Out of time

Som el fruit del passat

Month: Març, 2013

Sobre si els càrrecs imputats han de dimitir

En diverses ocasions, a la tertúlia del programa del senyor Cuní, a 8tv, s’ha plantejat si és convenient que els càrrecs imputats dimiteixin. Hi ha opinions diverses, i la majoria em semblen justificables. Tinc la impressió que el corrent d’opinió majoritari aposta per la dimissió immediata de tots els càrrecs que ostenti algú que ha estat imputat. Entenc perfectament aquesta opció, però donades les circumstàncies particulars d’aquest país, no comparteixo aquesta opinió — amb alguns matisos.

En primer lloc, pel funcionament de la justícia. Les causes de corrupció contra polítics acostumen a durar molts anys. Molts vol dir, per exemple, 7, o fins i tot 14. Si aquests assumptes es ventilessin ràpidament, no hi hauria cap problema en exigir la dimissió immediata: al cap d’un any, a tot estirar, l’assumpte estaria resolt i, si l’acusat és absolt, podria recuperar la posició temporalment perduda. Però això no es pot fer, evidentment, si es tarda tants anys en obtenir sentència ferma.

En segon lloc, perquè si quan algú és imputat ha de dimitir, s’està posant una arma molt potent i fàcil en mans dels adversaris polítics. Si jo em vull carregar un polític rival, que per exemple resulta que és regidor d’urbanisme, puc obtenir de forma relativament fàcil elements que, aparentment, puguin ser sospitosos de delicte, i si el jutge creu que hi ha indicis (només cal que hi hagi indicis) i creu que val la pena investigar-ho, doncs a fer punyetes la carrera política del meu rival. Això, evidentment, es desprèn de la tremenda lentitud de la justícia espanyola.

Es pot arribar a un punt intermig? Una simple imputació no hauria de ser suficient per fer dimitir algú. Però tampoc es pot esperar a l’obtertura del judici oral (és a dir, quan la fase d’instrucció s’ha acabat i el jutge instructor entrega el cas al tribunal que jutjarà l’assumpte), perquè significa tenir massa temps algú sota sospita.

Fa no massa temps llegia un article a l’avui, del senyor Xavier Roig, on proposava el següent:

Els diputats es deuran a l’elector, i seran escollits per districte. Davant la imputació per un jutge, el diputat afectat haurà de cessar, i es convocaran eleccions en aquell districte. En el cas que qualsevol altre càrrec públic no electe sigui imputat, també haurà de cessar. En ambdós casos, si l’imputat resulta innocent, es publicarà la notícia a pàgina completa als diaris del país i se l’indemnitzarà corresponentment.

Em sembla una idea força bona. El problema, novament, és que pot passar molt de temps fins que arribi la sentència ferma, i en cas de ser absolutòria, la carrera política de l’afectat pot ser ja irrecuperable. Com se l’indemnitza, llavors?

La clau de volta acaba sent la celeritat judicial. Sense aquesta celeritat, és molt difícil resoldre eficaçment (i amb justícia) el problema que se’ns planteja. A més a més, estem en un país on la mentalitat imperant diu que si t’imputen, és que alguna cosa hauràs fet. Ja es dóna per fet que l’afectat és culpable. I si acaba sent innocent, es creu que probablement sigui degut a la dificultat d’obtenir proves i als defectes del sistema processal, no pas a la possibilitat, real, que l’acusat sigui veritablement innocent.

Tot plegat sembla estar dissenyat per fer servir la justícia i les imputacions com una arma política.

NB: hi ha un argument, que a vegades s’ha fet servir al programa del senyor Cuní, que em sembla força lamentable. Segons aquest argument, com que un imputat té dret a mentir per defensar-se, i mentir hauria de ser incompatible amb l’ètica política, tot polític imputat hauria de dimitir. Per començar, no sé fins a quin punt un imputat té dret a mentir. Té dret a guardar silenci i a no declarar en contra d’ell mateix. Mentir, ja no n’estic segur. I suposant que tingués tal dret, només el tindria en seu judicial, no en seu parlamentària. I si hem d’apartar tots els polítics que menteixein, ja podem tancar el Parlament (només per començar).

Anuncis

L’assignatura de religió

Llegeixo, mig per casualitat, dues entrevistes a la revista Jot Down. Una és a Luis Antionio de Villena, l’altra a José Luis Sampedro. Els dos parlen de les classes de religió, però és sobretot el segon, el senyor Sampedro, qui més durament les ataca. Fins i tot s’atreveix a dir que, amb la Bíblia a la mà, pot negar l’existència de Déu. Els seus arguments, sincerament, farien riure a qualsevol teòleg actual. Sort que estic assegut, perquè sinó cauria de cul. De fet m’entristeix que algú com aquest senyor, que ha estat professor universitari al Regne Unit i als Estats Units, pugui exhibir uns arguments de tan poc nivell (pel que fa a aquest punt en concret, clar).

Arran d’aquestes dues entrevistes, i de la meva pròpia experiència com a alumne (i professor) de tal assignatura, i també de l’experiència de la gent que conec, hi ha tota una sèrie de reflexions que penso que val la pena fer. Cal començar dient que, en aquest país, tothom parla de futbol, política i (sobretot) religió sense ternir-ne ni idea. Sobre religió s’acostumen a dir autèntiques xorrades, bestieses d’un calibre descomunal. Passa també que, en aquest país, l’Església ha exercit una influència molt notable fins fa molt poc temps (quaranta o cinquanta anys, en termes històrics, tampoc són tants). Aquest background és important i seria un error imperdonable no tenir-lo en compte.

També voldria dir que si el principal problema de l’educació espanyola (incloc la catalana, que segueix la mateixa legislació bàsica i, sobretot, els mateixos principis morals) és l’assignatura de la religió, llavors definitivament el problema no té solució — el problema de l’educació, no de l’assignatura de religió. Cal dir, també, que hi ha molts altres països on l’ensenyament de la religió cristiana (sigui catòlica o protestant) és obligatòria, i no em consta que hi hagi els debats (pròpiament hauríem de dir discussions de verduleres) que hi ha, de tant en tant, en aquestes contrades.

Per tal de plantejar el debat en termes constructius, convindria, en la mesura que sigui possible, no ser esclau de les pròpies experiències personals. Entenc que hi pot haver gent traumatitzada (quan jo era petit, un dia, un familiar molt proper em va deixar ben clar quin concepte tenia ell de les monges), i que cadascú ho explica segons li va (un altre familiar molt proper, que va estudiar uns quants anys interna en un col·legi de monges, en tenia una opinió radicalment diferent). Jo he estudiat en un col·legi religiós, he estudiat tres anys de ciències religioses, durant uns anys he pertanyut a una congregació religiosa i he tingut alguna experiència com a professor de religió (i no la recordo, precisament, que en disfrutés). Dono també aquestes dades personals perquè l’objectivitat pura no existeix, i cal deixar clar de quina base parteixo si vull ser honest amb el lector.

Sobre l’assignatura de religió, el primer i més important (i gairebé únic) error que es comet és sobre quin és el seu objectiu. És a dir, quina finalitat té (o ha de tenir) l’assignatura de religió? Aquí recordo perfectament una anècdota del meu noviciat. Teníem una assignatura que es deia Catequètica, i en aquesta assignatura vam llegir, ni que fos per sobre, un document (de fet, és un llibre) titulat Directori Catequètic General (o un nom similar, parlo de memòria). En aquest llibre es diferenciava molt bé entre el que és catequesi i el que és ERE: ensenyament de la religió a l’escola. Bé, el primer que es passava aquesta diferència per l’arc del triomf era el nostre propi director, que quan anàvem a fer classe de religió (per tant, ERE) ens desitjava que ens anés molt bé la catequesi. Vull deixar ben clar que aquest directori no estava escrit per cap associació atea, o anticlerical, o heretge, etc. És un document oficial de l’Església Catòlica, destinat als bisbes. Res de sospitós, doncs, de ser menjacapellans.

Quin és, o quin hauria de ser, l’objectiu de l’assignatura de religió? Al meu entendre, i en la línia del directori, l’objectiu ha de ser que els alumnes coneguin la religió catòlica. Independentment de si hi creuen o no. Des d’aquesta òptica, a mi em sembla molt recomanable que l’assignatura de religió existeixi, que sigui obligatòria i avaluable, ja que es tracta d’una assignatura on s’imparteixen uns coneixements que es poden avaluar, independentment de les creences dels alumnes. Més endavant justificaré per què em sembla recomanable, i de quina forma (i a quines edats, perquè això també és molt important) s’hauria de fer aquest ensenyament.

La catequesi, en canvi, és la formació que es dóna a aquelles persones que són creients. Un cop, doncs, una persona decideix creure en la religió catòlica, la catequesi va encaminada a la seva formació com a cristià catòlic. No es tracta únicament de continguts, sinó també d’actituds, comportaments, etc. Em sembla, doncs, que la diferència és abismal i fàcilment comprensible. El propi directori parla de quins són els espais físics on hauria de tenir lloc aquesta catequesi, i l’escola pública no és precisament entre els primers llocs d’aquesta llista (de fet, dubto que hi figuri).

Com deia, tinc la sensació que el gran problema de tot plegat és que es vol fer passar com a catequesi el que en realitat hauria de ser, tan sols, ERE. Si l’assignatura de religió ha de servir per adoctrinar, malament anem. Si així fos, jo seria el primer en demanar-ne la supressió. Però encara diré més: els resultats són nefastos. Nefastos per a l’Església, vull dir. Mireu, la immensa majoria d’ateus que conec (no tots, però la majoria), i d’ateus anticlericals, han estudiat en col·legis religiosos. Passa, a vegades, que als catequistes de les parròquies els és més difícil treballar amb els nens de col·legis religiosos que no pas els d’aquells que no fan assignatura de religió.

Algú podria dir-me que, en una escola religiosa, amb el seu ideari propi, sí té dret a convertir l’assignatura de religió en catequesi. A aquesta persona li diria, en primer lloc, que es llegeixi bé el directori general per a la catequesi. En segon lloc, li diria el que ja he dit sobre la diferència entre catequesi i ERE: la catequesi va molt més enllà d’uns simples coneixements, i per tant una aula escolar no és precisament el lloc més eficaç per a fer-la. I en tercer lloc li diria el mateix que vaig dir a un director meu de comunitat: veient com surten els alumnes de les escoles religioses, alguna cosa deurem estar fent molt malament. No té cap mena de sentit, al meu parer, seguir insistint en uns mètodes quan els resultats són, a totes vistes, tan negatius.

I per què crec que és apropiat mantenir l’ensenyament de la religió catòlica, entès com donar als alumnes els coneixements generals sobre el catolicisme, amb total independència de les seves creences? Doncs perquè tant si ens agrada com si no, la cultura occidental s’ha construït sobre molts anys de cristianisme, i aquesta emprempta no s’esborra per decret ni deixant passar cinquanta o cent anys. Les religions segueixen sent un fet massa important com perquè la població en sigui ignorant. Algú em podria dir que també caldria ensenyar la religió islàmica, etc. Sí senyor. S’ha de tenir un coneixement bàsic de les religions principals (que cadascú agafi ara el criteri que vulgui per decidir quines religions són principals, no és aquest l’objecte d’aquest article). Tenint en compte, però, el país on vivim, em sembla que és el catolicisme el que ha de ser preferent. De la mateixa manera que s’ensenyen (o s’haurien d’ensenyar) els principals corrents filosòfics, polítics i socials (per exemple el comunisme, etc), tant si els alumnes (o els professors) en són partidaris o no, penso que és molt convenient que l’alumne tingui una bona formació en matèria religiosa. Novament hi insisteixo: tant si hi creu com si no. No es tracta d’això.

Les creences religioses són quelcom molt íntim i personal a la persona, i plantejaments d’aquesta mena demanen un nivell de maduresa que, segurament, no s’assoleix durant l’etapa escolar. Em vaig esgarrifar quan vaig saber que hi havia, no diré on, un projecte per a ensenyar religió al parvulari. El nen de parvulari en té prou amb començar a aprendre a llegir, escriure, etc, com perquè a sobre se li vulgui ensenyar religió. De fet, penso que ni tan sols a primària hi hauria d’haver classe de religió — i cas d’haver-n’hi, hauria de ser molt elemental. Les religions acostumen a ser complexes (el cristianisme ho és molt), i això demana una certa maduresa i capacitat intel·lectual. Penso que són la secundària i (sobretot) el Batxillerat les etapes que millor s’escauen per a l’assignatura de religió. I no em cansaré d’insistir-hi: l’objectiu és que coneguin, no que creguin.

M’imagino que, des d’alguns sectors, se’m dirà que les escoles religioses tenen l’obligació d’anunciar el missatge de Jesús, i que (especialment) jo ho hauria de saber. Sí, ho sé, i no me n’oblido. I potser convindria analitzar, fredament, si aquest anunci les escoles religioses l’estan fent eficaçment. Em temo que no, si ens atenem als resultats. Torno a dir el que ja he dit abans: els plantejaments de fe demanen molta maduresa. Un nen de 10 anys no té, ni de lluny, la maduresa suficient com per a fer-se aquesta mena de plantejaments. I un adolescent de 16? Bé, potser alguns sí. Pocs, segurament.

El que les escoles religioses han de fer, penso jo, és, sobretot, viure l’ideari que pretenen anunciar. Els valors no s’ensenyen a la pissara, sinó que s’ensenyen vivint-los: predicant amb l’exemple. Han de procurar donar, als alumnes, un coneixement suficient del catolicisme, i formar-los en una mentalitat crítica i oberta. Llavors, quan siguin grans, amb la maduresa suficient, els alumnes tindran els elements necessaris per plantejar-se les seves creences — elements que no tindrien si no tinguessin cap mena de coneixement sobre religió i religions, per cert.

No s’ha d’oblidar, mai, que uns són els que sembren, i uns altres els que recullen.

El valor d’un vot

Recordava, fa uns dies, una conversa que em van explicar. Resulta que una persona, en un sopar (al qual jo no vaig assistir) va oposar-se al fet que el vot de totes les persones val el mateix (llei d’Hont a banda). És a dir, que tant val el vot d’una persona que llegeix els diaris, s’informa dels programes dels partits polítics, etc, com el vot d’algú que quan li pregunten quantes eleccions va guanyar Franco comença a dir una, dues, etc (com es va poder veure en un programa de televisió). M’explico, oi? Bé, el cas és que la persona que defensava aquest punt de vista va rebre, segons em van explicar, una sèrie de qualificatius no precisament elogiosos. Més enllà de les reaccions primàries i acusacions diverses, voldria aprofitar l’ocasió per analitzar, amb certa profunditat, el que va dir aquella persona.

Per començar, a mi em sembla obvi que no és el mateix el vot d’una persona informada i atenta a l’actualitat que algú que no té ni la més mínima diferència entre una dictadura i una democràcia. Encara que als ulls de la llei electoral valguin el mateix (novament, llei d’Hont a banda), no és el mateix: no tinc cap mena de dubte que la probabilitat d’aconseguir un parlament de qualitat augmenta quan augmenten les persones que voten informant-se dels partits polítics i de l’actualitat. Quan dic un parlament de qualitat vull dir un parlament que faci bones lleis, prengui bones decisions, etc. I no dic que sigui quelcom infal·lible: dic que la probabilitat augmenta. Les persones cultes també es poden equivocar, i les incultes i ignorants pot ser que (ni que sigui per error) l’encertin.

Dit això, hi ha una puntualització molt important a fer: un parlament és una institució representativa. Representa els ciutadans: els tontos i els intel·ligents, els de dretes i els d’esquerres, els cultes i els analfabets, els que voten i els que no (sí, els que no voten també, ja que, pel fet de no votar, deleguen la seva representativitat als altres), els que estan al dia del que passa al món i els que no. Una altra cosa és la qualitat. Per això el vot de tothom té el mateix valor, independentment d’altres consideracions (com les que hem fet al segon paràgraf). Un parlament no té, per objectiu, representar la millor qualitat dels seus ciutadans, sinó representar-los tan acuradament com pugui. I si els ciutadans són, per dir-ho d’alguna manera suau, poc curosos a l’hora d’escollir els seus representants, doncs mala sort, ja s’ho faran. Potser per això diuen que un país té els governants que es mereix (almenys en democràcia).

Hi ha, a més a més, un altre factor a considerar. Imaginem-nos que vulguéssim ponderar el vot segons la seva qualitat. Quins criteris seguiríem? A qui negaríem directament el vot? Seria qüestió d’estudis? Mala idea, ara gairebé tots tenim l’oportunitat d’estudiar, cosa que no era així quan els meus pares eren joves (per posar un exemple). Fem omplir un qüestionari? I qui redacta les preguntes? I sobre què preguntem? Examinem els ciutadans sobre els programes polítics? I com ens ho fem perquè no copïin? Bé, em sembla que no cal que seguim: a la pràctica, és extremadament difícil quantificar la qualitat del vot d’una persona.

De totes maneres, no voldria acabar sense fer algunes reflexions que crec que són importants. Si democràcia vol dir el poder del poble, llavors el poble no pot defugir les seves responsabilitats. I quan el poble critiqui els seus governants, que comenci mirant-se a ell mateix. Com si els polítics fossin marcians. Clar que amb la llei electoral que tenim i amb uns partits polítics que es pensen que són els reis del mambo, doncs no anirem gaire lluny.

Doblada o subtitulada?

Em trobo al facebook un extracte de Voces en imágenes, un reportatge sobre actors de doblatge, en què n’entrevisten a uns quants. Realment és interessant, val la pena veure’l. Ara bé, he de dir que, en moltes coses, no hi estic d’acord. Però clar, què es podia esperar? Si preguntes a actors de doblatge què prefereixen, doblatge o subtitulat, no és cap sorpresa que s’inclinin pel doblatge. La qual cosa, evidentment, no desqualifica d’entrada els seus arguments. Des de fa uns quants anys que vaig als cines que ofereixen la versió original. I quan compro DVDs o Blu-rays, una de les primeres coses que miro és si ve la versió original i amb quins subtítols ve. Sí, em vaig acostumant, tant com puc, que li la pel·lícula és en anglès, mirar-me-la amb subtítols també en anglès.

Deixant de banda el que jo faci o deixi de fer, aprofito l’ocasió per fer algunes reflexions sobre el fet que, en el nostre país, les pel·lícules es mirin, de forma molt majoritària, en versió doblada, cosa que passa en pocs països del món. A la pregunta de quina de les dues versions és millor, penso que la resposta és molt clara: la versió original sense subtítols, i que sigui l’espectador qui conegui els idiomes en què es parla a la pel·lícula. Òbviament, això és dificilíssim. Per exemple, mirava l’altre dia A Royal Affair (títol original: En Kongelig Affære, en danès). És una pel·lícula bàsicament en danès, amb alguns fragments en anglès i alemany. Difícil dominar tots tres idiomes. O per exemple Inglorious Basterds on hi ha anglès, alemany, francès i una mica d’italià. Difícil, novament, dominar tots quatre idiomes. De totes maneres, per més difícil que sigui, aquesta és la versió millor: la veu dels actors, els idiomes originals, sense distreure’s llegint subtítols.

Però com que som gent sensata i som conscients que molt poques, poquíssimes persones es poden permetre aquest luxe, hem de triar: doblatge o subtitulatge? Doncs depèn. Jo m’inclino pel subtitulatge. I en això estic radicalment en contra del que, repetidament, diuen els actors de doblatge que surten al reportatge de què parlava: el cine és imatges, però no només imatge. És també so, veu. I els actors parlen en un idioma determinat, el que sigui. I per més bo que sigui l’actor de doblatge (en general els dobladors espanyols són molt bons, s’ha de reconèixer), no és la veu de l’actor. Pot ser millor o pitjor, però no és la seva. I gran part de la feina de l’actor és la seva veu. I jo vull sentir la seva veu, perquè és la versió autèntica (que hi insisteixo: pot ser millor o pitjor, però és l’autèntica, l’original).

A més a més, a mi, personalment, m’agrada sentir la sonoritat de l’idioma original. Cada idioma sona diferent. Compareu, per exemple, com sonen l’anglès, el francès, l’italià, l’alemany o el noruec (o danès), per exemple. Ja sé que això és quelcom molt personal. Però a mi m’agrada. M’agrada sentir l’autor parlant en el seu idioma, amb el seu accent, etc.

A vegades s’addueix, en favor del subtitulatge, que ajuda a aprendre anglès (per a aquelles pel·lícules en què n’és l’idioma original). Bé, això és relatiu. En una cosa ajuda: a anar acostumant l’oïda. Però clar, si tens els subtítols en castellà (ja que acostumen a ser en castellà i no en català), doncs poca cosa faràs. Per això jo, sempre que puc, me’ls poso en anglès, i intento entendre el que diu l’autor sense haver de recórrer al subtítol. No sé si la meva oïda ara està més afinada per a l’anglès, però almenys practico l’idioma en una dimensió (el listening) que és difícil de practicar — no estic envoltant de parlants d’anglès.

En contra del subtitulatge s’argumenta que distreu, ja que has de perdre temps llegint. Això és molt relatiu. Si no hi estàs acostumat, doncs sí. Sí, et pots perdre detalls. Però un cop t’hi acostumes, passa menys. No oblidem, tampoc, que de distraccions, mirant una pel·lícula, n’hi ha moltes (cansament, avorriment, etc). Vull dir que cap espectador presta una atenció total i absoluta a la pel·lícula. En aquest sentit, es pot fins i tot argumentar que els subtítols poden ajudar l’espectador a concentrar-se, ja que per força ha de fixar els ulls a la pantalla si vol entendre què diuen els actors.

Un dels entrevistats al reportatge diu que, a vegades, els subtítols només ofereixen un resum del que diu l’actor. Això és cert. Sovint mutilen. Però això té fàcil solució: millorar els subtítols. I tampoc podem posar la mà al foc perquè el doblatge sigui perfecte.

En el fons, és una qüestió de preferència i de comoditat. A Espanya (i en això hi incloc Catalunya), un país en què la gent no està gaire acostumada a aprendre idiomes, el doblatge impera i és el que gairebé tothom troba més còmode. Als països anglosaxos la majoria de pel·lícules no cal ni doblar-les ni subtitular-les. A Portugal, en canvi, se subtitula tot. Pels motius adduïts, prefereixo la versió original amb subtítols. Jo animaria que les pel·lícules d’idioma anglès es miressin amb subtítols. I quan un se les compra, mirés de posar-les amb subtítols en anglès. És una eina que pot ser molt profitosa per millorar el propi coneixement d’aquest idioma.

El doblatge és molt còmode, sense cap mena de dubte, i la majoria de (però no tots els) doblatges són molt bons, però no deixa de ser una altra versió, diferent, de la pel·lícula. I a llegir els subtítols, un s’hi acostuma més ràpid del que es pensa.

NB. M’oblidava d’un argument, esperpèntic, que fan servir al reportatge de què parlava al principi. Diuen que les novel·les (citen fins i tot la Bíblia) sempre es llegeixen traduïdes. Aquest argument és un insult a la intel·ligència. Els llibres no són mitjans audiovisuals — les pel·lícules sí. La versió equivalent del subtitulatge serien les edicions bilingües: una columna en l’idioma original, una altra en el traduït. Això només es fa en el cas de la Bíblia, per a especialistes en la matèria — a part del fet que traduir la Bíblia és molt difícil, deixant de banda els problems de crítica textual; no entraré en aquesta matèria perquè al cap i a la fi no estic escrivint un article de teologia o d’exègesi bíblica. Diuen els del reportatge que el doblatge és una traducció. També ho són els subtítols! Clar que, amb els subtítols, no cal renunciar a la versió original. Com sí passa amb el doblatge.

Metàfores constitucionals

Desde Aristóteles sabemos que “la justicia es tratar igual lo que es igual y desigual lo que es desigual”. — Toni Comín

Que nadie se confunda: no es que aceptásemos la pertenencia a España porque nos obligase la Constitución, sino al contrario, aceptábamos la Constitución porque estábamos de acuerdo en pertenecer a España. — Toni Comín.

Quan la vaig veure per primer cop, vaig passar de llarg de la carta oberta que Toni Comín (filòsof i militant del PSC) va escriure a José Bono, publicada al número de gener-febrer de 2013 de la revista El Ciervo. Dic que vaig passar de llarg perquè vaig considerar que la seva lectura no valia la pena. Bàsicament perquè penso que és completament inútil i ingenu esperar que algú com José Bono pugui modificar la seva postura sobre com han de ser les relacions entre Catalunya i Espanya (que és aquest el tema que tracta el senyor Comín a la seva carta oberta). Ahir a la nit, però, vaig llegir-la, i m’alegro d’haver-ho fet. Tot i que hi ha certa dosi d’ingenuïtat, hi ha bastantes coses en què hi estic d’acord, i al meu entendre les expressa força bé. Ara bé, em reafirmo en la meva opinió que és ingenu intentar esperar que algú com el senyor Bono entengui (ja no dic comparteixi, ni que sigui en ínfima part) els arguments que exposa el senyor Comín. Per tant, penso que aquesta carta, tot i que dirigida al José Bono, en realitat es pot considerar més aviat dirigida als lectors que vulguin conèixer les opinions del senyor Comín. Cosa que em sembla molt bé.

Tot i que sóc un ferm defensor de la separació de l’Església i l’Estat, a vegades pot anar bé comparar la teologia i la política. Ara que tant es parla de la Constitució Espanyola, vindria bé recordar una mica el que, segons el teòleg suís Hans Küng (de qui he llegit les seves memòries, i a qui exhorto a publicar, d’una vegada ja, el tercer volum, aviam si el bon home se’ns morirà abans d’haver-les enviat a l’editorial Piper), el Concili Vaticà II va fracassar perquè va acabar sent un compromís entre les dues faccions que hi havia: la curialista i la reformista (odio els termes progressista i conservador aplicats a la teoligia, em sembla una barbaritat). Com que es va inentar satisfer tothom, al final ha estat com un llençol que dues persones estiren de dos cantons diferents i s’acaba esquinçant per la meitat. Això podria explicar, en part, la situació interna de l’Església Catòlica actual.

Penso que amb la Constitució ha passat una cosa semblant. No tant perquè fos el fruit d’un compromís resultat de la lluita de dues o més faccions (que probablement hi eren), sinó perquè les seves paraules es poden interpretar de moltíssimes maneres diferents. El títol vuitè, d’ordenació territorial de l’Estat, per exemple, acostuma a considerar-se poc precís, poc concret. Definir que Espanya és una nació i que a dins seu hi ha nacionalitats (com fa el famós article segon) és una xorrada tan grossa i escandalosa que hauria de fer enrogir de vergonya els seus redactors. Si nacionalitat és la qualitat de pertànyer a una nació, és semànticament incorrecte admetre una nació i diverses nacionalitats. O hi ha una nació (i per tant una sola nacionalitat) o bé diverses nacionalitats (i per tant diverses nacions). Però una barreja, com fa la Constitució espanyola, és un insult a la intel·ligència.

I no diguem ja l’article 3.3 (esmentat a la carta del senyor Comín), que diu que la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección. Per començar, un nou insult a la intel·ligència. Parla l’article de modalitats lingüístiques. Què cony vol dir això? Què és una modalitat lingüística? La manera com a la província de Madrid es pronuncia la lletra s? El leísmo de Valladolid? Expressions com ara lo he caído, en lloc de se me ha caído? Els idiomes de l’Estat diferent del castellà són també (i només) modalitats lingüístiques? I què cony vol dir especial respecte i protecció? Que no t’insultin? Que no et detinguin? Aquest article 3.3 és com si no hi fos, perquè no vol dir res, no diu res, es pot interpretar de milions de maneres diferents (i fins i tot contradictòries). Aquesta és la genial Constitució que ens van llegar els seus tan il·lustres pares (amb tot el meu respecte pel senyor Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón), i tan ingènuament votada pels catalans nascuts i amb dret a vot l’any 1978.

Dic tot això arran de la coneguda metàfora que feia servir el senyor Bono: Lo que no se puede es jugar al ajedrez y decir que el alfil ahora se mueve diferente y que, si no es así, te llevas el tablero (a la qual li respon molt encertadament el senyor Comín: En Cataluña hay cada vez menos ganas de jugar al ajedrez, visto que en la partida territorial el tablero es propiedad del resto de España). Les regles dels escacs són clares, precises i no subjectes a interpretacions variables. La Constitució, sens dubte, no. Una Constitució que, i segueixo amb les pròpies paraules del senyor Comín, cuando fue sometida a referéndum recibió un apoyo muy mayoritario de la sociedad catalana — porque era vista como una ocasión única en toda la historia contemporánea de España de que Cataluña pudiera desarrollarse dentro del Estado con pleno reconocimiento a su identidad cultural y lingüística, con un grado suficiente de autonomía competencial y, por tanto, de poder político, y con una razonable justicia financiera — no ha ido como se esperaba.

Bé, no ha anat com s’esperava a Catalunya, sens dubte. Vull dir que les expectatives que nosaltres teníem eren unes, i les que deurien tenir a Espanya unes altres. I probablement diferents i fins i tot antagòniques. Seguint amb la metàfora dels escacs, diu el senyor Comín que no som els catalans els que estem canviant les regles del joc, sinó la España centralista quien las ha ido cambiando poco a poco durante los últimos treinta años de democracia. Es la España poco amante de la diversidad, con poca o nula cultura federal, quien ha decidido que los alfiles se mueven como torres, los caballos como la reina y los peones como alfiles. En això hi estic parcialment d’acord. La Constitució és, first and foremost, una llei. Una llei que atorga drets i obligacions, regula el funcionament d’unes institucions, etc. Aquesta llei ha sofert alguns, petits canvis, al llarg del temps. Les regles de joc, bàsicament, no s’han canviat. El que ja canviat ha estat la manera d’usar-les i fins i tot d’interpretar-les. Efectivament, el tauler és propietat del resto de España. Això ha estat així sempre, no ens n’oblidem. Una cosa és que, durant un temps, degut a la bona voluntat de certs polítics (i potser a pactes i acords verbals), s’ha fet un ús de les regles que ha tingut uns efectes més o menys beneficiosos per a Catalunya, i una altra és que aquestes regles de joc no es puguin usar amb d’altres finalitats. Puc usar la Constitució per a transferir, per exemple, el trànsit a la Policia de la Generalitat (cosa a la qual, per cert, no hi obliga la Constitució), però també la puc fer servir per fer una llei armonitzadora que, amb l’excusa de mirar per l’interès general de l’Estat, lamini competències autonòmiques (article 150.3). Això no és canviar les normes del joc.

Parlant de la tan famosa sentència del Tribunal Constitucional en referència a l’Estatut d’Autonomia del 2010, el senyor Comín fa servir dues paraules que, al meu entendre, són molt perilloses: pacte constitucional. Quin pacte, i entre quines parts? Entre Catalunya i Espanya està clar que no (Catalunya va votar la Constitució com a part d’Espanya, com a part de la nació espanyola, que és la que es va autodeterminar). Penso que és important aclarir aquests conceptes. Des d’alguns sectors del nacionalisme espanyol es diu que els catalans ens vam autodeterminar quan vam votar a favor de la Constitució espanyola. Això és mentida. Catalunya va votar aquella Constitució no com a nació independent, sinó com a part integrant de la nació espanyola. No va ser, ni de lluny, un exercici d’autodeterminació. L’única nació que es va autodeterminar va ser Espanya. Convé tenir clar que, els catalans, al votar a favor d’aquella Constitució, en realitat ens vam refiar de la paraula, de les (suposades) bones intencions dels polítics espanyols de torn. Vam acceptar un text que els donava moltes eines per ser usades en contra de Catalunya (tal com s’està demostrant des de fa uns anys, i la sentència del 2010 no n’és sinó una palmària constatació), però que confiàvem que no es farien servir en tal sentit. Vam actuar de (massa) bona fe. Per això ara els catalans ens sentim enganyats, i els espanyols no entenen per què. Naturalíssim! Ells apel·len al text de la Constitució i a la (legítima) interpretació que en fa el Tribunal Constitucional. I nosaltres apel·lem a un suposat pacte constitucional, basat únicament en el bon rotllo i les bones intencions. Resumint: que l’any 1978 vam ser tots plegats (els catalans, vull dir) una colla de pardillos. I quan penso que entre els pares de la Constitució catalans hi havia advocats… I que consti que penso que s’equivoca del tot el senyor Comín quan diu que la Constitució no hauria durat ni deu minuts si Catalunya hi hagués votat en contra. I en l’hipotètic cas que així fos, hauria estat per raons d’oportunisme polític, no per raons legals o de legitimitat política.

Ara bé, té tota la raó el senyor Comín quan es pregunta si el camí constitucional de reforma (de la Constitució) està realment obert i és transitable. La resposta és òbvia: no! Per l’amor de Déu! Hi ha dues maneres per reformar la Constitució: la curta i la llarga. La curta és la que es va aplicar per establir el sostre de deute públic (en un temps rècord, per cert: uns deu dies, si no em falla la memòria). Només calen tres cinquenes parts (és a dir, el 60%) dels vots afirmatius de Congrés i Senat (o majoria absoluta al Senat i dos terços al Congrés), i avall que fa baixada! Referèndum? Només si el demanen el 10% dels diputats o del senadors. Aquesta és la manera curta (article 167). Hi ha la llarga, que s’aplica quan es vol fer una reforma total, o bé la reforma afecta al títol preliminar, al capítol segon secció primera del títol primer, o al títol segon (article 168). En aquest cas, el procés és molt més llarg: cal que tant el Congrés com el Senat aprovin la reforma amb dos terços favorables dels vots. Acte seguit es convoquen noves eleccions, i les noves Corts que surtin hauran de ratificar la decisió (aquí no acabo d’entendre exactament de quina decisió es tracta), estudiar el nou text i aprovar-lo novament amb els dos terços favorables dels vots (tant al Congrés com al Senat). Finalment, i sense que calgui que ningú el demani, se celebrarà un referèndum per a ratificar la reforma. Fàcil, oi? Un últim apunt: per a modificar el títol vuitè, que afecta les autonomies, no cal seguir el mètode llarg, sinó el curt. Avís per a navegants. Això és el que, en la nostra infinita ingenuïtat (i tenint en compte les difícils circumstàncies d’aleshores) vam votar els catalans en aquell referèndum de 1978.

A partir d’ara deixem l’àmbit de la llei per passar al de la política. Diu el senyor Comín que sólo desde el nacionalismo español se puede llegar a negar que Cataluña sea una nación. Sólo desde el nacionalismo catalán se puede llegar a negar que Cataluña pueda compartir un mismo Estado con otras naciones de España. Bé, la primera part de l’afirmació em sembla òbvia, i la comparteixo: qui és nacionalista espanyol no té més remei que negar que Catalunya és una nació, perquè si ho accepta, està dient que la nació espanyola, tot i existir, no inclou una part que consideren que sí que hi està inclosa (bé, segons per a què, òbviament). De totes maneres, en la segona part de la frase del senyor Comín no hi estic del tot d’acord. Penso que el nacionalisme català no ha de negar, necessàriament, la possibilitat de compartir Estat amb d’altres nacions de l’actual estat espanyol, sempre i quan es faci amb unes determinades condicions. El que passa és que cada cop es veu més clar que això és altament inviable — per no dir directament impossible. I aquesta negació tant es pot fer des del nacionalisme català com des de l’espanyol (fins i tot si accepta que Catalunya és una nació).

I torno novament ara a la teologia: la unitat d’Espanya no és un dogma de fe. Segurament molts espanyols estan convençuts, íntimanent, que Espanya existeix des d’Adam i Eva, que Déu mateix la va crear. Només així es poden entendre algunes afirmacions que s’han sentit des de destacats polítics (com ara Esperanza Aguirre), segons la qual Espanya és una nació amb 3000 anys d’història (o sigui que ja existia en temps de Jesucrist, de l’Imperi Romà), o quan diuen que tal o qual emperador romà era un español universal (tal expressió, a més a més, és un insult a la intel·ligència). Doncs miri, no. Espanya no la va crear Déu Nostre Senyor, ni té tres mil anys d’història. Podríem discutir si va néixer (suposant que les nacions tinguin data de naixement com en tenim les persones) amb els Reis Catòlics o amb la Guerra de Successió de 1714 o bé amb la Guerra del Francès — que ells anomenen de la Independencia — de 1812, aprox.

Està el dret a decidir reconegut, ni que sigui (molt) implícitament, a la Constitució espanyola de 1978? El senyor Comín apel·la al preàmbul (pueblos de España), uns suposats drets històrics que serien previs a la Constitució i que aquesta actualitza. Bé, la resposta fàcil i ràpida és l’article 2, que diu clarament que la Constitució es fonamenta en la unitat indisoluble de la nació espanyola, a la qual considera pàtria comuna i indivisible dels espanyols. Per tant, qualsevol apel·lació a uns suposats drets històrics (i no diguem ja al preàmbul, que no té valor jurídic sinó que, com a molt, interpretatiu), queda completament descartada. Per tant, ha de quedar clar que la Constitució espanyola no permet el dret d’autodeterminació, i en conseqüència no pot ser acceptada com a marc de referència per l’independentisme català. Comparteixo plenament el que diu el senyor Comín, ja cap al final de la seva carta: ¿quién puede asegurar que, por mucho que la actual Constitución lo impida, la secesión no se acabará produciendo? No sería el primer ejemplo que nos proporciona la historia europea del siglo XX de un cambio político profundo al margen de la legalidad vigente.

I ja per acabar. A vegades, quan es fan comparacions amb d’altres estats més o menys descentralitzats (com ara Alemanya), es discuteix sobre si les comunitats autònomes espanyoles tenen més o menys competències que els Länder alemanys, etc. Penso que la qüestió està desenfocada. No és (únicament) una qüestió de competències. És també, i sobretot, una qüestió de respecte. Per això comparteixo també les afirmacions del propi Comín: Creo que los catalanes sólo optarán por quedarse [a Espanya] si se saben plenamente respetados: el reconocimiento del “derecho a decidir” es, hoy, la única garantía definitiva de este respeto.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur