Out of time

Som el fruit del passat

Month: Març, 2014

Si la democràci…

Si la democràcia havia de portar la llibertat a Catalunya, llavors molts espanyols haurien preferit quedar-se com estaven. És el que va venir a declarar Calvo Sotelo [Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo] quan Trias Fargas va deixar anar en un míting que l’objectiu de convergència era aconseguir que l’autonomia catalana acabés tenint els màxims atributs possibles d’un Estat. Calvo Sotelo, aquell polític que deia que la immigració havia servit per portar el “idioma nacional” en els territoris espanyols on no es parlava prou, li va respondre que l’exèrcit no s’havia retirat de la política per consentir aquests tipus d’aspiracions. No deia res de nou, Negrín i d’altres líders republicans també preferien una Espanya sotmesa a una dictadura que no pas que Catalunya anés més enllà de l’autogovern sentimental.

Enric Vila, Suárez i Catalunya, http://www.catalunyaoberta.cat, 26 de març de 2014

Anuncis

Fer-se trampes al solitari

Ha tornat a passar. No n’aprenem, potser perquè no en volem aprendre. Em refereixo a l’última sentència del TC, concretament la que anul·la la declaració de sobirania. Convindria que deixéssim de fer-nos trampes al solitari i fossim honrats amb nosaltres mateixos.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

The reformation…

The reformation of the English Church was, from the beginning, a political and dynastic matter; it had no roots in popular protest or the principles of humanist reform. No Calvin or Luther would have been permitted to flourish in England. Reformation was entirely under the direction of the king. … Yet Henry, in all matters save that of papal sovereignity, was an orthodox Catholic. … He carried out the work of change piece by piece so that no one could contemplate or guess the finished design; that was the reason it worked. Henry himself may not have known where he was going.
Those who supported the king’s cause were, in large part, of a practical persuasion; they wanted the lands and revenues of the Church for themselves. … Only for a few scholars and divines was the theology of the Reformation important.

Peter Ackroyd, The History of England, volume 2, The Tudors. Macmillan 2012.

Sobre el “manifest de jutges pel dret a decidir”

Fa algunes setmanes, trenta-tres jutges i magistrats que exerceixen a Catalunya van publicar un manifest (que es pot llegir aquí) sobre el “dret a decidir”. Els firmants consideren que “en el marc constitucional actual, interpretat a la llum de la normativa internacional i dels principis i drets fonamentals que la inspiren, és viable el legítim exercici del dret a la consulta que reclama de forma majoritària la societat catalana”.

En aquest post em proposo tractar, des del punt de vista d’algú que no és jurista, algunes qüestions, com ara l’oportunitat que jutges (i magistrats, en endavant em referiré simplement a “jutges” però englobant tant “jutges” com “magistrats”) facin manifestos, sobre l’oportunitat d’aquest manifest en concret i sobre el seu contingut en particular. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

L’Oriol Junqueras a Reus

El dia 5 de març, dimecres, l’Oriol Junqueras va venir a Reus en ocasió de la presentació d’Àlfred Pitarch com a candidat a l’alcaldia de Reus a les pròximes eleccions municipals (que ara mateix no recordo quan seran). L’acte va tenir lloc al Teatre Bartrina (al qual no hi havia estat mai abans) a les vuit del vespre, i seguint la nefasta tradició del país, va començar deu minuts tard. De totes maneres, cal destacar que ja hi havia gent esperant quan hi vaig arribar, cap a dos quarts de vuit, i el teatre es va omplir pràcticament del tot. L’acte va durar, més o menys, una hora i mitja.

Em sembla bona idea que posin música mentre la gent s’espera. El que no em sembla gens bé és que la posin a tot drap quan els oradors (per dir-ho així) pugen a l’escenari. Què cony volen, que ens quedem tots sords i no els puguem escoltar? La presentació del candidat va comptar amb un vídeo on diferents persones (incloent un canadenc i un japonès) parlaven d’ell. Comprensible, però innecessari, penso jo. Ja sabem que diran coses bones d’ell. Ja suposem que és un bon jan. No cal que intentin ser originals en els elogis. Al cap i a la fi, si vaig anar a l’acte va ser per a conèixer-lo i fer-me’n una idea pròpia. Ergo el vídeo hi estava de més.

No tinc ni idea si el senyor Pitarch serà un bon alcalde, cas de guanyar. Sí sé que com a orador no destaca, i segurament tampoc és necessari que brilli. La veritat és que em vaig avorrir una mica mentre ell parlava. Sí, ja sé que algú dirà, “i tu ho hauries fet millor?” Doncs no ho sé. I què? Una cosa no treu l’altra. Que jo potser ho hauria fet fatal no treu que no m’agradés com ho va fer ell.

I passem directament al que més em va interessar: escoltar l’Oriol Junqueras. No l’havia vist mai en persona, ni l’havia escoltat durant una bona estona. No recordo quant de temps va estar parlant, si tres quarts o una hora. No se’m va fer llarg (l’acte en si sí, però perquè encara no havia sopat i tenia gana). No tinc cap dubte que la seva fama d’orador és completament merescuda. No només això: és un home sensat, no un fanàtic ni un “hooligan”. Té dos dits de front, vaja. No es va limitar a teoritzar sinó que va baixar al terreny pràctic, amb exemples concrets de Sant Vicenç dels Horts, d’on n’és l’alcalde.

Em va desagradar molt la presència d’un “espontani”, que es dedicava, de tant en tant, a proferir crits, a interpel·lar fins i tot qui estava parlant (va intentar interrompre l’Oriol Junqueras fent-li una pregunta), volent arrancar aplaudiments del públic. Vergonya aliena. No sé si és d’aquells que, a les obres teatrals o musicals, comença a cridar “bravo” i a aplaudir per tal d’excitar el públic, però penso que l’organització de l’acte l’hauria d’haver fet fora. Potser no ho van fer per no interrompre l’acte, etcètera, però era el que es mereixia.

Va valdre la pena assistir a l’acte, i tot i que entenc perfectament el que diu Xavier Roig sobre el resultat de les últimes eleccions catalanes, no em penedeixo del meu vot.

El pecat capital català

Si el pecat capital dels espanyols és l’enveja, el dels catalans és la ingenuïtat. Una ingenuïtat a prova de bombes. Quan sento algunes persones parlar sobre com anirà el procés “sobiranista” (és a dir, independentista), penso que no tenen ni la menor idea de com funcionen les coses al món — és a dir, per pura conveniència i interessos. Però bé, així som, i costarà que canviem.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur