Out of time

Som el fruit del passat

Month: gener, 2014

Never seem wise…

Never seem wiser, nor more learned, than the people you are with. Wear your learning, like your watch, in a private pocket: and do not pull it out and strike it; merely to show that you have one. If you are asked what o’clock it is, tell it; but do not proclaim it hourly and unasked, like the watchman.

Lord Chesterfield, Cartes al seu fill, carta del 22 de febrer de 1748.

I tu, què triaràs?

Que la història es pot manipular, és evident. Que es pugui explicar història sense manipular-la, no ho és tant. Educar també és manipular, i reprimir. I a vegades els que més acusacions de manipulació fan són els que més callats haurien d’estar. Pensava aquestes coses al llegir un altre article  aparegut a “El País” (gràcies Joan per posar-lo al Facebook), i que parla, justament, de manipular la història.

I

Quan en Jep Cabestany, de La Competència, diu que quan Franco (les seves tropes, s’entén) va entrar per la Diagonal a Barcelona, una gran multitud de gent va sortir a rebre-les, braç alçat, i cridant “Franco, Franco”, estar dient una veritat com un temple. Sí, va ser així. I quan Hitler va entrar a Viena, també va ser rebut per grans multituds. Us estranya? A mi, no. Després de tres anys de guerra, i de les atrocitats que s’havien comès en banda republicana (que eren les que coneixien els catalans, ja que és al bàndol republicà on Catalunya s’havia posicionat), no m’estranya gens que n’estiguessin fins als collons. I si per acabar-se la guerra cal pagar el preu dels soldats franquistes entrant per la Diagonal, es paga i punt, que això és molt català.

Hi ha dues frases de Joan Estelrich, el “personatge estrella” de l’article de què parlo, que valen el seu pes en or. La primera és del 20 de desembre 1935, la segona del 20 de juliol del 1936:

Nosotros, la LLiga, estamos decididamente al lado de los conservadores españoles en todos los problemas generales; pero los conservadores están contra nosotros furiosamente en la cuestión catalana.

Yo, como catalán, debo desear el triumfo del gobierno y como español, el de los sublevados.

Esquizofrènia? Fins a un cert punt. La Lliga Regionalista era un partit conservador, molt conservador. Era nacionalista? Jo diria que no. Era catalanista. Era, com el seu nom indica, regionalista. Diu l’autora de l’article que vindria a ser l’equivalent del que avui seria CiU. No hi estic del tot d’acord, potser seria més encertat dir que seria l’equivalent del PP català de l’època de Josep Pigué i Montserrat Nebrera — no, sens dubte, del de Vidal Quadras o del d’ara de Sánchez Camacho. Un catalanisme entès, simplement, com un respecte als trets fonamentals de la identitat catalana, però sense posai mai en qüestió l’espanyolitat de Catalunya ni la unidad de la Patria. Un catalanisme, això també, regenerador en clau espanyola. L’única diferència entre la Lliga i els conservadors espanyols seria justament la seva visió de Catalunya.

O no. Jo crec més aviat que ho era la seva visió d’Espanya. Perquè en la visió d’Espanya que tenien els conservadors espanyols era lògic exigir que Catalunya deixés el català i la resta de trets identitaris, és a dir, l’assimilació. En canvi, la Lliga, pel fet de no ser nacionalista ni independentista, sinó tan sols “catalanista” i defensar la identitat catalana però sense qüestionar la unitat d’Espanya, en realitat el que està fent és oferir la seva visió d’Espanya, diferent de la dels conservadors espanyols, una visió d’Espanya que seria allò que, en temps moderns, se n’ha vingut dient l’Espanya plural.

L’encertava de ple el senyor Estelrich quan deia que, com a català, desitjava el triomf de la República, que havia concedit l’Estatut d’Autonomia, i sabia perfectament que els sublevats eliminarien sense contemplacions en cas de victòria. En canvi, com a espanyol, desitjava el triomf dels sublevats, que acabarien amb un règim que despreciaven i que veien com l’avantsala d’una revolució comunista i anarquista. I en aquests termes és lògic que digui que la victòria dels sublevats és un mal menor si el comparem amb una Catalunya independent amb dictadura del proletariat anàrquic, en paraules textuals. El mal menor.

Davant del dilema entre haver d’acceptar un règim relativament tolerant amb Catalunya però perillosament amenaçat per la revolució anarquista, i un altre ideològicament afí però amb idees radicalment diferents pel que fa a Catalunya, Estelrich (i els de la seva colla) va preferir… lo segon. Per què? Aviam, segur que l’experiència republicana els deuria ser molt traumàtica, amb ferides de tota mena, la qual cosa evita o almenys dificulta fer anàlisis racionals i desapassionades. Llegia en uns dietaris de Gaziel (si no m’equivoco) que molts catalans que van donar suport a Franco, al cap d’uns anys, es van veure profundament defraudats, però també profundament impotents de fer res per treure’l del poder. El propi Estelrich ho diu (30 de gener de 1940):

Hace un año, el día de la liberación, toda Catalunya unánime estaba por Franco y el movimiento; era el momento para emprendrer una política de conciliación moral, de integración española. Después han venido las decepciones; toda Catalunya se siente, con razón o sin ella, hostilizada.

Ai, fillet meu! Aquest és un dels pecats capitals dels catalans: que ens entestem en no voler entendre Espanya, potser de tan preocupats que estem perquè Espanya no ens entén! Però és que algú amb dos dits de front podia esperar-se, de Franco i dels sublevats, una política de conciliación moral, de integración española? Mira que se n’ha de ser, de curt de vista! Franco i els seus van fer i guanyar la guerra per imposar als altres la seva ideologia, la seva moral (oficial), la seva concepció d’Espanya i les seves maneres de governar-la. Punt. Ells no volien cap mena de reconciliació, volien vencedors (ells) i vençuts (els altres). I, evidentment, als vençuts se’ls sotmet. ¡Que por algo hemos ganado la guerra, coño!.

II

¿Debo pensar que mi abuela materna, castellana, que era costurera, vivía en un quinto sin ascensor y, en tanto que mujer, no tenía ningún derecho, era la opresora, y mi abuelo paterno, catalán, que tenía dos criadas, una fábrica, un gran piso en Barcelona y tres casas en Lloret de Mar, el oprimido?

No, aquest no és un exemple de manipulació històrica, sinó de manipulació de conceptes, de paraules, que encara és pitjor. I m’atreviria a dir que de forma malintencionada. Perquè ella parla d’opressió econòmica, de classe, quan el tricentenari de 1714 parla d’opressió política, nacional, i tal diferència tampoc costa tant de veure-la. Evidentment que la seva àvia materna no exercia, ella personalment, directament, cap mena d’opressió, i menys encara de classe. Però ella, per més pobra que fos, podia parlar en el seu idioma a tot arreu, cosa que el seu avi patern no podia fer, per més ric que fos (per posar un exemple). No sé si això, per a l’autora de l’article, és quelcom important. Vés a saber.

Critica l’autora el preàmbul de la declaració de sobirania aprovada pel Parlament, que afirma que “la dictadura de Franco va comptar amb una resistència activa del poble de Catalunya”, i es pregunta l’autora a on queden Estelrich, Cambó, D’Ors, Dalí, Pla, etc. És ridícul recórrer a aquesta mena d’arguments. El preàmbul en qüestió no diu que tots i cadascun dels catalans es va oposar, sempre i en tot moment, a Franco. Diu que el poble català hi va oferir resistència. No fou sempre i en tot moment per part de tots els catalans, certament. I la declaració probablement exagera una mica, com s’exagera quan es parla de la resistència francesa contra els nazis, etc.

Però no en tot l’erra l’autora. És cert que el fet de ser tots catalans no ens agermana. I és cert que, si arribem a ser un Estat independent, haurem de resoldre temes com ara la sanitat, l’educació, l’avortament, etc, i ho haurem de fer solets, sense poder donar la culpa als altres. I sí, segurament arribarà un moment en què haurem de triar, potser alguns acabaran fent el mateix que el senyor Estelrich va fer l’any 1936. Em pregunto què triaria l’autora de l’article…

III

Conclusió: l’autora fa trampa. Fa trampa perquè a on es parla d’una opressió de caràcter político-identitari, ella hi posa opressió econòmica i de classe. I encara que hi hagi hagut catalans que hagin prioritzat els seus interessos econòmics particulars per davant d’un règim més o menys democràtic i més o menys tolerant amb Catalunya, per més gent que hagués anat a rebre Franco a la Diagonal cridant i alçant el braç, tot això no treu el que Espanya ha fet i ha intentat fer.

Per a un altre dia, i valdria molt la pena fer-ho, queda analitzar el rol que la burgesia, la “classe obrera” i l’eix dreta-esquerra ha tingut en això que, al llarg del temps, s’ha vingut dient “catalanisme” i/o “nacionalisme”.

Disciplina de vot, “again”

Amb el tema de la llei de l’avortament ja en vaig parlar, i ara torna a sortir el tema amb els diputats del PSC que, en contra del criteri de la direcció del partit, han votat a favor de demanar a l’Estat la transferència (via article 150.2 de la “Consti”) de la competència per a convocar referèndums — o consultes, vaja. La direcció del partit ha exhortat als “díscols” a tornar l’acta de diputat. Ho han de fer?

I

Comencem parlant del concepte de disciplina de vot. Tal qual està feta la llei electoral, la disciplina de vot té tot el sentit, ja que els diputats deuen el seu lloc completament al partit. En funció de quants vots obté el partit, entren més o menys diputats, que actuen com a delegats seus a la cambra legislativa corresponent. El partit determina qui, i en quina posició, va a la llista. El ciutadà, al votar, no té cap llibertat, absolutament cap, sobre aquesta llista: o l’accepta del tot o la rebutja del tot. Punt. Ja que és el partit qui ha col·locat el diputat al Parlament, és lògic que li exigeixi lleialtat. Al capdavall, sense el partit el diputat no tindria l’escó que té.

És democràtic? No gaire, però la llei electoral és la que és. I Catalunya, per cert, encara no té llei electoral pròpia (em sembla que és l’única “autonomia” que no en té), per tant es regeix per l’espanyola. Ara estava pensant en quin parlament espanyol va aprovar la llei electoral vigent, però me n’aniria per les branques — per dir-ho d’una forma una mica bèstia: la “democràcia” espanyola actual té la seva legitimitat en el règim sortit del 18 de juliol… oi que m’explico? algun dia en parlaré.

Però no ens desviem. Els diputats, doncs, com a conseqüència de la llei electoral, es converteixen en “peons” dels seus partits. Per tant, quan els diputats exigeixen llibertat de vot al Parlament, se’ls hauria de començar recordant que ells són allà per obra i gràcia del seu partit, al qual voluntàriament s’han unit i que lliurement han acceptat anar a les llistes. Sabien el que es feien. No estic defensant que no hi pugui haver cap dissidència en un partit polític, tot el contrari. Simplement dic que els diputats, al Parlament, en realitat són delegats dels seus partits. El seu escó el deuen molt poc als ciutadans: tan sols una “nota de tall”, que diu “fins al número x, entreu; els següents, fora”.

Per tant, doncs, la conclusió lògica de tot plegat és: els diputats del PSC que no van votar “no” a la proposta han de dimitir de diputats. Han trencat la lleialtat al partit. Moralment, és raonable pensar així. Legalment no, ja que hi ha jurisprudència establint que un cop un diputat ha obtingut l’acta, és seva i no del partit. És a dir, que el partit no té cap instrument legal per obligar-los a dimitir. Potser (no n’estic del tot segur), com a molt, pot fer-los fora del “grup parlamentari” i enviar-los al grup mix.

II

Se’m pot objectar que els diputats tenen (o almenys haurien de tenir) una cosa que se’n diu llibertat de consciència. I sens dubte que la tenen. Poden tenir motius per votar diferent del que el seu partit els indica. Però fent-ho trenquen la “filosofia” de la llei electoral, i d’alguna manera estan fent trampa. L’elector, el pobre elector (que és qui rep totes les bufetades en aquests assumptes, ja que sempre se li acaba pixant a la boca), no va escollir diputats “nominatim”, sinó una llista d’un determinat partit. En funció de la quantitat de persones que van introduir aquella papereta a les urnes, el partit va rebre una quantitat determinada d’escons. I s’esperava que els diputats votarien en funció del que digués el partit, ja que els electors van votar partits, no diputats.

Per exemple, si jo vaig votar un partit a favor de prohibir el Windows, m’emprenyaria molt que sortís un diputat díscol votant en contra de la prohibició. Jo no vaig votar aquell partit perquè m’agradessin els diputats que presentava, sinó per la seva ideologia. I els diputats díscols, al trair el partit, haurien traït el meu vot.

Sí, ja ho sé, el PSC portava, en el seu programa electoral, unes afirmacions per les quals és raonable pensar que hauria d’haver votat que sí a la proposta. I per això tan se l’ha criticat. I els diputats “díscols” segurament s’hen emparat en aquest argument per a justificar el seu vot. I és per això que entenc que, en aquest cas, moralment no és tan clar que hagin de dimitir. Poden considerar, legítimament, que el sentit del seu vot està més en consonància amb la ideologia del partit, o amb la ideologia dels votants del partit. Poden considerar que el vot que se’ls pretenia imposar era una traïció a l’ideari del partit que públicament es va donar a conèixer (en forma de programa electoral) als electors de cara a les eleccions.

III

La disciplina de vot no és un problema per ella mateixa, sinó que és un símptoma del que, al meu entendre, és l’autèntic problema: que no són els diputats, sinó els partits polítics, els que s’han atorgat la representativitat. I ja sabem tots com funcionen els partits polítics: per afinitat, lleialtat i servilisme. Renovar un partit polític és extremadament difícil, perquè cal entrar-hi, i només pots ascendir-hi si justament fas tot allò que et proposes eliminar. Només quan hagis arribat a la cúspide (si és que hi arribes), estaràs en condicions de “desmontar el tinglado”.

Analitzem d’altres sistemes, com el britànic o el francès — però especialment el britànic. Si la Cambra dels Comuns té 650 diputats, el país té 650 circumscripcions electorals — el Parlament català té, per contra, 135 diputats però només 4 circumscripcions. Cada districte electoral escull un, i només un, diputat. El que obté més vots guanya. Que no t’agrada el teu diputat? Vota’n un altre. Ni que sigui del mateix partit. O de cap partit en concret. D’aquesta manera, és més fàcil que un Parlament sigui representatiu. Perquè ara, un diputat, està en una doble tensió: la del partit al qual pertany, i la del districte que l’ha escollit. I haurà de vigilar de no fer emprenyar massa els que l’han triat, perquè potser el pròxim cop s’ho repensen.

Per exemple. Imaginem-nos que el Berguedà és un districte electoral, i hi ha dades que ens porten a pensar que la majoria de votants de CiU del Berguedà són independentistes. CiU faria bé de no presentar, per al Berguedà, un diputat que no ho sigui, perquè potser no l’escolliran — potser votaran el candidat d’ERC. I al revés. Un partit ha de modular el seu discurs, i els seus candidats, en funció de la ideologia dels seus votants al seu territori.

Com que el diputat té una doble dependència, en aquest cas té tot el sentit que disposi de llibertat de vot, perquè no és un simple peó o representant del partit. El seu escó el deu als ciutadans que l’han escollit. Que l’han escollit perquè els hi agradava el partit al qual pertany? Potser. Però és quelcom difícil de saber. El que és segur seguríssim és que els electors només podien posar un nom, podien posar el nom que volguessin (dels que es presentaven, clar), i van posar el seu. I com que és a ells a qui el diputat ha de representar, ha de tenir llibertat per ajustar el seu vot en la línia dels seus votants.

IV

El que no podem fer és pretendre tenir els “avantatges” d’un sistema (llibertat de vot) però sense els “inconvenients” (el sistema d’elecció de diputats).

Those who trave…

Those who travel heedlessly from place to place, observing only their distance from each other, and attending only to their acommodation at the inn at night, set out fools, and will certainly return so. Those who only mind the raree-shows of the places which they go through, such as steeples, clocks, town-houses, etc., get so little by their travels, that they might as well stay at home. But those who observe, and inquire into the situations, the strength, the weakness, the trade, the manufactures, the government, and constitution of every place they go to; who frequent the best companies, and attend to their several manners and characters, those alone travel with advantage; and as they set out wise, return wise.

Lord Chesterfield, Letters to his son, Carta del 30 d’octubre de 1747, o. s.

El que diuen que no es vol sentir (o escoltar)

Es veu que avui un senyor que es diu César Molinas, que es veu que és català, matemàtic, doctor en economia a San Diego (EUA) i ex alt càrrec del PSOE a Madrid, ha escrit a “El País” un article suficientment extens titulat Lo que no se quiere oír sobre Cataluña, on es proposa donar dos arguments en contra de la independència de Catalunya. Xavier Sala i Martín no ha tardat a respondre, de forma força encertada crec jo . Estic d’acord amb en Sala i Martín pel que fa a les crítiques als dos motius de César Molinas, i també estic d’acord amb ell que és un article (el del senyor Molinas) que val la pena llegir.

I

De totes maneres, el que a mi més m’ha sorprès de l’article és l’anàlisi històrica que fa. Parlar del “fet diferencial català” des de la dialèctica “nord-sud” és molt interessant, i penso que confirma, d’alguna manera, una intuïció que vaig llegir per algun lloc i que jo mateix em plantejo: que l’arrel dels problemes de Catalunya és que és un país “mal situal” al mapa d’Europa, per dir-ho d’una altra manera: massa al sud. Clar que es pot objectar que, si fossim més al nord, segurament ens haurien afectat coses com la Guerra dels Trenta Anys (i les altres guerres dites “de religió”), la I i II Guerra Mundials ens haurien afectat de ple, etc. Tot té avantatges i inconvenients.

“Catalunya és carolíngia”, vaig llegir fa no massa temps. I pel que fa al permanente éxtasis transpirenaico, em recorda allò que en Gaziel en deia el “complex d’atracció ultrapirinenca” (Quina mena de gent som — El secret d’una migració misteriosa, part 7). Es podria arribar a dir que Catalunya ha estat la porta d’entrada a Espanya dels corrents (de tota mena) que venien d’Europa. En aquest sentit, i amb la vènia dels historiadors, a grans trets firmaria l’anàlisi del César Molinas (primer paràgraf sota l’epígraf (Los catalanes, europeos pata negra). Del segon en firmaria la següent cita:

El problema del encaje catalán en España es el del encaje de un pueblo norteño en un país sureño. Es un problema de muy difícil solución, agravado por la ausencia de un Cavour catalán que impulsase un proyecto nacional capaz de integrar a los demás pueblos de la Península. Es un problema que se arrastra desde hace siglos y que no se arreglará ignorándolo o negándolo.

Quina és la causa del declivi català des de mitjans segle XV fins a principis del XVIII? Poso a Google “Compromís de Casp” i em diu que fou l’any 1412, a principis del segle XV, que tal compromís tenia per objectiu resoldre la successió de Martí l’Humà, mort sense hereu legítim. L’escollit fou el castellà Fernando de Antequera, en deteriment del comte Jaume II d’Urgell. És curiós perquè César Molinas atribueix el declivi català a la manca d’un monarca absolut, i llavors recordo que Jaume d’Urgell era més aviat de tendències absolutistes. Deia en Gaziel que Catalunya, al perdre la batalla de Muret (l’any 1213, quasi dos segles abans), va perdre tota oportunitat d’extendre’s vers el nord (que, segons Gaziel, era l’autèntica vocació catalana) i es va veure abocada a fer aventures a la Península, en contra dels seus instints). Jo dic que, amb el compromís de Casp, Catalunya potser hi va perdre tant (o potser més, no ho sé) que dos segles abans.

També és curiós que el segle d’or de la literatura castellana (i, segons Molinas, també de l’anglesa i la francesa) fos una època de desert per a la catalana. Pel poc que recordo de la meva època d’escolar, crec que el segle d’or de la literatura catalana havia estat abans. “Again”: hi tindrà alguna cosa a veure la instal·lació d’una dinastia castellana?

Afirma també César Molinas que gràcies a Felip V la revolució industrial va poder implantar-se a Catalunya. Ho diu basant-se en el fet que les institucions catalanes “tradicionals” (és a dir, les que Felip V va abolir) haurien constrenyit Catalunya, fent-li perdre’s la revolució industrial. A primer cop d’ull, em sembla equivocat. En primer lloc, per la “mentalitat menestral” catalana i per la comprensió del treball no com un càstig diví sinó com una elecció que dignifica la persona. I en segon lloc perquè si Felip V, a l’abolir les institucions catalanes, li va dotar de les castellanes, com s’explica, llavors, que la revolució industrial tingués lloc a Catalunya i no a Castella?

Al meu entendre, on sí que l’encerta, d’alguna manera, el senyor Molinas és en la falta d’ambicions. És un tret característic català. Si els francesos tenen la grandeur, els catalans tenim la petiteur. I som hipercrítics amb tot el que és nostre — en l’àmbit esportiu, cultural, institucional, etc. Un petit apunt sobre el gusto por una fuerte regulación de la sociedad y de la actividad económica: no crec que sigui un tret nacional català. Penso, més aviat, que justament pel fet que a Catalunya hi va haver revolució industrial, els moviments socialistes, comunistes i anarquistes van trobar, al nostre país, un terreny molt abonat, i encara ara, a Catalunya, ser d’esquerres està molt ben vist i ser de dretes molt mal vist — llegiu, per exemple, “Ets de dretes i no ho saps”, del periodista Josep Martí. De totes maneres, però, segueixo pensant que Catalunya és un país profundament conservador, i que hi ha bastanta gent que, tot i dir-se d’esquerres, en realitat són bastant de dretes.

No s’oblida el senyor Molinas de parlar dels projectes de catalanitzar Espanya (paraules literals seves), existents a la segona meitat dels segles XVIII i XIX (i jo hi afegiria el primer terç del XX, més o menys fins a la guerra civil). Aquests intents van fracassar, la qual cosa, segons Molinas,

provocó el retraimiento de los catalanes, que todavía dura, su aversión a participar en el gobierno del Estado tanto a nivel político como burocrático, que también perdura, y el fortalecimiento de la mentalidad menestral ante la quiebra de alternativas más ambiciosas.

Entenc el que diu César Molinas, però convindria tenir presents algunes coses. En primer lloc, que és lògic que, davant del fracàs d’intents de reformar Espanya, els catalans que hi participaven ho donessin per perdut i no insistissin més — de totes maneres, van tardar molt, però que molt, a captar el missatge que Espanya no es volia reformar. I en segon lloc, en la línia del que apunta Germà Bel, és una profunda intolerància pretendre canviar qui no vol canviar.

II

Deixem el passat i tornem al present. Jo no sé si Espanya no té un projecte de futur amb capacitat integradora. Sí estíc d’acord que el régimen político de 1978 está basando su supervivencia en la táctica del avestruz, negando las crisis para no tener que hacer ningún cambio significativo. En el que estic radicalment en desacord (i em sorprèn que algú com César Molinas afirmi el que afirma al seu article) és que el projecte independentista sigui també una manera de negar una crisi que, segons Molinas, afecta Catalunya de manera molt semblant a Espanya.

Sembla que el senyor Molinas no s’adona que justament són aquestes crisis que ell menciona les que han actuat de catalitzador i intensificador del moviment independentista, i que això té lloc, com a mínim, des del dia en què un partit com ERC va passar, l’any 2003, de 12 a 23 escons al Parlament català. Aquell dia es va obrir un nou capítol a la història de Catalunya — en una època, per cert, força anterior a l’actual crisi. L’aposta per la independència, per construir un estat nou, és justament la base, el fonament, per a poder canviar tot el que s’ha de canviar, és el voler dotar-se de les eines per a poder-ho fer — en això coincideixo, novament, amb Xavier Sala i Martín: “l’aspecte més positiu de la independència és que ens dóna l’oportunitat de canviar les coses”, com per exemple el sistema educatiu i el judicial — una altra cosa és si, després, ho farem millor o pitjor, però fer-ho bé o malament estarà completament a les nostres mans.

Jo no sé si Espanya necessita Catalunya. No em preocupa massa donar resposta a aquesta pregunta, entre d’altres coses perquè no voldria caure en la petulància. M’inclino a pensar que no, que de fet la independència de Catalunya pot ser una molt bona oportunitat per a Espanya: en primer lloc, perquè es despendrà del que, per a ella, és una eterna i considerable font de problemes (allò que ells en diuen el problema catalán), la qual cosa, almenys en teoria, els hauria d’alliberar energies per a concentrar-se en resoldre d’altres assumptes. I pel que fa a la gran asignatura pendiente de España, la “adopción de una cultura del trabajo como opción de realización personal y no como castigo divino“, insisteixo en el que diu Germà Bel: no es pot pretendre canviar qui no vol canviar. De fet, se m’acut que Espanya podria sentir-se amb més ànims de canviar sense Catalunya, ja que potser així no ho percebria com una “imposició”.

I Catalunya, necessita Espanya? El motiu “en negatiu” cau pel seu propi pes: justament, pel fet d’estar dins d’Espanya (i per tant vinculada al seu marc legal i constitucional), Catalunya no pot fer les reformes que necessita. Als espanyols els encanta parlar d’una suposada confrontació entre catalans per culpa de l’independentisme, i César Molinas s’apunta al carro. És el que en anglès s’anomena wishful thinking, i que jo en dic “pensar que ja existeix el que voldries que existís”. I pel que fa al motiu “en positiu”, segons el qual Cataluña necesita ambición, llegiu sisplau la rèplica de Sala i Martín, ja que ell ho explica molt millor del que jo ho podria explicar. En qualsevol cas, potser seria millor aprendre dels francesos i la seva grandeur.

III

No parece haber nadie en el mapa político que asuma la idea de España como nación de naciones para reconstruir sobre ella la casa común. A mí me parece que ya es demasiado tarde — no lo era hace cuatro años — para intentar una reforma federal de la constitución. Hay que ser más ambiciosos y la sociedad civil también tiene que tener un papel decisivo en este debate. No bastan albañiles: se necesitan arquitectos para evitar que se nos caiga la casa encima.

Llegint això em ve al cap una cosa que vaig llegir ja fa molts anys, en un llibre d’Agustí Alissent, monjo de Poblet, que deia que l’Església ofereix aigua a l’hora de la cervesa, i cervesa a l’hora del whisky. Diu el senyor Molinas que ara no hi ha ningú que “asuma la idea de España como nación de naciones”. I us estranya? Perquè d’haver-n’hi, n’hi ha hagut. Ara ja no, clar. Perquè els que hi havia a Catalunya ja aposten per la independència. I a Espanya ni n’hi ha hagut, ni n’hi haurà. Perquè és una idea radicalment aliena (de fet, contrària) al concepte espanyol tant d’Espanya com de nació.

Por las razones aducidas en el epígrafe anterior, el debate sobre qué hacer con Cataluña sólo tiene pleno sentido en el marco más amplio del debate sobre qué hacer con España. Ahora bien, si este último debate no pudiera tener lugar, porque la clase política se negase a ello, o si fracasara en el intento de construir un proyecto de futuro atractivo para los españoles, lo mejor que podrían hacer los catalanes es soltar lastre y plantearse el debate por separado. Por lo dicho hasta aquí, tampoco está claro a priori que a nivel catalán pudiera consensuarse un proyecto integrador y ambicioso pero, en mi opinión, estaría justificado intentarlo.

Penso que la classe política es nega a construir un proyecto de futuro atractivo para los españoles, perquè a Catalunya cada cop més gent arriba a la conclusiió que no queda cap alternativa a la independència (encara que no fos l’opció preferida, llegiu l’útim llibre de Germà Bel), i perquè a Espanya no ha existit mai — al cap i a la fi, per què he d’oferir un projecte atractiu, quan “són meus” i no poden marxar de cap de les maneres?

I sí, ho diu molt bé César Molinas, soltar lastre, tant Catalunya com Espanya. Millor que ens plantegem, cadascú, el debat per separat. Sí, està justificat i val la pena intentar-ho.

IV

Un últim aspecte que no voldria deixar de banda. He començat dient que el que més m’ha agradat de l’article de César Molinas han estat els seus insights històrics. Crec que, aquí, cal fer una precisió. Penso que les conclusions que d’aquests insights se’n deriven pel que fa al “caràcter català” són vàlids, més o menys (i per a posar una data), fins l’any 1980. Des de llavors, penso que els catalans hem anat per un camí d’espanyolització. Fa cosa d’un o dos anys, Xavier Roig va publicar, al diari ARA, un article titulat “Tres nords, tres suds i Europa”. En aquest article es deia, més o menys, que amb els intents catalans de transformar Espanya (oi que n’hem parlat, d’això?), no només no hem transformat Espanya fent-la més “semblant” a Catalunya, sinó que s’ha aconseguit més aviat el contrari. Hi estic del tot d’acord. Estem perdent aquells trets que ens havien fet diferents i fins i tot objecte d’una certa enveja i admiració. Ens estem allunyant del “nord” apropant-nos al “sud”. No sé si amb un estat propi aconseguirem redreçar aquest procés. Jo tinc molt clar a on ha d’apuntar la brúixola.

Més banyes divuitesques

Te aconsejo empezar con madame Dupin, demasiado hermosa incluso para un muchacho como tú. Tiene, además, mundo, talento y delicadeza; como su edad no le permite tener muchas opciones a la hora de elegir sus amantes, te aseguro que no rechazará el ofrecimiento de tus humildísimos servicios. Distínguela, pues, con tus atenciones y tus tiernas miradas, y aprovecha cualquier ocasión favorable para decirle al oído lo mucho que desearías que la amistad y la estima fueran los únicos motivos de tus miradas, pero que en realidad son fruto de sentimientos mucho más tiernos y profundos: es cierto que te resultará violento hacer tal declaración, pero mucho peor sería el tormento de callártela.

Soy consciente de que al decirle esto por primera vez te mostrarás como un bobalicón, avergonzado y que te expresarás de la peor manera; tanto mejor, pues ella atribuirá tanta confusión a un exceso de amor, y no pensará que la verdadera causa es tu poca experiencia del mundo, sobre todo en este terreno. En tales casos la vanidad es el mejor amigo de los enamorados. No tengas, pues, ningún temor y sé galante. Exprésate bien y serás escuchado. Si no tienes éxito la primera vez, inténtalo una segunda, una tercera, una cuarta. Si la plaza no está ya ocupada, ten la seguridad de que puedes conquistarla.

Lord Chesterfield, Cartas a su hijo, Acantilado, Barcelona 2006, pàgina 220.

Banyes divuitesques

À propos, me aseguran que madame de Blot, pese a no ser de rasgos regulares, es bella como el sol, y que no obstante ha permanecido hasta ahora escrupulosamente fiel a su marido, aunque lleva ya un año casada. Es evidente que ni se le pasa por la cabeza; necesita que la pulan; pulíos, pues, el uno al otro. Mucha insistencia, asiduidad, atenciones, tiernas miradas y declaraciones apasionadas por tu parte no pueden dejar de hacer nacer en ella al menos alguna veleidad: y una vez en este punto, el resto llega rodado.

Lord Chesterfield, Cartas a su hijo, Acantilado, Barcelona 2006, pàgina 195.

Siempre será as…

Siempre será así; cualquier asamblea numerosa, independientemente de la calidad de los individuos que la componen, es populacho, y al populacho no hay que hablarle nunca el lenguaje de la razón y del buen sentido, sino solamente el de sus pasiones, el que toca sus sentimientos, sus sentidos, sus supuestos intereses. Tomados colectivamente, los hombres no tienen intelecto, sino ojos y oídos, que deben ser halagados y seducidos; lo cual sólo es posible lograr por medio de la elocuencia, con períodos armoniosos, con un gesticular lleno de gracia y con los variados recursos de la oratoria.

Lord Chesterfield, Cartas a su hijo, Acantilado, Barcelona 2006, pàgines 182-183.

Més Weimar

Ahora bien, en las apariciones públicas de Hitler, las manifestaciones y los programas ocupaban tan sólo un segundo lugar. Lo importante era el efecto que, como orador, tenía sobre los ánimos del público: como un espejo ustorio captaba sus nostalgias y sus esperanzas, les ponía sugestivos y fascinantes nombres, y luego se las volvía a proyectar a la población. En esto consistía el éxito del nacionalsocialismo: desde una profundidad preconsciente e irracional de la conciencia colectiva, sacaba a la luz los miedos y los prejuicios de los hombres y los reformulaba de acuerdo a su cosmovisión. En este aspecto, este partido era mucho más moderno que todos sus contrincantes políticos, que creían que, para convencer a la gente, bastaba con presentarles programas razonados. Hitler, por el contrario, tenía en cuenta las carencias emocionales de las masas, que los partidos establecidos pasaban por alto. [Pg 227]

La noche del 30 de enero de 1933 [quan Hitler va ser nombrat canceller] nadie dudaba de la muerte de la República de Weimar, pero en lo relativo al futuro, las impresiones no eran unánimes. […] El embajador británico envió desde Berlín un informe en el que decía que la prensa, “con una tranquilidad casi filosófica, se había hecho eco del nombramiento del señor Hitler como canciller imperial”, y añadía que “la población había reaccionado ante tal acontecimiento con indiferencia”. Ni siquiera las tradicionales fuerzas parlamentarias pensaron en agruparse para combatir el peligro. […] Para los apoyos conservadores con los que contaba Hitler, el futuro parecía prometedor; pensaban que el nuevo canciller estaba “controlado” por ministros conservadores, y en este sentido, Von Papen le aseguraba a un conocido: “Usted qué quiere, yo tengo la confianza de Hindenburg. En dos meses habremos arrinconado a Hitler hasta hacerle chillar”. [Pgs 237-238]

Para poder entender el tono de tales manifestaciones hay que tener en cuenta que los contemporáneos de 1933, a la hora de juzgar el régimen nacionalsocialista, no tenían ninguna experiencia anterior a la que remitirse. La Segunda Guerra Mundial y Auschwitz permanecían todavía en las penumbras del futuro. Los pocos que habían leído Mi lucha [Mein Kampf] —el texto programático de Hitler— tendían a no tomarse en serio lo leído, porque la experiencia general demostraba que las explicaciones de los fundamentos ideológicos eran una cosa y la praxis política otra. [Pg 238]

Por lo demás, el cambio hacia un régimen autoritario era algo conocido. Desde 1930 la opinión pública se había acostumbrado a que casi no hubiera un control parlamentario sobre la acción política, y si se echaba un vistazo al resto de Europa, se veía que, en la mayor parte de los casos, ocurría algo similar: eran frecuentes los estados europeos gobernados por dictadores, y donde —como en Francia— este no era el caso, la inseguridad dominaba la política interna, lo que no hablaba precisamente a favor de las democracias. Se había extendido la impresión de que la gran crisis económica había llevado a los sistemas democráticos a la ruina, por lo que el momento de los hombres fuertes había llegado; a la vista de todos estaba el caso de Musolini en Italia, un dictador que era públicamente admirado incluso por liberales como Theodor Wolff, redactor jefe del Berliner Tagblatt, o por socialistas como Kurt Hiller. Al juzgar a Hitler, la opinión pública se equivocó en varios aspectos: a saber, él no era un político, sino un ideólogo y un revolucionario, de manera que las categorías tradicionales de la política europea no sólo le eran completamente ajenas, sino que además le dejaban indiferente; sólo perseguía un único objetivo: llevar a una raza superior al dominio del mundo sobre los huesos de los seres inferiores; y en su fanatismo, no perder nunca de vista este objectivo, aunque, a menudo, lo ocultase tras el velo de maniobras tácticas. [Pgs 238-239]

En este clima de intimidación tuvieron lugar, el 5 de marzo de 1933, las últimas elecciones a las que concurrieron los diferentes partidos políticos. Sin embargo, incluso en estas circunstancias, el NSDAP sólo alcanzó un 43,9% de los votos. Hay que decir, por tanto, que este partido jamás fue votado por la mayoría del pueblo alemán, porque los plebiscitos que en los años siguientes se celebraron — y en los que se alcanzaban resultados de más del 90%— tenían lugar en las especiales circunstancias de una dictadura totalitaria, en las que dichos resultados electorales son algo normal. [Pg 240]

Weimar

Estic llegint un llibret d’història d’Alemanya (Breve historia de Alemania, de Hagen Schulze, Alianza Editorial), i he trobat, al capítol 10, uns fragments que expliquen com van anar les coses després de la I Guerra Mundial.

La exigencia de Ludendorff era sensata, como también lo fue el hecho de que, antes de que se entregara la solicitud de armisticio, exigiera que se formara un gobierno imperial en el que estuvieran oficialmente representados los partidos de la Comisión Mixta: sólo un gobierno formado sobre la base de una mayoría parlamentaria tendría ante los aliados la credibilidad necesaria para alcanzar una paz que fuera soportable. Sin embargo, en esas circunstancias, el proceso era fatal, como también lo eran sus consecuencias: por un lado, porque la primera democracia alemana no nacía por la fuerza de los partidos políticos y el Parlamento, sino como la última salida de un Estado Mayor que ya no sabía qué hacer; por otro, porque la democracia de Weimar surgía en el peor de los momentos, en la hora de la derrota, con lo que su nacimiento y su razón de ser quedaron para siempre ligados a este hecho. Y en último lugar, este proceso también era fatal porque, ahora, eran políticos civiles los que tenían que negociar el armisticio, y no los verdaderos responsables de la situación de la guerra, es decir, los militares del alto mando del ejército. Con la exigencia de un armisticio y la demanda de un proceso parlamentario, Ludendorff había desviado la responsabilidad a un muy cómodo chivo expiatorio. El mito de la “puñalada”, que más tarde envenenaría a la opinión pública de la República de Weimar, comenzaba a fabularse. [Pg. 193]

La extrema izquierda y la extrema derecha eran las posturas mayoritarias en el mundo cultural de Weimar; enemistados desde sus postulados, diametralmente opuestos, sin embargo se mostraron unánimes a la hora de burlarse y difamar, en nombre de las más dispares ideologías e ideales políticos, al existente Estado parlamentario y democrático. Sólo pocos artistas estaban dispuestos a defender a la República; entre ellos, Thomas Mann, que, en una ocasión, había manifestado su odio hacia la democracia “burguesa”. En el año 1922 hizo, sin éxito alguno, un llamamiento a los estudiantes de la Universidad de Berlín para que defendieran el Estado democrático vigente. El llamamiento de Mann fue como un grito en el desierto. [Pg. 217]

Que la República no había encontrado el apoyo por parte de los intelectuales era algo que se ponía de relieve también en otros ámbitos. El mundo de la prensa escrita contaba con excepcionales periódicos liberales […]. Sin embargo, la prensa que por entonces realmente importaba era otra bien distinta: la de masas. Por un lado, estaba el grupo Scherl, de tendencias nacionalistas […]; y por otro, estaba, sobre todo, la prensa de los noticieros locales, que todos los días, desde un punto de vista monárquico-nacionalista, examinaba y atacaba a la República. En los institutos de enseñanza media imperaban los maestros de orientación nacionalista; en las universidades, los profesores monárquicos; en los púlpitos de las iglesias, los pastores antidemocráticos. Eran eruditos reaccionarios los que realizaban una ciencia y una técnica de progreso. [Pgs 217–218]

Pero los intelectuales no eran los únicos que tenían objeciones que hacerle al régimen vigente. El Estado no podía estar seguro ni siquiera de la lealtad de sus servidores. La mayor parte del funcionariado estaba convencida de que ser monárquico y tener una concepción conservadora del Estado eran los rasgos distintivos naturales de su estamento. Pero también creían firmemente que el otro rasgo distintivo de su profesión era la convicción de que la legalidad formal en el ejercicio del poder era más importante que el programa político de gobierno. Cuando el socialista revolucionario Friedrich Ebert recibió, de manos del último canciller del emperador, el príncipe Max von Baden, el cargo de canciller del Estado, la apariencia de legalidad quedó garantizada, y con ella, la lealtad del aparato estatal hacia la persona que ostentaba el poder. También durante el golpe de estado de Kapp el gobierno legal continuó existiendo, con lo que, aunque las simpatías políticas de muchos funcionarios estaban del lado golpista, la burocracia siguió trabajando contra los golpistas y a favor de Ebert. Por este mismo motivo, la administración se puso, años más tarde, a disposición de un canciller como Hitler. [Pg 219]

Y, ¿por qué iba a ser de otra manera? Nadie podía esperar que el funcionariado se comportase políticamente de manera distinta a como lo hacía la mayor parte de la población, que, poco a poco y en número creciente, iba dando la espalda a la República. Aparte de esto, la Constitución no incluía normas precisas a las que los funcionarios tuvieran que atenerse. No fue, pues, el funcionariado el que minó los fundamentos del orden estatal alemán; en realidad, quedaba muy poco que minar, y hay que decir que no se movió un solo dedo ni para apoyarlo ni para salvarlo. [Pgs 219–220]

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur