Out of time

Som el fruit del passat

Month: Setembre, 2013

Sentit d’estat, un tast

Miquel Sellarès (un dels primers directors generals de seguretat ciutadana de la Generalitat), en un llibre que va escriure sobre els Mossos d’Esquadra, explica que, un dia, Jordi Pujol li va confessar que sospitava que l’espiaven (potser els membres de la seva escorta, que llavors no eren mossos sinó policies “nacionals”). Ho narra de la següent manera, que explica força bé el sentit d’estat que, almenys en aquella època, teníem els catalans.

El dia que el president em va confiar les seves sospites, recordo que em va mirar com si tractés amb una mena d’extraterrestre quan li vaig dir que això era normal perquè era el que feien tots els estats. […] I vaig afegir: “Per a l’Estat, president, ets un fet anormal, i per aquesta raó és lògic que els seus serveis de seguretat et controlin, i nosaltres hem d’actuar a partir d’aquesta lògica. El problema no és si ells ens controlen —i quan li vaig dir això una mica més i em fa fora del despatx—, sinó si nosaltres no els controlem a ells.”

Miquel Sellarès, Un pas endavant, editorial l’Arquer, octubre 2008. Pàgines 76–77.

Nuestro profeso…

Nuestro profesor de teología fundamental, Max Seckler, que probablemente también había abrigado esperanzas respecto de la cátedra de dogmática pero que no podía o no quiso competir con Ratzinger, me dirá más tarde que entre los colegas de la facultad había causado gran impresión que yo hubiera traído a mi más fuerte competidor. Pero es natural, le digo yo, proponer al mejor. No, me responde pensativo, eso no es natural, ni mucho menos. Es evidente que todavía necesito acumular experiencias para entender ciertos mecanismos profesionales: que sólo los fuertes proponen a colegas fuertes, y los mediocres, a mediocres. Y que éste es el misterio de por qué ciertas facultades —y no sólo de teología, ciertamente— son y serán mediocres.

Hans Küng, Libertad conquistada. Editorial Trotta, 2007 (4a edició), pàgines 584–585.

[E]l dia que va…

[E]l dia que vaig perdre el passaport, vaig descobrir, als cinquanta-vuit anys, que amb la pàtria un perd quelcom més que una clapa de terra limitada per unes fronteres.

Stefan Zweig, El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Edició catalana de Quaderns Crema. Pàgina 503.

In typography, …

In typography, margins must do three things. They must lock the textblock to the page and lock the facing pages to each other through the force of their proportions. Second, they must frame the textblock in a manner that suits the design. Third, they must protect the textblock, leaving it easy for the reader to see and convenient to handle. (That is, they must leave room for the reader’s thumbs.) The third of these is easy, and the second is not difficult. The first is like choosing type: it is an endless opportunity for typographic play and a serious test of skill.
Perhaps fifty per cent of the character and integrity of a printed page lies in its letterforms. Much of the other fifty per cent resides in its margins.

Robert Bringhurst, The Elements of Typographic Style, Hartley & Marks, 2005 (versió 3.1)

Hollande actua …

Hollande actua com ho faria un primer ministre socialdemòcrata d’un govern de coalició d’una república escandinava. És a dir, que no ha entès que és rei de França. És un home políticament talentós però es passa el temps fent equilibris polítics subtils, quan les institucions franceses converteixen el president en rei. Hi ha dies que em pregunto si ha llegit la Constitució de la Cinquena República.

Alain Minc

Nadie se atrevi…

Nadie se atrevió a decir que podía haber problemas. Era antipatriótico dudar de la capacidad de Madrid para lograr unos Juegos Olímpicos. Se creó un estado de ánimo que hizo que todo el mundo pensase que estaba hecho. En las casas de apuestas se veía claramente que el resto del mundo creía que iba a ganar Tokio. Pero aquí no. ¿Por qué? Por autocensura periodística. En todas partes parecía que la que iba a ganar era Madrid porque sí, sin más. Eso engaña a la gente y conduce a la amargura, a la decepción y a ese tipo de preguntas que he escuchado: por qué nos odian, qué tienen en contra de nosotros.

Giles Tremlett, corresponsal de “The Economist” a Espanya. Entrevista a Jot Down.

Nel servizio della chiesa

Hans Küng, al seu primer volum de memòries, explica una audiència privada que va tenir amb el papa Pau VI (Giovanni Battista Montini), el 2 de desembre de 1965. No té pèrdua.

El papa Montini — ya lo sé por encuentros anteriores — resulta en el cara a cara más simpático y humano que cuando aparece en público, muchas veces rígido. Frente despejada, nariz afilada, sus ojos, bajo unas tupidas cejas, se dirigen a mí amables y a la vez escrutadores. Su voz es más ronca de lo que haría esperar su delicada figura. Es evidente que ha pensado perfectamente la deriva de la conversación. Empieza por alabar más de lo debido, con una sonrisa correcta pero al final indescifrable, mis “doni” extraordinarios. […]

Naturalmente, me gusta esta muestra de reconocimiento; al fin y al cabo quien está sentado frente a mí es el “Summus Pontifex”. De pronto Pablo VI da un cambio sorprendentemente poco suave y deja de sonreír: cuando mira todo lo que yo he escrito, él preferiría que yo no hubiera “escrito nada”. “Niente”, salido de la boca del jefe supremo, no es precisamente un piropo de ánimo para un joven teólogo católico. Seguro que él, que ha aprendido en su carrera a calcular exactamente el efecto de sus palabras, espera que el latigazo sea eficaz después del terrón de azúcar.

[…] “Cuánto bien podría hacer usted — añade Pablo subrayando sus palabras — si pusiera sus grandes dotes al servicio de la Iglesia“. ¿Al servicio de la Iglesia? Ahora contesto yo con voz suave, sonriendo también: “Santità, io sono già nel servizio della chiesa”, “Santidad, yo ya estoy al servicio de la Iglesia”.

Pero el papa Pablo VI, naturalmente en buen estilo romano, al decir “Iglesia” se ha referido a la Iglesia específicamente romana, y continúa: “Deve avere fiducia in me”, “debe confiar en mí”. Respuesta mía: “Yo tengo confianza en Su Santidad, pero no en cuantos están en su entorno”. Semejante franqueza, inhabitual en medio de la Curia, le hace prorrumpir a este diplomático de la Iglesia, otras veces siempre moderado, en un emocional “Ma…”, “pero…”, levantando los brazos.

Hans Küng, Libertad conquistada. Editorial Trotta, 2007 (4a edició), pàgines 554–555.

No pude seguir …

No pude seguir otro camino, no sólo por la libertad, que siempre me fue querida, sino también por la verdad, que está aun por encima de mi libertad. Si lo hubiera hecho, eso pensé antes y eso pienso ahora, habría vendido mi alma por el poder en la Iglesia. Y lo que más desearía es que mi compañero de edad y camino Joseph Ratzinger, que escogió el otro camino, al mirar hacia atrás (y lo digo sin la menor sombra de ironía), aun con todo el dolor, pudiera ser tan feliz y estar tan contento como yo.

Hans Küng, lliçó de comiat de Tübingen, 1996, a Libertad conquistada. Editorial Trotta, 2007 (4a edició), pàgina 593.

Senyors, ja n’h…

Senyors, ja n’hi ha prou. Els hi seré franc. N’estic fins als collons de tots nosaltres.

Estanislau Figueres, primer president de la I República Espanyola (febrer de 1873 — desembre 1874).

Política lingüística de futur

I

És una pregunta que no només ve dels nacionalistes espanyols, sinó a vegades també des de l’estranger: “Catalans, si ja sabeu castellà, per què us encaparreu en voler mantenir el català?”. Dit d’una altra manera: el castellà fa que el català esdevingui inútil. La reacció catalana davant d’aquesta pregunta és, instintivament, cabrejar-se. És normal. Ara bé, com acostumen a ser les respostes, més enllà d’una reacció purament emocional? Penso que una resposta força eficaç seria la següent, també en forma de pregunta: “Si els catalans ja teníem un idioma, el català, per què van haver de venir els espanyols a obligar-nos a aprendre caastellà?” En aquest punt, un incís. Segurament encara hi ha gent que es deu pensar que a Catalunya sempre s’ha sabut el castellà, és a dir, que hi ha existit sempre. Bé, només cal llegir diferents testimonis, alguns d’ells fins i tot franquistes, que demostren el contrari. Fi de l’incís. Si plantejo aquestes preguntes no és per a excitar els baixos instints de la gent, ni per a fer una exposició històrica de la política lingüística seguida per Espanya al llarg de la seva història, sinó per a explorar dos atributs dels idiomes: la seva funció com a eina de comunicació i el seu rol com a element, no únic, de la indentitat. Tot això a nivell individual i col·lectiu.

Quan els nacionalistes espanyols ens pregunten per què volem mantenir el català, si ja tenim el castellà, ens estan dient dues coses: una, que els idiomes són eines perquè els integrants d’un grup, d’una societat, es comuniquin entre ells; i dues, que amb una llengua n’hi ha prou, no en calen dues. En totes dues coses hi estic d’acord. La resposta que jo he proposat va en la mateixa línia: si una societat ja té una eina per a la comunicació dels seus membres, i si amb una sola n’hi ha prou, per què introduir-ne una altra? Dit d’una altra manera: quina necessitat teníem (tenim) els catalans, com a grup, com a societat, d’aprendre el castellà? Un incís important: no estic qüestionant la necessitat o conveniència que els catalans, a títol individual, d’aprendre castellà o qualsevol altre idioma. El que estic plantejant és el fet d’haver d’aprendre tots, obligatòriament, el castellà i obtenir-ne un nivell equivalent al d’un parlant natiu, per tal que pugui esdevenir (i de fet esdevingui) l’eina de comunicació entre els seus membres. Parlant en plata: substituir el català.

Com respondrien a això els nacionalistes espanyols i els estrangers? Crec que ens la podem imaginar tots plegats: “perquè sou espanyols”. I com que som espanyols, hem d’aprendre el castellà, que és l’idioma d’Espanya i dels espanyols. Bé, als estrangers és molt fàcil de replicar-los: i quin és l’idioma dels suïssos? Clar que els nacionalistes espanyols ens diran que Espanya no és Suïssa. En això tenen tota la raó, per a sort dels suïssos i per a desgràcia de nosaltres els catalans.

Tot respon a una voluntat. Espanya ha intentat sempre, secularment, a fer del castellà el seu idioma nacional. En el millor dels casos ha tolerat que la resta d’idiomes, però sempre en posició subordinada. Fins i tot ara, amb l’actual constitució (que reconeix la cooficialitat de la resta d’idiomes al seu respectiu territori), el català hi és subordinat: només el castellà és obligatori saber-lo, la resta tan sols un dret. I a què obeeix aquesta voluntat? Doncs a un dels altres atributs dels idiomes: formar part de la identitat dels grups humans, concretament de les nacions. Això els espanyols sempre ho han tingut molt clar. Resultat: que la pregunta inicial, que era de caire utilitari (el castellà faria inútil el català) és en realitat una qüestió identitària: amb la identitat espanyola hi ve, en el mateix pack, el castellà; volent mantenir el català sembla que els catalans, en realitat, ens volem resistir a la identitat espanyola.

Insisteixo que això respon a una voluntat, no és un fet natural. L’exemple més clar és Suïssa, que té diversos idiomes oficials sense que cap d’ells sigui el comú a tots. Els suïssos no tenen l’obligació de saber-los tots, tan sols han de saber el seu (els seus pares ja se n’ocupen) i a l’escola han d’aprendre un altre dels idiomes oficials, diferent del seu lògicament. Al parlament federal tenen traducció simultània. Si Espanya no fa el mateix és simplement perquè no vol. S’hi estarà d’acord o no, però no es pot discutir que és una decisió que prenen lliurement, voluntàriament.

Sumaritzant: que els idiomes, a més d’eines de comunicació a nivell personal (individual) i col·lectiu (entre els membres d’una mateixa societat) són també elements (entre d’altres) que configuren la identitat dels grups i dels seus membres. Espanya tenia (encara té, tot i que potser ara saben dissimular millor) un objectiu: introduir el castellà a Catalunya amb finalitats identitàries (espanyolitzar els catalans, com deia l’inefable ministre Wert), però per tal d’intentar “colar el gol” amb més facilitat, ho planteja tan sols com un tema utilitarista, com hem vist amb la pregunta que obria aquest post.

II

Quina política lingüística hauria de seguir un futur estat català? Penso que hi ha un element que és essencial: preservar el català com a element integrant (i de gran importància) de la identitat catalana. Aquesta és, al meu entendre, la màxima prioritat. Hi ha bastantes veus, i significatives, que aposten per una doble oficialitat català-castellà. Tot i que entenc els motius nobles que hi ha al darrere, penso que això és fer-se trampes al solitari. Si els catalans hem aconseguit preservar l’idioma malgrat tots els intents espanyols en sentit contrari és gràcies a dos fets: un, la incompetència espanyola per a dur a terme amb èxit el seu objectiu de substitució lingüística, i dos, a la resistència per part catalana a desprendre’s de l’idioma, ja sigui per inèrcia o per una certa consciència, variable al llarg del temps, del català com a element essencial de la identitat catalana. Penso, honestament, que el factor determinant ha estat el primer: la poca traça espanyola, la seva agressivitat i el fet de no haver estat capaços d’estendre l’escola primària (i per tant l’ensenyament en i del castellà) a la totalitat de la població. El català s’ha salvat més gràcies als errors espanyols que no pas als encerts catalans.

Però tornem al que deia. Per què penso que la doble oficialitat català-castellà en una futura Catalunya independent és fer-se trampes al solitari? Doncs pel missatge que aquest fet transmet. Aquí cal tenir les idees molt clares. És un assumple sensible i perillós. Puc entendre que hi hagi castellanoparlants que es prenguin l’oficialitat única del català com un atac, una ofensa. Em pregunto si aquells catalans de llengua materna diferent al català i castellà es prendran com una ofensa que els seus idiomes materns no siguin també oficials. No estic cec i sóc conscient de la quantitat de catalans d’idioma matern castellà, i efectivament “no és el mateix”. El castellà, a Catalunya, no és com la resta d’idiomes diferents del català. Justifica això que hagi de ser oficial? Al meu entendre, no.

Tinguem present que les societats només necessiten un sol idioma perquè els seus membres es comuniquin. Fer oficial el castellà en una Catalunya independent seria equivalent a dir que el català no és necessari. El castellà tampoc, d’acord, perquè els dos serien oficials (amb un dels dos n’hi hauria prou, per a dir-ho d’alguna manera, o bé els dos a la vegada). I si el català no és necessari, veig difícil que pugui sobreviure. No dic impossible, però sí molt difícil, perquè es redueixen les raons en favor de mantenir-ne l’existència. Llavors adquirirà plenament sentit la pregunta que plantejava al principi: “per què voleu dues llengües, català i castellà, quan amb una d’elles n’hi ha prou?” I aquí sí que no hi haurà cap trampa identitària, perquè ja no podran respondre que som espanyols. I en aquestes circumstàncies, respondre a la pregunta esdevé molt més complicat.

Coneixent la manera de ser que tenim els catalans, que no parlem en català ni a punta de pistola als que no el parlen però l’entenen (i alguns fins i tot ens demanen que els parlem en català), se’m fa molt difícil pensar que el català sobreviurà simplement per raons identitàries, és a dir, simplement perquè és la llengua pròpia, tradicional i “seria una llàstima que es perdés”. Tant de bo m’equivoqui.

Queda un últim argument que es podria esgrimir en favor de l’oficialitat del castellà: si el català era oficial quan Catalunya pertanyia a Espanya, per què no hauria de ser oficial el castellà en una Catalunya independent? No estaríem perseguint els mateixos objectius que Franco “però al revés”, per dir-ho d’alguna manera? Argument interessant, i que al principi pot semblar difícil de rebatre. Recuperem un moment la resposta que plantejava a la pregunta del principi. Deia que si una societat ja té un idioma, no cal que n’hi introdueixin un altre. L’oficialitat del català a Catalunya és un fet tan natural com la del castellà a Extremadura, per a posar un exemple. Òbviament els espanyols no ho veuen així, però ja hem vist per què (i en qualsevol cas estem parlant d’una hipotètica Catalunya independent, on ja no valdria dir “perquè sou espanyols”). No estic dient que el castellà, a Catalunya, sigui un idioma artificial, o que hàgim de desfer ara el que no s’hauria d’haver fet mai.

Si el castellà és oficial a la Catalunya dins d’Espanya és perquè “esto es España”. Argument que perdria completament la seva validesa en una Catalunya independent, que és el cas que estem analitzant. Clar que se’m pot objectar que, havent-hi tants catalans d’idioma matern castellà, no tindria cap sentit que l’idioma de la “meitat” dels catalans no fos oficial. Aquest argument em sembla una mica demagògic. Què passarà el dia que hi hagi molts catalans que tinguin l’àrab per llengua materna? El farem oficial, també? I tenint en compte com evoluciona demogràficament el país, no és una predicció esbojarrada.

Penso que ha de ser oficial aquell idioma, i només aquell, que volem que sigui el comú de tots els catalans, independentment del que parlin a casa seva (que de cap manera quedaria prohibit pel simple fet de no ser oficial, faltaria més!). I aquest, a Catalunya, això ho tinc molt clar, ha de ser el català. En cas contrari, més valdrà que li cantem les absoltes (que l’enterrem, vull dir). I recordo que d’idioma comú (sigui quin sigui) només n’hi pot haver un, o cap (com a Suïssa). No dos.

Dit això, sí penso que, almenys durant algun cert període de temps, convindria donar un cert estatus especial al castellà, de manera que fos “quasi” oficial. Un període d’adaptació, de transició. Generós, si es vol, però tampoc massa. I pel que fa a les escoles, català i anglès obligatoris, i que cadascú intenti aprendre’n tants d’altres com sigui possible, segons els seus gustos.

III

Estava pensant totes aquestes coses i la televisió estava encesa (no pas per culpa meva), i sentia un personatge (el nom del qual no recordo) parlant de drets individuals (contraposant-los als drets col·lectius). És un senyor que es defineix com a republicà “francès”, amb la qual cosa ja ha dit moltes coses (com deia en Joan Lluís Lluís, la paraula republicà no significa el mateix en català que en francès).

Aquest senyor s’apuntava a una trampa molt típica del jacobinisme: dir que els drets col·lectius no existeixen, només existeixen els drets individuals. O sigui que, per a posar un exemple, els francesos no tenen el dret de ser educats en francès, perquè “els francesos”, com a grup, com a col·lectiu, no tenen drets, només els tenen els francesos en tant que individus. El mateix pel que fa als espanyols. Llavors, i assumint (com assumia el senyor de qui parlo) que tothom té els mateixos drets, no entenc per què els espanyols no tenen el dret de ser educats en francès i els francesos no tenen el dret de ser educats en castellà. Poso aquest exemple tan fàcil per a il·lustrar, d’una manera clara i senzilla, la fal·làcia de contraposar drets individuals a drets col·lectius.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur