Out of time

Som el fruit del passat

Month: gener, 2019

Dietari, tretzena part

12 metres són 12 metres.

31 de gener, dijous. Surto puntual de la feina perquè no sé quant de trànsit em trobaré, i no vull arribar tard a la primera pràctica d’autobús. Em trobo una mica de trànsit a la C58, abans de la sortida 15. Arribo amb prou temps com per a veure sortir (a circulació) el trailer. Aparco i me’n vaig a les pistes. No hi ha ningú fent pesats, però sí bastantes motos. Arriba el trailer i amb ell el profe que em farà les classes d’autobús. El tenia molt vist, de la quantitat d’hores que vaig passar fent pistes de camió.

El vehicle. No és nou, vull dir, que juraria que l’han comprat de segona mà. El tacògraf encara és analògic, i el “quadro de mandos” se’l veu amb certa “solera”. Fa impressió. Encara que hagi fet el camió, fa impressió igualment. És diferent, això sí. No cal ni dir que és un tros de vehicle. 12 metres de llarg. D’amplada segur que deu fer 2.55, que és el màxim que poden fer. El camió també feia 2.55. Ara bé, no es va ni de lluny tan alt com amb el camió.

Els mandos no són gaire complicats. Com que la transmissió és automàtica, no hi ha embrague. Els pedals estan lluny. El fre té molt poc recorregut i és de difícil control, la qual cosa dificulta les maniobres de l’examen, que s’han de fer a molt baixa velocitat. El pedal del gas queda una mica “apartat”. Procuro tocar-lo tan poc com puc.

La primera mitja hora o una hora m’he espantat, perquè em temia que em costaria tant com el camió. A la segona hora la por m’ha passat. Hem començat fent un parell de voltes per acostumar-me una mica a les noves dimensions. Ara vaig com un parell de metres davant de les rodes. I darrere les rodes de darrere, valgui la redundància, també hi ha com un parell de metres de vehicle.

En contra del que em temia, no em costa arrancar amb suavitat. El problema és que, com tot vehicle amb canvi automàtic, ell vol córrer, i com que el fre té poc recorregut, controlar la velocitat costa. I per a fer les dues maniobres de l’examen, controlar la velocitat és essencial.

Hem començat fent la maniobra L, que curiosament no és la “L”, sinó la simulació d’una parada perquè entrin i surtin viatgers. Hi ha tota una sèrie de requisits per a fer-la, no us els explicaré perquè no us vull avorrir. Bé, la clau és que la porta de darrere ha de quedar entre dos pals, i les rodes han de tapar completament la línia més propera a la vorera. No es pot pujar al bordillo, òbviament, i la maniobra s’ha de fer d’un cop, sense parar.

L’altra maniobra que s’ha de fer és la “L”, que en el reglament em sembla que és la G. Aquesta ja me la conec. La diferència és que, en el cas de l’autobús, sempre es fa al mateix lloc. I aquí els gairebé 4 metres extra que té el vehicle (respecte el camió) es noten molt. As usual, col·locar el bus al principi de la maniobra em surt com el cul. En canvi, rectificar després marxa enrere ja se’m dóna millor. Cap al final de la classe ja el col·locava millor.

I això és tot, vull dir, que això és tot el que et demanen a l’examen. Tinc bones sensacions, perquè ja el primer dia me n’he sortit força millor que amb el camió. És normal: quan vaig començar el camió, la meva experiència com a conductor era escassa. Ara ja l’he aprovat, i també tinc un cotxet per anar conduint. I, com al primer dia de camió, la cama dreta ha quedat bastant adolorida.

Tan bon punt aconsegueixi controlar la velocitat com ho faria amb un embrague, la cosa estarà feta.

Anuncis

Dietari, dotzena part

S’ha fet justícia.

19 de desembre, dimecres. Cap a un quart de vuit arribo a la mancomunitat, ja que m’han citat per les vuit per l’examen. Arriben els examinadors. Al cap d’una estona el profe treu el camió a on les motos fan pistes (no s’examinaran fins cap a les onze) i em diu que pugi. Al cap d’una mica arriba ell i l’examinador. Crec que el full d’examen ja l’havia firmat, o el firmo llavors. DNI, etc. M’explica la mecànica de l’examen, que ja conec (sóc dels que es llegeixen els reglaments): comprovacions prèvies, 10 minuts de conducció autònoma i la resta de conducció guiada. També em diu que, a l’acabar, no em dirà el resultat. No problem. Em fa encendre curtes i llums d’emergència. Molt bé. Tenint en compte que el sol encara no ha sortit, torno a encendre les curtes. Em pregunta si sé anar cap a Terrassa. Efectivament. Doncs cap a Terrassa. Anem cap a Terrassa Est (l’estació de la Renfe). Al semàfor del costat, a l’esquerra. Després anem per uns llocs estrets i difícils, cosa que no em sorprèn perquè, al capdavall, un camioner ha de saber passar per aquesta mena de llocs. Estic nerviós, òbviament, però crec que ho vaig fent bé. En un lloc em fa girar a l’esquerra i, no sé per què, em penso que no es pot. Molt a poc a poc vaig comprovant que no hi hagi senyals que ho impedeixin. Anem per Sabadell. Després tornem, i ens trobem un ciclista. Ni de conya el passo. Li vaig deixant distància amb el retarder. Quan veig via lliure al carril en sentit contrari, avanço el ciclista, procurant no trepitjar-lo amb els 8.40 m de camió. Bé, tornem a pistes. Em diu l’examinador que (a) en alguns moments m’he apropat massa al ciclista, (b) que en un lloc hi havia unes branques i que m’havia d’haver apartat (no moure’m al seient), i que hi havia un peató que volia passar, i (c) que si tinc espai, he d’anar pel carril de la dreta (o algo així, no ho recordo massa bé). El profe em diu que he fet un bon examen. Però pel feedback de l’examinador, no confio aprovar. Però com que hem fet els 45 minuts reglamentaris, penso que potser aprovo.

20 de desembre, dijous. Es confirmen els meus temors: suspès per dues faltes deficients (el peató i el ciclista). Em posa tres cops la falta del carril, i també una falta per anar massa lent. Coses que passen. Per sort, encara tinc un altre intent abans d’haver de tornar a renovar papers.

14 de gener, dilluns. Agafo el camió per primer cop des de l’examen. Tenia una pràctica posada el dijous dia 10, però em veig obligat a canviar-la per angines. No problem. Sense que jo li digui res, el profe em porta a “callejear” per Terrassa, pels llocs més complicats. Justament jo li hauria demanat això, que em portés pels llocs difícils.

15 de gener, dimarts. Repetim al 99% el mateix recorregut que el dia anterior, aquest cop sense pujar a cap bordillo.

16 de gener, dimecres. Avui només toca una hora. Fem una mica de carretera i autopista.

17 de gener, dijous. Dues hores més. Entre d’altres llocs, em porta per la carretera de Castellar del Vallès. De les més complicades amb el camió.

18 de gener, divendres. Avui “carretera i manta”, quasi com si anéssim a Manresa. Ha estat el primer dia en què no he tingut sensació d’anar lent. Vull dir, que li he donat gas. Normalment el profe em diu allò d’aquella cançó d’Estopa: “acelera un poco más“. Avui no ha calgut. He estat molt satisfet amb el ritme. Bones vibracions de cara dilluns vinent, a l’examen. Em diu el profe que m’han convocat a les dues del migdia. Podré dormir una mica.

21 de gener, dilluns. Arribo a pistes abans de la una, per si els examinadors han acabat abans amb els alumnes anteriors. Quan arribo encara estan examinant unes motos, però ben aviat allò queda quasi desert. El profe posa el camió en una petita baixada que hi ha. Veig sortir alguns vehicles (pesats) a examinar-se de circulació. Al cap d’una bona estona, veig una senyora que s’apropa al camió i mira si hi ha algú. De seguida endevino que deu ser l’examinadora. M’hi apropo, em veu i em pregunta si sóc jo el camioner. Li dic que sóc l’alumne i que el senyor professor vindrà de seguida. El veig, li faig senyes i ve de seguida. Pugem. Em diu l’examinadora que si no entenc algo que ho pregunti. Quasi m’oblido dels guants. Quan estigui llest, que surti. Abans, lògicament, firmo el paper i li ensenyo el DNI. Avui no hi ha comprovacions prèvies. Tampoc conducció autònoma: des del primer moment em guia per on hem d’anar. També anem cap a Terrassa Est, però al semàfor d’abans em fa anar a l’esquerra. Hi ha una rotonda: canvi de sentit (jo, quan entro en una rotonda, m’oblido de per on he entrat). Per sort no la lio. Sortim de Terrassa per anar a Sabadell per la N150. En una carretera, els dos carrils s’ajunten, i tots els cotxes de darrera em passen. L’examinadora murmura contra tals vehicles. Lògic. Bé, passem unes quantes rotondes, a prop de pistes. En una d’elles em fa tornar a canviar de sentit. I veig que em porta a pistes. Em dono per suspès, no portem ni 20 minuts d’examen. A l’entrar li diu al profe que em digui a on vol que deixi el camió. El deixem allà on els autobusos fan la parada per entrar i sortir passatgers. Em diu l’examinadora que ja puc baixar. Ella es queda am el profe. Al cap d’una mica, baixa. El profe deixa el camió al seu lloc. Jo m’apropo perquè em digui què he fet per suspendre. En lloc d’això, em diu “xoca!”. Sí, he aprovat.

34 pràctiques de pistes i 28 de circulació després (amb 3 exàmens de pistes i 2 de circulació), he aprovat el permís de classe C. A l’arribar a casa calculo mentalment el “cost” de la “broma”. No importa. Sí, se m’ha desmadrat, i molt. Amb tantes hores qualsevol altre hauria fet camió, autobús i quasi fins i tot tràiler. De fet, el profe em diu que l’examinadora li ha preguntat quantes classes havia fet, ell li ha dit “del orden de unas cincuenta“, “son muchas” (ho són!), “el chico empezó con un reciclaje de coche“. Again, no importa les hores que m’ha costat: és lo normal, per algú que condueix molt poc, i que tampoc té una especial habilitat per a la conducció. Ja em va costar el cotxe, per què el camió havia de ser diferent?

Que com he reaccionat? No he plorat. Tampoc he saltat d’alegria. No ho he exterioritzat gaire, la veritat, cosa que el propi profe ha notat. Li dic que encara estic en estat de xoc. Bueno, tampoc tant. És la justa recompensa per tot el treball que hem fet. Evidentment dono les gràcies al profe.

Potser sí que ploraré quan trànsit m’enviï el nou carnet.

22 de gener, dimarts. A les dotze ja estan a la web les notes. Veig que m’han posat 4 faltes lleus (en realitat dues faltes dos cops cadascuna: la 1313, “freno de servicio“, i la 1326, operació combinada de gas i caixa de canvis). No importa: el resultat és apte. Hauria d’haver fet 10 faltes lleus per suspendre. A la tarda vaig a l’autoescola a pagar una part de la matrícula de l’autobús, i per organitzar les pràctiques. Ja m’havien avisat que m’anés oblidant dels preus del camió. Passa que el vehicle és d’una altra autoescola. Prenen nota de la meva disponibilitat i em diuen que es posaran en contacte amb ells i que ja m’avisaran. Em pregunta també que quantes pràctiques penso fer. Molt bona pregunta! Quedem que en faig un parell (d’hores) per provar-ho i a partir d’aquí veurem quantes me’n calen. Espero, confio, que moltes menys que per al camió. Tot i que ara m’hauré d’acostumar al canvi automàtic, que és el que porta el bus.

No patiu que seguiré amb el dietari.

Províncies “il·lògiques”

Diuen en anglès que “the common sense is the less common of the senses“, i deia un tal Julio Camba que “sobre gustos no hay nada escrito“. També diuen que no plou mai a gust de tothom, i que, facis el que facis, segur que algú ho trobarà malament. Per tant, doncs, cap sorpresa al llegir un article de fa poc a Germinans Germinabit, titulat així: “Montar provincias religiosas ilógicas en que Cataluña no tenga relación con el resto de España“. No s’estan de “nombrar a caballo y caballero“: “Maristas y claretianos catalanes prefieren compartir provincia con otros territorios no españoles“.

Ignoro si a Germinans Germinabit hi ha religiosos — és a dir, persones (sigui o no sacerdots) que hagin professat en un institut de vida religiosa.

Els instituts religiosos s’acostumen a organitzar en províncies, que són agrupacions de religiosos i comunitats, tenint un superior comú (anomenat generalment “superior provincial” o, més breument, “provincial”) i unes estructures comunes. No són simplement una estructura organitzativa, sinó també de vida: els religiosos d’una província acostumen a conèixe’s entre ells, es troben de tant en tant, van canviant de comunitat dins de la província, etc. Com diu la Regla d’un institut que conec, són “més que estructures de govern”. I sí, generalment tenen caràcter territorial.

Així vist, pot semblar evident que és “il·lògic” organitzar províncies com ho han fet maristes i claretians (lo dels maristes ja m’ho van explicar a mi cap al 2001 o 2002, per cert, ja té anys la cosa). Per altra banda, pot semblar millor, degut a les tensions que es poden produir entre religiosos catalans i no catalans sobre qüestions polítiques, que no comparteixin província — tot i que aquestes tensions també es poden produir dins d’una hipotètica província catalana. Com deia, de criteris n’hi ha molts i cadascú en pot preferir uns a uns altres.

Els de Germinans, però, atribueixen la decisió de maristes i claretians a una aversió a Espanya (“resto de España”, que dirien els de Germinans). És a dir: ens cauen malament els espanyols i per això no volem formar província amb ells. No tinc cap dubte que segur que casos d’aquests n’hi haurà, vull dir, religiosos catalans que preferirien no formar província amb religiosos espanyols. Entendria perfectament també que hi hagués el cas contrari: religiosos espanyols que no volguessin formar província amb religiosos catalans. De fílies i fòbies n’hi ha a tot arreu, què hi farem!

Però deia que lo dels maristes a mi ja m’ho havien explicat, i en aquest cas sembla que hi ha una raó diferent per fer el que es va fer.

Com molt bé apunta l’articulista, “[a]lgunas de las principales congregaciones religiosas están pasando por una crisis vocacional de grandes dimensiones“, i aquesta crisi no es reparteix uniformement per tot el territori. Pels motius que sigui, es veu que a “Espanya” aquesta crisi no és tan forta, o per dir-ho d’una altra manera, encara queden bastants religiosos. Cosa que, a la resta d’Europa, no sembla ser així. Podria posar l’exemple d’un institut concret.

Bé, des d’aquest punt de vista, un podria objectar que formar una sola província amb “toda España” seria molt egoista. Seria ajuntar diferents províncies encara “fortes”, mentre la resta de províncies europees quedarien “a dues veles”. Llavors, el que sembla que van voler fer els maristes és el següent: ajuntar una província “espanyola” (i, per tant, amb més religiosos) amb d’altres províncies europees “menys afavorides”. D’aquesta manera, els uns ajuden els altres. A mi em sembla raonable — una altra cosa és que sigui més o menys factible o que realment doni fruit. Vull dir, em sembla bé que els que encara tenen bastants religiosos ajudin aquells que ja en tenen pocs, formant una província comuna.

No cal ni dir que tal enfocament té inconvenients importants: de geografia, d’idioma, de cultura, etc. Cal sospesar bé els avantatges i els inconvenients. Pot ser que tingui raó l’articulista en afirmar que “la realidad es que esa manera de actuar no va a traer nuevas vocaciones, son razas en extinción“. Segurament també seria veritat que fer una sola província espanyola tampoc portaria noves vocacions, especialment si és cert que “son razas en extinción” (es montin com es montin les províncies, oi?) Seria estúpid pensar que dibuixar les províncies d’una manera o una altra, per se, atraurà noves vocacions.

La realitat és que ningú, absolutament ningú, té la més mínima idea de què es pot fer per atraure noves vocacions. Que m’he passat? Admeto que, de propostes, no en falten. Una altra cosa és que funcionin, o que tinguin un raonament sòlid. Bàsicament perquè tampoc tenim massa idea de per què hi ha tanta crisi vocacional — més enllà que el món i la societat no hi ajuden gens, que és cert.

La situació certament no s’havia donat mai. La vida religiosa no s’havia preocupat mai de fer “pastoral vocacional”, és a dir, de “sortir a pescar”. Eren els propis “peixos” els que anaven directament a la “xarxa”. També és cert que molts instituts tenien certs instruments de “reclutament”: ja fossin aspirantats per a nens, ja fossin religiosos que recorressin pobles per omplir tals aspirantats de nens que, en un futur, podrien despertar una vocació religiosa — ni que només fos un de cada cent. Més enllà d’això, la vida religiosa no s’hi ha hagut d’esforçar mai per omplir convents i monestirs. Fins fa cosa de 50 anys.

Què ha canviat? El món! Sí, el món ha canviat molts cops. La societat no s’ha posat a evolucionar de cop i volta només des dels anys seixanta.

No són només convents i monestirs els que tenen problemes d’ocupació. Mireu les esglésies. Cada cop més buides i envellides. I aquí tampoc ningú té ni idea de què fer per a revertir la situació, com tampoc no es té gairebé ni idea de per què s’ha produït aquesta situació — again, més enllà de les típiques queixes sobre el món i la societat actuals.

No, no espereu que us il·lumini amb la meva saviesa. Només diré que estic convençut que la crisi vocacional té molt més a veure amb qüestions d’identitat que no pas de l’organització de les províncies.

En fi.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur