Out of time

Som el fruit del passat

Month: Abril, 2016

Sí, és possible

He descrit la meva convicció que és impossible retenir la reverència i l’adoració sense les seves formes tradicionals. Evidentment que sempre hi haurà gent tan plena de gràcia que siguin capaces de resar fins i tot quan se’ls ha pres de les mans els mitjans per resar. Molta gent, també, preocupada per aquests temes, preguntaran, “Que potser no és possible celebrar la nova litúrgia del papa Pau VI amb reverència i tal com es mereix?” Naturalment que és possible, però el mateix fet que és possible és l’argument de més pes en contra de la nova litúrgia. S’ha dit que les campanades a mort de la monarquia van sonar tan bon punt va resultar necessari, per a un monarca, ser capaç; és així perquè el monarca, històricament, es legitimitza pel seu naixement, no pel seu talent. Aquesta observació encara és més certa en el cas de la litúrgia: les campanades a mort de la litúrgia van sonar tan bon punt van fer falta sacerdots sants per a dur-la a terme. Els fidels no han de considerar mai la litúrgia com una cosa que el sacerdot fa mitjançant el seu esforç. No és quelcom que tingui lloc gràcies a la bona sort i com a resultat d’un mèrit o d’un carisma personal.

Martin Mosebach, The heresy of formlessness, Ignatius Press, 2006, pàgines 31–32. Traducció pròpia.

Anuncis

No vol les nostres pregàries

Potser el més gran mal que ha causat la reforma de Pau VI de la missa (i el procés en marxa que n’ha seguit), el dèficit espiritual més gran, és aquest: que ara estem positivament obligats a parlar de litúrgia. Fins i tot els que volen preservar la litúrgia o resar en l’esperit de la litúrgia, i fins i tot els que fan grans sacrificis per romandre-hi fidels, tots ells han perdut quelcom de valor incalculable, a saber, la innocència que accepta la litúrgia com a donada per Déu, com un regal del cel. Aquells de nosaltres que som defensors de la gran i sagrada litúrgia, la litúrgia clàssica Romana, hem esdevingut, ja sigui en gran mesura o en poca mesura, experts en litúrgia. Per tal de combatre els arguments de la reforma, plagada de cultismes tècnics, arqueològics i històrics, ens vam haver de cabussar en qüestions de culte i de litúrgia, quelcom absolutament aliè a la persona religiosa. Ens hem deixat arrossegar cap a una forma de considerar la litúrgia una mica escolàstica o jurídica. Què és absolutament indispensable per a una genuïna litúrgia? Quan són tolerables els capritxos del celebrant, i quan esdevenen intolerables? Ens hem acostumat a acceptar la litúrgia en base a mínims, quan el criteri hauria de ser de màxims. I, finalment, hem començar a avaluar la litúrgia — monstruós! Seiem als bancs i ens preguntem: això, ha estat missa, o no ho ha estat? Vaig a l’església a veure Déu i en torno com un crític de cinema. I si tenim el privilegi de celebrar una santa Missa que ens permet d’oblidar, per una estona, l’enorme catàstrofe històrica i religiosa que ha causat tant de dany al pont entre l’home i Déu, no podem oblidar tots els esforços que hem hagut de fer perquè aquesta Missa fos possible, quantes cartes hem hagut d’escriure, quants sacrificis han fet possible aquest Sant Sacrifici, per tal que, entre d’altres coses, poguéssim resar per un bisbe que no vol les nostres pregàries i preferiria que no es mencionés el seu nom al Cànon.

Martin Mosebach, The heresy of formlessness, Ignatius Press, 2006, pàgines 25–26. Traducció pròpia.

Les dues ànimes del Vaticà II

Fa bastants anys, quan encara era un partit important (almenys pel que fa a diputats al Parlament), del PSC es deia que tenia dues ànimes: una de (més o menys) “catalanista” i una altra de (més o menys) “espanyolista”. Nota al marge: amb el temps hem vist en què consistia aquesta suposada ànima “catalanista”, què n’ha quedat.

Fa algunes setmanes em vaig trobar amb uns vídeos publicats per Catalunya Religió. Es titulen “Memòria del Vaticà II” (m’imagino que per commemorar el cinquantè aniversari de la seva clausura) i hi apareixen unes persones (homes i dones, laics i clergues, religiosos i no religiosos — en el sentit canònic de la paraula) que canten les lloances del citat concili.

Al veure els vídeos, volia fer un post parlant del que deien aquelles persones en aquells vídeos, però al final ho vaig deixar estar. No em va sorprendre gens que els testimonis que hi apareixien fossin unànimes en lloar el concili, o almenys en no criticar-lo. No sé si va ser la intenció explícita de Catalunya Religió de cridar persones que en parlarien bé, o bé és que no van trobar ningú que en parlés “malament”.

No, el meu objectiu en aquest post no és parlar-ne malament, o almenys no únicament. El que em proposo és parar l’atenció en un fet en el qual em sembla que no s’hi ha donat prou importància. Perquè més enllà de si era o no era cert que el PSC tenia dues ànimes (potser no tant com es deia), crec que sí que podem afirmar que el Vaticà II en té dues.

Fa uns quants anys vaig llegir les memòries de Hans Küng. Confesso que el tercer volum no l’he llegit tot sencer, però els dos primers (al meu entendre, els millors i més interessants, que tot catòlic hauria de llegir més enllà del que pensi del seu autor) sí, i fins i tot rellegits (almenys en part). En el primer volum, explica la seva participació al concili com a “peritus“, és a dir, expert, convidat pel seu bisbe diocesà. Hi afirma, sense massa embuts, que els documents del concili contenen ambigüitats i fins i tot contradiccions. Que consi que Hans Küng no és precisament un conservador, sinó tot el contrari (qualsevol que hagi llegit les seves memòries ho sabrà sobradament). D’altres de la seva mateixa corda han dit coses similars.

Que el Vaticà II té ambigüitats i contradiccions ho reconeixen fins i tot els que estan a les antípodes dels de la corda de Hans Küng (per citar només un personatge concret). Fins i tot un sedevacantista com ara Anthony Cekada ho admet obertament. Sembla, doncs, gairebé un “lloc comú”, una constatació gairebé compartida per tots (potser no massa pels personatges dels vídeos de què parlava al principi, però això és un altre tema). Fins i tot el propi estatus dels documents i del propi concili és ambigu: és un concili dogmàtic? Només pastoral? És magisteri ordinari o també extraordinari? Quin era l’objectiu del concili: canviar la doctrina o tan sols alguns punts de la praxi i la pastoral eclesial? Fins i tot aquí arriben les confusions. Molt il·lustratiu és el fet que aparegués un llibre (que jo he vist amb els meus propis ulls, i crec fins i tot recordar on) titulat “Lo que no dijo el Vaticano II” — senyal que alguna cosa (o unes quantes) no ha(n) sortit bé.

Hi ha dues ànimes al Concili, i hi ha dues ànimes a l’Església. Hi ha una ànima “renovadora” (sí, després de 50 anys d’acabat el Concili es veu que encara cal renovar molta cosa), que no se sent lligada al passat ni a la tradició, que creu que l’Església s’ha d’adaptar als nous temps, al món modern, un món al qual mira amb confiança i optimisme, i al qual no vol convertir sinó més aviat dialogar amb ell. I després hi ha una altra ànima, una ànima que se sent hereva d’un passat de 20 segles i d’una tradició a la qual se sent absolutament fidel i lleial, una ànima que es considera guardiana del “dipòsit de la fe”, que creu que la missió de l’Església és convertir el món, un món al qual mira amb un cert pessimisme i suspicàcia, recordant aquelles paraules de Jesús que deia als seus deixebles, que si a ells el món els perseguia, havien de recordar que abans l’havia perseguit a ell.

Aquestes són, a grans traços, les dues ànimes del concili i les dues ànimes que hi ha l’Església. Ambdues poden trobar justificacions al Concili (com una espècie de contracte o escriptura que digués, primer que la casa és teva, i després, que la casa és meva), tot i que la que ha acabat sent majoritària és, sens dubte, la primera, especialment gràcies a l’anomenat “esperit del Concili” (que ningú sap què és i que n’hi ha tants com persones que l’invoquen).

Cadascú que tregui les seves conclusions.

El llatí a la missa

The Church likewise, when introducing the Roman liturgy among newly converted nations, has for many centuries permitted the Latin language only. [Benet XIV, De Missa sacrific., 1. 2, c. 2, n. 14.] — She excommunicates all those who presume to declare the vernacular to be the necessary or the only permissible language for the liturgy [Concili de Trento, sessió 22, cànon 9.]; she stigmatizes as impertinent effrontery for any one to censure or combat the retention of the Latin language for divine worship. [Butlla Auctorem Fidei, Pius VI (1794), proposicions 88 i 66.] This is just, for, as St. Augustine remarks, “to question what the united Church practises as a rule is the most daring madness.” [Quod universa frequentat Ecclesia, quin ita faciendum sit, disputare, insolentissimae insaniae est. Epist. 54 ad Januar.] In all such general decrees and usages appertaining to divine worship, the Church is directed and preserved from injurious blunders by the Holy Ghost. Instead of censuring the Church on account of her practice, that has endured more than a thousand years, of conducting her liturgical worship in a dead language, we should rather acknowledge and admire her supernatural wisdom; she counts her experiences by centuries: ours we can enumerate only by days.

Nikolaus Gihr, The Holy Sacrifice of the Mass. Dogmatically, Liturgically and Ascetically Explained, 6a edició, traducció (1902) de l’original alemany de 1897, Herder. Pàgines 320–321.

El llibre més important

Fa poc temps vaig comprar un llibret titulat Tothom és sagristà, que jo esperava que em prepararia justament per a ser sagristà. No és que m’hagin fet sagristà, però algun cop m’ha tocat fer una feina semblant, i pot ser que, en un futur, em torni a tocar. No sé si l’autor del llibre és clergue o laic, religiós o seglar, etc. Però sí sembla que és algú que té un coneixement prou important pel que fa la litúrgia.

En aquest llibre hi ha un capítol dedicat als llibres (i als papers). En aquest capítol, l’autor afirma el següent (pàgina 40):

El llibre més important de tots els que es fan servir a la celebració és, sens dubte, el leccionari. És el llibre que centra la “primera taula” de la celebració, la taula de la Paraula. Mentre que la segona taula, la de l’Eucaristia, no està centrada per cap llibre, sinó pel pa i el vi.

A mi, el que més em va sorprendre de la cita és el “sens dubte”. Perquè jo, “sens dubte”, hauria dit que el llibre més important és el missal: sense ell, no hi ha sagrament. Algú em dirà que les paraules de la consagració estan a la Bíblia (no sé si també al leccionari). A aquest algú li recordo que consagrar una espècie sense l’altra o les dues fora de l’Eucaristia és nefas, és a dir, terminantment prohibit, un sacrilegi (canon 927). I per a celebrar l’Eucaristia fa falta el missal.

Podria entendre que es digués que la Bíblia és més important que el Missal. Al cap i a la fi, la Bíblia està inspirada, i el Missal no. Correcte. Però l’autor n o ha dit la Bíblia, ha dit el leccionari. El leccionari conté les lectures que es fan servir durant l’Eucaristia. No és una còpia de la Bíblia. És un llibre subordinat a la celebració eucarística. I si es fa servir, és perquè és més còmode que fer servir la Bíblia. Ara que hi penso: si no m’erro, amb el Missal tridentí no calia leccionari, ja que totes les lectures estaven al missal.

Segons l’autor, la “primera taula” de la celebració està centrada en el leccionari, mentre que la “segona taula” no la centra cap llibre sinó el pa i el vi. Aquest sembla ser l’argument per donar la primacia al leccionari vers el missal — com si els dos llibres estiguessin en guerra! Deixarem de banda que no parli d’altar. Jo hauria dit que tota la celebració eucarística se centra en el pa i el vi, que es convertiran vertaderament en el cos i en la sang de Jesucrist. Entenc que un parli de “dues taules”, per prendre consciència del lloc que ocupen les lectures bíbliques durant l’Eucaristia. Però el sagrament no consisteix en aquestes lectures — consisteix en el canvi de substància que experimenten el pa i el vi.

En el fons, la polèmica és del tot estèril. Però una afirmació tal (la de la cita del principi) em fa pensar en la teologia que hi ha al darrere. La qual cosa donaria no per a un altre article, sinó per a molts més articles. D’altres ho han fet per mi, i molt millor del que jo ho podria fer.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur