La canonització en vida d’Artur Mas

by unixzealot

La CUP ja ha obtingut el que volia: el cap de Mas en una safata. Després de mesos de negociació i d’una assemblea que, ves per on, va acabar en empat (algú hi ha que acusa la CUP de “tongo”), i que la CUP finalment havia decidit mantenir el seu veto a Artur Mas, semblava un fet que aniríem a noves eleccions. La pluja de crítiques que li ha caigut a la CUP ha estat considerable, però tampoc no ha faltat qui ha dit que la CUP ha complert la seva promesa de no investir Mas, mentre que Artur Mas no ha complert la seva de fer un pas “al costat” per no ser un obstacle al procés.

Al final, Artur Mas ha capitulat. Sí, la CUP se n’ha sortit amb la seva, Artur Mas no serà el proper president de la Generalitat. A canvi, però, mitja Catalunya l’està canonitzant en vida. La impressió que queda de tot plegat és que, en contrast a la tossuderia de la CUP (que al cap i a la fi només té 10 dels 72 diputats independentistes del Parlament), Artur Mas s’ha sacrificat pel procés. Pírrica victòria per a la CUP, que ha estat a punt de trencar-se pel mig. Antonio Baños diu que plega de diputat, i sembla que l’acord a què han arribat amb Junts pel Sí reclama el cap de dos diputats més, “acusació de defectes” a banda. Personalment, penso que la CUP no ha fet prou penitència encara.

Ha fet bé Artur Mas de plegar? Per una banda sí, en el sentit que ningú no el podrà acusar de no complir allò de “no ser un obstacle”. Però penso que satisfer la CUP en aquest sentit no és una bona idea. No tinc cap dubte que la CUP no anava de farol i no hauria investit Mas i hauria preferit anar a noves eleccions. La “puresa” al preu que sigui. Algú em podria dir: “home, però pensa que la CUP ha quedat debilitada, ja que ha sofert molta tensió interna, i han quedat fatal”. Sí. És cert. Però segurament els que més s’han cabrejat amb la CUP han estat els votants de… Junts pel Sí. El que a mi m’agradaria saber és quants votants de la CUP se n’han penedit, o almenys s’han cabrejat amb el vodevil.

Que quedi clar que això tan sols és el principi de la legislatura. Com aniran les coses d’aquí en endavant, és un misteri. Junts pel Sí queda reforçada pel fet d’haver fet un sacrifici important. La CUP, per una banda, queda reforçada (segurament davant dels seus votants més “radicals”) per haver mantingut la seva promesa de no investir Mas; però per l’altra, ha sofert moltes tensions internes que semblava que l’havien de partir en dos. No sé quina lliçó n’haurà après. No sé si haurà tret la conclusió que ha valgut la pena mantenir la tossuderia fins al final, o bé que tot plegat ha estat massa perillós i que potser tampoc valia tant la pena. Segurament ho veurem en les futures negociacions. Si hagués d’apostar, em sembla que apostaria per la primera opció.

Només puc guiar-me per la intuïció. I la intuïció em diu que, amb la CUP, no anirem gaire lluny. Em sembla que aquesta legislatura també serà molt curta. Tant de bo m’equivoqui.

Anuncis