Out of time

Som el fruit del passat

Month: Desembre, 2018

Sí que (encara) es pot (?)

Mentre estava escrivint codi per a una tool que vull fer, se m’ha acudit visitar la pàgina d’El Ciervo, una revista més vella que jo (però una mica menys que els meus pares; no pas dolenta per vella, que consti, de fet la trobo força bona), alguns articles de la qual ja he comentat en aquest mateix blog meu. Per fi han redissenyat la web (no sé si recentment o fa més), i m’ha cridat l’atenció un article del blog, escrit pel que resulta ser el director de la revista, titulat “Canadiana sí que es pot” (la revista, per cert, és en castellà), que comenta un llibre que parla, com resulta bastant fàcil d’endevinar, sobre Canadà. De l’article en vull destacar els seus dos últims paràgrafs.

Aquest epíleg es titula “Canadá como modelo para España” (comencem a entendre ara el per què del comentari d’aquest llibre) on, segons l’autor, l’autor del llibre “desmonta la falacia, el tópico — casi consigna hoy, basada en la ignorancia — de la supuesta e injustificada bondad de los referéndums para arreglar asuntos serios“.

Primera bufetada, doncs, per a tots els que estan a favor del referèndum, acusant-los ja d’entrada d’ignorants (mira que com se n’enterin a Suïssa…). Però seguim.

L’autor del llibre “defiende el modelo de nación cívica del ex primer ministro Pierre Elliot Trudeau“. Aquest bon home “creía que no habrá paz en el mundo hasta que la nación deje de ser la base del Estado“, “el Estado del futuro debe abandonar cualquier resabio etnocéntrico y cumplir la promesa de que los seres humanos somos capaces de articularnos en sociedades fundadas en los valores y las leyes que nos plasman y no en rasgos étnicos que compartimos, incluida la lengua“.

Sí, podeu riure. El labavo està al fons a la dreta.

Ara que ja hem buidat la bufeta, podem començar a entrar en màteria. Mireu, hi ha certes paraules que, quan se’ls hi posen adjectius, més val apretar a córrer. Com allò de la democràcia orgànica (invent de Franco) o popular (crec que de la Xina). Em sembla que va ser a Mèxic que es van inventar el Partit Revolucionari Institucional. En fi. Llavors, quan llegeixo el concepte de “nació cívica”, em poso la mà a la butxaca no fos cas que em fotin la cartera. O el pèl, millor dit. Algú em pot explicar, si us plau, quina diferència hi ha entre una “nació cívica” i una que no ho sigui? Em pot posar algú exemples de l’una i de l’altra?

Sens dubte que sóc plenament conscient de la dificultat de definir el concepte de nació. Una primera que se m’acut és un conjunt de persones que es reconeixen a elles mateixes com a membres d’un grup sobirà, en el sentit que no es considera (el grup) identitàriament subordinat a cap altre. Anava a dir políticament en lloc d’identitàriament, però això pot no ser així. Potser és una definició “cutre”, però penso que em servirà pel cas. Veureu per què.

Avanço una mica més: segueix dient el senyor Trudeau que no hi haurà pau fins que la nació no deixi de ser la base de l’Estat. Bé. Llavors em pregunto: si no ho és la nació, què se suposa que ho ha de ser? Again, sóc conscient que hi ha estats plurinacionals. Són pocs, la majoria federals o confederals, i no han estat exempts de tensions, uns més que els altres. I fixeu-vos que, estats “mono-nacionals” o plurinacionals, tenen la nació (o les nacions) com la seva base.

Sigui com sigui, sembla que l’Estat del futur no s’ha de basar en “rasgos étnicos que compartimos, incluida la lengua“. Pot ser. Llavors, en què s’han de basar? Semblaria que “en los valores y las leyes que los plasman“.

Si ho he entès bé, això vol dir que els Estats s’haurien d’articular en base a una sèrie de valors, i en lleis que “plasmin” aquests valors. Crec que veig per on va, però la idea em planteja algunes dificultats. Perquè clar, això donaria peu, crec jo que de forma completament justificada, a un Estat musulmà, on els valors siguin els de l’Alcorà, i la llei que els plasma seria la Sharia (si no m’erro). No és que em sembli malament la idea, que consti. Podríem fer també un Estat catòlic, on l’abortament, els actes homosexuals, el divorci, etc, estiguin prohibits per llei (segurament a l’Estat musulmà també ho estarien), ja que al capdavall forma part de la moral catòlica, que quedaria plasmada en les lleis. O podríem formar un Estat que es digués “Occident”, amb els valors que s’acostumen a associar a això que en diem “Occident”. I així anar fent.

Creieu-me que no m’estic burlant de la idea de l’autor. El que vull dir és que no és pas fàcil. Passa que uns dels punts claus de la identitat nacional és que acostuma a ser transversal a ideologia política, creença religiosa (no sempre), a vegades fins i tot a la llengua habitual, etc. Evidentment hi ha excepcions: fins fa no massa un anglès havia de ser anglicà, a Polònia el catolicisme quasi forma (o ha format part) de la identitat nacional, etc etc. Per no parlar de la qüestió lingüística. Per tant, em sembla a mi molt més senzill articular els estats en base a la identitat nacional que no pas a una sèrie de valors que poden ser molt diversos dins d’una mateixa comunitat nacional. D’aquí la definició de nació que he donat més amunt.

Aquí paro un moment i llanço una pregunta: si articulem els estats en base a aquests “valores y leyes que las plasman“, algú em pot explicar quina justificació té Espanya per a ser un Estat? És que potser té uns valors i unes lleis tan diferents a la dels altres Estats que justifica ser… un Estat? Segur que no es podria fusionar amb d’altres Estats actuals? Al capdavall, la llengüa i d’altres “rasgos étnicos” no haurien de ser un obstacle, oi?

Però després de parlar d’aquests “rasgos étnicos que compartimos, incluida la lengua“, la cita segueix: “Eso en España se traduce en que tenemos una lengua común (a la que sería una locura renunciar) pero no una lengua nacional, sino cuatro lenguas nacionales que el Estado debe promover y cuidar“.

Recordo que el labavo està al fons a la dreta. Allà també trobareu una galleda amb aigua i una fregona, per si algú no s’ha pogut aguantar i s’ho ha fet a sobre. Sí, al fons a l’esquerra hi ha una habitació amb roba neta perquè us pugueu canviar. De res.

Que Espanya no té una (sola) llengua nacional? Però en quin món viu, aquest tio? Ha estat dormint els últims 300, 500 anys? De debò que ignoro quina és la quota de lectors d’El Ciervo, ni la seva distribució a l’estat; ignoro també si aquest article ha sortit imprès en algun número de la revista. Però molt em temo que a molts lectors espanyols de la revista se’ls hi haurà fet un nus a la gola. Què cony vol dir això de promocionar quatre llengues nacionals? A més, el català i el valencià són idiomes diferents, oi? Llavors en sumen cinc. La “lengua de la nación” és una, el castellà, perquè així ho han decidit reiteradament els espanyols, la “lengua común“, l’única que val la pena de promocionar perquè és “la que nos une” (encara dirien més: “a la que sería una locura renunciar“), etc. A què ve tenir quatre (o cinc, o més) llengües quan amb una en tenen prou?

Obro parèntesi. Podríem dir que un valor força compartit de la societat espanyola és el fet de tenir una única llengua nacional, el castellà, sent les altres “accessòries” que més o menys es toleren per això de la democràcia. Tanco parèntesi.

M’explico, oi? Mireu, aquesta idea pot ser molt bonica, el problema és que només se la creuen alguns (o bastants) catalans i alguns, molt pocs, espanyols. I el que no podem és nosaltres, alguns o bastants catalans i alguns, molt pocs, espanyols, pretendre imposar a Espanya com ha de ser Espanya. Si no ens agrada és el nostre problema (per això estem fent el que estem fent, o sigui, tocar el dos), no el seu. I Espanya ha triat clarament com vol ser (vegeu, com a mostra, el resultat de les últimes eleccions andaluses).

Per tant, doncs, permeteu-me que respongui la pregunta amb què acaba l’article: “¿Podemos dejar de maltratar las lenguas como la maldición de Babel y usarlas, por favor, para entendernos, el catalán para dar a conocer, acercar, amar, apropiarse y disfrutar de España, y el castellano para dar a conocer, acercar, amar, apropiarse y disfrutar de Cataluña?

La meva resposta és no, per més que Canadà hagi pogut (cosa que diu ell, no seré jo qui li porti la contrària o confirmi el que diu), encara que acabi dient “Sí que es pot”. No es pot bàsicament perquè “para entendernos” n’hi ha prou amb una, de llengua, i perquè a més a més cal que tots ho vulguin, no només una minoria.

Conclusió

Jo no sé si tant d’article venia a tomb només per una qüestió lingüística (i de pas clavar un mastegot a la idea del referèndum — com se n’enterin a Suïssa…) o bé es tractava tan sols d’un exemple d’una idea més gran (la de “nació cívica”). El que sí sé és que em produeix un cert cansament aquesta mena d’articles, bàsicament perquè són com el dia de la marmota.

Prou de voler canviar Espanya. Prou de voler “catalanitzar-la” (com va dir un cop la inefable Esperanza Aguirre). Espanya està contentíssima, orgullosíssima, de ser com és, tant si “es pot” com si “no es pot”, sense fer cas de quatre gats parlant de “nacions cíviques” i d’altres idees extravagants (com ara quatre llengües nacionals).

Llàstima que del Canadà no agafin la idea del referèndum, potser s’acaben adonant que ni es tracta d’un tòpic ni d’una fal·làcia (basada o no en la ignorància), sinó en un mecanisme que, almenys en certes ocasions, pot ser útil (com a Suïssa, per exemple).

NB: alguna cosa em fa pensar que l’autor tampoc deu ser partidari d’un referèndum a favor o en contra de la monarquia… i em pregunto també què deuria fer el dia del referèndum de la constitució… o és que potser no són “asuntos serios“?

Anuncis

Dietari, onzena part

La tècnica de conducció del camió.

No patiu que no penso donar lliçons a ningú. Simplement explicar el que estic aprenent a les pràctiques. Algunes coses ja les he anat explicant. Però ara que s’acosta l’examen, se m’acut de fer una mica de resum.

Primer de tot, mides. El vehicle fa 3.55 m d’alt. És un problema? Generalment no. Dic generalment perquè hi ha una excepció: les branques dels arbres. Millor no tocar-les, perquè fer-ho pot ser motiu per suspendre. Té un avantatge en el sentit que vas més alt, la qual cosa et dóna més visió “llunyana”, al preu de perdre’n una mica de propera.

Els principals problemes relacionats amb la mida vénen per l’amplada (2.55 m) i la longitud (8.30 m). La longitud no acostuma a ser un problema quan el camió circula per carretera, el problema ve a l’hora de girar i de circular per ciutat (ja que es gira molts més cops). La longitud t’obliga a obrir-te molt més, i això es nota especialment en el cas de les rotondes. En un examen, pujar al bordillo està terminantment prohibit; per tant, tens “dret” a fer “el que faci falta” per tal d’evitar-ho — within reason, of course. Al girar a la resta d’intersecció, et pots veure obligat a entrar al carril del sentit contrari. Per això a vegades, per girar a la dreta has de començar girant a l’esquerra (i al revés), simplement per agafar prou angle de manera que, al girar, no pugis a on no toca. De fet, en carretera això també és un problema per a les corbes, molt especialment a les carreteres amb revolts (les de muntanya, per entrendre’ns).

L’amplada, en canvi, és sempre un problema, tant si vas recte com si gires, perquè el que fa és que les distàncies laterals siguin un autèntic problema. En un cotxe te’n preocupes quan passes per “llocs estrets” i hi ha vehicles apartats. En un camió, les distàncies laterals són un problema sempre. En carretera i també en autopista, la primera dificultat és mantenir-se dins del carril (costa més, creieu-me). Al girar també cal tenir-ho en compte, ja que és més fàcil fer contacte amb els vehicles dels carrils adjacents. Per això, a les rotondes, el profe m’insisteix tant en mirar als dos miralls: al de la dreta per no pujar a on no toca, i al de l’esquerra pels que vénen pel meu costat (clar que a les rotondes també hi influeix la longitud, com ja he comentat).

A on les distàncies laterals són més terrorífiques és al circular per ciutat. Aquí, fills meus, campi qui pugui. Si amb el cotxe a vegades ja costa, amb el camió és molt pitjor. Afegim-hi, a més, que els miralls del camió van bastant apartats, i amb ells pots picar faroles, semàfors i senyals (i branques dels arbres, evidentment). Deia que en carretera o autopista mantenir-se dins del carril pot no ser fàcil. En ciutat, encara ho és més (aquest és un dels motius pels quals se’ns diu que vigilem molt la velocitat), perquè els carrils són estrets i perquè hi ha obstacles, en forma de vehicles aparcats, contenidors d’escombreries (que encara són pitjors) i d’altres elements. Per això els camions acostumen a trepitjar la línia dels carrils, encara que sigui contínua (cosa permesa per tal de mantenir les distàncies laterals). Avui, per exemple, em sembla que era per Terrassa (o per Sabadell, no ho recordo exactament), estava parat en un semàfor, adonant-me que impedia la circulació pel carril de l’esquerra, i diria que era en sentit contrari. Coses que passen — no podia fer cap altra cosa. També ens hem creuat amb un altre cotxe (curiosament d’autoescola, tot i que no recordo quina). Situació realment ben còmica. Ha hagut de fer marxa enrere, i tot així me les he vist verdes per passar (obstacle a l’esquerra (el cotxe de l’autescola) i a més un cotxe estacionat a la dreta).

Deixem les mides i les distàncies i passem a les velocitats. El camió té una MMA (massa màxima autoritzada) de 19 tonelades, el màxim màxim que es permet per a un camió de dos eixos. Per reglament, quan circula ha de pesar, almenys, 10 tones. Com és fàcil d’imaginar, controlar la velocitat de deu mil quilos no és senzill. El problema no és tant fer-lo córrer quan vols que corri (que a veure, no accelera com un cotxe, això és evident), el problema és fer que no corri quan no vols que corri. De fet, l’únic problema que trobo en fer que el camió corri quan vull que corri és que el límit de revolucions per minut és a tres mil (la zona vermella comença a les 2500), la qual cosa m’obliga a pujar vàries marxes en poc temps. Com deia, el problema ve en (1) frenar el vehicle quan vols que freni i (2) evitar que s’embali. En un cotxe, (2) només és un problema en baixades, i tot i així no costa gaire solucionar-ho. En un camió, és un problema fins i tot circulant en pla. Hi ha una carretera, que a vegades hem agafat per anar direcció Manresa, que té trams d’un carril per sentit i alguns trams de dos. Té alguns pendents, suaus. Anyway, s’embala tant el camió per allà que no en tinc prou amb el retarder per dominar-lo i he d’exercir bastanta pressió al fre.

Que què és el retarder? És un fre que no actua sobre les rodes, sinó sobre la transmissió. A youtube hi ha un vídeo de ZF (fabricant, entre d’altres, de caixes de canvis de cotxe, camió i autobús) on s’explica força bé. Evidentment, hi ha diferents tecnologies de retarder. El del meu camió, de fet, no té diversos “punts”, és a dir, no es pot graduar la intensitat, és “binari”: o tens el retarder posat, o no el tens. Us asseguro que va molt bé. Tot i que, com deia, no sempre és suficient per fer el que voldria. També fa un soroll com de llufa, i tinc bastanta tendència a oblidar-me de treure’l un cop l’he posat.

Les pujades lògicament gairebé mai no són problema. Les baixades gairebé sempre ho són, malgrat algunes excepcions (com quan vas en quarta o cinquena (ja parlaré després de les marxes) i la baixada és força suau). Si a més a més tenen corbes i revolts, encara són pitjor.

Un altre efecte que té el pes sobre la velocitat és el que en dic “efecte retardat”. Diversos cops el professor m’ha dit que comenci a donar gas abans d’arribar a una pujada, perquè després serà més difícil i hauré de reduir. Els 370 cavalls del vehicle no són per emular un Ferrari. I amb la frenada és el mateix: si jo ja veig que x metres enllà hauré de frenar (per exemple, perquè tinc un semàfor en vermell, o s’apropa una rotonda), he de començar a frenar molt abans, no em puc esperar a arribar al semàfor o a la rotonda, perquè serà massa tard. Deia abans que el retarder té un funcionament binari (activat o desactivat). La meva sensació és que el pedal del fre funciona bastant semblant: pel meu gust, o frena massa poc, o frena en excés. M’ha costat bastantes classes frenar amb una certa “elegància” (sense que ningú surti disparat pel vidre de davant, vaja).

Directament relacionat amb la velocitat hi ha les marxes. Un dels cotxes que el meu pare va tenir quan jo era petit, un Nissan Patrol, tenia 4 marxes cap endavant. La majoria dels cotxes, però, en tenia 5. Ara molts ja en tenen 6. Per què? Doncs per a facilitar anar ràpid, així es gasta menys combustible. Estem parlant de vehicles que poden a velocitats de 180 km/h perfectament, encara que legalment no hagin de passar de 120 en cap cas.

Bé, el camió que porto té 16 marxes endavant. Legalment no puc passar de 90 en cap cas, i per si mai me n’oblido, el vehicle porta (perquè hi està obligat) un limitador de velocitat, que fa que, quan arribo a 90, es deixi d’injectar combustible al motor. Llavors, doncs, a què vénen tantes marxes? Una petita pista ja l’he donada al parlar de les baixades, quan he dit que en quarta o cinquena no es nota tant la inèrcia. Cony! Un cotxe, en quarta, pot anar perfectament a 60 o 70, i en cinquena a 70, 80 o 90. L’altre dia jo anava a 20 per hora i portava sisena llarga (això sí, a mil revolucions per minut).

Anem per parts. El camió, com he dit, té 16 marxes, numerades de l’1 a la 8. La qual cosa vol dir que cadascuna de les vuit marxes té dues versions: curta i llarga (o alta i baixa, o ràpida i lenta, com en diu Mercedes). Val, ok, això és simplement nomenclatura. Al cap i a la fi, el cotxe s’arranca en primera i el camió també, oi? De fet, no hi ha cap problema en arrancar el camió en primera (curta o llarga, tan se val). Tan sols que els cargols t’avançaran per la dreta. Llavors, en quina marxa s’arranca? Doncs depèn del pes del camió i de si arranques en pendent. En pla, i amb els deu mil quilos que porta, arranco en quarta llarga (el que seria la vuitena marxa de les 16). La qual cosa vol dir que, de les 16 marxes, la meitat em serveixen per sortir. En un cotxe, només el 20% (o el 16%, si té 6 marxes). La qual cosa vol dir que utilitzo la quarta com si fos la primera, la cinquena com si fos la segona, etc, i la vuitena com la cinquena, oi?

Sort of. És més complicat. Avui, per exemple, quan hem aparcat el camió al seu lloc, ho hem fet en tercera llarga, la qual cosa m’ho ha fet molt més fàcil. Dic que és més complicat perquè els vehicles industrials (la qual cosa inclou els autobusos) treballen a un règim de revolucions més baix. La zona verda del tacòmetre (sí, aquests vehicles, a més de tenir zona vermella, tenen zona verda, i el meu també té zona groga) del meu camió està centrada a les 1500 rpm, i les 2000 ja en queden fora. Per tant, és difícil establir una correspondència entre les marxes d’un camió i les d’un cotxe. Tenint en compte, a més, que tinc curtes i llargues. Avui, circulant per ciutat i carreteres “complicades” (amb revolts, etc), en lloc de pujar o baixar marxes senceres, pujava o baixava “mitges marxes”.

Rotondes. Es mereixen un capítol a part. La principal dificultat que li trobo a les rotondes és la indeterminació. Però anem a pams. Si aneu amb el cotxe i us trobeu amb una rotonda, la primera cosa que sabeu que heu de fer és moderar la velocitat, per evitar entrar massa ràpid (la qual cosa és perillós) i també per evitar fer una frenada massa forta. En el cas d’un camió, controlar la velocitat encara és més important (més probabilitat de volcar, i molt més perillós per tothom) i també més complicat, pel que ja he explicat abans. Simultàniament, s’ha d’estar atent al trànsit, per saber si caldrà parar del tot o bé si podré entrar bé a la rotonda. Amb el camió tinc l’avantatge que, a l’anar més alt (una mica més de metre i mig del terra, aprox, potser quasi metre setanta), puc controlar millor el trànsit. Però tota la resta són inconvenients.

Controlar la velocitat és més difícil, ja ho hem dit. Després ve la qüestió del trànsit, la indeterminació de si podré entrar o m’hauré d’esperar. El problema és que no puc calcular la velocitat com en un cotxe, perquè el camió tarda més en accelerar i, a sobre, he de vigilar molt al girar quan entro, per evitar pujar al bordillo i no penetrar massa als altres carrils. Afegim-hi que molts cotxes tenen els intermitents per estrenar, cosa que m’obliga a endevinar si el cotxe sortirà o no. Com és d’esperar, és preferible assumir que segueix a dins que no el contrari. Avui he hagut de fer una frenada seca justament per això.

Un cop a dins, les dificultats no desapareixen. Cal mantenir-se dins del carril en la mesura que sigui possible, amb els 2.55 m que fa d’ample. Els 8.30 m de llarg també són un challenge. He de mirar molt el mirall de l’esquerra per controlar els cotxes que em passen i que se’m poden colar. Una altra dificultat que trobo és de velocitat: algunes rotondes són grans i en cinquena llarga (que seria com la desena de les 16 marxes) el motor es revoluciona. El problema és que si poso sisena (llarga), és millor tornar a posar cinquena abans de sortir, otherwise el gir l’he de fer massa ràpid, cosa gens recomanable en un camió. I les reduccions de marxes, fillets meus, no són el meu fort. Ni en un cotxe. Potser si poso sisena curta em serà més fàcil, qui sap.

Acabo amb els controls del vehicle: pedals, volant, etc. Ho he comentat alguns cops: el volant és enorme. Els pedals van una mica més separats. L’embrague és un senyor embrague. Del fre també n’he parlat. El pedal del gas el toco “lo justo y necesario“, per motius obvis. Miralls: 6, dos a l’esquerra i quatre a la dreta. El control dels llums és com en un VW, però queden bastant lluny, he d’estirar el braç per arribar-hi (i creieu-me que em poso el seient molt a prop del volant). Com que la palanca de la dreta és només pel retarder, el control dels parabrises el tinc a l’esquerra. I de la suspensió, doncs que a vegades sembla un tiovivo.

Em queden 5 hores de pràctica abans de l’examen. Per sort han desconvocat la vaga, espero que no em diguin el dia abans que trànsit m’ha tret de la llista.

Desitgeu-me bona sort.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur