Out of time

Som el fruit del passat

Month: febrer, 2014

Interpretar la constitució: un cas pràctic i polèmic

La llei de matrimoni homosexual, aprovada l’any 2005 i declarada constitucional l’any 2012, presenta qüestions molt importants sobre com cal interpretar la constitució, especialment quan el seu redactat és ambigu o es presta a interpretacions molt diverses. Més enllà del resultat final o de les meves posicions sobre la qüestió, me’n serveixo “d’excusa” per reflexionar sobre el rol del poder judicial i del legislatiu respecte la legislació i la seva interpretació.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Deia Gaziel

És un fet senzillament esgarrifós. Hi ha una absoluta bona fe per banda i banda. Perquè —i això és el mal!— el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l’ànima aliena. Quan el català veu que el castellà fa una cosa que a ell el desconcerta o l’indigna, és senyal infal·lible que el castellà actua segons els seus més autèntics impulsos racials. I la contrapartida és igualment exacta. És un desacord sense remei, com el del gat i el gos. Desavinença involuntària, instintiva —que arriba al punt de dalt en la més fonda i pura manfiestació, precisament, de l’ànima humana: la llengua.

No sé pas si vosaltres heu viscut tant com jo entre castellans, més ben dit, entre espanyols no catalans, ni si sentiu per ells i per molts aspectes de la seva vida i de la seva cultura la sincera admiració que jo sento. Ignoro, doncs, si heu pogut adonar-vos de l’horror físic, de l’autèntica repugnància que experimenten ells, al fons del fons (àdhuc si saben ofegar-los amb la més exquisida cortesia), quan senten que parlem català. És una cosa que fa pena, de tan sincera, de tan espontània, de tan monstruosa. I no sols el repugna d’una manera material, sinó que, demés, els ofèn moralment, com una escopinada a la cara; perquè ningú no els traurà del cap que, essent la seva llengua, la castellana, la més bella del món, l’única de ser digna de ser enraonada, la que haurien de parlar tots els homes, si no n’hi hagués d’heretges, nosaltres, germans seus d’Espanya, ens entestem, sols per una baixa rancúnia, a voler parlar-ne una altra de tan fosca i esgarrifosa.

Agustí Calver “Gaziel”, El desconhort, final de l’apartat 18.

La Catalunya vertebrada?

Els espanyols es reconeixen entre ells clarament com a membres d’una mateixa comunitat molt més que no pas ho fem els catalans.

Fa uns quants dies vaig comentar un article de César Molinas que havia aparegut a “El País”. Com a vegades passa, vaig tenir notícia de tal article gràcies al Facebook: en Xavier Sala i Martín havia publicat, al seu blog, una resposta a l’article, i jo mateix vaig decidir fer-ne un comentari (de l’article del senyor Molinas, no de la resposta d’en Sala i Martín). Buscant a Internet he trobat d’altres articles del senyor Molinas, i alguns em van cridar bastant l’atenció. En un d’ells, publicat a “El País” el 18 de març de 2012 (titulat “¿Existe el problema catalán?”), el senyor Molinas parla d’un llibre escrit l’any 1921, per José Ortega y Gasset, i titulat  “España invertebrada”.

Arran de l’article del senyor Molinas i del citat llibre d’Orteg y Gasset, voldria fer una reflexió sobre el concepte de nació però des d’un enfocament pràctic, tant pel que fa a Espanya com pel que fa a Catalunya.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

La cesta sin rosas

La duquesa de la Victoria es una dama sensible y eficaz. En 1922 trabaja al frente de un equipo de enfermeras voluntarias en la guerra de África. Un día recibe una gran cesta llena de rosas, regalo de los legionarios del teniente coronel Franco. En el centro de las flores, dos cabezas de soldados moros cercenadas completan el delicado presente.

Ese mismo año Franco ataca un blocao cercano a Dal Drius con doce voluntarios. A la mañana siguiente, según se pudo leer en “El Correo Gallego” del 20 de abril, Franco y sus voluntarios regresan victoriosos exhibiendo ante la Legión “como trofeos las cabezas ensangrentadas de doce harqueños”.

En 1926, el general Primo de Rivera, dictador de España por la gracia del Rey, visita en Marruecos a un batallón de la Legión de Franco. Los legionarios presentan armas al presidente del Gobierno con cabezas de moros clavados en sus bayonetas.

El tiempo no haría variar en nada a este valeroso militar. Jefe de Estado y dictador de España sólo concebía a sus enemigos, decapitados, con la cabeza política cercenada sobre una cesta. Pero sin rosas.

Luis María Anson. Don Juan. Plaza Janés. Barcelona, 1994 (7a edició). Pg 83. Notes a peu de pàgina omeses.

El pacte del Majestic

L’anomenat Pacte del Majestic, entre CiU el PP que al 1996 va permetre la investidura de José María Aznar, va ser una cosa d’allò més natural des de l’òptica catalana, però vist des de l’òptica espanyola va ser una humiliació en tota regla; el mateix Aznar s’hi va referir, anys després, en aquests termes alguna vegada. Però no ho va ser només per a la gent del PP: també molts espanyols gens simpatitzants seus ho van trobar inadmissible i incomprensible, una humiliació inacceptable que tard o d’hora exigiria lavar el honor.

Val a dir que per a una mentalitat catalana era difícil preveure que allò hagués de tenir conseqüències tan greus, però el fet és que va ser un error monumental. Calia el pacte, sí, perquè les circumstàncies manaven; però fet amb la màxima discreció possible, sense fotos amb les dones dels signants i sobretot fer-lo a Madrid, mai a Barcelona. Vist en perspectiva, muntar aquell espectacle va ser un error de proporcions grandioses que ha portat conseqüències molt importants. En bona part, la conflictivitat actual neix d’allí.

Joan Fonollosa, Espanya explicada als catalans. Dux Editorial, Barcelona 2013. Pàgina 63.

La Plaza de Oriente

[U]n any abans de la mort del Caudillo el règim encara va ser capaç d’organitzar una massiva manifestació a la Plaza de Oriente amb uns objectius molt clars: contra Europa i contra la democràcia. I, un cop mort, les cues de gent per desfilar davant del fèretre eren quilomètriques i gens artificials: milers i milers de persones van aguantar espontàniament hores i hores sota el fred de novembre per retre el darrer homenatge a l’home que, en teoria els havia tiranitzat durant quaranta anys.

Joan Fonollosa, Espanya explicada als catalans. Dux Editorial, Barcelona 2013. Pàgina 55.

Espanya, la mestra

Per això l’Espanya de la transició es permetia donar lliçons al món de com s’ha de superar una dictadura, i no fa tant s’ufanejava de tenir el sistema bancari més sòlid del món, i una economia que aviat havia de superar la d’Itàlia i la de França. Encara avui, amb l’economia intervinguda i un desprestigi polític total davant d’Europa, no perden ocasió de gallejar a la mínima que poden.

Joan Fonollosa, Espanya explicada als catalans. Dux Editorial, Barcelona 2013. Pàgina 34.

L’educació gratuïta i obligatòria de la massa, segons Flaubert

L’educació gratuïta i obligatòria no farà res més sinó augmentar en gran nombre la quantitat d’imbècils que tenim. Allò que ens manca per damunt de tot és una aristocràcia natural, és a dir, legítima. No hi ha res que pugui fer-se sense cap, i el sufragi universal, cada vot el mateix valor, tal com ara existeix, és encara més estúpid que el dret diví. La de coses que veureu si aquest sufragi persisteix! La massa, el nombre, és sempre idiota. No és pas que jo tingui gaires conviccions, però tinc aquesta molt arrelada. Tot i així, cal respectar la massa, per molt inepta que sigui, car conté la llavor d’una fecunditat incalculable. Doneu-li la llibertat, però no el poder.

Flaubert. Citat a http://miquelcolomer.cat/2014/02/07/la-llibertat-si-pero-no-pas-el-poder/

Y al resto de la gente, la legislación vigente

Llegia ahir al diari ARA una notícia segons la qual la senyora Rosa Díez deia que Catalunya ja s’ha independitzat (i nosaltres sense saber-ho!). L’argument de tan gentil senyora és, segons el citat diari, que Catalunya “no se sent concernida per les lleis ni les sentències dels tribunals espanyols”, la qual cosa, segons ella, seria un acte de secessió “pura i dura”. Es veu que no és un fet recent, vull dir que, segons Rosa Díez, les autoritats catalanes ja haurien decidit, “ja fa molt de temps”, “no complir la llei ni les sentències dels tribunals”.

Contrasta tot això amb el que llegeixo al llibre “Espanya explicada als catalans”, i que a les pàgines 38 i 39 diu, literalment:

Aquest escrupulós respecte a la llei i a la paraula donada ens ha fet ser com som, tot i que de vegades ens ha perjudicat; la història del compromís de Casp és segurament l’exemple més clar de com un respecte potser excessiu a la lletra de la llei ens va deixar en una situació d’inferioritat davant dels que se la saltaven alegrement.

Entenc que la senyora Díez s’escandalitzi perquè, segons ella (jo no sé si és veritat o no), les autoritats catalanes “passen” de la legalitat espanyola i dels seus tribunals. Ho entenc perquè es tracta, segons informa l’ARA, d’uns comentaris fets arran d’una determinada sentència (o interlocutòria) sobre el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament. No tinc cap dubte que la senyora Díez la comparteix al cent per cent (i al mil per cent i tot), i per tant digui el que digui.

Un parell de frases. “La ley se acata, pero no se cumple“. “Al amigo, trato de amgio; al enemigo, trato de enemigo; y al resto de la gente, la legislación vigente“. Jo penso que, si realment té raó la senyora Díez, hem d’admetre que, en realitat, les nostres autoritats es limiten a fer el que han vist fer a Espanya. I és que tenint mestres tan bons, és difícil no ser un bon alumne. Podríem parlar de com es compleixen els Estatuts d’Autonomia, per exemple. I de tots els escàndols de corrupció i de les conseqüències penals que, al final, acaben tenint.

O com es resolen sempre les inspeccions d’Hisenda: tots els experts aconsellen que no es tracti de discutir si l’inspector té raó o no; el millor és negociar directament una multa assumible i deixar-ho córrer. En un altre context, d’això se’n diria una actuació mafiosa. — Op. cit, pàgina 41

És entranyable com a Espanya es fa servir la llei. Us en recordeu del diari Egin? Per als més “joves”, és (era!) un diari basc, que el juliol de 1998 va ser tancat, comissat i liquidat per ordre del jutge… Garzón! Sí, sí, aquell a qui tanta gent va defensar quan el Tribunal Suprem va encausar (i condemnar) per prevaricació. Dues-centes persones sense feina, quaranta mil petits accionistes perjudicats. Doncs bé, al novembre del 2005 (set anys i mig més tard!) el Tribunal Suprem va sentenciar que el diari era perfectament legal, i va anul·lar el comís i la liquidació. Collons, a bones hores! Algú se’n va fer responsable? Tal dia farà un any. De totes maneres, també cal dir que els membres del consell d’administració van ser condemnats per col·laboració amb banda armada. Tot i que sí va deixar clar, el Tribunal Suprem, que no hi havia base legal per ordenar la clausura del diari.

Això em recorda el diari Egunkaria, íntegrament en euskera, fundat l’any 1990 i clausurat el 20 de febrer 2003, per ordre del magistrat Juan del Olmo (aquell que solia absoldre maltractadors de dones, per cert). Set anys després, el 12 d’abril del 2010, l’Audiència Nacional va absoldre tots els acusats. A la sentència s’hi deien coses com ara que “el cierre del diario no tenía habilitación constitucional directa y carecía de una norma legal especial y expresa que la autorizara“, “tampoco se ha acreditado ni directa ni indirectamente que el periódico haya defendido los postulados de la banda terrorista, haya publicado un solo artículo a favor del terrorismo o de los terroristas ni que su línea editorial tuviese siquiera un sesgo político determinado“. De fet, els magistrats de l’Audiència Penal van ser especialment durs contra el magistrat instructor Juan del Olmo, assegurant que “la estrecha y errónea visión según la cual todo lo que tenga que ver con el euskera y la cultura en esa lengua tiene que estar fomentado y/o controlado por ETA conduce a una errónea valoración de datos y hechos y a la inconsistencia de la imputación“, qualificant el tancament del diari de “injerencia en la libertad de prensa“. Per cert, la sentència de l’Audiència Nacional no va comptar amb cap vot particular en contra. No em consta, de totes maneres, si es va presentar recurs de cassació al Tribunal Suprem, com tampoc en consta que la sentència fos reformada per alguna instància superior. La sentència de l’Audiència Nacional la teniu aquí.

He parlat abans del magistrat Baltasar Garzón. Curiós personatge. Cap al 1992, abans dels jocs olímpics, va ordenar una sèrie de detencions a independentistes, que després van acabar en no res. Mentida: va acabar Espanya condemnada per un tribunal europeu per no haver investigat les denúncies de tortures (de fet, Estrasburg també va condemnar Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures que van fer els detinguts pel cas Egunkaria, que dèiem abans). Garzón va protagonitzar també el cas Pretòria, del qual fa temps que no se’n sap res… serà perquè s’està desfent com un bolado? Finalment, Garzón va acabar condemnat per prevaricació i expulsat de la carrera judicial, a la qual no es podrà reintegrar fins passats onze anys, si supera de nou les oposicions o el Consell General del Poder Judicial el readmet. Jo no sé del cert si realment era culpable del delicte de prevaricació; pel que he sentit (llegit) a dir, ho era. Però és curiós que si se li tenien ganes (això també és cert) no fou pas pels seus nyaps com a jutge, com els que hem comentat, sinó per d’altres motius, molt més relacionats amb la política.

Si la senyora Rosa Díez creu que Catalunya s’ha independitzat per ignorar la legalitat i la judicatura espanyola, el primer que hauríem de dir és que Espanya porta molt de temps independitzada d’ella mateixa.

Ministre Margallo

Un exemple recent en va ser quan diversos estats europeus van tancar l’espai aeri a l’avió del President de Bolívia Evo Morales: el govern bolivià va exigir una disculpa, i el ministre d’exteriors va sortir per televisió dient sense immutar-se que no ho havien fet i que no tenien perquè demanar perdó per una cosa que no havien fet; l’endemà després de quedar en evidència que havia mentit, va tornar a sortir i l’explicació va ser que si Bolívia volia que Espanya demanés excuses, ho farien per no malmetre les relacions, però que eren innecessàries perquè no es demana excuses per una cosa que no s’ha fet. I es va quedar tan ample.

Joan Fonollosa, Espanya explicada als catalans. Dux Editorial, Barcelona 2013. Pàgina 28.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur