Out of time

Som el fruit del passat

Month: Agost, 2013

La pitonissa que ens ha de fer obrir els ulls

De debò que començava a preocupar-me la sequera articulística. I creieu-me que d’esborranys n’he fet uns quants, però cap m’ha arribat a convèncer suficientment com per a publicar-lo. Fins que un bon amic (gràcies Jordi!) m’ha fet arribar aquest vídeo.

No m’he pogut resistir a escriure unes quantes línies comentant-lo. I encara ara no sé si escriuré un article còmic o seriós. Suposo que una mica de tot. Puc prometre i prometo que he aguantat el vídeo fins al final. Té mèrit. Costa aguantar tanta arrogància.

Se suposa que aquesta bona dona ens ha de donar unes quantes raons de pes per a no desitjar la independència de Catalunya. Interpreto, doncs, que es tracta d’un vídeo dirigit als catalans. Totes les aportacions al debat són positives i benvingudes. Cal intentar no equivocar-se. Efectivament, és un vídeo dirigit als independentistes.

Primer punto. Os están engañando. Vatua l’olla! I jo sense saber-ho! La independencia es sólo un negocio para unos pocos. Parla la bona senyora dels països que es van independitzar de la Unió Soviètica. Diu que nosaltres, si ens independitzem, estarem com ells.

I com ho sap, ella, que estarem com ells (suposant que estan malament)? Home, per favor, quines coses de preguntar! Com se’ns acut! Ella ho sap tot! Ella només mira pel nostre bé, no pot pas equivocar-se! Què és això d’exigir-li arguments?! Però com que sóc un impertinent, diré que caldria veure si aquests països estan millor ara que amb la URSS i com estarien aquests països si seguissin a la URSS. I diré que si volem parlar d’economia, que en parlin les persones que en saben, i que argumentin científicament. Però sisplau, els (i les) aspirants a lectores de boles de vidre que s’apartin.

2. Ens baixaria el PIB en un 25%. Así. Así de claro. EP! Això són paraules majors. Amb el menjar no s’hi juga. Novament: sigueu educats i no demaneu explicacions. Si ella ho diu, és que és veritat. Quina punyetera mania que tenim els catalans de dubtar dels arguments en contra de la independència!

3. La renda per càpita baixaria. Que os quede claro. Sí, bwana.

4. Deslocalització d’empreses (una tercera part). Sí, sí. Se irían. Dogma de fe.

5. El 60% de les exportacions catalanes es fan a Espanya. Ah, fills meus! Això és l’amenaça de boicot! Deixeu-me que us digui clarament què en penso, d’això: visca el boicot! En primer lloc, si els espanyols compren productes catalans, potser és que no es poden permetre comprar-ne de més cars. No es tracta que hem de vendre el cava als francesos. És que els espanyols, si no compren cava, menys encara compraran xampany, que és més car.

I en segon lloc, el boicot pot tenir un efecte positiu: a diversificar el mercat. Vull dir que ajuda a eliminar la perniciosa mania que tenim els catalans de pensar-nos que al món només existeix Espanya. Hi ha molts altres llocs on anar a vendre. Sembla mentida que hagi de ser un boicot espanyol el que ens ho hagi d’ensenyar. Diuen que, en l’últim boicot al cava, la baixada de vendes a Espanya es va compensar per l’augment de vendres a la resta del món.

6. Les pensions. En algun lloc vaig llegir que l’Aznar va perdre les eleccions del 1993 perquè el González va fer creure a la gent gran que el PP volia baixar les pensions. Les pensions es paguen amb els impostos. No hi ha cap guardiola per a pagar pensions. Ningú es paga la seva pensió mentre va treballant. Té tota la raó la “pitonissa” quan diu que les pensions anirien a càrrec de la Generalitat: és a dir, amb els impostos dels catalans es pagarien les pensions dels catalans, tal com ara les pensions dels espanyols es paguen amb els impostos dels espanyols. Res de nou sota el sol.

Bonica estampa la del senyor Mas que, no podent pagar els seus propis funcionaris, se’n va a Madrid a demanar un rescat al govern “central” amb una mà, mentre que amb l’altra demana la independència. No se li haurà acudit a la nostra futuròloga que, potser, si la Generalitat té problemes de finançament és perquè manté (o ajuda a mantenir) unes quantes regions espanyoles.

Os están engañando. Abrid los ojos. Què passarà si la Generalitat no pot pagar els seus funcionaris? “el gobierno central tendría que intervenir con la ley en la mano”. Oh! Estem salvats! Però digueu-me: on és la llei que ha de salvar els hospitals, les escoles, la recerca, etc, de les retallades? Ni está ni se le espera.

I tot això, amics més, es una verdad como un templo. Estadístiques reals, diu. Grècia, Macedònia. Països pobres, cada cop més pobres. Però no pateixo, perquè sé que els nostres dirigens no passaran gana. Ells sempre estaran bé. Això no em quadra, perquè jo em pensava que anirien a la presó, que és el que acostumen a dir des d’alguns sectors contraris a la independència.

Amb senyores com aquesta, no entenc com és que Espanya està com està. A què estan esperant, els senyors diputats i les senyores diputades, a fer-la presidenta del Govern? Però que no heu vist com n’és, de sàvia? És tan sàvia, amics meus, que no necessita donar arguments. Ella pot dir que el PIB català (en cas d’independència) baixaria un 25% i quedar-se tan ampla. Dir que la renda per càpita baixaria fins a tal quantitat, i tothom a creure-s’ho. Si ho diu ella, ha de ser veritat. Nosaltres tan sols hem d’obrir els ulls, ampliar la nostra ment. Al cap i a la fi, ella tan sols dius veritats com temples. Estadístiques reals, que existeixen perquè ella ho diu però no necessita prendre’s la molèstia d’indicar-nos on les podem trobar.

Si els unionistes se les gasten així, molt fàcil posen les coses als independentistes — i no seré jo qui me’n queixi.

Anuncis

El show de Gibraltar

N’hi ha que diuen que el conflicte que ha sorgit a Gibraltar és tan sols una serp d’estiu, una cortina de fum per a desviar l’atenció d’altres problemes. Si això és així, em temo que el PP està fotut i ben fotut i que els trincaran ben trincats. Altrament no m’explico les dimensions que el xou de Gibraltar ha adquirit. Encara sóc bastant jove, corregiu-me si m’equivoco, però em sembla que caldria tirar bastant enrere en el temps per a trobar algun episodi tan greu com el d’aquest estiu. Potser sí que es va originar per a desviar l’atenció (més a Espanya que al Regne Unit, crec jo) però el bon savoir faire del govern espanyol està aconseguint que la serp sobrevisqui a l’estiu. Les meves més sinceres felicitacions al ministre García-Margallo.

Diuen que tot va començar perquè el govern de Gibraltar va tirar al mar uns blocs de formigó amb punxes metàl·liques, que dificulten la tasca dels pescadors espanyols a la zona. En desconec els detalls, però em jugo un peix de colors que els d’una banda diran una cosa i els de l’altra en diran una de diferent, i quedarem tan ignorants (o més) que al principi. Hagin anat les coses com hagin anat, em resulta difícil de creure que d’aquí en surti un conflicte d’aquesta gravetat, però tractant-se del govern espanyol més val no descartar cap hipòtesi.

Què és el que està passant, doncs? Simplement que Espanya no ha paït mai que Gibraltar estigui en mans britàniques. Vull dir que, en l’arrel del conflicte, hi ha simplement aquesta ferida en l’orgull patri espanyol. Crec que no queden gaires dubtes sobre les característiques d’aquest orgull patri. Les disputes que hi ha hagut al llarg de la història amb Gibraltar vénen de la coïssor produïda per aquesta ferida. Ja al segle divuit Espanya va intentar, alguns cops, recuperar Gibraltar manu militari. Sense èxit, clar. Franco, en el marc de la segona Guerra Mundial, va fer plans en aquest mateix sentit, que al final no es van materialitzar. La diplomàcia espanyola hi guanyaria molt si procurés cicatritzar la ferida: segur que cometria menys errors i, també, reduiria considerablement la probabilitat de fer el ridícul.

Que consti que trobo completament legítim que Espanya vulgui recuperar Gibraltar — que voluntàriament i lliurement va cedir en virtut dels tractats d’Utrech, passant-se pel forro dels collons la tan sacrosanta integritat territorial i la unidad de España, patria común e indivisible de todos los españoles, en la qual es fonamenta l’actual Constitució Espanyola i que, per tant, suposo que ja en aquella època deuria existir, més tenint en compte que els espanyols no es cansen de repetir que la seva és una pàtria amb (almenys) 500 anys d’història.

Que Espanya estigui tan interessada en recuperar Gibraltar i no, en canvi, la Catalunya francesa (tractat dels Pirineus) és una altra qüestió, molt interessant i reveladora alhora, però en tot cas d’això ja en parlarem en una altra ocasió.

Espanya pot pretendre recuperar Gibraltar com Marroc recuperar Ceuta i Melilla — quina és la posició espanyola en aquesta qüestió, per cert? Potser se la podrien aplicar al cas gibraltareny, per allò de tastar la pròpia medicina. El més divertit (i educatiu) de tot plegat, des del meu punt de vista, és observar com Espanya i el Regne Unit enfoquen la qüestió: Espanya fent gala de les característiques més tradicionals del nacionalisme espanyol (em recorda allò del antes partía que doblá d’aquella ministra de Foment del PSOE, Magdalena Álvarez); el Regne Unit compromès amb la defensa de la voluntat dels gibraltarenys, que un cop i un altre han dit per activa i per passiva que volen seguir sent britànics. Entenc que tal concepte, el de la voluntat dels gibraltarenys, sigui de difícil digestió per al nacionalisme espanyol, però mentre aquesta sigui la voluntat dels gibraltarenys i el Regne Unit no desisteixi en defensar-la, molt em temo que Espanya no té res a pelar.

La mala lletra

Vaig estudiar, de petit i de no tant petit, en una institució els alumnes de la qual eren coneguts per la seva bona lletra. Jo sóc l’excepció que confirma la regla. Els que em coneixen ja ho saben, prou que ho saben. Llegir qualsevol cosa que jo hagi escrit a mà és una tasca a l’abast de molt pocs. A vegades ni jo mateix me’n surto. Sé que és un defecte adquirit de petit, tot i que no sé si ja el tenia al parvulari on em van ensenyar a llegir i escriure, quan deuria tenir jo quatre o cinc anys d’edat. Però segur que als set o vuit o anys ja feia mala lletra. Sobra dir que la gran majoria de professors m’amonestaven per tal defecte. Alguns fins i tot va arribar a negar-se a corregir-me un examen, i l’amenaça de suspendre la selectivitat per culpa de la meva lletra me la repetien de tant en tant. De totes maneres, només va ser un cop que no em van corregir un examen, i evidentment, la selectivitat me la van corregir i aprovar.

Hi ha una cosa que, sincerament, m’encurioseix bastant: que sempre se m’ha considerat culpable de fer mala lletra, és a dir, que si no faig millor lletra, una lletra que encara que no sigui bonica sigui almenys llegible, és perquè no em dóna la real gana. Per això faig servir la paraula culpable. A veure, seria ridícul que negués la meva responsabilitat. Al cap i a la fi, sóc jo qui escric, és la meva mà, que faig anar “com vull”. Però si tot fos qüestió de simple voluntat, hauria de ser capaç d’escriure com els àngels tan sols desitjant-ho. La qual cosa em resulta impossible. Deixant de banda que demostraria ser un autèntic subnormal si, podent fer bona lletra (almenys una lletra acceptable), no la fes simplement per cabroneria. Què ho fa que faci mala lletra? Que escric a tota velocitat? Que agafo malament l’instrument d’escriptura? Que de petit no me’n van ensenyar prou bé — o jo no en vaig aprendre prou? Una limitació neuronal? Nervis? La voluntat de la Divina Providència? Això últim segur que no.

És igual el molt que m’hi esforci. És igual com de poc a poc escrigui. No importa. Sempre faig mala lletra. Puc començar i tornar a començar una i mil vegades. Estic programat per a fer mala lletra. Tant hi fa que vulgui dibuixar la lletra d’una determinada manera. Sempre sortirà malament. Ningú no ha aconseguit mai explicar-me per què faig mala lletra. Cap dels professors que tant denostaven la meva lletra no em va saber donar mai una explicació sobre com rectificar la mala lletra. Em deien el que jo ja sabia de feia anys: que la meva lletra era — i és — horrorosa. Quina colla de savis, oi? No necessitava que em diguessin el que jo ja sabia. Necessitava que em diguessin el que no sabia: com millorar la meva puta lletra.

Tertúlies

Els divendres al vespre acostumava a mirar les tertúlies del “programa del Cuní”, a 8tv. Tertúlies interessants, però que el senyor Cuní fa que, cada cop, comencin més tard, malgrat que comença a la mateixa hora de sempre (cap a les set de la tarda) però s’acaba més tard que al principi (dos quarts d’onze en lloc de les deu). Ara que estic amb els pares, acostumen a posar “Al rojo vivo”, als matins i migdies, a La Sexta.

Vull suposar que les tertúlies, com la immensa majoria de programes de televisió, es fan (almenys en teoria) pensant en els espectadors. És a dir, sota l’assumpció que satisfarà algun interès seu — ja sigui d’informació o d’entreteniment o de qualsevol altra mena. Aquesta assumpció em planteja uns interrogants que em preocupen una mica.

Més enllà del que diguin els tertulians del programa del senyor Cuní, amb els quals hi puc estar d’acord o no, m’agrada escoltar el que tenen a dir. Alguns els trobo més interessants, d’altres no tant. Però em molesta quan es posen a parlar a la vegada, i quan es trepitgen i no deixen que qui està parlant acabi de dir el que volia dir. Em molesta molt perquè jo m’he posat a veure el programa per a escoltar aquests senyors, i si parlen a la vegada i es trepitgen, m’ho fan impossible. Quan vulgui sentir soroll i veure gent escridassar-se, doncs posaré certes pel·lícules perquè em distreguin.

En honor a la veritat, al programa del senyor Cuní això no passa gaire sovint — tot i que a mi m’agradaria que no passés gairebé mai. Però el programa de La Sexta (“Al rojo vivo”, ARV per als amics) no el puc suportar. Potser hi ha persones que els agrada veure com els tertulians es tiren els plats pel cap, o com s’alcen la veu i es tallen, discuteixen acaloradament, es llancen pulles, etc. És a dir, persones que, en lloc de prendre’s el programa per tal d’estar més informats, se’l prenen com una forma més d’entreteniment. Legítim, sens dubte.

Em preocupa que els debats polítics, o programes de tertúlia sobre temes polítics i socials, cada cop tinguin més ingredients d’espectacle. En lloc d’afavorir la reflexió, convidar els espectadors (i als tertulians també, per què no) a plantejar-se les seves pròpies posicions, en lloc de ser quelcom constructiu, en definitiva, es converteix en un espectacle on el que interessa és qui fa callar l’altre, qui deixa en ridícul a qui, on tant els tertulians com els espectadors s’enroquen cadascú en la seva posició, irreflexivament.

Després els mitjans de comunicació sortiran a exhibir, orgullosos, quin ha de ser el seu paper en una democràcia, denunciar els abusos del poder — cosa que fan, i molt bé, quan treuen en portada escàndols de corrupció, per posar un exemple. Ara bé, les tertúlies que ens ofereixen són, en molts casos, un flac servei a la ciutadania i a la democràcia en favor de la qual diuen que treballen.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur