Una tarda al Camp Nou

by unixzealot

El món és injust, ho sé. El company de curro que seu al meu costat, forofo del futbol i del Barça, ha estat al Camp Nou però mai en partit important (segons m’explicava avui al matí). Jo, que detesto el paper que el futbol té a Catalunya i que me la sua per davant i per darrera, dissabte a la tarda vaig veure, al camp, el Barça-València. Això no vol dir que estigui desagraït a l’amic que m’hi va portar, ni molt menys! Simplement que, per interès, ell (el del curro) hi tenia més “dret” que no pas jo.

Que si vaig disfrutar? Sí, m’ho vaig passar bé. No se’m va fer llarg, tot i que tampoc curt. Vaig poder constatar el que la intuïció ja em deia: que hi ha gent que, quan va al futbol, es deixa el cervell a casa. No ho dic tant pel fet de cridar, sinó per la bena que es posen als ulls. Els “nostres” no fan mai faltes, els “altres” sempre. Ja m’enteneu.

Veure també jugadors protestar per faltes que fins i tot els cecs han vist és un espectacle que, d’educatiu, no en té res (ho dic per tots aquells que demanen que el futbol sigui a les quatre o a les sis per poder-hi anar amb els nens). Ara que hi penso, l’actitud d’alguns adults a les grades tampoc n’és, d’educativa… la qual cosa em recorda una persona, que s’havia dedicat tota la vida a l’educació, criticar el Polònia perquè “no és educatiu”. Doncs mira que el futbol! I que consti que dissabte tot va anar com una seda.

Es veu que quan sona l’himne del Barça la gent s’ha d’aixecar. “És com a missa”, em diu l’amic que m’hi porta. Ja ho sabeu, doncs: Dominus vobiscum. Es notava que al camp (almenys al voltant d’on jo seia) hi havia molta gent de Barcelona: les vocals neutres ni hi eren ni se les esperava.

Pel que fa al partit, doncs ja sabeu com va anar. La defensa del Barça va estar com sempre. De fet, ja fa temps que penso que el Barça no hi ha cregut mai gaire, en la defensa. “Total, si ens marquen un gol, doncs en marquem un altre nosaltres, i problema arreglat”. Feliços i enganyats. Va ser un 2-0 però hagués pogut ser un 2-5 perfectament. Se’m van caure els collons a terra quan vaig veure el porter del Barça, immòbil al seu lloc, girar el seu cap cap a la dreta, observant com la pilota picava… el pal! Mira que si arriba a entrar! I no, no em digueu que ja sabia que aniria al pal. No cola. Messi… recony, cal que ho vulgui fer tot tan difícil?

Que si hi tornaré a anar? Si m’hi porten, sí. Però el que és jo, no mouré ni un dit. Vull dir que segueixo pensant del futbol el mateix que abans: és una distracció, un entreteniment, com podria ser-ne qualsevol altre. Però la transendència deixem-la per als temples de debò. Ja m’enteneu.

Anuncis