Out of time

Som el fruit del passat

Month: febrer, 2019

Dietari, quinzena part

Algun dia aprovaré a la primera?

Dijous, 21 de febrer. Trànsit, per fi, ha tramitat el meu permís de conduir (el que m’enviaran, de classes B, C1 i C). Ara a veure quant tardaran a enviar-me’l. A les 10 del matí faig l’última classe abans de l’examen. Tinc por per si em trobaré merder pel tema de la vaga. Cap problema: molt poc trànsit. Qui sí ha tingut problemes és el professor. No importa, n’hi ha un altre i començo amb ell. Tinc temps de fer tres “eles” abans que arribi el meu professor habitual. Quan torno a casa passo pel Condis a comprar menjar. Sopo bé i me’n vaig al llit d’hora: a les 9 ja hi sóc i a les 10 i 5 apago el llum.

Divendres, 22 de febrer. Arribo a les pistes cap a un quart de vuit. Els vehicles ja estan a la cua. Em trobo que el “meu” bus està cap al final. No m’agrada: això vol dir bastanta estona d’espera fins que em toqui. Molt de temps per a posar-me (encara més) nerviós.

Es fan les vuit, el sol va sortint. El profe em diu que vagi encenent el vehicle. Al cap d’una estona ell ve, comprovem que tot està a punt, em confirma que no té cinturó de seguretat (que tampoc importa, per a l’examen de pistes no cal posar-se’l). Em trobo el meu profe de camió, té un examen de pistes i després dues circulacions (a la tarda sabré que un dels alumnes de circulació ha aprovat i l’altre no, i un d’ells ens l’hem trobat quan amb alguns de la feina hem anat a dinar al Parc Vallès).

L’espera fins que em toca es fa una mica llarga, entre 25 i 30 minuts. A sobre, un trailer obstaculitzava la zona de la parada i m’he hagut d’esperar. Em toca. L’examinadora (a qui ja conec de vista i que va sortir un cop a aquell programa de Televisió de Catalunya) em crida i em fa parar a l’alçada de la valla. Parla pel “pinganillo” i ajusta (de fet, amplia) la separació dels barrots (entre els quals he de deixar la meva porta de darrere). Bé, faig la maniobra. Quan considero que és el moment, paro i deixo posat el fre d’estacionament i obro la porta de darrere. Estic nerviós però content perquè he controlat (al meu parer) molt bé la velocitat del vehicle.

L’examinadora s’apropa, li entrego el DNI i el full d’examen. Em pregunta si he deixat el vehicle degudament estacionat, a la qual cosa responc afirmativament. Em diu que baixi (per quina porta?, per qualsevol). Surto per la de darrere, que ja està oberta. Molt nerviós, comprovo que l’he deixat molt bé, entre els barrots, sense apurar.

Però… la roda de davant.

La puta roda de davant.

Que no ha tapat tota la línia groga. Ho veig i se’m cau el món a sobre. L’examinadora, molt amable, m’explica el que jo ja sé. Que la porta bé, que la roda de davant hauria de cobrir tota la línia, i que per tant no em pot donar l’apte. Òbviament li deixo que m’ho expliqui, tot i que s’ho hauria pogut estalviar en el sentit que sé perfectament què em dirà.

I aquí s’ha acabat l’examen. Pujo a deixar el bus. No sé si perquè encara em duren els nervis o per la decepció, la cama esquerra em tremola. Cap problema, ja que el vehicle és de canvi automàtic. Faig la volta, veig el profe, li faig un senyal dient-li que “no”. Deixo el bus on m’indica, i baixo. Li explico el que ha passat. Bé, ja no tinc res més a fer allà. Me’n vaig al cotxe per anar a la feina. De camí són les dues cames les que em tremolen. Cap perill. Arribo, aparco, i em trobo dos companys del meu antic departament que em diuen mig rient que ja està bé, que ja tinc el cotxe ben aparcat, que no cal que segueixi maniobrant (a mi m’agrada deixar-lo paral·lel a les línies que delimiten l’espai i tant equidistant com sigui possible, per no putejar els veïns). Són gairebé les nou del matí.

Més tard, des de la meva autoescola em pregunten que si vull pujar el dia 6, i quantes pràctiques vull fer. Responc afirmativament a la primera pregunta, sempre i quan pugui fer almenys unes 5 o 6 classes. A la tarda, a les 6, passo a pagar i (entre d’altres coses i schedular les pràctiques) em diuen que des de l’autoescola on faig les classes els hi han preguntat que per què tantes classes (em diuen que el profe diu que el bus el porto bé, i de fet ell sempre m’ha insistit que estic preparat i que puc aprovar, i és cert, avui he tingut mala sort, però hauria pogut aprovar).

Els diners, més val gastar-se’ls practicant i conduint que no engreixant les arques de la DGT a base de taxes. Que per tornar-me a examinar són 100,40 € els que he hagut d’abonar (70 a trànsit i la resta a la Mancomunitat).

En fi, paciència.

Anuncis

Falten camioners

Aquí:

i aquí:

denuncien que falten 15 mil camioners a Espanya. A sobre, al segon vídeo, es diu que obtenir el permís de camioner és car i més difícil que a d’altres països. Començaré per aquí, ja que alguna cosa puc dir al respecte.

I

Que obtenir el permís de classe C (i C+E) no és barat, és ben cert. No oblidem, però, que no tots els diners que paguem van a parar a l’autoescola: la DGT (“Dirección General de Tráfico“) se n’emporta un bon pessic, en taxes i drets d’examen. Per exemple, els drets d’examen de classe C són de 60 € (curiosament, els de classe D són de 70 €, tot i que a pistes els autobusos fan dos exercicis i els camions i trailers en fan tres). Després hi ha les taxes per usar les pistes quan fas l’examen de pistes. Renovar papers costa uns 250 €, en números rodons. Si els has de renovar per examen de pistes, en el cas de Sabadell són 30,40 € extres.

Parlem ara de classes pràctiques. Les del de classe C em costaven 50 € l’hora, que és un preu molt bo. Les d’autobús em costen 72 €. És car? Bé, tinguem en compte que un vehicle industrial és força més car que un cotxe (i ja no diguem que una moto). El bus en què faig pràctiques és de segona mà. De fet, no té ni cinturó per al conductor, ja que quan el fan fabricar no era obligatori (és un bus de línies urbanes). Mantenir aquests vehicles és car, i consumeixen molt de combustible. Per tant, doncs, les pràctiques han de ser “cares” per força. Ni idea de quant cobra un profe d’autoescola, ni que sigui profe de vehicles pesats.

Parlem ara de si és fàcil o difícil. Bé, la teòrica del C i el D no són cap problema. S’han d’estudiar, òbviament, però les vaig trobar més fàcils que la teòrica comuna (la “de cotxe”). De la de trailer (C+E) encara no me n’he examinat, però tinc dos llibres que vaig comprar per internet — i els dos són més prims que la de camió o autobús.

Parlem dels exàmens pràctics. Petit apunt previ: el permís de classe B és l’únic que no té examen de pistes “obligatori”, és a dir, és l’únic en què es permet que les maniobres es facin durant l’examen de circulació (generalment consisteix en una de sola: aparcar). En canvi, en tota la resta, s’han de fer dos exàmens pràctics: un de pistes (maniobres) i un altre de circulació.

En contra del que em pensava, trobo que l’examen de pistes és el més difícil dels dos. Les maniobres del camió ja les he explicat diversos cops. Són fàcils quan ja les saps fer. Quan no… costen. L’examen de pistes, a més, sembla estar concebut com una mena d’escorxador, bàsicament pel temps d’espera entre maniobra i maniobra. Avui he fet l’examen de pistes de bus (després us ho explico); l’estona que estàs al bus esperant que et toqui és una certa forma de tortura. No us podeu imaginar l’alliberament que se sent quan acabes i has aprovat. Ho vaig disfrutar més que no pas quan vaig aprovar circulació. De les pistes d’autobús ja us n’he parlat una mica. De les de trailer no en puc dir res perquè encara no les he fetes.

Personalment, no em sembla malament fer un examen de maniobres previ a les pràctiques de circulació. Penso que el format de l’examen hauria de variar una mica, per evitar que els alumnes es posin (o es puguin posar) tan nerviosos. Dit això, crec que, per la mena de vehicles de què es tracta, és comprensible que s’exigeixi demostrar una certa perícia manejant el vehicle abans de circular en vies obertes al trànsit.

Pel que fa a circulació, doncs és més o menys com el cotxe. L’examen dura més (45 minuts mínim, en teoria), però també és cert que la circulació d’aquests vehicles és més lenta (perquè tenen límits de velocitat més baixos i perquè per ciutat els hi costa més maniobrar i, per tant, han d’anar més a poc a poc). A banda que és normal que se’ls exigeixi més nivell.

I tot això ho diu algú amb poca experiència conduint i que els carnets de pesats li estan costant bastant. La gent que els fa, normalment, són conductors habituals, que els agrada conduir, i que acostumen a tenir uns bons “skills” al volant.

Tema a part és el CAP, el certificat d’aptitud professional. Un invent de la Unió Europea, que costa els seus diners i que s’ha de renovar cada 5 anys. Això sí que em sembla poc apropiat, més que res perquè gran part del temari coincideix amb la teòrica del vehicle (ja sigui camió o autobús). Com si els alumnes no es gastessin prou diners (la qual cosa, insisteixo, no vol dir necessàriament que sigui car).

I també tema a part és l’ADR, les autoritzacions per a transportar mercaderies perilloses. No n’he fet cap, però tinc el llibre de l’ADR bàsic. Molta teoria, com és lògic. Difícilment es podria justificar el fet de no exigir una formació sòlida als conductors que transporten aquesta mena de matèries.

II

No és aquesta l’única causa que explica, o pot explicar, la manca de camioners que denuncien els dos vídeos. Els camioners que apareixen al vídeo expliquen la duresa de la feina. A banda, els sous avui ja no són prou alts com per “compensar” els inconvenients de la professió. Potser també hi ha alguns altres motius. Temps enrere, a “l’època dels meus pares”, estudiar no era cosa comuna, per dos motius principalment: perquè no hi havia massa oportunitats, i perquè es podien guanyar la vida sense passar per la universitat (i fins i tot sense el batxillerat). En canvi, actualment, o almenys des de fa uns quants anys, hi ha una certa pressió per passar per la uni, sembla que si no tens un títol superior ets un “pringat”. La qual cosa fa que molta gent pensi, “per què dedicar-me a una feina dura com és el camió, quan em puc guanyar la vida millor en d’altres professions?”. Penso que la LOGSE potser canvia aquesta situació.

III

Jo no estic fent els carnets per a dedicar-m’hi, ho faig simplement “just for fun”. Potser faig el CAP i m’hi dedico a temps parcial (caps de setmana), però és una possibilitat força llunyana.

És una experiència que us recomano ben sincerament. D’acord, passar pels exàmens és una putada, cert. Però al final val la pena. L’orgull d’haver après a portar-los i haver-ho demostrat als examinadors, i que t’ho reconeguin al permís de conduir. I encara que després no els portis mai, són uns “skills” que has après, que d’una manera o altra posaràs en pràctica quan condueixis, i seràs molt més comprensiu amb els camioners i autobusers i entendràs per què fan el que fan.

Dietari, catorzena part

A punt per l’examen.

A finals de gener començava les pràctiques d’autobús (en pista, no en circulació). Des de llavors n’he fet quatre més (si no em fallen els càlculs: dies 4, 6, 12 i 14 d’aquest mes). Cert que el primer dia van ser dues hores. Em vaig adonar que, pel bus, això és massa. De fet, fins i tot fent-ne només una acabo cansat. O millor dit: la meva cuixa dreta acaba feta pols.

Tal com explicava, les maniobres de l’examen de pistes no són complicades: la marxa enrere en recta i corba (la “L”) és com la del camió, però amb un altre vehicle (tot i que té una “dificultat” afegida: no només hi ha línia exterior sinó també línia interior, i trepitjar-la és falta eliminatòria). La maniobra de la parada és exclusiva de l’autobús, i aquí crec que la dificultat principal és deixar les rodes del vehicle tapant completament la línia que hi ha al costat de la vorera. Deixar la porta de darrere entre els barrots no té massa misteri — si saps controlar la velocitat del vehicle, clar!

La maniobra de la marxa enrere comença com la del camió: col·locant el vehicle, cosa que no se’m dóna massa bé (tot i que cada cop millor) però com que me’n surto rectificant marxa enrere, no hi ha problema. No et posen cap límit a l’hora d’anar marxa endavant (sempre i quan no surtis de les pistes o et posis a la zona de les motos, suposo). Bé, comences a fer marxa enrere. Has de vigilar que el bus quedi sempre dins del carril, i anar rectificant molt suaument amb el volant. Has de controlar també la velocitat, que no se’n vagi massa. Més que res perquè en un moment determinat has de començar a girar. Com saps quan? El professor t’ensenya la referència, naturalment. Depenent de com d’aprop estiguis a la vorera o a la línia exterior pots haver de començar a girar una mica abans o una mica després. Jo prefereixo apropar-me més a la vorera que no a fora, ja que té més fàcil correcció.

El gir ha de ser tot a l’esquerra (en el cas de Sabadell, pel lloc on es fa aquesta maniobra, que pel bus sempre és el mateix, a diferència del camió), i la idea és girar el més ràpid possible. Tenint en compte la mida del volant (com una paella d’aquestes per a fer arrossades populars) i la meva anatomia, més val que desisteixi. A banda que, quan intento girar més ràpid, més se’m descontrola la velocitat. Llavors el que faig és potser començar a girar una mica abans, per “compensar” d’alguna manera el fet de girar a poc a poc.

És fonamental controlar la velocitat al girar. La majoria de vegades que faig malament la maniobra és perquè se me n’ha anat la velocitat de les mans, i llavors clar, l’autobús trepitja la línia exterior. És una de les situacions de més nervis: vigilar que no trepitgis cap de les línies amb les rodes de darrere (les úniques que importen).

Un cop has girat, arriba el moment en què has de tornar a posar el vehicle recte. Amb el camió, això em resultava molt difícil. Curiosament, amb el bus no tant. Aquí també s’ha de vigilar, perquè ara són 12 metres de llarg, i no és qüestió de liar-la a l’acabar. S’agraeix que el vehicle quedi més o menys centrat, i les rodes de darrere s’han de deixar més enllà del final del carril. Per cert, tota aquesta maniobra s’ha de fer sense que se t’aturi el vehicle.

Passem ara a la parada. A les classes, la parada comença fent marxa enrere per posar el bus paral·lel a una valla que queda a la dreta. El dia de l’examen serà més fàcil, perquè aniré més a prop de la vorera, que queda a la dreta de la valla. Llavors, faig marxa endavant (que és com es fa la maniobra, i tampoc se’t pot parar el vehicle) i, quan veig la valla pels miralls de la dreta, vaig girant per anar apropant el bus a la vorera.

Aquí he de tenir en compte que vaig assegut bastant endavant de les rodes. Bé, vaig apropant-me subtilment, vigilant de no pressionar ni pujar a la vorera (això últim és falta eliminatòria, fins i tot si ho fas anant de la parada a la “L”) però al mateix temps intentant deixar les rodes de la dreta (la de davant i la de darrere) tapant la línia. És un joc de precisió, en què no et pots passar ni per excés ni per defecte.

En aquesta maniobra, el que començo a fer és posar les rodes al seu lloc. Un cop vaig més o menys paral·lel a la vorera i crec que tinc les rodes tapant la línia, em preocupo dels barrots. La línia té unes marques que actuen com a referència, de manera que pels miralls de la dreta puc veure quan he de parar, posar el fre i obrir la porta de darrere. Si la maniobra ha sortit bé, llavors el que faig és tancar la porta i anar a la “L”. Si em torno a moure amb la porta oberta o no tancada del tot, suspenc.

La dificultat de tot plegat és el control de la velocitat, i tractant-se d’un bus amb transmissió automàtica i un pedal de fre de molt poc recorregut, és tot un challenge. La cuixa dreta va sempre en molta tensió, i quan porto mitja hora de classe, es nota: les maniobres ja no surten tan bé. El pedal de fre és enorme, hi cap de sobres tot el meu peu. Llavors, quan vull frenar més, el que faig és apretar amb els dits i la meitat de davant del peu; quan vull que corri una mica més, apreto amb el taló. Una cosa que he vist que em va bé per a controlar la velocitat és inclinar el peu lleugerament cap al costat esquerre. La putada de tot plegat és que, amb els nervis que portaré el dia de l’examen, la puc liar pardíssima.

Afortunadament només són dos exercicis, sempre es fan en el mateix ordre i anar del primer (la parada) al segon no té cap misteri.

Dimarts 19 i dijous 21, pràctiques. Divendres 22, a les vuit del matí, examen. Ja us explicaré què tal.

SSPX vs FSSP

I

Fins i tot a la immensa majoria de gent que va a missa setmanalment, allò que en diríem “catòlics practicants”, no els sonarà de res si els parlo dels lefebvrians. Algun cop n’he parlat en aquest blog: un “grup de gent” (permeteu-me simplificar per no allargar-me en excursus històrics) que no accepten la reforma (ells en dirien deforma) litúrgica post-Vaticà II (ni tampoc bastants punts del Vaticà II) i que mantenen la litúrgia i la formació sacerdotal pre-conciliar. Aquest grup va ser fundat i liderat per l’arquebisbe francès Marcel Lefebvre, que l’any 1988 va consagrar quatre bisbes contravenint les ordres de Joan Pau II. Llavors, hi va haver unes escissions, i es va formar el que se’n diu la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere (FSSP). Per cert, el nom “oficial” dels lefebvrians és Societat Sacerdotal de Sant Pius X (SSPX).

El cas és que fa poc s’ha suprimit un organisme vaticà anomenat comissió Ecclesia Dei, que s’encarregava de grups com ara la FSSP. Els lefebvrians han fet el seu comentari, que ha mogut un autor molt apreciat meu a fer-ne un article.

L’entenc. Tot i que no comparteixo unes quantes coses. Per exemple: certament, la SSPX segueix amb la litúrgia existent just abans del Vaticà II, vull dir, amb el missal de Joan XXIII, mentre que resulta que la FSSP està recuperant l’antiga tradició lutúrgica que es troba a les cerimònies de la Setmana Santa anteriors al 1955 “and other aspects of the Roman Rite’s earlier traditional practices” — correcte, però em temo que il·legal. Tant Ecclesia Dei com Summorum Pontificum deixen molt clar que l’única litúrgia pre-conciliar que es pot usar és la de Joan XXIII, de 1962. Per tant, a menys que hagin rebut un permís especial, celebrar la Setmana Santa amb els ritus anteriors a 1955 és il·lícit.

Efectivament, Marcel Lefebvre va desobeir Joan Pau II al consagrar quatre bisbes a finals de juny de 1988. Especialment tenint en compte que, almenys públicament i oficialment, no va negar mai que Joan Pau II fos papa.

Entenc també que “[i]t is disturbing to see the one priestly Fraternity attacking, or speaking dismissively of, the other“. Però és que és normal: no es tracta únicament de qüestions litúrgiques. Per més “dire” que sigui la situació actual de l’Església, tals qüestions no es poden deixar al marge.

La posició de la FSSP és, des del meu punt de vista, més coherent. No dic del tot coherent, però sí més coherent. Ells no són sedevacantistes, accepten la legitimitat tant de Joan XXIII com de Pau VI, Joan Pau I, Joan Pau II, Benet XVI i Francesc I. Fins on jo sé, no s’han situat en posició de desobediència. Ara mateix no sabria dir si accepten “de cabo a rabo” tot el Vaticà II. En canvi, la posició de la SSPX és més delicada: tot i acceptar els papes (o pretendents, si sou sedevacantistes) que he mencionat, a la pràctica és com si no ho fessin. I el Vaticà II, malgrat que no el rebutgen en tot el que va dir, a efectes pràctics és com si l’ignoressin. Sí són coherents, en canvi, els sedevacantistes: rebutgen el Vaticà II per herètic i per tant la legitimitat de tots els papes (o pretendents) que l’han seguit i acceptat i reconegut. No dic que tinguin raó o que no en tinguin: dic que, almenys, són coherents. No se’ls pot acusar de desobediència, perquè no reconeixen la legitimitat d’aquell a qui se suposa que haurien d’obeir. Entenc que això pot sonar a excusa, a “martingala”. Però almenys hi ha unes raons teològiques al darrere d’aquest no reconeixement.

II

Seguim. Per uns motius que no acabo d’entendre (però potser entendrem més endavant), l’autor de l’article es posa a “atacar” Sant Pius X. El motiu: el breviari que va promulgar el 1911. Bé, no voldria allargar-me amb massa detalls. Diré que la crítica em sembla força exagerada. Potser sí que la reforma va ser imprudent, però en cap moment va ser impia i molt menys herètica. El breviari no és, ni de lluny, com el missal. I sobre les reformes que va fer, em limitaré a citar alguns fragments d’una obra que ell mateix cita: “The reform of St. Pius X may well be described as an imperfect solution to an otherwise irresolvable problem“. “The innovations introduced by Divino afflatu are copied from the neo-Gallican breviaries as the only readily available historical model for the resolution of the problem“.

No es conforma l’autor amb atacar Sant Pius X: ara li toca el torn al propi Sant Pere. Certament, els evangelis registren certs aspectes negatius, com ara negar Crist i esbroncar-lo per dir que moriria a la Creu. Cert. I després, ja sent papa, l’episodi que cita Sant Pau. D’acord.

Però a què vénen aquests atacs? Bé, potser ara ho entenem: que els “patrons” de tant la FSSP com la SSPX tenen “dues cares”: Sant Pius X un antimodernista compromès però que va fer “mangas y capirotes” amb el Breviari (quasi podríem dir que li va trencar la cara); Sant Pere, que sent deixeble va esbroncar Crist i el va negar i que, ja sent Papa, també va ficar la pota.

These sobering reflections, it seems to me, should prompt in everyone … a deep humility in thanking God for any and all of the gifts He has given to tradition-loving Catholics in this time of ever-intensifying spiritual warfare. It is a time for making alliances on behalf of perennial doctrine, sound morals, and authentic liturgy, not for waging battle on two fronts“.

III

Hi estic d’acord: és temps per aliar-nos per mor de la doctrina perenne, moral sensata, autèntica litúrgia, sens dubte. Com si això fos tot. Sens dubte que no ho és.

Si parlem de doctrina perenne, què hem de fer amb el Vaticà II? Què fem amb una autoritat eclesiàstica (començant pels papes) que ens diuen que hem d’acceptar tot el Vaticà II, “de cabo a rabo“, encara que trobem coses que no quadrin gaire amb el “magisteri pre-conciliar”? Intentem la quadratura del cercle? I què passaria si un dia el papa prohibís absolutament a la FSSP (i similars) celebrar la litúrgia pre-conciliar? Obeirien o desobeirien? I com justificarien qualsevol de les dues opcions? Mireu els franciscans de la Immaculada, per exemple…

Per més que tots aquests grups (FSSP, SSPX, sedevacantistes) tinguin en comú la litúrgia preconciliar (ni que sigui amb certes “variacions” com ara l’any del missal que emprin), hi ha d’altres qüestions extremadament importants, sobre les quals no es pot arribar a un “compromís”: uns tenen raó i els altres s’equivoquen. No pot ser de cap altra manera. I que consti que ho dic sense entrar a fer judicis de valor.

A Roma les coses les tenen molt clares. Dos dies després de les consagracions episcopals de 1988, Joan Pau II va promulgar Ecclesia Dei Adflicta, que recordava un document de 1984 donant permís, sota una sèrie de circumstàncies, a celebrar la litúrgia preconciliar. Evidentment, era una “trampa”, per apartar el personal de les qüestions “no-litúrgiques” (és a dir, les que dèiem abans). També va acollir afectuosament organitzacions com ara la FSSP, amb la mateixa intenció. Ha fet “amagos” de donar una via per a la SSPX per a “reconciliar-se” amb Roma.

Convé tenir-ho clar a l’hora de fer aliances.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur