Out of time

Som el fruit del passat

Month: Setembre, 2016

Euromed

¿Recorden quan es va posar en marxa el famós Euromed — aquest trenet que enllaça Barcelona i València? El va inaugurar, si no ho recordo malament, el ministre Borrell. Es va vendre com la gran innovació. Disseny, luxe, etc. Era com un TGV però de porró. La premsa ho va presentar com un gran prodigi — m’han dit que l’aperitiu d’inauguració a bord va ser bastant bo. Recordo que, en aquells dies, vaig fer números. De Barcelona a València hi ha, si fa no fa, uns 350 quilòmetres. I el tren trigava unes tres hores i tres quarts (ara en triga tres i dos quarts) a recórrer-los. Va caldre una simple divisió per deduir que el tren viatjava a la sorprenent velocitat mitjana de 93 quilòmetres per hora. Aquell trajecte podria haver-se implementat amb un tren tramvia. No calia cap disseny aerodinàmic. Ni, sobretot, cap festa.

Xavier Roig, ARA, 30 setembre 2016

Un figa tova

Em sap greu dir-ho, de debò, però després de veure aquesta entrevista al superior general dels “lefevbrians”, em sembla que aquest monsenyor és una mica figa tova. La d’oportunitats que tenia per “pixar-se a la boca” de l’entrevistador (espero que em perdoneu l’expressió). Deixant de banda el tema dels “personatges pintorescos” (sent molt suau) dins de la seva organització, us explico com hauria respost jo les preguntes.

I

L’autoritat del papa

(1) L’entrevistador acusa l’SSPX de qüestionar l’autoritat del papa. Molt ben respost: no es qüestiona l’autoritat, sinó alguns dels seus actes.

(2) Vaticà II. L’entrevistador diu que vincula tots els catòlics. Molt bona pregunta. La resposta del bisbe és que el Vaticà II no és un concili dogmàtic, citant la nota prèvia a un dels documents (diria que Lumen Gentium). Jo hauria citat el que tant Joan XXIII com Pau VI van dir per activa i per passiva: que era un concili pastoral, no dogmàtic. Hi ha qui ho discuteix, però per a la resposta no fa al cas.

(3) La situació de l’Església. Segons l’entrevistador, criticar el papa és una falta de respecte. O sigui, que es deu pensar que els catòlics hem de llepar el cul al papa i trobar bé totes i cadascunes de les coses que fa, oi? Això és el que hauria d’haver dit el bisbe. I podria haver afegit dues coses més: una, que al segle XVI ja es van adonar que l’adulació del papa havia estat una de les causes de la revolta protestant (llegit a “The Great Façade”); dues: que Sant Tomàs d’Aquino diu que si el teu prelat està en error, a vegades fins i tot pots (i has de!) corregir-lo, fins i tot públicament.

(4) Pius X i la insubordinació. Pius X no hauria donat mai causa perquè un bisbe pogués dir algo com lo que va dir Bernard Fellay. Podria haver citat també la resposta de Pius IX al bisbe de Brixen…

(5) Tradició. Bona pregunta. Però molt malament per l’entrevistador d’insistir en la “falta de respecte”. Sembla que no se’n vulgui enterar de la resposta. Hauria pogut posar un exemple una mica radical: i si el papa et diu que matis? Evidentment, no li fas cas.

(6) “Sou els únics que coneixeu l’autèntic camí del cristianisme”. I si fos així? No dic que ho sigui — segurament no ho és —, però: i si ho fos? Fa molt bé el bisbe de dir que fins i tot els que critiquen l’SSPX reconeixen que són catòlics.

(7) Les excomunions. L’excomunió, com molt bé diu el bisbe, és una pena personal, no col·lectiva. I se’ls va excomunicar per ser consagrats bisbes sense mandat papal.

II

El papa Francesc (i d’altres temes)

(1) Dogmes versus amor. Doctrina moral versus servir els pobres i els marginats. Aquí el bisbe podria haver estat molt més “agressiu”. Perfecte en deixar clar que no hi ha l’oposició que l’entrevistador cita. I centrar-se en el que SSPX fa o deixa de fer és sortir per la tangent.

(2) La missa llatina i els catòlics perseguits. Quina estupidesa! És que potser Déu només es pot ocupar d’una de les dues coses?

(3) Homosexualitat. Potser hauria d’haver estat més explícit, en la resposta, en la distinció entre actes i persones (objectiu/subjectiu). Sí, ja sé que la teologia té un vocabulari una mica peculiar, com qualsevol altra disciplina. Un no està en contra de les persones, està en contra dels seus actes. I l’amor justament significa dir que el que fan està malament. L’amor no és dir “sí, sí, segueix així”, si saps que no està bé.

(4) El problema de l’Església. Aquí el bisbe hauria pogut aprofitar per abofetejar l’entrevistador. La norma que prohibeix ordenar homosexuals va ser reiterada per Benet XVI. Si tant li retreia al bisbe les desobediències al papa, per què li retreu ara que digui que no es pot ordenar els homosexuals? Què passa, que ara sí que podem desobeir el papa? També hauria pogut recordar que la majoria de víctimes d’abusos sexuals són nens, no nenes.

(5) L’autoritat moral. Quina altra oportunitat perduda per bufetejar l’entrevistador! Doncs la mateixa autoritat moral que tenen uns pares fumadors per dir-li als seus fills que no fumin. No fan malament de dir-ho, fan malament de no practicar-ho.

(6) Igualtat entre home i dona i el que va dir Pius X. Mira que és un papa que m’agrada, però ara aquí el bisbe hauria pogut també abofetejar l’entrevistador. No hauria passat res per dir que Pius X parlava de la seva època, i que en algunes coses que va dir estava equivocat. Again, hi insisteixo: no hi ha cap obligació de ser un llepaculs papal.

(7) L’antimodernisme. Oh, quina oportunitat més fantàstica d’abofetejar l’entrevistador! No té ni puta idea del que és el modernisme. Aquí el bisbe s’hauria pogut lluir fent una masterclass de teologia.

(8) Els pecats del bisbe. Això jo només ho explico al meu confessor. No entenc per què l’entrevistador es queda tan callat. Què s’esperava?

III

La pròxima vegada que facin entrevistes d’aquestes, sisplau, que cridin Father Gregory Hesse. Quina llàstima que ja sigui mort…

They would oppose it

One of the speakers that morning was German-born Bishop William Duschak of Calapan vicariate in the Philippines, who stressed the need for what he called an ecumenical Mass, modeled closely upon the Last Supper, over and above the existing form of the Latin Rite Mass. … Bishop Duschak told the press that he had devoted a lifetime of study to pastoral liturgy, and that his present suggestion was the product of over thirty years of priestly work in the Philippines. … Bishop Duschak did not accept the conventional reasons for keeping the Canon of the Mass intact. … Asked whether his proposal originated with the people whom he served, he answered, “No, I think they would oppose it, just as many bishops oppose it. But if it could be put into practice, I think they would accept it.”

— The Inside Story of Vatican II (The Rhine flows into the Tiber).

Quatre frases

“…de mentalitat molt tradicional que xoca amb la personalitat de les tres parròquies, de línia progressista i treball social”.

“…en una zona obrera, influïda pel magisteri del Concili Vaticà II, amb un treball social, i això topa amb rectors formats a Toledo, amb una ideologia molt conservadora i una religiositat devocionària”.

“…xocarien molt amb la imatge de prelat social que vol donar l’arquebisbe, que va arribar a Barcelona amb la imatge de ser un home molt proper al missatge social del Papa Francesc”.

“…tindran raó els qui advertien sobre la formació castellana del prelat, molt allunyada de la pròpia de l’Església catalana”.

Són quatre frases tretes d’una notícia apareguda a Nació Digital. La segona i la tercera són citacions fetes pel periodista, la primera i la quarta són directament del periodista. No puc negar pas que tot això no em sorprèn pas gens.

Una de les xacres que viu actualment l’Església és la politització del seu llenguatge. Hi ha clergues progressistes i clergues conservadors (a vegades també anomenats “tradicionals” o “tradicionalistes”, tot i que aquest últim terme és diferent). Si ets conservador, seràs poc “catalanista”, i al revés: clergue progressista, clergue catalanista. Tot el que se surti d’aquestes caselles provoca perplexitat i és vist com a incoherent, anormal.

Llegint les frases, a més a més, hi veig una cosa que ja fa temps que vaig descobrir: que molta gent (em refereixo a gent que s’identifica com a catòlica, no tan sols ateus i agnòstics) es pensen que l’Església és poca cosa més (o exactament res més) que una ONG. El bon sacerdot és el que “ajuda la gent”, fa caritat, etc. És (gairebé l’únic) sacerdot acceptat pels qui no creuen. I, sovint, fins i tot per molts catòlics. Al cap i a la fi, l’infern no existeix (o, si existeix, està completament buit, i així seguirà fins al dia del judici final), i el cel ja ho veurem. Ens entenem, oi?

És la mena de coses que passen quan un no entén què és l’Església, ni quina és la seva missió. És lògic. Si un es pensa que una clau anglesa serveix per rentar-se les dents, és normal que els resultats no siguin satisfactoris.

Entenguem-nos: l’oposició entre “mentalitat tradicional” i “missatge social” o “treball social” és més falsa que un duro de fusta. És, simplement, una cortina de fum aixecada pels que ignoren (i fins i tot voldrien fer desaparèixer) tot allò de l’Església que és… religió. Que és espiritualitat, que és dogma, que són sagraments, que és escatologia. Ens entenem, oi? Per això “això topa amb rectors formats a Toledo” que, a banda de tenir una ideologia “molt conservaodra”, tenen també una “religiositat devocionària”.

De debò que m’agradaria saber per què, avui en dia, sembla que calgui ser heretge (i quasi agnòstic) per dedicar-se a l’atenció als més necessitats. No em consta que això fos així en època pre-conciliar. Ja no diguem a l’època més propera al Concili de Trento. Quines coses que s’han de veure…

M’estalvio comentar això de la zona obrera “influïda pel magisteri del Concili Vaticà II”. Millor mantinc un silenci caritatiu.

Pobre arquebisbe! Mira que voler “anar de progre” i, al mateix temps, voler posar mossens “carques”! Clar que, als que el critiquen, no se’ls ha acudit que es pot ser proper al missatge social del Papa i, al mateix temps, creure en tots els dogmes i la doctrina que l’Església ensenya.

I si l’última afirmació és certa, llavors potser haurem d’admetre que l’Església catalana, de catòlica, amb prou feines el nom. La qual cosa explicaria per què els bisbes vénen d’on vénen… i no vénen d’on no vénen.

No need of our lies or flattery

Peter has no need of our lies or flattery. Those who blindly and indiscriminately defend every decision of the supreme Pontiff are the very ones who do most to undermine the authority of the Holy See — they destroy instead of strengthening its foundations.

— Melchor Cano, teòleg del Concili de Trento. Citat a The Great Façade.

Retratat

D’una entrevista a Adolfo Nicolás, soon to be ex superior general dels jesuïtes:

Por lo que toca a la Eucaristía, hemos insistido tanto y tantas veces en la presencia real, que hemos olvidado muchos otros aspectos que tienen que ver y que afectan a nuestra vida ordinaria. La Eucaristía es un intercambio de dones: recibimos pan como alimento cotidiano, tomamos una porción de este pan y lo ofrecemos a Dios. El Señor transforma este pan y nos lo devuelve. Esto hace de la Eucaristía un intercambio de dones que no cesa jamás, y que puede cambiar nuestra vida. La Eucaristía nos ayuda a ser generosos y abiertos. San Ignacio vivía esta realidad, y algunas de sus más importantes decisiones las tomaba durante la celebración de la Eucaristía. Me impresiona el modo de celebrar del papa Francisco: con calma, con dignidad, con un ritmo que invita a la meditación y a la interiorización. Es así como celebra un jesuita.

Enough said.

Rupert Murdoch

One man who is perhaps typical of the new rulership is the Chevalier Rupert Murdoch, K.S.G. This Presbyterian Papal Knight is a man of little loyalty — temporal or religious — save to himself and his minions. Beginning life as an Australian press magnate, he surrendered his native citizenship for an American passport in order to retain his media empire in the United States. The Chevalier nevertheless continues to exercise a dominant role in Australia, where, for example, he funds that country’s republican movement. Weeks after accepting his Papal Knighthood (something arranged by his Catholic spouse in return for his donation of millions of dollars to Roger Cardinal Mahony of Los Angeles), he divorced said wife and took on a much younger model. Of course, he ordered his Australian and British papers (the latter including the venerable Times of London and a host of semi-pornographic tabloids) not to report on his latest honour. While his own private life is not ideal, he has directed his sheets in Britain to expose any possible scandal in the royal family. But Murdoch need not fear the spiritual results of his actions: his ongoing donations to the Catholic Cathedral of Los Angeles have earned him a place in the crypt, whenever he should be gathered to his ancestors. The objection that might be raised of his not being Catholic can be answered by saying that his ex-wife was, and that the Church does not recognise his divorce. The Archdiocese has sold him his “stairway to heaven.”

Charles Coulombe

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur