Coses que al bisbe li xoquen

Me n’entero “indirectament” que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha publicat recentment una “glossa” al full diocesà parlant dels sagraments, concretament de com se celebren tres d’ells en concret.

A la glossa, explica el senyor bisbe que hi ha diverses coses que li xoquen, pel que fa als batejos, primeres comunions i confirmacions.

En fi.

Jo crec que, en realitat, tot el que es podia dir del tema ja ho diu ell, ni que sigui de manera molt resumida: que “la manca de fe dels qui reben aquests sagraments fa que es devaluïn als ulls de la comunitat, fa que els rectors els acabin aïllant en celebracions a part, o, fins i tot, que els fidels ‘fugin’ de les misses on hi haurà baptismes, primeres comunions o confirmacions”.

Bé, al poble on visc, pel que fa als batejos, no cal patir massa: es fan sense missa, i després de la del diumenge. Escenes tristíssimes totes elles. En recordo un en què quan el mossèn (recordo, a més a més, qui era) va preguntar que què demanaven a l’Església (se suposa que han de dir “el baptisme del nostre fill” o algo similar), tothom es va quedar mut. La reacció adequada hauria estat dir “doncs si no demaneu res, què cony fotem aquí?”, i tots cap a casa.

Les primeres comunions: no es fan a la missa de cada diumenge, sinó en misses “a part”. Evidentment, jo sóc el primer en fugir-ne. Poques celebracions hi ha tan sacrílegues (des del meu punt de vista) com les primeres comunions. Potser només les bodes se li poden comparar.

I pel que fa les confirmacions, d’això a la meva parròquia no en tenim. A les que he anat, penso que no són, ni de lluny, tan dolentes com batejos o primeres comunions. Són molt menys tradicionals que les primeres comunions, els nens són més grans i lo dels regals queda massa infantil, i no acostumen a venir familiars (autèntica plaga de les primeres comunions).

Ara bé, a mi em xoquen algunes de les coses que li xoquen al senyor bisbe. Per exemple: “xoca que les celebracions del baptisme … siguin sense la presència d’aquesta comunitat”, ja que el baptisme és la “porta d’entrada a la vida cristiana i a la comunitat parroquial”. Suposo que ho deu dir pels batejos que se celebren fora de la missa.

Bé, potser els senyors rectors pensen que ajuntar la missa de diumenge amb el bateig farà que la missa sigui més llarga i la gent es posi nerviosa (al capdavall, el bateig es pot fer sense missa), etc. També un es podria fer la pregunta de quin paper ha tingut, tradicionalment, la “comunitat parroquial” en els batejos. “Comunitat parroquial”… en fi.

El mateix passa en les confirmacions: li xoca “el fet de no trobar la comunitat parroquial reunida”. “Com pot ser que la comunitat sigui absent el dia que pot viure una nova Pentecosta?” Cal que expliqui, aquí, l’acudit de les rates? El deixo pel final, per si algú no el sap. Em sorprèn, però, això que diu, ja que, deixant de banda que “del bisbe i del governador, com més lluny millor”, la meva experiència em diu que les misses de bisbe acostumen a estar més concorregudes.

Si bé puc entendre per què moltes famílies porten els nens a fer la primera comunió (perquè és un carnaval) i per què molts nens la volen fer (pel carnaval i pels regals), a vegades em pregunto, per què volen fer la confirmació aquests xavals que no tornaran a trepitjar mai més una església?

Cal que el senyor bisbe (i els senyors rectors) tinguin clar que, a la immensa majoria de gent que va a missa el diumenge, tot això els importa un rave. Ells van a missa, punt, i si fulanito es bateja o es confirma, a ells ni els hi va ni els hi ve. “Comunitat parroquial”…

Finalment, la primera comunió. Novament, el que preocupa monsenyor Novell és… ho heu endevinat: l’assistència de la “comunitat parroquial”. Evidentment que els convidats van a les primeres comunions com en una boda, és a dir, com si fos un espectacle! Perquè és això el que són les primeres comunions: un pur espectacle. El que els importa és el vestidet del nen (ja no diguem si és una nena!), què es posarà el papa, la mama, els tiets i els familiars que vénen d’un poble a 500 o mil quilòmetres de distància. I no ens oblidéssim del tiberi!

Recordo quan jo vaig fer la primera comunió. Al dinar (que no vam fer en un restaurant, que ma mare és de l’Urgell i son pare de la Segarra!), em sembla que no coneixia ni a la meitat dels assistents. Després em van dir que eren familiars. Ah.

De debò es pensa el bisbe que si “els nens i nenes que fan la primera comunió” no tornen més a missa és perquè no els hi “donem la benvinguda el primer dia que hi vénen com a cristians de ple dret”? Sí, ja ho sé que no és per això. Ja sé que, si no vénen més a missa és perquè els seus pares no els porten, perquè aquests pares són, en la gran majoria dels casos, ateus (o agnòstics, que pel cas és el mateix). Cregui’m, monsenyor, la presència o absència de la “comunitat parroquial”, aquí, no té cap mena de repercussió. I per veure la mala educació de tots plegats (normal que la canalla pugi com puja), millor no anar-hi.

I quan arribem al final de la glossa ens trobem amb el que potser és la clau per entendre-ho tot plegat: l’esperança del bisbe que les glosses que vol dedicar al tema ens “estimulin a participar en les celebracions d’aquests sagraments tan pasquals”.

Vaja! O sigui, que el que preocupa al bisbe, segons sembla, no és la tremenda hipocresia que hi ha en aquests sagraments “tan pasquals”, convertits tots ells (sobretot la primera comunió, bastant menys la confirmació) en autèntics carnavals, sinó que hi hagi poca gent. Com quan els mossèns es queixen que la gent no va a missa.

Entenc perfectament la preocupacó del senyor bisbe, però la trobo completament secundària. I sap què li dic? Que mentre no es prenguin mesures serioses per acabar amb tota aquesta comèdia, no compti amb mi per anar a batejos, confirmacions i primeres comunions.

Anuncis