Out of time

Som el fruit del passat

Month: Juny, 2017

En defensa dels cartutxos i convertidors

Quan una estilogràfica val més de X diners, s’espera que el plumí sigui d’or. Igualment (tot i que probablement per motius diferents), s’espera que la ploma s’alimenti de tinta no amb cartutxos o convertidors, sinó amb mètodes més “sofisticats” com ara piston fillers i un llarg etcètera. Per què? Probablement perquè es considera que els cartutxos i els convertidors són massa senzills, massa poc elegants, per a una ploma que ha costat un tou de diners. I també perquè, diuen, permet guardar massa poca quantitat de tinta.

I dissent.

Els cartutxos i els convertidors tenen una qualitat que els fa “deplorables”: són pràctics. “Massa” pràctics. I per què hauria de ser dolent, això? Doncs perquè un dels arguments en contra de les estilogràfiques és que no són pràctiques, i els bolígrafs sí que ho són. I clar, ajuntar a un instrument considerat “no pràctic” un element que sí és pràctic (el cartutxo de tinta o el convertidor) ve a ser com… com que no quadra.

El primer problema d’aquest argument és que dóna per fet que les estilogràfiques no són pràctiques. Hi ha part de raó: són molt més fràgils i delicades que un bolígraf. Ara bé, escriure amb bolígraf no dóna cap plaer, escriure amb estilogràfica sí. A més que una estilogràfica dóna una infinitat de possibilitats que un bolígraf no pot ni somiar, tant per varietat de plomins com de tintes (de tots colors i propietats). El teu bolígraf el tenen milions de persones. La teva estilogràfica… most probably not.

Un segon argument seria que un convertidor o cartutx guarda molt poca quantitat de tinta (generalment al voltant d’un mil·lilitre). Pel que fa a un convertidor, això és cert, especialment si el comparem amb d’altres sistemes de càrrega de tinta. Pel que fa als cartutxos, això és parcialment cert, perquè els cartutxos es poden guardar còmodament a la motxilla, a l’estoig o a la butxaca i fer el “cambiazo” quan s’hagi acabat el que hi ha posat a la ploma. La resta de sistemes, en canvi, requereixen d’un tinter a mà quan cal posar més tinta. No és còmode, ni segur, anar pel món amb un tinter a la motxilla (ja no dic l’estoig o la butxaca perquè probablement no hi càpiga).

I encara hi ha un tercer factor en joc: quan toca netejar l’estilogràfica. Una estilogràfica de cartutx/convertidor es neteja amb una facilitat tremenda (assumint que hem posat tinta d’estilogràfica i que no l’hem deixada assecar durant, posem per cas, un any sencer). Es treu el cartutx/convertidor, se separa el plomí i se’l neteja per separat. El cartutx, un cop buit, se’n pot anar a la brossa. I el convertidor es pot netejar fàcilment amb una xeringa. Ara poseu-vos a netejar un piston filler o segons quins altres mecanismes: a pain in the ass.

Sí, el cartutx i el convertidor són “pràctics”. Sí, potser no són tan elegants. Però quan arribi el dia de netejar l’estilogràfica — simplement perquè voleu canviar el color de la tinta, per exemple, o posar-ne una d’una altra marca —, doncs llavors potser us ho replantejareu.

Provar estilogràfiques

Sóc aficionat a mirar vídeos per internet de gent que fa reviews d’estilogràfiques. Hi ha de tot. Gent que s’ho curra molt, i d’altres que no tant. Tots ho van (fins on jo sé) voluntàriament, per tant no hi ha res que se’ls pugui exigir.

That being said, i a partir del common knowledge sobre tintes i estilogràfiques (i la seva relació amb el paper), al fer una review sobre estilogràfiques caldria tenir en compte els següents punts.

El paper és fonamental. La majoria de reviewers que “conec” utilitzen paper Rhodia, una mena d’estàndard del sector. És un paper fountain pen friendly, que tendeic a exhibir les millors qualitats de les plomes, però no és l’únic. Algun d’ells a vegades usa paper Clairefontaine, igualment bo (de fet, el fabricant és el mateix que Rhodia). D’altres no diuen quin paper utilitzen, però pel que enseneyen sembla paper igualment bo.

Cenyir-se únicament a un paper no és mala idea, però penso que es podria millorar. Com a curiositat personal, jo tinc llibretes de la casa Oxford, paper de 90 grams. I m’he trobat amb plomes que rendeixen millor en aquest paper que no en Rhodia (tot i que segurament hi haurà plomes que funcionaran bé en paper Rhodia i no en les meves llibretes Oxford).

De fet, les reviews de tintes sí s’acostumen a fer amb varietat de paper. El mateix es podria fer amb les plomes, sobretot per aquelles persones que no estiguin disposades a (o no puguin) invertir en bon paper, almenys que puguin veure com funciona una ploma en paper “normal”.

La tinta. Si quan es fan reviews de tintes es proven diverses plomes (bàsicament perquè hi ha una gran varietat de mides de plumins), crec que quan es fa una review d’una estilogràfica també s’haurien de provar diverses tintes. Ep, i no parlo ara de, per exemple, provar Pelikan Black, Royal Blue i Blue Black. Parlo de provar, per exemple, Pelikan, Sailor, alguna Pilot Iroshizuku, Aurora, Waterman, etc, tintes amb propietats diferents. Perquè creieu-me que una mateixa estilogràfica, amb el mateix paper, pot variar molt d’una tinta a una altra (com em vaig trobar jo mateix amb la Platinum 3776 amb la Pelikan Blue Black).

S’acostuma a dir d’una ploma que si és wet o dry, smooth o feedbacky, etc, però la tinta té una gran influència en aquest sentit. A sobre, en plomes “toves”, flexibles o semi-flexibles, la tinta és fonamental per evitar un efecte anomenat rail-roading.

No es tracta de simples capritxos, o de simplement satisfer la curiositat del lector. Es tracta de donar informació perquè qui usa una ploma sàpiga en quines condicions rendirà millor, i com rendirà en el paper i tinta que pretén utilitzar.

Sailor Blue Black Permanent Ink

I

La majoria de tintes d’estilogràfica, per defecte, no són permaments, en el sentit que aplicar aigua (o alcohol, o lleixiu, o amoníac) a sobre d’un text aconseguirà esborrar-lo. La definició no és del tot binària, ja que hi ha tintes que, tot i no ser permanents, sí són bastant resistents a l’acció de l’aigua.

Hi ha una altra sèrie de tintes, anomenades permanents, que no s’esborren quan s’aplica aigua (a vegades fins i tot alcohol, lleixiu o amoníac). No totes les tintes permanents són igual de permanents, o bé només ho són respecte l’aigua.

Fins on jo sé, hi ha tres maneres de fer que una tinta sigui permanent. La “tecnologia” més antiga són les tintes ferrogàliques, que originalment no eren apropiades per a funcionar en estilogràfiques (per no estar basades en aigua i per ser altament corrosives als materials de les plomes). Actualment hi ha tintes ferrogàliques perfectament aptes per les plomes; això sí, requereixen més manteniment (rentar-les més sovint).

Una altra tecnologia són les tintes pigmentades. Consisteix en tenir petites partícules sòlides en suspensió (recordeu que les tintes d’estilogràfica són líquides, basades en aigua, ja que les plomes funcionen pel principi d’acció capil·lar). Aquestes partícules s’adhereixen a la superfície del paper i fan que la tinta sigui permanent. Evidentment, tals partícules han de ser molt petites per no obturar l’estilogràfica. Tot i així, com en el cas de les tintes ferrogàliques, requereixen més manteniment.

Finalment, Noodler’s (un fabricant dels Estats Units) té tintes permanents que, si no m’equivoco, no són ni pigmentades ni ferrogàliques, sinó que utilitza colorants que reaccionen químicament amb la cel·lulosa del paper i això fa que siguin permanents.

II

Sailor té tintes no permanents i també tintes permanents, que (si no m’erro) totes elles són pigmentades. Durant les dues últimes setmanes (aprox) he estat usant, a casa i a la feina, la següent tinta pigmentada de Sailor:

16505

16502

L’he provat en una única ploma, també una Sailor 1911, plomí d’or de 21 K. La capsa del tinter té una forma idèntica al de la resta, però està completament cobert del suposat color de la tinta, a diferència de ser majoritàriament blanc. El tinter és idèntic, només canvia l’etiqueta, també en els colors. El preu sí que canvia, és aproximadament el doble. Pel que he vist, la majoria de tintes pigmentades són bastant més cares.

El color ha estat la gran decepció. Ni de conya es tracta d’un “blue black”. És, simplement, un blau “normal i corrent”, semblant a d’altres blaus de la mateixa casa i d’altres.

És una tinta permanent? Doncs diria que sí, perquè no m’he dedicat a escampar aigua per sobre del paper. De fet, el meu interès no era tant en comprovar si la tinta era realment permanent o no, sinó en comprovar si era “segura” (és a dir, si la ploma s’embussava), el color, i d’altres aspectes.

La tinta és segura? Bàsicament, sí. Rentar la ploma ha estat una mica més difícil, i al plomí s’hi veien unes “incrustacions” de tinta a vora la punta. El que sí he notat és que s’asseca amb més facilitat. Vull dir que, al cap d’uns segons de deixar el plomí a l’aire, quan tornes a escriure té una mica de “hard start”. Això es pot deure al fet que la tinta no és completament líquida, sinó que conté partícules sòlides en suspensió.

Conclusió: segurament no tornaré a usar aquesta tinta. Principalment i en primer lloc, perquè el color no m’agrada. En segon lloc, perquè netejar-la costa més. I, també, perquè no tinc cap necessitat d’usar tinta permanent a casa o a la feina (de manera habitual, almenys).

Tinc d’altres tintes permanents, també de Sailor (la negra i la Storia blau), i també d’altres cases (de Platinum i de Montblanc, i no sé si algua altra), pigmentades, i alguna de ferrogàlica. Seguiré provant.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur