Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Societat

Unes eleccions

A mig matí, en Joan Safont i servidor admiràrem com la Sala Fabra s’omplia amb tota una corrua de la quarta edat, una massa de montserratins que mai no havíem vist a la docta casa, votant a toc de corneta. Ningú no va fallar a la crida: els pares de la Constitució, els antics alcaldes de la ciutat, el progenitor del Sandrusku (que s’adreçava a nosaltres dient despectivament aquests noiets). Van venir tots, tots els prohoms del país que durant setmanes van acusar-nos de ser convergents i fills de Lluís Prenafeta, de qui ara reneguen, però sense el qual fa trenta anys no haurien gosat ni fotre un pet.

Bernat Dedéu

Masclista

La premsa tindria aquí un tema per explotar i no crec que els periodistes ajudin a ningú tractant la feminització amb beateria i alarmisme. Es pot lamentar, com feia l’Ara en un especial publicat sobre la dona aquest diumenge, que alguns bars ofereixin diners i copes gratis a les noies prestes a treure’s les calces. Però també caldria preguntar-se si és possible deslligar aquestes ofertes del fet que la vida sexual s’hagi intentat reduir tan agressivament a una pura i simple forma d’oci.

Si cadascú pot fer el que li plagui amb el seu cos, com insisteixen tantes feministes cada dia a la premsa, per què les noies joves no han de poder vendre la seva xona per 100 euros i una copa? Si les antinatalistes poden proclamar que tenir fills és injust perquè la vida és dura i no es pot imposar, mentre els diaris trinxen els valors catòlics, quines idees no han de tenir els empresaris del turisme?

Enric Vila

Freedom of speech, the Left and Francis

I

Berekeley students protest free speech of Milo Yiannopoulos, who was invited by the University to speak in its auditorium, because he stands for some conservative principles. He is a self-proclaimed active homosexual, which would ordinarily make him a darling of the Left. Because, however, he is opposed to many leftist ideas, they branded him a racist and a nazi. They started a fire and smashed windows. Mr. Yiannopoulos had to flee for his safety, and the talk was canceled. Obviously the Left does not support free speech for those who disagree with them.

II

The reason why the Left is so angry, violent, and intolerant is that their politics is a religion substitute. Most leftists and liberals are atheists or agnostics. They have elevated their causes to the level of religious dogma, and the denial of their causes to the level of heresy. Whether is it global warming, animal rights, abortion, the environment, globalism, sodomy, transgenderism, or feminism, they have attached a religious fanaticism to these ideas, and are intent on forming a world in which these ideas are enshrined and accepted by all, and placed into law in a fascist State of the Left.

III

Then he [Francis] comments on the fact that the conservative congregations are attracting large numbers of vocations. Instead of responding that they are perhaps doing something right, he said: “When they tell me that there is a Congregation that draws so many vocations, I must confess that I worry. The Spirit does not follow the logic of human success: it works in another way.” He then accused them of being “triumphalist.” That is a 1960s word for true Catholics who hold that the Catholic Church is the one, true Church outside of which there is no salvation, which is a dogma of faith.

Bishop Donald Sanborn

Ser catòlic

La cantidad de sandeces, falsedades y mayúsculas burlas que tenemos que soportar los católicos a todas horas, sobre todo de los partidos de la izquierda y de los sectores sociales más incultos e invertebrados, que por desgracia son mayoritarios, nos recuerdan a nuestras catacumbas fundacionales y más recientemente a las iglesias incendiadas.

No hay partido de izquierdas que se precie que no quiera revisar el concordato, ni marginar de la concertación a las escuelas religiosas. El anticlericalismo es atroz. El bombardeo a la idea de la familia como eje vertebrador de la sociedad es constante.

Salvador Sostres

Euromed

¿Recorden quan es va posar en marxa el famós Euromed — aquest trenet que enllaça Barcelona i València? El va inaugurar, si no ho recordo malament, el ministre Borrell. Es va vendre com la gran innovació. Disseny, luxe, etc. Era com un TGV però de porró. La premsa ho va presentar com un gran prodigi — m’han dit que l’aperitiu d’inauguració a bord va ser bastant bo. Recordo que, en aquells dies, vaig fer números. De Barcelona a València hi ha, si fa no fa, uns 350 quilòmetres. I el tren trigava unes tres hores i tres quarts (ara en triga tres i dos quarts) a recórrer-los. Va caldre una simple divisió per deduir que el tren viatjava a la sorprenent velocitat mitjana de 93 quilòmetres per hora. Aquell trajecte podria haver-se implementat amb un tren tramvia. No calia cap disseny aerodinàmic. Ni, sobretot, cap festa.

Xavier Roig, ARA, 30 setembre 2016

La nefasta mania de pensar

Muy raramente aceptamos la posibilidad de un mundo progresado científicamente, sólidamente democrático, en el que los hombres hayan retrocedido espiritualmente, caminando hacia la barbarie; y la razón por la que no lo aceptamos es porque ese mundo se parece demasiado al nuestro, porque ese mundo tal vez sea ya el nuestro, un mundo rápido y furioso en el que la gente, inmunizada contra la nefasta manía de pensar, ya ni siquiera es capaz de hacer juicios éticos (lo que, según Aristóteles, es el rasgo distintivo del ser humano).

Juan Manuel de Prada

Chupando del bote

Mientras los cristianos son martirizados a mansalva en Oriente Próximo, en el pudridero europeo son estigmatizados y señalados como indeseables, salvo que se apunten al postureo buenista.

Cuando llegue la hora del degüello, quienes hoy les llenan la cabeza de morralla laicista y de alfalfa sistémica ya se habrán pasado con armas y bagajes al Islam, para seguir chupando del bote.

Juan Manuel de Prada

Llocs de vici

Em creuo amb un individu que m’atura. “Veig que ja no escriviu a l’Avui, Roig. Sempre he estat seguidor vostre!” “No, des de fa cinc anys col·laboro amb l’ARA”, que jo li dic. “Ja ho sé ja. Però al bar on esmorzo no el tenen, l’ARA!” Orgullós de seguidors així no ho estic, la veritat. Ja ho deien els nostres avis: els bars són llocs de vici!

— Xavier Roig, diari ARA, 19 d’agost de 2016.

G. K. Chesterton

Feast on wine or fast on water,

And your honour shall stand sure;

God Almighty’s son and daughter,

He the valiant, she the pure.

If an angel out of heaven

Brings you other things to drink,

Thank him for his kind intentions,

Go and pour them down the sink.

Monsenyor Charamsa

I

Tothom ho sap perquè ha sortit entrevistat en diferents diaris i fins i tot a la televisió: un sacerdot polonès (no bisbe, encara que tingui el tractament de monsenyor), que treballava a la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe, va anunciar públicament (poc abans de començar el Sínode ordinari de la Família) que no només és homosexual sinó que també té parella (des de fa temps, i a més a més és català).

A la Santa Seu no van agradar gens aquestes declaracions. Es van considerar inoportunes, i a més a més suficients perquè monsenyor Charamsa perdés la seva feina a la mencionada Congregació i a les universitats catòliques (de Roma) on feia de professor. A banda de les mesures que pugui prendre el bisbe de la diòcesi (entenc que polonesa) on està incardinat.

Vaig llegir la notícia en alguns mitjans, i al llegir els comentaris dels lectors vaig pensar en aquella secció de “La Competència” que fa, de tant en tant, en Jep Cabestany (“el pueblo habla“). Vaig recordar també el que vaig llegir en un llibre de Dret Canònic:

“La ordenación de jóvenes homosexuales es absolutamente desaconsejable e imprudente y, desde el punto de vista pastoral, muy arriesgada. Una persona prácticamente homosexual, con tendencia homosexual muy arraigada, o que defiende la denominada cultura ‘gay’, no es idónea para recibir el sacramento del orden sagrado. Sólo cabría la excepción en el caso de que se tratara de tendencias homosexuales que fuesen la expresión de un problema transitorio —por ejemplo, el de una adolescencia todavía no terminada— y pudieran ser superadas al menos tres años antes de la ordenación diaconal.” — “Derecho Canónico”, primer volum, BAC, Madrid 2006, volum 32 de la col·lecció “Sapientia Fidei”, pàgina 197.

Se cita també la “Instrucció sobre criteris de discerniment vocacional en relació amb les persones de tendències homosexuals abans de la seva admissió al seminari i als ordres sagrats”, de la Sagrada Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, de l’any 2005.

També vaig recordar el que havia llegit en un altre comentari al cànon 1024 (que estableix que només l’home pot rebre vàlidament la sagrada ordenació), en què es diu clarament que “[l]a condición masculina es algo más que la diferenciación sexual, por eso ‘la Iglesia, respetando profundamente a las personas en cuestión, no puede admitir al Seminario y a las Órdenes sagradas a aquellos que practican la homosexualidad, presentan tendencias homosexuales profundamente arraigadas o apoyan la así llamada cultura gay’ “, citant novament la ja mencionada instrucció de la Congregació del culte diví.

Tot això ho dic no per a defensar el que la jerarquia eclesiàstica ha fet amb el sacerdot polonès, sinó per donar a conèixer, amb tota la claredat que sigui necessària, quina és la posició oficial de l’Església respecte l’homosexualitat i el sagrament de l’ordre.

II

Arran d’aquest cas, s’han fet diferents comentaris des de diferents perspectives. S’ha dit que, en el fons, el motiu que ha portat a monsenyor Charamsa a perdre la seva feina a la Santa Seu i a les universitats on treballava ha estat la violació del celibat, obligatori per als sacerdots (és a dir, preveres i bisbes), establerta clarament als cànons 247, 277 i 1037 (entre d’altres, segurament). És a dir, que si no hagués tingut parella, no li hauria “passat res”. Pot ser. Curiosament llegeixo en una entrevista que el sacerdot en qüestió diu que “[h]i ha històries de mossens que han afirmat públicament, amb moltíssima valentia, que eren gais i no tenien parella, però van ser suspesos el dia següent, només per dir que no són heterosexuals”. Fins on jo sé, l’homosexualitat no és causa de nul·litat de l’ordenació (sí, es pot impugnar l’ordenació, és a dir, argumentar que va ser nul·la, com també es pot fer amb el matrimoni), i no em consta que sigui motiu de suspensió d’un clergue.

Imaginem-nos, per un moment, que ens hagués dit que des de feia temps tenia nòvia. Suposo que a ningú no li hauria sorprès que se l’hagués disciplinat. Alguns s’haurien queixat en contra del celibat, i ho entenc, però és una norma coneguda de fa temps i, tothom que s’ordena de sacerdot la coneix perfectament. Per tant, que se’l disciplini per tenir parella (en aquest cas, del seu mateix sexe), no em sorprèn ni em sembla “malament” — en tot cas, em podria semblar malament la norma del celibat. Si monseyor Charamsa vol seguir amb la seva parella, crec que el més honrat és que demani l’indult de secularització, per tal de perdre l’estat clerical. Tot i que no m’estranya que perdés aquest estat no pas per pròpia voluntat, sinó de forma “forçada”. Remeto els lectors als cànons 290–293.

III

Ja fa cert temps que el celibat dels clergues s’està qüestionant, per diversos motius. En el cas que ens ocupa, a més a més, hi ha un altre element, que és la posició de l’Església respecte l’homosexualitat. Com ja hem vist, sembla que hi ha casos de sacerdots que han fet pública la seva homosexualitat i que han estat suspesos, tot i que no tenien parella.

Sovint s’acusa l’Església de ser homòfoba. Un sacerdot incardinat a l’Opus Dei, creador de la pàgina web dedicada al dret canònic http://www.iuscanonicum.org, va escriure un article defensant que no. Ho argumenta dient que ja l’any 1986 la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar un document en què es diu, literalment, el següent: “Es de deplorar con firmeza que las personas homosexuales hayan sido y sean todavía objeto de expresiones malévolas y de acciones violentas. Tales comportamientos merecen la condena de los pastores de la Iglesia, dondequiera que se verifiquen“, per la qual cosa l’articulista cre que “podemos concluir fácilmente que la Iglesia no es homofóbica porque no se encuentran elementos de odio hacia los homosexuales“. Curiosament, monsenyor Charamsa afirma, a l’entrevista de què parlava al principi, que actes com els que el document citat condemna tenien lloc dins la pròpia Congregació.

L’articulista insisteix en un punt important: “hay que hacer una distinción. La Iglesia condena los actos, no las personas“. “[P]ara la Iglesia Católica la sexualidad tiene una función unitiva de las personas y se ha de relacionar necesariamente con la función procreadora, que es su finalidad natural“. Per això condemna els anticonceptius i la masturbació (sí, la masturbació també), perquè impedeixen que els actes sexuals tinguin la seva finalitat natural: procrear.

A partir d’aquí l’articulista fa algunes comparacions que em semblen bastant perilloses. Per exemple, diu que “no se entiende que los homosexuales se sientan discriminados por la Iglesia y no se sientan discriminados quienes practican la masturbación o el adulterio, por poner unos ejemplos“. Llàstima que s’oblidi de dir que les persones heterosexuals que practiquen aquests “exemples”, tenen uns actes sexuals que sí són permesos: els que practiquen amb el seu cònjugue (sempre i quan no usin anticonceptius, ja ho sabem). Mentre que les persones homosexuals… no.

Una altra comparació: les persones a qui els agrada el vi i el pernil no es poden fer musulmans, pels motius que ja sabem. “Pero nunca se ha oído decir que los gourmets hayan pedido que el Islam modifique el Corán. No se entiende por qué los homosexuales piden que la Iglesia cambie su postura“. No té res d’estrany: al cap i a la fi, hi ha d’altres “delicatessen” i ningú no es morirà de gana o de set per no menjar pernil o no beure vi.

“Una persona con tendencias homosexuales no está obligada a ser católica, pero si decide vivir su fe como católico lo hace sabiendo que los actos que pudiera realizar siguiendo esa tendencia serían considerados pecado en su religión”. “[A] la Iglesia Católica no se le puede acusar de homofobia. … Son los actos homosexuales los que se rechazan al considerarlos pecado, … Los homosexuales a los que no les guste esta doctrina lo que pueden hacer es vivir indiferentes frente a la Iglesia Católica”.

Dit d’una altra manera, el que ve a dir és el següent: que si ets homosexual i vols ser catòlic, has de renunciar a tot acte sexual. I que si no vols fer aquesta renúnica, has de renunciar a ser catòlic. Potser per això hi ha qui demana a l’Església que canviï a la seva postura, perquè no vol renunciar a viure com a catòlic i, al mateix temps, a realitzar actes sexuals segons la seva homosexualitat.

IV

Ignoro si l’Església canviarà la seva postura sobre l’homosexualitat. Tampoc sé dir si l’hauria de canviar o no. És cert que els testimonis bíblics són claríssims en aquest punt: tots, unànimement, condemnen l’homosexualitat, i de forma categòrica. Podria semblar a priori, doncs, que la qüestió està “atada y bien atada“, com deia aquell famós dictador espanyol de cognom Franco. Però els camins de l’exègesi bíblica són… no diré inescrutables, però sí a vegades sorprenents. Sense anar més lluny, un podria argumentar que l’Església hauria d’acceptar el divorci en cas d’adulteri, com sembla desprendre’s de Mt 5:32, i el Concili de Trento ja va dir que no (sessió 24). Vull dir que, malgrat que molts es pensin que sí, la Bíblia no s’ha d’interpretar literalísticament, paraula per paraula. Ara bé, davant de les afirmacions tan contundents que es fan sobre l’homosexualitat, cal tenir poderoses raons per deixar-les sense eficàcia.

Com ja he dit, si monsenyor Charamsa és feliç amb la seva parella, i vol seguir amb ella, penso que el més honest és fer el mateix que se li recomanaria si la seva parella fos una dona: secularitzar-se. Sobre la moralitat de viure i tenir relacions amb algú del seu mateix sexe, l’Església és molt clara en aquest sentit, i és tot un altre debat, que no estic en condicions d’abordar, sobre si convindria canviar tal postura.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur