Out of time

Som el fruit del passat

Month: Març, 2018

El preludi

La segunda grieta es la crecida de la tensión que ya registramos en la segunda sesión conciliar y que vino a aumentar en la tercera. Las “tendencias” de los Padres no llegaron nunca a dividirles en “facciones”, pero la masa de los católicos tiende a reproducir —radicalizándolas, aumentándolas, estereotipándolas— esas tendencias conciliares. Y entonces el problema ya resulta peligroso: tras los Padres conservadores se camuflan los católicos integristas; tras los renovadores se encastillan los progresistas. ¿El resultado? Lo vemos todos los días: no una escisión entre los católicos —¡no exageremos!—, pero sí la crecida del clima partidista, belicoso: sí la crítica feroz a derecha e izquierda; sí el convertir el Concilio en un arma arrojadiza. Ayer mismo hablaba el Papa preocupado por esta especie de “crisis de unidad” que se percibe en el interior de la Iglesia y que, si bien es normal en todo período de revisión y renovación, podría ser grave si creciera o se prolongase.

José Luis Martín Descalzo, Un periodista en el Concilio, 3a etapa, pgs 464–465.

Anuncis

Ara se’ns ha tornat catalanista

I

No és el primer cop que parlo d’aquest escriptor i segurament tampoc serà l’últim. La seva columna de dilluns passat a XLSemanal em va cridar l’atenció, i de seguida vaig tenir clar que n’havia de parlar.

A l’acabar de llegir-la, em va venir al cap una idea, que potser algun altre cop ja m’havia vingut, de fer una espècie de pel·lícula sobre Espanya. No l’Espanya que coneixem, sinó l’Espanya que, almenys teòricament, hauria estat si “les coses haguessin estat d’una altra manera”, si s’hagués fet cas del que Juan Manuel de Prada va dir aquest dilluns — i sobretot un altre dilluns, fa bastant de temps, arran de les últimes eleccions al Parlament català.

I que consti que no ho dic per fer-nos palles mentals, per enyorances i sentimentalismes, ni per escapisme. No es tracta ara de somiar una Espanya diferent, tolerant, etc, simplement per oblidar-nos de l’Espanya real. Perquè el més interessant d’aquesta pel·lícula, d’aquesta “Espanya-ficció”, no seria la reacció dels catalans, sinó la dels espanyols. Que ja us podeu imaginar quina seria, oi? Molt bé.

Però deixem la ficció per passar a comentar el que escriu el senyor de Prada. Aquest cop li toca el torn al català — a l’idioma català, concretament. La cosa ve per un article que de Prada va publicar a l’ABC, titulat “La lengua catalana“, que consistia en “una modesta glosa de otro que publicó José María Pemán hace medio siglo en el mismo periódico“.

José María Pemán va morir un any menys onze dies abans que jo nasqués. Per tant, tot el que sé d’aquest bon (o no tan bon, no ho sé) home ho sé pel que he llegit i m’han explicat. Segons llegeixo a la wikipedia, diuen que era un home més aviat de dretes, “uno de los principales apologistas de la Dictadura de Primo de Rivera” (Pemán va néixer l’any 1897), de seguida es va posar del bàndol de Franco, tot i que posteriorment, pel fet de ser monàrquic, sembla que va tenir alguns incidents amb el règim. Amb aquest currículum, un s’ho espera tot d’un article de Pemán sobre el català. I quan dic tot, no vull dir “tot a favor”, sinó “tot en contra”.

I aquí és on ve la sorpresa, perquè segons sembla (i dic “sembla” perquè no he aconseguit trobar l’article a l’hemeroteca de l’ABC, i de Prada no diu la data exacta de l’article a la seva columna de XLSemanal, ni tampoc a l’article en qüestió a l’ABC) l’article de Pemán seria més aviat “favorable” al català, com també ho és (almenys a primer cop d’ull) el de Juam Manuel de Prada.

I aquí he de recordar la mateixa prevenció que diria que ja vaig fer al seu moment: per favor, no se m’emocioni l’audiència.

II

La reflexió de Juan Manuel de Prada a XLsemanal versa sobre les reaccions al seu article a l’ABC: “una espeluznante cosecha de improperios e invectivas, azuzada por el patrioterismo farlopero de algunos energúmenos“, “Pemán era un hombre de gran finura espiritual, rebosante de amor por los pueblos hispánicos [sic]; mientras que la caterva que me puso como chupa de dómine son gentes de alma ruin movidas por el más peludo de los odios, que es el odio de Caín a su hermano, disfrazado sórdidamente de patriotismo. Furibundos separadores, en fin, que alimentan con sus vilezas el separatismo“. S’ha quedat a gust.

I què és el que va dir Juan Manuel de Prada (i/o José María Pemán) que hagi exclitat les baixes passions dels “furibundos separadores“? Doncs tot ve arran de l’acusació que es fa a les escoles catalanes d’adoctrinar pel fet de la immersió lingüística, afegint que Juan Manuel de Prada es mostra contrari a un suposat “dret” dels pares a escollir l’idioma d’escolarització dels seus fills.

Fins aquí, “tot bé”, en el sentit que efectivament sembla que aquest escriptor se’ns ha tornat catalanista. O potser no? Doncs senyors meus, això és correcte: Juan Manuel de Prada s’ha tornat catalanista. Vegem-ho:

El catalán es la forma de expresión particular de un pueblo que es naturalmente bilingüe; y cuyo bilingüismo, desde luego, se debe proteger y asegurar, favoreciendo una escuela en la que las lenguas catalana y castellana se den la mano fraternalmente. … No hay que relegar el catalán para beneficiar el castellano, sino restaurar el catalán como lengua plenamente española, que es lo que siempre fue, hasta que los políticos le dieron fisonomía contorsionada de problema. … Mejor sería que los políticos viesen la lengua catalana como una valiosa joya para España; y que mirasen el modo de evitar que los españoles reaccionen con cetrino malhumor contra ella.

Això a l’ABC. I després, a XLSemanal:

Sólo gente de alma ruin movida por el más peludo de los odios, que es el odio de Caín, puede pensar que combatiendo un hecho biológico tan incontestable como el catalán se ayuda a la causa de la unidad de España. … Cataluña no podrá nunca ser española si los catalanes no perciben que su lengua es una posesión que todos los españoles favorecen. El día que eso ocurra el separatismo empezará a tener los días contados.

Us deixo respirar una estona. Però, per favor, no us exciteu. Almenys, no massa.

III

Davant d’aquestes cites, hi ha moltes maneres de reaccionar. Una d’elles és analitzar la veracitat de les seves afirmacions: és veritat que Catalunya “es un pueblo naturalmente bilingüe“? És cert que el català “siempre fue” una llengua espanyola? De debò el “separatismo empezará a tener los días contados” el dia que els catalans percebem que el català “es una posesión que todos los españoles favorecen“?

Una altra manera de reaccionar és pixar-se de riure, preguntant-se què s’ha fumat (o quins bolets s’ha menjat) Juan Manuel de Prada pensant que pot arribar un dia en què el català sigui considerat “una valiosa joya para España“.

Entenc les dues reaccions i de fet em semblen perfectament vàlida. Em semblaria estèril indignar-se, especialment en considerar rotundament falses les afirmacions que deia abans. Que vaja, que jo tinc molt clar que el poble català no és, ni de lluny, naturalment bilingüe, que el català no ha estat mai (ni serà mai) una llengua espanyola, i que (parlo de l’any 2018, no de 1978, 1988 o 1998) encara que els espanyols s’enamoressin del català, el “separatismo” no començaria a tenir els dies comptats.

En qualsevol cas, però, he citat el que he citat a manera de justificació que Juan Manuel de Prada s’ha fet catalanista. Perquè en el fons, el catalanisme no és res més que un intent d’encaixar Catalunya dins d’Espanya. Es tracta justament d’això que deia de Prada: de fer que els espanyols vegin el català com una joia que també els pertany, que no reaccionin malhumorats. Afavorint “una escuela en la que las lenguas catalana y castellana se den la mano fraternalmente“.

És des d’aquestes premises, i no unes altres, que Juan Manuel de Prada està en contra que els pares puguin triar l’idioma d’escolarització dels seus fills. Per això demanava que no se m’emocionés l’audiència.

IV

Tot això que diu Juan Manuel de Prada, en el fons, és l’Espanya “alternativa”, la de la pel·lícula de ficció que jo faria per projectar-la a totes les sales de cinema i pantalles de televisió d’Espanya, i que, en el fons, recollira reaccions semblants a les de l’article de l’ABC. Com es pot llegir molt encertadament a “Espanya explicada als catalans”, “[e]ls espanyols estan la mar de cofois de ser com són i no veuen la necessitat de canviar (ni ganes). I estimen i protegeixen la seva llengua com nosaltres la nostra” (pg 11).

Perquè encara hi ha una altra reacció a les paraules de Juan Manuel de Prada, i és fent-se unes quantes preguntes: quina necessitat tenen els espanyols que català i castellà es donin la mà “fraternalment” a les escoles? Quina necessitat tenen de sentir (de sentiment, no d’oïda) el català com una joia (!) que també els pertany? Per què no haurien de reaccionar malhumorats davant del català? Si el català sempre ha estat una llengua espanyola (!), com és que tradicionalment han intentat eliminar-la (no parlo només de Franco, eh, que consti!)? Si el bilingüisme és tan fantàstic, com és que no predica ell, i Espanya sencera, amb l’exemple? És qüestió només d’uns polítics, i no de la majoria? Com és que hi ha hagut, i hi segueix havent, tant del més pelut dels odis, “el odio de Caín a su hermano“?

“Oh”, em podríeu respondre, “és que, si no, ‘Cataluña no podrá ser nunca española‘”. I us respondran: “Cataluña ya es española, porque es España“. Per això ha fracassat el catalanisme, i fracassarà Juan Manuel de Prada: perquè ofereix un “producte” a un “mercat” que no en té cap necessitat — i si la té, no la percep, i molt em temo que, el dia que la percebi, ja serà massa tard.

Naturalment que Juan Manuel de Prada té tot el dret d’intentar convènce’ls, d’intentar-ho una i altra i tantes vegades com vulgui. I no tinc per què dubtar de la seva bona intenció. Crec que fracassarà, i us asseguro que tant se me’n fot, de si fracassa o si no. Al capdavall, quina necessitat tenim que Espanya estimi el català, o ens estimi com a país? L’únic que necessita Catalunya (i el català) és poder viure pel seu compte. It’s that simple.

El Vaticà II de Martín Descalzo

Ara no recordo quants anys tenia que vaig llegir, per primer cop, llibres d’un sacerdot, llavors ja mort feia uns anys, anomenat José Luis Martín Descalzo. Eren les seves “crónicas“, reculls d’articles que publicava, crec, a l’ABC. Si no em falla la memòria. Resulta que es tractava d’un sacerdot periodista i escriptor, que tenia problemes renals i cada pocs dies havia d’anar a diàlisi, i que va morir justament d’aquesta patologia. Més endavant he sabut que no només tenia problemes als ronyons sinó també al cor (o almenys això diu la Wikipedia). També més endavant he sabut que, entre els molts llibres que va escriure, n’hi ha quatre sobre el Vaticà II: “Un periodista en el Concilio“, en 4 volums, un per a cadascuna de les 4 sessions que va tenir.

Fa poc temps, un o dos mesos, vaig decidir comprar, de segona mà i a molt bon preu, els 4 volums en qüestió. No me’n penedeixo. Només he acabat de llegir els dos primers i vaig pel tercer, i potser m’hauria d’esperar a acabar-los tots quatre abans d’escriure’n res. Però o molt m’equivoco o no crec que m’endugui gaires sorpreses a l’acabar de llegir el que em falta. M’atreveixo, doncs, a pensar el que, de moment, m’he anat trobant.

Parteixo amb l’avantatge, si es vol veure així, de tenir certa formació en la matèria, i per tant és possible que al lector profà li costi més llegir les obres en qüestió. En cap moment se m’ha fet difícil, i no crec que a ningú, amb un mínim de cultura, se li hagi de fer insuperablement difícil. Convé tenir-ho en compte perquè, malgrat el nom, no es tracta d’unes cròniques purament periodístiques, com les que hauria pogut escriure qualsevol periodista seglar que no fos especialista en teologia. És un llibre en què l’autor no només explica què passa al Concili, sinó com ell veu les coses, pren partit per un “bàndol” i ofereix les seves reflexions i alguns excursus històrics sobre el que s’està debatent. El format és de dietari, amb entrades molt curtes i d’altres de molt llargues. Alguns cops cau en la “beateria”, i mostra molta devoció per Joan XXIII (al llarg del primer volum) i per Pau VI (al llarg del segon volum). Especialment per Joan XXIII.

Crec que es pot afirmar sense problemes que Martín Descalzo era un progressista, un reformista. Aquest era el seu “bàndol” en el Concili, tot i que en cap moment mostra ànsies d’aplastar la minoria. Se sent satisfet perquè la immensa majoria (diria que tots) de documents es van aprovant per amplíssimes majories — símptoma, segons ell, que el concili “concilia”, és a dir, que s’arriben a formulacions que, sent progressistes, són acceptables per a pràcticament tots els pares conciliars.

No són les primeres cròniques que llegeixo sobre el Vaticà II. Les primeres foren, si no m’erro, les de Michael Davies, “Pope John’s Council“, clarament crític amb el sínode. Diria que després van venir les de Ralph Wiltgen: “The Inside Story of Vatican II“, el títol original del llibre era “The Rhine flows into the Tiber“, força més neutral. També he llegit posteriorment els dietaris de Henri de Lubac, peritus durant el Concili tot i que no va poder assistir a totes les sessions. En contrast amb el que havia llegit anteriorment, Martín Descalzo veu les coses amb molt menys dramatisme que els autors anteriorment mencionats.

Jo diria que Martín Descalzo és un optimista. Es desprèn en totes les pàgines dels seus llibres (almenys les que he llegit fins ara). No dic que no sigui realista o que no toqui de peus a terra: però la seva tendència és a pensar que el Concili és un do de Déu i que donarà molts fruits, i que ja era hora que es diguessin les coses que s’estan dient. A vegades expressa el seu temor que el Concili es quedi a mitges, que caigui en la mediocritat. Però en cap moment que pugui causar un daltabaix a l’Església.

Llegint sobretot els dos primers volums, no podia deixar de pensar en la ingenuïtat de l’autor. Però aquí estic sent injust, perquè jo tinc algo que ell no tenia quan escrivia aquelles pàgines: 50 anys de perspectiva. No dic que hagi viscut els 50 anys de postconcili, però sí en veig els fruits, la situació actual després d’aquests 50 anys. Per això, llegint moltes de les coses que escrivia Martín Descalzo, em preguntava: si llegís això mateix 10, 20 o 50 anys després… ho tornaria a escriure? Corregiria alguna cosa? Hi afegiria esmenes? Em moro de ganes de saber què pensava Martín Descalzo del potsconcili…

De totes maneres, tot plegat és molt indicatiu de l’ambient que es respirava a l’època. L’Església vivia, almenys externament, un moment dolç. L’any 1958 mor Pius XII, que ens deixa (almenys externament) una Església que, si no exempta de problemes, almenys sí amb molta vitalitat. Com deia José Antonio Sayés, “del modernismo ya no se acordaba nadie“.

Però si es llegeixen les pàgines més a fons, crec que se’n desprèn força clarament una insatisfacció, un cert complex de culpa o d’inferioritat. Parlant de la Litúrgia, per exemple, semblava que el ritus romà fos… vaja, deficient com a mínim. Un cert complex d’inferioritat respecte el món, com si l’Església visqués antiquada respecte el món i li calgués posar-se al dia, com si s’estigués quedant enrere en una cursa i hagués de fer un sprint.

Ara recordo que, abans de llegir les cròniques de Martín Descalzo, havia llegit un altre llibre molt interessant: “Confusión y verdad“, de Philip Trower — llibre que recomano a tothom, per cert. Ho dic ara perquè em vénen el cap unes reflexions d’aquest últim autor: que al Vaticà II, al principi, “reformadors moderats” i revolucionaris anaven junts perquè tenien uns objectius comuns a curt termini. Probablement els segons (els revolucionaris) es van cuidar ben bé de revelar quines eren les seves autèntiques intencions, conscients o inconscients.

No dubto que molt més interessant que “Un periodista en el Concilio” hauria estat “Un periodista en el Postconcilio“. Però qui això diu, ho diu el 2018, més de 50 anys després de la cloenda del Vaticà II. “A toro passat”, tot és molt fàcil.

I no deixo de preguntar-me, llegint aquestes pàgines de Martín Descalzo, “què va passar perquè la cosa després sortís tan malament”.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur