Out of time

Som el fruit del passat

Month: Abril, 2013

L’accés a l’edu…

L’accés a l’educació s’ha fet universal, però també s’ha de dir que aquesta universalitat, positiva per ella mateixa, no ha comportat una millora en la preparació dels estudiants, ni els de secundària ni els universitaris, en especial en tot el que fa referència a la seva capacitat de parlar, llegir i escriure.

Jordi Llovet, Adéu a la universitat, pàgina 320.

El manifest de l’Arcadi i la Teresa

A l’últim programa Singulars, Arcadi Oliveres i Teresa Forcades van anunciar un manifest, que es pot trobar a internet, per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya. No es tracta, diuen, de crear un nou partit polític. He llegit el manifest. He llegit també, i recomano que llegiu, l’article del Vicent Sanchis al Singular Digital, titulat Els deu manaments. A veure, no em calia llegir aquest últim article per saber que, tenint en compte el meu ideari, no podia firmar el manifest, però agraeixo al Vicent el seu article, perquè expressa breument i millor del que jo seria capaç de fer per què no acabo de combregar amb els punts del manifest.

De l’Arcadi Oliveres en sabia poca cosa, únicament el que havia llegit en algun article, que el presentava com un al·lucinat. Vaig anar a la web del programa Singulars i vaig mirar el capítol on surten ell i el Santiago Niño Becerra. Em va sorprendre positivament, fins que al final en va dir algunes de grosses. De la Teresa Forcades també en sé poc: que és metgessa i monja benedictina, que es va fer famosa per les seves crítiques a les empreses farmacèutiques arran de la famosa grip A (abans dita grip porcina), i per les seves polèmiques opinions sobre l’avortament. El senyor Oliveres és economista (doctor en ciències econòmiques, si no m’erro).

Parteixo de la base que qualsevol pot parlar, amb certa autoritat, d’allò que coneix, ja sigui perquè forma part de l’àmbit en què s’ha format, o de la seva experiència professional (o personal). Des d’aquesta premissa, em causa certa urticària veure segons quins periodistes opinar de segons quins temes (de fet, em sembla que a Catalunya gairebé tots els periodistes són, al mateix temps, opinadors), perquè em pregunto: “del tema de què estan parlant, què en saben?”. Passa sovint quan parlen de l’Església, per exemple. Quan la Teresa Forcades opina sobre l’avortament, puc estar més o menys d’acord amb els seus arguments (de fet, em semblen, de lluny, els més seriosos de cara a replantejar-se la posició catòlica en contra de l’avortament), però almenys fa plantejaments teològics, i sent ella doctora en teologia, puc assumir que sap de què parla.

I de la mateixa manera que em fa urticària veure segons quins periodistes opinar de temes que els són plenament aliens, em causa preocupació veure la Teresa ficada en política. Perquè encara que no es tracti de crear un nou partit polític, el manifest que proposa (juntament amb l’Arcadi) té un alt contingut polític — com no podria ser d’altra manera. Ella és metgessa i teòloga. No política ni economista. I quan un parla del que no domina, doncs és fàcil ficar la pota. Vull dir que cal ser molt prudent. Evidentment que tothom pot parlar de política! Com tothom pot parlar de medicina, i no per això les afirmacions que es facin tindran veracitat. El dret a parlar sempre hi és. Però no el dret a tenir sempre la raó, o a encertar-la sempre.

I pel que fa a les objeccions als punts del manifest, em remeto a l’article del Vicent Sanchis.

L’assignatura de gimnàstica

Si fos ministre d’educació, el meu primer decret seria suprimir l’assignatura de gimnàstica. Sé que la immensa majoria de persones (no sé si únicament nois o també noies) em maleirien els ossos. Com m’han dit persones a qui he comentat aquest desig meu, l’assignatura de gimnàstica és pràcticament l’única que els agradava durant la seva vida escolar. Jo era la que més odiava, des de primer d’EGB fins a primer de Batxillerat (a segon ja no en tenia, la qual cosa va millorar significativament la meva existència), però el meu desig de suprimir tal assignatura no parteix simplement del fet que no m’agradi.

En el fons, es tracta de tenir clar quin és el rol de l’escola. Últimament, en els últims anys, a l’escola se li encomana tota mena de feines. Ha d’educar (formar, transmetre valors, etc), ha d’instruir (bé, això no tant, com anirem veient), ha d’integrar els immigrants, etc. L’escola s’ha convertit en una súper-institució. Els professors han de ser una mena de super-herois: han de transmetre coneixements (bé, això no tant, com explicaré més endavant), han de transmetre valors, han d’entretenir la canalla perquè se senti motivada, han de fer de pares, mares, psicòlegs. Això només pot portar al fracàs.

Personalment, penso que l’escola ha de fer una única feina, com a condició prèvia (és a dir, necessària però no suficient) perquè la pugui fer bé. L’escola ha d’instruir, és a dir, ha de transmetre coneixements. La resta de coses les han de fer d’altres actors (especialment la família). I la gimnàstica (o com se li diu ara, educació física), no forma part, al meu entendre, del pack de tasques assignades a l’escola. Per més que agradi als nens. L’educació física dels nens, si és que tal concepte existeix, se n’ha d’encarregar algú altre. No veig cap motiu pel qual aquesta feina l’hauria d’assumir l’escola.

Generalment, els motius que m’acostumen a dir per argumentar que sí, que hi hauria d’haver assignatura de gimnàstica, són de caire sanitari. Recordo, per exemple, un dia a classe d’anglès (quan em preparava per al CAE). El professor em deia que jo tenia sort de ser prim, però que no tots els nens ho són, i clar, s’han de prendre mesures. Estic d’acord que cal controlar el pes (de nens, adolescents, joves i adults). Però es tracta d’un assumpte sanitari, i per tant són les autoritats sanitàries les que han d’intervenir-hi. Si un nen és gordo, se’l dugui al metge i sigui ell qui dictamini les mesures a prendre, i siguin els pares els encarregats de garantir que es duen a terme. I si cal que el nen faci esport (o, genèricament, activitat física), hi ha molts llocs on se’n pot fer. No entenc per què s’hi ha de barrejar l’escola en aquest afer.

Un noi alemany que va passar un mes a Barcelona per aprendre castellà em va donar l’únic motiu que, de moment, considero plenament vàlid per defensar la gimnàstica a l’escola: fer activitats en grup. I els esports de grup certament són una bona eina per a practicar tals activitats. Suposem que acceptem fer gimnàstica a l’escola sota aquest pretext. El que de cap manera es pot tolerar és que sigui una assignatura avaluable. I molt menys que la seva nota faci mitja amb la resta d’assignatures. Això sí que no ho accepto de cap de les maneres.

L’escola que es dediqui a ensenyar coses. L’entre tots ho farem tot només porta al desastre.

Una mica de varietats

Fa dies que no escric al blog, i a falta d’un tema que em motivi, aprofitaré l’ocasió per fer alguns comentaris sobre diverses coses que han passat o he llegit en algun lloc, com acostumo a dir jo quan recordo haver llegit alguna cosa però no recordo a on la vaig llegir.

No, no he vist el vídeo d’aquella noia andalusa que diu que de petita la van educar per odiar Catalunya. No és que no el vulgui veure, ni que no el trobi interessant. És que els errors d’Espanya respecte Catalunya és un tema que tinc plenament assumit. No serà Catalunya qui aconseguirà la independència, sinó Espanya, per dir-ho d’alguna manera.

Llegeixo a l’Ara un article de l’Iu Forn (cosa estranya, perquè com que els seus articles són Ara Premium i només puc llegir un contingut Premium al dia, prefereixo no arriscar-me) que titula Un jutge partidari de la justícia justa. Aquest concepte de justícia justa el trobo potencialment demagògic. Si les lleis són justes, l’aplicació (ajustada a dret) de les lleis hauria d’implicar justícia. Si les lleis no són justes, llavors cal reformar-les. Les lleis, no la manera d’aplicar-les. Justament el fet que hi hagi lleis em dóna, almenys teòricament, la garantia que els meus drets no dependran de les particulars opinions del jutge que dictamini sobre el meu cas. És a dir: imparcialitat. Però evidentment, com que les lleis són interpretables, perquè el llenguatge humà no és matemàtic, doncs a la pràctica sempre hi ha diferències entre jutges. Fins a cert punt, és normal i no hauria de ser perjudicial. Completament d’acord que els procediments judicials haurien de ser senzills per al ciutadà. Però la culpa no és dels jutges, sinó dels que estableixen aquests procediments: o sigui, del govern (pels reglaments) i del parlament (per les lleis). No estic del tot segur sobre si els ciutadans haurien de poder parlar amb el jutge per explicar-li el cas.

Em resulta una mica curiós que el senyor García Margallo, ministre espanyol d’afers exteriors, vagi fent declaracions sobre Catalunya, l’última d’elles dient que la flexibilització del dèficit autònomic s’ha d’acordar entre totes les comunitats. Dic que em resulta curiós perquè, sent ell el ministre d’exteriors, sembla que ja consideri, d’alguna manera, Catalunya com un país diferent d’Espanya. Ep, no seré jo qui li esmeni la plana!

I finalment llegeixo, també a l’Ara, que la conferència episcopal espanyola celebra una assemblea plenària, i el seu president, Mons. Rouco Varela, cardenal-arquebisbe de Madrid, ha dit algunes coses. Al principi m’he espantat, perquè aquest venerable prelat acostuma a causar certes polèmiques. Diu que la legislació espanyola és greument injusta perquè no permet, a tots els espanyols, el dret a ser reconeguts expressament com a marit o muller. No veig on és la greu injustícia. Un matrimoni heterosexual el formen un marit i una muller, i això no canvia pel simple fet que la llei, per referir-se tan a matrimonis homosexuals com heterosexuals, faci servir termes genèrics. Puc entendre que no hi estigui d’acord. Però d’aquí a qualificar-ho com una greu injustícia, hi ha molt de tros. Pel que fa al dret fonamental dels pares a l’elecció de la formació ètica i desitgen per als seus fills, evidentment hi estic d’acord. A tots els pares i a tots els fills, evidentment. Pel que fa l’assignatura de religió, ja vaig explicar, en aquest mateix blog, què en penso.

Me n’oblidava: llegeixo als blogs d’EALS (Enginyeria i Arquitectura La Salle) un post de la Julia Sánchez sobre IPv6. Força interessant, tot i que no acabo d’estar del tot d’acord quan diu que La adopción de IPv6 es una realidad y supone un reto que no podrá ser obviado mucho más tiempo. Tinc els meus temors que, al final, IPv6 acabi morint. Qui l’haurà matat? NAT i l’adreçament privat, sens dubte. Perquè siguem sincers: les xapusses, per més lletges q ue siguin, si funcionen, es fan. Que IPv4 no té seguretat? Ens inventem IPsec. Que se’ns acaben les adreces? Ens n’inventem de privades i fem traducció. Porc? Moltíssim. Però si amb això ens estalviem gastar-nos la morterada que costaria migrar-nos a IPv6, doncs endavant i aquí pau i allà glòria. Tant de bo m’equivoqui.

Tenien raó

La razón no podrá nunca encontrar una explicación plausible del provecho que saca una mujer sensata, cuando baila en brazos de un hombre que no es su marido, ni su hermano.

Para convenceros de que la pasión toma siempre una gran parte en vuestra afición, separad en el baile a las mujeres de los hombres; haced bailar a los hombres con los hombres y a las mujeres con las mujeres; y el baile terminará enseguida.

Sí, sé què esteu pensant després d’haver llegit aquestes frases (aneu a buscar un orinal, si us fa falta). Que consti que no són meves, les he tretes d’un llibre de la meva mare, escrit abans que ella nasqués (o sigui, abans del 1940). Es titula Formación de la joven cristiana, escrit per un sacerdot francès. Us podeu fer fàcilment una idea força exacta de la naturalesa de tal llibre.

No sé si, l’any 1939 (que em sembla que és quan es va escriure el llibre, o potser quan es va publicar a Espanya) aquestes frases eren certes. A mi els meus pares m’expliquen que, quan eren joves, el rector de la parròquia i una parella de la guàrdia civil vigilaven els balls dels pobles, i les parelles que tenien un comportament massa sensual s’exposaven a ser detingudes, i que els seus noms apareguessin als diaris i a les pissares posades pel poble, per fer-los morir de vergonya. No sé, doncs, si en aquella època era cert que el ball fos tan perillós com el pinten les frases del llibre.

Els que em coneixen ja saben que no acostumo a freqüentar discoteques. Però tinc amics i conec gent que sí les freqüenten. Tinc una idea bastant aproximada de què acostuma a passar-hi, o bé de coses que, malgrat que no passen sovint, sí passen de tant en tant. Sé d’algun lloc, a Barcelona, que té fama per la gran facilitat amb què es pot trobar una noia amb la qual tenir contactes carnals.

No es tracta, ara, de fer discursos de moral sexual — una de les branques de la moral que, al meu parer, és més espinosa, un tema del qual és difícil sortir-ne sense fer-se mal. Ara bé, no es pot tancar els ulls a la realitat. Potser el 1939 aquelles frases eren una exageració. Però trobo que, pels tems que corren, són força certes. La segona, des del meu punt de vista, és una veritat palmària (ara i també abans): proveu de fer un ball on els homes ballin amb els homes, i les dones amb les dones, aviam quan dura. Si és que aconseguiu que comenci!

Pel que fa la tercera: em sembla evident que tot ball on hi intervenen ambdós sexes és fàcilment impúdica. No ho dic en sentit negatiu, però poseu a un noi heretosexual a ballar amb un pivonazo, aviam què sent. No dic que hagi de passar res: dic aviam què sent. Oi que es posarà, per dir-ho col·loquialment, més calent que una moto? Oi que és normal? Bé. Que sigui indecent i incendiària, això ja depèn de la moral sexual de cadascú. Però si un no es vol cremar, millor que no posi la mà al foc. Si tens nòvia i no vols posar-li les banyes, millor evita aquelles situacions que et temptaran, especialment si et costa resistir segons quines temptacions. Si no, després no et queixis. No diguis que no va ser culpa teva. Ho va ser, per no voler evitar-ho. Que és, més o menys, la primera frase però aplicada als nois.

No estic dient que les discoteques siguin dolentes, ni que ballar sigui dolent. Ni que comporti, sempre, infidelitats. Dic que, si saps que en un lloc pots posar fàcilment en perill alguna cosa que valores… millor no hi vagis.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur