Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Educació

Mestres

[E]ncara que sigui una opinió molt impopular entre alguns mestres, crec que l’escola ensenya, però qui educa són els pares – i que quan el missatge educatiu de l’escola topa amb la família, aquesta guanya sempre. El respecte, el valor fonamental que ha d’aguantar tot el sistema educatiu, s’aprèn a casa.

[É]s vital que els mestres tinguem una xarxa de suport potent. Nosaltres  ensenyem, transmetem coneixement i hem d’actuar com a model davant dels nanos, però no som ni psicòlegs, ni consellers, ni metges.

https://desdelfiord.wordpress.com/2015/04/20/13-anys/

Anuncis

Conèixer el món

La cultura s’adquireix llegint llibres; però al coneixement del món, molt més necessari, només s’hi arriba llegint els homes, interpretant-los i estudiant-ne les diverses edicions que n’existeixen.

[E]ls consells molt poques vegades són ben rebuts, atès que els qui més els refusen són aquells que més els necessiten.

http://miquelcolomer.cat/2015/02/23/entre-el-cim-i-labisme/

Caràcter

Que mi hija no participe en estas ridículas celebraciones me parece sobrio y distinguido, y el carácter que hoy le ha servido para no saltar aunque todos saltaran, mañana le servirá para no fumar o no drogarse aunque todos lo hagan.

Salvador Sostres

La uni de principis del segle XX

Don Francisco Soriano Sánchez, a més de ser el nostre catedràtic, era el “revistero de toros” de l’únic diari de la nit que hi havia llavors a Barcelona, “El Noticiero Universal”. Hi feia puntualment, cada diumenge o festa de “corrida”, la ressenya taurina, i la feia en prosa i en vers. Passava per un gran tècnic en la matèria i per un escriptor molt graciós. No signava les cròniques amb el seu nom, certament, ni posava a sota la signatura, com a garantia, “catedrático y decano de la Facultad de Letras de la Universidad de Barcelona”. Potser això hauria semblat passar de mida, per bé que no és pas clar si els ofesos haurien estat els altres catedràtics o els empresaris de les places de braus. El cert és que signava amb pseudònim.

En aquella Universitat de Barcelona (o almenys a les seves facultats de Dret i Lletres, que jo vaig conèixer), els catedràtics només hi venien a cobrir l’expedient acadèmic[.] […] I els embrutits alumnes, sense la més lleu apetència espiritual, no aspiraven a altra cosa que a copsar l’aprovat i, finalment, el títol, fos com fos. Aquest estat de coses, tothom el trobava bé, o almenys ho semblava: l’Estat, el municipi, les famílies, els alumnes i els professors. Jo crec que, amb una mica més de sinceritat, uns i altres haurien fàcilment pogut convenir que, essent tot allò una pura farsa, valia més limitar la carrera al fet d’acostar-se a una taquilla de l’administració universitària, pagar-hi uns milers de pessetes en paper segellat i emportar-se el títol d’una vegada, sense perdre temps, com qui va a l’estanc.

Agustí Calvet “Gaziel”, Tots els camins duen a Roma, Proa, Barcelona 2014, pàgines 227 i 229.

L’educació gratuïta i obligatòria de la massa, segons Flaubert

L’educació gratuïta i obligatòria no farà res més sinó augmentar en gran nombre la quantitat d’imbècils que tenim. Allò que ens manca per damunt de tot és una aristocràcia natural, és a dir, legítima. No hi ha res que pugui fer-se sense cap, i el sufragi universal, cada vot el mateix valor, tal com ara existeix, és encara més estúpid que el dret diví. La de coses que veureu si aquest sufragi persisteix! La massa, el nombre, és sempre idiota. No és pas que jo tingui gaires conviccions, però tinc aquesta molt arrelada. Tot i així, cal respectar la massa, per molt inepta que sigui, car conté la llavor d’una fecunditat incalculable. Doneu-li la llibertat, però no el poder.

Flaubert. Citat a http://miquelcolomer.cat/2014/02/07/la-llibertat-si-pero-no-pas-el-poder/

A la Facultat d…

A la Facultat de Filologia de la UB, no fa tants anys, un dia es van adonar que els alumnes acabaven la carrera sense dominar la normativa i van decidir que els farien un examen específic de català a tercer o quart. Com a revenja, alguns alumnes van penjar a les parets una circular interna escrita pel professor que havia tingut la idea: era plena de faltes.

Albert Pla Nualart, Això del català, Columna, Barcelona 2010. Pàgina 44.

La enseñanza en…

La enseñanza en España ofrece un panorama desolador que recuerda al mundo del deporte anterior a 1992. En el Informe de Competitividad Global 2010-2011 elaborado por el Foro Económico Mundial para 139 países, la calidad de la enseñanza primaria española ocupa el lugar 93, la calidad de la enseñanza secundaria y profesional el lugar 107 y la calidad de la enseñanza de las matemáticas y las ciencias el lugar 114. Este desastre parece no preocupar a nadie en España, y menos que a nadie a las familias con hijos en edad escolar. Consideran que las escuelas de sus hijos son lo suficientemente buenas, siempre y cuando los hijos del vecino no vayan a una escuela mejor. No hay demanda social en nuestro país para mejorar el sistema educativo, esa es la cruda realidad: la escuela española es el reflejo de la sociedad española. Y viceversa.

César Molinas, en un article a El País (http://elpais.com/diario/2011/06/14/opinion/1308002413_850215.html). Dic jo: el que diu d’Espanya ho podria dir de Catalunya, i no perdria ni un gram de raó.

Educació per a robots

I’ve been extremely disappointed in the way in which my son has been let down by a narrow-minded attitude towards his education. His strenghts lie in practical areas, but he has to study academic subjects. Surely there is no place in the modern world for outdated subjects like history? Should they not be replaced by useful vocational training such as accountancy — and by life skills? I for one resent the time and money spent on teachers and would rather see more facilities and training for the modern world.

Firstly I suggest that subjects such as Latin and history are a waste of time. Some people say they train the mind, developing understanding of cause and effect, but I feel that the information they provide will be useless in later life. These qualities could be more effectively developed in other ways.

I

La primera cita correspon al llibre d’anglès que faig servir com a preparació per a l’examen del Proficiency (el que va després de l’Advanced, per entendre’ns). Es tracta d’un extract a partir del qual es proposa una redacció: escriure una proposta a les autoritats educatives de l’escola per tal de reformar el currículum. La segona cita correspon a un fragment de la proposta que el llibre presenta com a exemple.

Tot això ho llegia jo avui a classe d’anglès (no, no és que em prepari per a fer l’examen del Proficiency, però com que ja vaig aprovar l’Advanced, ens va semblar a tots plegats més lògic fer servir un llibre del Proficiency) i se’m posaven els pèls de punta. Afortunadament, crec que amb el temps les meves idees sobre com penso que hauria de ser l’educació es van aclarint. I he de confessar que no van precisament en la línia apuntada per les dues cites que obren aquest post.

En el tema de l’educació es cometen molts errors, i un d’ells, penso jo, és que no és té gens clar quin és l’objectiu de l’escolarització. És a dir, no tenim clar per què enviem la canalla deu anys a l’escola de forma obligatòria. Penso que la resposta més honesta seria dir que els enviem a l’escola perquè no és pràctic tenir-los a casa — els pares treballen. Dit en plata: l’escola com a aparcament de nens.

Dic que aquesta seria la resposta més honesta perquè em sembla que ens hem oblidat de les altres. Potser fa temps, molt de temps, es pensava que, amb la formació, els nens aprendrien a ser persones educades, responsables, honestes, etc, és a dir, que adquiririen una sèrie de valors i tindríem, per tant, uns adults més civilitzats. Que cadascú jutgi en quin grau s’ha aconseguit aquest objectiu.

Una resposta més actual, i que segurament obtindria un ampli consens, seria dir que la missió de l’escola, dels anys d’escolarització, és peparar el nen o la nena per a la vida d’adult, especialment pel que fa la vida laboral. Quan és petit els hi ensenyem a llegir i escriure, a sumar i a restar, que és (bàsicament) el que poden aprendre en aquesta edat. Després els hi ensenyem coses més complicades, i així anar fent fins que poden arribar a la universitat (que se suposa que els facilitarà el trobar feina) o bé poden aprendre un ofici, o una professió. Tot plegat seria, doncs, una formació ocupacional.

Llavors, doncs, té tot el sentit que es consideri la història una assignatura antiquada, i que la història i el llatí siguin una pèrdua de temps. Al cap i a la fi, qui vulgui ser traductor del llatí (suposant que realment hi hagi tal necessitat a la nostra societat moderna), doncs que l’aprengui a la universitat — el mateix per a qui es vulgui dedicar a la història. La qual cosa es porta fins a l’extrem al demanar (primera cita) que s’ensenyin life skills. Parlar d’ensenyar life skills a l’escola és, em sembla a mi, com si demanéssim que ens ensenyessin a tenir amics, a sortir amb nòvios i nòvies, etc.

Per què se’m posen els pèls de punta quan llegeixo textos com els de les cites que obren aquest post? Perquè penso que reduir l’escolarització, l’ensenyament, a una simple formació ocupacional és no haver entès res del que és l’ésser humà. De fet, és capar la persona, mutilar-la, convertir-lo en un mer robot. Algú que ve al món només per a treballar, i per això se’l forma únicament i exclusivament en mires a allò que li serà útil al futur — útil, bàsicament, en un sentit professional. Per això, entre d’altres raons, es consideren les carreres de ciències com a més útils que les de lletres — aquestes últimes considerades gairebé inútils. Greu error, em sembla a mi.

Resulta que els éssers humans som molt més que futurs treballadors (sóc conscient que dir això a la nostra època pot ser una mica ingenu, però l’argument segueix sent vàlid): som ciutadans, som persones amb sensibilitats artístiques (ja sigui en la literatura, la música, la pintura, l’escultura i un llarg etcètera), espirituals (tot i que això cada cop menys, em temo), i també lúdiques. Una educació, un ensenyament, que sigui purament funcional és per definició incomplet. A l’escola no s’hi va només a aprendre coses que ens serveixin per a tenir una feina. S’hi va també a aprendre coses que ens serveixin com a ciutadans, com a persones. Coses que al principi semblen inútils, però només amb la maduresa s’arriben a apreciar.

Després ens estranyem dels polítics que tenim, ens estranyem que siguem capaços de votar segons qui i d’escollir segons qui. Lògic. Potser a qui va escriure que la història i el llatí no serveixen per a res no se li va acudir pensar en això, en formar les persones perquè tinguin criteri propi per a opinar en política — i per tant poder votar. I per a això, senyors meus, la història és essencial. El llatí és un tema a banda, més relacionat amb l’àmbit lingüístic, i que s’escapa de l’àmbit d’aquest post.

És significatiu que ambdues cites facin esment del “món modern”. No entraré ara a fer una diatriba contra la nostra època: no és cert que “cualquier tiempo pasado siempre fue mejor”. Però sí diré que no tot el que és modern és bo, ni tot el que és “antic” és dolent.

II

De totes maneres, hi ha un aspecte, de la primera cita, que val la pena comentar. Es queixa qui allò escriu que les habilitats del seu fill són de caire pràctic, i que en canvi se li han fet aprendre assignatures acadèmiques. És una objecció legítima, i a la qual cal donar-hi una resposta adequada.

Deia que un dels errors del debat sobre l’educació és no tenir-ne clars els objectius. Hi ha encara un segon error: voler donar a tothom el mateix tipus d’educació. En part això es deu a voler classificar entre millors sistemes i pitjors sistemes — generalment els més acadèmics se solen considerar els millors, suposo que perquè demanen millors notes —. Classificació que, val la pena deixar-ho ben clar, em sembla del tot improcedent.

Deixant de banda l’ensenyament primari, que sí hauria de ser comú per a tothom ja que ensenya el que és essencial i fonamental — com ara llegir i escriure, sumar i restar, etc — l’ensenyament secundari hauria de ser diferenciat segons els interessos, les preferències i (no ens n’oblidem!) les habilitats dels alumnes. Per això penso que aquell alumne amb un escàs interès pel que és acadèmic hauria de poder formar-se en habilitats de tipus pràctic. Limitarà això la seva formació, l’empobrirà? No pas menys, probablement, que la del docte acadèmic expert en (posem per cas) literatura llatina i grega (clàssica) que no pot treballar a cap altre lloc que no sigui de professor a la universitat o en un institut.

A vegades caiem en l’error de focalitzar-nos massa en plans, esquemes, currículums, essent tot això molt important, sens dubte, en lloc de tenir clares les prioritats, les línies mestres. Tenir un batxillerat amb dues o quatre opcions, o posar itineraris a quart d’ESO, o reduir l’ESO en un curs per afegir-lo al batxillerat són coses importants, sens dubte! Però el que és realment essencial és per què es fa una cosa o l’altra. I tinc la sensació que, en aquest país, ens hem ficat entre cella i cella que tothom ha de fer el mateix (és a dir, anar a la universitat). Gravíssim error.

Ni la formació s’ha de dissenyar pensant únicament en allò que és “útil” (útil de cara a la futura vida laboral, s’entén), ni s’ha de pretendre que tots els nens i joves tenen les mateixes habilitats i els mateixos interessos.

Why do you read so much?

Sembla mentida que hagi de ser a la literatura fantàstica (Game of Thrones, George R. R. Martin) on trobi una de les millors explicacions de per què és bo llegir.

* * *

“Why do you read so much?”
Tyrion looked up at the sound of the voice. Jon Snow was standing a few feet away, regarding him curiously. He closed the book on a finger and said, “look at me and tell me what you see.”
The boy looked at him suspiciously. “Is this some kind of trick? I see you. Tyrion Lannister.”
Tyrion sighed. “You are remarkably polite for a bastard, Snow. What you see is a dwarf. You are what, twelve?”
“Fourteen,” the boy said.
“Fourteen, and you’re taller than I will ever be. My legs are short and twisted, and I walk with difficulty. I require a special saddle to keep from falling off my horse. A saddle of my own design, you may be interested to know. It was either that or ride a pony. My arms are strong enough, but again, too short. I will never make a swordsman. Had I been born a peasant, they might have left me out to die, or sold me to some slaver’s grotesquerie. Alas, I was born a Lannister of Casterly Rock, and the grotesqueries are all the poorer. Things are expected of me. My father was the Hand of the King for twenty years. My brother later killed that very same king, as it turns out, but life is full of these little ironies. My sister married the new king and my repulsive nephew will be king after him. I must do my part for the honor of my house, wouldn’t you agree? Yet how? Well, my legs may be too small for my body, but my head is too large, although I prefer to think it is just large enough for my mind. I have a realistic grasp of my own strengths and weaknesses. My mind is my weapon. My brother has his sword, King Robert has his warhammer, and I have my mind … and a mind needs books as a sword needs a whetstone, if it is to keep its edge.” Tyrion tapped the leather cover of the book. “That’s why I read so much, Jon Snow.”

El consens com a garantia de qualitat

Fa cosa de pocs dies, el “Congreso de los Diputados” va aprovar el projecte de nova llei educativa, que si no em falla la memòria es diu LOMQE (LOMCE en castellà). La LOMQE no és, pròpiament, una llei educativa, sinó una llei que reforma uns articles de l’anterior llei d’educació, de l’any 2006. La LOMQE encara no és llei perquè cal que l’aprovi també el Senat (i si hi fa esmenes haurà de tornar un últim cop al Congrés), però tenint en compte qui té majoria absoluta a cada cambra, tot és una simple qüestió de tràmit.

La LOMQE ha rebut crítiques de tot arreu. Sembla que els únics que n’estan satisfets són els del PP. Llavors, doncs, si a les pròximes eleccions espanyoles el PP deixa de governar, la LOMQE serà, molt previsiblement, derogada. No sé quina és la probabilitat que el PP pugui perdre el govern a les pròximes eleccions, però intueixo que no és baixa. I fer una llei que saps perfectament que els teus rivals enviaran a les escombraries és una estupidesa.

Una d’aquestes crítiques, potser la més comuna, és que és una llei que no ha aconseguit cap mena de consens. Bonica paraula, aquesta. Consens. Només el PP hi ha votat en favor. Ningú més. No així les altres lleis. A més a més tampoc hi ha hagut consens amb la comunitat educativa. Són molts els tertulians i opinadors professionals que s’esgargamellen amb la necessitat del consens. Si no hi ha consens, no hi ha qualitat, sembla ser.

Penso que s’exagera moltíssim. El consens és, fins a cert punt, desitjable. Però a partir d’un moment esdevé clarament nociu, per un motiu molt elemental: hi ha desitjos contraposats, i no es pot dir alhora blanc i negre. A part que el fet que una determinada opinió sigui sostinguda per una major quantitat de gent no la fa més bona o versemblant, sinó en tot cas més legítima.

Ja he dit diverses vegades, en aquest bloc, que penso que el problema de l’educació al nostre país (podeu llegir tant Catalunya com Espanya, si voleu, perquè l’afirmació no perd valor) és pràcticament insoluble, en les circumstàncies actuals (que penso que no canviaran).

Molt directament relacionat amb el tema del consens hi ha el fet que, en època democràtica, s’han promulgat una gran quantitat de lleis educatives. Tal fet s’esmenta típicament com un fet negatiu. Penso que no ho és necessàriament. Vull dir que si totes les lleis que s’han promulgat fossin bones, no hi hauria problema (més enllà de l’adaptació dels alumnes que han començat amb un sistema i han de transicionar a un altre de nou). El problema, en realitat, és que totes aquestes lleis (o la majoria) ha estat un desastre. Un apunt pels que critiquen les comunitats autònomes: la LOGSE (que va inaugurar el merder actual) la va promulgar allò que a alguns tan els agrada dir “el Parlamento de la Nación”. Ho dic perquè des d’alguns fòrums s’apunta a la cessió de competències educatives a les comunitats autònomes com una bala mortal contra l’educació.

Deia que el consens, fins a cert punt, és bo, però a partir d’un moment és nociu. M’explico. Òbviament les actituds autistes són perilloses. Creure’s en possessió exclusiva de la veritat és, sovint, un símptoma de demència. Cal buscar l’opinió d’aquelles persones que hi entenen. Una llei d’educació s’ha de consultar entre els mestres, que seran els que la duran a la pràctica, s’ha de consultar models d’altres països que tinguin bona reputació, etc. Però no es pot pretendre estar d’acord amb tothom, perquè és impossible. El consens no pot ser mai absolut.

El consens també es pot usar com a arma en contra de la renovació i la innovació. Estic convençut (com ja he dit en altres ocasions) que implantar, per exemple, el model finlandès a Catalunya és impossible. Veig impossible que es pogués assolir aquest consens que tant es reclama. Em sembla que no hi estaria a favor ningú, començant pels mestres (a qui s’exigiria molt més, i potser molts d’ells haurien de deixar la feina perquè no arribarien al nivell exigit pel sistema finlandès). Si hi ha massa gent que se sent “perjudicada” per un nou sistema, per brillant que sigui, el consens impedirà que s’estableixi tal sistema, ni que es perjudiqui els alumnes (que són en qui de debò s’hauria de pensar).

Creure que un sistema és millor perquè ha aconseguit més consens és, al meu entendre, voler enganyar-se a un mateix. És apostar per la mediocritat perquè la majoria és mediocre. Fins a un cert punt, consens. Però més enllà, s’aplica la definició de consens que donava Margaret Tatcher:

The process of abandoning all beliefs, principles, values, and policies in search of something in which no one believes, but to which no one objects; the process of avoiding the very issues that have to be solved, merely because you cannot get agreement on the way ahead. What great cause would have been fought and won under the banner: ‘I stand for consensus?’

NB És possible que, en el cas de la “llei Wert” no s’ha arribat, ni de lluny, al mínim consens desitjable. És a dir, que si no tens la intenció de buscar acords amb ningú, no et queixis després que ningú et doni suport.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur