Out of time

Som el fruit del passat

Month: Setembre, 2018

Dietari, setena part

26 de juliol, dijous. Vaig a l’autoescola per a schedular les següents pràctiques després de l’estiu. Acordem els dies 12, 13 i 18 de setembre (dimecres, dijous i dimarts, respectivament).

27 d’agost, dilluns. Vaig a l’autoescola a pagar 90,40 €: drets d’exàmens a trànsit (60 €) i quota de Mancomunitat per ús de les pistes (30,40 €). Schedulem més pràctiques (comprant un nou pack de 9 pràctiques) i acordem el dia 5 d’octubre (divendres) com a data provisional d’examen.

12 de setembre, dimecres. Cau una tempesta descomunal. Des de l’autobús que em porta a l’estació del poble, truco a l’autoescola per acordar lo lògic: de ni conya fer classe. Curiosament, al matí m’havien dit que s’havien fos uns focus de les pistes, i que per tant seria millor només fer una hora de classe (a les vuit la visibilitat quedaria molt reduïda). De 2 a 1 hora, i d’una a cap. No problem, ja ho recuperarem.

13 de setembre, dijous. Avui, sí. Amb un becari company de feina (ell comença amb la moto) anem a la Mancomunitat. Agafem el bus de la feina que ens porta a l’estació de Renfe de Terrassa, i d’allà el bus de l’hospital. Baixem on toca i caminem una estona fins a les pistes. La veritat és que no és un camí gaire segur, però bé. Encara és estiu i fa sol (són quarts de set, més o menys). A l’hivern, ni de conya. Arribem amb temps més que suficient (sobretot ell, que té la pràctica a tres quarts de vuit).

Recordava pràcticament tot el que havia de recordar: la palanca de canvis, les referències, on estan les coses, etc. L’únic potser el tacte dels pedals, però els he recordat gairebé instantàniament. De fet, ha estat la millor pràctica fins al moment. Com si no hagués passat un mes i mig sense agafar el camió. Aprofito també per estrenar els guants de conduir. L'”aproximación a muelle” segueix sortint tan bé com sempre. Amb la “L”, vaig aprenent a tornar a posar el camió recte sense suar tinta. I amb l’aparcament, estic aprenent a rectificar la posició si és necessari. El professor fins i tot em fa fer l’estacionament a la dreta (a l’examen es fa sempre a l’esquerra, i és el que es practica en el 90% de les vegades a les classes). Òbviament costa més, però em defenso prou bé.

Dimarts vinent, tornem-hi. La preparació ja la tenia el 25 de juliol. Ara cal agafar la confiança necessària per no posar-me nerviós el 5 d’octubre. Ganes, moltes ganes d’aprovar, i de començar les pràctiques de circulació.

Anuncis

Realment està acabat?

Ara no recordo en quin lloc (a Internet, of course) va ser que vaig llegir per primer cop, fa cosa de dues setmanes, la notícia que un ex-nunci als Estats Units acusava directament Francesc d’encobrir el cas McCarrick (aquell llavors cardenal acusat d’abusar sexualment de seminaristes i d’altres “perles”, acusacions que, pel que es veu, eren del tot certes), entre d’altres coses, i li demanava la dimissió. Recordo, sí, haver llegit la mateixa notícia a una de les pàgines que segueixo, i el “subtítol” de la notícia no podia ser més eloqüent: “Bergoglio is finished!“.

No cal ni dir que em plauria molt que això fos veritat, és a dir, que aquest pontificat tan desastrós arribés a la seva fi. Malauradament, però, no serà així, i per diverses raons. En primer lloc, perquè ningú no pot obligar un papa legítim a dimitir, i en segon lloc perquè l’actual no seguirà les passes del seu predecessor. A més a més, té la premsa mundial al seu favor, encara que aquest favor es vagi esquerdant (algun diari dels grossos li va demanar també la dimissió, però no recordo quin). Cosa que Benet XVI no podia pas dir. Probablement, el sentit de la responsabilitat de l’actual no estigui a l’alçada de l’anterior.

I no podem oblidar que Francesc té molt suport dins de l’Església, encara que alguns vegin enemics seus a tot arreu i parlin de la resistència que troba a la cúria romana. Molts bisbes són “passotes”, en el sentit que ells el que volen és “que hi hagi pau”, no volen soroll. D’altres estan en la seva línia. Una gran majoria són simples “carreristes”, trepes, arribistes, l’ambició dels quals és anar escalant posicions. Ascendir en l’escalafó, que podríem dir.

Bé, Francesc farà 82 anys a finals d’any, algú altre el succeirà, no sabem quina mena de papa serà, però la veritat és que tampoc importa massa. La història de l’Església no es fa en anys, ni tan sols en dècades, sinó en segles. Convé no oblidar-ho. Una generació en succeeix una altra, i així successivament.

Segueixo amb avidesa les notícies que van apareixent sobre l’escàndol McCarrick i sobre les seves ramificacions, no tant per com pot això afectar Francesc, sinó per les coses que van sortint a la llum gràcies a aquests fets.

Tot i que en altres ocasions Francesc s’ha defensat de les acusacions que se li han fet, en aquest cop ha preferit callar. Cosa curiosa, ja que a primer cop d’ull pot semblar que aquest silenci l’incrimini. Pot ser que aquest home sigui tan tonto? O és que hi ha alguna estratègia darrere aquest silenci?

Una cosa que s’està veient és que defensors i “acusadors” de Francesc acostumen a arrenglerar-se ideològicament. Vull dir que, si un mira els seus defensors, acostumarà a trobar les persones d’ideologia més “liberal” (teològicament parlant) de l’Església, els més “progressistes”, per dir-ho en terminologia política (i que tan tristament ha entrat al vocabulari eclesiàstic actual). En canvi, entre els no-defensors, entre els que no branden la seva innocència, entre els que pensen que, o bé convé investigar les acusacions fetes per Viganò (l’ex-nunci de què parlava al principi), o bé que en defensen la seva honestedat i veracitat, no hi trobarem cap d’aquests liberals, i sí gent que podríem dir “conservadora”, o “tradicional”.

Suposo que a Francesc, reputat progressista, ja li va bé que la batalla no se centri en si ell és o no és culpable del que se l’acusa, sinó que se centri en una lluita ideològica, de bàndols. Vaja, que els que l’acusen ho fan perquè no el “traguen”, perquè n’estan fins al capdamunt i se’l volen treure de sobre de la manera que sigui. Per exemple, calumniant-lo. I tot això sense que ell (Francesc) o els seus seguidors hagin d’aportar cap mena d’evidència que indiqui que les acusacions de Viganò són falses i insostenibles. Sublim.

Com acabarà aquesta batalla és una qüestió de relativa importància. Si el Papa haurà d’acabar dimitint o no, tampoc és massa important. Qui el succeirà (ni que sigui per motius inescapables) és potser més important, però la veritat és que tampoc tant.

D’alguna manera, estem encetant el desenllaç d’una etapa històrica que va començar l’any 1958, quan Joan XXIII va succeir Pius XII. El moment àlgid va tenir lloc entre 1962 i 1965, amb el Vaticà II (“el Concili”, com si no n’hi hagués hagut cap altre en dos mil anys d’història de l’Església). Després, el llarg post-concili, amb Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI. Tots tres hi van participar: l’un com a pare conciliar i papa, el segon com a pare conciliar, i el tercer com a “expert”. Francesc, en canvi, es va ordenar sacerdot quan el Vaticà II ja s’havia acabat. Podríem dir que és un dels seus fills, per entendre’ns. Cosa que explica molt tant d’ell com del propi concili.

Deia que Francesc gaudeix de molt suport dins l’Església, i he explicat alguns motius de per què això és així. Hi ha un altre element, que és generacional. El clergat, en termes generals, està força envellit, i s’ha format en l’època més “dura” del post-concili, anys seixanta, setanta i principis dels vuitanta. Tot el que han sentit dir del Vaticà II són flors i violes, tot el que han sentit dir de l’època anterior és foscor i terrors (“for the night is dark and full of terrors“, com dirien a Game of Thrones). Fracnesc, com dèiem, encarna molt bé aquest esperit reformista i “trencador” que ja va tenir tal concili. No podria estar més en línia amb la majoria del clergat mundial, especialment l’occidental.

Però no és només el papa qui s’està fent vell. El clergat i els fidels també envelleixen, i també ells deixaran el regne dels vius. Per això deia que estem encetant el desenllaç d’aquesta etapa. Què diran d’aquí 50, 100 anys, d’aquest període encetat el 1958? Com jutjaran les generacions (de fidels i clergues) futures el Vaticà II i la seva època posterior? Què diran del “Novus Ordo Missae”? De Francesc?

Penso que hi ha motius per intuir que ens enduríem sorpreses. Segurament hi deu haver clergues joves “progressistes”. Però penso que no són gaires. Hi ha una forta crisi vocacional tant en el clergat secular com en la vida religiosa (especialment en aquesta última). Això no vol dir que tot estigui perdut. Hi ha institucions que se n’escapen, i de les que tinc notícia són més aviat tradicionalistes. Els “lefebvrians” no tenen crisi vocacional. A Fontgombault hi ha més de 100 monjos (i des que van restaurar el monestir n’han fundat quatre més). No crec que sigui tan sols per dir missa amb el missal pre-conciliar, però certament és un símptoma.

Semblava, se suposava que era la intenció, que amb el Vaticà II l’Església fos més atractiva al món, s’esperava un floriment de vocacions i de conversions. Ha passat tot el contrari. 50 o 60 anys després, el Vaticà II segueix gaudint, almenys oficialment, de molt bona premsa. No sembla que hi hagi un convenciment general que alguna cosa no ha sortit bé. Com a molt, es dirà que els temps han canviat, que si la societat d’avui en dia, etc. Tot, causes externes, mai internes. Els més agosarats dirant que s’ha fet curt en aplicar el Concili, que la solució a la situació actual és “més Vaticà II”.

Cap problema, només cal esperar uns quants anys. No sé si 25, 50 o 100. Però em sembla que el futur s’assembla més a Trento que no al Vaticà II.

Conclusió: passi el que passi amb el pontificat de Bergoglio, probablment puguem dir que “Bergoglio is finished“, encara que sigui d’aquí a 50 anys.

FreeBSD adventures

En algun lloc vaig llegir que Linus Torvals havia dit que si ell, cap al 1991, hagués sabut de l’existència de FreeBSD (o NetBSD, tant se val), s’hagués unit a aquest projecte i no hagués creat Linux. Sabent això segurament molts donaran infinites gràcies a Déu (o a qui sigui, si són ateus) per la ignorància del senyor Torvalds. Ho comprenc i no ho lamento. A vegades em pregunto per què els BSD no han arribat al lloc que ha arribat el Linux. Potser és allò que diuen: BSD is what you get when a bunch of Unix hackers sit down to try to port a Unix system to the PC. Linux is what you get when a bunch of PC hackers sit down and try to write a Unix system for the PC.

Vaig descobrir Linux cap allà el 1997, aproximadament, quan tenia uns 15 anys. Llavors, instal·lar un Linux era tot un challenge. Crec que el primer que vaig instal·lar fou quan ja tenia 18 o 19 anys, gràcies al profe de pràctiques de programació que vaig tenir. Anys més tard em vaig introduir al món dels BSD, amb un FreeBSD, crec que un 5.2.1, potser alguns dels 4.x, no ho recordo. Sí recordo perfectament que les meves pràctiques de sistemes operatius les vaig fer en un FreeBSD, potser un 6.algo, o un 7.algo, d’això sí que ja no me’n recordo.

Era una època en què el meu Linux era Slackware. Sí, Slackware. Dual boot amb LiLo, Slackware Linux i FreeBSD. Senzillíssim. Amb el temps vaig deixar d’usar tant Slackware com BSD. BSD perquè ja no hi havia manera de configurar les X. Slackware perquè, bé, em vaig anar tornant més gandul. Ubuntu li va prendre el lloc. A sobre, configurar el grub per a dual boot és algo que, honestament, no he aconseguit mai fer.

Bastants anys després vaig descobrir PC-BSD, ara anomenat TrueOS. Com que sabia que nVidia fa drivers tant per a Linux com per a BSD, vaig escollir aquest fabricant per a la gràfica. Amb Linux, molt bé. Amb BSD… no sé per què, però s’activava un ventilador que feia un soroll que no podia suportar. I aquí es va acabar l’aventura.

Fins fa unes setmanes. Vaig descobrir una cosa anomenada UEFI. I una altra anomenada particions GPT. Gairebé de miracle vaig aconseguir dual boot amb Ubuntu i FreeBSD, no a través del grub sinó a través del menú… de la pròpia BIOS. Si ho hagués sabut abans… I vaig instal·lar FreeBSD.

Primer problema: no tenia xarxa. Això sí que és ben estrany: una tarja de xarxa cablejada (interfície integrada en placa base), no Wifi, no hauria de donar cap problema. Doncs en va donar, i de quina manera. Ni DHCP ni configuració estàtica. Google em va donar la resposta: temes de HW. Encara gràcies que funcionés en Linux. Coses de plaques bases de gamers… No cal ni dir que per menys de 20 € pots tenir una targeta Gigabit Ethernet PCI Express. La vaig instal·lar i es va detectar al primer cop. No al segon. Menys encara al tercer. Es veu que calia afegir, a un arxiu de configuració, que es carregués el kernel module apropiat. També vaig haver de modificar un altre arxiu perquè el DHCP es demanés través d’aquesta interfície i no de l’altra.

Obstacle superat. Bé, anem al gros: les X. What a clusterfuck! Després de molt i molt googlejar, ho he aconseguit. La qüestió és instal·lar el driver no amb pkg install, sinó directament des dels ports, amb make install, com si anessis a compilar el codi font d’una app. I en utilitzar nvidia-xconfig. Obstacle superat, i sense soroll de ventilador. El tema del teclat ha estat una mica més complicat.

El següent problema ha estat de traca i mocador: la password. Nois, millor no useu guions. Limiteu-vos a lletres i números. No podia fer login gràfic (amb el xdm), ni fer sudo, ni su. He hagut de canviar les passwords tant del root com de l’usuari normal. Nou obstacle superat.

Avui, no sé per què, m’ha pegat un reset. No sóc conscient d’haver fet cap cosa estranya, fora de lo normal.

Escric tot això en un moment en què encara no sé què faré amb el FreeBSD instal·lat. Recordo els BSD que havia utilitzat temps enrere. En algunes coses, han millorat. Per exemple, ara no hi ha cap problema per a veure vídeos a Youtube. En d’altres seguim igual o ha empitjorat. Encara he d’aconseguir fer funcionar la targeta de so. Veurem si hi haurà alguna manera d’accedir a les dades de la partició de Linux. Veurem si podré fer algo amb les fonts del Firefox, que algunes es veuen una mica cutres. L’instal·lador ha perdut molts punts. La facilitat que té l’instal·lador d’un Ubuntu per a configurar les particions no el té, ni en somnis, el de BSD, per posar un exemple.

Sí, ja entenc que un BSD és més… de mascles, per a dir-ho políticament incorrecte. Que un s’ha d’embrutar les mans tocant arxius de configuració. També és cert que, d’ajuda, no és que n’hi hagi massa. Pocs recursos, i bastants estan força antiquats — com es pot veure perfectament en el tema de les X.

Potser tot això deu haver ajudat a l’èxit de Linux sobre BSD. No es tracta tant de ser més o menys exigent. Es tracta, al meu parer, sobretot, de trobar informació en quantitat i qualitat suficient perquè si algú li vol donar una oportunitat, els seus esforços es vegin recompensats.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur