Out of time

Som el fruit del passat

Month: Novembre, 2018

Dietari, desena part

14 de novembre, dimecres. Nova pràctica de circulació, també de nit. Recorregut diferent, més exigent. Entre d’altres llocs, anem a Castellbell i el Vilar (em sembla) i entrem “tangencialment” a Viladecavalls. Recupero les ulleres de sol que m’havia deixat la classe anterior, i descobreixo també el “llum de l’amor” del camió. Em comenta el profe que seria hora de fer una classe de matí, i contesto content dient que, efectivament, el següent divendres en tinc una de matí.

16 de novembre, divendres. Arribo a les pistes uns 15 o 20 minuts abans de les 11. Molt poca gent. Dues o tres motos, i pràcticament cap vehicle pesat. Ara el profe ja em fa treure i posar a mi el camió al seu lloc a l’aparcament (a pistes el treia i el posava sempre ell). Fem un altre recorregut, i aprofitem per posar combustible. Concretament la “mòdica” quantitat de 126 litres. Ni de conya omplim tot el dipòsit. Hem fet de tot, per dins de ciutat, per carretera convencional, per autovia i per autopista. Les classes de dues hores donen per a molt, i no em canso absolutament gens.

Després de sis hores, una mica de balanç. Jo em sento còmode amb el camió. Ara bé, operar els mandos no em resulta massa fàcil. Ara ja sóc bastant autònom pel que fa als canvis de marxa (el profe me’n diu alguns, però la majoria els faig jo per pròpia iniciativa). Pujar una marxa no acostuma a ser problema (sempre i quan no aixequi l’embrague massa ràpid, que llavors el canvi fa la “metralleta”); reduir ja és una altra cosa. Gairebé cap el faig amb suavitat. No cal ni dir que amb el cotxe em passava el mateix, i encara ara a vegades em costen.

Frenar. El retarder, cap problema. L’aplico amb generositat. Però el pedal del fre… frenar amb suavitat és una cosa que he d’aprendre. Amb el cotxe ho tinc dominat, però el camió és un altre tema. La meva sensació és que és un fre una mica binari: o frena massa poc (pel meu gust), o frena massa.

Tot això el que fa és que encara dediqui massa atenció a la màquina, la qual cosa em resta observació i anticipació, i això, tractant-se d’un camió, és un problema. Em comenta el profe que a les corbes faig alguns moviments bruscos, justament per això: per estar massa pendent del propi vehicle.

Ja he parlat dels canvis de marxes, però vull fer alguns comentaris addicionals. El camió té 16 marxes “reals”, vull dir que no són 8 marxes amb reductora. Curiosament, però, la numeració va de l’1 al 8, i cadascuna de les marxes té dues versions, curta i llarga. Per això a vegades parlem de reduir o augmentar una marxa o mitja marxa.

Si es tractés d’un cotxe, les tres últimes marxes serien per a l’autopista, per “desfogar” el cotxe. Tractant-se d’un camió, la cosa canvia. Per començar, arranco en quarta llarga (ho podria fer també en quarta curta, i en qualsevol de les marxes “inferiors”). Si arranco en quarta, llavors, per què vull les marxes més curtes? Senzill: per quan no puc arrancar en quarta (per pendent o per pes). De fet, a pistes, normalment no posava quarta, com que allà cal anar molt a poc a poc, posava segona. També posava segona (curta) al sortir de l’estacionament, o al fer un moviment de correcció. Així controlava més la velocitat. Crec que primera no l’he posada mai.

La cinquena seria una espècie de segona, i la sisena una mena de tercera, però no del tot exactament. Hi ha rotondes que, amb un cotxe, no faria en tercera, però en canvi les fem amb la sisena del camió. Setena i vuitena no les poso mai dins de ciutat, les reservo per carretera. La setena va molt bé per a carreteres convencionals entre pobles, a vegades fins i tot el profe em diu que posi la setena curta, que és la marxa ideal en algunes ocasions. La vuitena la poso per a carreteres més ràpides i, òbviament, per a l’autopista i autovia.

La palanca de canvis. Bé, aviam. Com posem 16 marxes en una palanca? Cal fer martingales. Una solució és tenir dues H enganxades, i una palanqueta per triar curta o llarga. Una altra solució són els “pisos”: la palanca és semblant a la d’un cotxe, però té, al davant, una palanqueta per a triar curta i llarga, i a la banda del conductor una altra per triar el pis. Busqueu a google les palanques d’Eaton Fuller, per exemple, i veureu lo que vull dir.

En el cas del nostre camió, tenim el que Mercedes anomena Telligent. És un sistema 100% manual, però la palanca en si és electrònica monostable (és a dir, té una sola posició estable). El punt mort es posa amb un botó que està a la banda dreta. A la banda esquerra hi ha un altre botó. Des de punt mort, aquest botó serveix per posar marxa enrere, pressionant-lo mentre es desplaça la palanca cap enrere (i després torna a la seva posició estable). Amb l’embrague aixecat i des de punt mort, un cop de palanca endavant posa segona, i un altre cop posa quarta, que és la marxa més llarga que la palanca deixa posar en punt mort. Hi ha també una palanqueta al davant per triar curta i llarga.

La “gràcia” d’aquesta palanca és que permet “anunciar” les marxes. Per exemple, estic en un semàfor. Tinc punt mort, i l’embrague del tot aixecat. Llavors faig els dos moviments de palanca que he dit, i el camió ja sap que he demanat quarta, però que encara no està posada. Quan abaixi l’embrague és quan entrarà la marxa, i he d’esperar a sentir un clac per tornar a aixecar l’embrague. Si no m’espero, la palanca fa un soroll com de metralleta.

Per a augmentar de marxa, lo primer que faig és, amb el botó de l’esquerra apretat, fer un moviment cap endavant, per exemple per posar cinquena llarga. Llavors dono gas, i quan l’agulla del tacòmetre està al final de la zona verda, és quan apreto embrague a fons, sento el clac, i torno a aixecar l’embrague poc a poc. La palanca controla també que la marxa que li demano és possible. Avui per exemple volia reduir de 8a (llarga) a 6a (llarga), i m’ha dit que nanai del paraguai. Com a molt setena curta i encara gràcies.

Tema velocitat. Quan es porten 8 metres de llarg, 2.40 d’ample i deu mil quilos, un ha de ser prudent. Jo ho sóc. Confesso que miro molt poc el velocímetre, perquè no em fa falta. Ja veig que vaig lent, a poc a poc, a vegades generant cua, i el profe de tant en tant em demana que doni gas. M’avancen sovint i a l’autopista (o autovia) fins i tot els trailers. Com que he d’anar agafant soltura amb els mandos i he de tenir cura de les distàncies laterals i de l’angle als girs, prefereixo agafar-m’ho amb calma. Ja tindré temps de córrer.

I em sembla que no em deixo gran cosa. El seient a vegades sembla un “tiovivo”, puja i baixa en funció de l’estat de la calçada.

La següent classe tornarà a ser nocturna. He intentat passar-la a diürna, però no hi havia cap forat de dues hores. No perquè hi hagi molta gent de camió, sinó perquè el profe de camió també fa moto, i hi ha molta gent que vol fer moto. Dit això, intentaré que la majoria de classes següents siguin diürnes.

Que quan pujaré a examen? No, no crec que sigui durant el que queda de 2018. Potser a gener o febrer, quan em vegi segur i capaç de transmetre seguretat a l’examinador.

Anuncis

Dietari, novena part

Dues hores circulant amb un camió.

6 de novembre, dimarts. Al sortir de la feina em trobo que també surt un company que viu a Sabadell i s’ofereix a portar-me a la Mancomunitat. Dic que sí perquè, encara que arribaré com una hora abans, m’estalvio tren i taxi. I efectivament hi arribo a les sis. El professor ja hi és, li dic que he arribat tan aviat perquè m’han acompanyat. Ell té classe de circulació de l’A2. A les 7 torna. Treu el camió, el deixa al mig de les pistes (sense molestar) i pugem, ell al seient del conductor i jo d’acompanyant.

Primera introducció a la conducció d’un camió. A la gent que us agradi conduir agressivament, “esportivament”, millor oblideu-vos del camió. El camió es condueix assossegadament, tranquil·lament, sense pressa (paraules gairebé literals del profe). Dit això, m’explica la palanca de canvis, que és (com a mínim) curiosa. Tenim 8 marxes, però que en són 16 perquè cadascuna té curta i llarga. Des de punt mort, dos moviments de la planaca cap endavant i ens posem en quarta, que és la marxa que usarem per arrancar (sí, en quarta). Llavors, amb el botó de l’esquerra i tirant cap endavant, pugem una marxa, tirant cap enrere en baixem una. Si no apretem el botó, pugem o baixem mitja marxa. Hi ha una palanqueta al davant per triar si volem curta o llarga. El sistema és electrònic, per això primer triem la marxa, i després accionem l'”embrague” avall i amunt.

Els intermitents estan al seu lloc habitual. Els llums estan en una rodeta a part, com un Opel Tigra o el VW Golf, si no m’erro. Curiosament, aquesta palanca de l’esquerra també acciona el rentaparabrises, ja que la palanca de la dreta és el “retarder”, una cosa exclusiva de camions i autobusos. Molt útil per evitar que el vehicle s’embali i frenar-lo en determinades ocasions. Li pregunto si durant l’examen haurem d’usar el tacògraf, em respon negativament.

Dit això, el professor es posa a conduir per sortir de les pistes i anar a un polígon industrial amb molt poc trànsit. Mentre condueix em va dient coses com ara quan acciona el retarder, les marxes, els girs (el camió necessita més angle), etc. Arribats al polígon ens canviem i em poso a conduir.

Com que és la primera pràctica, el profe “posa els subtítols”, i em va “xivant” quan pujar i baixar de marxa, quan donar el retarder i quan treure’l, etc. Conduïm una estona pel polígon, per anar-me familiaritzant amb el vehicle fora de pistes, i per veure les marxes que encara no havia posat (a pistes no passem mai de quarta). Vaig practicant girs a la dreta i a l’esquerra. En un determinat moment pujo al “bordillo” amb la roda de la dreta de darrere. Coses que passen (i millor ara que no a l’examen, ja que és falta eliminatòria).

Tot això de nit.

Després d’una estona de polígon anem, crec, a Sant Quirze, i fem algunes glorietes (a les quals entro en cinquena o sisena). Jo mentrestant vaig mirant molt els miralls, per assegurar-me que no surto del carril i que no pico a cap lloc amb els miralls, i per tenir les rodes controlades. En tot moment jo em sento tranquil i relaxat, amb la tensió necessària per estar atent a les indicacions i no liar-la massa. També circulem bastanta estona per autopista. Tot i que em mantinc entre 60 i 80, la sensació de velocitat és força acusada.

En un lloc que no recordo exactament on és, però que l’autobús de la feina a Terrassa hi passa, la lio amb el canvi de marxes. Ens quedem parats uns moments i els altres conductors ens piten. Que els donin per l’ullet amb una canya esquerdada.

L’embrague del camió és… diferent. Jo a pistes l’havia arribat a controlar força bé. Té molt més recorregut, el punt de fricció està més alt i em costa bastant més notar-lo. Això fa que arrancar en pendent (ho vam practicar) em costi més, i m’hi hagi d’esforçar més per canviar de marxes (a la pràctica és com si en tinguéssim 5, de quarta a vuitena).

El fre… també és diferent. Pobre professor, vaig fer algunes frenades que sort que portava el cinturó posat. El retarder és una meravella. Quan em compri un cotxe voldré retarder. (I know, that’s not gonna happen).

Sincerament, he disfrutat més amb el camió que amb el cotxe. És una conducció amb la qual em sento molt més còmode. El fet de ser de nit segurament ho va fer molt diferent, però és l’horari que em va bé i no estem a l’estiu. Lògicament, abans d’examinar-me, un parell o tres de pràctiques de dia sí que les faré.

Després de les dues hores encara me’n queden deu més (de pagades, vull dir). Tant el profe com jo vam quedar amb bones sensacions, però els dos coincidim que encara és d’hora per pensar en si pujar a examen el desembre. Ell no ho veu descabellat. A mi em faria il·lusió perquè podria arribar a Nadal amb el carnet, però ho veig molt utòpic. Ja ho anirem veient.

Següent pràctica, prevista per dimecres dia 14.

L’autèntic opi del poble

Resulta, en verdad, lastimoso que la izquierda, que empezó denunciando la ‘alineación’ del trabajador en la sociedad capitalista, haya acabado reivindicando «el consumo de marihuana con fines recreativos». Resulta, en verdad, patético que una ideología que execró la religión, tildándola de ‘opio del pueblo’, postule ahora que el pueblo se drogue, para habitar pasajeramente realidades menos crudas. Pero ¿no era la religión una salida mágica que impedía al trabajador tomar conciencia de su situación oprobiosa? ¿Es que fumar porros, en cambio, lo ayuda a recuperar esa conciencia? Que la izquierda, después de haber combatido la religión, promueva la legalización de la marihuana tiene muchísima miga.

Juan Manuel de Prada

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur