Out of time

Som el fruit del passat

Month: Desembre, 2017

Quin fracàs, i de qui

La setmana abans del referèndum de l’1 d’octubre, un politòleg de nom Jorge Galindo va escriure, a Jot Down Cultural Magazine (magazine que, per cert, us recomano) una peça, titulada “Fracaso“. Ja han passat uns tres mesos des de llavors, hi ha hagut el referèndum, el 155 i les eleccions del passat dia 21. Amb l’avantatge que dóna la perspectiva, podem fer alguns comentaris d’aquell article.

I

No sé si és indicatiu d’alguna cosa, però la foto que l’encapçala mostra un tros de bandera espanyola i un tros de bandera catalana. Aquesta última, però, té un estrip vertical, com si el tros s’hagués de partir en dos. Cosa que no passa al tros de bandera espanyola. De fet, crec que sí és indicatiu d’alguna cosa, i citaré alguns fragments de l’article: “[l]a fractura, ya lo sabemos, es tanto o más dentro de Catalunya como lo es entre esta y el resto de España. Quizás la unión está en peligro, pero también (y sobre todo) lo está la convivencia dentro de la unidad rebelde“. Més enllà de si és cert o no (jo crec que bàsicament no ho és), no deixa de ser un pronòstic-desig per part d’Espanya, ja verbalitzat per José María Aznar i que ens ha deixat la “bonica” ocurrència de Tabàrnia. Perdó: Tabarnia.

Però no ens desviem. L’autor titula el seu article “Fracaso”, i evidentment dues preguntes sorgeixen inevitablement: de quin fracàs està parlant l’autor, i qui n’és el responsable — qui ha fracassat amb aquest fracàs.

La primera pregunta és fàcil de respondre. L’autor comença parlant del preàmbul de la constitució dels Estats Units, que comença dient “We, the People of the United States, in Order to form a more perfect Union“. El fracàs seria, doncs, d’un hipotètic “Nosotros, el Pueblo de España, para formar una Unión más perfecta…” Més:

“Pero esta era la primera vez que intentábamos encajarlos dentro de una democracia pluralista con visos de sobrevivirse a sí misma sin caer víctima de un golpe autoritario, algo que no logró la II República. Y también era la primera vez que experimentábamos con algo que, si no es federalismo al uso, al menos sí proporciona autonomía y autogobierno”.

I què tal aquest experiment? “Pero, cuarenta años después, ambas se han revelado como… ¿insuficientes? ¿Inadecuadas? ¿Excesivas? Cada uno tendrá su adjetivo. Pero, desde luego, no son todo lo exitosas que cabría desear“.

Un fracàs que arriba al seu clímax amb el referèndum de l’1 d’octubre, com tots sabem, i amb una declaració d’independència “por lo bajini”, no publicada al DOGC. Segons l’autor, “[u]n referéndum es el penúltimo recurso del incompetente“, però d’això en parlaré més endavant.

Reconeix que hi ha més d’un 80% dels “ciudadanos catalanes” a favor de “algún tipo de referéndum legal y pactado“, petició que a ell li costa d’acceptar, perquè “no queríamos (ni queremos) renunciar a construir una unión más perfecta. O menos imperfecta“. I aquí podríem intentar respondre la segona pregunta —de qui ha estat el fracàs—, tot i que d’això l’autor no en parla.

Malgrat ser-ne el clímax, el referèndum no és l’única plasmació del fracàs. N’és també l’emergència d’un “ellos” i un “nosotros“. Com a exemple, posa el “comiat” que es va brindar a la policia espanyola (aquí incloc la guàrdia civil, òbviament) que marxava cap a Catalunya, amb els conegudíssims càntics de “a por ellos, oé“.

No cal insistir-hi més: hi ha una fracàs, sens dubte, però de qui? Ah, això l’autor no ho diu, o almenys no ho he sabut trobar. Quan diu que “no queríamos (ni queremos) renunciar a construir una unión más perfecta“, m’agradaria saber qui és aquest “nosaltres” que no volia (ni vol) renunciar. Hi inclou els catalans? Tots els catalans, o només els no separatistes?

II

Ja que no respon l’autor, respondré jo. Penso que, aquest fracàs, és en primer lloc d’Espanya, en el sentit que es tracta del projecte d’unitat nacional espanyola, és a dir, que construir una unió més perfecta que és (o ha de ser) Espanya. Catalunya ha fracassat en la mesura que, durant un període de temps més o menys curt o llarg, ha volgut participar d’aquest projecte, i no tinc cap dubte que aquest període ha existit i ha comptat amb molts catalans. Només cal recordar que, no fa tants anys, l’independentisme era minoritari.

Ho dic i ho tornaré a dir tants cops com calgui: que avui Catalunya no sigui una simple regió d’Espanya castellanoparlant com ho són, posem per cas, el País Valencià i (potser en menor mesura) les Illes Balears es deu molt més a una incapacitat espanyola que no a un mèrit català. Deia Antonio Maura (balear, per cert, que va anar a Madrid a la universitat amb uns coneixements de castellà tan pobres que eren motiu de burla per part dels seus companys) que el “problema catalán” es dissoldria “como un azucarillo” en un got d’aigua amb “cincuenta años de buena administración“. Amb tota probabilitat tenia raó.

Però ara no és qüestió d’entrar a parlar de què ha fet malament Espanya en el seu intent (fallit) d’assimilar-nos. En primer lloc perquè no podem tornar enrere, i en segon lloc perquè no es tracta de donar pistes a l’adversari. No deixa de ser curiós que alguns personatges polítics catalans, que des de sempre han estat contraris a la independència, hagin variat les seves posicions, i ho expliquin dient que gairebé s’hi han sentit “empesos”, com si no els haguessin deixat cap altra opció.

Però no ens desviem. Tot i no entrar en la qüestió de qui ha fracassat, almenys l’autor sí parla, ni que sigui breument, de les causes (o d’una causa) del fracàs: segons l’autor, la incapacitat de les institucions espanyoles per tal d’aconseguir aquesta “more perfect Union” es deu al fet que “son más jovenes”, perquè “al menos en su versión más básica —la Constitución de 1978— nunca han sido pulidas ni perfeccionadas: no ha habido una búsqueda real de una unión más perfecta“.

Entre d’altres coses, diria jo, perquè (almenys per part espanyola) no hi ha hagut una consciència generalitzada que aquesta unió estigués per fer o que almenys calgués perfeccionar-la. Bàsicament perquè la unitat d’Espanya, pels espanyols, és un dogma, i punt. Els és inconcebible que Catalunya es pugui independitzar, i el fet que ho vulgui ja és per a la majoria d’ells com una traïció, un sacrilegi. Espanya és indivisible per garantia divina (o quasi-divina, pels ateus). Llavors, per què cony cal esforçar-se a aconseguir una unió més perfecta?

A Catalunya aquesta concepció dogmàtica de la unitat d’Espanya no hi ha sigut, o almenys no de forma generalitzada — otherwise, no s’explicaria l’augment que ha tingut l’independentisme en relativament tan pocs anys. L’articulista parla, al seu text, d’un primer intent d’encaixar els catalans dins d’una democràcia pluralista, d’un primer experiment d’autonomia i autogovern.

I els espanyols no agrairan mai prou a Jordi Pujol el seu èxit en fer creure, als catalans, que el govern català realment tenia poder. No oblidéssim, però, que l’autogovern es va concedir en una època de debilitat (el pas d’una dictadura a una democràcia), i que ben aviat se’n van penedir, com li ho deien a Jordi Pujol, que “ahora no os daríamos” el que ens van donar. Passat el 23-F el missatge va ser clar: que aprofitéssim tot el que teníem, ja que no ens donarien res més. Els pactes del Majestic de 1996 van ser vistos, i no exclusivament pel PP, com una humiliació. La segona legislatura de José María Aznar va anar en aquest sentit: “resarcirse” dels danys, per dir-ho d’alguna manera. Després va venir el sainet de l’Estatut del 2006, culminat per la sentència del 2010 i el rebuig al “pacte fiscal” per part de Mariano Rajoy.

Tot això és lògic. Perquè, per a Espanya, l’autonomia i l’autogovern català és una “concessió”, un “regal”, un “extra”, sotmès sempre a la legislació espanyola i al “permís” del “Gobierno de la Nación” —per això una simple ordre ministerial pot intervenir les finances de la Generalitat. I no us penseu que aquest (o el 155) és l’únic mitjà que té el govern espanyol per intervenir l’autogovern de qualsevol autonomia.

Aquest intent d’encaixar-nos, aquest experiment d’autogovern, ha fracassat perquè, almenys per part catalana, s’ha vist com una aixecada de camisa, com un “fake“. Fet a contracor per part espanyola (entre d’altres motius, perquè mai va creure que realment fos necessari), i en contra de la tradició centralista espanyola. I, sobretot, com una manera d’esquivar la qüestió fonamental, absolutament impossible de ni tan sols plantejar-se per part espanyola: la pertinença de Catalunya a Espanya.

Anuncis

Tirant del fil sacerdotal

Pel que fa l’ordenació diaconal dels qui han d’adscriure’s al clergat secular, el Bisbe propi és el Bisbe de la diòcesi en la qual l’ordenand té el domicili, o el de la diòcesi a la qual l’ordenand ha decidit de dedicar-se; pel que es refereix a l’ordenació presiberal dels clergues seculars, és el Bisbe de la diòcesi a la qual l’ordenand s’incardinà pel diaconat.

Codi de dret canònic de 1983, cànon 1016.

Estos criterios de libertad no son recibidos con mucho agrado por ciertos sectores doctrinales ligados a ambientes eclesiales que, por diversas causas —a veces de índole extraeclesial—, aparte de sufrir una fuerte escasez de vocaciones sacerdotales, no es infrecuente que sufran también una fuga de vocaciones hacia otros seminarios. Ello plantea problemas pastorales indiscutibles que no se resuelven mediante trabas al ejercicio de la libertad canónica del candidato a las órdenes, que en ningún caso menoscaba la libertad decisoria del Obispo, primero para admitirle en el seminario, y después para ordenarlo de diácono.

Tomás Rincón-Pérez, El orden de los clérigos o ministros sagrados, EUNSA, Octubre 2009. Pg 117

“No deja de ser molesto, y con graves errores de fondo oír que alguien ha sido apartado de su camino por la sola razón de que no se ajusta al modelo de sacerdote que quiere esta diócesis” … “Si un candidato es idóneo para el sacerdocio, lo es para todas las diócesis como Iglesias particulares; y si no, no lo es para ninguna”. Pero para llegar a esta conclusión, el discernimiento vocacional exige plena coherencia en la comprensión teológica del ministerio sacerdotal. [118]

Id., pàgina 118. Cursiva a l’original.

L’autor (Tomás Rincón-Pérez) està parlant, no en tinc cap dubte (tot i que, òbviament, no ho puc demostrar) del seminari conciliar de Barcelona. Mancança de vocacions sacerdotals i fuga de seminaristes (sense anar més lluny, el bisbe diocesà i l’auxiliar de Terrassa, ambdós, són formats al seminari de Toledo, tot i que un és barceloní de naixement i l’altre ho és d'”adopció”), per causes, a vegades, “de índole extraeclesial” — llegeixi’s: per motius polítics, que bàsicament és un: el “nacionalisme”.

Però no barregéssim coses: una és la influència de factors polítics en la crisi vocacional, l’altra la “plena coherencia en la comprensión teológica del ministerio sacerdotal“. El primer és un tema delicat i espinós, que no és — ni de lluny — exclusiu del “nacionalisme català”. El segon és un tema menys espinós, però (almenys des del meu punt de vista) molt més greu.

Perquè pot ser tan molest i amb tants “graves errores de fondo” com es vulgui, però no tinc cap mena de dubte que més d’un i de dos “ha[n] sido apartado[s] de su camino” per l’única raó de no “ajusta[rse] al modelo de sacerdote que quiere esta diócesis“. No ens enganyem: de models de sacerdots, n’hi ha per donar i vendre.

Sorpresa? Cap ni una.

Des de fa unes quantes dècades que sembla que a l’Església hi hagi “partits polítics”. D’altres diuen que és com un zoo, amb animals de tota mena. Òbviament a l’Església no hi ha partits com a la política, però sens dubte que hi ha grups i “grupuscles”, de diferent naturalesa “jurídica”: hi ha l’Opus, hi ha instituts religiosos, associacions, etc, i d’altres de no formats. Cadascú té la seva “línia”, més “progressista” o més “conservadora”.

Per tant, doncs, no ha de causar cap sorpresa que hi hagi molts models de sacerdot, perquè cadascú té els seus. Pregunteu-ho a un de l’Opus, i a un membre de l’associació de teòlegs Joan XXIII, per exemple.

A primer cop d’ull, un podria dir que això no és, o no hauria de suposar, cap mena de problema. Tot i que està clar que els autors de les cites del principi no són del mateix parer: si algú és idoni per ser sacerdot, ho hauria de ser a tot arreu; i si no ho és, hauria de no ser-ho a tot arreu. Cosa que també té la seva lògica.

La conciliació, tal com ho veig, és impossible.

Ja sé que, des de fa anys, el principi de no contradicció no té gaire bona fama a l’Església (perdó: en certs sectors de l’Església, em temo que majoritaris), però és que la realitat és molt tossuda. Dir, al mateix temps, que és legítim que cada diòcesi tingui el seu model de sacerdot i que si algú és idoni per ser sacerdot ho ha de ser a tot arreu, és simplement estúpid, perquè és una contradicció.

Perquè pretendre que el ser idoni (o no idoni) per al sacerdoci és quelcom que ha de ser comú per a totes les diòcesis implica, necessàriament, que totes elles han de tenir un model comú de sacerdot. I si s’accepta que cadascuna pot tenir el seu model de sacerdoci, llavors la conclusió és que un pot ser idoni per al sacerdoci a un lloc, i no idoni a un altre.

Sembla evident, oi? I com se suposa que s’ha de resoldre, aquesta contradicció?

L’autor que cito ho té clar: el model de sacerdoci ha de ser comú. Dit així sembla molt fàcil, però no ho és. Tirem enrere una mica: parlava que avui, l’Església, sembla un zoo, amb bèsties de tota mena. Així dit sembla derogatori, malgrat que a molts (em refereixo dins de l’Església) ja els hi està bé.

Segurament a aquestes alçades em veieu a venir: una nova contradicció, oi? Si dins de l’Església hi ha “progressistes” i “conservadors”, no és d’estranyar que cadascú d’ells tingui el seu propi model de sacerdoci, el seu “ideal”, el seu “retrat robot”. No en tingueu el menor dubte: és així.

Intentaré dir-ho d’una manera més clara: si hi ha diferents models de sacerdoci és perquè hi ha diferents maneres d’entendre el catolicisme, algunes considerades “progressistes” i d’altres de “conservadores”. Vaja, que no és una qüestió sense importància.

D’això, però, els autors no en parlen, perquè els seus llibres són de Dret Canònic, no de Teologia (tot i que el primer es basa en la segona).

Si volen — volem — “coherencia en la comprensión teológica del ministerio sacerdotal“, primer cal una “coherencia en la comprensión teológica” del que és el catolicisme en general i l’Església (i els sagraments) en particular.

Que els espanyols tornin a estimar Catalunya

No perdéssim mai la capacitat de sorprendre’ns.

Probablement, a la majoria, el nom de Juan Manuel de Prada no els digui res. Avui en dia els escriptors no són gaire coneguts, només els més famosos, i encara. Bé, el senyor de Prada fa, i ben legítimament, com d’altres escriptors: ficar-se en política — vull dir, fer comentaris polítics. Hi insisteixo: del tot legítim, com fan no només escriptors sinó també actors, etc. D’un color i d’un altre. En el cas concret que ens ocupa, el senyor de Prada havia afirmat que “el que està passant a Catalunya és igual de greu que l’esclavitud o la pederàstia”. Pel que llegeixo, s’havia pronunciat a favor d’il·legalitzar les manifestacions de l’11 de setembre, entre d’altres.

I per alguna raó que no arribo a conèixer (i encara menys a entendre), després de les eleccions passades, el senyor de Prada sembla haver fet marxa enrere. Pràcticament una caiguda del cavall. Pel que llegeixo, ha afirmat que “estas elecciones han venido a confirmar que el gobierno que había en Cataluña es el que los catalanes mayoritariamente querían, y que todo lo que se ha hecho en contra de ello ha sido inútil. Y que la Constitución no es la medicina, es el problema“.

Encara ploraré i tot!

Però atenció que la cosa no s’acaba aquí, perquè segueixo llegint que el senyor de Prada argumenta que “la solució són governants que aconsegueixin que els catalans tornin a estimar Espanya i que els espanyols tornin a estimar Catalunya”.

En fi.

Fixeu-vos en l’ús del verb “tornar”: perquè els catalans tornem a estimar Espanya cal, en primer lloc, que abans, en almenys una ocasió, els catalans hàgim estimat Espanya. Òbviament, també implica que perquè els espanyols tornin a estimar Catalunya cal que, en el passat, almenys un cop, els espanyols hagin estimat Catalunya.

És cert? És veritat que hi va haver una època, un moment, en què els catalans vam estimar Espanya? I és cert que hi va haver una època, un moment, en què els espanyols van estimar Catalunya?

La pregunta no és tan fàcil com sembla. Ni se m’acudirà pretendre que sóc objectiu. Jo crec que hi va haver una època en què els catalans vam estimar Espanya, i ho podria argumentant dient que, tampoc fa tant de temps, l’independentisme era molt minoritari a Catalunya, una opció política de la qual la immensa majoria se’n reia (jo també, quan era petit: confiteor…).

En canvi, no estic tan segur que hi hagi hagut una època en què els espanyols hagin estimat Catalunya. No ho nego taxativament: potser en època de la transició ens van estimar, ni que fos perquè ens consideraven útils per derrocar la dictadura i aconseguir la democràcia. Òbviament, no tinc cap argument més o menys sòlid, tan sols es tracta d’una simple intuïció.

Però fins i tot les intuïcions es basen en alguna cosa. Com a català que sóc, crec que conec bastant el caràcter del meu país. Encara em falta molt, sens dubte. Un dels “genis” en aquest sentit fou Jordi Pujol, i a això es deu que governés Catalunya durant 23 anys seguits. Però m’estic desviant.

Deia que crec conèixer el caràcter del meu país. Escrivia fa no massa sobre una acusació que un personatge important espanyol feia dels catalans: que som gent sense principis. Jo comparteixo fonamentalment aquesta apreciació, tot i que l’expressaria d’una altra manera: els catalans tenim un principi, un de sol, que es resumeix en “afarta’m i digue’m moro” (tot i que hi ha indicis que les coses, últimament, semblen estar canviant). Els espanyols, en canvi, són aquells de “más vale honra sin barcos que barcos sin honra“, “sálvense los principios y húndase la España“.

Per això la meva intuïció em diu que és més probable que els catalans hàgim estimat Espanya que no pas que els espanyols hagin estimat Catalunya. I no ho dic com un retret o una acusació. Cadascú és ben lliure d’estimar qui vulgui, només faltaria.

Però ara no voldria que els detalls ens impedissin la visió global.

És cert que la solució són governants que aconsegueixin que els catalans estimin Espanya i que els espanyols estimin Catalunya, tant si ho fan per primer cop com si no?

Si l’objectiu és mantenir la unitat d’Espanya de forma voluntària, doncs sens dubte que aquesta és la solució. Però clar, per aquells que no volen mantenir la unitat d’Espanya, doncs això no és solució de res.

Sembla que us estic sentint: qui posarà el cascavell al gat? Qui aconseguirà, d’on treurem els governants que aconsegueixin aquest doble salt mortal?

Es pot aconseguir? Jo ho veig impossible.

Sembla que us torni a sentir: “sí, clar, tu ho veus impossible perquè ets un separatista”. Com que no ho vull, no ho veig possible.

Anem a pams. Dic que ho veig impossible no perquè ho sigui per se, sinó perquè no veig que es puguin donar les condicions necessàries. El matís és important. Perquè aquí ara podríem divagar sobre què s’ha fet malament i què s’ha de fer en el futur, i efectivament aquí veig marge perquè es pugui produir aquest “miracle” polític de l’amor mutu. Però no veig que hi hagi marge de maniobra perquè es produeixi.

En primer lloc, l’error és de fons: creure que els polítics poden fer que els catalans estimem Espanya i que els espanyols estimin Catalunya. No poden, perquè els polítics no són omnipotents. A sobre, els polítics acostumen a anar a remolc de la gent, vull dir, que fan el que fan perquè creuen que els donarà vots. I anar a contra-corrent generalment et fa perdre vots, no guanyar-ne. I els governants espanyols no han estat precisament per la labor de fer que els espanyols ens estimin — probablement se’m pugui argumentar que els governants catalans tampoc han estat per la labor de fer que els catalans estimem Espanya: pot ben ser.

En segon lloc, hi ha una qüestió de temps. Les fílies i fòbies entre països (que hi són, sens dubte), vénen donades per la història. Gibraltar, per exemple, és una pedra a la sabata de les relacions emocionals dels espanyols respecte els britànics — per posar tan sols un exemple. No estic dient que els espanyols odiïn el Regne Unit, però sens dubte que si estimen el país no és precisament gràcies a Gibraltar, sinó malgrat Gibraltar. Encara que alguns s’entestin en dir el contrari, aquests segles de “convivència” entre Catalunya i Espanya no han estat precisament una bassa d’oli, i que consti que Franco n’és tan sols un episodi, i probablement no pas el de més durada.

I en tercer lloc hi ha una qüestió de marge de maniobra. Suposant que hi hagués governants amb “receptes” per recuperar l’amor a dues bandes, caldria que aquests governants tinguessin les oportunitats per dur-les a terme, i per a això cal un element necessari: que aquestes “receptes” siguin rendibles electoralment — parlant clar: que et facin guanyar vots. I això, avui en dia, és molt difícil, tant a Espanya (perquè anar en contra de Catalunya dóna vots) i també a Catalunya, ja que una gran part de l’electorat no ho entendria, especialment després d’episodis com l’1 d’octubre i el “a por ellos”, per posar alguns exemples. Vull dir que em sembla que seria difícil, per a un governant català, trobar arguments per “predicar” l’amor a Espanya.

Hi ha també una qüestió de motivació: per què voldrien (o haurien de voler) els espanyols estimar Catalunya? Deixo la pregunta a l’aire.

I plantejo aquí també la pregunta: per què voldríem (o hauríem de voler) els catalans estimar Espanya? Novament, la pregunta queda a l’aire.

Després d’haver escrit tot això, em torna a venir al cap la pregunta de per què Juan Manuel de Prada està dient (o escrivint) aquestes coses. Si durant anys ha estat “propugnant una política de repressió contra el sobiranisme” (segons llegeixo a la notícia), per què ara, de cop i volta, arran “tan sols” d’unes eleccions, demana governants que faci que ens tornem (ejem) a estimar?

Confesso que no ho sé, i ni tan sols sé dir si, al cap i a la fi, es tracta de llàgrimes de cocodril. O d’una flor que no fa estiu.

No importa. I per si encara us queden ganes de llegir, podeu llegir això, a veure què us sembla.

Res més que salvar els mobles

Mai dues victòries havien estat tan amargues.

La de Ciutadans, que guanya amb 37 escons, 3 més que JxCAT, tot i que no pot evitar la majoria absoluta de l’independentisme — justament evitar aquesta majoria era el seu objectiu.

La de l’independentisme, que conserva la majoria absoluta però perdent un parell d’escons. Tot i que l’objectiu era conservar la majoria absoluta, després de l’1 d’octubre i tot el que ha passat després, l’objectiu hauria d’haver estat ampliar-la.

No cal ni dir que tant els uns com els altres esgotaran les existències de cava celebrant els seus resultats. Però per més il·lusions que es faci la senyora Arrimadas, no serà ella la propera presidenta de la Generalitat — a menys que el govern espanyol faci algun (altre) cop d’estat legal.

Jo hauria estat feliç amb una majoria independentista de, posem per cas, 80 diputats (tot i que 90 hauria estat molt millor). Però era difícil que això passés, molt difícil, perquè el vot “separatista” porta temps mobilitzat, molt més temps que l’unionista, que generalment passava de les eleccions catalanes.

Pel bàndol independentista, es poden fer tantes teories com es vulguin sobre per què JxCAT treu dos escons més que ERC. Ho podem atribuir al fet que Carles Puigdemont sigui a l’exili (tot i que Oriol Junqueras segueix en presó preventiva), etc etc.

Els cupaires perden més de la meitat d’escons, i això em sorprèn però només parcialment. Coneixent els catalans, era d’esperar que molts d’ells vulguessin fugir de postures que, amb raó o sense, consideren massa… arriscades? Inviables? No ho sé. Potser també cal tenir en compte que el fet que el govern acabés a Bèlgica o en presó preventiva ha desplaçat vots de la CUP als altres dos partits, com a “compensació” pels danys que han sofert.

Si bé, com deia al principi, es tracta de dues victòries amargues, una ho és més que l’altra, ja que, al cap i a la fi, qui segurament podrà formar govern és el bloc independentista, i no l’unionista.

Què passarà a partir d’aquí no ho pot saber ningú, i no dependrà gaire de com han anat aquests resultats — més enllà de saber que la majoria absoluta segueix en mans dels independentistes. Dependrà més de què facin els tribunals espanyols, de què faci Puigdemont a Brussel·les, de què faci el govern espanyol i de què faci el nou govern català que surti del Parlament tot just escollit. Sé que això és una perogrullada, però el que vull dir és que el Parlament no serà l’actor principal, sinó més aviat secundari o terciari.

Un apunt sobre un tema del qual en sentirem a parlar molt: la Catalunya dividida o les dues Catalunyes. Que hi havia dues Catalunyes, això ho portem sabent de fa molt temps. És un tema que sempre ha estat espinós, perquè fa referència a un tabú: la immigració.

Desgraciadament, les eleccions no ens proporcionen dades que serien extremadament interessants: piràmides d’edat per partits, procedència dels votants, etc. Podem fer conjectures, basar-nos en enquestes (sempre a partir de mostres molt petites en comparació amb el cens), etc.

No tinc ni idea de quina part de l’electorat (l’unionista o l’independentista) ha estat el més mobilitzat. No sé quin és el que té votants més joves o més vells. No sé quin és el que tendirà a créixer. Si bé és cert que és el bàndol unionista el que té més feina a fer (mobilitzar encara més el seu electorat i, si pot, intentar guanyar-ne, és a dir, convèncer més gent de ser partidaris de la unitat d’Espanya), també és cert que el bàndol independentista no es pot quedar de braços plegats: mobilitzar encara més el seu electorat i, igualment, convèncer més gent de ser favorables a la independència.

Resistir (com s’ha fet) era imprescindible. Però no suficient.

Vull una bola de vidre

Fa més de deu anys, no sé si us en recordeu, que va tenir lloc el que popularment es va conèixer com a “Pla Ibarretxe“, en referència al nom (cognom, de fet) del llavors lehendakari, Juan José Ibarretxe. Era una proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Basc, que va ser rebutjat pel “Congreso” espanyol per una majoria abrumadora. El lehendakari el volia sotmetre a referèndum al País Basc, el tribunal constitucional va il·legalitzar tal referèndum i, al final, Ibarretxe va convocar noves eleccions.

Recordo aquells anys. No calia ser gaire espavilat per saber, perfectament, que el govern espanyol no autoritzaria tal referèndum, i que els tribunals espanyols es pronunciarien de la manera que ho van fer. Per tant, l’única pregunta que tenia sentit fer-se era: s’atrevirà el PNB a tirar endavant el referèndum, com es va fer a Catalunya l’1 d’octubre? A mi tot plegat em va semblar ridícul: si Ibarretxe no estava disposat a fer-ho, no tenia sentit ni tan sols haver començat. A menys que fos una tàctica per treure majoria absoluta a les següents eleccions basques — cosa que no va passar.

A Catalunya, en canvi, i contràriament a la tradició que se’ns atribueix, ens vam atrevir a tirar endavant un referèndum (no de reforma d’Estatut, sinó d’independència) sense permís del govern espanyol i en contra de l’expressa prohibició del TC espanyol. Tots sabem què va passar, tant l’1 d’octubre, com després.

És aquest “després” el que ha despertat més contradiccions entre els catalans a favor de la independència. Per uns, va ser un encert no proclamar la independència “a la brava”, sinó declarar-la i suspendre-la per deixar la porta oberta al diàleg (“via eslovena”, que en diuen); per d’altres, va ser un greu error i una traïció (encara que no emprin tal paraula) no fer efectiu el resultat del referèndum.

Per uns, l’1 d’octubre havia de ser el principi de la via unilateral: posar l’Estat espanyol contra les cordes per tal d’haver d’acceptar la independència de Catalunya; per d’altres, obrir un procés de negociació per tal de forçar Espanya a acceptar un referèndum pactat o bé que la “comunitat internacional” obligués Espanya a negociar i/o acceptar la independència.

Ho podem resumir d’una manera molt simplista: per uns, independència per la via ràpida; per d’altres, independència per la via lenta.

Arguments n’hi ha per totes les bandes. Els partidaris de la “via lenta” creuen que seria negatiu donar una imatge de tancar-se en banda, que cal fer-ho tot d’una manera perfectament pacífica i democràtica, etc etc. Creuen que guanyarem perquè, en paraules d’un articulista, Rajoy pixa contra el vent i els nostres líders són molt millors que els seus.

En canvi, els partidaris de la via ràpida, creuen que s’havia d’haver aprofitat l’1 d’octubre, és a dir, la resistència mostrada pels catalans, la incapacitat del govern espanyol per impedir el referèndum malgrat el dispositiu policial desplegat, i, cas que hi hagués hagut més violència, aprofitar-la per danyar la imatge d’Espanya a nivell internacional i forçar Espanya a negociar i acceptar la independència.

Qui té raó? Doncs no ho sé, i no crec que es pugui arribar a saber aviat. Ningú no té ni idea de què hagués passat si, el 10 d’octubre, Puigdemont hagués declarat simplement la independència, sense suspendre-la, i s’hagués posat en marxa tot el necessari per a fer-la efectiva. Hauria estat una escalada de tensió, sense cap mena de dubte, i ningú no té ni idea de com hauria reaccionat Espanya i la resta de països.

Bé, això no és del tot cert. El 17 de novembre, Marta Rovira, d’ERC, va dir públicament que si Puigdemont no s’havia atrevit a proclamar la independència era perquè s’havien rebut amenaces, de diverses fonts i molt creïbles, que el govern espanyol “va amenaçar amb morts al carrer”. No seria policia o guàrdia civil la que intervendria, sinó l’exèrcit. I que no serien bales de goma, sinó metàl·liques.

Les declaracions de la senyora Rovira van portar molta cua. Des de la “banda catalana” hi ha haver confirmacions, en més o menys graus, de les seves paraules. Des de la “banda espanyola”, el govern espanyol es va afanyar, a través de diferents dels seus membres, a demsentir i desqualificar les paraules de Marta Rovira. Tot i això, algun ex-diputat popular, com ara Jorge Vestrynge, va dir que les paraules de la diputada catalana eren del tot creïbles, i justament avui llegeixo que un ex-coronel, Amadeo Martínez Inglés, diu que efectivament era veritat.

Puigdemont va dir que ell no acceptaria que hi hagués morts al carrer, i des de la banda catalana se l’ha criticat per aquestes paraules. Per una banda, perquè les amenaces espanyoles no serien gaire creïbles (al cap i a la fi, sembla que a partir del migdia de l’1 d’octubre es van suspendre les intervencions policials degut a l’impacte mediàtic internacional que estaven tenint); per l’altra banda, perquè no estar disposat a acceptar morts significa que no ets un “soci fiable” i suposa una rendició ja d’entrada.

“Pagar el preu” és una expressió que sempre ha fet fortuna, i que no fa massa me la vaig trobar en un comentari al facebook. Completament comprensible. Però ara pregunto: qui està disposat, personalment, a posar-se a primera fila i postular-se com a candidat a “morts al carrer”?

A mi no em costa creure que Espanya tingués preparat un dispositiu per exercir una bona dosi de violència a Catalunya. Una altra cosa és fins a quin punt hauria estat disposada a dur-lo a terme, i aquí tinc els meus dubtes. Perquè clar, si (com se suposa que va fer, i així ho van dir, en un escrit a El Periódico, uns càrrecs intermitjos de la “policía nacional” que, malgrat tot, no van voler revelar el seu nom) el govern espanyol va aturar les intervencions (l’1 d’octubre) per l’enrenou mediàtic que van causar, a mi em costa bastant de creure que haurien tirat endavant un operatiu de molta més envergadura — i que, per tant, hauria causat un enrenou molt pitjor. Una altra cosa és que “ensenyés la pota” per fer por, jugar a la “guerra psicològica” i enfonsar la moral dels polítics catalans.

Els polítics catalans. “Mai vaig confiar en els líders independentistes però sí que creia en la gent … i que els obligaria a fer la feina que van dir que venien a fer. I encara, molt més encara, després del veure el coratge amb què es va defensar el referèndum”. Llegeixo això en un article a un digital, d’una persona que, no en tinc pràcticament cap dubte, és partidària de la “via ràpida”. Deixant això de banda, m’agradaria parlar de fins a quin punt és certa l’acusació que fa als líders catalans.

Aquí voldria explicar una petita anècdota, que tingué lloc pocs dies abans de l’1 d’octubre. Estava al menjador de la feina, en una taula amb persones d’altres departaments (vull dir, que no dinava amb els companys amb què normalment dino), i algú va preguntar si crèiem que “diumenge votarem”. Pràcticament ningú va dir que sí (com que jo no els coneixia i ells no em coneixien, jo no vaig dir res, tot i que veia bastant probable que no acabéssim votant). Siguem sincers: no eren gaires els que estaven convençuts, o bastant convençuts, que el referèndum tiraria endavant. El següent diumenge, amb unes persones del poble, parlant dels preparatius i del que es va fer perquè poguéssim votar, vaig dir que jo no tenia tanta fe en el poble català.

I els polítics? De debò es creien els nostres líders independentistes que allò sortiria “tan bé” (en la mesura que va sortir bé)? És molt legítim preguntar-s’ho, i aquí hi ha respostes per a tots els gustos. Vull dir: que alguns sí, i d’altres no. Perquè el fet que les urnes arribessin (i no hi ha haver, fins on jo recordo, incautació d’urnes per part de la policia espanyola, com sí n’hi va haver de paperetes), i tinguéssim paperetes (encara que algunes s’haguessin d’imprimir i/o retallar en domicilis particulars), vol dir que hi va haver, a nivell institucional, una certa preparació, com també l’aplicació informàtica que va permetre implantar el cens universal i que poguéssim votar a qualsevol col·legi. També és cert que, ben segurament, gran part de tot això va ser gràcies a la iniciativa particular de molts catalans.

Que al govern espanyol el va agafar del tot per sorpresa que la “cosa” tirés endavant, és completament indubtable: ens tenen als catalans per uns calçasses (i la veritat és que hem fet més que mèrits perquè ens prenguin per tals). Ara bé, segur que a gran part del govern català també el va agafar per sorpresa. I a molts ciutadans també — jo el primer.

Vam fer potser el més difícil — el primer pas. Potser van fallar la resta. “Pensava que … la pressió social faria surar uns líders amb un pla de veritat. Un pla amb el qual tot estigués preparat … Potser sí que uns feixistes haurien pelat algú o que un policia hauria etzibat un cop de porra mortal, però aquest era un risc que calia assumir igual que l’1-O es va assumir que algú podria sortir mal parat”. I a continuació: “Estic convençuda que la gent, ben dirigida i esperonada des de dalt, hauria estat disposada a aguantar aquesta situació durant uns quants dies. No n’haurien calgut tants per generar una crisi econòmica alarmant que forcés la UE a forçar l’estat a acceptar un procés de mediació. … És el pes de generar aquest caos el que els va fer por assumir, no el d’avesar la gent a una massacre inimaginable”.

Hauria estat una bona estratègia? No ho sabrem mai, perquè no podem tirar enrere. Podem afirmar, sense gaire por a equivocar-nos, que el no acceptar uns certs nivells de violència ha permès que hagi la tàctica de la por del govern espanyol hagi tingut èxit. Ha recuperat la iniciativa amb el 155 (la “moderació” del qual no sé si realment es deu a pressions externes, ja sigui de la UE o d’algú altre), i ara sembla que l’objectiu és recuperar l’status quo d’abans, ja no aconseguir la independència.

Potser sí que, en realitat, alguns polítics nostres (dels independentistes, vull dir) tenien, com a objectiu real, que “el món vegi que Espanya és un país molt bèstia”, i assumir “al peu de la lletra el projecte dels comuns: esperar que Espanya canviï” — d’aquí a mil anys, fillets meus. Probablement és cert que la majoria d’ells (dels líders polítics) “no estaven preparats per aplicar la independència” perquè “s’esperaven un contrincant civilitzat”. Sí, n’hi ha per pixar-se a sobre.

I sí, és probable que el fet d’haver estat empresonats hagi estalviat, a aquests líders, de ser objecte de crítica. Igual que el fet de ser afusellat ha exonerat Lluís Companys de totes les crítiques que se li haurien pogut fer com a president de la Generalitat republicana.

És cert que aquests polítics “mai van creure que podrien complir les promeses que van fer-nos”? No m’estranyaria que molts catalans arribessin a aquesta conclusió. Si és així, o bé renuncien directament a aconseguir la independència, o bé voten la CUP. Clar que, amb el seu ideari polític, doncs “tiraran enrere” molta gent.

I ara, què? Doncs espero que els de la via lenta l’encertin. Espero que a les eleccions del 21-D els diputats independentistes treguin 80, 90 o 100 diputats. Sí, ja sé que les enquestes no van precisament en aquesta línia, sinó més aviat en la de l’enrocament. També és veritat que portem una bona colla d’anys que les enquestes no l’encerten gaire. I bé, suposant que les meves prediccions es compleixen, què? Tornem a proclamar la independència — i, aquest cop, la publiquem al DOGC — i la fem efectiva? Tornem a la via unilateral? Comprovem si Espanya té collons d’enviar-nos soldats i tancs?

Com ja he dit, hi ha qui creu que la independència s’ha de fer ràpidament. D’altres creuen que serà un procés necessàriament llarg. Jo no en tinc ni idea. No parlo amb ambaixadors, no tinc contactes als governs d’Europa, no em “codejo” amb els líders de la UE, no sé què es cou al govern espanyol ni al govern català. No tinc una bola de vidre que em predigui el futur o que m’indiqui la tàctica a seguir. Només sé una cosa: com vull que acabi tot plegat. Ara mateix només puc decidir el millor que pugui a quin partit votar, esperar el resultat i veure què passa.

“Joder, qué cansinos”

“Catalunya és un motor de canvi i Espanya us necessita. Tenim molt en comú i la solució a Catalunya passa per portar el canvi a Espanya”. Aquesta collonada ha estat expulsada de la boca per part d’una tal Irene Montero, de Podemos, en un acte polític (un mítin, em sembla) a Terrassa, aquest cap de setmana.

No es pot negar que té la seva part d’enginy. Primer, una llepada de cul: som el motor del canvi! Espanya ens necessita! Per si a algú aquestes paraules l’havien posat calentó, cal recordar que també havien dit que Catalunya era el pilar de la (segona) república i després Azaña va acabar dient que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys (potser m’he equivocat en el número, però això és un detall).

I un cop guanyat el favor de l’audiència amb una “captatio benevolentiae“, ens la colen: “la solució a Catalunya passa per portar el canvi a Espanya”. És l’últim episodi de l’arxiconegudíssima sèrie que té, per argument, que tot plegat és que a Espanya no ens entenen, que ens hem d’explicar millor. Almenys aquest nou episodi deixa de tractar els espanyols com si fossin subnormals.

Potser a qui tracten de subnormals és als catalans.

Com és obvi, durant l’acte en qüestió s’han dit moltes més coses. Segons la notícia, la senyora Montero ha situat “el partit liderat per Xavi Domènech” (Podemos? Catalunya en Comú? És el mateix o són coses diferents? Últimament em perdo…) en una “necessària equidistància” entre els independentistes (els que, segons la senyora Montero, “van proclamar una independència sense legitimitat política”) i els partits que “han aplicat el 155 d’una manera autoritària” (em pregunto: hi havia una altra manera d’aplicar-lo? En cas afirmatiu: hi haurien estat a favor, els de Podemos?)

A més de fer bandera de l'”equidistància”, Irene Montero ens ha explicat què és el que “realment necessita Catalunya”: “un referèndum pactat amb totes les opcions sobre la taula”. “Volem construir un futur amb vosaltres [Espanya?], però junts no vol dir excloure el dret a decidir, sinó respectar que siguin els ciutadans de Catalunya els que tinguin l’última paraula sobre què volen. Reconeixent Catalunya com una nació i construir un camí de solidaritat”.

A mi aquesta mena de llenguatge em recorda el que Sant Pius X deia sobre el modernisme: “Catholic-sounding on one page, doctrinally subversive on the next“.

O els de Podemos són idiotes, i per tant realment es creuen que el que ells proposen és factible, o bé no són idiotes i per tant en realitat ens volen aixecar la camisa. De debò creieu que un partit que aspiri a guanyar les eleccions a Espanya, o almenys a fer un bon paper, pot anar dient que està a favor d’un referèndum on Catalunya es pugui independitzar? És que ni tan sols en el cas que hi hagués la garantia divina que absolutament tots i cadascun dels catalans votés i hi votessin en contra, ni tan sols així Espanya acceptaria mai (almenys per pròpia voluntat) un referèndum d’independència. Perquè el fet mateix de la celebració ja és un fet que no pot suportar, i que interpretarà sempre com un atac a la sobirania espanyola.

Jo crec que idiotes no ho són, i per això fan servir un llenguate tan “cuco” i “taimado”: que sí, que “volem construir un futur amb vosaltres”, el “dret a decidir” (sobre què? Sobre si els cargols els vull a la llauna o a la brutesca?), que els “ciutadans de Catalunya” tinguin l’última paraula sobre “què volen”, un referèndum “pactat” (amb qui?) i “amb totes les opcions sobre la taula” (i quantes són, totes aquestes opcions? 1024?).

Tot això és marejar la perdiu. Potser pot ser una bona opció per aquells que, tot i contraris a la independència, estan a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Suposant que Podemos realment hi estigui a favor, cosa que dubto. Ni que només sigui perquè, dir clarament que hi estàs a favor, et suïcida políticament a Espanya.

Podemos sap que a Catalunya és un dels llocs on pot treure millors resultats. A moltes províncies espanyoles ho té fotut, perquè només “envien” dos diputats, i molt probablement se’ls disputaran PP i PSOE (potser Ciutadans, fent certa competència al PP, a qui alguns poden considerar massa tou). Per això aquí diu aquesta mena de coses.

Desenganyem-nos: estem en una situació en què, per un partit d'”àmbit espanyol”, si vol guanyar a Catalunya ha de renunciar a Espanya, i al revés.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur