Out of time

Som el fruit del passat

Month: Juliol, 2017

Reforma o ruptura (II)

II

A

Fins l’any 1570, a Occident no hi havia hagut un sol missal, únic, per a dir missa. Hi havia diferents missals segons la regió i també segons la família religiosa a la qual es pertanyia. Al segle XVI, però, té lloc la revolució protestant. El Concili de Trento no es va veure amb temps per a uniformitzar el culte catòlic occidental, encarregant aquesta tasca a la Santa Seu. Va ser Sant Pius V qui, al juliol de 1570, va promulgar la butlla Quo Primum Tempore, en la qual (per dir-ho en termes informàtics) s’estandaritzava el missal a l’Església de ritus llatí. De totes maneres, els missals amb, almenys, dos segles d’antiguitat no eren suprimits. Aquell missal no era una invenció personal del papa, sinó que era el resultat d’aplicar algunes esmenes al missal que ja es feia servir a la cúria romana.

A la butlla Quo Primum li van seguir algunes altres, com ara la Cum Sanctissimum de Climent VIII i la Si Quid Est d’Urbà VIII, en què es feien alguns canvis més al missal. Genèricament, el nom de “missal tridentí” s’aplica igualment a tots ells, ja que és el fruit del que va promulgar Sant Pius V per encàrrec del Concili de Trento. Tots aquests missals tenen, publicada en primer lloc, la butlla Quo Primum, fins a arribar al missal de Joan XXIII, de 1962, l’últim que la incorporarà.

Vull dir, amb això, que fer canvis al missal no és, en principi, res dolent. El que pot ser dolent és, en tot cas, la naturalesa del canvi: la motivació, el contingut, etc.

B

Al segle XIX apareix, a França, Prosper Guéranger, restaurador de la vida monàstica a França després de la Revolució Francesa. A més, va ser dels primers a usar el missal romà a França, en una època en què encara s’empraven textos galicans. Se’l considera el pare (o l’avi) del moviment litúrgic, un corrent entre estudiosos de la litúrgia per tal, entre d’altres coses, que les riqueses de la litúrgia arribessin al poble fidel. Al principi tot va anar més o menys bé, i papes com ara Sant Pius X van lloar el moviment litúrgic.

Amb el temps, les coses es van anar torçant. Al principi es tractava d’elevar el poble al nivell de la litúrgia, escrivint llibres sobre la missa i comentaris sobre l’any litúrgic. Clar que tals obres només les llegia una minoria de catòlics — i siguem sincers: avui en dia passa tres quarts del mateix. Llavors, a alguns se’ls va acudir d’actuar directament sobre la litúrgia per a fer-la més “accessible” als fidels. Se’ls va animar a cantar, per exemple, el Kyrie, el Gloria, etc. Després es van publicar missals per a la gent, perquè pugués seguir els textos de la missa, amb traduccions (perquè, of course, la missa seguia sent en llatí). Fins i tot proposaven la “missa dialogada”, en què la gent contestés com es fa avui en dia, ja que fins llavors només l’escolanet contestava.

Fixem-nos que tot això se centra, gairebé exclusivament, en els textos. Es tracta, doncs, que la gent entengui la missa entenent els textos. Es critica que els fidels siguin tan sols “espectadors”. I aquí és quan es comencen a torçar les coses, perquè es cau en el parany de devaluar la litúrgia, a part de centrar-se només en un aspecte de la litúrgia: els textos.

I amb això tenim experiments com ara celebrar la missa de cara al poble (us sona?), de recitar en veu alta les parts de la missa que eren en veu baixa (com ara el canon), d’anar introduint llengua vernàcula en lloc del llatí, simplificar els textos, etc. I, mentrestant, anar eliminant conceptes “indesitjables”, com ara el pecat, la penitència, etc.

Coses, moltes d’aquestes, aprovades pel Vaticà II (o pel mateix concili o durant el post-concili).

C

Afirma l’autor (pàgina 304):

A full-scale return to the rite of 1962 … would fail because such a return would only re-create the situation that many found so inadequate in the middle decades of the last century. … even the developments that are clearly necessary would be difficult to make.

L’autor, però, es cuida molt bé de donar exemples d’aquesta “situació inadequada”, o explicar per què era inadequada. Com que sóc una mica malpensat, em sembla que ja sé per on va. Més complicat és això dels “desenvolupaments” que són “clarament necessaris” — as usual, sense citar-ne exemples—, perquè al final pot ser que acabi arribant allà on diu que no vol arribar.

I amb això, d’alguna manera, hem explicat el per què de la resposta de l’autor a una de les dues preguntes que ens plantejàvem al principi: si és desitjable tornar al ritus “tridentí”. Segons ell no, perquè tornaríem a una situació “that many found so inadequate“. Si no és desitjable, doncs, tampoc cal preguntar-se si és factible. Tot i això, però, en parlarem, perquè hi ha coses interessants a dir al respecte.

Reforma o ruptura (I)

I

A

L’any 2007, Benet XVI va promulgar un motu proprio (un “decret” fet a iniciativa pròpia) anomenat Summorum Pontificum, en què relaxava les condicions per poder celebrar la Missa amb el missal de 1962. A molts això no els sonarà, però la gent prou gran recordarà que, quan eren joves, la Missa es deia d’una manera molt diferent a com es diu ara. Com que jo he nascut fa relativament poc, tot el que sé d’aquesta manera de dir Missa ho he hagut d’aprendre als llibres i a internet (especialment Youtube, on trobareu vídeos explicant com es fa).

El que sí recordo, però, és com vaig reaccionar quan m’ho van explicar. No recordo del tot a on va ser, ni del tot quan, però recordo perfectament la meva reacció i la d’una altra persona. No va ser ira. Ni tampoc decepció. Va ser despreci. Fàstic. Però el més al·lucinant de tot plegat és que, en aquell moment, no hauria estat capaç d’explicar per què.

D’això han passat deu anys, i en aquest temps he pogut aprendre, llegir, madurar i reflexionar.

B

D’una manera, fins a cert punt semblant, com jo vaig sentir fàstic en aquell moment, d’altres persones han tingut sentiments similars respecte la manera com avui en dia estem acostumats a veure celebrar la Missa. En diferents graus, no han faltat veus que han expressat la seva instafisfacció.

De motius no n’han faltat, i els podríem dividir en dos grans tipus. Els uns, litúrgics. Van bastant en la línia del que diu Benet XVI a Summorum Pontificum. En la línia de preservar una tradició litúrgica, a la qual certes persones s’hi senten atretes ja sigui per motius “estètics”, espirituals, etc. No es tractaria de deslegitimar el Novus Ordo (el “nou ritus” de la Missa, en comparació amb el “tradicional”), sinó simplement que la “missa tridentina” satisfà més aquestes persones a nivell espiritual.

En la mateixa línia d’aquests arguments, d’altres critiquen el Novus Ordo per la seva manca de silenci, recolliment, adoració, reverència, i hi podeu afegir un llarg etcètera.

Els altres, però, argumenten deficiències teològiques en el Novus Ordo, fins al punt de fer-lo il·legítim i, fins i tot, invàlid. Segons ells, doncs, el Novus Ordo no reflecteix la doctrina catòlica sobre l’Eucaristia (i probablement no només sobre l’Eucaristia), és una “missa protestant”, la “missa de Luter” com alguns la qualifiquen.

Probablement els “partidaris” del missal tridentí acostumen a motivar-ho de la primera manera; curiosament, però, els primers “atacs” que va rebre el Novus Ordo van venir per la segona mena de motius — busqueu a Google “Alfredo Ottaviani”.

C

Des d’aquell dia de fa deu anys he llegit bastantes coses sobre el tema, i la meva postura ha canviat molt. Una de les coses que he llegit, i que fa poc rellegia, és un llibre en què l’autor (crític amb el Novus Ordo) explica els elements filosòfics que ens han portat a la situació actual, no només litúrgicament. Per als qui us animeu a llegir el llibre, us aviso que hi ha molta filosofia — no en va, l’autor n’és professor. Certes parts del llibre se’m van fer bastant pesades, i en general la seva lectura demana un esforç — a mi en particular, almenys, ja que els meus coneixements d’història de la filosofia són, per ser generosos, molt escassos, gairebé inexistents.

Rellegint el llibre vaig arribar a una part on l’autor es planteja una qüestió que em va semblar molt interessant: si seria viable, i desitjable, tornar al ritus tridentí de la Missa. A les dues respostes ell respon amb un “no”, sent partidari del que es coneix com a “reforma de la reforma”.

D’això voldria parlar en aquest post.

Abans i després

Hasta el Concilio Vaticano II los herejes abandonaban la Iglesia o eran expulsados de ella. Los heterodoxos eran amonestados y castigados. Hoy están dentro, muy adentro. Son cardenales, obispos, sacerdotes, teólogos. No se van, No quieren irse. Prefieren quedarse dentro y tratar de que sus errores se impongan en la teoría o, al menos en la práctica. Lo peor es que los Papas apenas intervienen. En ocasiones no solo no se oponen sino que siguen o impulsan algunas de esas corrientes novedosas y heterodoxas.

http://adelantelafe.com/mito-la-hermeneutica-la-continuidad/?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter

Marcello Pera

I would even say that the Vatican II Council has finally exploded in all its revolutionary and subversive radicalness. They are ideas that lead to the suicide of the Catholic Church … It is forgotten that the Council preceded in time the student revolution, the sexual one … It anticipated them and, in some way, it provoked them. The aggiornamento of Christianity secularized the Church strongly then, it triggered a change that was very deep, even if it, which risked leading to a schism, was controlled and kept at bay in the following years. Paul VI supported it [the Council], but in the end became its victim. [John Paul II and Benedict XVI] were perfectly aware of the consequences that had been triggered, but tried to contain and govern it. … they tried to bridge what is new with Tradition. … They had made reverse course; but now those reins are unraveled: society, and not salvation, the Augustinian earthly city, and not that divine one, seem to be the reference point of the ruling ecclesiastical hierarchy. The rights of man, all and without exclusions, have become the ideal and the compass for the Church, while there is almost no room left for the rights of God and of Tradition. At least apparently. Bergoglio feels himself to be and lives completely liberated regarding the latter.

This is a Pope who is appreciated by the informed public opinion, who corresponds to certain basic urges of theirs, and who are ready to applaud him even when he says nonsense.

Bergoglio is little or not at all interested in Christianity as doctrine, in the theological aspect. … This Pope has taken hold of Christianity and has turned it into politics. His affirmations are apparently based in Scripture, but in reality are strongly Secularist. Bergoglio is not concerned with the salvation of souls, but only with social welfare and security. … I cannot but observe that a hidden schism is underway in the Catholic world, and that this is pursued by Bergoglio, with obstinacy and determination, and by his allies, even with wickedness.

I … realize that a portion of the clergy, above all and surprisingly the younger ones, remain stupefied and baffled by certain affirmations of the Pope. … The older clergy, the middle-aged ones, are more on the side of Bergoglio: either due to conformism, or to opportunism, or due to conviction (having grown also in that same cultural climate of the Seventies that is at the origin of certain choices). Precisely due to this, I speak of a deep and latent schism. With which the Pope does not seem to be concerned.

https://rorate-caeli.blogspot.com/2017/07/the-ultimate-interview-to-understand.html

Coming soon: Monteverde Blue Black

Feia temps que volia provar aquesta tinta, força temps. N’havia vist imatges a la web (per cert, no us fieu massa de les fotos que vegeu per internet o als vídeos: el color no necessàriament ha de coincidir) i tenia moltes ganes de provar-la. En una de les meves visites a Barcelona per comprar tinta, no la tenien. La vaig comprar per Amazon juntament amb un llibre. He estat esperant que arribés el cap de setmana per netejar la meva Platinum 3776 (plumí F) i carregar-la. Cosa que ja he fet, i ja he escrit les meves primeres línies amb la tinta.

110924

A primer cop d’ull sembla més fosca que, posem per cas, la Sailor Blue Black o la Caran d’Ache Magnetic Blue (que és la tinta que tenia abans en aquesta ploma). Es nota ja quan amb un paper de cuina neteges la ploma després de carregar-la al tinter. A la llibreta on he escrit, hi tinc coses escrites amb la Sailor Blue Black, i ja es nota que la Monteverde és més fosca. En comparar la Caran d’Ache amb la Sailor, notava que la primera tenia una lleu tonalitat lilosa que la segona no té. A la Monteverde no li he vist (almenys encara) cap tonalitat lilosa, però mentre la Sailor és clarament una tinta blau fosc, la Monteverde tira més cap al negre, amb una lleugeríssima tonalitat verd-fosc que em recorda, una mica, en la Pelikan Blue Black (o potser la Parker Blue Black).

Però només són les primeres, primeríssimes impressions. Dilluns me l’enduré a la feina i la faré servir durant una o dues setmanes. Suposo que al cap d’uns dies podré escriure una review més extensa, confirmant (o corregint) aquestes primeres impressions.

Per cert, ahir al netejar la ploma vaig comprovar que la Caran d’Ache Magnetic Blue es neteja facilíssimament, la qual cosa sempre és d’agrair.

Per cert, en aquest enllaç trobareu imatges magnífiques sobre aquesta tinta, no us les podeu perdre.

90%

Es veu que un diari digital de religió ha publicat una entrevista a un tal Pedro Tarquis, protestant evangèlic, metge i “integrante del comité asesor de los actos de los 500 años de la Reforma [sic] protestante en España“; me n’entero de la notícia per un altre digital que en publica una part.

I

L’entrevistador. Amb les seves preguntes demostra que està completament en línia amb l’ecumenisme que es porta ara: “[e]ntiendo que ya no estamos en una fase en la que tengamos que hablar de absorción por parte de Roma o al revés, ni de la desaparición de las distintas denominaciones“. Entès, oi? Bé, ara llegiu els documents del Magisteri fins l’any 1958 (menció especial a Mortalium Animos, de Pius XI). Ah, però és que després va venir el Vaticà II i tal i qual. Sí, sí, ja ho entenc, ja.

Aquest ecumenisme que es porta ara du incorporat la seva dosi d’ingenuïtat: “…reconocer que lo que hizo Lutero fue poner, negro sobre blanco, la miseria de la propia Iglesia, y que habría que aprender de ello“. Que Luter va rebutjar moltíssims punts del dogma i doctrina catòlic, d’això no cal parlar-ne, perquè ja se sap que no és important (com l’ecumenisme entre evangèlics, però no ens avancem), oi?

Més ingenuïtat: “al principio … Lutero no quería una ruptura con Roma, ni siquera que se acabara el papado. … lo que quería era una vuelta y renovación profunda de lo que era la Iglesia“. Potser al principi, al principi del principi, sí. Però ja se sap: es comença negant un punt del dogma, i ja sabem com s’acaba — com Luter.

II

L’entrevistat. Al final l’entrevistador li diu “[n]o te veo muy optimista“, i amb això ja hem dit molta cosa. Però no vulguem córrer. Potser una de les coses més importants que ens ensenya és la diferència que hi ha entre el que és “essencial” i el que és “important”, quan parla de l’ecumenisme que es practica entre protestants evangèlics, entre “posturas y visiones que coinciden en lo esencial, pero que, a veces, difieren en aspectos secundarios que cada cual considera importantes“. M’atreveixo a pensar que això “essencial” és que l’Església Catòlica està equivocada (sembla que sigui l’única cosa que uneix els protestants…); i bé, els aspectes “secundaris” que cadascú considera importants… doncs tota la resta, suposo.

Malgrat això, dóna una visió molt lúcida de com estan les coses: pot ser que ja no hi hagi tensió, que “incluso haya cierta empatía y valoración del otro” (ep, que ja és molt, eh!), “[p]ero después, en lo esencial, no ha cambiado nada“. Exacte.

En contra del que un podria pensar, és l’entrevistador (suposadament catòlic) qui està més a favor d’una hipotètica rehabilitació de Luter per part de Roma (“quién sabe si es otra de las sorpresas qeu nos esperan en este pontificado“, diu l’entrevistador) que no pas l’entrevistat: “si Lutero fuera rehabilitado, el Papa dejaría de existir como tal“. Ha quedat clar? Sí? De debò? A partir d’aquí ens podríem preguntar exactament com i per què, i seria una bona lliçó de teologia. Però ho deixarem per un altre dia.

Seguim amb el papat. Segons l’entrevistat, Luter no pretenia “acabar con el papado“, però sí que “el papado no podía ser como se entendía entonces, ni como se entiende hoy“. I com hauria de ser, segons tan il·lustríssim entrevistat? Doncs “una figura totalmente diferente“. Però això, segons el mateix entrevistat, “sería acabar con los sacramentos, la confesión, en fin, muchos aspectos“. Batlle batlle Joe! Aquesta sí que és bona! Perquè té tota la raó, i entén algo bàsic que molts catòlics no entenen: no es pot tocar una part sense tocar el tot, i (en aquest cas concret), tocar el Papat involucraria inevitablement tocar (per eliminar-ho) els sagraments, etc. Again, seria una magnífica lliçó de teologia explicar per què.

I la traca final: “[y]o diría que el 90% de los evangélicos protestantes en el mundo entero, no solo en España, serían absolutamente contrarios por las grandes diferencias“. Contraris a què? A una “comunión sin absorción” amb Roma. Més clar, l’aigua.

III

La tragèdia és que em temo que potser el 90% dels catòlics no tindrien cap inconvenient en una “comunión, sin absorción“, amb els protestants. Comcençant (em temo) pel papa, per molts cardenals i bisbes, i també molts sacerdots i religiosos.

Dejà-vu

A finals de maig vaig escriure sobre una notícia que em va sorprendre moltíssim. La societat sacerdotal de Sant Pius X (a.k.a. “els lefebvrians”) estaven en converses amb la Santa Seu per a la seva regularització. Tot això amb un papa que està a les seves antípodes, en tots els aspectes. Acabava dient que, si jo fos ells, no firmaria cap acord, més que res perquè no me’n fiaria. Bé, sembla que tot el sainet (perquè al final ha resultat ser un sainet) ja s’ha acabat. Com? Com sempre.

Sorpresa? Cap ni una. I com era d’esperar, les dificultats no han estat canòniques, sinó doctrinals. Tal com ja va passar amb Benet XVI, als lefebvrians se’ls hi ha posat al davant un document, una “declaració doctrinal”, en la que acceptin (a) la professió de fe de 1998, sota Joan Pau II, (b) explícitament el Vaticà II i el magisteri postconciliar, i (c) la validesa i la legitimitat del Novus Ordo Missae (i de la resta de sagraments). Aquestes condicions, segons sembla, han estat aprovades unànimament per la CDF i pel papa.

Semblava, o almenys s’havia volgut fer semblar, que aquest cop la declaració seria més exigent, i per tant més fàcilment acceptable per als lefebvrians, que si el papa els havia ajudat a Argentina, que si pitos i que si flautes. Al final, però, res de res. Se’ls ha ofert el mateix que ja se’ls va oferir al seu moment i que ja van rebutjar.

Un parell de preguntes. Sabia la Santa Seu que tornarien a rebutjar l’acord? En cas que sí, per què l’han tornat a fer? Jo crec que sabien perfectament que la resposta seria la mateixa. Llavors, doncs, per què fer tota la comèdia? Probablement pel que he comentat abans: que s’havia donat la impressió que aquesta vegada no seria com l’anterior, que ja no es demanaria acceptar tot el Vaticà II, etc. Cosa que, al final, no han fet — és a dir, que aquest cop ha estat com l’anterior. Podríem dir, doncs, que des de la Santa Seu han intentat enredar els lefebvrians? No s’ha de descartar.

En el fons, és el que em temia quan vaig escriure l’altre post, que els enredarien. Només que, en aquell moment, em pensava que l’enredada (o la descoberta de l’enredada) vindria després de firmar l’acord, no abans. Podria ser que, al final, a Roma s’haguessin fet enrere a última hora — ho trobo improbable. Llavors, doncs, per què?

Per una banda, podríem dir que al bisbe Fellay (el “jefe” dels lefebvrians) li han fet la feina bruta. No ha estat ell qui ha rebutjat l’acord (tècnicament sí, però no), sinó simplement que li han posat al davant un paper que ja havia dit abans que no firmaria, perquè en el fons, el que li demanen, és que firmi un paper on, ni que sigui implícitament, reconeix que han estat equivocats des del primer moment, que el que van fer (el que va fer l’arquebisbe Lefebvre, bàsicament) estava mal fet, i que és el “Novus Ordo” qui té tota la raó.

A la Santa Seu s’han quedat tan amples — no hi han perdut res (bé, com a molt un podria citar el fet que el papa els donés llicència per confessar, i alguns detallets més, que ja veurem si es mantenen o es retiren). I els lefebvrians? Podríem dir que tampoc no hi han perdut res? És el que jo em pensava, però… llegiu això. Algunes coses no les sabia, d’altres no les recordava. Si fos malpensat, pensaria que tot plegat ha estat una estratègia vaticana per debilitar la societat de Sant Pius X, probablement aprofitant que (tot i que no n’estic segur) el bisbe Fellay tenia bona fe, o estava desitjós d’arribar a la “regularització”. Hi ha hagut incidents i escàndols, com ara aquells degans a qui va destituir, etc.

No sé com se li ha quedat el cos al bisbe Fellay. Cas d’haver anat de bona fe, de desitjar sincerament la regularització, jo estaria tremendament cabrejat. Em sentiria completament enganyat i estafat, una presa de pèl considerable. I, sens dubte, no em quedaria ni una gota de ganes de tornar a negociar durant la resta de la meva vida. Que per cert, sembla que la majoria de sacerdots de la fraternitat estaven en contra d’arribar a un acord, potser ells es temien que passaria el que ha passat, o que tot seria una presa de pèl. Diuen que al Fellay se li acaba el mandat l’any vinent. No sé si el renovaran o no. Però amb aquesta maniobra, la Santa Seu probablement ha dinamitat qualsevol possibilitat d’entesa durant una bona, llarga temporada. Potser m’equivoco.

* * *

Church Militant publica una notícia sobre el tema i hi ha un parell de cites que voldria comentar. La primera és de Benet XVI:

The Church’s teaching authority cannot be frozen in the year 1962 — this must be quite clear to the society. But some of those who put themselves forward as great defenders of the council also need to be reminded that Vatican Council II embraces the entire doctrinal history of the Church. Anyone who wishes to be obedient to the council has to accept the Faith professed over the centuries and cannot sever the roots from which the tree draws its life.

Per on començar? Difícil. Per dir-ho d’alguna manera, les paraules de Benet XVI són un “driblatge” a la qüestió del Vaticà II: si els lefebvrians no accepten el Vaticà II no és perquè, per ells, l’autoritat de l’Església s’hagi congelat a l’any 1962, sinó perquè no accepten com a certa la segona part de la cita: que el Vaticà II realment estigui en línia amb el Magisteri tradicional de l’Església. Per ells (els lefebvrians) el Vaticà II és una ruptura, i no es pot acceptar “the Faith professed over the centuries” i, al mateix temps, el Vaticà II. Qualsevol negociació estarà condemnada al fracàs mentre aquesta qüestió no es tracti de forma seriosa i honesta.

Segona cita, aquest cop d’un sacerdot de la societat:

We have been living in independence from the Pope and the bishops for a very long time, as if that were normal. We pretend to defend the doctrine, but we all run the risk of establishing a chosen doctrine, abandoning certain dogmas, those that bother us, especially those concerning the primacy of Peter. … Rome is no more than a pilgrimage site, and the Church is a Mystical Body with Jesus Christ for a head, the Holy Ghost for a soul and the “Trads” for members. Our priests can quickly become gurus. Everyone could be a pope with his Denzinger in hand, and every father of every family could be the pope of his family. As for authority … recognized in principle but not admitted in fact as far as the pope is concerned, it risks no longer being recognized at any degree whatsoever. … [Even] families will fall apart. Why obey a father who does not obey the pope, the bishop, the priest?

Un altre cop, això és driblar la qüestió — per cert, aquest sacerdot, si realment pensa això, el que hauria de fer és deixar la societat i anar-se’n amb, per exemple, la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere. Segons ell, “we all run the risk of … abandoning certain dogmas, those that bother us, especially those concerning the primacy of Peter“. Lo que deia: aquest sacerdot hauria de deixar la societat. Apart del primat de Pere, hi ha algun altre dogma que corrin el risc d’abandonar? Aviam si ara resultarà que el Vaticà II és magnífic! (per cert, quins nous dogmes, if any, va proclamar el Vaticà II?) I pel que fa a abandonar el primat de Pere, justament és el que els sedevacantistes els hi retreuen: que molt dir que admeten que Francesc és el papa, però després actuen com si no ho fos. Tres quarts del mateix es pot dir de la resta de la cita.

Caran d’Ache Magnetic Blue

Dissabte vaig anar de compres amb una llista de tintes a buscar. Òbviament, no és que m’hagi quedat sense tinta. Però, per definició, un aficionat a les plomes mai té suficient tinta. Així doncs, amb una pre-selecció prèviament feta, em vaig llançar a la caça, i una de les (dues) víctimes va ser Caran d’Ache Magnetic Blue. És una tinta que havia vist per internet i que semblava tenir propietats molt interessants. Per una banda, un color molt semblant al de la Sailor Blue Black (ara aquí algú dirà: i per què vols un altre color igual? Doncs perquè aquest color m’encanta), i per altra banda estava interessat en saber quines subtils diferències tenia. El tinter és el que podeu veure a la imatge.

60105

No, no és una ampolla de colònia.

Val a dir que són tinters cars. A la botiga on el vaig comprar em va costar 35 €. Per internet potser el trobareu més barat (sense incloure les despeses d’enviament, of course). Està justificat el preu? Depèn. Si només t’interessa la tinta, clarament no — pots trobar d’altres tinters de color molt similar a (molt) millor preu. Si només et convencen les propietats exactes d’aquesta tinta (color, saturació, shading, etc), doncs llavors quin remei. També pagues, of course, el “peazo” tinter que heu vist.

No fa ni 24 hores que estic usant la tinta, i potser és massa prematur per fer-ne una review. Us explicaré, per tant, les primeres impressions. L’he carregat a la meva Platinum 3776, plumí F, i l’he usat en paper Rhodia de 80 grams, i a l’agenda Leuchturm, i també a la llibreta Oxford que tinc (paper de 90 grams).

Kaweco_SPECIAL_Dip-pen_1280x1280

El primer que vaig fer va ser treure el meu “dip pen” i sucar-lo al tinter. A primer cop d’ull em va semblar com si no hagués passat res, com si el plumí ni se n’hagués enterat. Només va ser un efecte òptic, i vaig escriure alguns gargots a la llibreta. Conclusió (provisional): no és una tinta “wet”, no és una tinta saturada. Especialment al comparar-ho amb el que va passar amb l’altra “víctima” de la jornada, una tinta Pilot Iroshizuku. Però no ens desviem.

Vaig carregar la tinta a l’estilogràfica Platimum citada, i vaig fer alguna marca a l’agenda, al costat d’on havia escrit amb la Sailor Blue Black. A simple vista ja es percep la subtil diferència en el color. Estrictament, la comparació és injusta, ja que hauria d’haver usat la mateixa ploma (Sailor Extra-Fine). Però també he usat la tinta Sailor a la Platinum 3776.

Quina diferència hi ha entre les dues tintes, la Caran d’Ache Magnetic Blue i la Sailor Blue Black? Bé, la segona és clarament més saturada (i més “wet”) que la primera. De fet, tenia por que avui, a l’arribar de la feina, hauria de canviar de tinta (com em va passar amb la Waterman), però no ha calgut. Pel que fa al color, la Caran d’Ache té una certa “retirada” a una royal blue (és a dir, una tènue tonalitat lilosa), com si més que un blue-black (que acostumen a ser tintes una mica grisoses) fos una royal blue black. Diria, també, que la Caran d’Ache exhibeix una mica més de shading.

Pel que fa a “comportament”, crec que les dues són igual de bones — però encara no puc parlar, ja que no he netejat cap estilogràfica amb aquesta tinta.

En resum, que estic content amb la tinta, tot i que el preu és força elevat. Per això no me la plantejo com un substitut de la Sailor Blue Black, a part que el color i propietats d’aquesta segona m’agraden més.

Francis

One more thing—Francis has suggested in the past that he does not want to have a very long pontificate and that he is open to resigning after he has made his mark on the Church. I predict that he does not resign. Francis is an autocrat. He is in love with power and adulation. He has completed the task begun long ago by John Paul II of turning the papacy into a cult of personality with himself as the Leader. Given his personality and mode of leadership, there’s just no way he will ever step down. No way. He’s going to cling to the power he has amassed until death rips it from his fingers.

https://unamsanctamcatholicam.blogspot.com.es/2017/07/muller-and-ladaria.html

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur