Out of time

Som el fruit del passat

Month: Mai, 2016

La missa és avorrida

I què?

Per casualitat em trobo aquest vídeo:

Em recorda una cosa que em va dir un amic meu, que la missa era un pal. No recordo exactament les seves paraules, però venien a dir això. Em recorda també la meva pròpia experiència de fa uns quants anys: sí, la missa era molt avorrida. Especialment després de les pregàries dels fidels i fins al pare nostre, en què el sacerdot comença a parlar, a parlar, i a parlar.

Del tot comprensible. Si un no entén la missa, si no sap el que és, és inevitable que la trobi avorrida. Normal. Anem als llocs o per obligació (i que passi quan abans millor) o per entretenir-nos. I la missa, sens dubte, no és un entreteniment. Qui busqui entretenir-se, hi ha molts altres llocs. I ja s’hi pot escarrassar l’Església, que mai no ho farà millor que, posem per cas, els circs i les discoteques. Faltaria més.

Per això l’entrevistador diu: “I’ve studied it. I’ve read what every part of it means. Not a lot of people do that. It’s hard often to find the right sources“. Hi estic d’acord: poquíssima gent ho fa, i no sempre és fàcil trobar les explicacions. Tot i que, amb internet, cada cop és (o hauria de ser) més fàcil. Una cosa que es pot fer és comprar un missal (no el missal que fa servir el sacerdot a l’altar, que costa uns 125 € més o menys, i no sé si te l’arribarien a vendre, sinó un missal festiu, per la gent, que en català n’hi ha per menys de 30 €), i anar-lo seguint durant la missa. També, de tant en tant, llegir trossos de la missa, per mirar d’entendre’ls.

Des del punt de vista teològic, hi ha alguns aspectes del vídeo (del que diu el jove franciscà) que m’han cridat l’atenció. A veure, directament no nega el que el Concili de Trento va anomenar transubstanciació, és a dir, que realment les espècies eucarístiques (pa i vi) deixin de ser pa i vi per passar a ser el Cos i la Sang de Crist (segueixen sent pa i vi únicament en aparença). Però posa molt, molt d’èmfasi en la presència de Crist també en la gent que va a missa (“Teologia de l’assemblea”, que diria l’amic Anthony Cekada). I bé, que digui que Crist també és present en la gent que va a missa, doncs no és incorrecte sempre i quan es distingeixi de la presència de Crist al pa i al vi consagrat.

Un altre aspecte important a destacar és el rol que atorga al sacerdot. Sí, ell és qui celebra, però… no ho fa sol. Ell “lidera”. Again, teologia de l’assemblea. Respira molt d’antropocentrisme, del tot comprensible en el Novus Ordo. Normal, doncs, que l’entrevistador li pregunti “[w]hat are you doing to make sure you’re not a boring priest?“. Aquesta pregunta (a la qual, per cert, qualsevol resposta és estúpida) diu molt més del que sembla. En primer lloc, perquè ja assumeix, ni que sigui implícitament, que la missa ha de ser un entretemiment (otherwise, quin sentit té preguntar què fas per no ser un sacerdot avorrit, quan estem parlant de si la missa és avorrida?). En segon lloc, acusa (ni que sigui inconscientment) el Novus Ordo d’exigir, dels sacerdots, que siguin “showmans”. Molt relacionat amb el primer punt, de fet. Però és que és així. Quina diferència amb la “missa tridentina”. Allà el sacerdot ho tenia molt fàcil: en primer lloc, perquè la gent no el veia (estava “d’esquena al poble”), i en segon lloc perquè les rúbriques (instruccions) del missal li deien exactament tot el que havia de fer, i com ho havia de fer.

Encara que sembli el contrari, hi ha coses en aquest vídeo que estan molt bé. Per exemple, que la gent no ha d’anar a missa esperant que l’entretingui (encara que l’última pregunta, com ja he comentat, sembla que digui que sí). Per exemple, dient a la gent que s’ha de “preparar” una mica, com ara arribant amb temps, llegint les lectures abans, meditant-les durant la setmana, etc. Dit això, hi ha d’altres coses que grinyolen. I són preocupants.

Anuncis

The history of the Church

In short, the history of the Church from the Council [Vaticà II] to the present is a history of unremitting ad extra efforts without sufficiently deep interior resources, or worse, accompanied by the distortion or suppression of those resources. As many have pointed out, it has often seemed in the past half-century or so as if the institutional Church cared more for atheists, modernists, and every type of non-Catholic than for her own faithful children who want to believe what has always been believed and want to live as holy men and women have always tried to live, “in the world but not of it.” One thinks of the words of Saint Paul: “So then, as we have opportunity, let us do good to all men, and especially to those who are of the household of faith” (Gal 6:10); and again, “If any one does not provide for his relatives, and especially for his own family, he has disowned the faith and is worse than an unbeliever” (1 Tim 5:8).

Peter Kwasniewski, Resurgent in the Midst of Crisis, pg 6.

Una tarda a Consilium

Ahir al posar-me al llit vaig seguir llegint les memòries de Louis Bouyer, traduïdes a l’anglès i publicades per Angelico Press l’any 2015. La casualitat va voler que toqués llegir la part en què explica la seva participació a Consilium, l’organisme que Pau VI va crear per a implantar la reforma litúrgia postconciliar i que ens va donar, entre d’altres coses, el que avui coneixem com a missal de Pau VI. He d’admetre francament que el text va superar, de llarg, “my wildest expectations”. Vegem-ho.

I should not like to be too harsh on this commission’s labors. It numbered a certain number of genuine scholars and more than one experienced and judicious pastor. Under different circumstances, they might have been aacomplished excellent work. Unfortunately, on the one hand, a deadly error in judgement placed the official leadership of this committee in the hands of a man who, though generous and brave, was not very knowledgeable: Cardinal Lercaro. He was utterly incapable of resisting the maneuvers of the mealy-mouthed scoundrel that the Neapolitan Vincentian, Bugnini, a man as bereft of culture as he was of basic honesty, soon revealed himself to be. — Pàgines 218–219.

Even besides this, there was no hope of producing anything of greater value than what would actually come out of it, what with this claim of recasting from top to bottom and in a few months an entire liturgy it had taken twenty centuries to develop. — Pàgina 219.

The worst of it was an impossible offertory, in a Catholic Action, sentimental “workerist” style, the handiwork of Father Cellier, who with tailor-made arguments manipulated the despicable Bugnini in such a way that his production went through despite nearly unanimous opposition. — Pàgina 221.

You’ll have some idea of the deplorable conditions in which this hasty reform was expedited when I recount how the second Eucharistic prayer was cobbled together. […] I cannot reread that improbable composition without recalling the Trastevere café terrace where we had to put the finishing touches to our assignment in order to show up with it at the Bronze Gate by the time our masters had set! — Pàgines 221–222.

I prefer to say nothing, or little, about the new calendar, the handiwork of a trio of maniacs who suppressed, with no good reasons, Septuagesima and the Octave of Pentecost and who scattered three quarters of the Saints higgledy-piggledy, all based on notions of their own devising! — Pàgina 222.

After all of this, it’s not much surprise if, because of its unbelievable weaknesses, the pathetic creature we produced [l’avorton que nous produisîmes] was to provoke laughter or indignation. — Pàgina 224.

“Now why did you do [x] in the reform?” At this point, I must confess that I no longer recall specifically which of the details I have already mentioned bothered him [Pau VI]. Naturally, I answered: “Why, simply because Bugnini had assured us that you absolutely wished it!.” His reaction was instantaneous: “Can this be? He told me himself you that were unanimous on this!” — Pàgina 225.

Creiu-me que m’ha costat horrors seleccionar només els “millors” fragments.

LLHH

Buscava una aplicació per a l’iPhone i em trobo un comentari sobre la Litúrgia de les Hores. No es tracta d’una crítica al breviari com a tal, sinó a l’edició (en castellà). Algunes coses m’han cridat l’atenció i voldria fer-ne alguns comentaris ràpids.

No sabria dir si la reforma del breviari fou una de les més ben aconseguides del Vaticà II. Potser sí, tenint en compte els estralls que es van perpetrar en els ritus dels sagraments, especialment al de l’Eucaristia. Certament s’ha simplificat molt, moltíssim, més enllà del fet que s’hagi escurçat significativament. Efectivament, és fàcilment accessible als laics. Cosa que el Breviari Romà preconciliar no pot dir — i el fet de ser en llatí no n’és precisament la causa. Pel que fa la traducció, és cert que traduir del llatí als idiomes romànics és més “senzill” i probablement dóna lloc a traduccions més fidels; ara bé, que sigui millor, potser es deu a l’estil de traduccions a l’anglès que es feien als anys 70. Fa no massa, van retraduir tot el Missal… que estava traduït, i perdoneu l’expressió, amb el cul.

A diferència de l’edició catalana, l’edició castellana incorpora himnes en l’idioma propi (la catalana només els té en llatí, i un apèndix al final amb himnes catalans). Si el bloggista creu que la qualitat literària/piadosa dels himnes de l’edició castellana és millorable, no seré jo qui li porti la contrària. I aprofito l’ocasió per fer un comentari. Fa uns mesos, el Centre de Pastoral Litúrgica va enviar a la Sagrada Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments una nova edició de la Litúrgia de les Hores en català. Ja era hora. Arriben amb molt de retard. Em pregunto si, en aquesta nova edició, segueixen amb els himnes en llatí o bé ja n’han posat alguns de catalans.

Certament, l’edició anglesa indica l’autor dels himnes, igual que la font, la melodia, etc. Ho sé perquè la tinc a casa, completa, els 4 volumns (edició americana, no la d’Anglaterra). Un aspecte que em sembla que el bloggista no comenta és que l’edició castellana (igual que la catalana) utilitza la numeració dels salms de la Vulgata, mentre que l’americana usa la del text hebreu.

Perfectament d’acord que s’hauria d’incloure textos d’altres concilis, especialment del de Trento i el Vaticà I. Amb això no vull dir que s’hagin d’excloure els altres, cito aquests dos per ser els més recents abans del Vaticà II i per la importància i significació que han tingut —especialment el de Trento.

Responsori: doncs sí, té raó, i comento una anècdota. Fa unes setmanes vaig anar a Terrassa en ocasió de l’any de la misericòrdia, i es van resar Vespres. Havien tingut la delicadesa, els organitzadors, de repartir uns fulls amb els textos. Però quan va arribar el responsori breu, el van copiar directament de com figura a l’edició catalana (en aquest cas, igual que en la castellana): qui no hi està acostumat, no sap com s’ha de resar. Que és el que li va passar a la persona que feia els cants des de l’ambó.

Pel que fa al format, al preu i a “incluir algunos grabados bonitos”. Aviam. A part de dos volums en català, i els 4 en anglès, tinc el Breviari Romà de Joan XXIII (preconciliar), en llatí, el dos volums. No estic del tot d’acord que els breviaris antics es puguessin dur a la butxaca de l’abric, a menys que es tracti d’edicions força petites o de butxaques enormes. Ara bé, sí que és cert que eren edicions més compactes. L’edició americana que tinc és més compacta que la catalana. Crec que el bloggista apunta bé a la raó: les edicions actuals tenen molt d’espai en blanc, mentre que les antigues aprofitaven al màxim la pàgina. De fet,acostumaven a ser a dues columnes, bastant estretes per cert. Personalment, crec que les edicions actuals són més encertades, encara que també molt més voluminoses. La pàgina no està ni de lluny tan “col·lapsada”, queda més clar el caràcter poètic dels salms, etc. Els diferents elements de la litúrgia queden diferenciats també tipogràficament, la qual cosa trobo que és un encert. I avui en dia, amb els telèfons mòbils i les tablets, es pot estar al tren o a l’autobús resant còmodament amb aplicacions per a aquests dispositius. I que sigui cara, penso que no hi ha més remei: només en el paper, la impressió i l’enquadernació, ja se’n van uns quants euros. Tampoc ens podem aprofitar de l’economia d’escala: la demanda és força escassa. Veig pràcticament impossible fer edicions barates o “prácticamente regalada”, a menys que siguin d’una qualitat que no duri ni quinze dies, o que es facin “llibrets” tipus: “Laudes i Vespres” del temps ordinari — i encara.

I pel que fa a incloure més textos propis espanyols, no hi tinc cap objecció de principi, sempre i quan vagin en un apèndix, ja que, al cap i a la fi, la Litúrgia de les Hores és la pregària de l’Església universal.

Titulars…

Quan jo recomano que no us fieu de les notícies religioses que apareixen als mitjans de comunicació, per alguna cosa ho dic. De casualitat em trobo amb uns titulars:

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/05/el_papa_francesc_estudiara_permetre_a_les_dones_fer_casaments_i_batejos_163758.php

http://www.naciodigital.cat/noticia/108407/papa/obre/escletxa/dona

http://www.naciodigital.cat/noticia/108385/papa/estudiara/permetre/dones/celebrar/casaments/batejos

Comencem pel primer: “El papa Francesc estudiarà permetre a les dones fer casaments i batejos”. Primera pregunta que se m’acut? És que potser els homes tenim permès fer casaments i batejos? Perquè al llegir el titular, un es podria endur la impressió que es tracta de permetre a les dones el que ja es permet als homes. La resposta és “sí… i no”. En primer lloc, perquè qualsevol batejat (home o dona, casat o solter, etc) pot batejar, en les condicions permeses pel Dret Canònic (c. 861). I pel que fa als casaments, cal recordar que el ministre del sagrament són els esposos, no el sacerdot (o el diaca) que assisteix al matrimoni. La forma canònica del matrimoni demana que sigui assistit per un clergue (c. 1108), tot i que en algunes circumstàncies ho pot fer un laic (cc. 1112, 1116 i 1127).

Per tant, doncs, un es podria preguntar “on és la notícia?” I la resposta la trobem al cos de l’article, on llegim que el papa s’ha compromès a estudiar la qüestió del diaconat femení. More on that later.

Segon titular: “El Papa obre una escletxa a la dona”. Un titular tan vague com cridaner. Comencem a llegir la notícia. I comencem bé perquè entra directament al fons de la qüestió el diaconat permanent femení. Però aviat les coses es torcen: “Els diaques han de ser homes. Fins ara”. Ah sí? Ja ha canviat, això? I al tercer paràgraf les coses encara es torcen més: com si estiguéssim parlant del parlament britànic, es parla de concessions als “progressistes” i dels conservadors, qualificats com a elements “tancats” de la institució eclesiàstica (a la notícia, escrit amb accent tancat sobre la lletra “a”), suposadament “molt poderosos”. I finalment, la neutralitat/objectivitat del periodista queda fora de tot dubte: “Després de l’autoritarianisme restauracionista de Joan Pau II, i el papat conservador però ple de dubtes de Benet XVI, els elements més retrògrades de l’Església no esperaven un pontífex de mentalitat reformista i voluntat de governar”. Més enllà de si el que diu està més o menys a prop de la realitat.

I ja per acabar, el tercer titular és substancialment idèntic al primer. També ho és la notícia. No calen més comentaris.

He deixat pendent la qüestió del diaconat femení. És possible? Diria que no. Diria que no perquè el diaconat és el primer grau del sagrament de l’ordre, i és doctrina de l’Església que el sagrament de l’ordre només es pot conferir als homes. Molt m’ensumo que tot plegat és una porta per arribar, més d’hora que tard, a “sacerdoteses”. Però així com no hi ha testimonis neotestamentaris de preveres o bisbes dones, hi ha indicis que poden portar a pensar que efectivament hi havia dones diaques. La qüestió no és senzilla, i menys encara quan hi ha exègesi bíblica pel mig.

Quasi se m’oblidava. Recordo que feia Batxillerat que Joan Pau II ja va nombrar una comissió per estudiar això del diaconat femení. Endevineu a quina conclusió van arribar? Ok.

Game of Thrones: season sixth, episodes one and two

Spoilers ahead, read at your own risk!

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Nihil novo sub sole

El culto, por consiguiente, se caracterizaba por haber abandonado casi totalmente aquello precisamente que era su razón de ser: glorificar a Dios. Tenía que renunciar a toda pretensión de influir en Dios mediante ofrendas o plegarias. Al culto apenas le quedan rasgos teocéntricos y cada vez resulta más antropocéntrico; su único objetivo consiste en corregir al hombre, enseñándole a conocerse mejor. […] parece que la opinión de Roma y hasta su autoridad apenas contaban para nada en opinión de muchos.

Nueva Historia de la Iglesia. Vol. IV, De la Ilustración a la Restauración (1750-1848), 1984. Pàgina 135.

Es deia d’aquella època. Com es podria dir també dels últims 50 anys.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur