Out of time

Som el fruit del passat

Month: Juliol, 2016

Passar les pàgines del missal

Today’s young Catholics don’t have the advantage of having learned how to work the equipment.  They don’t know how to pray the rosary. If they went to a Latin Mass they wouldn’t know how to turn the pages in the missal. They don’t understand that lists of mortal and venial sins are serious, and not to be made fun of.

https://www.ewtn.com/library/PRIESTS/COULSON.TXT

Anuncis

Here we come!

So they went along with us, and they trusted us, and that is partly my responsibility, because they thought, “These people wouldn’t hurt us: the project coordinator is a Catholic.” Rogers, however, was the principal investigator. He was the brains behind the project, and he was probably anti-Catholic; at the time I didn’t recognize it because I probably was, too. We both had a bias against hierarchy. I was flush with Vatican II, and I thought, “I am the Church; I am as Catholic as the Pope. Didn’t Pope John XXIII want us to open the windows and let in the fresh air? Here we come!” And we did, and within a year those nuns wanted out of their vows.

https://www.ewtn.com/library/PRIESTS/COULSON.TXT

Una ploma

No em considero un col·leccionista de plomes (estilogràfiques). Ni ho sóc ni pretenc ser-ho. En tinc unes quantes, més de les que necessito, i algunes de les que tinc les vendria de bon gust. Totes japoneses. Fins ahir. Diumenge passat, després de mirar-me encandilat un model d’Edison, vaig comprar un model de Franklin-Cristoph (F-C en endavant) que em va fer molt el pes. L’endemà, vaig comprar el model d’Edison. I dijous passat em va arribar la Franklin-Cristoph.

1

Compte amb les fotografies que vegeu a internet. Després us arriba l’article en qüestió i… no, no és el mateix. Les fotos sempre són millors. O quasi sempre. Sí, ho confesso, em vaig sentir una mica decepcionat. Però la culpa és meva, no de la ploma.

2

Hauria d’estar prohibit que fabricants no japonesos etiquetin els seus plomins com a EF (extra-fi), i fins i tot com a F (fi). Només els japonesos saben fer plomins F i EF. La Franklin-Cristoph que vaig comprar té un plomí EF… fabricat a Alemanya. Que és un molt bon plomí, sens dubte, encara que sigui d’acer. Però no és japonès. La meva Platinum 3776 té un plomí F, i escriu més fi que la F-C que és… EF. Ja no diguem les Sailor. (NB: Sailor i Platinum són fabricants japonesos).

3

És més aviat una estilogràfica wet, en el sentit que aboca un bon flux de tinta al paper. De moment només l’he provada amb dues tintes: Sheaffer Blue-Black i Diamine Twilight (una altra “blue-black”). Amb aquesta última sembla que hi hagi alun petit issue de hard start, però molt poc. Fa poc que la faig servir, i encara falta “recorregut” per poder avaluar-la més justament. Però de moment aquestes són les meves impressions. Probablement aquest cap de setmana la provaré amb més tintes, aviam quins resultats obtinc.

4

Paper. En faig servir tres: Rohdia de 80 grams (a la feina), Rohdia de 90 grams (a casa) i Oxford de 90 grams (també a casa). Amb el Rohdia de 90 grams encara no l’he provada. En el de la feina i en l’Oxford hi ha certa diferència, tot i que molt subtil. Aparentment, el Rohdia sembla aguantar millor, però és només una aparença inicial. M’agrada més com rendeix sobre el paper Oxford.

5

No és un plomí tan suau o lliscant com potser la Pilot Custom 74, però no dóna el feedback que dóna la Platinum o la Sailor EF “gran” que tinc.

Conclusions

La tornaria a comprar? No ho sé. Volia provar algo que no fos japonès, i que no fos un plomí d’or, simplement per variar. Ja sé que una EF no japonesa sempre serà més gruixuda que una EF japonesa, però la veritat és que la diferència és força apreciable. Almenys és usable, però si decideixo fer-la servir a la feina, crec que serà millor que canviï de paper (de Rohdia a Oxford). Veurem com evoluciona la cosa amb el temps.

Un últim comentari

Quan vaig veure que tenia un correu de Fedex, estava convençut que la ploma que m’arribava era l’Edison — al cap i a la fi, la F-C la vaig comprar als EUA, i l’Edison a una web d’Holanda. Curiosament, la F-C ha arribat sense cap mena de problema: dels EUA a París, de París a Barcelona, d’allà al magatzem i d’allà al curro. De l’Edison encara no en tinc notícies (a part que deien algo de vacances i tal… batlle batlle). També la vaig demanar en EF. A veure si aviat em diuen algo.

L’efecte “Francisco”

Un obispo habló a los pocos meses de la elección del papa Francisco de un «efecto Francisco», y añadió con el pecho henchido, que volvía a ser de nuevo hermoso ser católico. Un buen viento para la Fe y la Iglesia se estaría notando y percibiendo. ¿Es esto verdaderamente así? ¿No debería ser más viva la vida católica, haber más gente en los servicios religiosos, aumentar las vocaciones sacerdotales y religiosas, así como el número de los que regresan a la Iglesia de la que se habían marchado? ¿Qué quiere decir en concreto el efecto Francisco para la vida de la Fe en nuestro país? Visto desde fuera no se percibe ningún comienzo. Mi impresión es que el papa Francisco como persona goza de altos valores de simpatía, más altos que cualquier otro lider mundial. Pero esto no parece tener apenas ninguna influencia para la vida de la Fe, y la propia identidad de la Fe. Los datos estadísticos, contando con que no engañen, respaldan desgraciadamente mi impresión.

Monsenyor Gänswein

Turquia

“Politics in Turkey has always been a struggle between the barracks and the mosque,” says Altan. “Because we never had a proper capitalist class, the Army represented the bourgeoisie, and the mosque represented the underprivileged. With AKP, we thought a democracy would emerge out of the mosque. But instead what we got was simply the revenge of the mosque.”

Newsweek

Tan sols per comunicar-se(?)

Si Madrid ha perseguit la llengua catalana des dels temps de Felip II és perquè les llengües no són inofensives, ni serveixen només per comunicar-se com diuen els feixistes i els analfabets cofois del seu analfabetisme. Les llengües són instruments de poder, són eines de control del territori i de l’ànima de la gent. Les llengües articulen la política, la cultura i el mercat. Si els unionistes d’’esquerra i de dreta coincideixen a menysprear la Catalunya interior, i a tractar-la de pagesa, mentre idolatren molt sovint el folklore mesetari i andalús, és perquè el castellà no hi ha arribat amb prou força.

Enric Vila

Serà cabrón!

Això és lo primer que he pensat en saber la reacció d’un tal Vincent Nichols, cardenal-arquebisbe (catòlic, almenys de nom) de Westminster, davant d’una suggerència del també cardenal Robert Sarah, prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments de la Santa Seu (per dir-ho d’alguna manera, el “jefe” de litúrgia del “Vaticà”). Deixeu-me que us ho expliqui.

I

Fa uns dies va tenir lloc, a Londres, unes jornades anomenades Sacra Liturgia. Van començar l’any 2013, i apleguen liturgistes de tot el món. Hi participen des de laics (incloent dones, si no m’erro), a sacerdots, monjos, bisbes i fins i tot cardenals. Doncs bé, es veu que, enguany, el cardenal Sarah va suggerir (que no ordenar o decretar, fins on jo sé) que els sacerdots, a partir del pròxim Advent, celebrin part de la missa ad orientem — allò que vulgarment se’n diu “d’esquena al poble”.

A partir d’aquí, cadascú pot pensar el que vulgui. Hi haurà qui aplaudirà la suggerència, i si és sacerdot l’aplicarà (encara que d’altres “col·legues” l’assenyalin amb el dit), i si no ho és, doncs desitjarà se s’apliqui. D’altres diran que no, que és una bajanada, un pas enrere, etc. No entraré ara a dir què en penso. Potser més endavant.

De totes maneres, la resposta del cardenal Nichols ha estat de “traca i mocador”. D’un autèntic hipòcrita, per dir-ho clarament. Segons ell, la Missa no és el moment perquè els sacerdots donin “rienda suelta” als seus gustos i preferències, sinó per a salvaguardar la unitat i la integritat del Ritus Romà.

Se n’ha de tenir, de cara dura.

II

Que consti que no tinc ni idea de com celebra Missa el cardenal Nichols. Amb el que diu, m’ho puc imaginar. Però that’s not the point. Llegeixo per internet que, des de l’any 2009, la Missa (del ritus actual, vull dir: Novus Ordo, Missal de Pau VI, no estic parlant ara de la “missa tridentina“) es pot celebrar íntegrament ad orientem. Norma que deu venir de la Santa Seu (que és l’única autoritzada a regular la litúrgia, per cert), i per tant no es tracta de capritxos de sacerdots “retros”. Jo diria (fins on jo sé) que sempre ha estat permès fer-ho, ja que a cap lloc s’ha dit que s’hagi de fer de “cara al poble”, i fins i tot he arribat a llegir que hi ha rúbriques al missal que assumeixen que el sacerdot celebra… ad orientem! Però again, that’s not the point.

El sacerdot, doncs, queda lliure de fer-ho com vulgui. El que ha fet el cardenal Sarah és recomanar, per una sèrie de motius, que el sacerdot, en certes parts de la missa (no totes!) celebri ad orientem. Again, és una recomanació, ningú té l’obligació de fer-ho.

Com deia, el que m’emprenya és la “justificació” que dóna el cardenal Nichols per a criticar la suggerència del cardenal Sarah: que la missa no és el lloc perquè el sacerdot “faci de les seves”, és a dir, exerceixi els seus gustos i preferències (cosa prohibida pel Vaticà II, per cert, Sacrosanctum Concilium, 22.3). Evidentment, el cardenal té tota la raó quan diu que els sacerdots s’han d’atenir al que diuen els llibres litúrgics, sens dubte — i, com ja hem vist, no prohibeixen pas celebrar la missa, ja sigui una part o tota sencera, ad orientem.

A

Llavors, doncs, què té de “dolent” el que diu el cardenal Nichols? La hipocresia. Comencem pel final. La unitat i la integritat del ritus Romà ja se la van carregar després del Vaticà II. Aquest Concili demanava una reforma del ritus en alguns aspectes, una reforma moderada, tot i que també incloia les “trampes” per tal de legitimar una autèntica revolució litúrgica, que és el que va tenir lloc. Diversos llibres i diversos autors ho expliquen.

Pretendre que celebrar la missa ad orientem atenta contra la unitat i la integritat del ritus Romà és: o ser un ignorant, o ser un mentider, o tenir una cara duríssima. O totes tres coses a la vegada. Un podria objectar que l'”ethos, l'”esperit” del missal de Pau VI “demana” celebrar de cara al poble, i li donaré la raó. El missal de Pau VI és profundament antropocèntric. I justament per això el cardenal Sarah proposa celebrar ad orientem: per mirar de corregir aquesta nefasta tendència. I és realment per això que el cardenal Nichols ha reaccionat com ha reaccional a la suggerència del senyor prefecte: perquè segurament vol una missa, una litúrgia, i probablement fins i tot una Església, antropocèntrica. Però això, que consti, són tan sols hipòtesis meves.

B

I acabem pel principi: com ja hem dit, no és cert que celebrar ad orientem sigui un “capritxo” del sacerdot: la llei de l’Església li dóna tot el dret de fer-ho. Però ja posats a parlar d’excessos i d’abusos litúrgics, podríem fer una llista gairebé inacabable. Tenim multitud d’exemples, només cal buscar a Youtube. Jo he vist, els meus ulls pecadors ho han vist, perquè hi he assistit, a misses en què els participants hem donar al sacerdot un full imprès (o fotocopiat) amb una “pregària eucarística”, escrita per vés a saber qui. I en la immensa majoria dels casos, el sacerdot s’hi ha avingut. He vist eucaristies la validesa de les quals era més que dubtosa, en què el sacerdot semblava que estava allà tan sols per a pronunciar les paraules de la consagració (el que tècnicament se’n diu la forma del sagrament). I un llarg etcètera. Per cert: heu vist mai algun sacerdot que, a l’acabar l’ofertori, es renti les mans? Jo tampoc. Doncs sabíeu que aquest rentar-se les mans està prescrit per les rúbriques del missal? Ara ja ho sabeu.

M’agradaria molt saber si el cardenal Nichols s’encarrega que els sacerdots de la seva diòcesi compleixin escrupulosament les prescripcions litúrgiques, i que celebrin els sagraments sense desviar-se, ni a dreta ni a esquerra, del que manen els llibres litúrgics. Molt em temo que no. Però again, això tan sols és una hipòtesi meva.

III

En qualsevol cas, em quedo amb el següent comentari llegit a Infocatólica:

A grandes males grandes remedios: misa tridentina. Y se acaba toda esta tomadura permanente de pelo de raíz.

Comprar estilogràfiques i saber-ne vendre

Fa mooolts anys que estic interessat en les estilogràfiques. Però degut als preus que acostumen a tenir, només quan he tingut ingressos propis he pogut donar-me uns quants plaers. Miro vídeos per internet de gent que hi entén, llegeixo coses (també per internet), bastant regularment, i si no en compro més és perquè no sóc milionari. Generalment, es cuida molt l’aspecte “tècnic”, però hi ha un punt on tinc la impressió que es falla estrepitosament: saber vendre estilogràfiques i educar el comprador (especialment el comprador principiant).

M’explico. Comprar una estilogràfica no és com comprar un bolígraf. I, evidentment, vendre una estilogràfica no té res a veure amb vendre un bolígraf. El que més m’agrada de les estilogràfiques és que són instruments amb molta personalitat (igual com les tintes, com deia fa no massa en aquest mateix blog). Una estilogràfica pot anar-me molt bé a mi, però com el cul a algú altre. I al revés. I no és culpa de l’estilogràfica: simplement, les seves característiques no s’adeqüen igualment a totes les persones.

Per tant, com que les estilogràfiques són eines tan “personals”, no se’n pot comprar i vendre com qui compra i ven llapis i bolígrafs. Cal una atenció personalitzada, per tal d’anar orientant el comprador a “descobrir” la “seva” estilogràfica. I això cal temps, paciència i molta formació (i experiència). Formació tècnica, per saber la terminologia i el significat de les característiques d’una estilogràfica (el pes, la mida, si té un bon flux de tinta, com reacciona davant del paper barat, com emmagatzema la tinta al seu interior, etc); també experiència per saber aquelles coses que no s’aprenen als llibres (o a internet, etc); el temps i la paciència per tractar amb el client i ajudar-lo a fer la millor compra possible (tant si es tracta d’una ploma de 60, 600 o 6000 euros — que n’hi ha). I, evidentment, que no és el mateix vendre a algú que no ha usat mai estilogràfiques i per tant és la seva primera compra (un client al qual caldrà orientar moltíssim i dedicar-li molt de temps) que algú que en té, posem per cas, una vintena (o més) i que només usa estilogràfiques i probablement ja sap el que vol (un tipus de client al qual gairebé no li cal orientació i necessita poca ajuda del venedor).

Si jo hagués de vendre estilogràfiques, la primera cosa que preguntaria al client és, òbviament, si alguna vegada ha usat estilogràfiques. En cas de resposta negativa, llavors cal seure i explicar-li quines diferències hi ha entre una estilogràfica i un bolígraf. Cal explicar-li que no totes les plomes són iguals. Que cal buscar la ploma que a ell li anirà millor. Etc. En una paraula, cal educar el client.

Jo li preguntaria quins bolígrafs acostuma a usar, n’agafaria algun i li donaria paper perquè escrivís una mica, i observar com escriu. Apreta molt a l’escriure? Si és així, millor no oferir-li estilogràfiques de plomí d’or, o flexibles, o “delicades”, perquè se les carregarà en un obrir i tancar d’ulls. Millor potser plomins d’acer, i dels més durs. I que siguin plomes “barates” (menys de 100 €, i millor encara menys de 50, pel que pugui passar). Fa la lletra grossa o petita? Si és petita, més val descartar els plomins broad o double broad, perquè les lletres no es distingiran entre elles. Millor apostar per plomins fins i extrafins. I, sobretot, insistir molt que les plomes no s’han d’apretar com els bolígrafs. Una bona ploma hauria de ser capaç d’escriure sense fer pressió sobre el paper.

També li preguntaria quina mena de paper usa. Perquè clar, les estilogràfiques són molt (però que molt!) sensibles al paper. I si s’usa paper “de merda”, doncs… bé, no li direm que no usi estilogràfiques (tampoc és qüestió de tancar la paradeta), però millor oferir-li plomins fins o extrafins i recomanar-li les tintes més “senzilles” (que no tinguin característiques com ara molt de shading, o sheening, o massa wet), i amb un flux moderat. Ara bé, si està disposat a usar paper de més qualitat (com ara Rohdia, Clairefontaine o Oxford — no Moleskine), doncs llavors podem ampliar el ventall de plomes a oferir.

Un altre aspecte que no es pot oblidar és el que podríem anomenar “anatòmic”. Les plomes tenen unes mides i un pes, i depèn no només dels gustos sinó també de l’anatomia del client quina serà la millor ploma. Personalment, per exemple, tinc mans petites, per tant segurament no seria bona idea que usés plomes llargues i pesades, perquè m’acabaria provocant fatiga. Ara bé, els gustos també són importants: pot ser que hi hagi gent que se senti més còmode amb plomes petites i lleugeres tot i tenir mans grosses, i al revés. O petites i pesades, o llargues i lleugeres. A alguns els agrada, a l’usar la ploma, posar el tap al darrere, d’altres (com a mi) no. A vegades no és només qüestió de gustos: pot ser que el tap sigui massa pesat i desbalancegi el pes, fent la ploma més incòmoda d’usar.

Consideracions estètiques. Moltes plomes són cares pels materials que es fan servir, i pel seu disseny estètic. Aquí la gamma de possibilitats és enorme. Podem trobar plomes fetes amb material basat en roca de lava (com ara les Visconti Homo Sapiens), tot i que generalment són d’alguna mena de plàstics. No tots els plàstics són iguals, però. Podem trobar preciositats com ara les Omas Ogiva, i moltes d’altres. És qüestió de buscar per internet, s’hi pot trobar de tot. Fins i tot luxes com ara les Namiki (col·leccions Chinkin, Emperor i d’altres, a uns preus evidentment també de luxe). Al meu entendre, però, les consideracions estètiques haurien de quedar en un últim pla, a menys que la ploma sigui totalment contrària als gustos del client o bé que la vulgui simplement per mirar-se-la i no per a fer-la servir per escriure.

A partir d’aquí, un cop el client arriba a la botiga, és qüestió que ell es deixi aconsellar per un professional ben format, i que aquest professional vagi indagant (a través de preguntes i del que el client li expliqui) quines necessitats té i quina és la ploma que més les satisfarà. Un cop triada la ploma, molt important!, cal no deixar de banda la tinta, per a la qual es tindrà en compte la ploma triada i el tipus de paper que el client usarà.

Tot això que dic, però, és bastant utòpic. Som quatre gats els que usem estilogràfiques, i d’aquests quatre, bastants simplement per “fardar” o per “col·leccionar” (sense arribar a usar-les). Cap botiga (potser amb una o dues excepcions a tota Catalunya) es pot guanyar la vida venent estilogràfiques, i per tant a penes val la pena dedicar el temps i els esforços a ser un “bon” venedor de plomes. Jo ho faria… si sabés que m’hi guanyaria la vida, of course. Però si algú ho fa, tindrà en mi el més profund agraïment — i fins i tot acudiré a ell (o ella) a fer les meves compres!

Irresponsables primeres comunions

Llegeixo un comentari a les memòries del cardenal Fernando Sebastián i em trobo amb aquesta perla:

Celebrar primeras comuniones con la seguridad de que van a ser las últimas es una falta grave de responsabilidad eclesial y pastoral.

Oh! Què ha anat a dir! Déu méu! Com s’atreveix a dir… el que tothom hauria de saber de fa molt de temps!

Felipe González, heretge?

De tant en tant visito Jot Down Cultural Magazine, i avui m’he trobat una entrevista amb Felipe González. Atenció a la perla que deixa anar:

Yo no soy nacionalista, de verdad, pero sí estoy de acuerdo en que para hacer una nación solo hay que inventarse la propia historia, mitificándola y mistificándola, y buscarse un enemigo lo más próximo posible. Con esos dos ingredientes construyes una nación. Así se han construido todas, la española también.

Déu meu! Què ha dit! Que la nació espanyola s’ha fet inventant-se la seva pròpia història, mitificant-la i mistificant-la, i buscant-se un enemic tan proper com fos possible? Oh! Anatema sit. xDDD

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur