Out of time

Som el fruit del passat

Month: Juliol, 2014

El “dialecto catalán”

Llegit a internet (Facebook, pàgina “Catalunya t’estimo”) (la negreta és meva):

L’ONU insta el govern espanyol a dir què farà respecte de les víctimes del franquisme.

I s’ho diuen a un partit que encara manté com a honorífic a Franco en molts edificis públics, que subvenciona la seva fundació… Que esperin asseguts.

A l’època de Franco, deien que el català era un “dialecto” (naturalment del castellà), que com a tal no només no tenia valor sinó que era una “berruga” que calia extirpar de l’idioma.

No patiu, que el català no desapareixerà. Simplement, al pas que anem, donarem la raó als franquistes, convertint-lo en un dialecte.

NB: almenys han dit “asseguts” i no “assentats”. No tot és negatiu, al cap i a la fi.

 

 

 

Populisme

El populismo es un PSOE que decida mirarse en el espejo de Podemos. No es un “giro a la izquierda”, no es apostar por más redistribución. Es un partido que cree que buscar a los culpables de la crisis  y castigarlos es una forma de solucionar problemas. Abrazar la retórica de casta y el pueblo, buenos y malos, pretender que todo puede arreglarse a base de la voluntad inquebrantable de líderes honestos y unas cuantas soluciones mágicas (listas abiertas, transparencia, subir impuestos a los ricos) y hacer lo que dice el pueblo. Peronismo, en suma, aunque sea bajo un barniz de rebelión joven o de economistas outsider indignados con la ortodoxia de la troika. Es la izquierda que dice que la crisis nace porque gobiernan los malos, y esto se arregla haciendo que manden los buenos.

http://politikon.es/2014/07/27/tres-opciones-para-el-psoe/

El Quijote va passar per Barcelona

I

Es veu que el diari ABC enumera 100 raons “para una España unida”. Al principi havia llegit l’enumeració en un diari digital, però no m’he pogut resistir de consultar l’article original (gràcies al fet que no és de pagament).

Són moltes les raons, i evidentment no les puc comentar totes en un sol post. Per tant, les aniré agrupant per categories. Avui començaré amb les més fàcils: les raons patètiques. De debò que m’he hagut d’esforçar molt per deixar-ne moltes per a d’altres categories.

II

Comencem, per exemple, amb la 12, anomenada tan sols “Gaudí”. Gaudí, l’arquitecte que es va negar a parlar en castellà a Alfonso XIII, per la qual cosa Joan Maragall va haver de fet d’intèrpret. O com la 21, “Sentirse españoles”: evidentment que si els catalans ens volem sentir espanyols és molt millor directament ser espanyols. Potser als senyors de l’ABC no se’ls deu haver acudit que els catalans que no volem seguir sent ciutadans espanyols és perquè ni ens sentim ni ens volem sentir espanyols. Encara que això, als de l’ABC, no els càpiga al cap (recordeu allò que va dir José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange: “ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en ese mundo”).

O la 36, “Lo más español”: segons Albert Boadella, “Cataluña y España deben estar unidas porque no hay nada más [l’accent no hi és a l’original] español que un catalán”. Així, amb dos collons. Demostració? Argumentació? Què collons! Les veritats no necessiten demostració! La 51 tampoc decep: el testament de Dalí, pel qual declarava “heredero universal y libre de todos sus bienes, derechos y creaciones artísticas al Estado español”. Cony, a qui no li sembla normal que un testament d’un pintor dictamini si els catalans som o no som espanyols i si hem de seguir dins d’Espanya?

Després tenim la 59, patètica per contradictòria: diu que Barcelona, “por su carácter vanguardista e internacional”, ha aconseguit atraure fires de “alcance global” (no, no faré bromes de C++). I a continuació diu que una Catalunya “aislada” restaria atractiu a la ciutat. Em pensava que els mèrits de la ciutat eren d’ella sola, no gràcies a ningú més. Però es veu que no, que sense Espanya, Barcelona no tindria aquest caràcter “vanguardista e internacional”. Els mèrits de Barcelona, segons els de l’ABC, en realitat deuen ser d’Espanya.

La 62 és d’un estil similar: les escoles de negocis “creadas en Barcelona”, com ara ESADE, contribueixen a convertir Espanya en un referent internacional en aquest tipus d’estudis. I clar, si Catalunya s’independitza, doncs… ja no és Espanya qui s’endú el mèrit. La meva pregunta és: i a nosaltres, això, què ens importa? Però per favor, què cony dic! A qui li pot suar la p***a el prestigi d’Espanya?!

El 63 no es queda enrere: “La proyección internacional de la ciudad [Barcelona] es un activo para el conjunto del país [Espanya], aunque sin duda es mucho más eficaz dentro del conjunto de la Marca España”. “Sin duda”. Com el 64, de fet: en una Catalunya independent els Jocs Olímpics de Barcelona 92 no haurien estat possible (el diari destaca que Felip VI, llavors príncep d’Astúries, va desfilar com a abanderat). “El éxito de la candidatura fue un logro de todos los españoles”. Jo sempre he sentit a dir que va ser un èxit del Samaranch, i que l’any 86 la notícia de la candidatura no va ocupar la portada dels diaris espanyols. Però en realitat tot això són mentides, l’autèntic factor decisiu fou que el príncep d’Astúries desfilaria com a abanderat. El comitè olímpic internacional no es deuria poder resistir a aquest argument…

Parlàvem abans de la importància del testament de Salvador Dalí. Però no s’acaba aquí la llista de personatges que ens han de servir de fars i guies en el recte camí. Perquè senyors meus, el fet que Don Quijote passés per Barcelona “en el curso de sus aventuras” demostra que Catalunya “participa del fabuloso territorio cervantino”. Ergo, no ens hem d’independitzar (pregunta: si al final ens independitzem, reescriuran aquell tros d’El Quijote per fer que mai passi per Barcelona?) (raó 74)

Un altre dels fabulosos arguments que hem vist és el del prestigui d’Espanya. Pòsavem abans l’exemple de les escoles de negocis, ara li toca el torn a la sanitat. Segons la raó 78, els hospitals catalans són una referència “nacional”, “un valor para el conjunto de la red sanitaria española”. Vegeu el meu comentari per a la raó 62. El mateix per les raons 79 (“nos ayudamos”), 80 (“la eficacia de la red nacional de transplantes”), 82 (“Miles de españoles estudian en las universidades catalanas”).

La raó 89 val el seu pes en or: “Objetivamente, el éxito define la historia reciente de nuestro país”. No ho escriu el periodista de l’ABC, sinó un senyor que es diu Valentí Pich (president del consell general d’economistes). Bé, cadascú té dret a considerar com a “èxit” el que vulgui.

L’esport, com era d’esperar, no es pot quedar al marge d’aquesta qüestió. “Las diferencias en un momento puntual no afectaron las relaciones de amistad entre los miembros de la selección española”. I? I si l’esport no se’n pot quedar al marge, la gastronomia tampoc (raó 94): “Cataluña comparte con el resto del país un acerbo común […] que se expresa en múltiples campos, entre ellos el de las peculiaridades de la gastronomía local que se funden en un gusto compartido, con platos que viajan de una a otra región”. No sé quina tarifa els hi deuen cobrar, als plats, quan pugen al tren o a l’avió, jo encara no n’he vist cap. Tampoc he vist gaires cops tantes xorrades escrites en tan poques paraules. Em pregunto si els que freqüenteu restaurants xinesos, paquistanesos, indis, etc, sou (segons l’ABC) uns mals espanyols, per no compartir amb “el resto del país” un “acerbo común”.

Però ep, tornem a l’esport: “una selección grande es mucho más competitiva que varias pequeñas”. L’exemple més evident és, segons l’ABC, el cas del Regne Unit. “La última hornada de jugadores españoles que ha marcado una época sin precedentes […] contaba con un gran número de futbolistas catalanes”. En primer lloc, vegeu els meus comentaris per a les raons 62 i etc. En segon lloc, una flor (en aquest cas, tres) no fan estiu (em refereixo al recentment acabat mundial de Brasil). Per cert, us sona el nom de Josep Guardiola? Diuen que ara entrena el Bayern de München i que Alemanya ha guanyat el mundial…

Però seguim amb el futbol: raó 97: “No se pueden perder los clásicos Madrid-Barça”. Bé, en primer lloc, de les coses bones no se’n pot abusar (al final vam acabar tots avorrits d’aquella temporada, em sembla que l’última del Guardiola al Barça, que hi va haver uns 5 “clàssics” en cosa d’un mes…). I en segon lloc, per a alguna cosa hi ha la Champions, oi?

La raó 99 em limito a reproduir-la textualment i a afegir-hi una breu postil·la. Es titula “Los clubes catalanes tienen aficionados en toda España”. “Toda la afición española apoya a los clubes y deportistas catalanes. Los aficionados españoles no distinguen entre comunidades autónomas. El Barça tiene numerosas peñas en Badajoz o en Granada [a molts llocs del món, diria jo]. Los deportistas catalanes, como el resto de los españoles, sienten el aliento de sus compatriotas”. Postil·la: en quins camps i quan juguen quins clubs se sent a dir “Puta Cataluña”? Deu ser cosa del “aliento de sus compatriotas”.

I amb esports acabem: l’any 1900 “el barcelonés Ángel Rodríguez Ruiz funda el Español”. “Santiago y cierra España”.

III

Deia al principi que m’ha costat molt no incloure algunes raons a la llista de les patètiques. De fet, algunes de les últimes més aviat entren en la categoria de mentides (allò que en castellà en diuen “embustes”), però he decidit incloure-les perquè, en qualsevol cas, l’argument (ni que fos cert) seguiria sent patètic.

Si ens hi fixem una mica, veurem que potser la majoria de les raons que qualifico de “patètiques” en realitat són raons escrites/pensades des del punt de vista d’Espanya, és a dir, raons pels quals els espanyols haurien de no voler la independència. Però com que amb això ja hi comptem, i entenc que l’ABC, a qui dirigia el text, no és a ells sinó als catalans, les he qualificades de patètiques igualment, pel fet de pressuposar que els catalans (almenys els independentistes) ens hem d’interessar per l’interès d’un país del qual ens en volem independitzar.

La meva favorita? La 74.

(Non)Originalism

It is in no way remarkable, and in no way a vindication of textual evolutionism, that taking power from the people and placing it instead with a judicial aristocracy can producte some creditable results that democracy might not achieve. The same can be said of monarchy and totalitarianism. But once a nation has decided that democracy, with all its warts, is the best system of government, the crucial question becomes which theory of textual interpretation is compatible with democracy. Originalism unquestionably is. Nonoriginalism, by contrast, imposes on society statutory prescriptions that were never democratically adopted.

Antonin Scalia, Bryan A. Garner, Reading Law: The Interpretation of Legal Texts, Thomson/West, 2012. Pàgina 88.

Eduardo Madina, el postnacional

I

Llegeixo una entrevista a Eduardo Madina, que al final sembla que no ha estat escollit nou secretari general del PSOE, a JotDown. És una entrevista llarga, com acostumen a ser les que fan a JotDown, i toquen bastants temes. Naturalment parlen de Catalunya, però abans voldria fer un apunt sobre una pregunta que li fan sobre educació. Li pregunten: “¿Cuál es su modelo? ¿Finlandia?”. La resposta, malgrat començar amb una veritat com un temple, em confirma el meu convenciment que, a Espanya (i a Catalunya encara més) el problema de l’educació (per dir-ho d’alguna manera) no té remei.

La veritat com un temple és que “Finlandia es un modelo que compete al conjunto de la sociedad. Involucra a las familias con una actitud que no es legislable. No se consigue con una ley ni con una aprobación de un texto en el Congreso de los Diputados” (per cert, curiós que deixi de banda el Senat, oi?). Completament cert. I és justament per això que dic que, ni a Espanya ni (menys encara) a Catalunya, hi ha remei. De fet, la resta de la resposta és de manual: el que sembla preocupar al senyor Madina és la “firma de convenios o de concertación con colegios concertados que segregan a niños y niñas”; pel que fa la resta, tot es tracta de finançament, ni que sigui per a les comunitats autònomes (això sí, “con objetivos comunes para el conjunto del Estado”). Quina gran revolució!

II

Però passem al tema de què volia parlar. L’entrevistador pregunta al senyor Madina si està en contra d’un referèndum a Catalunya. Fixeu-vos que parla d’un referèndum, no d’el referèndum. Al fer servir un article indeterminat, no sabem de quin referèndum (o “consulta”) es pot estar referint. I, efectivament, el senyor Madina respon que està a favor d’un referèndum i del dret a decidir “del conjunto de la sociedad”. Societat espanyola, com es veurà de seguida. Ja que si alguna cosa té clara l’entrevistat és això, que el dret a decidir és, en tot cas, d’Espanya, i aquí podríem recitar a pleret la primera part del famosíssim article 2 de la constitució. Ell està a favor d’un referèndum en què Espanya voti… una reforma federal de la Constitució. No puc evitar que em vingui al cap el follet del federalisme, que ja coneixem els que, ni que sigui de tant en tant, mirem el Polònia.

L’entrevistador, però, no desisteix. Se’ls pot negar als catalans, pregunta, el dret de fer una consulta per decidir si volen o no seguir formant part d’aquest estat, sigui federal o no? I la resposta del senyor Madina torna a ser de manual: “Si entendemos la democracia como respeto a las normas y a las competencias de cada institución, sí”. “¡Faltaría más!”, que podríem afegir. Com diu el senyor Madina, si l’ajuntament de Cádiz no pot declarar la guerra i el govern “central” (sic) no pot determinat les multes de trànsit en aquest mateix ajuntament (cosa en la qual no hi estic d’acord, ja que la legislació sobre trànsit la dicta… no l’ajuntament sinó l’Estat, encara que l’ajuntament digui en quin sentit s’ha de circular en un carrer concret), doncs molt menys poden decidir els catalans si volen seguir formant part de l’estat espanyol.

Però això és una anècdota. Perquè el que de debò ens està dient Eduardo Madina és que negar la consulta del 9-N és democràtic. En el fons el que està fent és dir-nos que fora de la Constitució no hi ha democràcia (ara mateix em ve al cap una altra frase: extra ecclesiam nulla sallus, fora de l’Església no hi ha salvació). Fora de la constitució espanyola, evidentment! El senyor Madina entén, sembla ser, que la sobirania espanyola és d’on emana la democràcia. La democràcia és el respecte a les normes… que ha donat Espanya, l’únic subjecte que en pot donar (again, llegiu-vos l’article 2 de la constitució). És com un peix que es menja la cua.

Diu més endavant que “[e]l sujeto político trasciende a una comunidad autónoma o a otra, es de todos”. De tots? No! De tots els espanyols. Per què? Doncs perquè ho diu la constitució. I punt. Podrà ser federal o no, però serà constitució, constitució espanyola, de la nació espanyola, única sobirana i amb legitimitat per decidir si Catalunya pot o no separar-se de la “resta” d’Espanya. Senyors, aquest és el missatge d’Eduardo Madina, no us enganyeu.

III

Però el millor encara ha d’arribar. Quan l’entrevistador li parla del model canadès, de l’escocès i del de Montenegro (per cert, amb un referèndum organitzat per Javier Solana, del PSOE), respon el següent:

“El discurso de las naciones está superado, estamos en una etapa postnacional en la que personalmente tengo mucha influencia de la escuela de Fráncfort. Interpreto la política en términos postnacionales. El concepto nación ya no ordena mis pensamientos. Vivo en términos de sociedad y de ciudadanía. En términos de pertenencia a Estados de derecho. El espacio público es de todos. Si lo queremos partir, juntar o restar compete a todos”.

El pitjor d’això és que hi ha gent que realment s’ho creu. Que de debò pensa que “el discurso de las naciones está superado”, que realment estem en una etapa postnacional. Em sona a discurs de “ciutadans del món”, que em sembla una xorrada de dimensions còsmiques. El senyor Madina, de totes maneres, diu que el concepte de nació “ya no ordena mis pensamientos”, que ell viu en “términos de sociedad y de ciudadanía”. De societat espanyola i de ciutadania espanyoles, s’entén. “En términos de pertenencia a Estados de derecho“. Que curiosament pot ser l’espanyol, però ves per on no un de català. I la cirereta final: “El espacio público es de todos. Si lo queremos partir, juntar o restar compete a todos”. A tots els espanyols, sens dubte. Recordeu, per favor, un cop més, l’article 2 de la constitució espanyola. Encara que parli de nació.

És la mateixa trampa de sempre. La trampa d’assumir l’existència de la nació i de l’estat espanyol com una realitat consubstancial a la naturalesa, eterna, inqüestionable, gairebé de dret diví. Un estat que encarna la democràcia, que no pot existir fora de la realitat de l’estat i la nació espanyoles. Sona molt bé: basar el discurs anti-independentista o anti-consulta no en el concepte de “nació” (que a algú li podria sonar ranci), sinó en el de societat i en el d’estat de dret, espanyols naturalment, com a eufemisme de nació. Quina diferència hi ha, sinó, entre la nació espanyola i la societat espanyola? I en què es fonamenta l’existència de l’estat espanyol? I com es pot argumentar que la societat catalana està inclosa, necessàriament, a la societat espanyola? Com es justifica? Quan el senyor Madina diu que l’espai públic és de tots, en aquest “tots” ell només hi veu “tots els espanyols”. I quan diu que si el volem “partir, juntar o restar compete a todos”, novament aquest “todos” vol dir “todos los españoles”. Ho té tan interioritzat que no li cal explicitar-ho. Com quan diuen “hablemos en español que nos entendemos todos”. La resta del món, com si no existís.

Per això diem, amb raó penso jo, que, en el fons, PP i PSOE són iguals en aquest tema. La diferència és de llenguatge. El PP ho diu a les clares, sense amagar-se’n ni inventar-se nous llenguatges i nous conceptes per a les mateixes realitats de sempre. El PSOE, en canvi, sempre més sibilí, parla de federalisme, de reformar la constitució, d’una “línea de convivencia federal que nos mantenga unidos en nuestra diversidad”. Seran diferents en el llenguatge, en les formes, i no dic pas que això no sigui important. Però pel que fa al que és essencial, al que és important, al fons de la qüestió, són idèntics. Per si encara no ho sabíeu.

Morir com els grans

En una letrina, como debe ser. Y sentado literalmente en ella, porque estaba haciendo caca. Así es como deben morir los grandes y así es como ha muerto Tywin Lannister.

http://www.jotdown.es/2014/06/juego-de-tronos-iv-tormenta-de-pavas/

On hi diu “Spanish” també hi podria dir…?

The Spanish have very little civic or public spirit, as you can judge from the litter they throw around, or, as another example, the low number of people who give blood. They do not like joining organizations (unless they involve sport). They will do whatever is necessary to further themselves, or their families, but little or nothing to benefit their local community.

Marian Meaney, Culture Smart! Spain. Kuperard. Pàgina 58.

Les fel·latrius

Les fel·latrius de Mallorca i Barcelona són les filles atrevides de les bagasses disfressades de senyora que ens han dut fins aquí amb els seus discursos a la premsa, a les universitats i als pulpits politics. En aquest país la prostitució està tan interioritzada, els nostres líders d’opinió estan tan convençuts que tot es pot comprar, que alguns columnistes no s’han pogut estar de criticar, després d’alliberar el sermó de torn, que les fel·latrius guanyadores només s’enduguessin de premi una ampolla de cava de tres euros.

Enric Vila, http://www.elsingular.cat/cat/notices/2014/07/mamading_101675.php

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur