Out of time

Som el fruit del passat

Month: febrer, 2018

Dues estilogràfiques recents

Cap al mes de setembre vaig comprar, per internet, la Platinum President en plomí EF (or de 18K), i fa cosa d’un o dos mesos vaig comprar, també per internet, una altra Platinum, una maki-e (d’aquestes que porten dibuixets), en plomí F (també or de 18K). Aquesta última no l’he usada tant com l’altra, però crec que, de les dues, ja me n’he fet una idea bastant aproximada de com escriuen.

La President la vaig usar el mateix dia que em va arribar — curiosament, aquell mateix dia havia de sortir de viatge de feina. Li vaig posar el cartutx de tinta que venia amb ella. A casa, després, li vaig posar tinta ferrogàl·lica, de la marca polonesa KWZ. Al cap d’un temps li vaig canviar la tinta per una de Platinum, també ferrogàl·lica, de color verd. I, finalment, li he posat tinta Sailor Blue-Black, que és la que té ara mateix.

He de dir que la meva valoració ha millorat amb el temps. Amb la tinta polonesa (la ferrogàl·lica), patia bastant de “ink starvation”, i havia d’anar pujant l’èmbol del convertidor per reduir la proporció d’aire. Així, el flux millorava. Amb la tinta Platinum això no va passar, i amb la Sailor actual, el rendiment que dóna és molt satisfactori. Estic molt content amb aquesta ploma. L’he feta servir tant en paper Rhodia de 90 grams com en Oxford (també de 90 grams), i el rendiment és molt bo en tots dos papers. De fet, al principi estava preocupat per haver comprat un plomí EF, però ara tots els dubtes m’han desaparegut.

Pel que fa la segona, ja no n’estic tant content. Quan em va arribar, a la feina, li vaig posar tinta immediatament (una Montblanc, diria que Royal Blue). Feia skippings i hard starts. Me la vaig endur a casa, i la vaig netejar a consciència. Li he tornat a posar tinta (crec que Montblanc Midnight Blue), i la cosa havia millorat. Ara, però, li he posat Caran d’Ache Magnetic Blue, i de tant en tant torna a fer skippings. La meva experiència amb l’altra Platinum F (una 3776, plomí d’or de 14K) és molt millor. Podria ser que patís d’una cosa que se’n diu “baby’s bottom”, que vol dir un plomí excessivament polit. No n’estic del tot segur, ja que no és, ni de lluny, tant polit com un plomí F de Pilot que tinc, que per mi que també té baby’s bottom.

Que no se m’oblidi que, d’aquí a poc, em tocarà enviar unes plomes a un nibmeister, perquè me les arregli (una Sailor 1911 EF, que el meu gat li va mossegar el plomí) o millori.

No crec que tardi massa a comprar noves plomes. Estic dubtant entre una Aurora, aquesta Pelikan i aquesta altra Pelikan. I molt em temo que, qualsevol d’elles, hauran de passar també pel nibmeister, perquè els hi ajusti el plomí a la mida que a mi m’agrada.

Anuncis

Supina ignorància

27544584_10213993374576028_3327240400254598089_n

Deia una professora que vaig tenir quan feia BUP que no hi ha res més atrevit que la ignorància. Quan es tracta del catolicisme (perdó, cristianisme), a sobre de la ignorància s’hi ajunta (no sempre, però sí sovint) la mala voluntat. I, lògicament, l’atreviment arriba a nivells difícilment superables.

Fa poc veia, a Facebook, una vinyeta que, més que amb mala fe, està feta amb una enorme ignorància. És una variació d’una vinyeta que temps enrere es va fer molt popular. A la vinyeta, Bergoglio demana idees per fer el cristianisme “més interessant”. Un proposa “més infern”, l’altre “més Bíblies”, i apareix Jesucrist proposant “vender las riquezas de las iglesias para ayudar a los pobres y luchar por una economía de JUSTICIA, BIEN COMÚN Y EQUIDAD” (majúscules a l’original). A tal proposta, Bergoglio i els dos primers (el que proposa més infern i el que proposa més Bíblies) reaccionen amb cara de cabreig i Jesús acaba crucificat.

No va ser ira el que em va provocar la vinyeta, sinó ganes de riure, de riure per la tremenda ignorància que demostra la vinyeta. En primer lloc, perquè si hi ha hagut algun papa que més ha parlat de justícia social ha estat justament Bergoglio. De l’infern no en parla pràcticament ningú, i lo de les bíblies… per agafar pols als prestatges.

Vaig riure, en segon lloc, perquè el propi Jesús, als evangelis, del tema que més parla és de la seva divinitat, i en segon lloc de l’infern. En parla molt, Jesús, de l’infern, i molt menys de la “justícia social” i d’ajudar els pobres (tot i que també en parla). I, sovint, quan parla d’ajudar els pobres, l’infern no tarda a fer acte de presència. Per exemple, Mateu 25, 31-46: els que no van donar de menjar, beure i vestir als que ho necessitaven, Jesús els envia “al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels”. Pel que fa a vendre les “riqueses de les esglésies” (jo encara no n’he vista cap, però deu ser perquè sóc molt burro), Jn 12: una dona tira un perfum caríssim als peus de Jesús, i Judes Iscariot pregunta: “per què no venien aquest perfum per 300 denaris i donaven els diners als pobres?”, a la qual cosa Jesús respon: “ella ha guardat aquest perfum per al dia de la meva sepultura. De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres; en canvi a mi, no sempre em tindreu”.

No em voldria allargar més en aquest tema. Només cal llegir atentament els evangelis. Però on vas a parar! Millor que llegir la Bíblia, vendre les riqueses de les esglésies per ajudar els pobres i lluitar per una economia de justícia, bé comú i equitat.

Finalment, un últim comentari — probablement l’única cosa encertada de la vinyeta. Fixeu-vos en la pregunta inicial: necessitem idees per fer més interessant el cristianisme. Una pregunta, trobo jo, molt bergogliana, i molt en la línia del Vaticà II. D’aquí plora la criatura, i ja fa 50 anys que plora.

La malaltia constitucional

A finals del 2017 us explicava que un escriptor espanyol de nom Juan Manuel de Prada, conegut anti-separatista “rabiós”, havia dit, després de les eleccions del passat desembre, que “la Constitución no es la medicina, es el problema“. Doncs bé, resulta que fa molt poc ha desenvolupat una mica aquesta tesi. Va bé de tant en tant llegir aquest autor, ja que, malgrat arribar a la mateixa destinació, el camí pel qual hi arriba és força curiós — per poc transitat, diria jo.

Comença explicant l’autor que un lector li retria el fet de no abraçar les “tesis constitucionalistas” en el seus “artículos contra el separatismo“. Lluny de negar-ho, l’autor ho confessa obertament, i ens explica per què: perquè la constitució “es una fabrica de separatistas en verdad portentosa y difícilmente igualable“. Això, dit per algú contrari a la independència, no deixa de ser curiós, perquè se surt del discurs oficial del nacionalisme espanyol.

Evidentment, no s’acaba aquí l’article: Juan Manuel de Prada ens explica per què creu ell que la constitució espanyola ha tingut aquest sorprenent efecte. I aquí crec que comet alguns errors, malgrat tenir també uns quants encerts.

I

Algú li podria retreure a l’autor el caure en la fal·làcia “post hoc, ergo propter hoc“: “[c]uando se promulgó la Constitución, allá por 1978, sólo cinco de cada cien catalanes se proclamaban separatistas; tras cuarenta años de vigencia de la Constitución, ya son casi cincuenta de cada cien“.

És cert que, després de 40 anys, la proporció de “separatistes” s’ha incrementat enormement. Ara bé, cal ser curosos. Aquesta progressió no ha estat lineal. Jo veig una data clau: les eleccions catalanes de 2003, en què ERC (l’únic partit separatista d’aquella època amb representació parlamentària) quasi dobla escons, i més important encara, l’independentisme passa a ser una opció “normal i corrent”, no una bogeria de quatre jovenets que “encara han de créixer”. No recordo qui ho va dir d’una manera molt encertada: apareix l’independentisme de corbata.

Poso aquesta data perquè, mentre jo anava a l’escola (i això va ser fins l’any 2000), l’independentisme era una opció ridiculitzada i estigmatitzada, objecte general de burla. I del 1978 al 2000 hi van 22 anys.

Què va passar del 2000 al 2003 (de fet, al 2004)? La majoria absoluta de José María Aznar, del PP. I del 2003 al 2018 hi van quinze anys, en què hem vist dues legislatures del PSOE (tot i que sense majoria absoluta), Zapatero, l'”apoyaré“, l’estatut del 2006, la sentència del 2010, Rajoy a la Moncloa el 2011, el cop de porta al “pacte fiscal”, les consultes d’Arenys de Mar et al, el 9-N i l’1-O.

Apunt al marge. Crec que l’augment del separatisme es pot explicar també per la voluntat de molts catalans d’alliberar-se d’una identitat espanyola aplicada dogmàticament, és a dir: que si ells són espanyols, ho seran perquè voldran, per voluntat i lliure elecció, no perquè ningú els ho imposi. Un referèndum d’independència celebrat fa 10, 15 o 20 anys hauria donat un resultat aclapadorament en favor d’Espanya (més a favor com més reculem en el temps), però això és impossible que s’accepti des d’Espanya: perquè Espanya no pot acceptar que es posi a votació (i, per tant, en dubte) la identitat espanyola d’un territori que consideren seu, d’unes persones que consideren espanyoles tant si els agrada com si no, Espanya no pot acceptar que algú sigui espanyol perquè així ho hagi acceptat lliurement i no simplement “perquè sí” o per “derecho de conquista“.

És cert que en 40 anys de constitució espanyola l’independentisme s’ha multiplicat per 9 (números rodons), però això ha passat sobretot a partir de l’any 2000 (en què el PP guanya per majoria absoluta), pren volada el 2006 i es dispara des del 2010.

II

Si Juan Manuel de Prada acusa la constitució de ser-ne la causa, és per una sèrie de motius ben concrets. Un d’ells seria el “cafè per a tothom”: “por consagrar un régimen autonómico que, lejos de combatir los males del centralismo, los ha multiplicado por diecisiete, convirtiendo cada autonomía en un Estado diminuto que, allá donde había un sentimiento nacionalista arraigado, aniquiló el sentido de pertenencia a una patria común“.

Puc estar d’acord que el fet de generalitzar el règim autonòmic es consideri ara un error. Però si es va fer va ser justament per evitar que bascos i catalans es pensessin que són diferents. Es va per fer uniformitzar, per (intentar, almenys) eliminar diferències.

Però no estic gens d’acord en dir que cada autonomia s’ha convertit en un Estat diminut (l’autogovern sempre ha estat de fireta), i que aquest fet (suposant que sigui cert) hagi aniquil·lat “el sentido de pertenencia a una patria común“. Els Estats Units, com diu el seu nom, és la unió de 50 estats, tots ells amb Constitució pròpia, parlament(s) propi(s), poder judicial propi, executiu propi, codi civil i penal propi, etc. I no ha minat gens ni mica el sentit de pertànyer a una pàtria comú, els Estatus Units (de fet, el poder federal ha anat augmentant a costa dels Estats; recomano que llegiu l’última pàgina del vot particular del jutge Gorsuch en una recent sentència).

Un segon motiu seria “pretender que las tensiones disgregadoras se aplacarían mediante sobornos que, aparte de abandonar servicios públicos esenciales para la protección del sentido de pertenencia a una patria común, han provocado una espiral sin fin de rivalidades victimistas entre autonomías“. En aquesta última part (les rivalitats) hi estic del tot d’acord. És el que passa per oblidar que l’enveja és un vici força arraigat a Espanya.

(Petit parèntesi: s’ha parat a preguntar-se, l’autor, per què hi havia “tensiones disgregadoras“, quina n’eren les causes i quina era la millor manera per eliminar-les?)

Parem-nos un moment, però, a analitzar la primera part: això dels serveis públics essencials. Evidentment, es refereix a l’ensenyament. Hem sentit una i mil vegades acusar l’escola catalana d’adoctrinament. Que el que vol dir en realitat és que Espanya plora de ràbia per no poder haver estat ella la que hagi adoctrinat a les escoles catalanes, com feia en temps de Franco. Llàgrimes de cocodril, vaja.

Més enllà d’això, però, el senyor de Prada reconeix, ni que sigui implícitament, que la construcció d’una identitat nacional es fa, en gran part, a través de la “manipulació”: a les escoles s’ensenya una història justament perquè els nens aprenguin que són catalans, espanyols, francesos, alemanys, etc. No hi tinc res a objectar: la base de poder d’un Estat rau precisament en això, en què els seus ciutadans vegin com a perfectament legítim la submissió a aquest poder. El govern espanyol exerceix el seu poder a Espanya i els ciutadans espanyols l’accepten justament perquè és el govern espanyol, i perquè ells són espanyols, i per tant és normal que sigui aquest govern, l’espanyol, el que els governi a ells, espanyols. I, per tant, cal ensenyar als nous espanyols que són això, espanyols. Quan s’acusa als catalans de voler fer el mateix (posant “català” on hi diu “espanyol”), se’ns acusa d’adoctrinament quan, en realitat, se’ns hauria d’acusar de no adoctrinar en el “sentit correcte” — l’espanyol.

On dono tota la raó a l’articulista és en la frase “[e]l auténtico patriotismo no se nutre de entelequias, sino de vínculos ciertos y amores palpables“. I també més endavant: “el verdadero patriotismo es constructivo: erige los cimientos de la convivencia, fortalece las raíces compartidas, funda un espacio común“.

III

Però on crec que més s’equivoca l’autor és quan parla de la integració dels “pueblos de España“. Començant ja per aquesta primera expressió. Què cony vol dir “los pueblos de España“? Quins són aquests “pueblos de España“? Les disset autonomies? És una expressió que no és el primer cop que la sento (llegeixo, en aquest cas), i no ha passat mai de ser una nevulosa indeterminada. Però seguim.

Seguim, perquè Juan Manuel de Prada diu coses força interessants. Segons ell, la constitució espanyola va deixar “a los pueblos de España sin espíritu y sin misión“, condemnant-los a la desintegració. Segons ell, l’autèntic patriotisme “debe esforzarse a volver a integrarlos, lo que no podrá lograrse si antes no abraza sus diferencias … si no reconoce y aprende a amar su hermosa diversidad“. I ara ve la bomba: “[u]n auténtico patriota debe esforzarse por ‘catalanizarse’ un poco, debe asomarse con amor curioso a la tradición catalana, a su lengua como un vaso de agua clara, a su riquísimo legado literario, a sus honduras espirituales“. Per als qui estigueu plorant d’emoció, sento “cortaros el rollo“: perquè tot això ens portarà a descobrir que “el ser de Cataluña está encastado en el ser de España –según reconocía el propio Prat de la Riba– como los ‘pólipos en el coral’“.

Ja ho veieu, amics, fins i tot quan es fa l’esforç de “catalanitzar-se” (només una mica, això sí, no ens passéssim!), es fa per arribar a la conclusió a la qual, segons diu Juan Manuel de Prada, arribava el propi Enric Prat de la Riba.

Abans d’entrar en el nucli de la qüestió, permeteu-me que em desviï un moment a parlar d’això que diu que deia Prat de la Riba. Es veu que, segons la wikipèdia, en un discurs seu Prat de la Riba va dir que venia a parlar-nos “de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra”. Vaja! També és cert que va redactar un manifest titulat “Per Catalunya i per l’Espanya Gran”. Per tant, molt de compte a voler posar Prat de la Riba al costat dels “espanyolistes”.

Però això és una anècdota, perquè aquí la teca està en afirmar que “el verdadero patriotismo debe esforzarse” per tornar a integrar els pobles d’Espanya, cosa que no es podrà aconseguir “si antes no abraza sus diferencias“.

Cants de sirena? Llàgrimes de cocodril? Podria ser. Perquè si una cosa és Espanya és justament tot el contrari: la castellanització. Com deia Ortega y Gasset, “Castilla ha hecho España“, i “sólo mentes castellanas pueden entender el Estado” (crec que del llibre “España invertebrada“, em sembla que les vaig citar fa bastant de temps). Si alguna cosa ha constistit la construcció d’Espanya, des dels Reis Catòlics i molt especialment des de Felip V, ha estat en l’eliminació de la diferència, en amotllar “la resta d’Espanya” al model de Castella. Com que sé que Juan Manuel de Prada no és un ignorant, estic segur que ell això ja ho sap.

Per tant, això de “catalanizarse un poco“, “asomarse con amor curioso a la tradición catalana, a su lengua como un vaso de agua clara, a su riquísimo legado literario, a sus honduras espirituales“, sona a… no diria jo hipòcrita, però sí completament allunyat de la realitat. Està parlant d’un món irreal, purament teòric, allunyat completament de la història d’Espanya i de la realitat actual, en què la catalanofòbia s’explota sense complexos per tal de guanyar vots, on Podemos “se las ve y se las desea” per tal de fer equilibris que, guanyant vots a Catalunya no els perdi a Espanya (i al revés). És història ficció, política ficció. És més, podria jo estar d’acord que, si la construcció d’Espanya s’hagués fet d’aquesta manera, potser avui seria sert que “el ser de Cataluña” estaria encastat en “el ser de España“. Però no és així com ha anat la història, ni per on sembla transcórrer en aquest present que ens toca viure.

IV

Que “el ser de Cataluña está encastado en el ser de España” és un “descubrimiento” que, segons Juan Manuel de Prada, “el separatismo desea evitar a toda costa“. Li hauríem de recordar a aquest bon senyor que als separatistes no els fa falta catalanitzar-se (almenys no com ho entén ell), ni “asomarse con amor curioso a la tradición catalana, a su lengua como un vaso de agua clara, a su riquísimo legado literario, a sus honduras espirituales” (més enllà de la incultura imperant en aquesta nostra època). És més, és justament gràcies a aquest “asomarse” (i bastant més que “asomarse“) que molts catalans han (hem, podria dir perfectament) descobert que tot “el ser de Cataluña” encastat al “ser de España” com els “pólipos en el coral”, consisteix únicament en una unió dinàstica (reis catòlics) i en la dominació des de 1714. Nothing else.

Una altra cosa és què descobriran els espanyols que facin aquest esforç d'”asomarse“. Em jugo un pèsol que les seves conclusions no seran gaire diferents de les meves.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur