Gent de principis?

by unixzealot

L’1 de novembre, un articulista d’El Nacional, publicava una peça on s’hi deia que un un tal John Carlin, articulista d’El País, en fou acomiadat per sortir-se de la línia editorial. De fet, el senyor Forn mencionava una peça d’en Toni Piqué al mateix “El Nacional”, on s’explicava la notícia. Pel que es veu, el senyor Carlin havia escrit un article a The Times, on explicava una conversa que havia tingut, 15 anys enrere, amb “un home que és encara un pilar de l’establishment” madrileny. En aquella conversa, aquest “pilar” deia: “no puc suportar els catalans”. Per què? “Sempre volen fer tractes. No tenen principis, per l’amor de Déu! Són gent sense principis!”.

Tot això m’ha recordat moltes coses. Avui parlava, al sortir de missa, amb una persona del poble, d’un llibret que vaig llegir fa un cert temps: “Espanya explicada als catalans”. En aquest llibre s’hi començava dient que, durant molt de temps, hi havia hagut un corrent important d’opinió segons el qual el problema era que als catalans no ens enteníem, que no ens havíem explicat prou bé. L’autor del llibre deia que aquesta tesi era absolutament falsa, a més d’insultant respecte els espanyols. D’entendre, ens han entès perfectament, i de fa temps. Saben de quin peu calcem. En tot cas, deia l’autor, som nosaltres, els catalans, els que no hem entès els espanyols — d’aquí el propòsit del seu llibre.

A nosaltres no ens ho sembla perquè ja hi estem acostumats, però no deixa de ser curiós que caiguem pitjor nosaltres que no pas els bascos. Al capdavall, no hem tingut cap banda que s’hagi dedicat a matar jutges, polítics, policies, militars i guàrdies civils. No ens sorprèn perquè hi estem acostumats. Però valdria molt la pena preguntar-s’ho. I d’alguna manera la resposta ens la dóna el “pilar de l’establishment”: els terroristes eren uns assassins, sí, però “almenys” tenien principis. Evidentment això no ho és tot, però prefereixo que llegiu el llibre de què parlava abans.

A més d’aquest llibre, recordava també unes línies que va escriure un periodista que va ser director de La Vanguardia durant la segona república espanyola. Com que les he trobades, les cito textualment:

És un fet senzillament esgarrifós. Hi ha una absoluta bona fe per banda i banda. Perquè —i això és el mal!— el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l’ànima aliena. Quan el català veu que el castellà fa una cosa que a ell el desconcerta o l’indigna, és senyal infal·lible que el castellà actua segons els seus més autèntics impulsos racials. I la contrapartida és igualment exacta.

Si apliquem aquest principi a l'”acusació” d’aquell senyor madrileny, hauríem de concloure, doncs, que el fet de no tenir principis és una de les coses (a falta d’una paraula millor) que “constitueix el fons més pregon de l’ànima” catalana. Suposant, evidentment, que fos veritat que els catalans som gent sense principis.

Ho som?

Anuncis