The never ending story

És una pel·lícula del 1984, basada en una novel·la del mateix nom del 1979. No tinc ni idea de què va la pel·lícula ni el llibre, la veritat. Ho he hagut de buscar a Google. No importa: no és d’això del que vull parlar, sinó més aviat del títol. La història que no s’acaba mai. Com per exemple el “tema” d’Israel i Palestina. Les generacions que ens segueixin en seguiran parlant.

Fa poc li deia a una persona que segueixo a instagram que parlar d’aquest tema (si hi ha, almenys, dues persones amb visions oposades) és la manera més fàcil de discutir-se i gairebé arribar a les mans. Parlar-ne de forma racional és impossible. I ho entenc: hi ha molts morts pel mig, imatges vomitives i un rosari d’arguments a banda i banda. I, no cal dir-ho, la gairebé completa incapacitat —i falta de voluntat—, d’uns i altres, d’entendre els arguments de l’altra banda. Dic entendre, no estar-hi d’acord.

Del que vull parlar aquí, però, no és de la qüestió en si mateixa —de si és Israel o Palestina qui té raó, etcètera. Del que vull parlar, o almenys centrar-me, és en el punt de vista català sobre aquest tema. Penso que podem estar d’acord que, malgrat algunes excepcions (com ara la Pilar Rahola), el sentiment majoritari a Catalunya és pro-palestí. Ho entenc.

Diuen que als catalans ens perd l’estètica, i em sembla que aquesta qüestió és d’una d’elles. Però abans caldria deixar ben clar que la vida no és una pel·lícula de l’Oest, on hi ha bons i dolents, on els bons només són bons (i ho fan gairebé tot bé) i els dolents només són dolents (i ho fan gairebé tot malament). Sento decepcionar-vos, però així no és com funciona el món.

Què hi té a veure l’estètica, en tot això? Doncs que, al meu entendre, explica per què Catalunya es posiciona, majoritàriament, a favor de Palestina. Palestina vindria a ser el bàndol dèbil, mentre que Israel seria el fort. I posada a triar entre el dèbil —encara que no tingui raó, i no estic dient ara que Palestina no en tingui— i el fort —encara que tingui raó, i no estic dient ara que Israel en tingui—, Catalunya tria el dèbil. Per què? Perquè s’hi sent identificada.

Ho entenc: veure les imatges que ens ensenyen els mitjans de comunicació —la franja de Gaza, els camps de refugiats, els soldats israelians amb els seus tancs i avions, etcètera— facilita que oblidem certes coses i que en justifiquem, del tot o almenys en part, d’altres. Per això parlava de l’estètica.

Deia al principi que aquesta qüestió és una de les que més fàcilment provoca discussions, normalment agres. Un dels motius és que discuteixen sobre un tema sense, abans, haver posat els fonaments que permetin un debat, i aquests fonaments consisteixen en si Israel té o no té dret a existir.

Si algú espera que ara em posi a defensar o negar el dret d’Israel a existir, s’equivoca. S’equivoca perquè, des d’una òptica catalana, el que importa és el dret de Catalunya a existir —com a país, s’entén— i que Israel i Catalunya comparteixen —cadascun a la seva manera, faltaria més!— la lluita per existir i sobreviure. Hi insisteixo: cadascun a la seva manera.

Em direu que hi ha moltes diferències entre Israel i Catalunya, i certament n’hi ha —no únicament el fet que ells són un estat reconegut i nosaltres no. Es podrà objectar que Israel no té escrúpols a l’hora de fer el que calgui per a sobreviure —no entro ara en la qüestió de si això és cert o no, no ho sé. El que sí sé és que als catalans, d’escrúpols, ens en sobren per tots costats.

Una altra diferència és que Israel té clar que ha de guanyar, que no es pot permetre perdre ni un sol cop. Els catalans, en canvi, ens donem per satisfets tan sols resistint. Amb prou feines sabem identificar quins són els nostres enemics. Estem tan acostumats a perdre que no volem guanyar, només resistir —i, quan guanyem, no sabem què fer i perdem la xaveta. Israel sap que només pot comptar amb les seves pròpies forces, i no dubta a fer-les servir. Els catalans, en canvi, ni ganes tenim de ser forts. Ara, això sí: a poetes no ens guanya ningú.

En canvi, ens assemblem en el fet que tant Israel com Catalunya tenim veïns que ens volen veure desapareguts. A Israel en un sentit físic. A Catalunya en un sentit polític. Tant els uns com els altres, en el fons, estem sols —si els Estats Units donen suport a Israel no és pas per caritat cristiana o de qualsevol altre tipus. De l’ONU no cal ni parlar-ne —la cosa més ineficaç que hi ha sota la capa del sol.

Aquí rau la clau de la qüestió. Com que ens perd l’estètica, com que estem carregats d’escrúpols, com que la nostra cultura política és resistir i no guanyar, com que Palestina és molt més dèbil, ens solidaritzem amb ella.

Algú em dirà que Israel no té dret a existir. Com molts ens diran que Catalunya, com a tal, no té dret a existir més enllà que com una “regió” (aka “comunitat autònoma”) d’Espanya —que és equivalent a dir que no té dret a existir. Deia que no sabem identificar els nostres enemics. Hi afegeixo que tampoc sabem identificar els que podrien ser els nostres amics.

De la tribu i la nació

He deixat pel final l’article del Gerard Furest, del 31 de juliol. En primer lloc, perquè he descansat una mica i he aprofitat per “perdre el temps”. En segon lloc, perquè és —de lluny— l’article més llarg, i també perquè l’estil i els temes que toca el fa més complex, difícil de sintetitzar i de rebatre sense escriure un text tant o més llarg que el seu. A veure si me’n surto.

Cal dir que l’autor reconeix que Aliança s’alimenta d’unes falles, o errades, o com en vulgueu dir, de l’esquerra:

“Durant massa anys, qualsevol intent de posar sobre la taula la situació complexa d’alguns barris, la reculada en l’ús social del català o uns canvis socials que s’han produït a una velocitat marejadora ha estat rebut com un flirteig amb el racisme. Aquest espiral de silenci imperat ha estat interpretat, amb raó, com un menyspreu a la realitat viscuda per milers de catalans, i aquí és on Aliança ha sabut créixer oferint una versió simple, emocional i falsament trencadora dels problemes”.

A partir d’aquí, però, tot són bufetades per a Aliança. Per començar, qualifica aquesta formació com “extrema dreta”, de forma completament acrítica. En segon lloc, diu que “el projecte de l’extrema dreta catalana no és essencialment nacionalista, sinó xenòfob”. “Potser és per això que, tant a les votacions parlamentàries com als passadissos, és tan elevada l’afinitat amb Vox”. Això, diu, no ho diu ell, “sinó les seves [d’AC] preferències discursives”. Jo no miro la tele, miro alguns diaris digitals, i segueixo AC a Instagram, i la veritat és que discrepo bastant del que diu en Gerard. Em recorda una mica el que deia la Montserrat Dameson…

El missatge d’AC, segons en Gerard, “no interpel·la al conflicte amb l’Estat o amb els ciutadans que, vinguin d’on vinguin, viuen al nostre país i li donen [entenc que a l’Estat] un suport tancat, sovint amb una catalanofòbia explícita”. En canvi, el missatge d’AC “se sustenta sobre la por i el ressentiment envers els musulmans”. Més endavant posarà el cas de Vox i la polèmica de la companyia de teatre “Sin papeles”: en aquesta polèmica, “l’extrema dreta espanyolista sí que va saber tot d’una a qui havia de donar suport”. No era tan difícil: els immigrants llatinoamericans seran immigrants, sí, però són de països on també s’hi parla espanyol i que, no fa tant, “eren Espanya”. “És dogma de fe: per a l’espanyolisme tant de dretes com d’esquerres, res no passa mai per davant del conflicte nacional”. Completament d’acord. I l’article del Gerard confirma que, els catalans, seguim sense aprendre’n.

A banda de criticar l’enfocament del discurs d’AC, l’article també qüestiona les solucions que proposa als problemes que diagnostica. A cap país on governa l’extrema dreta no s’ha executat la “reemigració de milions de persones”, perquè “com va haver d’acabar reconeixent Trump”, no es poden repatriar els “immigrants que treballen en règim de neoesclavatge” “sense enfonsar el model econòmic o enfrontar-se amb els terratinents que el voten, el financen, i… se’n lucren”.

I relacionat amb aquest punt: “per casualitats de la vida”, AC no assenyala mai l’Íbex, Foment del Treball “o els partits continuadors del desarrollismo [sic] franquista (PSC, Junts, PP i Vox) que van posar les bases de la dependència migratòria”. Menciona també una piulada que “és una perla antològica del grau de trilerisme amb què experimenta Aliança Catalana”.

Crec que, amb això, he sintetitzat el que diu l’article. És un text escrit amb bastanta mala llet, no massa ben estructurat —pel meu gust, almenys—, que va tocant una tecla i ara una altra, escrit amb una certa dosi de bonisme i des d’una perspectiva d’esquerra, per més crític que sigui amb ella.

Algú em dirà que en Gerard segueix AC a twitter, altrament no hauria vist la piulada que critica al seu text. Potser és que la va veure repiulada en algun altre lloc, o en algun mitjà de comunicació. Com que AC és el partit Voldemort, no cal analitzar el que diu, sinó el que diuen que diu, i em pregunto fins a quin punt això li passa al Gerard. Jo els segueixo a instagram, i malgrat que és cert que dediquen molta atenció a la immigració, no és l’únic tema al qual posen el focus.

A tots els crítics d’AC des del nacionalisme català, jo els recordaria el que diu el mateix Gerard: per a Espanya, Espanya va abans que qualsevol altra cosa. Per a nosaltres, Catalunya hauria d’anar abans que qualsevol altra cosa. Convindria recordar-ho a l’hora de criticar —o millor dit, atacar— AC. I abans de qualificar-lo de partit xenòfob i no nacionalista, convindria millor analitzar què diu en lloc de què diuen que diu. Tot el que diu. I llavors, si cal criticar, se’l critica. Però sense oblidar les prioritats.

Abans d’acabar, un apunt sobre les coincidències de Vox i AC. Els dos partits dediquen molta part del seu discurs al tema de la immigració, la qual cosa fa que no em sorprenguin les coincidències. Les escoles franquistes també ensenyaven les taules de multiplicar i no per això deixarem d’ensenyar-les —les coincidències, per si soles, no necessàriament volen dir res.

I ja per acabar: com ja vaig dir, no necessito coincidir al 100% amb un partit per tal de votar-lo. O és que potser en Gerard coincideix al 100% amb el partit al qual vota —o amb el sindicat al qual està afiliat? AC tindrà defectes, com tots els partits, com tots els votants. Però veient el panorama, els penso seguir votant.

Lluites compartides

En el meu post anterior vaig comentar l’article del Salvador Sostres sobre votar Aliança Catalana. Deia, al final, que —des que el meu amic em va enviar l’article del Sostres— havia llegit dos articles més, ambdós crítics, sobre AC. Avui toca comentar-ne un altre. Però en lloc de comentar el del Gerard Furest, invertiré l’ordre i comentaré el de la Montserrat Dameson, bàsicament perquè és més curt i vull “enllestir feina”.

Em sembla millor article que el del Sostres? Diré que aquest —el de la Montserrat— no és paternalista com ho era el del Sostres. Crec que tracta el lector amb molt més respecte. Sobretot, no s’imagina un “tu” al qual carregar-li llufes per fer-lo avergonyir. La qual cosa no vol dir que no tingui els seus simplismes, que els té.

Comença l’article amb una veritat com un temple: “no hi ha ningú més nacionalista que un espanyol”. Llàstima que molts catalans, això, ho oblidin. Amb el que ja no estic d’acord és amb el fet que ens hauria de fer sonar “alguna alarma” que AC “sigui un pattit que resulta lleugerament simpàtic a una part de l’espanyolisme més furibund”. No hi estic d’acord perquè aquesta lleugera simpatia es pot deure a moltes coses. I, pel que sembla, es deu al tema de la… immigració. Si es degués a com AC parla de Catalunya, o d’Espanya, llavors sí que m’ho miraria amb més atenció. Ep!, i tot això suposant que, quan diuen que es plantegen votar-la, ho diguin de debò, cosa de la qual tinc els meus dubtes. Perquè no m’estranyaria gens que diguin, justament, per a fer-nos dubtar i malfiar del partit. Seran nacionalistes espanyols, però no necessàriament idiotes.

No pot evitar la Montserrat, com el Sostres, atribuir un ideari a AC tret bastant de sota la màniga. Afirma que AC no té com a prioritat l’alliberament nacional, sinó d’altres qüestions que es prioritzen “en nom de la supervivència de la nació sense tenir com a últim fi la secessió de l’estat espanyol”. Qui li ha dit, a ella, que AC no té, com a fi últim, separar-se d’Espanya? Els mitjans de comunicació, potser? Vaja, com si fossin neutres i no tinguessin la seva pròpia agenda! No negaré que AC dedica molta atenció a la immigració —la il·legal, sobretot, i la que té uns valors molt diferents als occidentals. Vol dir això que, com dirà després, l’independentisme d’AC sigui “cosmètic”? Que AC posa “la nació al servei del discurs deportacionista”? Jo més aviat diria que es tracta d’un esforç per pintar AC com un partit no independentista, per així separar-lo de conceptes com ara “extrema dreta”.

Parem una mica d’atenció en aquest suposat caràcter “cosmètic” de l’independentisme d’AC: “el nacionalista espanyol de dretes que viu a Catalunya ha entès perfectament que l’independentisme d’Orriols és cosmètic i que, a més a més, està posat al servei dels seus mateixos interessos”. I quins són els partits l’independentisme dels quals no és cosmètic, pregunto? ERC? Junts? Quin és el criteri que ens permet saber que l’independentisme d’un partit polític és autèntic i no “cosmètic”? El fet que només el votin independentistes de pedra picada? De tota la vida? Que siguin uns progres? Uns bonistes? Que estiguin a favor de “papers per tothom”?

Aquests nacionalistes espanyols dels quals ella parla estan convençuts que la independència de Catalunya és impossible. Per tant, votar AC és completament inofensiu en aquest sentit. Potser els agrada més AC que no pas Vox perquè AC no té el tufillo franquista que sí té Vox, o perquè la senyora Orriols té millor oratòria —vés a saber. M’és igual. A mi ja em va bé que la votin: més vots per a la nostra causa, vinguin d’on vinguin. I si després es queden amb un pam de nas, doncs encara millor.

N.B.: com deia fa poc a instagram, no necessito que AC sigui un partit perfecte. Ni que ho sigui la Sílvia Orriols. Ni estar al 100% d’acord amb el seu programa. Fins i tot, puc arribar a pensar que dediquen massa energia al tema de la immigració i massa poca a d’altres temes. Pot ser. I què? La prefereixo a ella i al seu partit molt més que la resta d’opcions —amb representació parlamentària. Suficient —almenys de moment— per a mi. Ara que hi penso: la Sílvia és l’alcaldessa de Ripoll… als plens de l’Ajuntament deu parlar d’alguna cosa més que d’immigració, oi?

Votar AC

Fa molts anys, vaig posar en marxa una revista interna a la institució a la qual llavors pertanyia. Va durar el que va durar, però va ser una experiència que em va agradar, i va ser força ben valorada, encara que, a vegades, no es fes tan explícit com a mi m’hauria agradat. Comentava un dia amb una altra persona els articles que hi publicàvem; li explicava que la meva intenció no era convèncer —ep, i que si convencia, doncs millor— sinó sobretot fer pensar.

Em venia això al cap quan, fa uns dies, un amic —aquell amb qui parlava del partit Voldemort, el que no pot ser nombrat, és a dir, Aliança Catalana— em va passar un article del Salvador Sostres (publicat, no sé exactament on, el 17 de juliol). No sé en quin mitjà es va publicar l’article, i per tant no en poso aquí la imatge —que al capdavall és el que ell em va passar. Òbviament vaig llegir l’article, i de seguida li vaig trobar el que a mi em va semblar una errada crec que tipogràfica. “No t’ho passava per corregir-lo”, em diu. Of course not. Per a fer-me pensar? Sens dubte. I també per convènce’m. Cosa completament legítima, sens dubte.

No sé si sabeu qui és el Salvador Sostres. Ara escriu a l’ABC, des que el van fer fora de El Mundo. Allà el va contractar el Pedro Jota, després el va mantenir el Casimiro García-Abadillo però quan en David Jiménez va arribar a la direcció, va fer fora el Sostres. Abans de El Mundo, però, havia escrit a l’Avui, durant molts anys. No recordo ara qui va ser el director que el va fer fora de l’Avui.

Quan escrivia a l’Avui era independentista. De dretes, però “indepe”. Va passar a El Mundo, i va començar a “evolucionar” —és a dir, a anar-se’n cap a l’altre bàndol. Canvi —perdó, “evolució”— que va culminar ja a les pàgines de l’ABC. Res a dir-hi —jo també he canviat, perdó, “evolucionat”. Podria dir-vos-en quatre coses de l’estil, però seria molt millor que en llegíssiu uns quants articles, com més millor, per a fer-vos-en una idea pròpia i més acurada del que jo us pugui dir.

L’article que em passa el meu amic es titula “Votar Aliança Catalana”, i està escrit en català. Per tant no és un text publicat a l’ABC. Tampoc al seu blog, que té molt abandonat. Diria que deu ser al Diari de Girona, on em sembla que hi escriu, no sé amb quina regularitat.

Aquest article aconseguirà que la gent pensi? Pot ser. Convencerà algú? Això ja ho dubto més. Em sembla que avui ja no s’escriu tant per convèncer, ni tan sols per fer pensar. S’escriu més per a reforçar els que ja pensen com tu, per a fidelitzar el propi electorat. Cosa completament legítima, faltaria més. Llàstima, però, que això resti eficàcia a l’objectiu —i no sé si aquest era realment l’objectiu del Sostres a l’escriure el seu article— de convèncer els votants —actuals o futurs— d’AC —i de Vox— de no votar aquest partit —ni l’altre tampoc.

Resulta que el CEO atorga entre 10 i 11 escons a AC, si se celebressin noves eleccions catalanes. El Sostres diu, sense que expliqui d’on ho treu, que en realitat l’enquesta del CEO li atorga entre 14 i 16. “Després d’haver estat un país esquerrós, bonista, que ha fet tota la comèdia multiculturalista, ara ho volem arreglar a cop de roc, com a Torre Pacheco”. “No és l’enquesta d’un país seriós, ni d’una ciutadania sòlida, Catalunya continua tenint un problema amb la realitat, amb l’acceptació de les coses tal com són, i massa idealisme engendra, com sempre, monstres”.

S’equivoca el Sostres al dir “després d’haver estat”. No senyor. Catalunya segueix sent un país esquerrós, bonista, que segueix fent tota la comèdia multiculturalista. Per què, sinó, es demonitza AC i la seva líder de la manera com se la demonitza? Doncs això. I sobre el país seriós i la ciutadania seriosa, hi tornarem quan el Sostres parli de com s’ha arribat a aquesta situació —la de tenir tanta immigració.

Em sembla bastat difamatori, en canvi, que digui que ara “ho volem arreglar a cop de roc”. No em consta per cap lloc que AC pretengui fer fora les immigrants —ni tan sols els que han arribat de forma il·legal— “a cop de roc”. Si algú en té proves en contra, si us plau que les exposi.

Segons en Sostres, necessitem la immigració, “perquè volem que d’altres facin les feines més dures. Preferim l’atur que fer-les nosaltres. L’atur subvencionat, naturalment. La pagueta a canvi de no fer res”. Veus? Això sí que em sembla impropi d’un “país seriós, ni d’una ciutadania sòlida”. Ens arriba immigració il·legal, ens n’aprofitem, i ara resulta que la culpa la tenen no aquests que se n’aprofiten, sinó els que denuncien el fet amb les seves conseqüències.

“Tu després dius també que la immigració és una invasió quan vols que algú altre faci el que a tu et fa mandra i fàstic”. Serà un incoherent, qui digui això, però no necessàriament fa que sigui fals —o cert— el que diu. “Ets tu que has anat de simplisme en simplisme, de fantasmada en fantasmada”… llegint l’article, de simplismes se’n troben uns quants. Un d’ells és anar-se imaginant un “tu” que diu això, que fa allò altre. Esperes que m’hi vegi reflectit, Sostres? Doncs no.

Més greu és el que diu a continuació. “I escolta: és veritat que tenim un problema d’immigració descontrolada, és veritat que hi ha un desordre i fins i tot, en alguns llocs concrets, un preocupant caos, però no hi hem arribat de casualitat ni la solució és organitzar caceres nocturnes”. D’acord en tot: tenim un problema d’immigració decontrolada —que per cert, reconèixer això ja et fa, als ulls de molts catalans, un fatxa, un racista i un xenòfob—, hi ha un desordre, i cert també que no hi hem arribat de casualitat —més aviat gràcies als partits que no són els que el Sostres cita al seu article, de fet—, com també d’acord que la solució no consisteix en organitzar caceres nocturnes. No ho sé de Vox —és un partit pel qual no sento el més mínim interès i que ni de conya em plantejo votar-lo—, però d’AC no he llegit enlloc —i els segueixo a instagram, no a twitter perquè no en tinc, es digui com es digui ara— que defensin “caceres nocturnes”. El que fa el Sostres s’apropa bastant a la difamació. Fins i tot se’l podria acusar d’equiparar votar AC a organitzar una cacera nocturna —“Aniràs tu a disparar? Què faràs un cop hagis votat Aliança Catalana? Què faràs l’endemà?”

Justament això mateix em pregunta el meu amic —què faré l’endemà. Ostres, doncs no recordo què vaig fer l’endemà de les últimes eleccions catalanes… El que sí recordo és que no vaig anar a cap cacera, ni nocturna ni diürna, ni abans, ni durant, ni després. Tractant-se d’un article del Sostres, no podria faltar l’anti-independentisme. Diu després: “Però no és just ni digne ni propi d’algú que pensa que estima Catalunya dur-la d’un abisme a l’altre en lloc de fer-se les preguntes adequades”. Tractant-se d’algú que ha renegat del país —del país, no del seu govern— perquè detesta els governants que té de fa bastants anys, les seves lliçons d’amor a Catalunya ja us podeu imaginar on me les poso, oi?

“La independència no es va produir perquè no vas voler pagar el preu de dur-la a terme” —fins aquí, té bastanta raó, ni que oblidi que ell es va fer enrere molt abans— “i la immigració és necessària, amb tots els seus defectes i totes les seves tensions” —de quina immigració parla? De la que entra legalment? De la que ve a treballar sense delinquir? De la que no ens vol imposar els seus valors, valors que no acceptaríem dels “nadius”? Perquè si és d’aquesta immigració de la que parla, li dono tota la raó, i no em consta que AC estigui en contra d’aquesta immigració.

D’acord també que “les persones són totes respectables, les opinions no”. D’acord també que no és cert que “la democràcia exclou les categories tècniques”. Pel que fa la comparació entre votar AC (o Vox) amb “les bestioles simplement exposades que anem a veure al zoo”, li recordaria que són justament els altres partits els que han afavorit el problema —reconegut per ell mateix!— d'”immigració descontrolada”, el desordre i “un preocupant caos”.

Segons ell, doncs, hem de seguir votant als de sempre, és a dir, PP i PSOE, acríticament. Que és allò propi “d’un país seriós”, “d’una ciutadania sòlida”. Efectivament: votar aquells que faciliten el descontrol, el desordre i el caos. M’esperava més de tu, Sostres.

N.B.: tinc dos articles més sobre AC, els dos crítics. Un és del Gerard Furest, més agressiu —al meu entendre— però molt millor fet, i un altre de Montserrat Dameson, que només he llegit en diagonal però crec que em donarà molt de joc. Anyway, that’s all I’ve got for today. Go away now! xD

Cargolaire novici

Diumenge passat vam tenir el dinar de germanor de l’ADF a la qual pertanyo, la del poble on visc. No vam anar a cap restaurant, ens vam ajuntar a la seu i cadascú va portar coses, de menjar i de beguda. No érem gaires, entre deu i quinze persones. Ho vam saber amb temps més que suficient perquè cadascú pogués pensar si hi aniria i, en cas d’anar-hi, què hi portaria.

Una llumeta se’m va encendre i vaig pensar: porto menjant cargols des que era molt petit (dos o tres anys, potser, o quatre, vés a saber), però no n’he cuinat mai. Era una oportunitat i no volia deixar-la passar. Ho vaig comentar amb els responsables, no fos cas que hi hagués animalistes a qui cuinar animals vius els repugnés —avui en dia has de pensar en tot. Cap problema. De fet, el cap/president (digueu-ne com vulgueu) em va explicar que, temps enrere, n’havia fet, que li havien regalat una llauna però se li havia acabat rovellant.

Vaig comprar tot el material necessari —sal gruixuda, pebres, etcètera— però vaig deixar la llauna i els cargols pel final, per tenir-los el mínim número de dies a la nevera. Que quants en vaig comprar? Tenint en compte les dimensions de la llauna, i preferint que me’n sobressin que no pas quedar-me curt, dos quilos. Sí, en van sobrar, prop d’un quilo. Què hi farem. Alguna cosa hauré de pensar…

Va arribar el dia. Carrego el “material” al cotxe i me’n vaig a la nostra base. Alguns ja hi eren, descarrego les coses i comencem a preparar-ho. El primer pas va consistir en posar sal gruixuda a la llauna. Per què? Perquè així hi ha un llit protector, com si diguéssim, que evita que la closca dels cargols s’enganxi a la llauna. El proper cop hi tiraré també una mica de pebre picant, per així donar una mica més de gust a la closca —sí, m’agrada xarrupar-la, per fastigós que a alguns els hi pugui semblar. Els cargols, evidentment, es col·loquen boca enlaire.

Un cop col·locats, se’ls hi ha de tirar sal en abundància, perquè escupin la bava. També sal gruixuda? Així és com ho vaig fer diumenge passat, però ja us dic que, el proper cop, no ho faré així. Hi tiraré sal “normal”, és a dir, de la mateixa que fem servir a les amanides, etcètera. També s’hi pot tirar pebre, i confesso que potser en vaig tirar massa poca, per por de no tirar-ne massa. Diumenge passat va ser pebre negre. El proper cop potser en tiraré de dos o tres tipus diferents.

Amb això, la llauna ja queda a punt. Només falta posar-la al foc. Aquí cal anar amb compte. Mireu, un perill que hi ha és que el foc no sigui uniforme, i algunes zones de la llauna quedin més escalfades que d’altres. Llavors, us trobareu que, al menjar els cargols, alguns us sabran una mica crus, i d’altres una mica massa cuits. Personalment, prefereixo que els hi falti cocció que no pas que els n’hi sobri, però això ja són gustos personals. Intenteu que el foc no sigui massa fort —diuen que, a la cuina, el foc ha de ser lent— i que sigui tan uniforme com sigui possible.

El presi de la nostra ADF va encendre la barbacoa amb llenya, i es nota que hi té la mà trencada. Va tenir el molt bon criteri, que jo vaig aplaudir, de no posar la llauna al foc fins que la majoria fos brasa. Això va fer que els temps de cocció que jo tenia apuntats es quedessin molt curts, però creieu-me, més val això que no pas el contrari: un cargols massa poc cuits sempre són a temps de tornar al foc. Uns cargols massa cuits, en canvi, ja no tenen solució.

A les receptes que jo havia consultat, es diu de tirar oli per sobre els cargols. Jo no les tenia totes, perquè algun cop m’he trobat amb cargols nadant en oli —i creieu-me, no només és fastigós sinó que arruïna el plat. Al final en vam tirar, d’oli, però pulveritzat. A ser ara, crec que no ho faria. No acabo d’entendre què aporta tirar oli a sobre dels cargols… Si ho feu, però, sapigueu que la recepta deia de fer-ho quan estiguin ja una mica cuits.

Una altra cosa que vam fer, quan crèiem que els cargols ja estaven gairebé al punt, és un flambejat amb conyac. Es tira conyac per sobre i es fa per manera que faci contacte amb el foc. Cal fer-ho? El proper cop, provaré de no fer-ho. Per què? Mireu, alguns cargols van quedar de matrícula d’honor, però d’altres van quedar insípids i cuits d’una manera molt curiosa. Segur que va ser per culpa del conyac? No ho sé. Potser és al revés, que va ser el conyac el que va fer que els altres quedessin tan bé… tot i que ho dubto, ja que, ben mirat, trobo que un parell de minuts més al foc no els hauria anat pas malament.

Una altra cosa que faria diferent és el tema de la barbacoa. Era mig coberta, i això feia que alguns rebessin més calor que d’altres. No perquè hi hagués un foc més intens a sobre, sinó perquè estaven menys exposats a l’exterior. Una barbacoa sense sostre, com si diguéssim, potser hagués anat millor, i això que, a mig coure’ls, vam girar la llauna per intentar que tots els cargols rebessin la mateixa calor.

La qüestió més important, quan es tracta de cargols a la llauna, és saber el temps que han de passar coent-se. Mireu, això és una qüestió que segurament només s’aprèn a base d’experiència. Una recepta que vaig mirar deia que calia estar atent al xiulet dels cargols —sí, sí, així com sona. I bé, si teniu l’orella fina, podeu sentir com xiulen. Que no se m’oblidi: un cop ja són morts, convé tornar-los a tirar sal però tal com ho faríeu a una amanida, perquè ja no escopiran més sal.

Tornant al que dèiem: quan treiem els cargols del foc? A més de l’oïda, cal servir-se també de la vista i del gust. A mesura que els cargols es van coent, van canviant d’aspecte. Veureu com van treient la bava. És probable que, mentre no es té experiència, sigui difícil de reconèixer, simplement per la imatge, que els cargols ja són a punt. Cap problema: agafeu un drap ben gruixut, i tasteu-ne un. Repetiu l’operació si cal. És una qüestió de gustos, però més val que us equivoqueu per defecte que per excés de temps de cocció.

Per ser el primer cop que feia cargols a la llauna, crec que no em puc queixar: eren comestibles. Podia sortir molt bé, com podia haver sortit molt malament —tots xamuscats, per ser precisos. Per sort, van tendir a sortir força bé. Molt bé? Alguns sí, alguns eren de matrícula. D’altres de notable. Però alguns van sortir bastant malament —aprovat just i fregant el trevesser. I, globalment, no van quedar gaire ben enganyats —coses que ens passa als principiants. Cosa que, per cert, no sé com corregir, i per la qual hauré de demanar consell a familiars més experts en aquesta matèria.

Ara tocaré un tema una mica polèmic —o millor dit, que la meva opinió serà polèmica. Sé que és molt freqüent menjar els cargols acompanyats d’allioli o de salses (com ara vinagreta, per exemple). Ho entenc, però no ho comparteixo, bàsicament per dos motius.

El primer és que, potser, aquestes persones que es mengen els cargols “acompanyats”, no ho farien si no anessin acompanyats. Si aquest és el cas, llavors estem davant de persones que, en realitat, no els agraden els cargols. Us estic sentint: tu et menges els calçots sense salsa? En primer lloc, no m’agraden els calçots —ni amb salsa ni sense salsa, i sóc d’un lloc més a prop de Valls que de Lleida. I en segon lloc, el calçot és un vegetal, mentre que el cargol és un animal.

El segon motiu és que el cargol, cuinat com Déu mana, s’aguanta per ell sol, és a dir, no necessita additius. Algú em dirà que sempre en porta, d’additius: sal, pebre, etcètera. Ben cert. Però si algú em posa al mateix nivell la sal i el pebre, per una banda, i l’allioli i les salses, per un altre, li diré que, de cuina, així en general, encara en sap menys que jo.

Mengeu-vos-els com us doni la gana, com més us agradi. Jo us explico com els vaig cuinar jo, com penso cuinar-los el proper cop, i com m’agraden a mi. Critiqueu-me si voleu, si no us agrada com els faig; hi ha el dret de fer-los com a un li dóna la gana i el dret de criticar la manera que els altres tenen de fer-los.

Sempre he sentit a dir, i sempre he seguit aquesta norma, de no beure aigua mentre es mengen cargols. Idealment es beuria vi, i aquí la gran pregunta és quin vi marida millor amb els cargols. Pregunta per a la qual, ai las, no tinc resposta. A falta de vi, podeu beure coca-cola, però no és el mateix. Si algun dia us trobeu amb un especialista (de vins, preferiblement), pregunteu-li quin vi us recomana, i després m’ho feu saber.

La llauna era massa gran, i la meva ADF no és gaire cargolera. Més aviat gens. El nostre presi em va ajudar una mica, potser fins i tot bastant, però reconec que no em vaig poder acabar tota la llauna. De fet, massa que en vaig menjar i tot, i durant un parell de minuts vaig passar por —por de vomitar, s’entén. Per sort, no va arribar a tant. Però em va deixar tan ple que no vaig tastar més menjar en tot el dia —i mira que n’hi havia. Vaig passar set, això sí. I també vaig passar sense sopar.

No voldria acabar sense alguns comentaris. Quan treballava a la meva anterior empresa, va arribar un noi del País Basc, jove, uns vint-i-cinc anyets crec que tenia. A vegades ens parlava de les societats gastronòmiques —i no us penseu que siguin cosa de quatre vells, no. Si un dia vaig a Lleida, si un dia vaig als pobles on tinc familiars, i pregunto a la gent jove d’allà, quants d’ells sabrien fer uns bons cargols, quina resposta tindria?

La pregunta queda a l’aire. La resposta, com diu la cançó, escolta-la dins del vent.

Una diada illesca

El meu amic amb qui vaig debatre sobre el partit de la Sílvia Orriols m’envia un text, que no sé ni qui ha escrit ni d’on la tret, qüestions totes elles que seria interessant de saber però no m’impedeixen de parlar-ne —del text, vull dir.

És en espanyol, escrit per un espanyol, i si aquest senyor —al text deixa clar que és un home— intentava dissimular el seu posicionament polític, cal dir que el seu intent fracassa des de bon principi.

No escric aquest comentari per a ell, sé que li sudarà completament com a mi me la suda que a ell li sudi. L’escric per a nosaltres, per als catalans, perquè no ens enganyin ni ens prenguin el pèl.

El text l’escriu l’11 de setembre:

Hoy es la Diada en Cataluña y todo hace prever que será una Diada illesca, es decir: desinflada, descafeinada, ministerial. En realidad, es lo mismo de las últimas pero más bajonero, con cara de papo descolgado y acelgas flotando en la sopa. Pero la noticia no es que se acuda menos a esa terapia ocupacional, sino la explicación: según los sondeos, el “sentimiento de catalanidad” se desinfla.

Entenc que aquest senyor no deu ser el PSOE, pel concepte que té del tal Salvador Illa. I de bon principi se li veu el “plumero” al qualificar la diada de “terapia ocupacional”. Però seguim.

¡Esta es buena! ¿Cómo puede desinflarse lo que según los nacionalistas es la identidad, la esencia, el mismísimo núcleo del pueblo? El dato del sentir identitario catalán se ofrece estos días como el de la intención de voto: como una tendencia. Pero según me habían dicho, sentirse catalán y no sentirse español, o viceversa, es algo tan inamovible como ser del Barça o el Madrid. ¿Es falso?

A més de veure-se-li el “plumero”, aquest senyor molt intel·ligent no sembla ser —o simplement és que és malintencionat. Us sonen, oi, aquells acudits del “no es lo mismo”? No és el mateix la identitat que el sentiment d’identitat. És cert que el sentiment de catalanitat baixa, de la qual cosa en parlaré al seu moment. Però això no vol dir que siguin menys catalans.

“Según me habían dicho” qui? Perquè si algú li ha dit que sentir-se català i/o espanyol és tan inamovible com ser del Barça o del Madrid —que ja és dir—, aquest algú no és més idiota perquè no s’entrena. Ser del Barça o del Madrid, agradi més o menys, no és inamovible. I sentir-se d’un país o d’un altre tampoc és inamovible. Creure’s el contrari és ser un il·lús. Seguim.

Leo en La Vanguardia que el “sentimiento de catalanidad” ha caído en la última década en todas las edades, entre catalanoparlantes e hispanoparlantes, y tanto en la población de municipios pequeños como grandes. “Según los diversos barómetros del Centro de Estudios de Opinión (CEO) entre 2014 y 2024, el porcentaje de personas que se sienten sólo catalanas ha caído del 29,1% al 18% en la última década”. ¡Coño! ¿Se han muerto tantos nacionalistas? ¿No han nacido suficientes? ¿O es que Franco sigue mandando trenes llenos de murcianos y extremeños? Aquí está pasando algo raro: tienen las escuelas, tienen la tele pública, tienen la matraca eterna y sobre todo son —aseguran— quienes dan portavocía al ruido del alma catalana. ¿Y ahora resulta que el alma catalana mengua con el paso del tiempo?

“Tienen las escuelas” ah sí? De debò? En quin món viu, aquest home? De quines escoles està parlant? De les de l’Hospitalet de Llobregat? De les de Castelldefels? Santa Coloma de Gramenet? Etcètera. Es pensa algú que els professors se seleccionen a dit, en funció de l’afinitat política? Es pensa algú que, en aquests municipis que he dit i en d’altres, la immersió lingüística realment es compleix? I de la tele, de quina tele parla? De RTVE? D’Antena 3? De Telecinco? De Cuatro i La Sexta? Perquè els nens no trien l’escola a la que van, els pares una mica, però un sí pot triar la tele que mira, i avui mirar-ne una i demà una altra. Seguim.

Yo me siento moderadamente español, pero no hago alharacas de ello. Desde que nací y me criaron, soy español como soy hombre: sin haber sentido nunca la necesidad de restregar nada a nadie por la cara. Sé que si hubiera nacido en Francia sería francés, y que si hubiera nacido en Marruecos sería marroquí, de modo que tomo mi identidad nacional como algo sencillo. Pero desde luego, no cambia con el tiempo. ¿Cómo es posible que el “sentimiento de catalanidad” se desplome diez puntos en diez años? ¿Qué significa eso? ¿Desafinas hoy más con Els Segadors? ¿Tienes algo más de ganas de conocer Granada? ¿O es que hemos estado viviendo, como dejó escrito Marchena en la famosa sentencia, una ensoñación?

Per partir-se el cul de riure al llegir que se sent “moderadamente” espanyol. Evidentment, no m’ho crec. I encara que m’ho cregués, no crec que això, a Espanya, sigui motiu d’orgull. Estic bastant d’acord, per cert, que la identitat nacional no canvia amb el temps, el que sí pot canviar és, com deia, el sentiment d’identitat. Dic que bastant d’acord que la identitat no canvia, perquè hi ha ocasions en què sí canvia, ni que sigui per motius aliens al propi interessat —especialment en la desintegració de països, o l’absorció d’uns pels altres. A vegades, per la pròpia voluntat, com ara quan un es nacionalitza del país al qual ha anat a viure. Processos que, a vegades, justament es posen en marxa perquè abans ja hi ha hagut un canvi en el sentiment d’identitat.

I com que no sap distingir entre la identitat i el seu sentiment, no m’estranya que no entengui que el sentiment de catalanitat baixi, especialment per algú que és d’un país on la nacionalitat és gairebé una religió, un dogma. Per això considera —ni que no ho digui tal qual— que hem estat vivint una “ensoñación”. Seguim.

Atribuir a las malas artes de los políticos independentistas o a sus falsas promesas de Arcadia este decrecimiento del sentir me parece absurdo. Un mal gobierno puede enfadar al oriundo, incluso expulsarlo, pero rara vez afecta al sentimiento de pertenencia o la identidad. Tenemos testimonios de sobra de la dictadura franquista, cuando los exiliados españoles escribían sobre su sentir, y resulta que en México o Francia eran tan españoles como cuando dejaron su tierra por más abominable que les pareciera el gobierno y la forma de entender España del dictador.

Doncs justament això que a ell li sembla absurd, a mi no m’ho sembla gairebé gens. I entenc que a ell li ho sembli: de la mateixa manera que a un català li costa entendre la cultura política espanyola, a un espanyol li costa entendre la cultura política catalana. Com diu en Joan Fonollosa, “els espanyols es reconeixen entre ells clarament com a membres d’una mateixa comunitat molt més que no pas ho fem els catalans i tenen molt clar que aquesta comunitat és el bé més preuat i que cal conservar-lo a tota ultrança”. Els catalans sembla que fem tot el contrari, i per això el sentiment de catalanitat puja i baixa com les accions a la Borsa. I per això que diu el senyor Fonollosa —i perquè als espanyols, a diferència dels catalans, no els perd l’estètica— els espanyols de Mèxic i França eren —i se sentien!— tan espanyols com abans de fotre el camp, amb o sense Franco. És quelcom que als catalans ens urgeix d’aprendre. Seguim.

Repito: ¿qué está pasando aquí? ¿Cómo es posible que en una sociedad en la que se lio semejante pifostio por la independencia que supuestamente ansiaba “el poble” solo haya hoy un 18% de catalanes que no se sienten nada pero nada españoles? Si a las elecciones autonómicas de Cataluña le restamos la abstención, resulta que la cifra de nacionalistas obtenida coincide con la de la encuesta. Los vaivenes en las cifras de lo que se vende como esencial demuestran que las esencias, en caso de existir, son móviles y mucho menos nucleares de lo que el nacionalismo considera. Además, el hecho de que ese sentimiento descienda en diez años de constante machaque e inquebrantable propaganda inmersiva, confirma mi teoría de que el adoctrinamiento siempre opera, a medio o largo plazo, en dirección contraria a la deseada.

“las esencias, en caso de existir, son móviles y mucho menos nucleares de lo que el nacionalismo considera”. S’ha parat aquest home a pensar que aquesta frase, de ser certa, també s’aplica a Espanya? Alguna cosa em diu a mi que no… com entenc que a aquest senyoret li costi d’entendre que molts catalans tenen un sentit molt pragmàtic de la seva identitat, sentiment d’identitat i independentisme —ja n’he parlat aquí algun altre cop. Li semblarà a ell inconcebible que hi hagi catalans que ja no siguin independentistes després de les cagades que els líders “processistes” han comès —Puigdemont inclòs—, però els catalans, agradi o no, som així. I això no és una qüestió d’essències, és una qüestió d’entendre “quina mena de gent som”.

Sobre el “constante machaque e inquebrantable propaganda”, em sembla que és ell la víctima d’una “ensoñación”. Que se n’ha parlat molt? Sí. Com també es parla molt del canvi climàtic i de la immigració! Seguim.

Algún iluminado monclovita podría atribuir esta desafección nacionalista a los regalos suplicantes de Pedro Sánchez, pero los datos parecen decir exactamente lo contrario: que esos regalos -arrebatados al resto de ciudadanos del bolsillo- se han dado entre políticos por cuestiones de pacto y no responden al sentir cierto de ninguna sociedad.

Com diu el rector de la meva parròquia, “és la teva opinió” quan diu que “no responden al sentir cierto de ninguna sociedad”. Si Junts i ERC estan patint a les eleccions no és per massa independentistes, sinó per massa poc. Seguim.

Resulta que para “españolizar a los estudiantes catalanes” hacía falta lo contrario de lo que decía Wert: dejar a los nacionalistas hiperventilar. Un procés después, al sentimiento nacional catalán lo ha matado lo mismo que al consenso moderadamente feminista de los españoles: la turra, el exceso, el atracón. Es algo, por cierto, que nunca podremos agradecer suficiente a Carles Puigdemont.

Com a bon espanyol, segueix sense entendre la cultura política catalana, ni quina mena de gent som els catalans. Em recorda aquell acudit que parla d’un anunci del govern recordant que està prohibit robar “perquè el govern no admet competència”. Catalans, no sigueu nacionalistes, que Espanya no admet competència.

Em diu el meu amic que l’autor del text és un cretí. Hi estic d’acord, però no em fa por. El que em fa por és que hi hagi catalans igual —o més— de cretins que se’l creguin.

Si tu vols un estat has de ser una nació. Per ser una nació has de ser un país. Si vols ser un país, ho has de demostrar amb els teus fonaments culturals i identitaris. I d’entrada que no et faci por el concepte d’identitat. Oh, identitat és una cosa classista, és una cosa elitista, és una cosa xenòfoba… No, no. La identitat tu l’has de tenir si és que pretens tenir tot allò. Si no, doncs deixem-ho córrer, tornem a ser quatre províncies que ens deixin ballar sardanes, publicar un llibret en català i ja està. La independència, un estat, una estructura estatal ha de reposar sobre una identitat col·lectiva. Si no, no es farà mai.

Miquel de Palol

Que som els bons!

La concreció amb què apunta el compàs moral espanyol, el sentit de justícia sobre el qual treballen els seus poders, és netament nacionalista. El dels partits catalans, en canvi, apunta al sentit de la raó i la justícia universal —que no existeix— perquè el conflicte pugui ser llegit des de tot arreu. Fent-ho, ens impedeix llegir el poder espanyol i llegir-nos a nosaltres mateixos des d’on som. I relega els partits independentistes a poc més que sommeliers dels escarafalls. Avui encara hi ha qui es pregunta com pot ser que no siguem independents, si som els bons.

Montserrat Dameson

Deixar de ser nacionalista?

Normalment, quan es fa un comentari sobre un llibre, és perquè primer s’ha llegit el llibre, i s’hi han trobat coses que val la pena comentar. O bé perquè es vol donar una opinió sobre si el llibre mereix la pena.

No és aquest el cas. Parlaré d’un llibre que no he llegit, la qual cosa ja treurà valor al que en diré, però, com veureu, només fins a cert punt. Perquè en realitat no parlaré del llibre en sí. El llibre és tan sols una excusa per a parlar d’un tema, i encara que no hi hagués el llibre, també en podria parlar. Passa, simplement, que l’existència del llibre em dóna l’excusa per a parlar-ne, i també alguns elements per a dir-ne —del tema, no del llibre— algunes coses.

El llibre és aquest. No, no és que hagi buscat el llibre a Amazon. Em va sortir en un anunci, d’aquests que el Google et posa a les pàgines, i de fet no m’anunciava el llibre sinó una llibreria online —o no online, és igual— que ven el llibre en qüestió —aquest i d’altres.

Ja el títol del llibre es presta a fer-ne comentaris. Com podeu veure, no és un llibre d’un sol autor, sinó d’uns quants, i entenc que tots ells responen la pregunta que dóna títol al llibre: per què van deixar de ser nacionalistes. És un títol molt espanyol, i no ho dic per l’idioma en què està fet. Diuen que ja no són nacionalistes, i la veritat és que no sé si creure-m’ho. En tot cas, han canviat el país del qual són nacionalistes. Però ja se sap que, Ebre enllà, els nacionalistes sempre són els altres —principalment bascos i catalans. És un verb irregular: jo sóc patriota, tu ets nacionalista, ell és nazi.

Llavors, doncs, el títol correcte del llibre hauria de ser “por qué dejé de ser nacionalista catalán“. Això, però, suposa dues coses: una, que en algun moment del seu passat eren nacionalistes catalans —i, novament, en alguns casos dubto que això realment fos així. L’altra, que existeixi el nacionalisme català, i tinc motius per a dubtar-ho, almenys si el comparem amb el nacionalisme —que ells en diran patriotisme— espanyol.

Encara se m’acut un altre possible títol, però com que no m’he llegit el llibre, no sé per a quin dels seus autors es podria aplicar: “por qué dejé de ser nacionalista catalán y me hice nacionalista español“. Encara que vulguin camuflar de patriotisme el seu nacionalisme.

Quin és el tema, o temes, que aquest llibre em dóna excusa per a parlar? El primer i més evident és què fa que algú “deixi de ser nacionalista català”. Però al parlar d’aquest tema n’apareix un altre: què fa que algú, en primer lloc, sigui nacionalista, d’un país o d’un altre. I més encara: què ens porta, a les persones, a adoptar una determinada identitat nacional, a sentir-nos-hi identificats.

Fem un primer exercici de llegir la ressenya del llibre que es pot llegir a Amazon, perquè ja dóna unes quantes idees. El cas del Salvador Sostres potser és el que em resulta més proper, perquè ja fa cosa de vint anys que porto llegint-lo, en aquella època en què escrivia a l’Avui de Vicent Sanchis (“Llir entre cards”, es titulava la seva columna). Hi va haver canvis de director, el van fer fora, va passar a El Mundo, també hi va haver canvis de directors i també el van fer fora, i des de fa uns quants anys que escriu a l’ABC. No sé si tot això hi ha tingut més a veure que no pas la “banda de hipócritas y descerebrados al frente” que, diu ell, tenim a Catalunya.

El cas de l’Anna Grau també em sona, tot i que no tant: ella també treballava a l’Avui. No vaig seguir tant de prop com va canviar de posicionament. La ressenya ens diu que “pasó de un catalanismo integrador“. Em pica la curiositat aquest adjectiu, integrador. Integrador de què? Potser ara pensa que, en realitat, és l’espanyolisme el que és integrador, i per això l’ha abraçat, abandonant el catalanisme, que ara deu considerar excloent.

De traca i mocador em semblen els casos de l’Albert Soler i l’Eva Trias. Del primer se’n diu que es va afiliar a ERC “siguiendo a una rubia despampanante“. Quan les coses comencen així —deixant que sigui l’atracció sexual la que determini la teva ideologia o identitat nacional—, només poden acabar malament. De la segona se’ns diu que, tot i col·laborar activament amb ERC, va acollir al seu càmping guàrdies civils que havien expulsat dels hotels de la zona. I se sorprèn que la qualifiquessin de traïdora! En quin món vivim…

La Júlia Calvet, després de “contrastar información” —no se’ns detalla quina, potser si llegim el llibre ho sabrem— va canviar l’estelada per la “rojigualda” i va passar a presidir una associació que es diu “S’ha acabat”. Així, en català. I per què no es diu “Se acabó“? Tindria molt més sentit, oi? Cas semblant al de l’Eva Parera, que fou senadora de CiU i va confessar públicament que s’havia equivocat —novament, no sabem per què. Ara lidera “Valents”, i em torno a preguntar per què cony no es diu “Valientes“, cosa que em semblaria molt més coherent. Al capdavall, en Jesús Royo, del PSOE —que a mi no m’enganyeu, PSC i PSOE són la mateixa cosa—, ara diu que la causa del català és “reaccionaria, antisocial y a muy poca distancia del racismo” —i ho diu algú que havia estat professor de català i abanderat de la immersió lingüística. Per tant, doncs, res de “Valents” i “S’ha acabat”: “Valientes” i “Se acabó“.

No és l’Eva Parera l’única que sembla haver-se equivocat: en Miquel Porta Perales ara pensa que “el problema de Cataluña es el nacionalismo catalán“. Tampoc se’ns explica el perquè del canvi d’opinió. En canvi, el cas del Xavier Horcajo és curiós: se’ns diu que un tal Antoni Subirà, editor de l’Avui, li va dir —al senyor Horcajo— que amb aquest cognom no podia esperar ser director del diari. D’un diari que, durant més deu anys, va dirigir un senyor de València que es deia, de cognom, Sanchis. No seré jo qui negui que l’Antoni Subirà va dir tal carellotada, ja que en aquella conversa, si és que va tenir lloc, jo no hi era. Sí diré una cosa: que per cada subnormal com aquell, hi ha deu mil persones —nacionalistes catalans— que li haurien dit exactament el contrari. No em crec que fos únicament aquell fet el que fes que el senyor Horcajo hagi “deixat de ser nacionalista” català.

En tots aquests casos, m’intriga molt saber què va fer que, al començament, s’identifiquessin com a nacionalistes catalans. Perquè em ve al cap una escena de la primera pel·lícula de “Pirates del Carib”, en què el governador de Port Royal li diu, a la seva filla, en relació a una proposta matrimonial, que “una bona decisió, presa per motius equivocats”, pot acabar sent una mala decisió —cito de memòria, no recordo exactament en quin moment de la pel·lícula té lloc l’escena.

La intuïció em diu que, en els autors del llibre, hi havia motius “equivocats” per a ser “nacionalistes catalans”. De fet, alguns —com ara l’Albert Soler— ni tan sols ho eren. Per motius “equivocats” em refereixo a motius que tenen poca relació amb la qüestió —és com si jo digués que vull ser metge perquè, a les facultats de medicina, hi ha majoria de noies. Potser m’ho passaré molt bé mentre estudiï —o millor dit, mentre estigui matriculat a medicina—, però quan arribi el moment d’exercir de metge —si és que aquest dia arriba—, llavors m’enduré el gran mastegot amb la realitat.

Quins serien, al meu entendre, els motius “encertats”, en el sentit de sòlids, o seriosos, per a ser nacionalista català? En la base del nacionalisme hi ha sempre una identitat nacional. Fa bastants anys vaig comprar i llegir un llibre que parlava justament d’això, dels fonaments de la identitat nacional. Per a bé o per a mal, no hi ha aparells que prenguin mostres de sang, orina o saliva i et diguin la teva nacionalitat.

Em sembla que els estic sentint: “¿Qué pone en tu DNI?” No es pot ser més ridícul. Què hi posa en un document que fa… Espanya! Doncs què cony hi ha de posar? Us imagineu què hi posaria, si el fes França? Ara que hi penso, què hi posa, al passaport dels de Gibraltar… jo al·lucino amb l’orgull de certa gent, després de la quantitat de països que se’ls han independitzat… en fi, millor torno al tema.

Podria ara aquí enrollar-me sobre què és una nació, com la gent arriba a identificar-se amb un país, que aquesta gent, en realitat, no és que hagi deixat de ser nacionalista, sinó que han canviat de país, etcètera. Però ni fa falta, ni és el lloc per a fer-ho, ni tampoc crec que me n’acabés sortint amb èxit. Per tant, em limitaré a uns pocs punts en concret.

Els casos de l’Albert Soler i l’Eva Trias els deixo de banda ja de bon principi. No crec que mereixin ni una sola línia més. Dels que s’han equivocat —Júlia Calvet, Eva Parera, Miquel Porta Perales i Jesús Royo— també els deixo de banda, perquè tan sols en sabem això: que han canviat d’opinió, però no el perquè —més enllà d’un “contrastar informació”, molt vague i poc concret. Per tant, em centraré més en el cas del Salvador Sostres, l’Anna Grau i el Xavier Horcajo —tot basant-me en el que diu la ressenya del llibre.

El cas del Salvador potser és el més paradigmàtic, perquè reflecteix d’una manera gairebé encisadora la naturalesa pragmàtica —aran de terra, de fet— que tenim els catalans. Em recorda una frase que va sortir en un capítol d’aquella sèrie de finals dels noranta, “La memòria dels cargol”. Al capítol en què lluiten contra els invasors francesos —deuria ser a principis del segle XIX—, una senyora li pregunta al seu marit per què ha agafat les armes. El marit dubta, i acaba mig dient que per la pàtria. Amb un cert despreci li respon ella: “La pàtria! Ja en tirarem un bon tros a l’olla”.

I que consti que l’entenc perfectament: ser català també ha de sortir a compte, parafrasejant en Xavier Roig. Com també hi ha de sortir la independència, i si ell —el senyor Sostres— considera que no surt a compte, doncs entenc que no en sigui partidari —almenys de moment.

No és, però, això que se’ns diu, d’ell. Jo entendria que digués: “jo era independentista però ara no ho sóc perquè (1) no confio en els líders que l’han de dur a terme, i sobretot (2) no confio en els líders que governaran el futur estat”. Però no és això el que se’ns diu d’ell. Renunciar al país amb el qual —suposadament— d’identifiques per motius com aquest et posa molt a prop de ser una mena de mercenari, algú que subhasta la seva identitat nacional a aquell que ofereix un millor preu. Jo entendria que digués que ha abraçat Espanya perquè se n’ha enamorat, perquè li encanta la seva història, els seus valors, les seves tradicions, etcètera, i s’hi identifica. Però és aquest el cas? A falta de llegir el llibre, no puc respondre amb un sí —i la ressenya del llibre s’acosta més a un no.

Anem al cas de l’Anna Grau. La ressenya ens diu que “pasó de un catalanismo integrador” a una altra cosa. Un catalanisme “integrador”… Aviam si m’explico: ser català —o ser “nacionalista català”— no és ni millor ni pitjor que ser espanyol —o nacionalista espanyol— o de qualsevol altre lloc. Si m’identifico amb la catalanitat no és perquè la consideri millor o superior que qualsevol altra identitat. És simplement perquè, m’agradi més o menys, és la del meu país, la del meu territori, el llegat cultural dels meus avantpassats, dels que van habitar aquesta terra i l’han feta tal com és. I si jo sóc com sóc, si som com som, és també en part important gràcies a ells, als que han estat abans que nosaltres. Que el “catalanisme” d’avui sigui més o menys integrador és, en primer lloc, una qüestió molt opinable. I fins i tot si em semblés massa poc integrador, no em faria renegar del meu país.

Anem al cas del Xavier Horcajo. De debò el que et digui l’editor de l’Avui és tan important? Paraula de Déu? El que una sola persona et digui? Ho podria entendre si fos un sentiment generalitzat, que fos comú, entre els “catalanistes”, pensar que algú que es diu Horcajo no pot ser director d’un diari com l’Avui —almenys el que jo vaig conèixer l’any 2004. Però poso la mà al foc que no ho és. Poso la mà al foc que, per cada Antoni Subirà, hi ha mil, deu mil persones, que diran el contrari d’ell. I com a mostra, un botó: en Vicent Sanchis, de València, que amb aquest cognom va dirigir el diari de 1996 a 2007.

No voldria acabar sense alguns comentaris finals. Mireu, podeu ser de dretes, podeu ser d’esquerres, més liberals o més comunistes. Sabeu què va passar a la primera guerra mundial? Que el proletariat alemany, en lloc d’aliar-se amb el proletariat francès, es va aliar amb la burgesia alemanya. I la burgesia francesa, en lloc d’aliar-se amb la burgesia alemanya, es va aliar amb el proletariat francès. M’explico? Perquè hi ha certa esquerra catalana que perd el cul per l’esquerra espanyola, i que troba molt de gust en fotre patades als ous a la dreta catalana. En canvi, com molt bé deia Josep Pla, no hi ha res de més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres.

Fa poc veia un vídeo del Juan Manuel de Prada en el qual deia que la història d’Espanya és una gran mentida. Se’m van caure els collons a terra, perquè sé quina mena de personatge és —i no ho dic ara com a crítica, que consti. Ell diu, en un determinat moment, que s’acusa —amb raó, segons ell— el nacionalisme català —o basc— d’haver-se inventat una història sobre la qual fonamenten el seu nacionalisme, però just a continuació diu una cosa semblant sobre la història d’Espanya. Que, al capdavall, per això s’ensenya història a les escoles: perquè els nens s’identifiquin amb el seu país —el que surt als seus documents oficials, que ja s’encarrega l’estat corresponent de confeccionar— i se’n sentin orgullosos, parafrasejant José Ignacio Wert, ex-ministre espanyol d’educació.

I acabo amb una nota personal. Jo també vaig canviar d’opinió, fa una mica més de vint anys, tot i que en un sentit més aviat invers al dels autors d’aquell llibre. Com veieu, no els critico pel fet d’haver canviat de posicionament. Critico, en tot cas, els motius pels quals ho han fet, i qüestiono, en alguns casos, que realment haguessin professat el nacionalisme català que ens diuen que professaven.

Merèixer la victòria

L’1 d’octubre per a adults

I

Gràcies a un article d’en Sergi Sol a El Nacional descobreixo que en David Madí, que durant uns anys es va dedicar a la política activa, al costat d’Artur Mas, ha escrit un llibre, sobre l’1 d’octubre. Al cap de pocs dies, al mateix mitjà, li fan una entrevista que, després de llegir-la i de pensar-ho una estona, m’anima a comprar-lo. Ja l’he llegit. No és exactament el que m’esperava, però el que m’he trobat és encara millor. Aquest llibre ens ofereix “una visió de la història d’un país i d’una gent que va tornar a embolicar-se per impulsar un futur diferent per a Catalunya”. “Un relat per a adults per entendre com Catalunya va portar a terme l’intent més seriós d’independència dels darrers tres-cents anys, i per què no ens n’hem sortit. Fins ara”.

No us espereu, en aquest llibre, un relat detallat de com es va preparar el referèndum, de com es va aconseguir dur-lo a terme, i de què va passar després i per què no es va aconseguir l’objectiu. Sí és cert que se’n parla una mica, però el llibre no va d’això. El mateix autor ens avisa “que hi ha imprecisions, invencions i elements i personatges de ficció”. No passa res, en el sentit que no són aquesta mena de detalls els que, al meu entendre, donen valor al llibre, sinó entrendre, sobretot, per què no ens en vam sortir. És aquest llibre, sobretot, un llibre de cultura política.

A més d’aquest avís, l’autor ens en fa un altre que hem de tenir present no tan sols quan llegim la seva obra, sinó, de fet, en com ens mirem el món que ens envolta:

Per evitar sorpreses, aviso que sóc capaç de veure coses bones en els de l’altra banda, encara que tinguem perspectives diferents. També sóc capaç de veure les tares en els de la meva banda, malgrat que sé que estem al mateix costat de la història.

Ja dic d’entrada que no m’ha resultat fàcil escriure el post. En un primer esborrany em vaig adonar que citava massa fragments del llibre. No podia seguir així, evidentment havia de descartar bastant de material. Ha estat molt difícil. Fins i tot al moment de publicar-lo he fet més retallades, com ara gairebé totes les pinzellades que fa de personatges, i creieu-me que són molt sucoses —us haureu de comprar el llibre i llegir-lo.

Per tant, em centraré tan sols en aquells aspectes de cultura política, tant catalana com espanyola, ja que són, i sento repetir-me, el que entenc que més val la pena de l’obra.

II

Espanya mai ha estat prou forta per acabar d’engolir Catalunya dins la unitat nacional espanyola, ni Catalunya prou forta per construir una nació estat dins del marc europeu.

Completament d’acord, però amb un matís. Un profe de boxa ens va dir, un dia, que havia vist un paio de seixanta quilos ostiar-ne un de noranta —o cent, ara no ho recordo exactament. Trenta quilos de diferència és demencial, una absoluta barbaritat. Si va passar el que va passar, és que el de seixanta quilos era tècnicament molt, molt millor que el de noranta o cent quilos. No hi ha cap altra explicació.

I crec que, en el cas d’Espanya, és exactament això el que ha passat: tècnicament ha estat molt, molt dolenta per aconseguir el seu objectiu. Només ara, des de fa unes dècades, sembla començar a sortir-se’n, i justament és ara quan l’independentisme més ha crescut. Segueix dient David Madí:

La idiosincràcia política catalana s’ha especialitzat a resistir. Però resistir no és guanyar; de fet, és el contrari de guanyar. La idiosincràcia política espanyola, en canvi, s’ha especialitzat a abordar la relació amb Catalunya des d’una cultura de poder, que utilitza la força de l’Estat per uniformitzar.

Ja vaig dir en un altre lloc, i ho he repetit, que Espanya es concep a ella mateixa com un dogma, i els dogmes no es qüestionen, s’imposen. Diu en David Madí que “imposar no és convèncer; de fet, imposar és el contrari de convèncer”. I què, ens dirà Espanya. Si pots imposar un dogma, quina necessitat tens de convèncer?

Aquest és el nucli dur d’una relació inestable, profundament insatisfactòria per a totes dues bandes i que ja fa més de tres segles, com a mínim, que rebota per la península Ibèrica, entre fasesa de confrontació/repressió i èpoques –les que menys— de pacte i transformació.

I així seguirà sent, n’estic convençut, fins que o bé Espanya aconsegueixi uniformitzar Catalunya —i per tant Catalunya, com a tal, desaparegui— o bé Catalunya s’independitzi, i per tant s’alliberi del poder de l’Estat espanyol per a uniformitzar-la i fer-la desaparèixer. I recordeu molt bé això:

La unitat d’Espanya no neix de la democràcia, és la democràcia la que neix de la unitat d’Espanya, segons ells.

III

Ens deia en David Madí que és capaç “de veure les tares en els de la meva banda”. Doncs bé, una d’aquestes tares és la falta d’unitat, la divisió, que qualifica com el “defecte polític genètic dels catalans”, “el càncer de la política catalana, que és la incapacitat per a la unitat”.

Hi ha una vella dita que afirma que on hi ha dos jueus, apareixen tres sinagogues. Els catalans som políticament pitjors, el nostre vici és la divisió fins a l’absurditat infinita.

Santiago Niño Becerra deia que els catalans som molt individualistes, que és una altra manera de dir més o menys el mateix. I així, senyors meus, no es va enlloc.

Parlant de la fallida del nou estatut, en relació a la sentència del constitucional, en David Madí ens diu, dels seus magistrats, que

es podien treure els ulls i divergir en qualsevol tema, però no pel que feia l’estructura de l’Estat, fent certa la famosa definició de Josep Pla, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. […] aquests consensos bàsics entre l’esquerra i la dreta són una font de fortalesa per a ells i, per contra, una font de debilitat per als catalans.

Entre d’altres coses perquè les esquerres d’aquí perden el cul per les d’allà, i a Catalunya que li donin pel cul —això sí, amb la deguda vaselina i dosi d’anestèsia.

Ara que a Espanya han hagut de tenir governs de coalició amb ministres de diferents partits, aquí fem conya de si se’n surten millor o pitjor. Cal que recordem els dos tripartits que vam haver de sofrir durant set anys?

aquell Govern dividit per faccions, incapaces de resistir la temptació de lesionar-se entre elles per molt que tots plegats anessin al mateix vaixell —en el fons, tot molt català, i la mateixa malaltia infantil que pateix el sobiranisme actualment.

I és que potser ha estat gaire millor la situació dels governs catalans actuals? Hi insisteixo: així no es va enlloc —bé, sí: al fracàs més absolut.

Parlant de la falta d’unitat, convé fer un petit excursus: la CUP. Val la pena parlar-ne perquè, a imatge de bastants, són o han estat l’independentisme autèntic, pur —clar que les baralles i picabaralles ridícules entre CiU i ERC els han ajudat molt.

En David Madí té un pèssim concepte de la CUP. A les eleccions catalanes del 2015, aquelles en les quals el partit d’en Duran i Lleida es va presentar en solitari i va treure exactament zero escons, en David Madí ens diu que “l’única mala notícia de la nit va ser el resultat de la CUP… i certament va ser una molt mala notícia”. Més endavant ens diu:

Si Junts pel Sí no va obtenir la majoria absoluta va ser principalment per un corrent de vot enragé de classes mitjanes, que sense conèixer el fons del pou negre que hi ha a la CUP la van votar pensant que així reforçaven la contundència del vot independentista, quan el que estaven fent era alimentar un cavall de Troia.

Va ser en aquelles eleccions quan la CUP va aconseguir que Artur Mas no fos investit president. No tothom hi estava d’acord, i en David Madí explica una reunió amb l’Antonio Baños —“cal veure com podem salvar el Mas, perquè el Procés només pot continuar amb ell i els meus companys se’l volen carregar. Això seria un desastre”. Ens diu en David Madí:

També vaig entendre què era realment la CUP, una secta política bloquejada entre una versió cutre del comunisme i un club de cànnabis.

De fet, en més d’una ocasió arriba a insinuar, o gairebé afirmar, que la CUP està “infiltrada pel CNI pels quatre costats”—la CUP o una organització amb veu i vot a l’assemblea de Sabadell que va decidir no investir Mas.

Parlo de la CUP no per cap particular animadversió, sinó recordant allò que diu fra Guillem de Baskerville a “El nom de la rosa” sobre fra Girolamo, bisbe de Caffa: “pertany a aquella casta d’homes que són els millors defensors de llur adversari” [primer dia, sexta]. De la seva falta de fiabilitat i incompliment dels compromisos (“els acords muten”, segons Eulàlia Reguant) en David Madí ens en donarà algunes pinzellades.

IV

Cap al principi del llibre, ens deia en David Madí que “la idiosincràcia política espanyola […] s’ha especialitzat a abordar la relació amb Catalunya des d’una cultura de poder, que utilitza la força de l’Estat per uniformitzar”. Toca parlar ara una mica de quina cultura —o incultura— del poder tenim, i de la nostra al·lèrgia a exercir-lo. D’on pot venir?

Des de la guerra de Successió el catalanisme havia estat foragitat de qualsevol estructura de poder, polític i econòmic. […] la vocació de matar la catalanitat va significar el veto massiu de la quota catalana de totes les esferes institucionals. Així, els catalans vam quedar històricament molt lluny de participar en la vida del poder institucional. Aquesta expulsió de les esferes de poder per activa i per passiva va comportar un dèficit en la genètica política catalana que encara és ben present: l’al·lèrgia a exercir el poder.

Allò que als catalans ens perd l’estètica és una veritat molt certa. Som una cultura política que per no haver tingut Estat, i tot el que comporta, hem idealitzat que la democràcia és un riu plàcid per on navegar i la tempesta ens aclapara.

El poder, evidentment, té les seves dinàmiques, que poden ser unes en un lloc, i unes altres en un altre lloc. Em va impactar bastant la següent afirmació: “Pensar com un català racional segueix sent una discapacitat cognitiva per negociar a Madrid, ni que siguis d’allò més ben intencionat.” En canvi, no em va impactar gens, o molt poc, la següent:

La veritat incòmoda que ningú s’atreveix a dir és que la base de la democràcia espanyola reposa sobre una gran bossa de detritus que engloba la monarquia, els partits, la banca, les constructores, la premsa, la policia, l’exèrcit, la judicatura i part de l’estructura eclesiàstica.

Aquesta última afirmació ens pot ajudar molt a entendre com es va fer la “transició espanyola”, ja sabeu, allò del pas de la dictadura a la democràcia, aquella mena de “ruptura pactada” i tal i pasqual.

Tornem a la primera afirmació, la de “pensar com un català racional”. Segurament us sonarà la paraula “pactisme” com un concepte clau a l’hora d’entendre la manera tradicional de fer catalana, oi? En David Madí ens explica aquella vegada, deuria ser cap al 2006, en què es va fer un acord segons el qual governaria el partit que guanyés les eleccions —traduït: que si el PSC no guanyava, no es reeditaria el tripartit. “Tothom sap que aquest acord es va complir fil per randa, com no podia ser d’una altra manera quan et jugues els calés amb els socialistes. De manera que hi va haver un segon tripartit.” I això és cosa només de les esquerres?

els catalans hauríem d’aprendre que qualsevol pacte amb Espanya, o té garanties explícites, o el risc de quedar-te amb cara d’idiota és molt alt. Cosa que segueix passant.

Són coses de la cultura política. Si guanyo, per què cony he de complir els pactes? Ep, i que a casa nostra sembla que la CUP n’ha volgut aprendre —recordeu aquelles paraules de l’Eulàlia Reguant.

L’Estat practica una cultura del poder implacable. Per això és un estat forjat a través de la història, d’innombrables guerres i episodis violents. És un Estat que només respecta la força, i que sap que, quan es troba contra les cordes i li ofereixen una mediació, li estan ensenyant la debilitat i la porta oberta de la fortalesa per on atacar.

En diferents ocasions, en David parla de persones i diu coses com ara que no coneixen com funciona el poder a Madrid, que no tenen experiència tractant amb els d’allà, etcètera. No tinc cap dubte de la raó que té, i una de les coses que caldria fer és conèixer bé quina mena de gent són. Ara, això sí: “a Madrid poden tenir molts defectes, però creure’ns que són tontos és una ingenuïtat criminal”.

Un petit apunt al marge. Quan s’estava negociant la llista única de Junts pel Sí, Òmnium va tenir l’ocurrència de suggerir una llista sense polítics.

El cretinisme català, quan vol, pot assolir cims insòlits. Anar a la guerra sense generals, fer política sense polítics i renunciar al poder per mirar de recuperar-lo. És en aquestes circumstàncies extremes quan la raça política, la professionalitat i les conviccions marquen la diferència entre l’èxit i el fracàs.

Tot això està molt bé —i hi estic d’acord—, però també caldria preguntar-se si la qualitat —o la seva absència— del generalat fa portar a certa tropa a pensar que se’n sortirà millor sense oficials. Per cert, quan des d’Espanya us fotin la tabarra amb l’estat de dret, tingueu les coses clares: “David, la definición del estado de derecho español es: al amigo, el culo; al enemigo, por el culo; y al indiferente, la legalidad vigente“.

I per si algú em retreu que sóc molt pessimista, “siempre negativo, nunca positivo“, llegiu la part del llibre que parla a com es va organitzar el referèndum de l’1 d’octubre —fora del govern, evidentment. Per això ens en vam sortir.

V

Recomano la lectura del llibre? Com més he anat treballant per a escriure aquest post, més clar tinc que la resposta és un sí rotund. No us negaré que en bastantes coses, o moltes, hi he vist coincidències amb el meu pensament, i això evidentment m’alegra.

Tant de bo amb llibres com aquests comencem a pensar en clau d’estat, a fer-nos políticament adults, a fer madurar la nostra cultura política, encara que això no ens faci els nanos més chupi-guays de l’univers.