Més cròniques

Aquest cop, del 28 de febrer de 1934.

…sembla existir la tendència a lligar els interessos de l’autonomia de Catalunya a una determinada tendència esquerrista més o menys socialitzant de la política general.

[…]

La llàstima és que aquesta cordialitat al voltant del president de la Generalitat s’hagi produït quan aquests senyors no tenen cap pes en la política general, car la majoria d’aquests senyors no són ni diputats i els qui ho són han sortit de pura caritat.

[…]

El que ens sembla positivament criticable és que el senyor president de la Generalitat hagi accentuat exageradament, al nostre entendre, la concepció merament esquerrana de la seva funció presidencial. L’Estatut de Catalunya, la Generalitat, les nostres institucions particularistes, han d’estar resguardades dels canvis de la política general. No es poden lligar a cap sentimentalisme personal ni a cap ideologia determinada.

La Covadonga de l’esquerrisme

Aconsellat per un articulista que acostumo a seguir, vaig comprar — per internet, de segona mà — un volum de l’obra completa de Josep Pla, concretament el número 41 — cròniques parlamentàries de 1933-1934. Per al 10 de gener de 1934 hi ha una crònica que em sembla magnífica, a tenir en compte per tots els simpatizants i votants de partits com ara Podemos, En Comú, el d’Ada Colau i equivalents i similars.

Les esquerres de Madrid, malavingudes en molts aspectes, han coincidit a anomenar Barcelona, aquests dies, la Covadonga de l’esquerrisme. Són laics i es diuen republicans, però no poden estar-se de fer símils catòlics i monàrquics. Derrotats a tot el país, aspiren a trobar, en les morbositats malaltisses de la nostra gran urbs, aquell impuls de reconquesta que una pila d’errors profunds, d’incompetències notòries i de destruccions continuades els ha fet perdre en tanta de manera que han quedat al marge, pràcticament, de la vida política del país. La seva pretensió és que a Catalunya es pot trobar encara un vestigi del ram de follia que ha imperat de 1931 a 1933.

[…]

Tornem, doncs a ésser el poble escollit de les Esquerres, o sigui de totes les forces de l’anarquisme peninsular. De Barcelona ha de sortir, altra vegada, la fórmula màgica de la felicitat humana. La projecció de l’anarquia sobre Catalunya continua amb més força que mai. […] Ens volen continuar crucificant a través de l’infecte dolorisme de les esquerres —dolorisme que és, naturalment, compatible amb actuacions que han estat refusades per amorals. El poble català ha hagut de fer esforços enormes —esforços que han costat molta sang— per eliminar de la vida normal del país els ferments de descomposició esquerrista. […] Ens trobem que els polítics que han estat refusats reiteradament per la Península entera vénen a Catalunya per provar de refer-se una virginitat. Barcelona esdevé així una mena d’estació terminal de tots els polítics tarats. […] A Catalunya ja tenim prou feina amb els catalans d’esquerra de tots els matisos. Ja en tenim prou amb l’esplendorosa fauna esquerrana indígena per a poder anar tirant amb dificultat.

[…]

No us deixeu enganyar per les sirenes del provincianisme. […] Deixem, doncs, els sentimentalismes a part i tractem la nostra qüestió com l’Esquerra no l’ha sabuda portar; és a dir: considerant-la un element permanent i situant-la en el cor de l’egoisme més sagrat.