Out of time

Som el fruit del passat

Vull una bola de vidre

Fa més de deu anys, no sé si us en recordeu, que va tenir lloc el que popularment es va conèixer com a “Pla Ibarretxe“, en referència al nom (cognom, de fet) del llavors lehendakari, Juan José Ibarretxe. Era una proposta de reforma de l’Estatut d’Autonomia del País Basc, que va ser rebutjat pel “Congreso” espanyol per una majoria abrumadora. El lehendakari el volia sotmetre a referèndum al País Basc, el tribunal constitucional va il·legalitzar tal referèndum i, al final, Ibarretxe va convocar noves eleccions.

Recordo aquells anys. No calia ser gaire espavilat per saber, perfectament, que el govern espanyol no autoritzaria tal referèndum, i que els tribunals espanyols es pronunciarien de la manera que ho van fer. Per tant, l’única pregunta que tenia sentit fer-se era: s’atrevirà el PNB a tirar endavant el referèndum, com es va fer a Catalunya l’1 d’octubre? A mi tot plegat em va semblar ridícul: si Ibarretxe no estava disposat a fer-ho, no tenia sentit ni tan sols haver començat. A menys que fos una tàctica per treure majoria absoluta a les següents eleccions basques — cosa que no va passar.

A Catalunya, en canvi, i contràriament a la tradició que se’ns atribueix, ens vam atrevir a tirar endavant un referèndum (no de reforma d’Estatut, sinó d’independència) sense permís del govern espanyol i en contra de l’expressa prohibició del TC espanyol. Tots sabem què va passar, tant l’1 d’octubre, com després.

És aquest “després” el que ha despertat més contradiccions entre els catalans a favor de la independència. Per uns, va ser un encert no proclamar la independència “a la brava”, sinó declarar-la i suspendre-la per deixar la porta oberta al diàleg (“via eslovena”, que en diuen); per d’altres, va ser un greu error i una traïció (encara que no emprin tal paraula) no fer efectiu el resultat del referèndum.

Per uns, l’1 d’octubre havia de ser el principi de la via unilateral: posar l’Estat espanyol contra les cordes per tal d’haver d’acceptar la independència de Catalunya; per d’altres, obrir un procés de negociació per tal de forçar Espanya a acceptar un referèndum pactat o bé que la “comunitat internacional” obligués Espanya a negociar i/o acceptar la independència.

Ho podem resumir d’una manera molt simplista: per uns, independència per la via ràpida; per d’altres, independència per la via lenta.

Arguments n’hi ha per totes les bandes. Els partidaris de la “via lenta” creuen que seria negatiu donar una imatge de tancar-se en banda, que cal fer-ho tot d’una manera perfectament pacífica i democràtica, etc etc. Creuen que guanyarem perquè, en paraules d’un articulista, Rajoy pixa contra el vent i els nostres líders són molt millors que els seus.

En canvi, els partidaris de la via ràpida, creuen que s’havia d’haver aprofitat l’1 d’octubre, és a dir, la resistència mostrada pels catalans, la incapacitat del govern espanyol per impedir el referèndum malgrat el dispositiu policial desplegat, i, cas que hi hagués hagut més violència, aprofitar-la per danyar la imatge d’Espanya a nivell internacional i forçar Espanya a negociar i acceptar la independència.

Qui té raó? Doncs no ho sé, i no crec que es pugui arribar a saber aviat. Ningú no té ni idea de què hagués passat si, el 10 d’octubre, Puigdemont hagués declarat simplement la independència, sense suspendre-la, i s’hagués posat en marxa tot el necessari per a fer-la efectiva. Hauria estat una escalada de tensió, sense cap mena de dubte, i ningú no té ni idea de com hauria reaccionat Espanya i la resta de països.

Bé, això no és del tot cert. El 17 de novembre, Marta Rovira, d’ERC, va dir públicament que si Puigdemont no s’havia atrevit a proclamar la independència era perquè s’havien rebut amenaces, de diverses fonts i molt creïbles, que el govern espanyol “va amenaçar amb morts al carrer”. No seria policia o guàrdia civil la que intervendria, sinó l’exèrcit. I que no serien bales de goma, sinó metàl·liques.

Les declaracions de la senyora Rovira van portar molta cua. Des de la “banda catalana” hi ha haver confirmacions, en més o menys graus, de les seves paraules. Des de la “banda espanyola”, el govern espanyol es va afanyar, a través de diferents dels seus membres, a demsentir i desqualificar les paraules de Marta Rovira. Tot i això, algun ex-diputat popular, com ara Jorge Vestrynge, va dir que les paraules de la diputada catalana eren del tot creïbles, i justament avui llegeixo que un ex-coronel, Amadeo Martínez Inglés, diu que efectivament era veritat.

Puigdemont va dir que ell no acceptaria que hi hagués morts al carrer, i des de la banda catalana se l’ha criticat per aquestes paraules. Per una banda, perquè les amenaces espanyoles no serien gaire creïbles (al cap i a la fi, sembla que a partir del migdia de l’1 d’octubre es van suspendre les intervencions policials degut a l’impacte mediàtic internacional que estaven tenint); per l’altra banda, perquè no estar disposat a acceptar morts significa que no ets un “soci fiable” i suposa una rendició ja d’entrada.

“Pagar el preu” és una expressió que sempre ha fet fortuna, i que no fa massa me la vaig trobar en un comentari al facebook. Completament comprensible. Però ara pregunto: qui està disposat, personalment, a posar-se a primera fila i postular-se com a candidat a “morts al carrer”?

A mi no em costa creure que Espanya tingués preparat un dispositiu per exercir una bona dosi de violència a Catalunya. Una altra cosa és fins a quin punt hauria estat disposada a dur-lo a terme, i aquí tinc els meus dubtes. Perquè clar, si (com se suposa que va fer, i així ho van dir, en un escrit a El Periódico, uns càrrecs intermitjos de la “policía nacional” que, malgrat tot, no van voler revelar el seu nom) el govern espanyol va aturar les intervencions (l’1 d’octubre) per l’enrenou mediàtic que van causar, a mi em costa bastant de creure que haurien tirat endavant un operatiu de molta més envergadura — i que, per tant, hauria causat un enrenou molt pitjor. Una altra cosa és que “ensenyés la pota” per fer por, jugar a la “guerra psicològica” i enfonsar la moral dels polítics catalans.

Els polítics catalans. “Mai vaig confiar en els líders independentistes però sí que creia en la gent … i que els obligaria a fer la feina que van dir que venien a fer. I encara, molt més encara, després del veure el coratge amb què es va defensar el referèndum”. Llegeixo això en un article a un digital, d’una persona que, no en tinc pràcticament cap dubte, és partidària de la “via ràpida”. Deixant això de banda, m’agradaria parlar de fins a quin punt és certa l’acusació que fa als líders catalans.

Aquí voldria explicar una petita anècdota, que tingué lloc pocs dies abans de l’1 d’octubre. Estava al menjador de la feina, en una taula amb persones d’altres departaments (vull dir, que no dinava amb els companys amb què normalment dino), i algú va preguntar si crèiem que “diumenge votarem”. Pràcticament ningú va dir que sí (com que jo no els coneixia i ells no em coneixien, jo no vaig dir res, tot i que veia bastant probable que no acabéssim votant). Siguem sincers: no eren gaires els que estaven convençuts, o bastant convençuts, que el referèndum tiraria endavant. El següent diumenge, amb unes persones del poble, parlant dels preparatius i del que es va fer perquè poguéssim votar, vaig dir que jo no tenia tanta fe en el poble català.

I els polítics? De debò es creien els nostres líders independentistes que allò sortiria “tan bé” (en la mesura que va sortir bé)? És molt legítim preguntar-s’ho, i aquí hi ha respostes per a tots els gustos. Vull dir: que alguns sí, i d’altres no. Perquè el fet que les urnes arribessin (i no hi ha haver, fins on jo recordo, incautació d’urnes per part de la policia espanyola, com sí n’hi va haver de paperetes), i tinguéssim paperetes (encara que algunes s’haguessin d’imprimir i/o retallar en domicilis particulars), vol dir que hi va haver, a nivell institucional, una certa preparació, com també l’aplicació informàtica que va permetre implantar el cens universal i que poguéssim votar a qualsevol col·legi. També és cert que, ben segurament, gran part de tot això va ser gràcies a la iniciativa particular de molts catalans.

Que al govern espanyol el va agafar del tot per sorpresa que la “cosa” tirés endavant, és completament indubtable: ens tenen als catalans per uns calçasses (i la veritat és que hem fet més que mèrits perquè ens prenguin per tals). Ara bé, segur que a gran part del govern català també el va agafar per sorpresa. I a molts ciutadans també — jo el primer.

Vam fer potser el més difícil — el primer pas. Potser van fallar la resta. “Pensava que … la pressió social faria surar uns líders amb un pla de veritat. Un pla amb el qual tot estigués preparat … Potser sí que uns feixistes haurien pelat algú o que un policia hauria etzibat un cop de porra mortal, però aquest era un risc que calia assumir igual que l’1-O es va assumir que algú podria sortir mal parat”. I a continuació: “Estic convençuda que la gent, ben dirigida i esperonada des de dalt, hauria estat disposada a aguantar aquesta situació durant uns quants dies. No n’haurien calgut tants per generar una crisi econòmica alarmant que forcés la UE a forçar l’estat a acceptar un procés de mediació. … És el pes de generar aquest caos el que els va fer por assumir, no el d’avesar la gent a una massacre inimaginable”.

Hauria estat una bona estratègia? No ho sabrem mai, perquè no podem tirar enrere. Podem afirmar, sense gaire por a equivocar-nos, que el no acceptar uns certs nivells de violència ha permès que hagi la tàctica de la por del govern espanyol hagi tingut èxit. Ha recuperat la iniciativa amb el 155 (la “moderació” del qual no sé si realment es deu a pressions externes, ja sigui de la UE o d’algú altre), i ara sembla que l’objectiu és recuperar l’status quo d’abans, ja no aconseguir la independència.

Potser sí que, en realitat, alguns polítics nostres (dels independentistes, vull dir) tenien, com a objectiu real, que “el món vegi que Espanya és un país molt bèstia”, i assumir “al peu de la lletra el projecte dels comuns: esperar que Espanya canviï” — d’aquí a mil anys, fillets meus. Probablement és cert que la majoria d’ells (dels líders polítics) “no estaven preparats per aplicar la independència” perquè “s’esperaven un contrincant civilitzat”. Sí, n’hi ha per pixar-se a sobre.

I sí, és probable que el fet d’haver estat empresonats hagi estalviat, a aquests líders, de ser objecte de crítica. Igual que el fet de ser afusellat ha exonerat Lluís Companys de totes les crítiques que se li haurien pogut fer com a president de la Generalitat republicana.

És cert que aquests polítics “mai van creure que podrien complir les promeses que van fer-nos”? No m’estranyaria que molts catalans arribessin a aquesta conclusió. Si és així, o bé renuncien directament a aconseguir la independència, o bé voten la CUP. Clar que, amb el seu ideari polític, doncs “tiraran enrere” molta gent.

I ara, què? Doncs espero que els de la via lenta l’encertin. Espero que a les eleccions del 21-D els diputats independentistes treguin 80, 90 o 100 diputats. Sí, ja sé que les enquestes no van precisament en aquesta línia, sinó més aviat en la de l’enrocament. També és veritat que portem una bona colla d’anys que les enquestes no l’encerten gaire. I bé, suposant que les meves prediccions es compleixen, què? Tornem a proclamar la independència — i, aquest cop, la publiquem al DOGC — i la fem efectiva? Tornem a la via unilateral? Comprovem si Espanya té collons d’enviar-nos soldats i tancs?

Com ja he dit, hi ha qui creu que la independència s’ha de fer ràpidament. D’altres creuen que serà un procés necessàriament llarg. Jo no en tinc ni idea. No parlo amb ambaixadors, no tinc contactes als governs d’Europa, no em “codejo” amb els líders de la UE, no sé què es cou al govern espanyol ni al govern català. No tinc una bola de vidre que em predigui el futur o que m’indiqui la tàctica a seguir. Només sé una cosa: com vull que acabi tot plegat. Ara mateix només puc decidir el millor que pugui a quin partit votar, esperar el resultat i veure què passa.

Anuncis

“Joder, qué cansinos”

“Catalunya és un motor de canvi i Espanya us necessita. Tenim molt en comú i la solució a Catalunya passa per portar el canvi a Espanya”. Aquesta collonada ha estat expulsada de la boca per part d’una tal Irene Montero, de Podemos, en un acte polític (un mítin, em sembla) a Terrassa, aquest cap de setmana.

No es pot negar que té la seva part d’enginy. Primer, una llepada de cul: som el motor del canvi! Espanya ens necessita! Per si a algú aquestes paraules l’havien posat calentó, cal recordar que també havien dit que Catalunya era el pilar de la (segona) república i després Azaña va acabar dient que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys (potser m’he equivocat en el número, però això és un detall).

I un cop guanyat el favor de l’audiència amb una “captatio benevolentiae“, ens la colen: “la solució a Catalunya passa per portar el canvi a Espanya”. És l’últim episodi de l’arxiconegudíssima sèrie que té, per argument, que tot plegat és que a Espanya no ens entenen, que ens hem d’explicar millor. Almenys aquest nou episodi deixa de tractar els espanyols com si fossin subnormals.

Potser a qui tracten de subnormals és als catalans.

Com és obvi, durant l’acte en qüestió s’han dit moltes més coses. Segons la notícia, la senyora Montero ha situat “el partit liderat per Xavi Domènech” (Podemos? Catalunya en Comú? És el mateix o són coses diferents? Últimament em perdo…) en una “necessària equidistància” entre els independentistes (els que, segons la senyora Montero, “van proclamar una independència sense legitimitat política”) i els partits que “han aplicat el 155 d’una manera autoritària” (em pregunto: hi havia una altra manera d’aplicar-lo? En cas afirmatiu: hi haurien estat a favor, els de Podemos?)

A més de fer bandera de l'”equidistància”, Irene Montero ens ha explicat què és el que “realment necessita Catalunya”: “un referèndum pactat amb totes les opcions sobre la taula”. “Volem construir un futur amb vosaltres [Espanya?], però junts no vol dir excloure el dret a decidir, sinó respectar que siguin els ciutadans de Catalunya els que tinguin l’última paraula sobre què volen. Reconeixent Catalunya com una nació i construir un camí de solidaritat”.

A mi aquesta mena de llenguatge em recorda el que Sant Pius X deia sobre el modernisme: “Catholic-sounding on one page, doctrinally subversive on the next“.

O els de Podemos són idiotes, i per tant realment es creuen que el que ells proposen és factible, o bé no són idiotes i per tant en realitat ens volen aixecar la camisa. De debò creieu que un partit que aspiri a guanyar les eleccions a Espanya, o almenys a fer un bon paper, pot anar dient que està a favor d’un referèndum on Catalunya es pugui independitzar? És que ni tan sols en el cas que hi hagués la garantia divina que absolutament tots i cadascun dels catalans votés i hi votessin en contra, ni tan sols així Espanya acceptaria mai (almenys per pròpia voluntat) un referèndum d’independència. Perquè el fet mateix de la celebració ja és un fet que no pot suportar, i que interpretarà sempre com un atac a la sobirania espanyola.

Jo crec que idiotes no ho són, i per això fan servir un llenguate tan “cuco” i “taimado”: que sí, que “volem construir un futur amb vosaltres”, el “dret a decidir” (sobre què? Sobre si els cargols els vull a la llauna o a la brutesca?), que els “ciutadans de Catalunya” tinguin l’última paraula sobre “què volen”, un referèndum “pactat” (amb qui?) i “amb totes les opcions sobre la taula” (i quantes són, totes aquestes opcions? 1024?).

Tot això és marejar la perdiu. Potser pot ser una bona opció per aquells que, tot i contraris a la independència, estan a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Suposant que Podemos realment hi estigui a favor, cosa que dubto. Ni que només sigui perquè, dir clarament que hi estàs a favor, et suïcida políticament a Espanya.

Podemos sap que a Catalunya és un dels llocs on pot treure millors resultats. A moltes províncies espanyoles ho té fotut, perquè només “envien” dos diputats, i molt probablement se’ls disputaran PP i PSOE (potser Ciutadans, fent certa competència al PP, a qui alguns poden considerar massa tou). Per això aquí diu aquesta mena de coses.

Desenganyem-nos: estem en una situació en què, per un partit d'”àmbit espanyol”, si vol guanyar a Catalunya ha de renunciar a Espanya, i al revés.

Trifulques baixllobregatines

Petita trifulca a El Nacional, un dels dos digitals amb els quals acostumo a informar-me de què passa al meu voltant (la tele fa més d’un any o de dos que no la miro regularment). Es veu que un dels col·laboradors habituals, Jordi Galves, va escriure un article titulat “Cornellà no és com Catalunya”. L’endemà li va contestar un senyor anomenat José Luis Atienza, que es veu que ha estat tinent d’alcalde a Viladecans per ICV, i que és coportaveu de Comuns Federalistes (no em pregunteu què és això perquè no ho sé).

I

Tot comença amb unes declaracions d’Inés Arrimadas, que es veu que va dir alguna cosa com ara que Cornellà és una terra plural i diversa com Catalunya. Segons el senyor Galves, el que realment volia dir la dirigent de Ciudadanos és que “Cornellà forma part de la Catalunya espanyola”: “una terra fortament castellanitzada, colonitzada, assimilada, en bona part, a l’Espanya i olé, on els catalanoparlants vius són minoritaris i de vegades invisibles”, “[u]na terra de nacionalisme espanyol molt marcat, d’espanyolisme”, “[o]n viuen individus, plurals i diversos, que et diuen amb gran satisfacció que ja porten vivint aquí quaranta, cinquanta anys i no entenen ni una paraula de català”, etc.

Dues anècdotes ho il·lustrarien: “un noi solitari, aïllat i espantat, a qui els seus compans denominaven ‘el catalán” per estigmatitzar-lo, per assetjar-lo, com si no fóssim a Catalunya i ells no fossin també catalans”; “un altre antic alumne meu que amagava davant de tothom que parlava català a casa, conscient de la inoportunitat de la seva identitat lingüística i cultura”.

Pel que es veu, el senyor Galves sap del que parla: “[j]o vaig néixer i viure molts anys molt a prop de Cornellà”.

II

Tot això (més el que no he citat de l’article del Jordi Galves) no ha sentat gens bé al nostre antic tinent d’alcalde. Al començar a llegir la seva resposta vaig estar temptat de pensar que el senyor Atienza feia un canvi de coordenades (no, no estic parlant de passar de cartesianes a polars, o de cilíndriques a esfèriques): de l’anomenat “eix nacional” (Catalunya-Espanya) a l’eix “esquerra-dreta”. Però només és una impressió inicial.

Parla el senyor Atienza de “la història de la transició i de la construcció nacional que va ajudar a fer la classe obrera cornellanenca i baixllobregatina quan l’important no era en quina llengua parlava, sinó com conquerir llibertat sindical, drets laborals, millora d’horaris i salaris i autogovern”. Cita, per exemple, que a Sant Boi s’hi va celebrar el primer Onze de Setembre post-Franco, el 1976. True enough: perquè les autoritats de llavors van prohibir de celebrar-lo a Barcelona — no fos cas que la cosa es “desmadrés”.

No s’acaba aquí aquests fets que, segons el senyor Atienza, el senyor Galves oblida (o ignora): que la primera cançó punk feta en català la va fer una banda “xarnega” (ep!, paraules del propi Atienza!), “que Cornellà va organitzar un Congrés de Cultura Catalana dels més massius de Catalunya”, per citar els seus dos exemples.

En canvi, però, el senyor Atienza no ha conegut mai “cap noi solitari, aïllat i espantat per parlar català”, tampoc ningú “que aixequi la bandera contra la immersió al [sic] català”. Ell sí creu que el Baix Llobregat és com Catalunya, “els mateixos orígens i diferents proporcions: catalans, segons aquell PSUC, on era ‘català qui viu i treballa a Catalunya'”. I acaba: “la nostra preocupació als setanta era que no aparegués un nou lerrouxisme per dividir-nos entre els qui parlem castellà i els qui parlem català. El seu article [el del Jordi Galves, s’entén], per desgràcia, és una trista prova de quant hem retrocedit”.

III

Encara que no ho sembli, Jordi Galves en realitat no parla de Cornellà. Parla de Cornellà però no per parlar de Cornellà, sinó per parlar de la Catalunya que Inés Arrimadas vol: una Catalunya on el castellà sigui majoritari, on els catalanoparlants se n’amaguin de ser-ne, on els castellanoparlants no es considerin catalans, on la immersió lingüística sigui combatuda, on no entendre el català no només no sigui motiu de vergonya (després de 40 o 50 anys de viure-hi) sinó fins i tot motiu d’orgull. Que això sigui el que passi o no passi a Cornellà és, simplement, anecdòtic.

El senyor Atienza carrega les tintes en la descripció que el senyor Galves fa de Cornellà. Jo no tinc ni idea de si és certa o no. Diria que els dos tenen raó: cadascú parla del Baix Llobregat que han conegut.

Jo he nascut en una ciutat on hi van néixer moltes altres persones. Hi vaig viure setze anys, juntament amb moltes altres persones. I entre totes aquestes persones que hi vam néixer i viure durant un temps, hi haurà tota mena d’opinions. Opinions que no seran gratuïtes, en el sentit que vindran formades per experiències personals. Condicionades, tot i que no completament determinades, per la família on vam néixer, pel barri on vam viure, per l’escola on vam anar, els companys i amics que vam tenir, les experiències que hi vam viure, etc.

Tot això, però, és secundari en el cas que ens ocupa. El senyor Atienza deu haver viscut una experiència completament diferent de la del senyor Galves. Nihil novum sub sole. El senyor Atienza, al meu entendre, erra el tret. Ho puc entendre, perquè la descripció que Jordi Galves fa de Cornellà no és precisament idílica sinó tot el contrari. I de la mateixa manera que en Galves ens explica casos d’espanyolisme a Cornellà, el senyor Atienza ens explica casos contraris. Els uns no eliminen els altres, i els altres no neguen els uns.

Again, l’objecte de l’article del senyor Galves no és Cornellà per se, sinó Inés Arrimadas i la seva ideologia. D’això era del que valia la pena parlar, de la mena de Catalunya que a cadascú li agradaria…

NB — això de “és català qui viu i treballa a Catalunya” millor ho deixo per un altre dia, tot i que crec que algun cop ja n’he parlat.

Les altres opcions

I

Una de les característiques principals de l’etapa de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat va ser fer creure als catalans que l’autogovern era de debò, era seriós. Que la Generalitat era un govern amb cert poder. Que no era de fireta, vaja. Suposo que durant molts anys tots plegats ens ho vam creure, més enllà dels indicis que hi pugués haver en sentit contrari. Una de les altres característiques principals va ser la seva negativa a reformar l’Estatut del 1979.

L’any 1999 CiU perd la majoria absoluta i es veu obligada a governar amb el suport del PP. A les eleccions del 2003, una coalició entre PSC, ERC i ICV desplaça CiU del govern català, malgrat haver estat la força més votada. Comença el primer tripartit, amb Pasqual Maragall, l’època del “Dragon Khan”. Es comença a posar en marxa la promesa electoral que s’havia fet, de reformar l’estatut i tenir-ne un de nou, amb més autogovern i un millor finançament. Durant la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 2004, el (llavors) candidat Zapatero promet el famós “apoyaré”: “apoyaré” l’estatut que surti del Parlament de Catalunya.

Vana promesa, feta en un moment en què res feia preveure que el PP no hagués de tornar a guanyar les eleccions, després de 4 anys de majoria absoluta de José María Aznar. Però la pèssima gestió que es va fer dels atemptats terroristes de l’11-M va portar Zapatero a la Moncloa, tot i que no amb majoria absoluta.

Tant Maragall com Zapatero havien promès el que havien promès assumint, ni que fos inconscientment i “por lo bajini“, que Rajoy guanyaria les eleccions, i que per tant no caldria fer res per complir el que s’havia promès. El Parlament català podia aprovar l’Estatut que li vingués en gana, que ja s’encarregaria el PP de bloquejar-lo al “Congreso” i impedir que s’aprovés. La qual cosa serviria per excitar els catalans contra el PP i alimentar de vots el PSOE — almenys a la seva franquícia catalana.

Però Zapatero va guanyar, i ja no es podia comptar amb el PP perquè fes la feina bruta. I va venir el llarg recorregut que ja coneixem i que forma part dels llibres d’història. Recorregut que va acabar l’any 2006, amb el referèndum i la sortida d’ERC del govern i, per tant, la convocatòria de noves eleccions, que van donar pas al segon tripartit, aquest cop amb José Montilla. Tot plegat va ser esperpèntic, especialment la tramitació de l’Estatut al “Congreso“, amb el ribot d’Alfonso Guerra, la recollida de firmes, etc, i els recursos d’inconstitucionalitat, que van culminar, quatre anys més tard, en la ja famosa sentència del constitucional, retallant encara més un Estatut que, se suposava, havia de donar cobertura legal al reconeixement de Catalunya com a nació, augmentar l’autogovern i millorar el finançament.

Probablement tot això ja ho saben els meus lectors. Però val la pena recordar-ho ara, en l’escenari que tenim d’eleccions, unes eleccions que, en contra de totes les anteriors que hi ha hagut al Parlament català, han estat convocades no segons l’Estatut o quan el President dissolia la cambra, sinó quan al govern espanyol li ha donat la gana, després d’haver destituït el govern català.

Val la pena perquè, en el context que estem d’eleccions, no faltaran veus pretesament assenyades que intentaran donar “alternatives” a la independència que puguin ser assumides per una part important dels catalans, que altrament passarien a engreixar les files de l’independentisme. Aquestes alternatives poden anar en recuperar l’Estatut del 2006 abans que fos retallat, o bé un altre estatut més potent, o bé un estat federal, o bé qualsevol altra martingala que no sigui la independència.

II

He començat parlant de Pujol, que va aconseguir que els catalans ens creguéssim el poder de la Generalitat. Ja sé que tots plegats estem molt emprenyats pel 155, i perquè el Montoro intervingués les finances de la Generalitat uns quants dies abans de l’1 d’octubre (amb una simple ordre ministerial, by the way). Però la veritat és que aquests dos fets, especialment el primer, han tingut un efecte molt positiu: han demostrat que l’autogovern català, dins de l’actual marc legal espanyol, és una pantomima. I que si el govern espanyol no ha fet abans el que ha fet ara és perquè ja li ha anat bé que els catalans visquéssim “feliços i enganyats” durant una bona colla d’anys.

Quina mena d’autogovern és aquest que un ministre, amb una simple ordre ministerial — quatre paraules escrites en un full de paper degudament firmat, timbrat i segellat —, es pot passar pel forro dels collons? Deixant de banda la quantitat de sentències del TC anul·lant lleis del Parlament alegant que envaeix competències del govern espanyol, etc. No cal anar al 155: per favor, llegiu el que diu la constitució espanyola sobre les lleis de base i les harmonitzadores.

El 155 era l’opció nuclear, sí. Que sempre ha estat damunt de la taula, i si no l’han aplicat abans és perquè han tingut d’altres mecanismes i perquè podia obrir la caixa de Pandora a d’altres autonomies. Never mind. La qüestió ha quedat clara: l’autogovern arriba fins allà on el govern espanyol li agrada. És un autogovern… “con el permiso de la superioridad“.

Quin significat té això? Doncs que qualsevol Estatut, tant el del 2006 com el del 3006 (ja m’enteneu), estan condemnats al fracàs.

Per altra banda, i ho dic perquè a alguna “intel·ligència” (Zapatero?) se li havia acudit, recuperar el del 2006 abans de la retallada judicial és completament inviable: un govern espanyol no pot permetre’s reimplantar una llei que els tribunals t’han dit que viola la constitució espanyola. Punt. Implantar el que va aprovar el parlament català és igualment inviable: encara que tècnicament no ha estat mai declarat inconstitucional, el 100% de les probabilitats és que així ho fos, si arribés mai el cas.

Tenint en compte que tens tanta autonomia com al govern espanyol li plagui (amb la complicitat del constitucional), la via estatutària està completament descartada. Cap català disposat a votar a favor de la independència se la pot prendre seriosament. Especialment en vista a com sentencia el constitucional, a la facilitat amb què s’han intervingut les finances de la Generalitat, de l’aplicació del 155 i dels consellers (i presidenta del Parlament) empresonats.

III

Algú podria argumentar en favor de reformar la Constitució. El primer problema que té aquesta opció és que mai es detalla com hauria de ser aquesta reforma. El que sí sabem, però, és que una reforma de la constitució requereix el consens dels dos principals partits espanyols, PP i PSOE. De debò estarien disposats a acceptar una reforma constitucional que atorgués podel real al govern català (i quan dic “govern”, aquí incloc el Parlament)?

O bé la reforma és acceptable per PP i PSOE, i per tant és “más de lo mismo“, o bé realment blinda l’autogvern català, i per tant és inacceptable pel PP i el PSOE. Incloent a més un tercer actor, Ciutadans, que més enllà de la força en escons que tingui, faria tanta propaganda com pugués en contra de l’autogovern català. Algú podria dir que PP i PSOE, en aquest escenari, estarien disposats a cedir. Ho dubto moltíssim: els seus electors no els ho perdonarien.

Una variant (a falta de paraula millor) de la reforma constitucional és el “federalisme”. La millor descripció que se n’ha fet és obra del conegut pograma Polònia, de TV3, amb el Pere Navarro i el seu “follet del federalisme”. Adoleix del primer defecte que hem citat: la falta de concreció. A més, els exemples que tenim al món de països federals ens ensenyen que no són inconvenient per governs centrals forts.

IV

Tant la via autonomista com la federalista obvien algunes lliçons importants de la història d’Espanya. La primera és que els estatuts d’autonomia que ha tingut Catalunya s’han aconseguit sempre en moments de debilitat: caiguda de la monarquia i instauració de la república als anys 30; pas de la dictadura a la democràcia (més o menys, si ho voleu) a finals dels setanta.

A banda d’això, l’autogovern en època republicana tampoc va ser pas cap model. No ho dic tant com perquè Lluís Companys i el seu govern acabés engarjolat i condemnat a uns 30 anys (encara que l’indultés el govern del Front Popular). No oblidéssim que el mateix Azaña, aquell que va dir, durant el debat de l’estatut a les corts espanyoles, que amb aquell estatut s’aconseguia la unitat d’Espanya, aquest mateix Azaña va dir, anys després, com ja havia dit Espartero, que a Barcelona se l’havia de bombardejar cada cinquanta anys. No caiguéssim en l’error de quedar-nos en l’anècdota. O que fos Azaña l’únic polític republicà d’esquerres en tenir aquesta mena d’idees (ja ho deia Josep Pla, el que més s’assembla a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes, i/o al revés).

I pel que fa a l’estatut del 79, ja diu Pujol, a les seves memòries, que pocs anys després (crec que fins i tot abans del 23F), polítics espanyols li deien que “ara” (o sigui: 1980, 81, 82…) no ens donarien que el que ens havien donat — dit d’una altra manera: que no van tardar gens a penedir-se’n. Un dels motius del 23F, això ho sap tothom i algun dels que hi va participar així ho afirma, va ser el “tema de les autonomies”.

Des de 1714, la tradició espanyola ha estat netament centralista. Espanya no ha tingut mai, mai, cap mena de ganes de descentralitzar-se — “fueros” bascos a banda, que són un altre tema. La Mancomunitat de 1914 no era res més que les quatre diputacions provincials unides en un sol cos. Les autonomies ja hem vist com han nascut — quasi per accident, o casualitat si ho preferiu.

Espanya se sent perfectament a gust sent com és. Si avui hi ha autonomies va ser per mirar de satisfer (sí, podeu riure) un “problema” que hi havia a Catalunya i al País Basc (i potser una mica a Galícia), i que es va estendre a la resta no fos cas que aquests catalans es pensessin que són especials, diferents (a més de ser una formidable agència de col·locació per als partits polítics). No té cap mena de necessitat de reformar la constitució ni d’embarcar-se en aventures federalistes que no se sap a on porten.

Un estat federal en què Catalunya pugués actuar quasi “de facto” com un estat independent seria una tremenda font de conflictes i inestabilitat. Fins i tot en el cas que això s’arribés a aconseguir, durant quant de temps podria durar?

V

Conclusions. Hi ha gent que ha estat independentista “de sempre”, com ara Oriol Junqueras (tal qual li ho vaig sentir a dir en un mítin al treatre Bartrina de Reus, l’any 2013 o 2014). D’altres, com ara jo, ens hem “convertit” (paraula meva, no seva). Dels independentistes, alguns ho són “per se”, és a dir, que fos el que fos el que “Espanya oferís”, seguirien sent-ho. D’altres, en canvi, s’avindrien a renunciar-hi per algo que fos “prou bo”.

És pensant en aquests últims (i també pensant en aquells espanyols que sincerament vulguin trobar una sortida a l’actual situació, una sortida que no passi per la independència) que he escrit aquest post.

Entenc que l’any 2003 l’horitzó de molta gent fos un nou Estatut amb més autogovern. Entenc que a partir del 2010 l’horitzó fos un concert econòmic (camuflat sota el cutríssim i patètic nom de “pacte fiscal”). Però els fets ens han deixat al descobert que el rei va nu: que un autogovern dins del marc espanyol serà sempre una farsa, per motius legals i històrics. Fins i tot per motius essencials, perquè l'”esto es España” sempre serà usat per laminar l’autogovern, el català i, per extensió, la pròpia identitat catalana. El que es pugui obtenir serà una concessió feta sempre a contracor, un “favor” que fa Espanya a una de les seves “regions”.

La via autonomista, el “pacte fiscal”, l’aventura federal, només serveixen per una cosa: per allargar l’autoengany.

Gent de principis?

L’1 de novembre, un articulista d’El Nacional, publicava una peça on s’hi deia que un un tal John Carlin, articulista d’El País, en fou acomiadat per sortir-se de la línia editorial. De fet, el senyor Forn mencionava una peça d’en Toni Piqué al mateix “El Nacional”, on s’explicava la notícia. Pel que es veu, el senyor Carlin havia escrit un article a The Times, on explicava una conversa que havia tingut, 15 anys enrere, amb “un home que és encara un pilar de l’establishment” madrileny. En aquella conversa, aquest “pilar” deia: “no puc suportar els catalans”. Per què? “Sempre volen fer tractes. No tenen principis, per l’amor de Déu! Són gent sense principis!”.

Tot això m’ha recordat moltes coses. Avui parlava, al sortir de missa, amb una persona del poble, d’un llibret que vaig llegir fa un cert temps: “Espanya explicada als catalans”. En aquest llibre s’hi començava dient que, durant molt de temps, hi havia hagut un corrent important d’opinió segons el qual el problema era que als catalans no ens enteníem, que no ens havíem explicat prou bé. L’autor del llibre deia que aquesta tesi era absolutament falsa, a més d’insultant respecte els espanyols. D’entendre, ens han entès perfectament, i de fa temps. Saben de quin peu calcem. En tot cas, deia l’autor, som nosaltres, els catalans, els que no hem entès els espanyols — d’aquí el propòsit del seu llibre.

A nosaltres no ens ho sembla perquè ja hi estem acostumats, però no deixa de ser curiós que caiguem pitjor nosaltres que no pas els bascos. Al capdavall, no hem tingut cap banda que s’hagi dedicat a matar jutges, polítics, policies, militars i guàrdies civils. No ens sorprèn perquè hi estem acostumats. Però valdria molt la pena preguntar-s’ho. I d’alguna manera la resposta ens la dóna el “pilar de l’establishment”: els terroristes eren uns assassins, sí, però “almenys” tenien principis. Evidentment això no ho és tot, però prefereixo que llegiu el llibre de què parlava abans.

A més d’aquest llibre, recordava també unes línies que va escriure un periodista que va ser director de La Vanguardia durant la segona república espanyola. Com que les he trobades, les cito textualment:

És un fet senzillament esgarrifós. Hi ha una absoluta bona fe per banda i banda. Perquè —i això és el mal!— el que ens repugna, als uns dels altres, és precisament allò que constitueix el fons més pregon de l’ànima aliena. Quan el català veu que el castellà fa una cosa que a ell el desconcerta o l’indigna, és senyal infal·lible que el castellà actua segons els seus més autèntics impulsos racials. I la contrapartida és igualment exacta.

Si apliquem aquest principi a l'”acusació” d’aquell senyor madrileny, hauríem de concloure, doncs, que el fet de no tenir principis és una de les coses (a falta d’una paraula millor) que “constitueix el fons més pregon de l’ànima” catalana. Suposant, evidentment, que fos veritat que els catalans som gent sense principis.

Ho som?

Els aniversaris del Facebook

Gràcies al Facebook puc estar enterat de l’aniversari de moltíssima gent, fins i tot alguns dels quals no conec personalment. La qual cosa em brinda, almenys teòricament, l’oportunitat de felicitar un munt de gent. I, al seu torn, ser felicitat per un munt de gent, que evidentment brinda l’oportunitat d’agrair les felicitacions de tots ells.

Siguem sincers i parlem clar: un conyàs. Sí, sí, ja ho sé, que no he de ser un antisocial (no ho sóc, encara que a vegades ho pugui semblar). Hi ha gent que té molta imaginació i per a cadascun dels seus centenars d’amics del Facebook sap trobar les paraules adequades per a felicitar-los — el “Felicitats!” “Gràcies!” és tan genèric que fins i tot un robot ho podria fer.

Ho reconec: jo fa un cert temps que ja no felicito gairebé ningú — al seu torn, quan arriba el meu aniversari, gairebé ningú no em felicito. És que he passat a odiar-vos a tots? Ni de conya. Em recordo de molts de vosaltres quan arriba el vostre aniversari. Però sembla ser llei de vida que el temps esborra les relacions si aquestes no es mantenen de forma presencial. M’explico.

Gent que vaig conèixer quan anava a l’escola: no mantinc relació personal amb cap d’ells. A alguns els tinc al Facebook, però fa potser vint anys que no ens veiem. És motiu això per no felicitar-los? Of course not. Però seguim.

Gent de la uni: a molts els tinc al Facebook. Amb alguns l’únic vincle és que han estat alumnes meus quan jo era profe de pràctiques d’operatius. Mantinc el contacte amb… només un, em sembla. Again, és això motiu per no felicitar-los? Again, of course not. I again, podríem seguir.

Què vull dir? Doncs que moltes relacions, un cop desapareix la “plataforma” que les ha fet néixer, es refreden i passen a ser coneguts i fins i tot tan sols saludats. És una llàstima, però that’s life.

És per això que no felicito els aniversaris? Sí i no. Arribat un punt, em semblava artificial fer-ho. Hi ha persones a qui fa temps que no veig i, tot i així, les felicito. Generalment és perquè han tingut un significat especial de la meva vida. Formadors que he tingut en algunes etapes de la meva vida. Persones que han estat al meu costat quan he estat realment fotut, pel motiu que sigui. Persones amb qui hi ha un vincle especial que fa que, fins i tot després de bastants anys de no veure-les, no em resulti artificial felicitar-les.

I amb això no estic fent diferències o classificacions o categories. En primer lloc, perquè la “vagància” també hi juga el seu paper. I més important que això, perquè no fa que una persona sigui més important que una altra. De fet, a molts dels que no felicito m’agradaria tornar-los a veure, “posar-me al dia” de la seva vida, i que deixés de ser-me artificial felicitar-los. Gràcies al Facebook, almenys, puc seguir una mica de les seves vides, allò que decideixen compartir. De la mateixa manera que aquells que em van conèixer fa molts anys ara poden saber algo de mi, ni que sigui algunes de les coses que m’interessen i comparteixo, com ara el que escric en aquest blog.

De debò espero que ningú se senti ofès per això que he escrit. En tot cas, preneu-vos-ho com un desig a reprendre el contacte.

NB: pot ser simplement que jo sigui un puto gandul que no em doni la gana felicitar la penya, excepte d’aquells que penso que és “indispensable” fer-ho, pel motiu que sigui. Tot pot ser en aquesta vida, i de tot hi ha a la vinya del Senyor.

El meu gatet

No recordo que, de petit, demanés als meus pares de tenir un animal domèstic (la qual cosa ja vol dir que no en vam tenir mai). Potser algun cop, i de passada… o potser va ser el meu germà? No me’n recordo. Fins fa quatre dies, els animals a mi no em “deien res”. Indiferència gairebé total. Recordo que, fa uns quants anys, se sentia el miolar d’un gat a una església de Reus. A mi allò em va deixar del tot indiferent. En canvi, ara, cada cop que hi penso… pobret… al cel sigui, si hi ha un cel per a gats.

Què ha canviat? Molt senzill: que ara tinc un gat. Una altra anècdota. Recordo quan encara estava a la universitat. Un company comentava, si no em falla la memòria, que havien atropellat el seu gat. Potser no era exactament així, però ara no ve al cas. Va demanar que, si no ens agradaven els animals, que ens abstinguéssim de fer certa mena de comentaris. Jo em vaig abstenir de fer comentaris. Si la situació la visqués ara, la meva reacció seria completament diferent. Penso en el meu gat, i me l’imagino trobar-me’l atropellat…

Dic tot això perquè el passat divendres 29 va fer un any que el meu gat va arribar a casa. De fet, jo no volia un gat. Volia un gos. Havia llegit, mig per casualitat, alguna cosa sobre gossos a internet (més curiosament, el primer cop que vaig plantejar la possibilitat de tenir un animal a casa meva, al propietari del pis, ja que visc de lloguer, era per tenir… un gat… però després vaig canviar d’idea, per tornar-la a canviar després).

Per què un gos? Perquè visc sol, i volia tenir un animal que em fes companyia. Visc sol per “elecció”, i el més probable és que així segueixi sent “per omnia saecula saeculorum”, si em permeteu ser pedant (i exagerat). I pel que jo havia sentit a dir de gats i gossos, tenia clar que només un gos em podia donar el “carinyo” que jo buscava en un animal de companyia.

Vaig parlar amb el veterinari del poble, que justament està gairebé sota casa meva. Li vaig explicar el cas. Tenint en compte les meves circumstàncies, em va recomanar més un gat que un gos. Ho vaig deixar estar. No recordo quan va ser això. Més endavant, em va tornar a venir la idea d’un animal domèstic, i aquest cop ja m’estava bé que fos un gat. Un dimarts, anant a la feina, em vaig trobar la propietària del pis. Li ho vaig explicar. Quina curiositat que, aquell diumenge (que jo no era a casa, sinó a una ermita del poble), havia trucat a la meva porta per si volia una gateta, crec que germana de la que s’havia quedat ella. Li vaig dir que li hauria dit que no, ja que la gateta encara prenia biberó, i òbviament no me la podia endur a la feina per anar-li donant l’aliment cada dues hores.

Així que, aquell dimarts, vaig anar al veterinari, preguntant per si hi havia algun refugi que tingués gats per adoptar (Els meus pares tenien un gat des de maig, em sembla, i l’havien anat a buscar a un refugi que els havia dit un veterinari). Ell no coneixia de cap refugi, però sí d’un matrimoni que tenia gats, i que vivia a un poble del costat. Em va donar el número. Dimecres vaig trucar. I dijous recollia el gat.

Em penedeixo d’alguna cosa? Sí: de no haver-ne tingut un abans. Clar que, llavors, no hauria tingut el meu, el mut. No us amagaré que, a vegades, m’he enfadat molt amb ell. Com quan un dotze d’octubre em va mossegar el cable de la fibra òptica, deixant-me tres dies sense internet (serà que el meu gat és un “rojo-separatista” i no li agrada el dia de la hispanitat?). O com quan, fa cosa d’un mes, va tirar a terra el got amb aigua on s’estava netejant el plomí de la meva estilogràfica preferida, danyant-lo en caure a terra. Sí, aquests són els seus “antecedents penals”, però ni de conya fa que em penedeixi d’haver-lo tingut.

A vegades és pesat, i mossega i fa anar les ungles més del que voldria. Però és molt carinyós. A vegades dorm damunt meu, em llepa els cabells, busca la meva companyia, etc. Jo dic que és un gat amb cert caràcter de gos (i també una mica de porc, tot sigui dit). Jo a vegades l’anomeno “el meu bebé”. De seguida que li fas carícies ronroneja, i és molt sociable amb les persones que vénen a casa (massa i tot: quan vénen els meus pares, se’n va a dormir amb ells, i a mi que em bombin).

No em reca separar-me d’ell quan vaig a la feina, però sí quan l’he de deixar una nit sol. I segurament no tant per ell, que al cap i a la fi en això (entre d’altres coses) es diferencia un gat d’un gos, que el pots deixar sol sense problemes. És més per mi: no m’agrada passar una nit sense ell, encara que no dormi amb mi. D’aquí a poc hauré de passar 5 dies sense ell! Se’m farà etern.

No em molesta gastar-me diners en ell, ni el fet que embruta més la casa (la quantitat de pèl que deixa anar, i això que no el té llarg), estic convençut que “aporta més” del que “gasta”, encara que sigui una manera molt poc apropiada de dir-ho. Potser no sigui del tot el gat adequat per a mi, en el sentit que, sent carinyós com és, passa moltes hores sol, i quan sóc a casa no sempre li puc dedicar tota l’atenció que voldria (he de cuinar, fregar, rentar, etc). Potser el gat dels meus pares m’aniria millor, en el sentit que és molt més independent. Però no el canviaria per a res del món.

Tenint en compte la meva i la seva esperança de vida, des del primer moment vaig ser conscient que, almenys que em passi alguna desgràcia, seré jo qui el veuré morir. Hi penso de tant en tant. Jo aniré creixent, ell també, jo ja seré una mica gran quan ell sigui un ancià, i un dia em dirà adéu. Procuro no pensar-hi massa perquè m’entristeix molt, però m’hi he d’anar preparant. En aquest moment no em plantejo “adormir-lo” a menys que sigui una necessitat absolutament imperiosa. Però d’una manera o d’una altra, em dirà adéu.

La qual cosa vol dir que, aquests anys de vida que tingui, vull que els passi al meu costat, jo al seu costat, fent-nos companyia mútuament, acompanyant-nos quan els moments siguin bons (i de moment ho són) i també quan no ho siguin tant, que sigui tan feliç com pugui, i que, si pugués parlar, donés gràcies d’haver anat a parar a casa meva.

Nota: el nom de “mut” l’hi van donar els seus primers amos, de la casa on va néixer, ja que, segons em van explicar, en comparació amb els seus germans era “mut”, no miolava. Us puc assegurar que ara, de mut, no en té res.

It’s all about sovereignty

Nearly five years ago, I wrote a quite long article in a Norwegian blog, where I said, about how the political landscape had changed since when I was a child, that I wouldn’t have believed it “even if completely drunk”. The title of the post was “to stay or to leave”. Today thousands of Catalans (including myself) have voted to answer that question. Not all Catalans will have been able to vote. Some of them will have had paid a price for voting, “thanks” to the Spanish police. And we’ll see if there will be more prices to be paid. Again, I wouldn’t have believed that a day like today would come. And no, this time I won’t explain why it has come what I never thought it would.

There are, broadly speaking, two ways to look into the matter. From the Spanish point of view, everything is clear: the referendum is illegal, banned by Spanish courts (because of Spanish law), and Spanish police was in its right to do its best to avoid the referendum taking place. One can argue that there was disproportionate use of force, but (in computer science parlance) that would be “a matter of implementation”. From the Spanish point of view, defending the law is defending democracy (and the other way around), so removing ballots and preventing Catalans from voting was defending democracy, since the referendum was illegal.

Of course, one can think that this way of reasoning makes sense. At first sight, it makes. Well, one can wonder how a referendum can be made illegal, taking into account that voting is one of the fundamental pillars of democracy (but not the only one). One answer could be that honoring the law is also a pillar of democracy, and the referendum was illegal. There are elections every 4 years at least, so everything should appear all right.

So, is the matter settled? Not so fast. Two factors come in here. First, disobedience to the law. I think we can agree that nearly always it’s bad. But there have been situations when it has been deemed all-right, especially with laws that have been regarded (at the time they were in force or later on) to be unjust. Sometimes enacted by legitimate authorities, sometimes not. There have been great accomplishments thanks to disobedience. One can think, for example, in Gandhi. The right to strike and other ones were also had by means that probably were not the cleanest and nicest. And who cares, now? Of course, I’m not ignoring that deciding when you can disobey is an extremely complex issue.

The second factor is sovereignty. Some people love talking about the “Estado de Derecho” (meaning, “the rule of law”). They will say that today’s referendum was against the rule of law, because the law forbids that referendum.

To some extent, this is a case of begging the question. To the statement that “the law forbids the referendum”, an apparently silly question would be, “which law?”, to a first answer could very well be “Spanish law”. And “of course it’s Spanish law! Which country’s law were you thinking of?”

But this is not a silly question. It just brings up to the surface some things that we take for granted, but perhaps they’re not. Till now, we have examined the Spanish point of view. But if you ask those Catalans who have defied Spanish law and have done their best (I hope) to make the referendum take place as much as possible, they will tell you that what they doing is utterly democratic, since they are just… voting!

But wait a second! There are rules for voting, aren’t they? You can’t just vote on whatever you want, whenever you want. So, one the first hand, we have a country (Spain) with laws that tell you when you can vote, and how (and that today’s referendum is illegal), and all this in the name of democracy; and on the second hand, you have people who go to vote, despite the referendum being called illegal by Spanish courts, and they do this in the name of… democracy!

Not surprisingly, every side is utterly convinced that it’s right and the other one is absolutely wrong.

Since I have voted today, one could reach the conclusion that I’m one the side of those who think that today’s referendum was democratic and right. Am I? Well, one could call me an hypocrite if I didn’t, since it would have been wrong to do something undemocratic. How can I justify my position?

Before explaining it, let me tell you that I’m not necessarily trying to convince you, my reader. Obviously I will be happier if I do, but my goal is to try to show both points of view in as much an impartial way as I can, and explain the reasons behind my choice.

In that whole matter, we are ignoring a factor I just barely mentioned, but which is, in fact, the title of this post: sovereignty. When Spain claims that what has taken place today is illegal, it does so in the name of Spanish law, as it should be obvious. Undoubtedly, they claim that Spanish law is binding in Catalonia. Thus they say that what we’ve done is against democracy, because we have been acting against the rule of law.

It just happens that what Catalans were voting (or at least trying to) for was just that very same question: about seceding from Spain. And well, when you are considering secession, you’ve taken a very important first step: you’ve denied the principle that Spanish law necessarily binds in Catalonia. Or to put it in another words: you’re questioning the right of the Spanish Constitution to rule in Catalonia. If you’re in favor of having the referendum, even if you’re not for secession, implicitly you’ve crossed the Rubicon.

Which is why Spain is so staunchly against the referendum. Because allowing it is, to some extent, allowing “defeat”: allowing that some territory you consider part of the country has the right to say that it’s not part of the country (even if they end up saying that yes it is). Even if each and every Catalan voted and voted against secession, the very fact that a vote was held, it would have meant defeat.

There are other reasons why Spain is so adamant against the referendum, but they are of another nature and outside the scope of this post.

I said that I adhere to the point of view that today’s referendum was democratic. But why? The reason is, at the same time, simple and difficult. Countries are “things” made by people, not by God; so it’s up to people to decide which country they belong to, and to create new ones if they so desire. Put in this way, it’s simple. But I bet that you could point me lots of problems in that statement.

Because, you might say, countries could change from day to day, and what happens if, let’s say, a town inside Catalonia decided to establish itself as a country, etc. “This idea cannot work”. Well, I bet it could work much better than war, after all, but you’re right: there’re lots of problems with my belief.

Can they be solved? Partially. Of course, if countries change from day to day, it could be a mess. I think we can agree that we don’t need to elaborate on that point. But to say that they can’t change from day to day is one thing, and to say that they can never change is another one — in fact, they have never ceased to change, as history teaches us.

One can be tempted to thing that this whole thing of the referendum and secession is just something of the last few years. It’s not. I can’t explain here why, it would take me too much time and space. Despite that it’s true that, if today’s referendum would have been held in, say, 1992, I bet that more of 90% of Catalans would have voted against secession, it’s also true that this kind of feelings (of Catalan national identity) are more than a century old. Relationships between Spain and Catalonia have been strained since more than a century ago — needles to say, evolving with time and the particular political situation of Spain (monarchy, republic, dictatorship, etc).

I can’t give rules about how and when a “piece of land” and “some people” have the right to consider themselves entitled to create a new country. But I can assure you that I’m utterly convinced that the only reasonable way to do this is by letting people vote — as Britain showed us perfectly well by allowing Scotland to vote.

Two final notes. The first one. About the Scotland’s referendum, you might tell me that it was legal and democratic because the UK made it so. Canadian law seemed not to allow the Quebec referendum, but by some reason Canada’s Supreme Court saw the matter in another way… in the name of democracy.

The second one. What will happen now in Catalonia? Don’t be surprised if I tell you that I have no idea. We need to know how the events develop. International diplomacy is very subtle and intricate, very difficult to read the message behind the words being uttered. Sometimes you need to focus more on what is *not said* than on what is actually being said. The difference between what you expected it would be said, and what’s actually said. I’m not optimistic, but neither pessimistic. Spain has made a mistake in how the police has behaved, because it always gives a bad impression. One can think that the one who has the power is the one who can act more freely, but it’s not always the case, because you may be expected to show restrain. And the images of elderly being wounded by police officers is not precisely a show of restrain.

Tomorrow perhaps some European Union officials will be asked about what has happened today, and some kind of answer will have to be provided. They can be tempted to answer again that “it’s an internal matter of Spain”. I doubt that this can work in the long term, since the very essence of the European Union is that states surrender part of their “internal matters” to a wider entity — think, for example, about the freedom of goods and people to travel, etc. Also, there are treaties of the EU limiting what a country can do. Perhaps they will turn a blind eye. It seems that the EU has a long record of doing this.

Recent events (such as Brexit) tells us that perhaps these are not very good times for the EU. How it reacts about today’s events will show what the EU “wants to be when it grows up”, so to speak.

And even a third final note. Some people might be tempted to discuss about whether today’s referendum was held with enough “guarantees”, that is, that there have been no opportunities for fraud. It’s a worthy discussion, to be sure. But it seems that violence always likes to take “a place of honor” when it comes to attention, and since there has been violence, people will easily focus more on it than on another matters. At the time of writing, I see that at least one Prime Minister (Belgium’s) has condemned violence, and that a EU’s official (Guy Verhofstadt) has also condemned it. Even if they say that the problem needs to be solved according to the Spanish Constitution. They call for dialogue and de-escalation. Will this happen? I don’t know. But it seems that it’s no longer an internal affair of Spain.

 

Ha arribat l’hora [de la divinització] d’Espanya

I

Fa bastant de temps, uns quants anys, vaig escriure un article, en aquest mateix blog, titulat “L'(anti)teologia de la unitat d’Espanya”. Començava dient que

si de debò volem entendre la posició espanyola respecte la independència de Catalunya i la unitat d’Espanya hem de recórrer a la teologia.

Ho vaig escriure aviat farà quatre anys. Un o dos anys enrere, es va publicar un llibre titulat “Espanya explicada als catalans” (que hauria de ser lectura obligatòria). Cap al principi, l’autor diu:

Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví.

Tot això, però, ho hem escrit catalans. I els espanyols? Realment tenen aquest punt de vista que els atribuïm? La casualitat ha volgut que avui em topés amb un article publicat a Infocatólica, titulat La Hora de España. Quan el seu autor parla de temes religiosos, ho acostuma a fer molt bé. Aquest cop, però, i com es desprèn del títol (el qual m’ha servit d’inspiració per al meu), parla de política… però amb l’excusa de la religió. Si comenceu a llegir el seu post, veureu que cita un punt de Catecisme de l’Església Catòlica, concretament el 2239.

Aquest punt del catecisme pertany a la tercera part, titulada “La vida en el Crist”. Dins d’aquesta part, a la segona secció (“Els deu manaments”, capítol segon “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”), article 4, referit al quart manament. Ho dic per a situar-nos. I, efectivament, en aquest punt el Catecisme ensenya que “L’amor i el servei a la pàtria deriven del deure de gratitud i de l’ordre de la caritat”. Llavors, doncs, ja està, oi? El referèndum d’autodeterminació és contrari a la doctrina catòlica, oi? Not so fast. Però en parlaré una mica més tard.

Si acabeu de llegir l’article del senyor Llera, probablement arribareu a la conclusió que sí, que efectivament, “per a Espanya, Espanya és eterna”, “un designi diví, un mandat imperatiu”. No cal que repeteixi aquí algunes de les “perles” que ens ofereix el bloguista d’Infocatólica.

Probablement no tots els espanyols pensen de la mateixa manera en aquest punt concret. Potser n’hi ha que deuen pensar que, “fet i fotut”, doncs mira, que marxin i que ens deixin tranquils. Potser uns estan disposats a arribar més lluny que d’altres en evitar una possible independència de Catalunya. Ara bé, penso que, en el fons, és més una qüestió de matisos, i que una actitud “indiferent” respecte a la qüestió deu ser molt minoritària.

Abans d’entrar en el fons de la qüestió, haig de dir que veig en tot plegat una bona dosi d’hipocresia. El senyor Llera considera que els independentistes són “traïdors secessionistes” que volen “destruir Espanya”. “Así de claro. Somos responsables ante la Historia de la integridad territorial de la Patria” (les majúscules són seves).

Bé, en realitat no tots. Per exemple, Franco no ho era. Quan Franco va arribar al poder, Espanya no tenia al Marroc només Ceuta i Melilla. I no només: al cap i a la fi, Guinea Ecuatorial es va independitzar l’any 1968 (un 12 d’octubre, per ser més exactes). Quin fill de puta, oi, el “Caudillo“? (Un “perjuro” i “traidor a la Patria“, si faig servir les paraules del senyor Llera).

Ah, ara em direu que clar, que allò era una colònia, que estava a l’Àfrica, etc etc. Sí, clar, això es diu ara, que ja fa més de cinquanta anys que s’ha independitzat. Ceuta i Melilla també són a l’Àfrica, i ja ho veieu. Per no parlar dels països sud-americans i Portugal que, al seu moment, també es van independitzar. Ah, bé, Espanya va fer tot el que va poder per evitar-ho. Probablement (i no en tots els casos). I? Ara bé el nucli de la qüestió.

Si efectivament el Catecisme ensenya que l’amor i al servei a la Pàtria són un deure (i m’imagino que ho són “des de sempre”), llavors tinc unes quantes observacions per fer. En primer lloc, aquest principi es deu aplicar a tot arreu, no només a Espanya. Per tant, suposo que els portuguesos i els dels països sudamericans (i els guineans) també deuen tenir un deure d’amor i servei als seus respectius països. Però clar, parlem de països que, al seu moment, van formar part de la pàtria espanyola. Llavors arribem a la segona observació: de quina manera han passat d’haver d’estimar i servir Espanya a haver d’estimar i servir Portugal (i els països sud-americans que eren “colònies” espanyoles)? Perquè si aquests països avui no són Espanya és perquè, al seu moment, no van estimar ni servir Espanya (altrament, encara serien Espanya). Llavors vol dir que van cometre un pecat i els seus països són fruit i han nascut d’un pecat. (Com de fet els Estats Units, que es van separar del Regne Unit). I tants d’altres.

O sigui: que avui tenen el deure (per posar un exemple) d’estimar i servir Portugal perquè al seu moment van ometre el deure (que almenys se suposa que tenien) d’estimar i servir Espanya. M’explico?

“Ah, llavors tu estàs dient que això que diu el Catecisme ens ho podem passar per l’entrecuix, oi?”. Again, not so fast. El que vull dir és que l’existència d’un país en concret no és dogma de fe. Altrament, l’Església hauria de mantenir, com a veritat divinament revelada, el mapa del món en una determinada data (per exemple, l’any zero). I no em consta pas que això hagi passat. Assumint que el Catecisme s’aplica a tot arreu, avui en dia els hongaresos tenen tot el dret (el deure, de fet, segons el Catecisme) d’estimar i servir Hongria, encara que fins l’any 1914 fos part de l’imperi austro-hongarès.

“Però a veure, tu tens el deure d’estimar i servir Espanya? Si dius que sí, has de condemnar l’independentisme. I si dius que no, t’estàs passant el Catecisme pel forro”. Si digués que si, efectivament no podria ser independentista. I si dic que no, o bé em salto el Catecisme, o bé estic dient que Espanya no és la meva pàtria. I aquí està la qüestió.

Les pàtries canvien. Només cal mirar un mapa d’Europa en “moviment”, des de l’any zero fins l’actual. Recony quin munt de canvis! Quin munt de “pecats”, oi? Evidentment, no tots els canvis van ser deguts a independències, però molts sí que ho han estat. Si no és dogma de fe l’existència d’un determinat país, o d’un mapa concret, llavors com es pot dir que voler crear una nova “pàtria” (o que la teva pàtia és una altra) és un pecat?

II

Los españoles somos herederos de la Hispania Romana, del Reino Hispanovisigodo; de los reinos cristianos de la Reconquista: del Reino de Asturias, del Reino de León, del Reino de Aragón; somos herederos de la España de los Reyes Católicos. Somos descendientes de una estirpe de conquistadores y descubridores, de santos y místicos, de guerreros, escritores, pintores, arquitectos, escultores… Somos hijos de quienes dieron su vida para defender a España contra tantos enemigos a quienes hemos tenido que enfrentarnos a lo largo de la historia; somos sucesores de quienes se enfrentaron a los musulmanes en la Reconquista, de quienes lucharon contra los franceses durante la Guerra de la independencia [!!]; contra los turcos, contra los ingleses… Los españoles somos hijos orgullosos de nuestra historia y de nuestra cultura.

Efectivament, segons el senyor Llera Espanya és eterna, immanent. Ja existia almenys durant l’Imperi Romà (probablement abans i tot). Ja existia en els regnes de León, etc. Eterna, immanent. Un designi diví. Portugal deu ser una anomalia (com és que no els ha inclòs a la llista?). Vist així, evidentment que els independentistes catalans són uns “traidores secesionistas” que volen “destruir España“. Per coherència hauria hagut de dir que són uns terribles pecadors (nota: estic llegint els comentaris, i afirma que, efectivament, no són pecadors… però que “El nacionalismo es pecado porque crea división y no comunión. Y eso solo puede ser obra del Demonio“. Ja ho sabeu, doncs. Però, per ser coherents, per tal de crear “comunión” i no “división“, què millor que crear un sol país mundial?)

Abans d’acabar, però un parell de comentaris finals. El senyor Llera veu traïdors secessionistes en els independentistes catalans, però em sembla que primer caldria mirar a “casa seva”: quant de mal han fet personatges com Franco i Primo de Rivera (per citar-ne alguns) a la unitat d’Espanya! Quants independentistes han fabricat molts dels que s’omplen la boca cada dos per tres amb la unitat d’Espanya i l’amor a Espanya! Divendres passat era a Valladolid per motius de feina, i sentia Carlos Herrera a la COPE (en un taxi, of course), queixant-se que defensar Espanya sembli “fatxa”. I de qui és culpa, això? Deia Ortega y Gasset que “Castilla ha hecho a España, y Castilla la ha deshecho” (cito de memòria, pot ser que les paraules no siguin exactes). M’explico, oi?

Primer comentari fet. Segon comentari. Queda molt clar que el senyor Llera té una idea molt clara i molt “forta” del que és Espanya, de la seva històra i de la seva tradició. Quants independentistes catalans poden afirmar que tenen una idea molt clara i molt “forta” de Catalunya, de la seva història i de la seva tradició? Que quedi ben clar que no estic aquí defensant un origen diví o missió divina de Catalunya. El que vull dir és que basar un independentisme en motis purament econòmics o materials o “oportunístics” és edificar sobre sorra, i no sobre pedra. M’explico?

Per què les plomes són tan “cares”? Per què comprar plomes “cares”?

Un dels arguments més emprats en contra de les estilogràfiques és: són molt cares. I em direu: això no ho pots negar. Un bolígraf bic no arriba a un euro (acabo de veure una web on venen caixes de 50 unitats a 9 € la caixa. Feu números); una estilogràfica considerada “barata” ja pot costar 15 o 20 €. No puc pas negar que, comparat amb un bolígraf, una estilogràfica és més cara — o dit més precisament, costa més diners. I tampoc puc negar que els conceptes de car i barat, en el cas de les estilogràfiques, van molt més amunt: un bolígraf de 3 o 4 € ja se’l pot considerar car; perquè una estilogràfica se la consideri cara ha de costar, almenys, 100 € — i com més ficat està un en les plmes, més han de valdre per a merèixer tal adjectiu. La primera pregunta que ens podem plantejar és: per què les plomes costen més diners? I la segona (potser per a molts la primera, de fet): val la pena gastar-se “tants” diners?

A primer cop d’ull, indentificaria tres factors en el preu d’una estilogràfica: oferta i demanda; materials; exclusivitat. Es podria argumentar que, com que la demanda de plomes és molt més baixa que la de bolígrafs, els bolígrafs haurien de ser molt més cars. Superficialment té cert sentit. Però com més demanda hi ha, més competència per a oferir el producte a millor preu, i —sobretot— més es poden aprofitar les economies d’escala. Per això, fins i tot a igualtat de materials, probablement serà més car fabricar una ploma que un bolígraf.

En segon lloc hi ha el tema dels materials, i és un tema important. Moltes plomes són cares perquè fan servir materials cars. Penseu que les plomes, per definició, són instruments destinats a durar (cosa que no passa amb la immensa majoria de bolígrafs, que són d’usar i tirar. Per tant, té tot el sentit emprar materials elegants, bonics, a vegades difícils d’obtenir i, en alguns casos, preciosos i tot (or, plata, etc). No només el material té el seu preu, sinó que a vegades també la seva manipulació involucra costos més elevats (per la maquinària, mà d’obra, artesania, etc). Si a sobre el plomí és d’or, afegiu uns 100 € al preu (no entraré aquí en la polèmica qüestió de si els plomins d’or són millor que els d’acer, és una qüestió per a un altre post).

I finalment ens queda la qüestió de l’exclusivitat. Hi ha dos menes de compradors d’estilogràfiques: els que les compren per usar-les (per escriure amb elles) i els que les compren com a obres d’art. Els dos clients són legítims, però òbviament busquen coses diferents. Les plomes per a la segona mena de clients acostumen a ser molt més luxoses (i per tant també cares).

Anem ara a la segona pregunta: val la pena comprar estilogràfiques, i estilogràfiques cares? Ja us podeu imaginar la meva resposta. Una estilogràfica, ben cuidada (netejant-la regularment), et pot durar perfectament tota la vida. Si, a més, compres la tinta en ampolles, t’acabarà sortint molt més barat que anar comprant bolígrafs i tirant-los quan s’acaben. Probablement fins i tot amb cartutxos et surti més barat. Però no és una qüestió simplement de diners. L’experiència d’escriure amb estilogràfica és molt millor que amb bolígraf. Dóna molt més plaer i satisfacció, i la varietat de plomins que hi ha fa que puguis tenir un instrument d’escriptura molt més ajustat a la teva lletra i manera d’escriure. Aquesta personalització (to the best of my knowledge) és impossible en un bolígraf.

Amb això he justificat el per què una estilogràfica. Però per què, per posar un exemple, gastar-se 300 € (o més!) en una ploma, quan n’hi ha per la desena part d’aquest preu? Realment l’augment de qualitat justifica el preu? Aquí cal recordar el que hem dit sobre els factors que influeixen en el preu de les plomes. Pot ser que es vulgui un plomí d’or. O uns determinats materials. O una marca en concret. La ploma amb què he escrit el manuscrit d’aquest post, per exemple, em va costar uns 150 €, en una botiga de Barcelona (recordo perfectament quina). Recordo perfectament amb qui la vaig comprar, va ser el dia que em van convidar al Camp Nou a veure un Barça-València (crec que va guanyar el Barça, no me’n recordo), en vaig fer un post en aquest blog. És una ploma japonesa, amb plomí d’or de 14 K. Probablement dues terceres parts del preu se’n van al plomí. Cuidant-la bé, em seguirà servint fins que sigui vell.

Entenc perfectament que als usuaris (potser hauria de dir millor consumidors) de bolígrafs això els costi d’entendre: al capdavall, el que busquen en un bolígraf és un instrument que escrigui “i prou”, i que puguin tractar “de qualsevol manera” (et cau a terra i no li passa res; com et caigui a terra una ploma… resa perquè segueixi funcionant bé). El que els usuaris d’estilogràfiques busquem és una determinada experiència d’escriure, molt personal, un instrument que sigui també estèticament agradable (segons el gust del propietari, clar), i al qual estem disposats a cuidar i tractar com necessita i es mereix. Que sigui més o menys pràctic no és que no ens importi, és que queda més en un segon pla.

Dubto molt que ho arribi a veure, però tant de bo tornin els temps en què tothom escrivia amb estilogràfica. No tornaran, perquè avui en dia el fet de ser “pràctic” passa per davant de qualsevol altra consideració. Però tant de bo!

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur