Out of time

Som el fruit del passat

Month: Juny, 2015

Que no us embauquin

Llegia ahir a Nació Digital una ressenya sobre un llibre escrit per Juan Carlos Monedero. Alguns el coneixereu perquè durant un temps va estar a Podemos (diria que n’és fundador, juntament amb Pablo Iglesias i alguns altres), però que temps després va deixar el partit. També hi va haver certa polèmica, si mal no recordo, amb algun assessorament que havia fet a algun país sudamericà, que va cobrar molt generosament, segons diuen, i que diuen que si no va declarar a Hisenda.

Bé, la qüestió és que s’ha publicat un llibre-conversa amb el senyor Monedero. En aquest llibre, Juan Carlos Monedero hi fa unes afirmacions que a mi em van deixar molt parat. La meva primera reacció va ser: “clar, això ho diu ara, que ja no està al partit”. Però, com sempre, s’ha de llegir fins al final, i no deixar que l’alegria us domini a mig article — no fos cas que a l’acabar us enduguéssiu una profunda decepció.

Vegem una primera cita:

Nosaltres creiem que només se solucionarà el problema territorial d’Espanya quan ens hi enfrontem amb tota la seva radicalitat, és a dir, quan concedim als diversos pobles d’Espanya la possibilitat de no pertànyer als pobles d’Espanya. Només quan concedeixes aquesta possibilitat els estaràs concedint la possibilitat de dir: “Jo vull quedar-me amb vosaltres”. Estic convençut que aquest serà el resultat.

Quedeu-vos sobretot amb l’última frase, perquè és la clau de volta de tot plegat. També diré una cosa: exceptuant aquesta última frase, estic completament d’acord amb el que diu. Si de debò es vol solucionar, s’ha d’acceptar que passi el que no t’agradaria que passés. Però si Monedero accepta enfrontar-se al problema “amb tota la seva radicalitat”, no és perquè estigui diposat a acceptar el que pasi, sinó tot el contrari: perquè està convençut que passarà el que ell vol que passi. És com jugar al pòquer amb les cartes marcades i dir “que guanyi el millor”.

Segons Monedero, Podemos és un partit profundament respectuós amb el dret a decidir. Quedeu-vos amb aquesta frase, cap al final en tornarem a parlar. Segons ell, és necessari “reinventar” Espanya, i a tal fi cal assumir el principi d’autodeterminació dels pobles. Després veurem en què queda aquest principi. Però seguim:

Si els catalans se senten poble, de quina manera no els donaràs la confiança perquè escullin quin tipus d’organització política volen tenir? Per què no han de tenir dret a decidir en quina organització estatal volen viure?

De moment, la cosa sembla anar bastant bé (passarem de moment per alt aquell detall del resultat, que comentava abans). Però ep! Atenció ara, que en ve una de grossa:

El referèndum del 9-N va ser una senyal que hi ha una part important de les catalanes i catalans [sic] que volen trobar un nou marc d’inserció en el conjunt de l’Estat, on se’ls respecti la seva diferència.

Aquest home ens pren per imbècils. Dir que el resultat del 9-N va ser a favor de l’autodeterminació és simplement ser idiota. El 81% dels que van votar ho van fer clarament a favor de la independència, que com el seu propi nom indica vol dir no estar en cap marc d’inserció en el conjunt de l’Estat (utilitzant la verborrea de Juan Carlos Monedero). Què, us comenceu a decebre?

Amb aquestes premises, tots els massatges i rasptallades dient que si Catalunya és una nació abans que Espanya, que si Espanya és una nació tardana, que si pitos i que si flautes… fullaraca. Encara que digui algunes veritats, com quan diu que “[n]o se m’escapa que la intolerància i el tancament de l’espanyolisme han fet que molta gent senti Espanya com una presó”, etc.

Quina és la solució, segons Monedero? Vegem-la:

Hem d’anar cap a un procés constituent [sic] en què els diversos pobles d’Espanya escullin la forma d’organització territorial que desitgen. Sigui quina sigui. És molt millor fer-ho de manera col·lectiva que a través de referèndums com el d’Escòcia.

Hi insisteixo: aquest home ens pren per imbècils. Ens ven la mateixa mercaderia com si fos nova de trinca. Un “procés constituent en què els diversos pobles d’Espanya escullin la forma d’organització territorial” que desitgin? Perdoni, però no va ser això la Constitució de 1978? Fer-ho “col·lectivament” (tipus “entre tots ho farem tot”), no és precisament la manera perquè la voluntat catalana quedi dissolta en el magma dels “diversos pobles d’Espanya”? No m’estranya que digui que “[é]s molt millor fer-ho de manera col·lectiva que a través de referèndums”: amb la segona és fàcil independitzar-te, amb la primera és pràcticament impossible.

A mi no m’enganyes, Monedero. Nois, no us deixeu embaucar.

Anuncis

Un “simple” postit.

I

Al cap de poc temps d’estar a l’empresa, però quan jo ja vivia al poble, un divendres (crec que era un divendres) a la tarda, s’havia de gravar una targeta. Pel motiu que fos, jo havia de marxar. Un company de feina, el que llavors seia al meu costat (a l’esquerra, ja que a la dreta hi tenia una mampara), em va dir que no em preocupés, que ja la gravaria ell.

Dilluns vinent, a l’arribar, em vaig trobar un postit a la taula, dient alguna cosa com ara “si mi delito es que se haya grabado bien la SD… ¡lléveme preso!”, fent al·lusió a una frase típica del Jep Cabestany de La Competència. Frase que jo ja deuria haver emprat en més d’una ocasió, m’imagino.

Vaig guardar aquell postit durant tot el temps que vaig seure en aquell lloc, que van ser… deixeu-me comptar… des de finals de juny fins a mitjans de maig. Uns deu mesos, aproximadament. Amb el canvi de lloc, vaig conservar pràcticament tots els postits que tenia guardats del lloc anterior.

II

Quan tenia catorze o quinze anys, a catequesi de confirmació, el llibre explicava què és un sagrament servint-se d’un llibre (original, oi?) de Leonardo Boff (teòleg brasiler, ex-franciscà), on parlava (parlo de memòria) d’una cigarreta del seu difunt pare.

Al principi jo guardava aquell postit simplement perquè em feia gràcia, en el sentit que el trobava divertit. També per la persona que l’havia escrit: un company de feina a qui coneixia de molt poc temps, però que em resultava amable i simpàtic.

Amb el temps, però, aquell postit va anar adquirint més significat, o dit potser més exactament: el seu significat va anar guanyant en profunditat. Em va recordar un company de batxillerat, que guardava coses com ara tiquets de parquímetre de llocs on havia estat de viatge. Ens en rèiem una mica. La meva experiència amb el postit em va fer entendre el que feia aquell company. Vaig entendre que, per a ell, els tiquets de parquímetre no eren simples tiquets de parquímetre: eren objectes, símbols, que evocaven uns records, unes experiències, uns sentiments i unes emocions viscudes en aquell viatge.

El mateix li va passar al postit. Quan el veig, em recorda els meus primers mesos a la feina on sóc ara. El projecte on estava. Les experiències viscudes, i no únicament (de fet, ni tan sols principalment) en l’aspecte tècnic. Les persones amb qui treballava. Etc.

Quan em vaig instal·lar al nou lloc, vaig fotografiar el postit i vaig enviar la foto per watsapp al company que el va escriure. “Estàs fatal :)”, em va dir. Per ell potser és un simple postit. Per mi, és un símbol. Com la cigarreta del pare de Leonardo Boff.

III

Si alguna vegada voleu entendre què és un sagrament, comenceu buscant, entre les vostres coses, alguna que us porti records, que la mireu i instintivament recordeu algun viatge, alguna persona, algun esdeveniment. Alguna que us sabria greu perdre, no tan pel seu valor intrínsic, sinó pel seu valor emocional.

Per a mi, aquest postit té una mica de sagrament. Sé que molts no ho entendran. No importa.

delito

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur