Out of time

Som el fruit del passat

Month: Juny, 2013

El catanyol

Llegeixo a l’e-notícies que, a les proves que la Generalitat fa als alumnes de sisè de primària, l’assignatura més mal parada ha estat… Llengua Catalana. Bé, abans de posar el crit al cel caldria mirar la dificultat dels exàmens — recordo molt bé que, a selectivitat (quan jo la vaig fer), el de català era força més difícil que el de castellà, la qual cosa no analitzaré ara i aquí. De totes maneres, aquesta notícia em serveix d’excusa per fer algunes reflexions sobre el que porto observant des de fa un cert temps.

Fa uns dies vaig tenir l’examen d’alemany a l’acadèmia on n’aprenc. La professora que hem tingut, en diverses ocasions, ens deia que un idioma diu molt del país on la gent el parla. Sovint m’he preguntat què diu el català dels catalans. És una pregunta molt interessant que, desafortunadament, no puc respondre. Però sí puc dir una cosa: la qualitat del català que es parla i s’escriu cada cop va a pitjor. Entre els joves, que representa que han passat per la immersió lingüística i han tingut l’oportunitat d’aprendre’l a l’escola, cosa que molts dels nostres pares (i ja no diguem avis) no han pogut fer. I no només això: cada cop s’assembla més al castellà.

Des del meu punt de vista, el català no sofreix per dir bussó en lloc de bústia, pues en lloc de doncs, etc, tot i que convindria no dir barbarismes. Al meu entendre, el problema rau bàsicament en la sintaxi. Hi ha una cosa anomenada pronoms febles, que encara que ningú els emprés tal com estableix la norma, almenys s’utilitzaven. Cada cop menys. Va augmentant la freqüència dels calcs del castellà. N’estic fins als ous — i això va relacionat amb el que deia sobre els pronoms febles — coses com ara dels mateixos o de les mateixes.

Podríem dir, seguint l’aforisme de la meva professora d’alemany, que Catalunya (i els catalans) s’està espanyolitzant. No en tinc cap dubte. I això és compatible amb l’auge del sobiranisme — es veu que ara ja no se’n diu independentisme. Fins a cert punt, no em sorprèn gaire. Una cosa és protestar i remugar. L’altre és posar en pràctica les consignes que es criden a les manifestacions. Molt renegar contra el ministre Wert, però qualsevol diria que els joves del país han estudiat català a l’escola i, a més a més, en català.

D’una cosa n’estic del tot segura: si el català es mor, serà perquè els catalans voldrem. D’altres — tots sabem qui — ens hi hauran ajudat, però serem nosaltres qui li clavarem la punyalada mortal.

Anuncis

Fot-li que és de CiU

Ara fa uns dies publicava, al blog noruec on de tant en tant escric, un article que, d’alguna manera, ve a ser la continuació d’un que ja vaig escriure aquí, sobre una frase que vaig llegir a un editorial del director de la revista El Ciervo. Sobra dir que us recomano que llegiu aquell article (bé, de fet els dos: els que vaig escriure aquí ja fa temps i el meu últim al Rostrum Norwegium).

He pensat en allò que vaig escriure, un altre cop, arran d’unes afirmacions d’un amic del Facebook i els comentaris que han generat. Aquesta persona, almenys fins fa uns anys (fins a novembre del 2010, almenys), era simpatitzant d’un determinat partit polític, que actualment està a favor del dret a decidir, i també de votar a la consulta — parlant clar: que està a favor de l’autodeterminació i de la independència. El partit, no ell. Cosa que m’ha sorprès.

Ell deia que parlar del dret a decidir i de la independència és una xorrada, l’excusa perquè quatre xupopteros tinguin sous. El que volem els ciutadans, segons ell, és recuperar la qualitat de vida que ens han robat. Jo li plantejava una situació hipotètica. Imaginem-nos que sabéssim, sense marge d’error, que si Espanya renunciés a la seva independència i fos absorbida per un altre Estat (nòrdic, per exemple, que tenen fama de ser rics), els espanyols millorarien substancialment el seu nivell de vida. Suposem que això fos cert. Estaria ell a favor que Espanya renunciés a la seva independència i fos absorbida per un altre Estat? No ha respost la pregunta, la qual cosa no m’ha sorprès.

Surten en determinats programes de televisió alguns tertulians que contraposen el dret a decidir amb sortir de la crisi, com si fos impossible abordar, alhora, ambdues qüestions. Arran de la pèrdua de dotze escons per part de CiU a les eleccions del 2012, i de l’enquesta que fa molt poc que ha publicat El Periódico — que dóna la victòria a ERC en unes hipotètiques futures eleccions catalanes, i amb totes les reserves que calgui fer a les enquestes, que ja la van cagar, i de quina manera, a les eleccions del 2012 — han sortit bastants articles criticant CiU i acusant-la de suïcidar-se. Sembla que voldrien el retorn al peix al cove, a la puta i la Ramoneta.

Per què CiU va perdre tants escons a les últimes eleccions? Penso que, bàsicament, per la crisi. A d’altres països d’Europa han passat coses similars: partits que estaven al govern han caigut, i l’explicació que s’ha donat en pràcticament tots els casos ha estat la mateixa: la crisi. Ho podríem dir d’una altra manera: les retallades. Fins i tot podríem dir, d’una manera una mica jocosa, que les retallades han retallat dotze escons a CiU.

Fins a quin punt el fet que CiU s’hagi radicalitzat li ha pogut fer perdre vots? Sens dubte. Durant els anys vuitanta i noranta podien votar CiU persones que, respecte l’eix nacional, estaven molt lluny. L’ambigüitat era possible perquè era un tema que no estava en foreground, per dir-ho d’alguna manera. No figurava als primers llocs de les preocupacions o interessos de la majoria de catalans. És el que ja vaig dir al meu segon post al Rostrum: els independentistes eren una colla de frikis dels quals gairebé tothom se’n burlava.

Però ara les coses han canviat. Aquella mateixa ambigüitat, que abans podia servir per sumar vots, ara en resta. N’hi ha que acusen CiU de ser separatista, i ja no la voten — es passen al PP o a Ciutadans. I d’altres l’acusen de ser massa tèbia, i es passen a ERC o a les CUP. A més a més, hi ha una sèrie de gent que l’any 2010 va votar CiU per evitar que es repetís el tripartit (com jo mateix, per exemple), però que l’any 2012 van tornar a ERC — com jo mateix, tot i que no estic del tot segur d’haver-la encertat en aquesta última ocasió.

Siguem clars: CiU ja no tornarà a tenir aquelles majories d’antany. L’època de l’ambigüitat, les mitges tintes, s’ha acabat. Ara toca definir-se. I per tant perd votants. Lògic. Entre l’original i la còpia, preferim l’original. Fins a cert punt. Perquè hi ha votants independentistes que poden tenir escrúpols de votar ERC perquè potser la consideren un partit massa d’esquerres. I si saben que CiU aposta, sense massa dubtes, per la independència, doncs no es veuen obligats a votar ERC i poden votar CiU.

El 3 de juny, Valentí Puig publicava, a El País, un article on, parlant de la nit electoral de les últimes eleccions catalanes, deia el següent:

Aquella noche Artur Mas pudo regresar a su petición de pacto fiscal con una formulación nueva e imaginativa, pero cayó en el todo o nada que históricamente ha sido tan perjudicial para el catalanismo político. Pudo asumir a la vez la victoria y el retroceso electoral con un gesto, un gesto que pudiera parecer de entendimiento y generosidad, aunque realmente fuese de necesidad y subsistencia. Se hubiese tratado de reconocer lo que es la expresión de una sociedad cada vez más plural y mucho más compleja.

Tot això és fum. Algú de debò es pot creure que una formulación nueva e imaginativa del pacte fiscal aconseguirà que el PP se l’empassi? Per favor! Que aquí siguem idiotes no vol dir que allà també ho siguin — tot i que, personalment, penso que d’idiotes n’hi ha molts tant aquí com allí. Asumir a la vez la victoria y el retroceso electoral con un gesto: ah, la política de gestos! Més llenguatge buit. Algun dia haurem de parlar de la política de gestos, una cosa que als catalans ens encanta. Potser sí que tenia raó aquell que deia que als catalans ens perd l’estètica. I la perla final: Se hubiese tratado de reconocer lo que es la expresión de una sociedad cada vez más plural y mucho más compleja. Que és tant com no dir gairebé res. El senyor Puig diu, cap al final del seu article, el següent:

La pregunta sustancial sigue siendo porqué Convergència no aprovechó sus horas en la oposición para formular un catalanismo del siglo XXI, si es que le puede inyectar futuro al catalanismo después de los últimos saltos en el vacío.

Si hi ha alguna paraula que estigui del tot desacreditada és catalanisme. El senyor Josep Piqué deia, temps ha, que el PP també era un partit catalanista. El dictador Primo de Rivera parlava, a vegades, d’una cosa que ell en deia catalanismo bien entendido — o sigui, espanyolisme. Catalanisme no vol dir res perquè vol pot voler dir tot. I quan una paraula serveix per a tot, vol dir que no serveix per a res, perquè les paraules hi són per a diferenciar idees, conceptes, realitats, etc.

Que els catalans hem canviat des del 1980 és una obvietat. La unitat d’Espanya era un dogma fins i tot per a nosaltres, i et trobaves gent que et deia que no era independentista perquè Convergència no ho vol — o perquè el Pujol no ho vol, que venia a ser el mateix. De fet, algun dia els espanyols reconeixeran que la van cagar menyspreant tant l’expresident, ell que, en el fons, ha estat sempre un baluart de la unitat d’Espanya, en el fons un regionalista, que és cert que ha fet moltes coses bones per a Catalunya però que, en la seva intimitat, el mapa que tenia al cap era el d’Espanya. Mireu l’entrevista que li va fer el Jordi Évole a Salvados.

Però en el fons, els catalans seguim sent els mateixos: preocupats sobretot per la nostra butxaca, el nostre benestar material. Això és el primer. La identitat, després. Com deien en aquella sèrie La memòria dels Cargol, ja en tirarem un bon tros a l’olla, d’això. Fa uns mesos el diputat de les CUP David Fernández deia que si Rajoy ens donés el concert econòmic els catalans ens oblidaríem de la independència. I deia un articulista de l’ARA, el Xavier Roig, que el senyor Fernández coneix bé el país, tot donant-li la raó.

Als que tan obsessionats estan per sortir de la crisi i deixar-nos estar d’hòsties — llegeixi’s, autodeterminació i independència — els plantejo la mateixa situació hipotètica de què parlava al principi de l’article. Espanya — i els espanyols — acceptarien renunciar a la seva independència, a la soberanía, si amb això milloressin substancialment el seu nivell de vida i sortissin de la crisi?

No desprecio, ni molt menys, el benestar de les persones. Evidentment que cal lluitar per sortir de la crisi i millorar el nivell de vida. Però sense renunciar a la nostra identitat. I si algú creu que no es pot, sisplau m’expliqui per què.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur