Out of time

Som el fruit del passat

Month: febrer, 2015

Conèixer el món

La cultura s’adquireix llegint llibres; però al coneixement del món, molt més necessari, només s’hi arriba llegint els homes, interpretant-los i estudiant-ne les diverses edicions que n’existeixen.

[E]ls consells molt poques vegades són ben rebuts, atès que els qui més els refusen són aquells que més els necessiten.

http://miquelcolomer.cat/2015/02/23/entre-el-cim-i-labisme/

Anuncis

La constitució del magistrat Vidal “i cia” (II)

Tal com vaig anunciar fa uns dies, segona part (i no sé encara si última) del meu comentari a l’esborrany de Constitució catalana que van proposar.

III

A

Parlem del territori (Títol tercer, capítol primer). Ja sabem que, amb això de l’ESO, cada cop la gent és més ignorant, però de debò que no calia que l’article 35 comenci recordant-nos els límits de Catalunya (que “limita al nord amb França, al sud i a l’oest amb Espanya”). Probablement tampoc calia fixar a set el nombre de vegueries, i més quan deixa en mans de les lleis la seva “extensió i competències específiques” (article 36, punt 2). L’article 37 probablement també ens el podríem haver estalviat. I de debò calia incloure a la Constitució un article sobre l'”equitat i la mediació en els conflictes veïnals”? Potser és que tenen la percepció que en aquest país els veïns s’apunyalen constantment…

B

Passem cal capítol segon, institucions i poders públics. Em sembla bé que sigui d’una sola cambra (que no “camera”, com diu el text). I que la legislatura duri 5 anys, i no 4 com ara, doncs tampoc em preocupa. Que no es puguin presentar més de dues legislatures seguides em planteja una primera pregunta: què passa si no surt escollit? El text diu “presentar-se”, no pas “ocupar un escó”; per tant, si et presentes dues vegades i en cap d’elles t’escullen (o si t’escullen, és igual)… doncs a la banqueta a descansar. La segona pregunta que em planteja és: és útil? Té sentit? Quin mal vol evitar? I pel que fa al punt quart de l’article 39, entenc que per “plena immunitat parlamentària” s’entén, únicament, que no poden “inc[ó]rrer en cap responsabilitat jurídica pels actes i expressions que diguin a terme en exercici de les seves funcions”. Però si es barallen al Parlament, espero que aquest article no els eximeixi de passar, almenys, la nit al calabós.

Em sembla força problemàtic el quart punt de l’article 41, que prohibeix les majories absolutes. En primer lloc, perquè no representa la voluntat del poble. I en segon lloc, perquè no elimina la causa que està a l’arrel dels mals que sovint s’associen a les majories absolutes. Si es considera que tan nocives són, el que convindria fer, en tot cas, és limitar el poder del parlament, o, dit en l’expressió anglosaxona, incrementar els “checks and balances“. Que les llistes electorals siguin obertes és molt bonic de cara l’aparador, però em sembla pueril: segur que les llistes tancades són l’única causa de tots els mals i, per tant, les llistes obertes la salvació? Ho dubto molt.

He llegit crítiques a la consagració de la llibertat de vot dels diputats que fa l’article 42 (punt 2). No ho acabo de tenir clar. Entenc que, en certa manera, un diputat pertany a un partit i, per tant, és lògic que en segueixi les directrius. Però ha estat escollit pels ciutadans d’un determinat territori, a qui representa, i potser li poden demanar que voti diferent del que li diu el partit. En el fons, penso jo, el que importa és a qui deu el diputat el seu escó. En el sistema actualment vigent, està clar que al partit. Però en d’altres sistemes electorals, com el britànic o el francès, la cosa està més equilibrada.

Més problemàtic em sembla el tercer punt. Em sembla molt bé que els diputats no tinguin aforament, és a dir, que segueixin el fur ordinari de la resta de ciutadans (com si no fossin diputats, vaja). El que no entenc és que hagi de ser el Tribunal Suprem qui aixequi la immunitat parlamentària. Amb quins criteris l’aixecarà o la mantindrà? Per què no pot ser el propi jutge “natural predeterminat per la llei” qui discerneixi si s’ha de mantenir o no la immunitat? Més encara: per què un parlamentari ha de tenir immunitat parlamentària? Si es tracta del que dèiem a l’article 39 punt 4, on el diputat no incorre en cap responsabilitat jurídica pel que digui o faci en “exercici de les seves funcions”, per què el jutge “natural” no pot apreciar si es tracta d’un tal cas?

Començava a trobar a faltar expressions de bonisme i bon rollo, que arriben a l’article 45: “Catalunya manté relacions d’amistat amb tots els Estats democràtics i socials de Dret”. No és cert que dos no es barallen si un no vol. El que sí és cert és que dos no són amics si un no vol.

Un últim apunt sobre el parlament, i és l’article 50, que manté la figura del decret-llei. Me n’oblidava: no he trobat, de moment, la possibilitat d’avançament de les eleccions.

C

Un dels primers articles de la proposta de Constitució establia Catalunya com una República no presidencialista. El president, considerat cap d’Estat, s’escull per sufragi universal, amb una limitació de dos mandats (no diu si consecutius ono) de 5 anys. Una de les seves funcions és nombrar el Primer Ministre de la república. Però no diu si necessita el consentiment del Parlament. Altrament, ens trobaríem amb la situació alemanya de l’època del Kaiser i de la república de Weimar, on el cap d’estat (primer el Kaiser, després el Reichspräsident) podien nombrar un cap de govern independentment del que digués el Parlament. Cal tenir en compte que la composició del consell de ministres el determina únicament el primer ministre; per tant, no acabo d’entendre el punt 2 de l’article 54, que estableix que s’ha de formar govern dins dels 30 dies després de les eleccions.

D

El poder judicial. Tenia ganes de parlar d’aquest apartat, ja que dels deu autors del text que comento, quatre eren jutges o magistrats. Un primer punt que em causa certa confusió és el concepte de “jutge” i “magistrat”. Segons l’article 70, la “justícia s’administra en nom del poble”, pels jutges i magistrats integrants del Poder Judicial. M’imagino que, d’aquest text, no se’n desprèn que hi ha jutges i magistrats que no formen part del Poder Judicial. Quan l’article 72 parla de la judicatura, diu que els jutges accedeixen al càrrec mitjançant concurs-oposició pública, etc. I els magistrats? S’entén que també se’ls aplica el que es diu dels jutges? O bé és que la Constitució deliberadament no els menciona perquè puguin accedir-hi d’una altra manera? Em sembla deplorable que el text estigui redactat d’una forma que permeti aquestes ambigüitats. El punt 2 d’aquest article 72, per cert, em sembla insuficient.

Un altre punt que val la pena comentar és que el mètode d’accés a la judicatura sigui el concurs-oposició. Potser és que la resta són pitjors, no ho sé. Però tal com estan plantejades actualment les oposicions a jutge (i a notari i a fiscal), és vergonyós que es mantingui el sistema en aquesta proposta de Constitució.

Intueixo a què es refereix el punt 3 de l’article 73, que prohibeix la prohibició, als jutges, del seu “dret a la llibertat d’expressió, opinió i creació intel·lectual”. Ah, per cert, que seguirà havent-hi taxes judicials (ho dic per tots aquells que hi estan en contra), tot i que caldrà que es fixin “d’acord amb la capacitat econòmica del litigant”.

Pel que fa a l’article 78, de Consell General del Poder Judicial (a què em sona?), es diu que estarà format per deu membres i un president, però: i qui els nombra? Molt, però que molt sorprenentment, l’article no en parla.

I pel que fa el Tribunal Suprem (article 79), es copia bastant el model espanyol: 5 sales (civil, penal, social, administratiu i… constitucional!), amb 5 integrants cadascuna. No donaran l’abast. Aquests 5 integrants han de ser magistrats (no jutges?) o juristes de reconegut prestigi (o sigui, que es preveurà l’accés directe al tribunal suprem des de fora de la carrera judicial), i la seva funció consistirà en “unificar doctrina i establir jurisprudència”. Si aquesta és la seva funció, potser hauria estat millor copiar el model dels Estats Units, on no hi ha “sales”, sinó nou jutges que analitzen, tots ells, els casos que admeten a tràmit.

La cinquena sala, de garanties constitucionals, em provoca alguns dubtes. Em sembla molt bé que les funcions de tribunal constitucional estiguin integrades al suprem, però… en realitat no ho estan. En realitat tenim un (de fet 4) tribunal suprem, i un tribunal constitucional enganxat al costat. Tindrà aquesta cinquena sala la potestat de revisar les sentències de les altres quatre sales? Sembla que sí. Llavors, doncs, a la pràctica seguim tenint un tribunal suprem (quatre-en-un, de fet) i un tribunal constitucional — que, de fet, i a diferència de les altres quatre sales del suprem, es renova completament cada 5 anys. Senyors meus: per a aquest viatge no feien falta alforges.

IV

A tots aquelles que havíeu guardat la “catximba” i la “maria”: arriba l’hora de tornar-la a treure. L’article 85 es titula “Catalunya nació de pau”, i diu clarament que és “territori lliure d’exèrcit i forces armades”, llevat de la policia. A més a més, els valors “suprems” que l’Estat republicà “vol transmetre a la resta del món” són la “justícia social, la cultura, la pau, la lluita contra la pobresa, la protecció del medi ambient, la solidaritat, la cooperació internacional, el desenvolupament sostenible, i la igualtat en drets i deures de tots els éssers humans”. Posem-nos tots plegats a ballar la conga. Compreneu-me si m’abstinc de valorar l’article 86 (i de pas el 87).

V

Acabo. La sensació global que m’ha donat el text és que està fet més per a agradar i caure bé que no pas per a ser un instrument eficaç a les institucions i als tribunals. És molt millorable, conté ambigüitats perilloses, i no voldria pas estar en la pell dels jutges i magistrats (especialment els de la sala cinquena del Suprem) que l’hagin d’aplicar i interpretar.

Finalment, una última reflexió. Christopher Clark (autor de la genial obra “The Sleepwalkers”, sobre la I Guerra Mundial), escrivia a la seva història de Prússia que la constitució d’un país no necessàriament reflecteix el funcionament real del seu sistema polític (no tinc el llibre a mà i no puc buscar la cita exacta). El mateix pot passar amb la Constitució proposada pel jutge Vidal (i cia).

Però encara hi ha una cosa més. Si es vol construir una Catalunya nova, cal començar pels catalans. Com diuen que va dir un cop el Sha de Pèrsia, “el dia que els meus súbdits es comportin com els suecs, jo em comportaré com el rei de Suècia”.

El camí turístic dels càtars

Segons llegeixo a Nació Digital, es presentarà aviat una mini-sèrie televisiva (8 episodis), per a dinamitzar la vida de Bagà i els seus entorns, resseguint l’emprempta dels càtars, “aquestes persones que proclamaven el cristianisme pur i senzill, basat en l’espiritualitat i contrari a l’ostentositat de l’Església catòlica del segle XII”. Segons informa l’ajuntament de Bagà, els capítols “barrejaran història, vivències, turisme, cultura, gastronomia i senderisme, amb escenes de recreació històrica que faran reviure temps passats”.

Deixaré a banda, de moment, l’afirmació segons la qual els càtars “proclamaven el cristianisme pur i senzill”. Cal deixar ben clar que em sembla totalment legítim que un determinat territori vulgui promocionar-se turísticament, mitjançant elements com la gastronomia, el senderisme, la història i la cultura (ordenades, més o menys, segons l’interès, de més a menys, que diria que despertaran en la gent). No tinc del tot clar si és convenient, en una sèrie, barrejar tots aquests elements. A mi, personalment, se’m fa difícil que en una sèrie em parlin del catarisme i, al mateix temps, de gastronomia i senderisme. No només perquè m’interessa infinitament molt més el catarisme que no la gastronomia i el senderisme, sinó perquè necessito posar el meu cervell en… com ho diria… estats diferents.

Crec que tothom té clar que l’objectiu de la sèrie no és impartir-nos classes d’història, i molt menys de teologia. I és una autèntica llàstima, perquè el catarisme dóna peu a parlar molt tant de l’una cosa com de l’altra. Però és igual, sóc plenament conscient que els meus interessos són “escassos”. Tot i això, tremolo per com la sèrie pugui tractar el tema. Perquè siguem sincers: a la immensa majoria de la gent, els la sua del tot. Es tractarà, com a molt, d’entretenir l’audiència amb escenes de fogueres, bisbes gordos, enguantats i amb anells, amb mitres plenes de pedres preciosos i bàculs de plata i or. “Fixeu-vos-en si n’era de dolenta, l’Església catòlica!”, podrà dir la gent (potser és que aquest un dels objectius de la sèrie, vés a saber). I com que la gent és tremendament inculta en matèria religiosa (segurament en d’altres també, però segur que en futbol no), és amb el que es quedaran.

Com ho exemplifica la notícia de què parlava. No sé on cony s’ha informat (suposant que s’hagi informat) el seu autor sobre el catarisme, però dir que els càtars “proclamaven el cristianisme pur i senzill, basat en l’espiritualitat i contrari a l’ostentositat de l’Església catòlica del segle XII” és no tenir ni idea del tema (encara que pugui haver-hi una petita part de veritat). I em sembla que puc estar segur que la sèrie no ens ho aclarirà. Tant de bo m’equivoqui.

La constitució del magistrat Vidal “i cia” (I)

Va dir que el 31 de gener la tindríem disponible a la web, i no ha faltat a la seva paraula. Tothom que vulgui la pot llegir, i fins i tot fer-hi algunes esmenes i puntuar els articles. Jo no l’he llegida del tot, però sí la majoria dels articles, i hi ha unes quantes coses que voldria dir. No penso pas fer una anàlisi professional (perquè no en sóc) ni tampoc d’article per article o ni tan sols capítol a capítol, sinó només d’allò que més m’ha cridat l’atenció.

I

Un primer cop d’ull al PDF ens permet deduir que està fet en Word i que entre el grup no hi havia ningú amb coneixements o sensibilitat tipogràfica. La presentació està força mal cuidada, jo no l’acceptaria com a treball ni a un alumne d’ESO.

A part d’això, el text està ple de faltes d’ortografia, la immensa majoria es tracta d’accents que hi haurien de ser… i no hi són (molt bona la dels “canons constitucionals”). Fins i tot m’atreviria a dir que alguns fragments han estat escrits originalment en castellà i traduïts al català amb traductor automàtic (estratosfèrica “u altres”, mala traducció del castellà “u otros“). No tenien ningú que sabés traduir bé del castellà al català?

Pel que fa l’estil, sovint té un aspecte de manifest d’ONG i de moviment pijo-progre alternatiu. N’anirem veient uns quants exemples, alguns d’ells bastant escandalosos. Per si això no fos poc, els redactors no han pogut resistir la temptació del “miembros y miembras” d’aquella ministra del govern Zapatero. Us en recordeu? Sobretot sobretot no hem de semblar sexistes. És un tema, a més a més, que s’hagués pogut resoldre d’una manera, penso jo, tècnicament impecable: un article cap al principi que digués que, en l’articulat, tot el que es refereix al gènere masculí s’aplica automàticament també al gènere femení — o vice-versa, si així ho prefereixen.

II

A

Tota bona Constitució ha de dir algunes coses que, encara que a nivell pràctic avui en dia gairebé no tinguin cap conseqüència, almenys són estèticament necessàries. Per exemple: que la sobirania recau en el poble, que Catalunya es constitueix en un estat sobirà (només faltaria!), democràtic (ídem) i social de Dret. (Article 1).

Seguint les tendències polítiques de, m’imagino, la immensa majoria dels catalans, la Catalunya independent seria una república. Una cosa la tinc molt clara: per aquestes contrades no hi ha, ni de lluny, el sentit de la tradició necessari per a poder establir una monarquia, com passa al Regne Unit, Holanda, Dinamarca, Noruega, Suècia i algun altre país més.

Però a més d’això, l’article segon esmenta els “principis que regeixen l’ordenament jurídic de l’Estat català”. Si us plau, no perdeu l’oportunitat de llegir aquest punt. Un cop hàgiu acabat, tingueu la bondat de treure la “catximba” i fumar-vos una bona “L”, carregada de marihuana fins les celles. Vosaltres ja m’enteneu.

Pel que fa als símbols nacionals (article 3), res a dir-hi. Jo personalment escolliria una nova data per a la festa (que no Diada… quina puta mania de dir-li Diada! Com si anéssim a fer un pícnic al camp!) nacional. L’11 de setembre ha servit el seu propòsit des de 1714, però un cop assolida la independència, gràcies pels serveis prestats i adéu-siau. Potser Sant Jordi seria una data millor. I pel que fa a l’himne… almenys que tinguin els pebrots de restablir la lletra original.

Un podria esperar de la Constitució catalana més innovació en alguns terrenys, però em sembla que, aquí, les nostres esperances es veuran una mica defraudades. No tinc res en contra que la capital sigui Barcelona. Però realment algú es pensa que servirà de res que, almenys un cop l’any, el consell de ministres s’hagi de reunir a Girona, Lleida i Tarragona? I ves per on!, resulta que són les capitals de les altres tres províncies! Enhorabona. Si de debò volien fer-se els progres, haguessin pogut traslladar la seu, per exemple, del Tribunal Suprem a una ciutat més de 100 km lluny de Barcelona (a Alemanya, el Tribunal Constitucional Federal està a Karlsruhe, al sud del país, lluny de Berlín). (Article 5)

He volgut deixar pel final el tema de l’idioma (article 4). Sisplau, llegiu el seu punt cinquè. Si havíeu guardat la “catximba”, ara és hora de tornar-la a treure. Espero que no us haguéssiu quedat sense “herba”. Aprofito l’avinentesa per declarar que els cargols a la llauna són el millor plat del món mundial. Per si encara no ho sabíeu.

El punt 4 també mereix una bona dosi d’estupafaents. Realment cal justificar la prohibició de discriminar per raó de llengua? És la Constitució el lloc adequat per dir que “totes mereixen idèntic respecte i formen part de l’opció personal i lliure de cada persona”?

Però el punt realment important és el segon, que declara el castellà com a llengua co-oficial. El primer que se m’acut és que, a nivell pràctic, quina diferència hi haurà entre la llengua “oficial i pròpia” i la “cooficial”? La Constitució justifica la decisió “[a]tesa la composició demogràfica i social de Catalunya, i amb l’explícita voluntat de vetllar per la millor convivència entre tots els catalans, sigui quin sigui el seu origen”.

Es nota que som catalans. Per damunt de tot, hem de semblar simpàtics i caure bé. Que amb això ens carreguem el català? Cap problema, mentre no es noti massa. Jo ja vaig dir, en aquest mateix bloc, què en pensava, i subscric plenament la tesi del filòleg Pau Vidal, en una entrevista a Vilaweb.

B

A diferència de la Constitució dels Estats Units, que no té un catàleg exhaustiu i complet de drets protegits constitucionalment, els redactors d’aquesta proposta de Constitució catalana han dedicat molts articles a parlar dels drets i deures. Comentaré només alguns, pocs punts.

L’article 7.2 elimina la “institució jurídica dels aforats”. Res a dir-hi, per tal com s’exerceix actualment a Espanya. El redactat, com em sembla que em cansaré de dir-ho, és… again, podeu treure la “catximba”. La no discriminació em sembla bé, tot i que aquí hi pot haver problemes, en un futur, quan arribin als tribunals segons quins casos. Si vaig amb cadira de rodes, se’m pot impedir ser policia? Perquè segons l’article 7.1, potser és inconstitucional… el fet de tenir o no un títol universitari, o unes determinades capacitats i habilitats, es considera una “circumstància personal” que impedeix que se’m discrimini, per exemple, negant-me una feina?

L’article 10, tal com està redactat, semblaria emparar el matrimoni homosexual. En canvi, prohibeix explícitament la poligàmia (que també inclou la bigàmia, cosa que el redactor d’aquest punt sembla ignorar, a part de les regles dels accents en català), ja que “atempt[a] contra la dignitat de la persona”. És curiós que l’article novè protegeixi l’àmbit privat (incloent la “vida personal i familiar” dels ciutadans) però, en canvi, el quart punt de l’article 10 digui que “[l]’Estat fomentarà el repartiment equitatiu de les tasques de la llar entre tots els seus membres”.

Si he entès bé el que diu l’article 11, l’educació i la formació física i cultural és un dret bàsic, però no una obligació. Vol dir això que desapareix l’obligatorietat de l’escolarització? No seré jo qui m’hi oposi. Però ep! que encara no havia llegit l’article 19: ensenyament obligatori per als menors de 16 anys (o sigui que, des del moment mateix del naixement, el nadó ha d’anar a la guarderia?).

Em sembla molt bé el tercer punt de l’article 14, prohibint el “vel integral que oculti la cara en espai públic”. Si us plau, torneu a treure la “catximba” per a l’article 20, punt 1: “[l]a cultura és la clau de volta de l’evolució humana, la convivència i el respecte per la diversitat”. La clau de volta! Teòlegs, apreneu-ne. Seguiu fumant herba, si us play, per a l’article 21, punt 2. Què passarà quan es descobreixi vida a d’altres planetes? (“Conscients que som ciutadans d’un sol món”).

El dret a vot no és absolut: “gaudeixen del dret de sufragi actiu i passiu” totes les persones que “no hagin estat privades dels seus drets civils i polítics”. Què s’entén, em pregunto, per drets “civils i polítics”, i de quina manera en poden ser privats?

Sapigueu, dames i cavallers, que “Catalunya [é]s una democràcia participativa, on tots i cadascun dels ciutadans puguin sentir-se part de l’administració de la cosa pública i el bé comú”. La Constitució va veure un estel fugaç, i va fer un desig — bé, si només fos un, rai!, però em sembla que n’ha fet uns quants. I pel quer fa al sou dels càrrecs electes públics, després no ens queixem de la qualitat (o manca de qualitats) dels qui es presentin.

De l’article 30, de la seguretat social, em sorprèn el seu punt segon. Tal com l’entenc, es podrien anul·lar les pensions dites “no contributives” sense que fos inconstitucional. Del 32, punt 3, em sorprèn (tot i que no critico) el fet que les penes de presó no només tinguin, com a finalitat, la reinserció social (això ja ho diu l’actual constitució espanyola), sinó que això es faci “sens perjudici del corresponent component aflictiu”. “¡Toma ya!“. Ep, que no ho critico.

Al parlar de l’article 10 em preguntava si, efectivament, el matrimoni homosexual quedava emparat. La resposta, afirmativa crec jo, ens la dóna l’article 34: “[l]’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni amb plena igualtat jurídica, amb independència de l[‘]orientació sexual de la parella escollida lliurement”. Al meu parer, aquest article no està suficientment ben redactat, perquè un podria entendre que el matrimoni ha de seguir sent heterosexual (entenent que l’home i la dona tenen dret a contraure matrimoni entre ells, ja que el matrimoni es contrau amb algú altre), i que, en tot cas, el que l’article protegeix és que un home es pugui casar amb una dona homosexual, i que una dona es pugui casar amb un home homosexual. Ja m’imagino que no és aquesta la intenció dels redactors, però seria d’agrair que l’haguessin explicitat més clarament.

* * *

Prou per avui. En una pròxima entrega, m’ocuparé del que pugui del que queda (administració territorial, poders públics i institucions, com ara el Parlament, el cap d’Estat i el primer ministre, el poder judicial, relacions exteriors i reforma de la constitució).

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur