien que si podien quedar primers!). Però no poden investir Rajoy de president. Vaja.

ERC. 9 escons. Recordeu que l’any 2004 van passar d’un a 8. Sí, hi havia l’efecte Carod després de lo de Perpinyà. Arran del segon tripartit, van baixar a tres, que són els que tenien fins ara. Anava a dir que cap problema en votar el senyor Rufián, però estrictament parlant, jo no l’he votat, perquè ell es presentava per la província de Barcelona i jo voto a la de Tarragona. Anyway, em sembla que el prefereixo a ell que a Joan Tardà — un “noi” a qui considero massa eixelebrat.

DL (l’antiga CiU, per entendre’ns), 8 escons. No està malament, per tenir Quico Homs de candidat. Em vaig plantejar votar-los. Al final, vaig acabar votant ERC.

Conclusions: que ens ho passarem bé. No crec que el culebrón que ens ofereixin sigui com el català. Bàsicament perquè em sembla que els partits espanyols tenen (ni que sigui una mica) més sentit d’estat que els catalans — altrament, ja tindríem president de la Generalitat. Probablement Rajoy serà investit en segona volta amb dos o tres partits abstenint-se. Però encara que la investidura no sigui massa dolorosa, la legislatura es preveu molt prometedora. Els del Polònia es deuen estar fregant les mans.

Que no se m’oblidi:

UPyD fora del Congrés. En part, em sorprèn. Perquè Ciutadans és un partit nascut a Catalunya, i això a Espanya no ajuda a vendre. Però penso que el fet que Rosa Díez fos una vella coneguda de la política, i que Ciutadans estigui farcida de gent “jove i guapa”, doncs suposo que també ha tingut la seva importància.

Unió fora del Congrés. Ai, Duran! El teu temps fa temps que va passar. Mala sort, coses de la política. Encara recordo quan vas venir al col·legi on feia Batxillerat, a fer-nos la lliçó de final de curs (o algo així), perquè el cap d’estudis de llavors era (i encara és) militant d’Unió. No recordo gaire el que ens vas dir. No sé si et vaig escoltar massa. Almenys has sabut entomar bé la derrota.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur