Out of time

Som el fruit del passat

Month: Mai, 2015

La monja-candidata Teresa Forcades

I

Llegeixo la notícia, a Vilaweb, que Teresa Forcades sembla decidida a ser candidata per a les “futuribles” eleccions del 27 de setembre. Dono per suposat que no cal que presenti qui és la monja Teresa Forcades. Per als lectors que encara no ho sàpiguen, Teresa Forcades és monja del monestir de Sant Benet de Montserrat, on ingressa l’any 1997. És metgessa i doctora en teologia.

Dic que segur que tothom sap qui és perquè fa uns quants anys es va fer famosa per crítiques a la indústria farmacèutica, i fa pocs anys per fundar el “Procés Constituent”, juntament amb Arcadi Oliveres (i diria que d’altres persones).

Deia que, segons la notícia, Teresa Forcades es presentaria a les eleccions de setembre. Segons la notícia, “[f]ins ara no contemplava aquesta possibilitat per la incompatibilitat de fer política institucional amb la seva condició de religiosa vinculada al monestir. Però la situació ha canviat”. Segons la pròpia monja, “[f]ins ara, aquesta possibilitat no hi era perquè jo creia que per presentar-me havia de deixar de ser monja i no tinc cap desig de deixar de ser-ho”. “La possibilitat que s’ha obert és que demani un permís al monestir per un any ampliable a dos. Això implica deixar de ser monja només temporalment. Al cap d’un o dos anys podré tornar al meu monestir”.

II

Entenc que la monja escriu per a persones que no saben ni teologia ni dret canònic. Ho entenc. M’imagino que ella tampoc deu ser-ne experta. Jo he consultat algunes “fonts” (és a dir, llibres que corren per casa perquè els vaig comprar i me’ls he anat llegint), i em sembla que tinc una idea més o menys clara de què vol dir Teresa Forcades.

Dono per suposat que Teresa Forcades és religiosa de vots perpetus. És a dir, que el seu compromís amb el monestir és definitiu, no temporal, i que tals vots només els podria dispensar la Santa Seu (allò que la gent en diu “el Vaticà”). Com que Teresa Forcades parla de deixar de ser monja temporalment, crec que podem descartar que opti per demanar la dispensa dels vots.

Bé, només queda una alternativa, que és el que tècnicament se’n diu exclaustració. Està definit pel Codi de Dret Canònic, “article” (pròpiament parlant, cànon) 687. Un religiós exclaustrat “queda lliure de les obligacions incompatibles amb la seva nova condició de vida, i roman sota la dependència i la cura dels seus Superiors i també de l’Ordinari del lloc, sobretot si es tracta d’un clergue”. I quina és aquesta nova condició de vida? No és difícil imaginar-s’ho, ja que el cànon 687 està dins de l’apartat en què es regula la sortida dels religiosos.

Fixem-nos, però, que el religiós exclaustrat segueix sent religiós, i segueix depenent dels seus Superiors. No es tracta, doncs, de deixar de ser monja temporalment, durant un o dos anys, sinó simplement que deixaria de viure al monestir. Els vots, per cert, seguirien vigents.

I com s’aconsegueix aquesta exclaustració? La resposta ens la dóna el cànon 686: per una causa greu, es pot concedir a un religiós l’exclaustració per un període màxim de tres anys. L’autoritat competent és el Superior General (amb el consentiment del seu consell). Tractant-se d’una monja, però, l’autoritat sempre és la Santa Seu. Per això no entenc el que diu Teresa Forcades quan parla de demanar un permís al monestir. O bé es tracta de demanar al monestir que faci els tràmits davant la Santa Seu per tal d’obtenir el permís, o bé que tenen algun “privilegi” pel qual l’abadessa té la potestat d’atorgar l’exclaustració. Recordem, en qualsevol cas, que no s’hauria de concedir si no és “per una causa greu”.

Un últim apunt: no es tracta d’una possbilitat que, en paraules de la pròpia monja, s’hagi obert. Ja hi era. En tot cas, ella no la coneixia. No passa res.

He conegut casos de religiosos exclaustrats. No conec cap cas que no fos una “crisi vocacional”, i diria que, en tots els casos, els religiosos van acabar demanant la dispensa dels vots. Dit d’una altra manera: seria com un primer pas de la sortida de l’institut. “M’ho penso durant un any, aviam què tal em va”, i… bé, generalment va “prou bé” i decideixen sortir del tot.

Però no seria aquest el cas de Teresa Forcades, ja que ella diu que no vol deixar de ser monja definitivament. Es tractaria tan sols d’una absència per dedicar-se a la política. Jo posaria la mà al foc (i probablement alguna cosa més que la mà) que els que van escriure el Codi de Dret Canònic no pensaven precisament en això quan van regular l’exclaustració.

Però queda encara una pregunta més important: pot un religiós (o una religiosa) dedicar-se a la política? La resposta ens la donen els cànons 672 i 285. El primer ens diu que als religiosos també els afecta, entre d’altres, el que s’estableix per als clergues al cànon 285. I aquest cànon, en el seu paràgraf tercer, prohibeix “d’assumir els càrrecs públics que comporten una participació en l’exercici del poder civil”. Sembla que hi ha consens, entre els canonistes, en entendre que la prohibició inclou el fet de ser diputat o senador.

Segurament alguns em diran que coneixen o han sentit a dir de casos de sacerdots que eren alcaldes, etc (generalment, per cert, de partits d’esquerres o directament comunistes). Diria que la majoria de casos s’han tolerat per “no tirar més llenya al foc”, la qual cosa no vol dir que fossin conductes acceptables.

III

A mi no em queda cap dubte que, des del punt de vista del dret de l’Església, el que està fent Teresa Forcades és, com a mínim, irregular, dubtós. No dic que estigui mal fet: no es tracta de jutjar la moralitat de les seves accions. Dic tan sols que, des del punt de vista del dret de l’Església, no veig com es pot sostenir. Tot i que dubto que hi hagi massa problemes (a menys que sigui la Santa Seu qui hagi de concedir l’exclaustració i s’hi negui).

Fa unes setmanes (diria que el dia del partit Barça-València) parlava amb un amic del tema, i li deia que no veig clar (Dret Canònic a banda) el que està fent Teresa Forcades. No entro en la qüestió de les seves idees polítiques — té tot el dret de tenir les seves. El que no veig clar és la coherència entre l’estil de vida que lliurement va escollir (i que diu no voler abandonar), que és la vida monàstica, i el fet de ser una “activista” política.

No entraré en el fet que l’atenció mediàtica que ha rebut (des del dia que va començar a “despotricar” de les farmacèutiques) li ha vingut, bàsicament, pel fet de “portar hàbit”. Pot haver estat intencionat o no, i en aquest segon cas, de bona o mala fe. No ho sé. Assumiré que o bé no va ser intencionat, o que ho va fer de bona fe.

M’imagino que moltes persones la deuen aplaudir, i fins i tot deuen pensar que n’hi hauria d’haver més, com ella, que si les monges fossin així les coses a l’Església li anirien millor. Queda molt bonic dir-ho, però només ho pot dir qui no està familiaritzat amb el que és la vida monàstica. Tan sols cal llegir alguns llibres d’història de la vida religiosa per adonar-se que tal estil de vida (la monàstica en particular) va néixer com una manera de separar-se del món, de viure en soledat, lluny del “mundanal ruido”, que diria algun místic espanyol.

No sé com acabarà tot plegat. Veig molt difícil poder mantenir, per una banda, una vida contemplativa en un monestir, i, per altra banda, una vida dedicada a l’activitat política, ni que sigui en una segona línia. Potser durant un temps, però a llarg termini em sembla gairebé impossible. O s’està a dins, o s’està a fora. Però no amb un peu a cada banda. Perquè les dues bandes demanen dedicació exclusiva.

Anuncis

Amb o sense ajuda de Podemos

La sobirania de forma seriosa.

Es veu que Carme Forcadell, l’encara presidenta de l’ANC, deia que “una victòria de Podemos facilitaria la negociació per a la independència”. Un parell de dies més tard, es publicava la notícia segons la qual Podemos ha tret, del seu programa, el respecte al “dret a decidir”. La qual cosa em fa pensar en una cosa que diu Pablo Iglesias en una entrevista que publica avui (diumenge) el diari ARA: “Quan Podemos [Podem a l’original] va néixer, teníem una frescor difícil de mantenir quan de sobre et veus en la situació de poder guanyar eleccions i governar”. Lògic: és pràcticament impossible guanyar eleccions a Espanya dient que estàs a favor que Catalunya pugui decidir separar-se d’Espanya. Nihil novo sub sole. Val la pena llegir la resta de l’entrevista, perquè hi ha algunes perles.

És cert que Pablo Iglesias té alguns “massatges” per al “sobiranisme”, com per exemple quan diu que “el sobiranisme a Catalunya ha obert espais democràtics molt importants”. Fins i tot reconeix que “[é]s obvi que a Barcelona, València i Mallorca es parla la mateixa llengua” (mira que com ho sentin els seus al País Valencià!).

Però no ens deixéssim enganyar. Parlant d’Ada Colau, diu que “ha sigut molt clara defensant el dret a decidir, sobre totes les qüestions”. Vet-ho aquí: sobre totes les qüestions. Si vols amagar un arbre, el millor lloc és el bosc. Si vols amagar el “dret a decidir” (estúpid eufemisme d’autodeterminació, que és una paraula que tots enteníem i que no es prestava a manipulacions o canvis de significat), amaga’l entre molts altres “drets a decidir”. Però no s’acaba aquí la perla: “defensar el sobiranisme és defensar les institucions que fan possible la sobirania”. Quan he llegit aquesta frase, he volgut pensar que el líder de Podemos no pensava en l’exèrcit, que acostuma a ser la institució que té per missió gairebé exclusiva justament això: defensar la sobirania.

L’entrevistador li pregunta sobre possibles pactes, donant per fet que no pactarien amb CiU. Però i amb ERC? I en la resposta Pablo Iglesias es retrata: “Amb ERC, en qüestions que tinguin a veure amb els drets socials, hi ha més marge”. Jo em pregunto: i les qüestions que no tinguin a veure amb els “drets socials”, què? Segueix dient l’entrevistat: “Si estan pels dcrets socials i per la sobirania de forma seriosa, que és que hi hagi hospitals i escoles públiques, potser ens podem entendre”.

Ha quedat prou clar, oi? Un paio que ve de la universitat, del món de les ciències polítiques, quan diu això sap molt bé el que diu. La sobirania “de forma seriosa” és “que hi hagi hospitals i escoles públiques”. Evidentment Pablo Iglesias sap que això no és sobirania (sigui seriosa o no seriosa). Això, en tot cas, és “estat del benestar”. Sobirania vol dir, bàsicament i essencialment, poder. No tenir ningú per sobre. Aquest és el criteri per parlar d’estats sobirans, independentment de si tenen més o menys (o gens) hospitals i escoles públiques. Aquí ve la trampa de Podemos: distreure el personal de la independència posant-los al davant la pastanaga dels “drets socials”. Oblidant, de forma completament interessada, que sense sobirania, sense poder, no pots fer res.

No és aquesta l’única maniobra de distracció. L’entrevistador li diu a Pablo Iglesias que a Cameron li ha anat de meravella permetent el referèndum escocès (paraules textuals). A la qual cosa el líder de Podemos respon així:

“Els que ens acusen de limitar el dret a decidir saben que jurídicament no és viable i que al final de tot això hi ha una negociació de competències entre les elits catalanes i les espanyoles. I això no té res a veure amb el dret a decidir, té a veure amb una pràctica de les elits catalanes, històricament oposades a les classes populars. Ho vam veure amb Cambó i ho tornem a veure amb Mas i el pujolisme dels comptes a Andorra negociant amb els dels comptes a Suïssa”.

No es pot tenir més mala llet. Però se li ha de reconèixer a Pablo Iglesias que almenys és astut. Reconeix, i amb tota la raó del món, que el PP ha estat una fàbrica d’independentistes. Ja he dit vàries vegades que PP i PSOE són iguals pel que fa als objectius, però amb mètodes una mica diferents. Els de Podemos són encara més sibilins, i per tant més perillosos.

Que les elits catalanes hagin estat històricament oposades a les classes populars és com dir que els rics catalans hagin estat històricament oposats als pobres catalans. I on aquí dic “catalans”, hi podeu posar pràcticament qualsevol nacionalitat. Again, nihil novo sub sole. En el fons, és una altra manera, molt més filldeputesca, de dir que això de la independència ho volen els rics catalans per a seguir sent rics, a costa dels pobres catalans, que sortirien perjudicats amb la independència. El que vol Pablo Iglesias és evitar la independència a través d’enfrontar els propis catalans entre ells (i no pas per si hi estan a favor o en contra).

Tot això lliga molt amb la resposta que dóna quan se li pregunta si autoritzaria un referèndum sobre la independència de Catalunya, cas que fos president espanyol. La resposta és de manual: li agradaria, però ves tu quina llàstima que la legalitat no ho permet (“això no depèn del president del govern espanyol”). I contra qui dispara? Contra la Constitució, el “cadenat del 78”, que s’ha d’obrir i això només es pot fer amb un “procés constituent” (per cert, no es deixa així aquell moviment de la monja Teresa Forcades?). Molta atenció:

“Alguns diuen que això és escudar-se en la legalitat, però no queda cap altra opció. Tots els dirigents independentistes saben que la independència no és viable en termes unilaterals. La història dels últims 150 anys revela que els canvis polítics que s’han produït a Catalunya i Espanya han tingut expressions simultànies. Em pregunten què penso del referèndum d’Escòcia i dic que em sembla molt bé, però la Cambra dels Comuns i el govern britànic ho poden decidir, mentre que elgovern espanyol, no. M’agradaria que Catalunya no se n’anés d’Espanya. I entenc que el seu futur l’han de decidir els catalans, però en el marc d’un procés constituent”.

Heu vist la màgia? És admirable. Deixarem de banda si la independència és o no viable en termes unilaterals, i què ha passat en els últims 150 anys. Em vull centrar en aquesta idea de “procés constituent”. La primera pregunta que se li ha de fer és: qui farà aquest procés constituent? Catalunya sola, al marge d’Espanya? Dubto que Pablo Iglesias pensi en això, ja que això implicaria un poder equivalent a independitzar-se: un procés constituent acaba amb una Constitució, per a la qual cosa primer has de ser sobirà; si realment creu que Catalunya pot fer un procés constituent al marge d’Espanya, és que creu que Catalunya ja és independent. Evidentment, no és aquesta la seva idea.

Només queda una alternativa: que Pablo Iglesias diu que els catalans han de decidir el seu futur en el marc d’un procés constituent espanyol. Que ve a ser un cert sinònim de dir que Espanya necessita una nova Constitució, i que en el procés de fer-la, es debatria el futur dels catalans. Per tant, Pablo Iglesias fa trampa quan diu que entén que el futur dels catalans l’han de decidir els catalans, ja que el fet d’afegir “en el marc d’un procés constituent” (que ja hem vist que és espanyol i no català) fa que vulgui dir que els catalans hem de decidir el nostre futur d’acord amb la voluntat dels espanyols (dins dels quals, oh generositat, ens hi inclou).

Senyors meus, “para este viaje no hacían falta alforjas“. Perquè acabem d’arribar al mateix lloc on estàvem: que els catalans ja ens vam autodeterminar quan vam votar la Constitució. Si algú es pensa que, en un hipotètic “procés constituent”, Espanya acceptarà que Catalunya pugui decidir separar-se’n, és que està borratxo, fumat i drogat. Amb o sense l’ajuda de Podemos.

La batalla estèril del català

I

Resulta que hi torna a haver sarau amb el tema de la immersió lingüística. Normal. Això és el que passa fer voler fer-se els guais i reformar l’Estatut, quan tampoc era tan difícil de preveure que molt difícilment l’arribaríem a millorar. Cosa que un es pensa (que efectivament el podríem millorar) quan no coneix Espanya, clar. Fixeu-vos que tots els revesos ens han vingut des d’aquell fatídic estatut del 2006 — i per això, entre d’altres motius, em sento tan orgullós d’haver votat no al referèndum corresponent.

Del tema lingüístic ja n’he parlat alguna vegada, i si he renunciat a parlar del comentari que va fer algú a tal article és perquè el propi article, tot ell de dalt a baix, és la millor contestació que se li pot fer. Avui, però, toca parlar en concret de la immersió, arran d’un article que m’he trobat per internet. Diu coses interessants, però en d’altres penso que patina. Vegem-ho.

II

Des del meu punt de vista, la immersió lingüística (el com i el què) és una qüestió secundària. La qüestió principal és: que les decisions sobre els idiomes a les escoles les hem de prendre nosaltres (=el Parlament i el govern català), i ningú més. Que l’escola sigui monolingüe, bilingüe, trilingüeo o mil-milions-lingüe és una cosa que hem de decidir nosaltres, sense que ningú altre hi pugui ficar cullerada.

A banda d’això, l’autor diu que “la nostra classe política porta els seus fills a l’escola privada”. Pel tema lingüístic? No només. Segurament per fugir del sistema educatiu catalano-espanyol (ja que per més “plenes” que siguin les competències de la Generalitat, qui dicta el model és el govern espanyol, i punt), que no tinc cap dubte que és desastrós. Fixeu-vos que la immensa majoria (tot i que no totes) d’escoles que cita (el Liceu Francès, el Col·legi Alemany, el Liceu Italià) tenen un sistema educatiu diferent (el francès, l’alemany o l’italià). Curiós, oi?

No tinc cap mena de dubte que les autoritats espanyoles fan el que fan perquè el català els molesta. Nihil novo sub sole. I sobre les sentències judicials de iferents tribunals, em remeto al que he dit al primer paràgraf. Però un comentari addicional. Em sembla que l’autor de l’article que comento no té ni la més mínima idea de com funciona el TSJC. El senyor Miguel Ángel Gimeno (crec que és aragonès, no català) n’és el president, la qual cosa comporta una sèrie de funcions, però no inclou fer el que li surti dels collons. Tampoc inclou dir a la resta de jutges com han de decidir els casos. El president del TSJC és també president de la sala civil i penal, però no pertany a la contenciós administratiu, que és la que decideix els casos relatius a la immersió lingüística. Efectivament, era millor no tocar el que funcionava: amb l’Estatut anterior, els intents de carregar-se la immersió lingüística fracassaven quasi completament. No com ara. Novament, llegiu sisplau el primer paràgraf.

III

L’autor proposa reformar la immersió. No em sembla mala idea, si és per driblar les maniobres de govern espanyol i tribunals. Però compte. Els països escandinaus tenen un nivell d’anglès fantàstic, i diria que tots ells tenen “immersió lingüística”. Passa que ells, a banda de tenir idiomes de (més o menys) la mateixa família que l’anglès, s’ho prenen de debò. El primer error que cometem aquí és que l’escola no ens la prenem seriosament. És tot una comèdia, un fake. Si a les escoles de debò s’hi anés uns a ensenyar i els altres a aprendre, i si als alumnes se’ls portés després als exàmens oficials (ep, tan sols és una idea), probablement les coses millorarien, sense necessitat de canviar la immersió lingüística.

També és una qüestió social. A mi sempre m’encurioseix que gent que conec (generalment del ram de la tecnologia, la informàtica concretament), quan obren la wikipèdia, ho fan en… castellà! Jo no tinc manies i ho faig en anglès. Acostumen a tenir molta més informació. Deixant de banda sèries i pel·lícules (en aquest cas, però, recordo que amb un company de feina vam anar a veure l’última del hobbit, i va acceptar veure-la en versió original subtitulada). Hi afegiria el tema dels llibres, però tenint en compte que, en aquest país, la mitjana d’edat dels lectors (segons en Jaume Vallcorba, al cel sigui) és de 60 anys, doncs millor m’ho estalvio. I millor no parlar de les “polítiques de joventut”, que acostumen a consistir, únicament, en “festes i saraus”.

Al cap i a la fi, penso que és, sobretot, una qüestió de ganes. De voler. Potser introduir l’anglès com a llengua vehicular hi podria ajudar, tot i que no ho veig necessari. I veient el “coneixement” del català que corre avui dia… quasi millor no toquem la immersió, encara que realment no serveixi de gaire.

Per què el bisbe d’Urgell ha de seguir sent copríncep d’Andorra

O dit d’una altra manera: per què no ha de renunciar a ser-ho.

I

Llegeixo a internet una notícia segons la qual l’actual bisbe d’Urgell Joan Enric Vives (per cert, arquebisbe ad personam) s’estaria plantejant cedir al rei d’Espanya ser copríncep d’Andorra. Espero i desitjo que aquesta notícia sigui falsa — i que, si s’ho està plantejant, s’ho repensi.

Com se sap, els actuals coprínceps d’Andorra són el bisbe d’Urgell i el president de la República Francesa, però al principi això no era així: ho eren el bisbe d’Urgell, com ara, i el comte de Foix. L’any 1589 el comtat va ser incorporat a la corona francesa, ja que el rei Enric III de Navarra va heretar el comtat l’any 1572 i va ascendir al tron francès com a Enric IV, el del “París ben bé val una missa”, quan es va convertir al catolicisme. Amb la revolució francesa, el coprincipat d’Andorra va passar al cap d’estat francès.

Amb això vull dir que, originalment, i per dir-ho planerament, França no hi “pintava res”, en tot això. Va ser per com va evolucionar històricament el comtat de Foix que el rei de França s’hi va veure involucrat, com si diguéssim; i amb la caiguda de la monarquia, el president de la República. A algú se li podria dir que tindria sentit que l’altre copríncep fos el rei espanyol, per dal de fer-ho “equivalent”. Bé, de burrades se’n poden dir moltes, i per més “bona pinta” que puguin tenir a primer cop d’ull, segueixen sent burrades.

Algú podrà dir que què cony tinc jo a dir en aquest afer, si no sóc andorrà. Bé, deixarem de banda el fet que, com a catòlic, penso que sí puc parlar d’algo que afecta un bisbe. Però ni que fos ateu, també en podria parlar. Al cap i a la fi, tothom té dret a parlar de temes d’actualitat, sigui quin sigui el tema — una altra cosa és l’autoritat moral amb què parli, o la validesa dels seus arguments.

Deixant de banda qüestions purament accessòries, entrem en matèria. El fet que un dels dos coprínceps d’Andorra sigui un bisbe fa que, en primer lloc, estigui (almenys teòricament) al marge de vicissituds polítiques. Dóna estabilitat, i a més a més (en la mesura que els bisbes de Catalunya siguin catalans) és un lligam i un recordatori del que tenim en comú (per posar un exemple, cal recordar que Andorra té un únic idioma oficial, el català). Si algú es pensa que un rei espanyol, sigui quin sigui, defensarà aquest element d’identitat Andorrana, és que va begut, fumat o drogat (o les tres coses a la vegada).

Entenc que un bisbe, com a tal, vulgui deslligar-se del tot d’assumptes polítics (i, cal reconèixer-ho, ser copríncep d’Andorra ho és). Però tenint en compte el paper purament simbòlic que té avui aquest càrrec, penso que no cal agafar-se-la amb paper de fumar. I si de debò tants escrúpols té, que cedeixi el càrrec en el president de la Generalitat.

II

I acabo citant el genial Gaziel:

Un jugador del qual diem que té mala sort no és pas un jugador que perd sempre. Fins els més dissortats tenen diades bones. És el conjunt de les seves provatures per engrapar la fortuna, el que enfonsa finalment el jugador desgraciat; no pas la impossible coincidència que, cada vegada que jugui, perdi tot el que arrisca. Si al voltant d’una taula sinistra us trobeu, doncs, amb el “jugador que perd sempre”, que materialment no pot agafar les cartes sense deixar-hi la pell, malfieu-vos-en tot seguit. Les probabilitats són que no es tracta pas d’un jugador dissortat, sinó d’un mal jugador, que és cosa absolutament distinta. Només caldrà que us poseu silenciosament darrere seu, a veure com juga. No trigareu pas molt a descobrir que llença espases quan hauria de llençar oros, i envida quan cal passar, i no n’ensopega ni una. Doncs bé: aquesta mena de jugador és Catalunya.

Quina mena de gent som, La Magrana, Barcelona, gener 1998, pg 180

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur