Out of time

Som el fruit del passat

Month: Mai, 2013

Una altra llei d’educació

Està tothom esgargamellant-se arran de l’avantprojecte de reforma educativa de l’infame ministre Wert. Alguns per raons raonables (croada contra la immersió lingüsítica, per exemple), d’altres per raons no tan raonables (acusen la llei de tornar no sé quants anys enrere: ni tot el que és nou és necessàriament bo, ni tot el que és vell és necessàriament dolent, de la qual cosa se’n pot deduir que el fet de tornar uns quants anys enrere tant pot ser dolent com també pot ser bo).

Cada cop que penso en com està l’educació en aquest país em deprimeixo, i no tant per l’estat actual com perquè estic convençut que el problema no té remei — almenys a curt o mitjà termini. I si Espanya fa les coses malament, a Catalunya em sembla que encara les fem pitjor — al cap i a la fi, nosaltres sempre volem ser els més progres i avançats de la classe.

El que pugui fer aquesta llei (deixant a banda un tema completament diferent, que és el de la immersió lingüística, que és purament polític) és completament irrellevant. En el millor dels casos seria com aplicar una mica de pomada, una pastilla perquè la ferida no sigui tan dolorosa. Un pedaç foradat al cul, vaja.

Convindria començar tenint clar per què l’estat actual de l’educació és penós. Estic convençut que si no fos per informes com el PISA, aquí no piularia gairebé ningú. I tots tan tranquils. Ep, que segur que n’hi ha que estan convençuts que les coses no estan tan malament, que fins i tot van bé. Però aquests d’entrada ja els deixo a part.

Entre els que afirmem que el sistema educatiu actual necessita reformes profundes i urgents, cadascú té els seus motius. I segons quins siguin aquests motius es proposaran unes solucions o unes altres. Cadascú entén l’escola a la seva manera, uns li atorguen més funcions que d’altres, no tothom li assigna els mateixos objectius. Penso que, en gran part, la culpa dels mals actuals és que el paper de l’escola, de l’institut, del professor, del sistema educatiu s’ha tergiversat profundament en els últims anys. Evidentment hi ha d’altres causes del desgavell actual, però crec que aquesta tergiversació és de les principals.

Sovint sento a dir que l’educació hauria de ser qüestió d’estat, que no depengués dels vaivens polítics i del color del partit que està al govern. Fins a cert punt, és un desig raonable. Però el consens no es pot aconseguir a qualsevol preu. Entenc que no té massa sentit implantar una llei que saps segur seguríssim que el teu rival eliminarà de ple quan guanyi les eleccions (especialment si la probabilitat que això passi és força alta). Però penso que tampoc té massa sentit implantar una llei mediocre (o directament dolenta) simplement perquè així arribes a un consens entre totes les forces polítiques.

He dit que la tergiversació de conceptes com ara escola, mestre, etc, és una de les causes del putiferi actual. Se me n’acut una altra: voler inventar la roda una i altra vegada. Acostuma a passar que quan algú vol reinventar la roda, li surt quadrada. No estic dient, amb això, que hàgim de copiar directament, literalment, els sistemes i models educatius de l’època clàssica, o de l’edat mitjana, o del renaixement, o del segle XIX. Ni és desitjable, ni és tan sols possible. Però no podem estar fent tabula rasa cada cinquanta anys. Potser és per la meva mentalitat d’enginyer, però penso que quan es reforma una cosa, no només s’han de corregir els aspectes que no funcionen, sinó que també cal conservar allò que ja funciona bé.

Arribats a aquest punt, estava temptat d’explicar com entenc jo l’escola, com entenc jo l’educació, quines són — al meu parer — les causes que ens han portat al desastre actual, etc. Però resulta que hi ha persones que ho han explicat molt millor que jo, i no voldria fer-me repetitiu. Llibres com Pamfleto antipedagógico, del professor Ricardo Moreno Castillo, o el quadern 146 de Cristianisme i Justícia, de’n Cristòfol-A. Trepat, sintetitzen força bé el meu pensament sobre la qüestió.

L’única cosa que em queda per preguntar és si els autors de les diferents reformes (em refereixo sobretot a la infame LOGSE, de 1990, i perpetrada per un govern suposadament d’esquerres) eren conscients, o no, del que estaven fent. Hom podria pensar que no, que eren gent ben intencionada, però que — ai las! — no eren del tot conscients de les conseqüències que tindrien les seves reformes. Però potser no eren uns angelets. Potser el que es proposaven era idiotitzar la població, perquè així uns quants, pocs, ben formats, siguin els que de debò tallin el bacallà.

El mite de l’educació obligatòria

El que diré a continuació escandalitzarà molta gent, però ho diré de totes maneres: estic completament en contra de l’educació obligatòria.

Anem per parts. Per educació obligatòria generalment no s’entén educació, sinó escolarització: és a dir, haver de passar una sèrie d’anys en un centre educatiu. Tampoc podríem parlar d’ensenyament, ja que el fet d’estar físcament un temps en un centre escolar no garanteix, en cap cas, que s’assoleixin els coneixements (siguin pocs o molts) que s’hi imparteixin. Per tant, per començar, això d’educació obligatòria és un mite, una estafa, una mentida. No existeix.

De totes maneres, podríem preguntar-nos si valdria la pena que existís. És a dir, si seria desitjable que el concepte d’educació obligatòria, en lloc de ser un mite o una fal·làcila, esdevingués una realitat. Penso, en primer lloc, que és impossible, ja que no hi ha manera d’obligar un nen a aprendre, especialment a partir d’una certa edat. Per moltes lleis que es facin i digui el que digui la sacrosanta constitució espanyola (article 27, per cert). I clar, si és impossible, doncs potser tampoc té massa sentit preguntar si és desitjable.

Penso que l’educació, més que un deure o una obligació, hauria de ser un dret. És a dir, oferir als nens l’oportunitat de rebre un ensenyament (l’educació la reben a casa) en un centre escolar, seguint unes estructures i plans d’estudi. I respectar el dret d’aquells nens (i/o adolescents) que, un cop hagin exercit aquest dret durant un període de temps, vulguin renunciar-hi.

Ignoro (tot i que tinc les meves sospites) si el fet d’universalitzar l’ensenyament ha portat, com a conseqüència, una fortíssima davallada de la seva qualitat, apreciable en tots els nivells. Veig com escriuren certs universitaris, alguns d’ells futurs mestres, i se’m cauen els collons a terra. La primera conclusió que trec és que els han aprovat català per la cara — vull pensar que els professors que van tenir no eren una colla d’idiotes que els van aprovar pensant que, efectivament, s’ho mereixien. Podria ser que, als exàmens, aquests universitaris fossin prou espavilats com per fer-ho suficientment bé per aprovar justet, tot i que ho dubto bastant. Perquè fan faltes que jo no feia a l’acabar l’EGB, i redacten pitjor que com parlen. La sintaxi gairebé ni existeix.

He llegit, en alguns llibres, descripcions de sistemes educatius d’altres països europeus (bàsicament Alemanya) en d’altres èpoques històriques — segle XIX i primera meitat del XX, bàsicament. No hi ha color. És com comparar el Barça dels primers dos o tres anys d’en Guardiola i un equip de tercera regional.

L’humanisme, la il·lustració, s’ha acabat. Adéu el segle de les llums. Benvinguts al segle de la merda.

Els infants i f…

Els infants i fins i tot els joves són propensos a adaptar-se respectuosament primer de tot a les lleis del seu entorn. Però se sotmeten a les convencions que els són imposades sols en tant que veuen que també són observades lleialment per tots els altres.

Stefan Zweig, El món d’ahir, pàgina 92 (edició en català per Quaderns Crema, Barcelona 2001).

És inútil, el Senat?

De tant en tant reapareix el debat sobre la utilitat del Senat. Generalment s’accepta que no serveix per a res, i si ho hem de jutjar per la seva repercussió mediàtica, doncs l’afirmació és bastant encertada. Però de totes maneres val la pena donar una ullada a la tan cacareada constitució espanyola per tal de saber quin és, ni que sigui teòricament, el rol que juga el Senat. O sigui que posarem a Google “constitución española”, buscarem quins són els articles que en parlen, els llegirem i farem alguns comentaris al respecte.

La resposta la tenim al títol III, concretament a l’article 69 (no és broma). Aquest article diu unes quantes coses:

  1. Que el Senat és una cambra de representació territorial.
  2. Que cada província peninsular escull quatre senadors (independentment de la seva població: Barcelona té mooolts més habitants que Lleida, però ambdues províncies escullen, cadascuna, quatre senadors). Les altres províncies (i Ceuta i Melilla) escullen menys senadors, però també independentment de llur població.
  3. Les comunitats autònomes escolliran, almenys, un senador, i en podran escollir més segons la seva població.
  4. El mandat del Senat correspon amb el del Congrés de Diputats. És a dir, quan una es dissol, es dissol també l’altra; quan se celebren eleccions a una de les cambres, també se’n celebren a l’altra.

Quines són les diferències amb el Congrés de Diputats? Pel que fa a la composició, és evident: mentre que cada província escull senadors sense tenir en compte la seva població, a l’hora d’escollir diputats sí que es té en compte; i els parlaments autonòmics no poden designar diputats (com sí poden designar senadors, tal com ja hem vist). Per això es pot dir, en certa manera, que el Senat és una cambra de representació territorial, ja que es representa el territori sense tenir en compte llur població — tot i que les províncies peninsulars escullen més senadors que les insulars o que Ceuta i Melilla.

Ara bé, a nivell funcional, quines diferències hi ha?

  1. Per a l’aprovació de lleis orgàniques, es requereix majoria absoluta al Congrés (article 81.2). No es fa referència al Senat.
  2. La convalidació dels decrets-llei és competència del Congrés de Diputats (article 86.2). No es fa referència al Senat.
  3. La iniciativa legislativa correspon tant al Congrés com al Senat (article 87.1), com també al govern.
  4. Quan el Congrés de Diputats aprova un projecte de llei (ordinària o orgànica), tal projecte s’envia al Senat, que pot vetar-lo per majoria absoluta, o introduir-hi esmenes. Si el Senat veta el projecte, el Congrés el pot aprovoar per majoria absoluta (o per majoria simple si passen dos mesos des del moment en què el Senat va vetar el projecte de llei, tot i que les lleis orgàniques requereixen majoria absoluta al Congrés), o bé acceptar (o rebujtar) les esmenes introduïdes pel Senat. (Article 90).
  5. Reforma Constitucional: per al procediment llarg (article 168), tant el Congrés com el Senat han d’aprovar el projecte per dos terços dels vots favorables (tant abans com després de les eleccions que, obligatòriament, s’haurien de celebrar). Per al procediment curt (article 167), es requereixen o bé tres cinquenes parts dels vots favorables a cada cambra, o bé dos terços al Congrés i majoria absoluta al Senat.
  6. Article 155: amb el vot favorable de la majoria absoluta del Senat, el govern espanyol pot adoptar las medidas necesarias contra una comunitat autònoma que, a l’entendre del govern espanyol, no compleixi les obligacions que la Constitució i les lleis li imposin o actuï de forma que atempti greument contra l’interès general d’Espanya.

O sigui: que, a la pràctica, el Senat juga un paper subordinat al Congrés de Diputats, especialment perquè encara que el Senat veti un projecte de llei provinent del Congrés, aquest el pot tornar a aprovar sense que torni anar al Senat. Si he entès bé el que diu la Constitució, l’existència del Senat és completament supèrflua. Si almenys les lleis haguessin de ser aprovades per les dues cambres, sense que l’una pugués anul·lar la negativa de l’altra, es podria entendre l’existència de les dues (pel que s’ha dit de la seva diferent composició). I la previsió de l’article 155 és completament insuficient per a mantenir l’existència del Senat.

Es podria reformar el Senat? Tota la Constitució és reformable, però és evident que el procediment llarg (el de l’article 168) és massa llarg i pesat com perquè sigui factible. Per tant, hem de mirar si es pot aplicar el procediment curt (article 167): el procediment llarg només s’aplica quan es reforma tota la constitució, o quan la reforma afecta al Título preliminar, al Capítulo segundo, Sección primera del Título I, o al Título II, que no és el cas. Per tant, es podria reformar si simplement PP i PSOE es posessin d’acord, i només caldria celebrar un referèndum si almenys 35 diputats (o el 10% dels senadors) ho sol·licitessin. Evidentment, això no passarà. PP i PSOE només són capaços de posar-se d’acord quan Frau Merkel així ho disposa o quan es tracta de formar govern al País Basc.

A d’altres països les coses són diferents. Alguns tenen parlaments unicamerals (com Noruega, per exemple), i en d’altres les dues són igualment necessàries i tenen rols diferents (Alemanya i els Estats Units, per exemple).

Que quina opció m’agrada més? Per a Espanya, tant me fa. Per a Catalunya, amb una cambra n’hi hauria prou. Però amb una llei electoral com la britànica o la francesa, clar!

(Resposta a la pregunta del títol: sí).

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur