Out of time

Som el fruit del passat

Month: Novembre, 2013

Ell diu: “De la…

Ell diu: “De la dona i els fills, que se n’encarreguin els capellans, frares i monges. Dels obrers, la guàrdia civil i, si cal, la tropa. Els militars, fet i fet, són encara els qui governen millor, perquè peguen. De la cosa pública, que se n’ocupi qui vulgui. Jo m’ocupo del que és meu, ben tancat a casa. I els qui pretenen regenerar alguna cosa, si són forts i llampants, els faig grans barretades, perquè estiguin contents i no es fiquin amb mi; si són pobrets i febles, els barro les portes i els deixo a sol i a serena. I, en el fons, del fons, me’ls miro tots de cua d’ull, amb una rialleta de conill, molt fina…”

Agustí Calvet (Gaziel), El fons del fons del burgès espanyol. Publicat a Meditacions en el desert (pàgina 166), La Magrana, Barcelona, setembre de 2010.

Anuncis

La enseñanza en…

La enseñanza en España ofrece un panorama desolador que recuerda al mundo del deporte anterior a 1992. En el Informe de Competitividad Global 2010-2011 elaborado por el Foro Económico Mundial para 139 países, la calidad de la enseñanza primaria española ocupa el lugar 93, la calidad de la enseñanza secundaria y profesional el lugar 107 y la calidad de la enseñanza de las matemáticas y las ciencias el lugar 114. Este desastre parece no preocupar a nadie en España, y menos que a nadie a las familias con hijos en edad escolar. Consideran que las escuelas de sus hijos son lo suficientemente buenas, siempre y cuando los hijos del vecino no vayan a una escuela mejor. No hay demanda social en nuestro país para mejorar el sistema educativo, esa es la cruda realidad: la escuela española es el reflejo de la sociedad española. Y viceversa.

César Molinas, en un article a El País (http://elpais.com/diario/2011/06/14/opinion/1308002413_850215.html). Dic jo: el que diu d’Espanya ho podria dir de Catalunya, i no perdria ni un gram de raó.

D’Agustí Calvet a Germà Bel

La casualitat ha volgut que, fa unes setmanes, comprés i llegís el magnífic llibre d’en Germà Bel, Anatomia d’un desengany, i que fa més o menys una setmana comprés (i també llegís) un recull d’articles de Gaziel (pseudònim d’Agustí Calvet), escrits principalment a La Vanguardia (diari del qual en fou director uns quants anys) entre els anys 1922 i 1934. El recull l’edita RBA La Magrana i es titula Tot s’ha perdut. És recent, de setembre del 2013. L’edita Jordi Amat. El llibre té una presentació molt bona, pel que fa el paper i la tipografia. Però hi ha errors lingüístics — vull dir de tipografia, especialment en l’ús dels accents i alguna “typo” — que desmereixen el resultat.

En qualsevol cas, és tota una experiència llegir aquests dos llibres. Jo l’he llegit en l’ordre “cronològic invers” (primer el del senyor Bel i després el d’en Gaziel), però tant hi fa. En Gaziel va morir a Barcelona l’any 1964. És una llàstima que no pugui llegir el llibre del senyor Bel. Perquè semblen escrits l’un per ser la “rèplica” de l’altre. Millor dit: sembla que el llibre del senyor Bel sigui una espècie de rèplica als articles de Gaziel.

Jo recomanaria als catalans que llegissin Gaziel. No tant per les seves postures polítiques, sinó pel profund coneixement que té del “caràcter nacional” català — quina mena de gent som, que és al mateix temps el títol d’un dels seus llibres, que vaig llegir fa una mica de temps i em va encantar. D’acord que des de l’època en què Gaziel va viure ha plogut molt, però moltes de les seves intuïcions, insights, són molt acurats.

Quan deia que el llibre de Germà Bel sembla una rèplica als articles de Gaziel no estic dient, ni molt menys, que el senyor Bel l’hagi escrit amb aquest propòsit, ni molt menys. El que vull dir és que la conclusió a la qual el senyor Bel arriba és completament l’invers del projecte polític que sempre va defensar Gaziel. Gaziel sempre va defensar l’intervencionisme en la política espanyola. Va ser un catalanista en el sentit més clàssic de la paraula: algú que no vol renunciar ni a Catalunya ni a Espanya, que no es resisteix a l’assmiliació de Catalunya per part d’Espanya, però que no vol ni sentir a parlar de separatisme (vegeu, si no, el que escrivia el propi Gaziel a La Vanguardia el dia 28 de febrer de 1930, a la pàgina 7), que defensa la “catalanització d’Espanya” (fa no massa Esperanza Aguirre deia en públic que s’havia de catalanitzar Espanya… quines coincidències!).

Crec, però, que hi ha un punt on tant Gaziel com Germà Bel podrien coincidir, i és en el que el propi Gaziel deia a La Vanguardia, el 8 de juny de 1934, parlant de les dificultats amb què s’enfrontava l’autonomia d’aquella època i la reacció que suscitava en alguns catalans. Deia Gaziel:

Es imposible entender ni jota de la profunda crisis que atraviesa España — no de ahora, sino desde hace siglos, y no por unos cuantos años todavía, sino tal vezs por un período que abarcará varias generaciones futuras — si se ignora o se pierde de vista el hecho fundamental de que están luchando, en realidad, dos concepciones peninsulares completamente distintas e irreductibles entre sí: la concepción unitarista castellana y la concepción federalista catalana.

O dit d’una altra manera: que l’Espanya castellana entén Espanya com una sola nació, unitària i uniforme, mentre que Catalunya malda per mantenir la seva pròpia identitat, i per tant voldria una Espanya entesa de forma plurinacional. Em recorda l’article 2 de la Constitució, que parla de la nació espanyola, pàtria única i indivisible, i al mateix parla del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren. Una única nació però diverses nacionalitats… la quadratura del cercle!

I ara bé la gran diferència entre els dos autors: mentre que Gaziel insisteix en la participació catalana en la política espanyola (per, d’alguna manera, regenerar Espanya, renovar-la, i fer-la més tolerant amb la concepció catalana), Germà Bel atribueix al fracàs d’aquest intent l’augment espectacular de l’independentisme en els últims anys (per dir-ho de forma resumida). Aquí voldria recordar un article aparegut ja fa més d’un any (13 de juny del 2012, si no m’erro), al diari ARA, escrit per Xavier Roig, on es parlava de les conseqüències (negatives!) que ha tingut, per a Catalunya, aquest voler nostre de redimir Espanya. Hi ha quelcom molt important a tenir en compte, que Germà Bel va dir al programa del senyor Cuní (8 al dia) el 5 de novembre quan va presentar el seu llibre: pretendre obligar algú altre a canviar no està bé. I els catalans hem volgut canviar Espanya, quan en realitat Espanya no volia canviar perquè ja estava a gust sent com era — i és.

Arribats a aquest punt, potser molts em diran que tot això ja ho saben. Sí, és veritat, molts ho saben. Ho hem viscut. La nostra experiència autonòmica ha estat molt més reeixida que no pas la de l’època republicana. Per molts motius, que seria massa llarg d’analitzar. Però ha arribat un moment en què s’ha esgotat. Sembla que arriba el moment d’agafar el bou per les banyes (encara que el toreig estigui aquí prohibit) i encara el problema de fons. Un problema que, bàsicament, és el que apuntava Gaziel, però vist d’una altra manera: realment val la pena, ens surt a compte (i no parlo ara d’economia!), seguir dins Espanya? I una última pregunta: si Gaziel visqués ara, estaria a favor del “dret a decidir”?

Un últim apunt. Crec que l’aparició del recull d’articles de Gaziel, el setembre de 2013, amb un pròleg d’Enric Juliana (que, la veritat sigui dita, no m’agrada), no és casual. El recull d’articles s’acaba l’any 1934, parlant de les conseqüències dels “fets d’octubre”. Encara que la selecció d’articles fos del propi Gaaziel, és curiosa la seva aparició en aquests temps. En aquest cas, no crec en les coincidències.

El individualis…

El individualismo de los catalanes es algo sencillamente feroz. Cada uno de nosotros, por republicano que sea, lleva un rey en el cuerpo. Un catalán va a todas partes y se abre paso. Dos catalanes, ya es difícil ponerlos de acuerdo. Tres, se hacen un lío. Y a partir de tres, cuantos más hay, menos valen.

Agustí Calvet (Gaziel), Tot s’ha perdut. Pàgina 181. RBA La Magrana. Barcelona, setembre de 2013. Publicat originalment (amb algunes diferències) a La Vanguardia el 19 de febrer de 1932, pàgina 5.

Noteu que aques…

Noteu que aquestes iniciatives de secessionisme lingüístic són impulsades per alguns sectors castellanoparlants, que imposen a altres ciutadans de les seves regions de llengua no castellana què és o què no és, o com s’anomena o no s’anomena, la seva llengua. Amb això, declaren amb rotunditat (mirant cap al seu grup nacional): “No ens confongueu amb ells, no som pas catalans”.
Ningú no s’hauria d’estranyar que els destinataris de les mostres d’adhesió rebin amb comprensió, si no de grat, la proliferació de llengües a l’est i nord-est peninsular.
Tanmateix, si de cas, cal fer una petita objecció: és força sobreactuat. Fins i tot després de passar pel trauma d’una annexió forçada a Alemanya dècades enrere, no es coneixen a Àustria opinions que sostinguin que la seva llengua sigui distinta de l’alemanya.

Germà Bel, Anatomia d’un desengany, Destino, Barcelona 2013. Pàgines 86–87.

Entenc, i també…

Entenc, i també comprenc, que emprar termes com el de relació entre Catalunya i Espanya resulta incòmode i, fins i tot, inapropiat per a molta gent. Però una de les lliçons més impressionants que s’extrauen de la revisió dels estudis sobre percepcions i actituds a Espanya, de la qual cosa s’ocupa el segon capítol d’aquest llibre, és la naturalitat amb què molts espanyols que consideren que Catalunya és d’Espanya, consideren també que Catalunya no és Espanya. O, per ser fins i tot més precisos, que els catalans no són espanyols.

Germà Bel, Anatomia d’un desengany, Destino, Barcelona 2013. Pàgina 15. Cursives de l’autor.

During the cour…

During the course of that attempt at reform, I had learned one rather larger lesson: be clear that if someone isn’t screaming somewhere, it probably isn’t going to work.

Tony Blair, A Journey, Hutchinson. London, 2010. Pàgina 585.

Por desgracia l…

Por desgracia la mentira en España es gratis. No tenemos esa mentalidad calvinista o anglosajona por la que el que miente está jodido. España premia a los bandidos, a los delincuentes, a los pícaros. Me dicen los que saben que el déficit publicado no es real, que estamos cerca del 11%, lo que supondría una bancarrota, pero los datos están maquillados para no meter lo que nos costó el rescate bancario. Es la ruina. El paro es difícil que se recupere. Además no creo que se hunda el bipartidismo. Un viernes nadie va a votarles y el domingo en las elecciones todo dios vota a los de siempre. Y eso que creo que la gente ya ha descubierto que los partidos luchan más por sí mismos que por el ciudadano. Como las mafias. Pero el ciudadano tampoco es inocente: siguió votando a un partido que había usado los fondos reservados para enterrar a gente en cal viva. Ahora, según las encuestas, la gente va a seguir votando a otro partido vinculado a una trama de corrupción con millones de euros en Suiza y maletines de dinero negro. El pueblo también tiene responsabilidad en ese estúpido patriotismo de partido.

Raúl del Pozo. http://www.jotdown.es/2013/11/raul-del-pozo-en-las-grabaciones-que-tiene-barcenas-esta-la-voz-de-algun-ministro/

Democratic? Wha…

Democratic? What fool thought that? They’re the media, for Christ’s sake. They write about the people. They don’t want to be treated like them.

Tony Blair, A Journey, Hutchinson. London, 2010. Pàgina 260.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur