Solucions “òbvies”

“Lo que no podemos olvidar, insisto, es que esto tiene arreglo. Por mucho ruido, furia e indignación que haya, los problemas pueden solucionarse.”

Així acaba un article que he llegit, avui mateix, a l’excel·lent web Politikon. No sé si tothom estarà d’acord que els problemes es poden solucionar. En primer lloc, cal que efectivament hi hagi una solució al problema. En segon lloc, cal que hi hagi persones capaces de trobar-la. I en tercer lloc, i no per això menys important, cal voluntat per a trobar-la. Però ja m’estic enrollant. He explicat com s’acaba l’article. Potser val la pena explicar com comença:

“La principal paradoja del debate político catalán de estos últimos años es que todo el mundo en el fondo sabe perfectamente la solución al problema.”

Sort que estava assegut, en cas contrari hauria caigut de cul. No sé si és veritat o no, però crec que no es pot negar que és una manera excel·lent de captar l’atenció del lector. No sé la vostra, però almenys la meva l’ha captada.

I

La tesi de l’autor ve a ser, de forma molt resumida, que el “problema” s’arreglarà amb una reforma de la Constitució espanyola. Segons ell, i com hem vist, “tothom” sap que aquesta és la sortida, la solució. No vull començar analitzant aquesta afirmació. Voldria començar amb l’anàlisi que fa ell dels incentius a banda i banda per tal d’adoptar-la.

Hi ha hagut partits que han proposat, amb més o menys convenciment, reformes constitucionals per tal de millorar “l’encaix” de Catalunya a Espanya — per fer servir terminologia “clàssica”. La veritat és que no han estat gaire ben rebudes. En general, han estat criticades (no només per part del PP, sinó a vegades també per part de certs partits/grupuscles), acusant els seus promotors de ser tebis en la defensa de la unitat d’Espanya — tebis en el millor dels casos. D’això l’autor n’és conscient, i afirma: “Aunque todo el mundo preferiría salvar la unidad de España con una reforma razonable, todos tienen incentivos electorales para ser rehuir o rechazar un acuerdo“. Aquí seria molt interessant parlar de per què hi ha aquests incentius per rebutjar un acord. Immobilisme? Dogmatisme? Catalanofòbia? Vés a saber.

I què tal els incentius a Catalunya? “[l]os partidos secesionistas son conscientes que una cantidad considerable de sus votos son “prestados”, y dependen de la falta de acuerdo con Madrid“. És el que en diríem “independentistes ocasionals”. Penso que té bastanta part de raó… desgraciadament. Ja he dit en algun altre lloc, em sembla, en aquest mateix blog, que aquesta falta d’arrelament del convenciment ens pot portar problemes, potser no ara però probablement en un futur. No acabo d’estar del tot d’acord que l’estratègia de l’independentista “pur” sigui boicotejar l’acord. Tampoc caldrà, em penso, com explicaré cap al final. Com tampoc estic d’acord que el votant mitjà català estigués a prop d’UDC. No havent obtingut ni tan sols representació parlamentària, em costa de creure.

II

I passo ara a parlar de si “tothom” sap que la sortida és una reforma constitucional. Una primera pregunta és: si no s’ha fet fins ara, per què s’hauria de fer ara? Per l’órdago (o desafío o reto poseu-hi la paraula que vulgueu) independentista? Segur? En el fons, un fa una reforma (o no la fa) segons els incentius que tingui en fer-la (o no fer-la), i aquí penso que cal complementar l’anàlisi que en fa l’autor de l’article. Espanya s’agrada a ella mateixa, se sent satisfeta quan es veu al mirall. En termes generals, és clar. I em sembla que els seus instints no val per la línia de descentralitzar, sinó tot el contrari. En primer lloc, perquè respon a la història del país, basada en l’expansió de Castella. Com deia Ortega y Gasset, Espanya és bàsicament una construcció castellana (cito de memòria: deia que només ments castellanes eren capaces d’entendre l’Estat). No tinc cap dubte que Espanya estaria més satisfeta si el català no existís.

Llavors, doncs, què podria portar Espanya a voler reformar-se per descentralitzar-se? Per què els polítics espanyols haurien de voler reformar la Constitució per descentralitzar el sistema fiscal (una de les propostes que cita l’autor), per donar més autogovern i fins i tot per donar “un cierto blindaje constitucional contra recentralizaciones unilaterales“? Quin incentiu podrien tenir? La resposta em sembla òbvia: cap. Sí, us estic sentint: per salvar la unitat d’Espanya. De debò? De debò creieu que els polítics espanyols pensen que la unitat d’Espanya està realment en perill? I si així fos: els veieu fets d’una fusta com per salvar-la mitjançant la negociació i el compromís? Si de debò penseu això, té tota la raó aquell llibret titulat “Espanya explicada als catalans”, quan diu que no és Espanya qui no entén Catalunya, sinó Catalunya qui no entén Espanya. Feu, si us plau, el favor de llegir El Mundo, l’ABC i La Razón. I també El País, per cert.

III

Però fem, ni que sigui per entretenir-nos, una mica de “política ficció”. Fem-la en la base de la proposta que el mateix autor fa en un altre lloc, i que ell mateix cita a l’article que comento. Es tracta del… federalisme! (Ara fa temps que no miro el Polònia i no sé què li ha passat al follet del federalisme, aquell que acompanyava el Pere Navarro… us en recordeu?).

És un article que, us ho confesso, comença amb mal peu. M’explico. Conta el cas de l’estat de Colorado, que va esmenar la seva Constitució (sí, als Estats Units, cadascun dels 50 estats té una constitució pròpia, a més de la constitució diguem-ne federal) per legalitzar el cannabis. Es veu que aquesta esmena contradiu legislació federal, i l’article VI de la Constitució dels EUA atorga la primacia a la legislació federal (sempre i quan, evidentment, s’hagi fet a l’empara dels poders que la Constitució dóna al poder federal, naturalment). Per tant, doncs, explica l’autor, l’esmena a la Constitució de Colorado no sobreviuria un procés judicial.

Bonica manera d’engrescar el personal, no trobeu? La primera cosa que explica del federalisme és… tombar una legislació d’un estat! Recony, però si això ja ho fa l’estat espanyol sense federalisme! Per què cony hauria de voler un nou sistema que segueix fent el mateix que el vell? Se’m pot argumentar que, en el cas de Colorado, el govern federal va decidir (en la seva infinita magnanimitat, perquè ningú l’obligava) no impugnar l’esmena constitucional de Colorado. Simplement, va donar instruccions als seus funcionaris perquè s’oblidessin del cànnabis a Colorado. Però fixeu-vos-hi: va ser una decisió “lliure” del govern federal. Us la imagineu del govern espanyol? Jo tampoc.

A partir d’aquí, he al·lucinat amb el que diu l’autor. No tant per la seva afirmació que el model espanyol és quasi-federal, sinó perquè, pel que sembla, el que necessita Espanya és reformar el seu tribunal constitucional. Però “first things first“. No estic d’acord que el sistema espanyol actual sigui quasi-federal. Segons l’autor, “[e]l federalismo es en el fondo un sistema para acomodar las preferencias de estos grupos y permitir que en un mismo país puedan convivir visiones distintas sobre qué es el bien sin que nadie tenga que tragarse sapos eternamente“. Em sembla que a Espanya els catalans som els que sempre ens hem hagut d’empassar els gripaus, i si ara tenim el sistema que tenim, és perquè Espanya ens el va concedir en un moment diguem-ne de “debilitat moral”. Ho explica Pujol a les seves memòries: ja abans del 23-F, els polítics de Madrid li deien que “ahora no os daríamos tanto“, és a dir, que ja se’n penedien d’haver-nos donat tant. Traduït: que se’n penedeixen que ara no ens calgui empassar-nos tants gripaus.

D’estats federals n’hi ha de dues menes: els del “comming together” i els de “standing together“, més o menys. Els uns neixen així, com ara Suïssa, Alemanya i els EUA: diferents entitats que decideixen ajuntar-se, per fer-ho curt. D’altres s’hi converteixen per no trencar-se en bocins — Bèlgica, i fa no massa que semblava que el tinglado havia de saltar pels aires. El cas d’Espanya evidentment seria el segon, i a sobre fet a contracor. Per algun lloc llegia que el problema d’Espanya era que les parts no creien en el tot. Em pregunto si el tot ha cregut mai en les parts — probablement la resposta és “no”. Per això dic que no estic d’acord que el sistema espanyol sigui quasi-federal.

Passem, però, al que diu l’autor sobre el tribunal constitucional. Estic d’acord en el següent:

“Cuando el partido con mayoría en el Congreso está cómodo con el sistema autonómico, no es un problema demasiado acuciante. Pero cuando eso no sucede el Constitucional se convierte en una máquina de recordar a las minorías perpetuas (catalanes y vascos) que las instituciones no están ahí para proteger sus diferencias.”

Si això és així, probablement sigui perquè la Constitució espanyola no “está ahí” per a protegir les nostres diferències (qui parlava del sistema espanyol com a quasi-federal?). Probablement per això l’autor afirma que l’anomenada “oferta federalista”, allò que alguns en dirien “tercera via”, “en el fondo tiene que partir de una idea muy simple: proteger la diferencia” (èmfasi a l’original). En aquest moment, sisplau, reprengueu la lectura del llibret “Espanya explicada als catalans”. Ah, i també els de “Quina mena de gent som”, d’en Gaziel. Gràcies. I què té a veure això amb el TC? “El tribunal debe ser capaz de leer la Constitución y aplicarla de forma que las minorías entiendan que sus derechos están protegidos y no dependen de la buena voluntad del Congreso“. Que com es pot fer? Ah, bé, l’autor fa diferents propostes, llegiu-les si voleu. No sé si són massa convincents (la del Senat em sembla un acudit).

IV

Va sent hora d’acabar. Que la solució al “desafío separatista” sigui una reforma constitucional no em convenç. No em convenç bàsicament perquè l’arrel del problema segueix sent el mateix. Que Espanya no vol canviar perquè ja està contenta com és, a nivell identitari, i aquí és on rau el problema — encara que molts independentistes ho siguin “d’ocasió”. Un sistema federal, com diu l’autor, existeix per a protegir la diferència, i en aquesta assignatura Espanya amb prou feines ha començat a assistir a classe. Demanar-li que es doctori és simplement voler la lluna en un cove. Que pugués arribar a funcionar si realment Espanya es cregués que cal respectar la diferència, és tot un altre tema. Podria funcionar? Home… ho veig difícil. Que acceptin la immersió lingüística, per exemple, o fins i tot que ens deixin decidir a nosaltres si volem que el castellà sigui oficial… “nah, that’s not gonna happen, bro“. Per això deia que als “independentistes purs” no els cal boicotejar cap acord. Perquè detecto molta més voluntat de negociar i arribar a compromisos a la banda catalana que no a l’espanyola. I el PP no té altra opció que mantenir la seva posició, si no vol que se’l mengin d’altres partits.

Com va dir crec que era Oriol Junqueras, Espanya només s’oferirà a negociar i oferir reformes quan ja siguem independents.

Anuncis