Out of time

Som el fruit del passat

Month: Desembre, 2013

Les ganes que tenim de complicar-nos la vida

Ja tenim pregunta — perdó, preguntes — per la consulta. Una doble pregunta que té, al meu parer, un vici i un encert. El vici, el problema, és que si a la primera pregunta guanya el però a la segona el no, ens passarem més de cent anys intentant esbrinar què cony ens ha volgut dir el poble català. A la pràctica, en realitat, votar i no, respectivament, és com votar no a les dues preguntes: que Catalunya vulgui ser un estat, però no un estat independent, és una afirmació gairebé tan metafísica com el misteri de la Santíssima Trinitat.

I quin és l’encert de la doble pregunta? Que, al meu entendre, ens ha deixat a tots ben retratats — bé, a tots no, als polítics que ens representen. Més a uns que uns altres. Demostren que, en el fons en el fons, som un poble cagadubtes, d’aquells que diuen “fica-la només la punteta, no fos cas!”. El “sí, però no”. El “coitus interruptus”. El voler ser un estat, però no un estat independent.

Per què aquesta por a la claredat? Potser és un símptoma de por a la responsabilitat. Por a prendre decisions. Por a perdre el “bon rotllo”.

La segona pregunta és l’única que, al meu entendre, té sentit. Perquè tots sabem què vol dir un “estat independent”. Vol dir fronteres, vol dir sobirania, vol dir un lloc a la ONU, etc. El mateix que tenen Espanya, Portugal, França, Itàlia, i així anar seguint. Però què cony és un estat no independent? Vol dir això un estat federal? I qui cony som nosaltres per imposar a la resta de l’estat espanyol (del qual no n’hauríem sortit) una configuració federal?

La primera pregunta és perquè alguns salvin la cara. I això, si he de ser sincer, no em sembla tan malament. Que alguns (bastants?) hagin quedat retratats és bo, encara que surtin lletjos a la foto.

CDC, ERC i les CUP tenen (més o menys) clar el que volen. Unió, fent la punyeta a CDC. Al PSC “ni hi és ni se l’espera” — i aquells que l’esperen, poden seguir esperant fins al dia del judici final. El PP i “Ciutadans” ja sabem de quin peu calcen. I ICV? Doncs sí però no. En poques línies, aquest és el retrat.

A la Facultat d…

A la Facultat de Filologia de la UB, no fa tants anys, un dia es van adonar que els alumnes acabaven la carrera sense dominar la normativa i van decidir que els farien un examen específic de català a tercer o quart. Com a revenja, alguns alumnes van penjar a les parets una circular interna escrita pel professor que havia tingut la idea: era plena de faltes.

Albert Pla Nualart, Això del català, Columna, Barcelona 2010. Pàgina 44.

Òpera en texans

Vaig llegir, fa un cert temps, dos articles crítics amb aquest programa de Televisió de Catalunya. Fa unes setmanes, a casa, i per casualitat, en vam veure un tros. Després he entrat a la web de TVC i n’he mirat uns quants capítols sencers. Conclusió: tot i que no comparteixo dels arguments dels articles crítics, he de confessar que el programa no m’agrada massa. Bàsicament perquè trobo que hi ha massa poca òpera.

Ep, que consti que, en temes musicals, sóc quasi analfabet. Vull dir que no sóc cap purista pedant que critica el programa des d’una posició displicent, amb aires de superioritat. Res més lluny de la veritat. I justament no m’agrada del programa que, un cop l’he mirat, la meva ignorància ha retrocedit molt poc.

Quan penso en “Òpera en texans” penso en un altre programa, de fa uns deu anys, “Va d’òpera”, presentat per Marcel Gorgori, que es feia al 33 i que precedia la retransmissió d’una òpera des del Liceu. Aquell programa comptava amb un especialista, Roger Alier, amb qui es comentava l’òpera i qui l’havia composta. En el cas d'”Òpera en texans”, l’especialista és el seu presentador, Ramon Gener, ex-cantant d’òpera.

Des del meu punt de vista, el que diferencia aquell programa de fa deu anys, del Marcel Gorgori, amb l’actual del Ramon Gener, és que mentre que aquell era fonamentalment un programa sobre cultura, aquest (l’actual) és espectacle. Només cal mirar un o dos exemples de cadascun per adonar-se’n immediatament. “Òpera en texans” pretén apropar l’òpera a tothom, deixar ben clar que no és per a una elit. Per això l’eix del programa és, bàsicament, espectacle. Com si l’òpera fos una medicina amarga que calgués endolcir amb sucre. El del Marcel Gorgori simplement parlava d’òpera — això sí, d’una manera que més o menys tothom pogués entendre-ho.

Reconec que l’objectiu és noble: allò que la majoria es pensa que és per a uns pocs, apropar-ho a la multitud. Que això sigui possible, és una altra cosa, i jo no ho tinc massa clar — i aquesta era la principal crítica dels articles de què parlava al principi. I vull insistir en la noblesa de tal objectiu: apropar lamúsica dita clàssica, incloent l’òpera, a tothom, val molt la pena, especialment en l’època actual.

De totes maneres, penso que a “Òpera en texans” hi ha massa espectacle. Massa envoltori, per dir-ho d’alguna manera. Penso que, a vegades, més que parlar d’òpera, vol entretenir, i l’òpera podria ser gairebé una excusa. Potser és que no hi ha més remei que fer-ho d’aquesta manera si es vol fer assequible, o atractiu. I aquest és realment el problema. Que perquè la cultura sigui atractiva se l’hagi de convertir en espectacle. Coses de la nostra època, suposo.

“You can’t talk…

“You can’t talk to me that way. The king can do as he likes.”
“Aerys Targaryen did as he liked. Has your mother ever told you what happened to him?”
Ser Boros Blount harrumphed. “No man threatens His Grace in the presence of the Kingsguard.”
Tyrion Lannister raised an eyebrow. “I am not threatening the King, ser, I am educating my nephew. Bronn, Timett, the next time Ser Boros opens his mouth, kill him.” The dwarf smiled. “Now that was a threat, ser. See the difference?”

George R. R. Martin, A Clash of Kings.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur