Out of time

Som el fruit del passat

Month: Agost, 2017

KWZ IG Blue-Black

Blue_Black_B_e9ec1a27-57fb-4003-bc80-b0e807667b3d_1024x1024

Fa uns quants mesos, no recordo quants, potser fa fins i tot un any, vaig veure per internet una review d’una tinta d’un fabricant polonès, KWZ. Era una tinta ferrogàl·lica, suposadament de color turquesa (Nota: en tintes d’estilogràfica, el color “turquesa” no és un color blau-verd, sinó un color blau clar, blau cel, com el de l’aigua del mar del Carib que surt a les pel·lícules, però sense tirar a verd). El reviewer posava molt d’èmfasi en una propietat de les tintes ferrogàl·liques: que, amb el pas del temps (qüestió de minuts), s’enfosqueixen i canvien de color. Efectivament, al vídeo es veia amb tota claredat que, en pocs minuts, aquell turquesa agafava un to més propi d’un blau fosc o fins i tot d’un blue-black.

Jo ja tenia una tinta ferrogàl·lica, però d’un altre fabricant (Rohrer & Klinger), i la veritat és que m’havia deixat molt decebut, pel seu color poc saturat i per ser una tinta “dry”. Des d’aquella review que volia tenir, algun dia, una tinta ferrogàl·lica. Fins que no fa gaire, a l’estiu, vaig trobar una botiga holandesa (a través de la web, jo no he estat mai a Holanda) que en venien (de tinta ferrogàl·lica KWZ), i en vaig comprar dues ampolles: una de color vermell, i una altra de color blue-black (que és la més ferrogàl·lica del fabricant). Desgraciadament una de les dues no estava en estoc, i em vaig haver d’esperar una setmana. Van arribar. La tinta vermella, efectivament, era ferrogàl·lica: s’enfosquia com una “mala cosa” en qüestió de segons. L’altra… bé, l’altra, la blue-black, no s’enfosquia. Vaig mirar la capsa i resulta que no era ferrogàl·lica. Em vaig posar en contacte amb la botiga i es van oferir a enviar-me, free of charge, la que havia demanat. I, oh sorpresa, tampoc estava en estoc! Aquest cop em sembla que m’he hagut d’esperar més. Dissabte passat em van dir que l’enviaven, i divendres passat m’ha arribat. Efectivament, és la ferrogàl·lica que havia demanat en un principi.

Com ja vaig comprovar amb les altres dues ampolles, les tintes d’aquest fabricant fan una olor bastant forta a xocolata o cacaolat. Personalment no em molesta. He llegit per internet que, temps enrere, l’olor era encara més forta. A més d’això, la primera impressió visual que dóna la tinta és de no ser líquida, de ser una substància viscosa. Però és només una impressió, que es veu sobretot als contorns. La tinta és perfectament apta per a estilogràfiques, tot i que (com tota tinta ferrogàl·lica) exigeix que se sigui més curós en la higiene de les plomes.

IMG-2172

Puc dir també que ja he provat la tinta. Primer, en un dip pen; després, a la meva Sailor EF (plomí d’or de 21 K). Amb el dip pen els resultats han estat els que m’esperava: una tinta d’un color blau intens, ben saturada, que s’ha enfosquit en molt poc temps agafant un color molt pròxim al negre. En canvi, amb la Sailor… el resultat ha estat diferent. Per primer cop, i sense que serveixi de precedent, us poso una foto comparativa.

IMG-2173

Vol dir això que la tinta no és prou bona, o que la meva ploma no funciona del tot bé? No necessàriament. Sí és cert que últimament la Sailor em preocupa, la tinta (tant aquesta com la que hi havia abans, Sailor Blue-Black) surt menys saturada del que ho feia temps enrere. Però també se sap que un dip pen sempre escriu diferent (més “intensament”) d’una estilogràfica. Fins i tot si hagués sucat el plomí de la Sailor a l’ampolla, hauria escrit diferent de com ho fa ara. No oblidem, tampoc, que cada estilogràfica escriu diferent fins i tot amb el mateix paper i la mateixa tinta.

Encara és d’hora per a fer un judici definitiu sobre aquesta tinta. Cal que vagi fluint per l’estilogràfica, cal que la provi en d’altres plomes i en d’altres papers. No puc amagar que el seu rendiment en la Sailor m’ha decebut, però és que no fa ni una hora que l’he posada. És massa aviat. Jo estic força convençut que em satisfarà i que després d’aquesta ampolla en seguiran d’altres.

 

Anuncis

Això del Neymar

(Avís: no acostumo a parlar de temes esportius. Crec que ho he fet un sol cop abans, parlant d’un dia que em van convidar al Camp Nou. Que no serveixi com a precedent).

Es veu que hi ha sarau al Barça perquè un dels jugadors, que es diu Neymar (no sé si ho he escrit bé), se’n vol anar. El “problema”, però, és que té una “clàusula de rescisió” (ho he escrit bé?) d’uns 200 milions d’euros, aproximadament. I clar, a alguns els ha faltat temps per posar-se les mans a cap. Dos-cents milions d’euros per un futbolista! Un tio (això ells no ho diuen, ho dic jo) que es dedica a fotre patades a una pilota (això sí, patades molt boniques) i a fer-la entrar en una porteria! Un, al Facebook, deia que és una falta de respecte als altres. Un altre deia que si no hi havia diners per a les pensions.

De tant en tant surt el debat (una variant de “quants diners han de cobrar els polítics”, que de tant en tant també surt) de si els futbolistes cobren massa, etc. Recordo una persona que criticava un catedràtic de Teologia Moral per ser soci del Barça. Podria donar noms i cognoms, perquè els sé. Però no cal.

Com fàcilment us podreu imaginar, a mi el que cobri aquest senyor me la porta ben fluixa. Al cap i a la fi, i per si algú encara no ho sabia, el Barça és una entitat privada que té tot el dret de pagar el que li doni la gana als seus treballadors (jugadors de futbol inclosos). I si el Barça es pot permetre de pagar aquests sous, és perquè té ingressos suficients per a fer-ho. Ingressos que, fins on jo sé, no vénen d’activitats delictives (tot i que potser convindria dubtar-ho una mica, tenint en compte que el senyor Rosell, ex-president del Barça, està en presó preventiva… o potser al capdavall això no hi té res a veure). Per tant, tant des del punt de vista legal com moral, jo no veig cap inconvenient perquè el Barça pagui tants diners a un jugador de futbol, o que exigeixi 200 milions perquè algú li fitxi tal o qual jugador. Que consti que, al seu moment, Neymar va firmar el contracte que imposa aquesta clàusula, o potser m’equivoco?

Ara bé, en “termes generals”, és moral que un jugador de futbol cobri tants diners, una quantitat desorbitada si la considerem, per exemple, amb el sou d’un metge? El senyor Xavier Sala i Martín ja va explicar en part, en algun lloc, per què passa això. Venia a dir que Messi només cal que marqui un gol un cop perquè tots els habitants del planeta el puguin (hipotèticament) disfrutar. Cosa que no passa amb, per exemple, un fabricant de galetes, que ha de fabricar tantes galetes com gent en vulgui disfrutar.

Però no ens posem tècnics. Neymar cobra el que cobra i Messi cobra el que cobra, bàsicament, perquè a gairebé tot “quisqui” li agrada el futbol, i a la immensa majoria de gent els la sua la medicina. Busqueu, per altra banda, els sous dels jugadors de bàsquet, de hàndbol, de rugby, etc, a veure si són tan alts. I després compareu la quantitat de gent que segueix aquests esports.

M’explico, oi?

El panorama informatiu eclesiàstic

De tant en tant (o sovint) poso notícies al Facebook (i aquí al blog) relacionades amb coses que passen a l’Església. Evidentment, si poso aquestes notícies és perquè hi ha algú que les publica. I de la mateixa manera que cada diari té les seves tendències (eufemísticament anomenades “línia editorial”), els qui publiquen notícies de l’Església també tenen la seva “línia editorial”, i em sembla que es preocupen molt menys d’amagar el “plumero”. Cosa que no és necessàriament dolenta, dins d’uns límits.

Una web que a Catalunya té molt mala fama (per la majoria) és Germinans Germinabit. D’alguna manera, trenquen una línia vermella que sembla ser acceptada tàcitament: no fer crítiques, i menys personals. Hi ha mitjans que es “limiten” a lloar persones, institucions, iniciatives, callant allò que no els agrada o que no és de la seva tendència, o a criticar-ho veladament. Els de Germinans, si alguna cosa no els agrada, ho diuen. I si consideren que tal o qual persona fa coses incorrectes, ho diuen. No amagen ni les seves fílies ni les seves fòbies.

Vull dir, amb això, que m’agrada Germinans? No, tot i que els llegeixo cada dia. Gràcies a ells me n’entero de bastantes coses. Si no m’agraden és perquè són un mitjà informatiu político-religiós. I a vegades em pregunto què pesa més, si la política o la religió. Almenys no se n’amaguen. Del tot a favor de la unitat d’Espanya i contra qualsevol forma de “nacionalisme” català. A vegades tinc la sensació que ja han donat per perduda l’evangelització als “autòctons” i que se centren en la immigració (si és castellanoparlant, evidentment), però això ja és una sospita personal meva.

Una altra web que visito diàriament és Infocatólica. No em consta que tingui tan mala fama a Catalunya, potser perquè, a diferència de Germinans, no han concentrat les seves crítiques a les diòcesis catalanes en general i a l’arquebisbat de Barcelona en particular. Tot i que no en fan tanta bandera com els de Germinans, ells també tenen la seva tendència política en favor de la unitat d’Espanya. Clar, són un mitjà “nacional”.

Hi ha també Adelante la Fe, que de tant en tant es dedica a tirar floretes al “Caudillo” (i a Blas Piñar). Tenen una espècie de “partnership” amb Rorate Coeli, una web en anglès, que també segueixo, i de la qual no recordo haver llegit cap article parlant de polítics, dictadors, etc.

I ja que parlem de Rorate, passem a citar els mitjans en anglès que acostumo a llegir. Rorate és un que m’agrada molt. Church Militant també són molt bons, i de fet en sóc subscriptor premium (és a dir, deu dòlars al mes). I, last but not least, tenim Novus Ordo Watch, que tot i ser els més “radicals” (són sedevacantistes!), també acostumen a ser els més “catxondos”, amb l’humor més afilat.

Algú podria dir que sóc monotemàtic, en el sentit que tots aquests mitjans són “conservadors”. En part, sí. Però per altra banda, si els poséssim en una sala junts segur que acabarien a “matar”: perquè Church Militant no és “lefebvrista”, Rorate sí ho és (a indignació de Church Militant) i Novus Ordo és, com ja hem dit, sedevacantista — als de Church Militant els consideraria uns “blandengues” Novus Ordo, modernistes, i als de Rorate Coeli “semi-tradicionalistes”, sedevacantistes a la pràctica però no a la teoria. Segons els de Church Militant, el sedevacantisme tindria el seu origen en l’infern…

Un apunt per acabar, i que crec molt important, sobre Germinans Germinabit. El seu àmbit informatiu és bàsicament català, a diferència d’Infocatólica. Tenen tot el dret de tenir les seves idees polítiques i fer-ne bandera, sens dubte. Quina influència té això, però, en el seu missatge religiós i la denúncia que sovint fant de coses que consideren abusos? Doncs al meu entendre, una influència negativa. M’explico.

Si jo faig bandera, al mateix temps, d’una opció religiosa i una de política, és difícil que pugui fer arribar el meu missatge a qui només comparteix una de les dues opcions. D’alguna manera, estic lligant l’una amb l’altra. Estic força convençut que si Germinans “passés” de temes polítics (relacionats amb el nacionalisme/independentisme), el seu missatge podria calar molt més. Perquè estan fent molt fàcil l’associació que el “conservadorisme” catòlic és cosa dels “nacionalistes espanyols”, i que si ets “nacionalista català”, llavors has de ser “progre” en qüestions religioses. I no té per què ser així. Només cal que llegiu el meu blog, per exemple.

I és una llàstima, perquè mentre sí hi ha vincles entre certes “opcions” polítiques i la moral catòlica (com ara l’avortament, per exemple), no veig per què, si vull ser un bon catòlic (almenys segons ho entén Germinans), he de ser anti-independentista. M’explico, oi?

Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur