Out of time

Som el fruit del passat

Month: gener, 2017

Els lefebvrians

Hi ha notícies que costen de creure. Per exemple, que amb el papa actual, Francesc, la societat sacerdotal Sant Pius X (a.k.a., els “lefebvrians”), estiguin (o almenys semblin estar) ben a prop de reconciliar-se amb la Santa Seu (a.k.a., Roma). Monsenyor Lefèbvre no s’entenia amb Pau VI, això ho sap tothom. Amb Joan Pau II hi va haver esperances, però no va poder ser. Lefèbvre va morir l’any 1991. Des de llavors, hi ha hagut contactes i negociacions de tant en tant, incloent amb Benet XVI — que segurament seria el papa més “proper” a la fraternitat. Però que sigui Francesc el papa que l’aculli, no entra dins de cap lògica (o potser sí).

I

Potser algú no sabrà de què estic parlant. No passa res: és algo que no sentireu a explicar als mossèns. Bé, resulta que, segons sembla i he llegit o escoltat “por ahí”, cap als anys seixanta o principis dels setanta, uns seminaristes francesos que estudiaven a Roma van acudir a un arquebisbe francès, Marcel Lefèbvre. Es veu que als pobres seminaristes els volien expulsar. Per què? Perquè volien portar sotana (cosa permesa, des de “sempre”, als seminaristes, per cert) i resar el rosari. Sí, ho heu llegit bé.

L’arquebisbe va prometre que els ajudaria, els buscaria un seminari “adequat”. Però ves quina cosa, no en va trobar cap (cosa no pas sorprenent, en aquella època). Llavors va decidir formar-los ell mateix. La idea va fer fortuna, i van obrir un seminari a Suïssa. L’alarma es va estendre a Roma perquè es veu que era un seminari força tradicional: entre d’altres coses, seguien amb el ritus tradicional de la missa, rebutjant el missal de 1970 — i de pas, el Vaticà II.

La resta, com diuen, és història. Van enviar “inspectors”, van suprimir el seminari, l’arquebisbe no va cedir i va seguir amb el seminari i la seva societat (o fraternitat, segons es tradueixi) sacerdotal. Amb Joan Pau II es van obrir esperances de reconciliar-se, i fins i tot se li va prometre, a Lefèbvre, que se li ordenaria un bisbe perquè el succeís. Però el vell arquebisbe es deuria témer que l’estaven enganyant, i l’any 1988 va tirar pel dret, consagrant bisbes quatre dels seus sacerdots. Dos dies després, arribava l’excomunió.

No m’enrollaré en quina és la situació canònica de la societat, ni si les seves misses són vàlides (això segur que ho són) i lícites, si poden casar i confessar, etc. Ni menys encara entraré a jutjar o opinar si el que van fer estava bé o malament. Com vaig llegir no fa gaire a algun bisbe català, el judici de la història pertany a Déu.

II

L’actual “jefe” dels lefebvrians és un bisbe suís, de nom Bernard Fellay. Se sap, pel que ha dit ell mateix en públic, quina és la seva opinió de l’actual papa (spoiler: pèssima). Tindria collons que s’aconseguís, amb ell (Francesc), el que no es va aconseguir amb Benet XVI, que era molt més proper a les sensibilitats lefebvrianes.

Què pot explicar que aquesta reconciliació es doni amb un papa que està a les antípodes dels lefebvrians? Hi ha moltes hipòtesis. Una podria ser que el papa entén la societat (sacerdotal de Sant Pius X) com un ens que està a la “perifèria”, i com que ell (el papa) és molt d’anar a les “perifèries”, doncs fa tot el que pot per reconciliar-se (i si per això cal deixar de banda el Vaticà II, doncs endavant les atxes). De fet, el papa actual no és que sigui gaire curós (per dir-ho molt suaument) amb temes de doctrina. Què importa que els lefebvrians diguin “pestes” del Vaticà II i vulguin seguir amb la litúrgia “d’abans”? Total, són quatre gats (o això deuen pensar), quin “mal” poden fer?

Una altra hipòtesi és que es tracta d’una trampa. Un cop “reconciliats” amb Roma, el papa podria decapitar-los. Seria, d’alguna manera, fer una operació semblant amb els “spin-offs” de la fraternitat que van sorgir arran de la consagració episcopal de 1988 — grups que es van separar dels lefebvrians per reconciliar-se amb Roma. Monsenyor Fellay ho ha dit algun cop: quan va parlar amb un cardenal de nom Darío Castrillón Hoyos (era el “negociador” de la Santa Seu), li va dir directament que no es fiaven d’ell, pel que havia fet a aquells grups.

I per part del bisbe Fellay? Què el pot moure a voler reconciliar-se amb un papa com Francesc? Aviam, penso que, per la seva part, un reconeixement per part de la Santa Seu és un plus, en el sentit que regularitzar la seva situació permet treballar d’una forma més… com ho diria… menys rocambolesca. No cal enrollar-se explicant qui ets, per què actues “al marge” de l’Església “oficial”, etc. Però també és un perill, perquè es pot considerar una claudicació, una rendició, per part de la societat als “modernistes” (una baixada de calçotets, vaja).

Per altra banda, però, és probable que monsenyor Fellay pensi que, d’aquesta manera, es pot influir molt més per redreçar la lamentabilíssima (almenys als seus ulls) situació de l’Església actual. Al cap i a la fi, sembla que als lefebvrians les coses els hi van bé (fa no massa, als Estats Units, s’han hagut de traslladar a un seminari més gran, no hi cabien; a la majoria de seminaris diocesans aviat només hi haurà teranyines). Regularitzar la seva situació canònica els permetria, d’alguna manera, influir molt més entre laics i sacerdots de “tendència afina”, que sempre poden ser reacis a actuar d’una manera… “paral·lela” a la legalitat.

III

Llavors, doncs, val la pena fer aquest pas? Si jo fos Bernard Fellay, acceptaria l’oferta de Roma? Com que no la tinc sobre la taula, no puc respondre del tot, però sí puc dir algunes coses. Jo seria extremadament reaci. O dit d’una altra manera: desconfiat. El papa actual, per més que s’ompli la boca del contrari, no està per sobre a donar cops de puny a la taula i a ser autoritari. Parla molt de sinodalitat i col·legialitat, però sovint, els que més parlen de “democràcia”, després són els més dictadors. Francesc en podria ser un exemple. Coses com ara el que ha passat amb l’orde de Malta, el que ha passat amb els Franciscans de la Immaculada, i altres exemples, apuntarien en aquesta línia.

No s’ha de descartar la possibilitat que tot plegat es tracti d’una trampa. Ara imagineu-vos que es reconcilien, i al cap d’un cert temps, els obliguen a celebrar (ni que sigui un cop l’any) amb el missal de Pau VI, a acceptar “tot” el Vaticà II, etc. Com reaccionarien els lefebvrians? Tornant a trencar amb Roma? M’explico, oi?

Un acord amb la Santa Seu té els seus beneficis, però també els seus riscos. Pot provocar dissensions i “spin-offs” a la pròpia societat (com de fet ja va passar arran de les consagracions de 1988). Cal anar amb molt de compte. El que no es pot fer mai, mai, és sacrificar la identitat. Perquè la identitat dels lefebvrians és plenament catòlica. Es pot objectar que són desobedients, rebels. Però no rebutjen cap dogma. Són, simplement, tradicionals. Sí, d’acord, hi ha el tema del Vaticà II i de la “reforma” litúrgica. Aquests són els temes clau. I sembla que s’han anat fent progressos, com el propi Fellay explicava fa no gaire. Segons ell, a més a més, cada cop més la jerarquia eclesiàstica és conscient dels problemes de l’Església, i potser ja no veuen tant els lefebvrians com un problema sinó com (potser) part de la solució.

Tot i així, jo esperaria. Amb el papa actual, jo no firmaria l’acord, perquè és un papa que està en una línia tan oposada a la dels lefebvrians que el fa poc de fiar (per no dir gens).

Però qui sap. Els camins del Senyor són inescrutables.

Anuncis

Ecumenisme a la catalana

El dia 18 va començar la setmana (o octavari) de la “pregària per la unitat dels cristians”, que s’ha d’acabar el proper dia 25. Arran d’aquest fet, m’he dedicat a mirar els fulls diocesans dels 10 bisbats catalans, aviam què deien els respectius bisbes sobre tal efemèride. No he pogut aconseguir els fulls de Tarragona (tot i que m’han dit que l’arquebisbe no n’ha parlat), el de Barcelona (tot el que he pogut aconseguir ha estat una homilia del bisbe auxiliar) ni el de Solsona. El bisbe de Lleida no parla del tema, tota la resta de bisbes (dels fulls que he pogut aconseguir) sí n’han parlat.

Si no els heu llegit, no cal que patiu, no us heu perdut res d’interessant (o potser sí, depèn de com). No sé si és perquè el consideren un tema espinós, o perquè no tenen les idees clares, o no volen dir el que realment pensen, o vés a saber què, però el que majoritàriament fant els nostres prelats és tirar pilotes fora i practicar el “bonisme”. El bisbe de Terrassa, per exemple, fa un escrit que, excepte unes poques línies del principi i del final, podria servir perfectament per parlar del sagrament de la penitència — perdó! de la reconciliació.

Queda molt clar, però, que el “vell” dogma de “extra Ecclesiam nulla salus” (no hi ha salvació fora de l’Església) ha quedat… “superat”, per dir-ho molt suaument. Pel bisbe de Tortosa, per exemple, “[f]ora del recinte de l’Església catòlica es troben no sols mitjans visibles de salvació”, amén d’altres coses. I el bisbe de Girona, malgrat reconèixer que “Crist va iniciar l’Església una i única”, és del parer que “[n]o es tracta d’aconseguir ara el retorn a l’Església Catòlica-romana de les Esglésies o comunitats eclesials separades, sinó de retrobar-nos tots units en el Crist i en el seu evangeli”. Algunes preguntes: quan diu que no es tracta ara, vol dir que sí que es tractava d’això abans? Podria ser que, en el futur, tornés a tractar-se d’aconseguir aquest retorn? I quan diu que ens hem de retrobar “en el Cristi i en el seu evangeli” (així, en minúscules), de quin evangeli ens parla, monsenyor?

Llegint els textos dels bisbes, un es pregunta quina importància donen a la doctrina, a la teologia. I un té la temptació de respondre que cap, perquè pràcticament no en parlen. Segons el bisbe d’Urgell, el que hem de fer és “cercar la unió per la caritat”, “fer camí els uns vers els altres”; el bisbe de Vic, almenys, reconeix que hi havia diferències teològiques, malgrat anessin “acompanyades pel prejudici i pels conflictes”, afirmant (crec que correctament) que “la religió fou instrumentalitzada amb fins polítics” (ep, que consti que no són paraules literals del bisbe, sinó citades d’una declaració conjunta firmada pel papa i pel president de la federació luterana mundial).

Ja que no es preocupen per la doctrina, almenys sí s’esforcen per ser diplomàtics: el bisbe de Tortosa, al recordar els fets els 500 anys dels quals es commemoren, afirma que “no volem fer cap judici … o dir qui tenia raó”, ja que, al capdavall, “[e]l judici de la història compet únicament a Déu”. Un es pregunta, llavors, per què ser catòlic i no, per exemple, calvinista… El bisbe de Sant Feliu tampoc no voldria pas “destriar responsabilitats”, tot i que sí deu ser cert que “[l]’enemistat i l’enfrontament s’anava forjant des de molt abans”, sense fer diferències “entre una confessió i l’altra”.

I doncs, què se suposa que hem de fer? Ja hem vist que el bisbe d’Urgell ens anima a “fer camí els uns vers els altres” i a “cercar la unió per la caritat” — que no per la doctrina, no fotem! El bisbe de Sant Feliu es pregunta: “[s]i tots caminem en la recerca sincera del rostre més autèntic de Crist, no arribarem a trobar-nos més units?” Oi que és bon noi? I quan parlem de la unitat dels cristians, què volem dir? Segons el bisbe de Lleida, sí que hem de buscar la unitat, però “que no es pot confondre amb la uniformitat ni amb la unicitat”. Unitat sí, unicitat no… si vosaltres no ho heu entès, no sou els únics, jo tampoc no ho hhe entès. Però la cirereta al pastís la posen, per una banda, el bisbe de Girona, en afirmar que “[e]l punt important és que ja hi ha Unitat [així, en majúscules] en l’essencial” (llavors, em pregunto jo, què cony estem fent amb tant d’ecumenisme i tanta pregària per la unitat dels cristians?); i per l’altra banda, el bisbe auxiliar de Barcelona, en afirmar directament que “[e]ls obstacles ja els sabem i la forma d’eliminar-los també”. Si us plau, monsenyor, il·lumini’ns, us ho prego! I fem així realitat el desig de Jesús, que tots siguin u.

I ara, permeteu-me que us deixi i me’n vagi a llegir l’encíclica Mortalium Animos, de Pius XI… (6 de gener de 1928).

Eleccions USA 2016

Ni Barack Obama (que ha basado su mandato única y exclusivamente en pura retórica e imagen) ni el Partido Demócrata han digerido la derrota, y menos cuando esperaban poco menos que un paseo militar. Y en lugar de preguntarse si la candidata del partido era la más adecuada, han tratado de buscar una explicación que cargase las tintas sobre otra persona. Ante ello, y en un gesto que personalmente me parece indigno e impresentable pero en nada impropio del personaje, Obama ha involucrado a las agencias de inteligencia estadounidenses en una operación que tiene como único objetivo el intentar desviar la atención tratando de cuestionar la propia legitimidad de Trump con el indisimulado objetivo de mitigar una derrota aún más amarga cuando se daba por hecha y descontada la victoria. Lo único que ha conseguido el “gran estadista” que abandonará la Casa Blanca en menos de dos semanas es pregonar ante el mundo la vulnerabilidad de todas las instituciones americanas. Ni más, ni menos. Gran jugada la de Barack, demostrar al mundo lo fácil que es infiltrarse en las instituciones americanas.

Las elecciones presidenciales de 2016 si por algo se caracterizaron fue porque en esta ocasión no se escogía al mejor de los candidatos en liza, sino al que suscitaba menos antipatías entre la población. Donald Trump es, ciertamente, un personaje que despierta muchísimos sentimientos en su contra, pero conviene incidir en que Hillary Clinton despierta no menos rechazos que su oponente, aunque esto se ha mantenido deliberadamente oculto fuera del ámbito estadounidense.

https://monsieurdevillefort.wordpress.com/2017/01/08/el-informe-del-fbi-cia-nsa-sobre-las-elecciones-presidenciales-de-2016/

Galeres i fogueres

“The Fathers of Vatican II in reaffirming the dogmatic statements of the Council of Trent were speaking in a far different time in the world’s history. They were able therefore to bring forward proposals and measures of a pastoral nature that could not even have been foreseen four centuries ago”. True enough. Anyone rash enough to suggest them would have spent the rest of his days as an oarsman on one of the papal galleys — if he had escaped burning at the stake.

Anthony Cekada, Work of Humand Hands, 2015 (2a edició), pg 147.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur