Out of time

Som el fruit del passat

Month: Setembre, 2014

Tampoc se’n salva la segona república

Posteriormente se repitió la misma política aunque sin molestarse siquiera en suspender las garantías de la Ley Orgánica. Así se procedió durante la Segunda República, que reanudó las prácticas más cínicas y perversas de la peor tradición del siglo anterior, ya que hizo compatibles las solemnes declaraciones constitucionales de garantías de la inamovilidad con masivas destituciones reales al amparo de la legislación de excepción y de la brutal ley de 8 de septiembre de 1932 que permitía al gobierno jubilar a cualquier magistrado o juez sin más garantía (?) que el recurso de súplica ante el propio Consejo de Ministros.

Alejandro Nieto, El desgobierno judicial, Trotta 2005, pàgines 134–135.

Anuncis

Qui no es consola és perquè no vol

Seguimos, pues, en un régimen de oligarquía y caciquismo que ahora es mejor calificar de partitocracia. Ambos tienen en común la dominación política de la Administración de Justicia, puesto que no es serio hablar, ni siquiera nominalmente, de un Poder Judicial. Aunque también existe una nota diferencial que sería injusto silenciar. Durante la Restauración los caciques intervenían en casi todos los litigios, puesto que el sistema les exigía que protegiesen a sus fieles en toda clase de situaciones. Mientras que ahora la intervención política se reserva para casos singulares, “políticamente delicados”, aquellos que afectan a los intereses del partido y de sus amigos, permaneciendo neutrales en los demás litigios, que son la mayoría.

Alejandro Nieto, El desgobierno judicial, Trotta 2005, pàgina 133.

Estat de dret i de fet

Hoy como ayer, en palabras de Silvela (apud Costa), “en España existe un ‘Estado de Derecho’ que encanta por su mecanismo regular y minucioso en garantías, y otro ‘Estado de hecho’ que, contrastando con aquél profundamente, lo destruye hasta en sus más insignificantes pormenores, haciéndolo perfectamente ilusorio”. O en palabras del mismo Costa, “es como la superposición de dos Estados, uno legal y otro consuetudinario: máquina perfecta el primero regida por leyes admirables pero que no funciona; dinamismo anárquico el segundo, en el que libertad y justicia son privilegio de los malos, donde el hombre recto, como no claudique y se manche, sucumbe”.

Alejandro Nieto, El desgobierno judicial, Trotta 2005, pàgina 131.

L’emperador del Paral·lel durant la Setmana Tràgica

El catalanisme burgès portava, però, una gran contradicció interna: volia transformar radicalment Espanya, sense que es produís ni la menor trencadissa material a Catalunya. I aquesta pretensió, naturalment, era utòpica, perquè les transformacions de semblant categoria pressuposen sempre greus sacrificis, sobretot en l’ordre dels interessos, de part dels qui les fan; i, a més, perquè les forces que poden assolir-les, un cop desfermades, no solen quedar-se a mitges ni deturar-se a la mida dels qui les han engegades: o van fins al capdavall o fracassen.

Madrid —vull dir el govern central espanyol— veié clarament el punt flac del catalanisme conservador (dues paraules que no podien anar juntes sense eliminar-se l’una o l’altra), i a la primera basa important que aquest va fer al joc de la política activa, li replicà de seguida jugant la carta d’Alejandro Lerroux, un aventurer de la demagògia republicana, que cercava fortuna. […] Lerroux vingué, doncs, a Catalunya, i especialment a Barcelona, encoratjat de sotamà des de Madrid, a alçar-hi la bandera republicana revolucionària i espanyolista, al front de les masses proletàries, contra el moviment burgès.

A Lerroux, en el fons, li passava exactament el mateix. Ell vivia i volia viure del fantasma de la revolució, però no pas fer-la. L’amenaça que manejava contra la burgesia catalana i, en general, contra l’ordre establert a Espanya era un magnífic espantaocells que la realitat i la sort li havien posat a les mans i li permetia, a ell, d’estar-se confortablement sota la figuera. Però així que la força dels fets […] l’obligava a posar a prova aquell espantall, el seu radicalisme polític, religiós i social, una de dues: o havia ell de recular i fer de sotamà tot el possible perquè quedessin restablerts de pressa l’ordre i la rutina, o el joc revolucionari se li escapava de les mans.

La Setmana Tràgica de Barcelona fou el primer gran avís d’aquell avenir que a tots ens esperava. […] De l’altra banda, els anarquistes de tota mena alçaven les barricades, es batien contra la tropa, calaven foc als convents, assaltaven les botigues —feien el seu fet, com a revolucionaris autèntics—. Però Lerroux, el cabdill del poble, s’havia fos. Era a Madrid o amagat. El seu estat major i els responsables de l’organització republicana també havien desaparegut.

Agustí Calvet “Gaziel”, Tots els camins duen a Roma, Proa, Barcelona 2014, pàgines 427, 428, 429, 430 i 431.

Puntualitat al pagar

Aquest nou company nostre ens agafà un gran afecte als catalans. Ell era un bohemi perdut, i es meravellava del capteniment, la bona administració i el seny que demostràvem. Com que ell sempre duia foradades les butxaques i anava a empentes i rodolons —devent dos mesos a les “patronas”, trenta o quaranta cafès a can Candelas (un establiment de la Puerta del Sol, on servien cambreres) i alguna deixa més a les “tascas” i “botillerías” dels carrers de Jacometrezo i Caballero de Gracia—, no se sabia avenir (ni les dispeseres tampoc) de la puntualitat i perfecció amb què tots els catalans pagàvem la mesada, ni que, si li calia, sempre pogués intentar algun pessiguet a les nostres bosses i hi trobés en què donar-lo.

Agustí Calvet “Gaziel”, Tots els camins duen a Roma, Proa, Barcelona 2014, pàgina 353.

La uni de principis del segle XX

Don Francisco Soriano Sánchez, a més de ser el nostre catedràtic, era el “revistero de toros” de l’únic diari de la nit que hi havia llavors a Barcelona, “El Noticiero Universal”. Hi feia puntualment, cada diumenge o festa de “corrida”, la ressenya taurina, i la feia en prosa i en vers. Passava per un gran tècnic en la matèria i per un escriptor molt graciós. No signava les cròniques amb el seu nom, certament, ni posava a sota la signatura, com a garantia, “catedrático y decano de la Facultad de Letras de la Universidad de Barcelona”. Potser això hauria semblat passar de mida, per bé que no és pas clar si els ofesos haurien estat els altres catedràtics o els empresaris de les places de braus. El cert és que signava amb pseudònim.

En aquella Universitat de Barcelona (o almenys a les seves facultats de Dret i Lletres, que jo vaig conèixer), els catedràtics només hi venien a cobrir l’expedient acadèmic[.] […] I els embrutits alumnes, sense la més lleu apetència espiritual, no aspiraven a altra cosa que a copsar l’aprovat i, finalment, el títol, fos com fos. Aquest estat de coses, tothom el trobava bé, o almenys ho semblava: l’Estat, el municipi, les famílies, els alumnes i els professors. Jo crec que, amb una mica més de sinceritat, uns i altres haurien fàcilment pogut convenir que, essent tot allò una pura farsa, valia més limitar la carrera al fet d’acostar-se a una taquilla de l’administració universitària, pagar-hi uns milers de pessetes en paper segellat i emportar-se el títol d’una vegada, sense perdre temps, com qui va a l’estanc.

Agustí Calvet “Gaziel”, Tots els camins duen a Roma, Proa, Barcelona 2014, pàgines 227 i 229.

Jesuïtes d’aquí i d’allà

Anys després, havent hagut de rodar molt de món, tenia lleure d’observar, sense proposar-m’ho, un fenomen curiós, que repetides vegades em saltava als ulls. En els meus viatges i estades per terres estrangeres, europees i americanes especialment, se m’oferia l’avinentesa de conèixer una pila de jesuïtes: francesos, alemanys, belgues, italians, austríacs, anglesos i nord-americans. I sempre m’admirà que fossin tan diferents dels nostres, dels espanyols, en el tracte, en els costums, en la manera de comportar-se personalment i fins de veure les coses de la vida. […] Sovint jo he tingut la sensació directa, l’evidència, parlant amb un jesuïta austríac o francès, que el meu interlocutor s’entendria molt millor, sobre una pila de coses humanes, amb un liberal espanyol que amb un dels seus germans jesuïtes castís.

Agustí Calvet “Gaziel”, Tots els camins duen a Roma, Proa, Barcelona 2014, pàgina 157.

Sabem el que estem fent?

El que com a molt mínim farà Catalunya a partir d’ara, si el procés continua, és desobeir, saltar-se la llei i fer un cop d’Estat en tota regla per abolir la legalitat vigent i fundar-ne una de nova. I això cal dir-ho amb les paraules més clares i explicar-ho detalladament. És incompatible amb la qualitat democràtica que tant ens agrada reclamar a Espanya fer servir eufemismes perquè la gent no s’adoni de la gravetat del repte i del moment. És un imperdonable frau als ciutadans no advertir-los del salt al buit que Esquerra proposa de fer, de la brutalitat d’un trencament com aquest i dels perills que evidentment comporta. ¿Diem que volem trencar un Estat, un Estat com Espanya, un Estat de la Unió Europea i de l’OTAN i tenim por d’apel•lar a la desobediència per si s’espanta la gent? De vegades penso que no tenim ni punyetera idea del que estem fent.

Salvador Sostres, 20 de setembre de 2014.

Independentisme florentí

I

De tant en tant val la pena parar-se un moment per analitzar com hem arribat fins aquí. Donar una ullada al passat i rellegir-lo a la llum del present. I és fent aquest exercici que estic temptat de pensar que ERC va posar en marxa, cap a l’any 2003, una jugada mestra política, una filigrana florentina, una operació estratègica. Ep! He dit que estic temptat de pensar-ho, no que ho pensi realment.

Recapitulem. L’any 2003 hi va haver eleccions al Parlament de Catalunya, i ERC va passar de 12 a 23 escons. D’un total de 135, això és passar d’un 8.89% a un 17.04% (aproximant els decimals). Tot i que quasi va doblar escons, no va arribar al 20% del total. Però això és irrellevant. El que és important és que ERC es va “normalitzar”. M’explico. Quan jo era petit, ERC ja existia (existia des d’abans que jo nasqués, de fet). Sabíem que existia, i sabíem que se’l veia com un partit radical, extremista. Gairebé com uns sonats, gent que tenia el cap ple de pardals independentistes. CiU el tractava com el germà petit immadur, que et pot caure simpàtic però que ni de conya te’l prens seriosament.

L’any 2003 això va canviar. Que gairebé doblés escons no és important: el que és important és que aquest augment era el símptoma de la transformació que no només el partit sinó la seva percepció havia experimentat. L’independentisme s’havia convertit en major d’edat. Tot i que seguia sent minoritari, no era una opció de tocats de l’ala. Va començar a néixer allò que se’n deia “independentisme de corbata”. Ara aquesta expressió ha caigut en desús perquè seria dir una obvietat. ERC es normalitzava, i amb ella l’independentisme.

En aquella època el PP tenia majoria absoluta al Parlament espanyol, amb Aznar de president de govern — us en recordeu? Tampoc fa tant, només uns deu anys. A Catalunya tothom anava preocupat per veure amb qui faria govern ERC: si amb CiU o amb PSC i ICV. Tot plegat va ser un bon espectacle, perquè ERC va tardar a decidir-se, tothom hi deia la seva, fent admonicions sobre la catàstrofe que podria succeir si ERC pactava amb uns o amb altres.

Al final ERC va optar pel tripartit d’esquerres. El Pacte del Tinell, se’n va dir. Era lògic: després d’uns 23 anys de govern convergent, era del tot normal que s’optés pel canvi. Com tot plegat va ser vist des de Madrid és esperpèntic: us recomano un llibre de l’Iu Forn titulat “El tripartit vist des de Madrid”. De debò que no té pèrdua. La quantitat de burrades que es van dir des d’allà amb prou feines les superen les que diuen ara sobre l’independentisme.

El tripartit va ser una bona idea únicament des del punt de vista de l’alternança de govern. En tota la resta, va ser una mala idea: era posar al govern una sèrie de partits que tenien un concepte molt diferent de com havia de ser Catalunya i, sobretot, quin havia de ser el seu futur. Com a coalició va ser un fracàs estrepitós, i l’únic que els mantenia units era una terrible set de poder. I, potser, el projecte de reforma de l’Estatut.

II

Des d’un punt de vista estrictament “autonomista”, crec que, en perspectiva, cal donar la raó a Jordi Pujol en no voler obrir el meló estatutari en els seus 23 anys al capdavant de la Generalitat. No està del tot clar que el del 2006 fos millor que el de 1979. Les sentències que hi ha hagut laminant la política lingüística en són conseqüència, i ja hem vist que, pel finançament, estem com estàvem — fatal.

El PSC es va apuntar al carro estatutari simplement per tàctica (no m’atreveixo a dir-ne estratègia) espanyola. Recordem que qui governava a Madrid era el PP, amb majoria absoluta. El PSC sabia perfectament, com el més burro dels catalans, que en aquelles circumstàncies era impossible que la reforma de l’Estatut prosperés. Per tant, tot plegat era simplement per cabrejar els catalans contra el PP per tal que, a les següents eleccions, la probabilitat del PSOE de guanyar augmentés. Al PSC, en realitat, li importava un rave l’Estatut. Al PSC li importava Zapatero. Aquell que al Maragall li va dir “apoyaré”. Us en recordeu?

I ERC? Se suposava que era un partit independentista. Evidentment, ells també sabien que l’Estatut, amb el PP amb majoria absoluta, no prosperaria. Al PSC, el fracàs li interessava per excitar els catalans en contra del PP. Però i a ERC? De quina manera li podia interessar, a ERC, que el nou Estatut fracassés? Per evidenciar que l’Estat de les Autonomies no donava més de si i calia emprendre d’altres camins (és a dir, la independència)? Potser. Ho tenia en ment? No ho sé.

Al final va passar que un 15 de març de 2004, després dels terribles atemptats del dia 11 del mateix mes, el PP va perdre les eleccions, que va guanyar Zapatero tot i que sense majoria absoluta. Aquell dia el PSC va quedar quasi ferit de mort. Aquesta victòria del PSOE (el PSOE de Zapatero) feia possible, almenys sobre el paper, que la reforma estatutària arribés a bon port. I amb això el PSC no hi comptava. El PSC comptava que seria impossible. El PSC no comptava que arribaria el dia que Zapatero hauria de passar de l’“apoyaré” a l’“apoyo”.

El PSOE podia fer dues coses. Una, complir el seu compromís i donés suport al projecte d’Estatut. Tenia, si no em falla la memòria, prou suport parlamentari per a fer-ho. Encara que hi haguessin estat en contra, podien confiar en el PP i el “Defensor del Pueblo” (sempre se’l pot fer passar per fill de puta, si cal) per presentar un “bon” recurs al Tribunal Constitucional i deixar que fossin els seus magistrats qui fessin la “feina bruta” de retallar-lo. La veritat és que haurien aconseguit pràcticament el mateix resultat, però quasi sense tacar-se, amb el benefici afegit que la seva imatge se n’hagués ressentit poc i els catalans no s’haurien emprenyat tant. L’altra cosa que el PSOE podia fer és el que va acabar fent.

El cas és que el procés de reforma de l’Estatut es va posar en marxa, es van fer cimeres (com la de Miravet, us en recordeu?), va ser un llarg caminar a través del desert, amb una esperpèntica entrevista entre Mas i Zapatero (en la qual, diuen, Zapatero va prometre que forçaria el PSC que acceptés que el partit guanyador de les següents eleccions catalanes formés govern, a canvi de la rebaixa estatutària), vam veure el ribot de l’Alfonso Guerra, etc. Fins que un bon dia la població catalana, farta fins als collons de tot plegat, va anar a votar en referèndum el nou Estatut. Va ser un 12 de juny, em sembla, del 2006. Si us satisfà la curiositat, us diré que vaig votar en contra.

Havia quedat clar, amb llums i taquígrafs, que quan es tracta de Catalunya, PP i PSOE són idèntics pel que fa al fons; les diferències són tan sols “externes”, és a dir, de “maneres”, de procediments, de “tacte”. El PSC va quedar com el que és, un partit venut als interessos del PSOE, malgrat les contorsions que alguns van haver de fer. ERC no podia saber que el PSOE guanyaria les eleccions del 2004, altrament tot hauria semblat un bonica trampa, posada amb molta astúcia, a la qual PSOE i PSC van caure de quatre grapes.

Al PP li va faltar temps per presentar un recurs al Tribunal Constitucional. Més encara, fins i tot algunes autonomies governades pel PSOE també hi van presentar recurs en contra. La gent s’impacientava amb les notícies que arribaven: la sentència es feia esperar, perquè els senyors magistrats tenien molts problemes per consensuar una sentència. Que va arribar quatre anys més tard, que cada bàndol va interpretar com li va venir de gust.

Convindria fer autocrítica. Quatre anys per resoldre aquell recurs no és tant de temps. Només cal que doneu una ullada a la sentència: publicada al BOE, i incloent els vots particulars, arriba a quasi 500 pàgines. Van recórrer la pràctica totalitat de l’Estatut, i això vol temps, molt de temps. Perquè us en feu una idea, la sentència sobre el recurs contra el matrimoni homosexual (una llei infinitament més curta) va tardar set anys. Sí, 7. I no és precisament el rècord (em sembla que està en 11 anys). Penso, a més a més, que és més que probable que el TC es quedés curt en la eva sentència. Que el nou Estatut no capigués a la constitució espanyola era d’esperar. No hauria de sorprendre a gairebé ningú. Però com que els catalans som, segurament, el país més ingenu del món, ens pensàvem que la constitució permetia una sèrie de coses que, en realitat, no ens permetia, o només si la interpretàvem al nostre gust, estirant-la com un xiclet infinit.

III

Tot l’afer de l’Estatut em recorda allò que, al col·legi on anava, se’n deia fer el “pasillo”. Consistia en dues fileres paral·leles de nens, mirant-se l’una a l’altra, i separada per una certa distància. Llavors, un nen havia de creuar l’espai que separava les dues fileres paral·leles, mentre els seus integrants, amb les mans, fotien clatellots a la pobra criatura que passava pel mig. Aquesta criatura va ser l’Estatut — però en ell hi havia simbòlicament identificats tots els catalans, Catalunya, de fet —, i a les files hi havia els parlamentaris espanyols (especialment els del PSOE, recordeu-vos-en de l’“apoyaré”) i els magistrats del TC, que limitant-se a fer la seva feina van coronar la humiliació.

La qüestió és: fins a quin punt ERC podia preveure que tot aniria així? Tampoc era tan difícil preveure-ho, i per això Pujol sempre es va negar a reformar l’Estatut. Tenia molt clar que el que es va aconseguir llavors, durant la transició, era el màxim que es podia aconseguir, i que havia de passar un autèntic miracle perquè, amb els anys, es donessin les condicions necessàries per a poder-ho millorar. Però perquè la jugada fos perfecta, calia que el PSOE guanyés les eleccions. Perquè si les hagués guanyades el PP, el PSOE (i el PSC amb ell) no s’hauria posat en evidència, i era necessari que ho fes. Era necessari perquè calia desactivar la “trampa” del PSOE “simpàtic”, ZP amic de Catalunya, etc. Calia que l’ensulsiada fos total, transversal, perquè quedés ben palès, amb llums i taquígrafs, que amb les autonomies no hi havia res a fer. I aquesta victòria del PSOE de l’any 2004 era completament impossible de preveure.

A més a més, l’actuació d’ERC en el període 2003-2010 no va ser, precisament, modèlica. L’any 2003, ERC va cometre, al meu entendre, un error garrafal: va veure que havia passat de dotze escons a 23, però no va entendre per què. No ho va entendre del tot. No va entendre, o no va tenir prou en compte, que els seus electors no votaven simplement per disciplina, per lleialtat a unes sigles — com segurament fan molts votants de CiU i PSC, per exemple. Havien votat ERC perquè, almenys en aquella època, aquest partit tenia una aureola quasi mística. Una aureola d’integritat, de valors, de creences polítiques, etc, que el convertien en un partit diferent.

El parlament resultant de les eleccions de 2003 obligava a ERC a triar entre CiU i PSC+ICV a l’hora de formar govern. Recordo aquells dies. Van ser fenomenals. Només faltava consultar tarotistes i boles de vidre (segur que molts ho van fer) per saber amb qui es decidiria ERC. Tenien molta mala peça al teler. I penso que la decisió era lògica: com ja he dit al principi, després de 23 anys de CiU, convenia un canvi. Però el que ERC no va calibrar prou era que els seus electors li exigirien coherència, fos qui fos amb qui acabés pactant. L’afer de Perpinyà es va portar molt malament (Carod-Rovira hauria hagut de sortir exhibint “pit i collons”, i no excusant-se com una nena ploramiques, per dir-ho d’alguna manera), però Madrid (as usual) va convertir un error en un èxit, que es va rentabilitzar a les eleccions del 2004: ERC, que des de sempre havia tingut un sol diputat a Madrid (i a vegades ni això), en va obtenir vuit.

El tripartit va ser un caos, i hauria pogut passar una enorme factura a ERC. L’afer del referèndum de l’Estatut tampoc no es va portar massa bé. ERC no estava en absolut satisfeta amb el resultat, i per això no es va veure amb cor de recomanar el sí. L’opció coherent, al meu entendre, hauria estat demanar el no (i expllicar clarament, amb pèls i senyals, per què, és a dir, les greus mancances que tenia aquell nou Estatut i de quina manera hipotecava el futur), però s’hauria percebut com una bogeria. ERC havia estat la impulsora de la reforma, havia fet que CiU i PSC s’hi apuntessin, i ara no podria, a l’últim moment, baixar del tren i demanar el “no” al referèndum. Que al final Maragall els expulsés del govern i convoqués noves eleccions al cap de menys d’un mes (em sembla) va salvar ERC, em penso, de rebre una bufetada tremenda, a les eleccions, per culpa del tripartit.

Però “l’operació Estatut” anava en marxa, i tot plegat es va culminar, l’any 2010, amb la famosa sentència del tribunal constitucional. La feina bruta la va fer, com sempre, Espanya. El tràmit parlamentari (al Parlament espanyol, vull dir) de l’Estatut (que ja s’havia aigualit al Parlament català) va ser percebut, des de Catalunya, com una humiliació, com una burla, coronada pel TC anul·lant una part d’un text que havia estat refrendat en referèndum pel poble català (important aquí el concepte de poble català). Jurídicament, el TC no tenia cap altra alternativa: havia d’aplicar la Constitució espanyola. Els polítics espanyols el van fer servir de paper per eixugar-se el cul. Perquè era qui menys culpa tenia de les retallades que el text havia sofert, i en canvi va ser qui més va rebre l’odi dels catalans. La qual cosa demostra que els catalans, a l’hora d’assenyalar els autèntics culpables, sempre anem a tres quarts de quinze.

Però és igual. El que importa és que el concepte d’Espanya com a nació que integrés els catalans quedava fortament desacreditat, potser més enllà de tota recuperació possible.

Un petit apunt, ara que tant es parla de federalisme. Veient com va anar aquell projecte d’Estatut, molt més “light” que qualsevol estat federal, imagineu-vos com podria anar la redacció d’una constitució federal per a Espanya, impulsada des de Catalunya. Oi que m’explico?

IV

Havia dit, al començar l’article, que la meva hipòtesi era que ERC havia posat en marxa una operació florentina de gran envergadura, de llarg abast i visió a llarg termini, per a desacreditar l’Estat de les Autonomies, mostrar Espanya tal qual és i guiar els catalans cap a l’independentisme. Veient l’evolució que el partit ha anat fent a llarg d’aquests anys, i les vegades que ha canviat de cúpula (sovint es diu que ERC és un partit saturnià per les guerres intestines que hi sol haver, i la facilitat amb què crema els líders, però al mateix temps té una capacitat de regeneració a anys llum de la resta de partits), penso que la meva hipòtesi és altament improbable, almenys que ERC ho fes de forma conscient.

Però siguem honestos: a ERC cal agrair-li moltes coses. L’independentisme deu moltíssim a ERC. Va mantenir la flama quan ningú no hi creia, va aconseguir dignificar l’independentisme i l’ha aconseguit convertir en una opció seriosa, respectable i presentable. Evidentment, tot això no ho ha fet sol. Però sense ERC, no hauria estat possible.

Però tampoc no hauria estat possible sense l’entusiasta col·laboració de la pràctica totalitat dels polítics espanyols. En primer lloc, haurien d’haver estat molt més discrets. Al PSOE li van faltar dosis d’anestèsia. Haurien d’haver deixat al PP el rol de “policia dolent”, de “rotweiler”, de “doberman”. Haurien d’haver aprofitat l’aritmètica parlamentària del Congrés per donar per bo un text més ambiciós del que ho va ser, sabent com sabien (allà i aquí) que cauria una pluja de recursos al TC, que s’encarregaria de fer la feina bruta. D’aquesta manera, el PSOE hagués seguit sent el “chico bueno”, el “pasillo” hauria estat molt més curt i per tant menys dolorós, i la indignació dels catalans s’hauria dirigit no a Espanya com a conjunt, sinó únicament a alguna de les seves institucions. Molt probablement, els catalans no haurien percebut que no tenien més remei que “llençar-se” als braços de l’independentisme. Potser és això el que volen dir alguns del PSOE quan parlen dels errors que van cometre amb “lo” de l’Estatut.

I si la victòria del PSOE l’any 2004 va anar molt bé per deixar el PSOE (i, amb ell, el PSC) ben retratat, la majoria absoluta del PP l’any 2012 ha estat genial per a tirar vinagre a les ferides, feina a la qual el PP s’hi ha dedicat a cor que vols. Només cal recordar el cop de porta de Rajoy a Mas per allò del “pacte fiscal” (eufemisme de concert econòmic). Va ser la traca final que es necessitava.

Sovint, des de Catalunya ridiculitzem Espanya i ens “fem creus” de com poden ser tan “tontos” per fer el que fan, que si són una fàbrica d’independentistes, etcs. Estem del tot convençuts que es tiren pedres a la pròpia teulada i que van camí de la perdició, en el sentit que, com més temps passa, més puja l’independentisme gràcies a les actuacions més destacades dels polítics (i no només polítics) espanyols. En aquest punt, convindria citar Gaziel:

“És un fet senzillament esgarrifós. Hi ha una absoluta bona fe per banda i banda. Perquè —i això és el mal!— el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l’ànima aliena. Quan el català veu que el castellà fa una cosa que a ell el desconcerta o l’indigna, és senyal infal·lible que el castellà actua segons els seus més autèntics impulsos racials. I la contrapartida és igualment exacta.” — Agustí Calvet, “Quina mena de gent som“, “El desconhort“, 18.

I aquí acabo. Havia començat plantejant-me si amb el tombant de segle, quan Aznar va obtenir la seva majoria absoluta, ERC va iniciar una operació sofisticadíssima per deixar Espanya al descobert i “empènyer” els catalans cap a l’independentisme. Una operació que hauria requerit una enorme planificació, a molt llarg termini, una sèrie de caramboles i un coneixement molt profund d’Espanya i de com reaccionaria als esdeveniments. Penso que és altament improbable que tal operació s’hagi dut a terme. Però és igual, perquè la veritat és que, amb tot el que ha anat passant des de l’any 2000, Catalunya ha canviat molt i estem en una situació que ni el més agosarat hauria somiat llavors. Que algú hagi planificat arribar fins aquí, compta poc. El que importa és que hi hem arribat.

“The least dangerous branch”

I

Whoever attentively considers the different departments of power must perceive, that in a government in which they are separated from each other, the judiciary, from the very nature of its functions, will always be the least dangerous to the political rights of the constitution; because it will be least in a capacity to annoy or injure them. The executive not only dispenses the honours, but holds the sword of the community. The legislature not only commands the purse, but prescribes the rules by which the duties and the rights of every citizen are to be regulated. The judiciary on the contrary has no influence over either the sword or the purse, no direction either of the strenght or of the wealth of the society, and can take no active resolution whatever. It may truly be said to have neither Force nor Will, but merely judgement; and must ultimately depend upon the aid of the executive arm even for the efficacy of its judgements.

II

Some perplexity respecting the right of the courts to pronounce legislative acts void, because contrary to the constitution, has arisen from an imagination that the doctrine would imply a superiority of the judiciary to the legislative power. It is urged that the authority which can declare the acts of another void, must necessarily be superior to the one whose acts may be declared void.

. . .

There is no position which depends on clearer principles, than that every act of a delegated authority, contrary to the tenor of the comission under which it is exercised, is void. No legislative act therefore contrary to the constitution can be valid. To deny this would be to affirm that the deputy is greater than his principal; that the servant is above his master; that the representatives of the people are superior to the people themselves; that men acting by virtue of powers may do not only what their powers do not authorise, but what they forbid.

. . .

The interpretation of the laws is the proper and peculiar province of the courts. A constitution is in fact, and must be, regarded by the judges as a fundamental law. It therefore belongs to them to ascertain its meaning as well as the meaning of any particular act proceeding from the legislative body. If there should happen to be an irreconcileable variance between the two, that which has the superior obligation and validity ought of course to be preferred; or in other words, the constitution ought to be preferred to the statute, the intention of the people to the intention of their agents.

Nor does this conclusion by any means suppose a superiority of the judicial to the legislative power. It only supposes that the power of the people is superior to both; and that where the will of the legislature declared in its statutes, stands in opposition to that of the people declared in the constitution, the judges ought to be governed by the latter, rather than the former. They ought to regulate their decisions by the fundamental laws, rather than by those which are not fundamental.

. . .

Until the people have by some solemn and authoritative act anulled or changed the established form, it is binging upon themselves collectively, as well as individually; and no presumption, or even knowledge of their sentiments, can warrant their representatives in a departure from it, prior to such an act.


Alexander Hamilton, The Federalist Papers No. 78. May 28, 1788

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur