Out of time

Som el fruit del passat

Month: Octubre, 2014

De tricornis i arrossaires

L’anecdotari català explica que el que fou president de la Generalitat, Josep Tarradellas, deia que si agafes un camperol castellà i li poses un tricorni, ja tens un agent de l’autoritat, cosa que no passa a Catalunya. […] Jo, però, i continuant amb l’afirmació tarradellista, encara seria més cru: agafes un català i, malgrat que el vesteixis de general, fa sempre la impressió que ve de tirar l’aigua a l’arròs.

Xavier Roig, Entre l’Espanya i la paret. La Campana, Barcelona, febrer 2003, 1a edició. Pàgina 149.

Anuncis

Rumors

¿És veritat el rumor que circula segons el qual hi ha més anticatalans a Barcelona que antiespanyols a Madrid?

Xavier Roig, Entre l’Espanya i la paret. La Campana, Barcelona, febrer 2003, 1a edició. Pàgina 130.

Emotiu i enyoradís

S’ha posat en evidència que, davant d’un grapat de diners, el català mitjà —de dretes o d’esquerres— té una tendència molt acusada a passar-se Catalunya per l’arc del triomf. Això sí, emotiu i enyoradís com no n’hi ha d’altre! Li agrada que guanyi el Barça, plora en sentir el Virolai, s’emociona quan passeja per Zuric i sent tocar sardanes, etc. Ara, si li toquen el calaix particular, s’hi torna.

Xavier Roig, Entre l’Espanya i la paret. La Campana, Barcelona, febrer 2003, 1a edició. Pàgina 56.

El hall del Palace

No importa el color polític del que proposa interpretacions fora de context, ni tampoc importa el color del que les escolta. Les combinacions poden ser múltiples, però els resultats són sempre els mateixos. “Home, ministre, no sigueu rígids. Quan negociàvem la Constitució, vam fer una reunió al hall de l’Hotel Palace en la qual vam acordar que…!” “¡A mí no me mareéis más con el hall del Place, coño. Que yo allí no estaba!”. Que es proposa el model federal? “¡Manda huevos con el padrino del Cobi y su carrinclona canción de verano del 92! ¿Es que todavía no se ha cansado?” Que el senyor Fraga demana administració única i representació a Europa? “Don Manuel, váyase a casa que se hace tarde y, por lo visto, las muñeiras, y los coros y danzas, ya no los compra ni Dios (¡joder con el yayo, a veces parece que no sea de los nuestros!)”.

Xavier Roig, Entre l’Espanya i la paret. La Campana, Barcelona, febrer 2003, 1a edició. Pàgina 38.

Cagar-se al mig del passadís

Els recordaré l’anècdota d’aquella família que s’estava construint una casa i que discutia i discutia i canviava a cada moment d’opinió sobre on havien d’anar els dos labavos. El cap de família, sempre paternalista, intentava posar pau i arribar a un punt d’acord on tots els components de la família se sentissin satisfets. Es feia el demòcrata de pa sucat amb oli, i deia a la dona: “Cal que tothom s’expressi, només així s’arriba a una solució rica en matisos”. […] El dia que l’obra fou acabada, la família va veure amb estupor que, de labavo, només n’hi havia un. L’arquitecte es va justificar: “Hi he fet construir només un vàter, perquè si en poso dos, poden estar segurs que, arribat el moment de necessitat, es cagaran al mig del passadís!”

Xavier Roig, Entre l’Espanya i la paret. La Campana, Barcelona, febrer 2003, 1a edició. Pàgines 35–36.

“Un país on hi hagi gelat de postres cada dia”

Surto de casa per anar al supermercat. Quan torno em trobo, al pom de la porta, un fulletó de color groc, titulat “Com vols que sigui el teu país nou?”, d’Òmnium Cultural. La portada consisteix, a més del títol, en una sèrie de “quadrats”, escrits en vermell, on es recullen desitjos de com voldrien alguns que fos la Catalunya independent. Desitjos com ara “un país amb escoles públiques de qualitat”, “un país d’on no hagi de marxar per trobar feina”, i també “un país con una sanidad sin listas de espera” — sí, n’hi ha tres en castellà.

El primer pensament que em ve al cap és que no cal ser independentista per voler tot això. El segon és que anem ben “errats d’osques” (seguint l’expressió d’en Gaziel) si ens pensem que amb la independència, automàticament, vindran totes aquestes coses.

A l’interior del fulletó hi ha sis testimonis, que inclouen no només el nom sinó també la fotografia, i un breu text on expliquen qui són i algun pensament de cara al país futur, com per exemple un senyor de l’Hospitalet de Llobregat que es declara fan de la “Roja”, que vol que “España y Cataluña se entiendan” i que “[l]os catalanes tenemos que ser los mejores aliados de España”. Una senyora de Tarragona, de 80 anys, creu que “[u]n país con más riqueza tendrá pensiones mejores, esto se entiende a la primera”. De fet, tant els sis testimonis de l’interior com es de la portada es refereixen, gairebé exclusivament, a coses materials — les excepcions són desitjos d’una democràcia millor, llei electoral amb llistes obertes i “dejar un país mejor para mis nietos”, essencialment. Com es pot observar, ni una sola referència a la identitat o als elements que la conformen (com ara l’idioma).

El fulletó n’inclou un altre que conté un qüestionari que es pot respondre i enviar per correu — sense cap cost, “franqueig en destí”. No sé per què, però la primera pregunta amb la que em fixo és la 5, que pregunta sobre una hipotètica oficialitat del castellà en una Catalunya independent. A diferència de la resta de preguntes, en què es pot triar entres tres respostes diferents, aquesta pregunta només té dues respostes possibles, i cap d’elles es pronuncia en contra de l’oficialitat del castellà. En qualsevol cas, però, això és una anècdota.

No m’agrada aquest fulletó. D’alguna manera, em recorda les cartes als Reis que fan els nens cap al Nadal, ignorant totalment qui, i com, porta els regals. No té res de dolent pensar en quina mena de país volem fer — és més, és necessari pensar-hi. Llàstima que fulletons com el que em trobo fan, al meu entendre, més mal que bé, perquè donen a entendre que la independència és la solució a tots els nostres problemes, i que aconseguirem fer un país que serà l’enveja de tot el món mundial, un model de referència per a tot el planeta. Un país que serà tan “xaxi-piruli” que fins i tot els nens de 12 anys tindran “un gelat de postres cada dia”. No és entendridor? Només falta que la Constitució catalana inclogui el dret dels cstalans a una vida sexual plena i satisfactòria, com molt bé li va recordar Josep Piqué a Joan Saura (durant l’elaboració del malaguanyat Estatut del 2006).

No dubto que tot plegat s’ha fet amb la millor de les intencions. Però no puc deixar de pensar que és més aviat perjudicial. Ajuda a anestesiar la gent i impedir que s’adoni i prengui consciència que tant la independència com construir un país nou requerirà molta paciència i esforç, i que no farà miracles. Em sembla que ja ho he dit en algun altre moment en aquest mateix blog: és perillós que els motius per a independitzar-se sigui, gairebé únicament, d’índole “crematística”. Què passarà quan vinguin dificultats? Què passarà si el futur estat català no és (ni de lluny) aquest paradís d’Adam i Eva que fulletons com aquest semblen profetitzar?

Contorsionisme

Davant la pressió convergent, incessant, perquè Esquerra caigui al parany de la candidatura unitària, ERC exigeix que Convergència es comprometi a fer una DUI amb el parlament de les properes eleccions autonòmiques, falsament dites plebiscitàries.

Els convergents, en la demostració potser més brillant i sensacional del que Convergència és i representa, responen que hi estan d’acord sempre i quan Esquerra i els catalans en general entenguin que una declaració d’independència no és una proclamació d’independència ni per tan implica exercir la independència. Una declaració d’independència, segons el darrer i espectacular exercici de contorsionisme convergent, remotament basat en un paper del Consell Assessor per a la Transició Nacional, és una declaració d’intencions, una afirmació col·lectiva sense cap valor jurídic ni real, a partir de la qual cal començar a negociar amb Espanya per veure què ens dóna.

Salvador Sostres, 16 d’octubre de 2014

12 d’octubre

Españolito que vienes al mundo,
te guarde Dios.
Una de las dos Españas
ha de helarte el corazón.

— Antonio Machado

Catalanet que véns al món,
que Déu t’empari.
Qualsevol de les dues Espanyes
t’ha de deixar el cor glaçat.

Caràcter

A mi mujer le causa toda clase de disgustos mi discurso sobre el deber de la diferencia, sobre la urgencia de la excentricidad en un mundo de incapaces. Que mi hija no participe en estas ridículas celebraciones me parece sobrio y distinguido, y el carácter que hoy le ha servido para no saltar aunque todos saltaran, mañana le servirá para no fumar o no drogarse aunque todos lo hagan.

Salvador Sostres

Reversing complacency

The practical problem, which everyone who reads Leviathan notices, is that Hobbes is so concerned to avoid the calamities of confusion and civil war that he justifies the exercise of virtual dictatorship by the sovereign power. Only in the most extreme circumstance where one’s life is threatened may one legitimely resist. In the three and a half centuries since Hobbes constructed his great justification of the absolute state, democracies have painstakingly put in place structures which are designed to limit the power of the sovereign in relation to citizens without facilitating disorder, conflict and collapse into approximations to civil war. But when those structures fail, or even when a working dictatorship crumbles into anarchy, the apocalyptic judgement of Hobbes is regularly reported —‘anything would be better than this’. Whether one accepts such a judgement is not, I think, a matterof absolute reasoning, but of where one has lived, and what one has experienced.

Among the factors which, in Hobbes’s experience, most readily contributed to civil war and the tendency to regress into the state of war, were the private religious conscience and the power of Churches exerted as an alternative source of sovereign on earth. About half of Leviathan is devoted to dismantling these threats. For most of the twentieth century they appeared to be irrelevant to political theory. The rise of Islamic and other fundamentalist religions has tragically reversed this complacency, and the least read section of Hobbes’s argument becomes again sharply relevant: killing for the sake of religion is back in fashion.

J. C. A. Gaskin in his introduction to Thomas Hobbes’s Leviathan. Oxford University Press, 1996, 1998, 2008. Page xxxvi.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur