Out of time

Som el fruit del passat

Month: febrer, 2013

Preguntes que molesten

Si mañana me dijeran que Alemania ha comprado Barcelona y mis hijos tendrán pasaporte alemán, lo primero que haría sería apuntarme a clases de alemán y esperar conocer las costumbres de mi nuevo país. El cambio no significaría que desaparece lo que soy. — Jordi Pérez Colomé, director de la revista El Ciervo.

Per un motiu molt concret que no té res a veure amb la política, he llegit l’editorial de la revista El Ciervo, disponible a la seva pàgina web (http://www.elciervo.es/html/default.asp?area=articulo&revista=136&articulo=1142). El firma el seu director. El títol de l’editorial (Preguntas que molestan, i que dóna també títol al d’aquest post meu) ja m’ha fet mala espina. I al llegir la cita que encapçala aquest post, he trobat una de les millors descripcions (per exacta, breu i profunda) de quina mena de gent som els catalans (no tots, segurament, però probablement en general), i que em sembla que explica bastantes coses de la nostra història.

Cap objecció a fer al primer paràgraf: la revista té tot el dret a mantenir-se en silenci sobre una determinada qüestió, per més important que sigui, si té motius per a fer-ho. Al cap i a la fi, es tracta de la seva llibertat: ningú no els pot obligar a pronunciar-se sobre una qüestió en concret. I si creuen que, aquest cop, n’han de parlar, doncs res a dir. Una altra cosa és que ens sembli bé o malament (oportú o inoportú) el silenci o el fet de pronunciar-se, però això ja és una altra cosa.

Per a un altre editorial (o article) m’agradaria que detallés en quines coses els EUA o el Regne Unit són pitjor països que Espanya. No dic que no comparteixi la seva afirmació, o que sí la comparteixi, sinó que m’agradaria que s’expliqués en aquest punt, podria sortir-ne un debat molt interessant. Estic molt d’acord amb el que diu a continuació: Pero tienen nuestros problemas resueltos o los resuelven como lo que son: debates razonables y admisibles.

Cadascú pot definir la seva identitat com millor li plagui. Res a dir. I si ell accepta canviar de país simplement perquè algú de fora compra Barcelona (per seguir el seu mateix exemple), doncs endavant. No seré jo qui imposi nacionalitat a les altres persones. No estic d’acord que la seva posició indiqui confusió. Des del meu punt de vista, la seva posició és molt clara: la nacionalitat és una circumstància externa, que pot canviar simplement per factors externs. Avui sóc català/espanyol, demà sóc alemany. I demà passat, Déu dirà. Curiosa contraposició la d’afirmar que esperaria conèixer els costums del seu nou país, i que tal canvi no significaria que desapareix el que és. Home, a veure! Si avui sóc d’un país i demà en sóc d’un altre, i dic que tal canvi no fa que desaparegui el que sóc, llavors vol dir que, dins del que sóc, no s’hi inclou de quin país sóc. Legítim, sense cap mena de dubte! No crec que ningú li insisteixi que s’aclareixi, ja que no veig que hi hagi res a aclarir: simplement, en la seva identitat ell no hi vol incloure el país d’on és, i punt.

Llavors, per què li molesta la pregunta? No ho acabo d’entendre. Per què podria molestar una pregunta? Podria ser perquè és una pregunta íntima, que vol dir sobre una qüestió, un tema, un assumpte íntim. No és la pregunta el que molesta sinó el parlar d’aquest tema. Protegir la pròpia intimitat és completament legítim. Podria ser perquè es pregunta sobre un tema que encara no es té una idea formada i que, a més, escou. Els temes político-identitaris (i lingüístics també) poden escoure. I el de la identitat nacional és un dels que escou més. Però no és la pregunta, és el tema. És no estar satisfet amb les pròpies conviccions, o per no tenir-ne, o per tenir-ne i no voler-ne tenir. Potser és aquest el cas del director d’El Ciervo, però penso que tampoc hauria de ser aquest.

Perquè de fet el propi director ja ha respost, al meu entendre, aquesta pregunta que tan sembla molestar-lo, i la resposta és, em sembla a mi, la cita amb què obro aquest article. Ho veus com era molt fàcil?

Per pensar-s’ho bé

Aquest destí històric compartit jo només el concebo d’una manera: sobre la base de la llibertat i sobre la base de l’únic principi ètic de validesa universal que no és metafísic, que és que l’interès general ha de prevaldre sobre del particular. — Juan José López Burniol

Les pàtries tenen un valor purament instrumental i temporal. — Juan José López Burniol

Al conegudíssim programa del Jaume Barberà, Singulars, han anat passant diverses persones posicionant-se en favor de la independència de Catalunya. Dimecres passat, dia 13, va ser el torn, segons ens va anunciar el mateix presentador del programa, de persones que s’hi posicionessin en contra. El primer convidat fou el senyor Juan José López Burniol, notari, que escriu articles a La Vanguardia (si no em falla la memòria) i que a més surt en algunes tertúlies, com a les del divendres a 8 al dia. Abans de mirar el programa vaig llegir-ne algunes ressenyes en diaris digitals. Cal dir dues coses: en primer lloc, i tal com el mateix senyor Burniol diu al principi, no es tracta, en realitat, d’algú que està en contra del sobiranisme. I en segon lloc, que és un programa extremadament recomanable especialment pels sobiranistes (que és com ara se’n diu als independentistes). De fet, recomano a tothom que vagi a la web del programa Singulars i se’l miri ben mirat.

En el fons, les dues idees que fan de fil conductor del que diu el senyor Burniol són: primera, que les dificultats de relació entre Catalunya i Espanya vénen de lluny i que ja va sent hora de resoldre-les; segona, que val la pena pensar-s’ho molt bé abans d’optar per la independència. Subscric plenament les dues: és un tema que ve de lluny, que a les dues parts (també a Espanya!) els convé resoldre’l d’una vegada, i que abans d’optar per la independència (que penso, per motius que no explicaré aquí perquè no és el lloc, però que he explicat a d’altres llocs, que és l’única solució viable, per més difícil que sigui), cal pensar-s’ho molt bé.

Comencem per la història. Que és un problema que ve de lluny, ja ho sabem (si sabem una mica d’història, clar). Fora de l’estat no ho saben, per això algunes vegades se senten a dir tonteries. Quines causes poden explicar que el problema es vagi enquistant? Aquí és on entra una aportació del senyor Burniol que voldria destacar, perquè és un factor nuclear a les males relacions: el que el senyor Burniol anomena engany recíproc. Espanya enganya Catalunya perquè mai ha acabat d’acceptar del tot l’autonomia política. I Catalunya enganya Espanya perquè fa propostes que no s’esgoten en elles mateixes, sinó que són un trampolí, un pas intermig, cap a la independència. Espanya ens dóna la mà, a desgrat i a contracor, i els catalans acceptem la mà però pensant ja en tot el braç. Els catalans no ens fiem d’Espanya perquè pensem que, de seguida que pot, retalla el que ha donat, regateja, busca forats legals per menyscabar el grau d’autonomia que hagi pogut donar; Espanya no es fia dels catalans perquè quan presenten una proposta, Espanya no se’n refia perquè pensa que no és definitiva, que acceptant-la s’acabarà el problema, sinó que ho veu simplement com un pas més cap a un objectiu que està molt més enllà. Sobre aquest tema hi ha moltes coses a dir, però prefereixo, per ara, seguir amb l’argumentació del senyor Burniol.

Hi ha un altre problema, que apunta el senyor Burniol: una negativa d’arrel de l’un a l’altre. Espanya nega que Catalunya sigui una nació. I els catalans, a base d’anar repetint l’expressió Estat espanyol, s’han arribat a creure que Espanya, com a nació, no existeix. Espanya no ha tingut la capacitat de xuclar Catalunya, i Catalunya no ha tingut la capacitat de marxar. Qualsevol solució, afirma el senyor Burniol, s’ha de basar en la llibertat i en la prevalença de l’interès general — d’aquí la primera cita amb què obro aquest article. Novament, prefereixo ara seguir amb l’exposició del senyor Burniol, i al final comentaré els punts que considero més interessants.

Com es pot articular la península? Com a estat unitari? Espanya és un estat unitari fallit, per les diverses raons que apunta el senyor Burniol. Tan fallit que ha necessitat l’ortopèdia de dues dictadures a subsistir com a tal. Estat federal? Vindria a ser, segons el senyor Burniol, una varietat de l’estat unitari, cosa que segons ell explica per què els nacionalistes catalans, en general, no en són partidaris (els auto-anomenats federalistes catalans serien, en realitat, confederalistes). En un estat confederal el vincle d’unió entre les parts és molt més dèbil. I finalment hi ha constituir-se en estats independents.

Permeteu-me que em salti l’exposició econòmica, ja que penso que només un economista podria fer-ne una anàlisi adequada i comentaris que no fossin xorrades. Com que molta gent sembla estar molt preocupada sobre el futur de Catalunya a la Unió Europea en cas de Catalunya, parlaré d’aquest tema. El senyor Burniol no ho podria haver dit millor: Europa, en els grans temes, es renta les mans. Si fa alguna cosa, farà segons els seus interessos, independentment de drets, lleis, etc. Probablement, durant un temps Catalunya quedarà fora de la UE. Penso que el que val la pena fer és pensar quines conseqüències, bones o dolentes, té tant estar a dins com a fora.

En relació a aquest tema, pensa el senyor Burniol que, d’aquí a uns deu o quinze anys, moltes decisions es prendran a Brussel·les, en l’àmbit europeu. Per tant, d’alguna manera, ser un estat independent o no ser-ho no tindria tanta rellevància. No hi estic d’acord. I encara que, efectivament, els estats perdessin molta part del seu poder, seguiria estant jo a favor de constituir-nos en estat. Els motius, al final de l’article.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Els drets dels animals

Gran escàndol (bé, sent flexibles amb la definició de gran) amb el que ha dit el diputat al congrés espanyol Toni Cantó (Unión Progreso y Democracia). Segons informa El Periódico, el citat diputat ha dit que tant els toros com la resta dels animals no tenen dos dels drets dels humans: el dret a la vida i el dret a la llibertat. Ho justifica dient que els animals no tenen drets perquè tampoc tenen obligacions. Com que no tenen capacitat de decisió, no se’ls podria considerar subjectes ètics capaços de discernir entre el bé i el mal.

No cal que digui que les reaccions han estat irades i en contra de les paraules del senyor Cantó. La immensa majoria de comentaris han consistit en atacs, sense entrar (amb alguna excepció) al fons de la qüestió. Vull pensar que el senyor Cantó realment pensa el que diu, i que no és tan sols un argument d’ocasió per defensar les curses de braus, estigui o no estigui jo d’acord amb els arguments que exposa. Però m’agradaria entrar aquí al fons dels seus arguments, ja que penso que val la pena analitzar, amb un cert deteniment, el que ha dit (tal com es pot veure en el corresponent vídeo de Youtube).

Penso que els animals sí tenen dret a la vida, però fins a cert punt. Per exemple, quan matem animals a l’escorxador per menjar-nos-els. De fet, criem els animals per matar-los i cruspir-nos-els posteriorment. No em consta que la immensa majoria de la població sigui vegetariana. Per tant, sense esforçar-nos-hi gaire ja hem trobat una primera excepció al suposat dret a la vida dels animals (m’estalvio parlar del dret a la vida de les mosques i mosquits que matem a l’estiu). I pel que fa al dret a la llibertat, doncs de fet ni tan sols els éssers humans tenim un dret absolut a la llibertat, ja que la nostra s’acaba quan comença la dels altres.

Penso que el senyor Cantó té tota la raó quan diu que els animals no tenen obligacions. És cert. Ningú els n’ha posat, fins on jo sé. I m’agradaria veure algú intentant, per exemple, prohibir als lleons del circ cruspir-se els seus domadors (per sort són pocs els casos, però d’haver-n’hi, n’hi ha). O prohibir els mosquits de picar-nos a nosaltres. No, els animals no tenen drets ni deures com en tenim les persones, no en poden tenir, no tenen consciència (o no almenys com la dels humans).

Són els animals subjectes ètics capaços de discernir entre el bé i el mal? Una comentarista a la notícia del Periódico deia que es nota que el senyor Cantó no té gos. No he tingut mai cap gos. Però penso que els gossos, per més agradables que puguin ser, no tenen una capacitat de discerniment entre el bé i el mal equiparable al d’un ésser humà.

Resumint: que des del meu punt de vista, ni de lluny els animals se’ls pot equiparar, pel que fa a drets i deures, als éssers humans.

Dit això, seguim. Que els animals no tinguin drets i deures (o que no en tinguin com en tenim les persones), no justifica qualsevol mena de (mal)tracte que puguem donar als animals. Els propietaris d’animals domèstics (segurament les persones que defensen que els animals sí tenen drets com els humans, i capacitat de discerniment com nosaltres, estaran del tot en contra de parlar de propietaris d’animals, oi?) han de tractar-los tan bé com sigui possible, evidentment. I quan es maten els animals (per exemple a l’escorxador) no s’ha de fer amb crueltat. D’acord. Però això no equival a dir que els animals tenen drets com nosaltres.

He escoltat la intervenció del diputat. Obviaré els aspectes polítics perquè aquí no vénen al cas. Ara que hi penso, el senyor Cantó ha citat el filòsof Fernando Savater pel que fa a les seves polèmiques afirmacions. Espero que, si al senyor Cantó se l’ha criticat i atacat, també ho serà el senyor Savater, que al cap i a la fi és l’autor de les declaracions, que el senyor Cantó s’ha limitat a citar. No perquè tingui res en contra del senyor Savater, sinó perquè és ell l’autor de les declaracions objecte de crítica.

Tornem al que deia, la intervenció del senyor Cantó. No acabo de saber si el senyor Cantó està a favor o en contra de les curses de braus. El que sí està clar és que està en contra de la prohibició. De la qual cosa dedueixo que el maltracte que s’inflingeix als toros durant les tals curses no els sembla que hauria d’estar penat per llei. Ah, i té molta lògica el que diu sobre altres tradicions taurines que es fan a Catalunya, i que en canvi no estan penades per llei. Encara que al toro no se’l mati, o no hi hagi (o sí) una multitud excitada com a les places de braus. Aviam si ara no podrem tocar una ploma d’un ocellet però sí fer correbous. Prohibir el toreig en nom dels drets dels animals però permetre d’altres tradicions pot ser fàcilment entès, i probablement amb gran part de raó, com que la raó real, profunda, de la prohibició dels toros és política.

Que les curses de braus s’hagin de prohibir o no és una qüestió que es deriva de quin és el tracte que considerem correcte als animals. A mi, en general, els animals no em desperten cap mena de sensibilitat. Les persones sí, sens dubte. La qual cosa em recorda unes paraules de l’Òscar Dalmau, un cop que va anar a Telemonegal. El senyor Dalmau és guionista del Polònia, entre d’altres programes. Deia que mai havien rebut cap mail de queixa respecte gags que havien fet on es mataven persones. Però sí moltes sobre aquells gags en què hi apareix, imitat, el senyor Ferran Monegal, amb la gàbia del Papitu. Resumint: mata tantes persones com vulguis que ningú se’n queixarà, però pobre de tu com toquis una ploma d’un canari. A veure si al final acabarem donant més drets als animals que a les persones.

Personalment, penso que el que ha dit el senyor Cantó no mereix, ni de lluny, la quantitat i duresa de les crítiques i atacs rebuts. I que consti que ja m’agradaria saber a mi què passaria amb els toros si no fossin la fiesta nacional.

Qüestió d’educació

Miro per internet el que em sembla que és el primer programa de Salvados d’aquest 2013. He de confessar que m’ha deixat una sensació agredolça, ambivalent. La primera part (abans de Finlàndia) m’ha decebut molt, mentre que la segona, en què el presentador (Jordi Évole) va a Finlànida m’ha agradat força. De fet, el que he vist i escoltat a la primera part em reafirma en la meva convicció que, malauradament, el model finlandès d’educació no és, de cap manera, exportable a Catalunya ni a Espanya. Bé, una cosa sí que salvaria de la primera part: el que diu el Jurjo Torres sobre la qualitat i la formació del professorat.

Em sembla del tot demagògic el conflicte entre escola pública i escola concertada. Cal tenir en compte que l’escola concertada, durant molt de temps (i parlo de moltes dècades) ha suplit una atroç mancança de l’Estat (i quan aquí dic estat, vull dir administració a tots els nivells). Si a Catalunya hi ha tanta escola concertada ha estat, en gran part, perquè els que n’havien de fer de públiques no les feien. Dit això, seguim. Convindria preguntar-se quant cosa, a l’administració, una plaça d’alumne a l’escola pública i quant a l’escola concertada. Convindria preguntar-se si les escoles concertades reben el mateix finançament que les públiques (especialment pel que fa a l’atenció de l’alumnat immigrant i amb dificultats educatives). Si els professors de les escoles concertades cobren el mateix (no dic més, dic el mateix) que els de les públiques. Convindria preguntar-se què passaria (parlo bàsicament a nivell econòmic, per a les arques de l’administració) si totes les escoles concertades de Catalunya, de la nit al dia, es convertissin en públiques.

Pel que fa al director d’escola que entrevisten (Francesc Freixanet), d’una escola de Barcelona, diu una cosa que m’ha causat una profunda preocupació. Quan se li pregunta sobre el fracàs escolar, diu que potser cal relativitzar-ho, perquè s’ha aconseguit cohesió social. Em podria endur la sensació que el director, d’alguna manera, justifica el fracàs escolar perquè, almenys (com a consol), tenim cohesió social. En primer lloc, caldria preguntar-se si realment hi ha cohesió social — suposem que sí. De debò cal pagar el preu del fracàs escolar per aconseguir-la? Si realment fos així, convindria que, com a país, ingresséssim en un hospital. Crec que podem assumir, sense por a equivocar-nos, que a Finlàndia hi ha cohesió social, i molt menys fracàs escolar. Per què nosaltres hauríem de pagar el fracàs escolar per tenir cohesió social?

Passem a l’experiència finlandesa. Bé, dinen a les onze. Segurament deuen esmorzar molt d’hora (però curiosament les classes comencen a les vuit o a les nou, que tampoc és tan diferent d’aquí). Un amic d’un familiar no comença a pensar en dinar fins que no són les quatre de la tarda. L’hora de dinar de la resta del país deu rondar entre les dues i les tres. Felicitats. M’ha semblat molt bona idea el fet que els mestres i els nens dinin junts. Molt bona idea. I molt bé també el semàfor de volum. Bé, implantar-lo a Catalunya segurament seria impossible. Faltarien uns quants colors per sobre del vermell, i sempre estaria activat el més fort. Som una colla de sorollosos i d’escandalosos. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Curiós el dret dels pares a assistir a les classes, a veure com el professor fa la classe. Dic curiós perquè, per una banda, pot semblar una intromissió a la feina del professor (que ja sap ell, després de l’àmplia i profunda formació que ha rebut, com ha de fer la seva feina), però per altra banda es pot considerar un dret legítim, ja que al cap i a la fi el sou del professor es paga amb els impostos dels pares dels nens. No m’imagino implantar aquest dret a Catalunya, tenint en compte que hi ha pares que van a pegar els mestres quan posen males notes als seus fills.

En general, de l’experiència finlandesa en voldria destacar una frase del mestre d’origen català que entrevisten (que està de baixa per paternitat), referint-se als nens: se suposa que a l’escola hi anem amb modals. Bé, no crec que faci falta dir res més, oi? Em ve al cap aquella frase alemanya que diu Ordnung muss sein. Segurament a les aules finlandeses no es donen els esperpèntics escàndols d’ordre públic que es donen en algunes aules catalanes, com aquell nen d’ESO que li va dir a la seva professora “cállate tú, capulla de mierda”.

He dit al principi que estic convençut que el model finlandès no és exportable ni a Catalunya ni a Espanya, i segurament convindria que justifiqués (o almenys expliqués) per què ho penso. En primer lloc perquè a Catalunya (i tampoc a Espanya) l’educació no importa a (gairebé) ningú. És clar que gairebé tothom diu estar molt preocupat! Home, quedaria molt malament dir el contrari, oi? Però bé, imaginem-nos que realment estan preocupats per l’estat de l’educació. Si de debò vulguéssim implantar, a Catalunya, el model finlandès, penso que primer hauríem de canviar, gairebé del tot, la mena de país que som. Es diu sovint (i penso que amb molta raó) que cada país té els governants que es mereix. I potser podríem afegir que cada país té el sistema educatiu que es mereix.

Vull dir que un sistema educatiu es nodreix dels valors de tota la societat, perquè n’és el fruit: des de les lleis, des dels reglaments, des dels professors, els pares, els alumnes, etc. Si de debò volem tenir un sistema educatiu com el finlandès, llavors els pares catalans s’ha de comportar com els finlandesos, els mestres catalans s’haurien de formar com els finlandesos i se’ls hauria de seleccionar com se’ls selecciona a Finlàndia, i els governants catalans que fan les lleis i els reglaments d’educació s’haurien de comportar com els finlandesos, i s’hauria d’exigir als nens catalans que es comportessin com els finlandesos. I molt em temo que això és demanar peres a un pomer, perquè és demanar un canvi (i a vegades fins i tot una inversió) en els valors terriblement profunda. Algú, a Catalunya, per exemple, ha proposat que els mestres rebin la mateixa formació que a Finlàndia i se’ls seleccioni amb el mateix rigor? És una mesura concreta, avaluable i no tan difícil d’implementar, penso jo.

Us posaré un exemple. Una persona que conec em va demanar ajuda a redactar un text per a un treball que havia de fer, per a una assignatura de la seva carrera universitària. Hi vaig accedir de bon grat, i li vaig escriure uns parràgrafs, tenint en compte que la temàtica de què versava aquell treball em desperta un gran interès. Bé, va començar suprimint la paraula negligible (substituint-la per insignificant), perquè va considerar que era massa… com ho podríem dir… massa culta? En termes generals, va considerar que aquell text meu estava massa ben fet, i que no s’havia de trencar la norma no escrita (paraules textuals) de no deixar en ridícul (novament paraules textuals) la resta de companys de classe. Perdoneu si sóc massa groller, però un país amb aquests valors només mereix anar-se’n a la merda.

Per acabar, una qüestió anecdòtica. De debò que m’intriga saber què en pensen els finlandesos de la sèrie Aquí no hay quien viva (evidentment d’aquells finlandesos que la miren, que — segons el que diu el programa — n’hi ha). Jo n’he vist algun tros d’algun capítol, i també la seva successora (La que se avecina), i em sembla una sèrie d’allò més xavacana, cutre i rastrera. De riure no me’n provoca; de fàstic, quantitats industrials.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur