Out of time

Som el fruit del passat

Coses que al bisbe li xoquen

Me n’entero “indirectament” que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha publicat recentment una “glossa” al full diocesà parlant dels sagraments, concretament de com se celebren tres d’ells en concret.

A la glossa, explica el senyor bisbe que hi ha diverses coses que li xoquen, pel que fa als batejos, primeres comunions i confirmacions.

En fi.

Jo crec que, en realitat, tot el que es podia dir del tema ja ho diu ell, ni que sigui de manera molt resumida: que “la manca de fe dels qui reben aquests sagraments fa que es devaluïn als ulls de la comunitat, fa que els rectors els acabin aïllant en celebracions a part, o, fins i tot, que els fidels ‘fugin’ de les misses on hi haurà baptismes, primeres comunions o confirmacions”.

Bé, al poble on visc, pel que fa als batejos, no cal patir massa: es fan sense missa, i després de la del diumenge. Escenes tristíssimes totes elles. En recordo un en què quan el mossèn (recordo, a més a més, qui era) va preguntar que què demanaven a l’Església (se suposa que han de dir “el baptisme del nostre fill” o algo similar), tothom es va quedar mut. La reacció adequada hauria estat dir “doncs si no demaneu res, què cony fotem aquí?”, i tots cap a casa.

Les primeres comunions: no es fan a la missa de cada diumenge, sinó en misses “a part”. Evidentment, jo sóc el primer en fugir-ne. Poques celebracions hi ha tan sacrílegues (des del meu punt de vista) com les primeres comunions. Potser només les bodes se li poden comparar.

I pel que fa les confirmacions, d’això a la meva parròquia no en tenim. A les que he anat, penso que no són, ni de lluny, tan dolentes com batejos o primeres comunions. Són molt menys tradicionals que les primeres comunions, els nens són més grans i lo dels regals queda massa infantil, i no acostumen a venir familiars (autèntica plaga de les primeres comunions).

Ara bé, a mi em xoquen algunes de les coses que li xoquen al senyor bisbe. Per exemple: “xoca que les celebracions del baptisme … siguin sense la presència d’aquesta comunitat”, ja que el baptisme és la “porta d’entrada a la vida cristiana i a la comunitat parroquial”. Suposo que ho deu dir pels batejos que se celebren fora de la missa.

Bé, potser els senyors rectors pensen que ajuntar la missa de diumenge amb el bateig farà que la missa sigui més llarga i la gent es posi nerviosa (al capdavall, el bateig es pot fer sense missa), etc. També un es podria fer la pregunta de quin paper ha tingut, tradicionalment, la “comunitat parroquial” en els batejos. “Comunitat parroquial”… en fi.

El mateix passa en les confirmacions: li xoca “el fet de no trobar la comunitat parroquial reunida”. “Com pot ser que la comunitat sigui absent el dia que pot viure una nova Pentecosta?” Cal que expliqui, aquí, l’acudit de les rates? El deixo pel final, per si algú no el sap. Em sorprèn, però, això que diu, ja que, deixant de banda que “del bisbe i del governador, com més lluny millor”, la meva experiència em diu que les misses de bisbe acostumen a estar més concorregudes.

Si bé puc entendre per què moltes famílies porten els nens a fer la primera comunió (perquè és un carnaval) i per què molts nens la volen fer (pel carnaval i pels regals), a vegades em pregunto, per què volen fer la confirmació aquests xavals que no tornaran a trepitjar mai més una església?

Cal que el senyor bisbe (i els senyors rectors) tinguin clar que, a la immensa majoria de gent que va a missa el diumenge, tot això els importa un rave. Ells van a missa, punt, i si fulanito es bateja o es confirma, a ells ni els hi va ni els hi ve. “Comunitat parroquial”…

Finalment, la primera comunió. Novament, el que preocupa monsenyor Novell és… ho heu endevinat: l’assistència de la “comunitat parroquial”. Evidentment que els convidats van a les primeres comunions com en una boda, és a dir, com si fos un espectacle! Perquè és això el que són les primeres comunions: un pur espectacle. El que els importa és el vestidet del nen (ja no diguem si és una nena!), què es posarà el papa, la mama, els tiets i els familiars que vénen d’un poble a 500 o mil quilòmetres de distància. I no ens oblidéssim del tiberi!

Recordo quan jo vaig fer la primera comunió. Al dinar (que no vam fer en un restaurant, que ma mare és de l’Urgell i son pare de la Segarra!), em sembla que no coneixia ni a la meitat dels assistents. Després em van dir que eren familiars. Ah.

De debò es pensa el bisbe que si “els nens i nenes que fan la primera comunió” no tornen més a missa és perquè no els hi “donem la benvinguda el primer dia que hi vénen com a cristians de ple dret”? Sí, ja ho sé que no és per això. Ja sé que, si no vénen més a missa és perquè els seus pares no els porten, perquè aquests pares són, en la gran majoria dels casos, ateus (o agnòstics, que pel cas és el mateix). Cregui’m, monsenyor, la presència o absència de la “comunitat parroquial”, aquí, no té cap mena de repercussió. I per veure la mala educació de tots plegats (normal que la canalla pugi com puja), millor no anar-hi.

I quan arribem al final de la glossa ens trobem amb el que potser és la clau per entendre-ho tot plegat: l’esperança del bisbe que les glosses que vol dedicar al tema ens “estimulin a participar en les celebracions d’aquests sagraments tan pasquals”.

Vaja! O sigui, que el que preocupa al bisbe, segons sembla, no és la tremenda hipocresia que hi ha en aquests sagraments “tan pasquals”, convertits tots ells (sobretot la primera comunió, bastant menys la confirmació) en autèntics carnavals, sinó que hi hagi poca gent. Com quan els mossèns es queixen que la gent no va a missa.

Entenc perfectament la preocupacó del senyor bisbe, però la trobo completament secundària. I sap què li dic? Que mentre no es prenguin mesures serioses per acabar amb tota aquesta comèdia, no compti amb mi per anar a batejos, confirmacions i primeres comunions.

Anuncis

El preludi

La segunda grieta es la crecida de la tensión que ya registramos en la segunda sesión conciliar y que vino a aumentar en la tercera. Las “tendencias” de los Padres no llegaron nunca a dividirles en “facciones”, pero la masa de los católicos tiende a reproducir —radicalizándolas, aumentándolas, estereotipándolas— esas tendencias conciliares. Y entonces el problema ya resulta peligroso: tras los Padres conservadores se camuflan los católicos integristas; tras los renovadores se encastillan los progresistas. ¿El resultado? Lo vemos todos los días: no una escisión entre los católicos —¡no exageremos!—, pero sí la crecida del clima partidista, belicoso: sí la crítica feroz a derecha e izquierda; sí el convertir el Concilio en un arma arrojadiza. Ayer mismo hablaba el Papa preocupado por esta especie de “crisis de unidad” que se percibe en el interior de la Iglesia y que, si bien es normal en todo período de revisión y renovación, podría ser grave si creciera o se prolongase.

José Luis Martín Descalzo, Un periodista en el Concilio, 3a etapa, pgs 464–465.

Ara se’ns ha tornat catalanista

I

No és el primer cop que parlo d’aquest escriptor i segurament tampoc serà l’últim. La seva columna de dilluns passat a XLSemanal em va cridar l’atenció, i de seguida vaig tenir clar que n’havia de parlar.

A l’acabar de llegir-la, em va venir al cap una idea, que potser algun altre cop ja m’havia vingut, de fer una espècie de pel·lícula sobre Espanya. No l’Espanya que coneixem, sinó l’Espanya que, almenys teòricament, hauria estat si “les coses haguessin estat d’una altra manera”, si s’hagués fet cas del que Juan Manuel de Prada va dir aquest dilluns — i sobretot un altre dilluns, fa bastant de temps, arran de les últimes eleccions al Parlament català.

I que consti que no ho dic per fer-nos palles mentals, per enyorances i sentimentalismes, ni per escapisme. No es tracta ara de somiar una Espanya diferent, tolerant, etc, simplement per oblidar-nos de l’Espanya real. Perquè el més interessant d’aquesta pel·lícula, d’aquesta “Espanya-ficció”, no seria la reacció dels catalans, sinó la dels espanyols. Que ja us podeu imaginar quina seria, oi? Molt bé.

Però deixem la ficció per passar a comentar el que escriu el senyor de Prada. Aquest cop li toca el torn al català — a l’idioma català, concretament. La cosa ve per un article que de Prada va publicar a l’ABC, titulat “La lengua catalana“, que consistia en “una modesta glosa de otro que publicó José María Pemán hace medio siglo en el mismo periódico“.

José María Pemán va morir un any menys onze dies abans que jo nasqués. Per tant, tot el que sé d’aquest bon (o no tan bon, no ho sé) home ho sé pel que he llegit i m’han explicat. Segons llegeixo a la wikipedia, diuen que era un home més aviat de dretes, “uno de los principales apologistas de la Dictadura de Primo de Rivera” (Pemán va néixer l’any 1897), de seguida es va posar del bàndol de Franco, tot i que posteriorment, pel fet de ser monàrquic, sembla que va tenir alguns incidents amb el règim. Amb aquest currículum, un s’ho espera tot d’un article de Pemán sobre el català. I quan dic tot, no vull dir “tot a favor”, sinó “tot en contra”.

I aquí és on ve la sorpresa, perquè segons sembla (i dic “sembla” perquè no he aconseguit trobar l’article a l’hemeroteca de l’ABC, i de Prada no diu la data exacta de l’article a la seva columna de XLSemanal, ni tampoc a l’article en qüestió a l’ABC) l’article de Pemán seria més aviat “favorable” al català, com també ho és (almenys a primer cop d’ull) el de Juam Manuel de Prada.

I aquí he de recordar la mateixa prevenció que diria que ja vaig fer al seu moment: per favor, no se m’emocioni l’audiència.

II

La reflexió de Juan Manuel de Prada a XLsemanal versa sobre les reaccions al seu article a l’ABC: “una espeluznante cosecha de improperios e invectivas, azuzada por el patrioterismo farlopero de algunos energúmenos“, “Pemán era un hombre de gran finura espiritual, rebosante de amor por los pueblos hispánicos [sic]; mientras que la caterva que me puso como chupa de dómine son gentes de alma ruin movidas por el más peludo de los odios, que es el odio de Caín a su hermano, disfrazado sórdidamente de patriotismo. Furibundos separadores, en fin, que alimentan con sus vilezas el separatismo“. S’ha quedat a gust.

I què és el que va dir Juan Manuel de Prada (i/o José María Pemán) que hagi exclitat les baixes passions dels “furibundos separadores“? Doncs tot ve arran de l’acusació que es fa a les escoles catalanes d’adoctrinar pel fet de la immersió lingüística, afegint que Juan Manuel de Prada es mostra contrari a un suposat “dret” dels pares a escollir l’idioma d’escolarització dels seus fills.

Fins aquí, “tot bé”, en el sentit que efectivament sembla que aquest escriptor se’ns ha tornat catalanista. O potser no? Doncs senyors meus, això és correcte: Juan Manuel de Prada s’ha tornat catalanista. Vegem-ho:

El catalán es la forma de expresión particular de un pueblo que es naturalmente bilingüe; y cuyo bilingüismo, desde luego, se debe proteger y asegurar, favoreciendo una escuela en la que las lenguas catalana y castellana se den la mano fraternalmente. … No hay que relegar el catalán para beneficiar el castellano, sino restaurar el catalán como lengua plenamente española, que es lo que siempre fue, hasta que los políticos le dieron fisonomía contorsionada de problema. … Mejor sería que los políticos viesen la lengua catalana como una valiosa joya para España; y que mirasen el modo de evitar que los españoles reaccionen con cetrino malhumor contra ella.

Això a l’ABC. I després, a XLSemanal:

Sólo gente de alma ruin movida por el más peludo de los odios, que es el odio de Caín, puede pensar que combatiendo un hecho biológico tan incontestable como el catalán se ayuda a la causa de la unidad de España. … Cataluña no podrá nunca ser española si los catalanes no perciben que su lengua es una posesión que todos los españoles favorecen. El día que eso ocurra el separatismo empezará a tener los días contados.

Us deixo respirar una estona. Però, per favor, no us exciteu. Almenys, no massa.

III

Davant d’aquestes cites, hi ha moltes maneres de reaccionar. Una d’elles és analitzar la veracitat de les seves afirmacions: és veritat que Catalunya “es un pueblo naturalmente bilingüe“? És cert que el català “siempre fue” una llengua espanyola? De debò el “separatismo empezará a tener los días contados” el dia que els catalans percebem que el català “es una posesión que todos los españoles favorecen“?

Una altra manera de reaccionar és pixar-se de riure, preguntant-se què s’ha fumat (o quins bolets s’ha menjat) Juan Manuel de Prada pensant que pot arribar un dia en què el català sigui considerat “una valiosa joya para España“.

Entenc les dues reaccions i de fet em semblen perfectament vàlida. Em semblaria estèril indignar-se, especialment en considerar rotundament falses les afirmacions que deia abans. Que vaja, que jo tinc molt clar que el poble català no és, ni de lluny, naturalment bilingüe, que el català no ha estat mai (ni serà mai) una llengua espanyola, i que (parlo de l’any 2018, no de 1978, 1988 o 1998) encara que els espanyols s’enamoressin del català, el “separatismo” no començaria a tenir els dies comptats.

En qualsevol cas, però, he citat el que he citat a manera de justificació que Juan Manuel de Prada s’ha fet catalanista. Perquè en el fons, el catalanisme no és res més que un intent d’encaixar Catalunya dins d’Espanya. Es tracta justament d’això que deia de Prada: de fer que els espanyols vegin el català com una joia que també els pertany, que no reaccionin malhumorats. Afavorint “una escuela en la que las lenguas catalana y castellana se den la mano fraternalmente“.

És des d’aquestes premises, i no unes altres, que Juan Manuel de Prada està en contra que els pares puguin triar l’idioma d’escolarització dels seus fills. Per això demanava que no se m’emocionés l’audiència.

IV

Tot això que diu Juan Manuel de Prada, en el fons, és l’Espanya “alternativa”, la de la pel·lícula de ficció que jo faria per projectar-la a totes les sales de cinema i pantalles de televisió d’Espanya, i que, en el fons, recollira reaccions semblants a les de l’article de l’ABC. Com es pot llegir molt encertadament a “Espanya explicada als catalans”, “[e]ls espanyols estan la mar de cofois de ser com són i no veuen la necessitat de canviar (ni ganes). I estimen i protegeixen la seva llengua com nosaltres la nostra” (pg 11).

Perquè encara hi ha una altra reacció a les paraules de Juan Manuel de Prada, i és fent-se unes quantes preguntes: quina necessitat tenen els espanyols que català i castellà es donin la mà “fraternalment” a les escoles? Quina necessitat tenen de sentir (de sentiment, no d’oïda) el català com una joia (!) que també els pertany? Per què no haurien de reaccionar malhumorats davant del català? Si el català sempre ha estat una llengua espanyola (!), com és que tradicionalment han intentat eliminar-la (no parlo només de Franco, eh, que consti!)? Si el bilingüisme és tan fantàstic, com és que no predica ell, i Espanya sencera, amb l’exemple? És qüestió només d’uns polítics, i no de la majoria? Com és que hi ha hagut, i hi segueix havent, tant del més pelut dels odis, “el odio de Caín a su hermano“?

“Oh”, em podríeu respondre, “és que, si no, ‘Cataluña no podrá ser nunca española‘”. I us respondran: “Cataluña ya es española, porque es España“. Per això ha fracassat el catalanisme, i fracassarà Juan Manuel de Prada: perquè ofereix un “producte” a un “mercat” que no en té cap necessitat — i si la té, no la percep, i molt em temo que, el dia que la percebi, ja serà massa tard.

Naturalment que Juan Manuel de Prada té tot el dret d’intentar convènce’ls, d’intentar-ho una i altra i tantes vegades com vulgui. I no tinc per què dubtar de la seva bona intenció. Crec que fracassarà, i us asseguro que tant se me’n fot, de si fracassa o si no. Al capdavall, quina necessitat tenim que Espanya estimi el català, o ens estimi com a país? L’únic que necessita Catalunya (i el català) és poder viure pel seu compte. It’s that simple.

El Vaticà II de Martín Descalzo

Ara no recordo quants anys tenia que vaig llegir, per primer cop, llibres d’un sacerdot, llavors ja mort feia uns anys, anomenat José Luis Martín Descalzo. Eren les seves “crónicas“, reculls d’articles que publicava, crec, a l’ABC. Si no em falla la memòria. Resulta que es tractava d’un sacerdot periodista i escriptor, que tenia problemes renals i cada pocs dies havia d’anar a diàlisi, i que va morir justament d’aquesta patologia. Més endavant he sabut que no només tenia problemes als ronyons sinó també al cor (o almenys això diu la Wikipedia). També més endavant he sabut que, entre els molts llibres que va escriure, n’hi ha quatre sobre el Vaticà II: “Un periodista en el Concilio“, en 4 volums, un per a cadascuna de les 4 sessions que va tenir.

Fa poc temps, un o dos mesos, vaig decidir comprar, de segona mà i a molt bon preu, els 4 volums en qüestió. No me’n penedeixo. Només he acabat de llegir els dos primers i vaig pel tercer, i potser m’hauria d’esperar a acabar-los tots quatre abans d’escriure’n res. Però o molt m’equivoco o no crec que m’endugui gaires sorpreses a l’acabar de llegir el que em falta. M’atreveixo, doncs, a pensar el que, de moment, m’he anat trobant.

Parteixo amb l’avantatge, si es vol veure així, de tenir certa formació en la matèria, i per tant és possible que al lector profà li costi més llegir les obres en qüestió. En cap moment se m’ha fet difícil, i no crec que a ningú, amb un mínim de cultura, se li hagi de fer insuperablement difícil. Convé tenir-ho en compte perquè, malgrat el nom, no es tracta d’unes cròniques purament periodístiques, com les que hauria pogut escriure qualsevol periodista seglar que no fos especialista en teologia. És un llibre en què l’autor no només explica què passa al Concili, sinó com ell veu les coses, pren partit per un “bàndol” i ofereix les seves reflexions i alguns excursus històrics sobre el que s’està debatent. El format és de dietari, amb entrades molt curtes i d’altres de molt llargues. Alguns cops cau en la “beateria”, i mostra molta devoció per Joan XXIII (al llarg del primer volum) i per Pau VI (al llarg del segon volum). Especialment per Joan XXIII.

Crec que es pot afirmar sense problemes que Martín Descalzo era un progressista, un reformista. Aquest era el seu “bàndol” en el Concili, tot i que en cap moment mostra ànsies d’aplastar la minoria. Se sent satisfet perquè la immensa majoria (diria que tots) de documents es van aprovant per amplíssimes majories — símptoma, segons ell, que el concili “concilia”, és a dir, que s’arriben a formulacions que, sent progressistes, són acceptables per a pràcticament tots els pares conciliars.

No són les primeres cròniques que llegeixo sobre el Vaticà II. Les primeres foren, si no m’erro, les de Michael Davies, “Pope John’s Council“, clarament crític amb el sínode. Diria que després van venir les de Ralph Wiltgen: “The Inside Story of Vatican II“, el títol original del llibre era “The Rhine flows into the Tiber“, força més neutral. També he llegit posteriorment els dietaris de Henri de Lubac, peritus durant el Concili tot i que no va poder assistir a totes les sessions. En contrast amb el que havia llegit anteriorment, Martín Descalzo veu les coses amb molt menys dramatisme que els autors anteriorment mencionats.

Jo diria que Martín Descalzo és un optimista. Es desprèn en totes les pàgines dels seus llibres (almenys les que he llegit fins ara). No dic que no sigui realista o que no toqui de peus a terra: però la seva tendència és a pensar que el Concili és un do de Déu i que donarà molts fruits, i que ja era hora que es diguessin les coses que s’estan dient. A vegades expressa el seu temor que el Concili es quedi a mitges, que caigui en la mediocritat. Però en cap moment que pugui causar un daltabaix a l’Església.

Llegint sobretot els dos primers volums, no podia deixar de pensar en la ingenuïtat de l’autor. Però aquí estic sent injust, perquè jo tinc algo que ell no tenia quan escrivia aquelles pàgines: 50 anys de perspectiva. No dic que hagi viscut els 50 anys de postconcili, però sí en veig els fruits, la situació actual després d’aquests 50 anys. Per això, llegint moltes de les coses que escrivia Martín Descalzo, em preguntava: si llegís això mateix 10, 20 o 50 anys després… ho tornaria a escriure? Corregiria alguna cosa? Hi afegiria esmenes? Em moro de ganes de saber què pensava Martín Descalzo del potsconcili…

De totes maneres, tot plegat és molt indicatiu de l’ambient que es respirava a l’època. L’Església vivia, almenys externament, un moment dolç. L’any 1958 mor Pius XII, que ens deixa (almenys externament) una Església que, si no exempta de problemes, almenys sí amb molta vitalitat. Com deia José Antonio Sayés, “del modernismo ya no se acordaba nadie“.

Però si es llegeixen les pàgines més a fons, crec que se’n desprèn força clarament una insatisfacció, un cert complex de culpa o d’inferioritat. Parlant de la Litúrgia, per exemple, semblava que el ritus romà fos… vaja, deficient com a mínim. Un cert complex d’inferioritat respecte el món, com si l’Església visqués antiquada respecte el món i li calgués posar-se al dia, com si s’estigués quedant enrere en una cursa i hagués de fer un sprint.

Ara recordo que, abans de llegir les cròniques de Martín Descalzo, havia llegit un altre llibre molt interessant: “Confusión y verdad“, de Philip Trower — llibre que recomano a tothom, per cert. Ho dic ara perquè em vénen el cap unes reflexions d’aquest últim autor: que al Vaticà II, al principi, “reformadors moderats” i revolucionaris anaven junts perquè tenien uns objectius comuns a curt termini. Probablement els segons (els revolucionaris) es van cuidar ben bé de revelar quines eren les seves autèntiques intencions, conscients o inconscients.

No dubto que molt més interessant que “Un periodista en el Concilio” hauria estat “Un periodista en el Postconcilio“. Però qui això diu, ho diu el 2018, més de 50 anys després de la cloenda del Vaticà II. “A toro passat”, tot és molt fàcil.

I no deixo de preguntar-me, llegint aquestes pàgines de Martín Descalzo, “què va passar perquè la cosa després sortís tan malament”.

Dues estilogràfiques recents

Cap al mes de setembre vaig comprar, per internet, la Platinum President en plomí EF (or de 18K), i fa cosa d’un o dos mesos vaig comprar, també per internet, una altra Platinum, una maki-e (d’aquestes que porten dibuixets), en plomí F (també or de 18K). Aquesta última no l’he usada tant com l’altra, però crec que, de les dues, ja me n’he fet una idea bastant aproximada de com escriuen.

La President la vaig usar el mateix dia que em va arribar — curiosament, aquell mateix dia havia de sortir de viatge de feina. Li vaig posar el cartutx de tinta que venia amb ella. A casa, després, li vaig posar tinta ferrogàl·lica, de la marca polonesa KWZ. Al cap d’un temps li vaig canviar la tinta per una de Platinum, també ferrogàl·lica, de color verd. I, finalment, li he posat tinta Sailor Blue-Black, que és la que té ara mateix.

He de dir que la meva valoració ha millorat amb el temps. Amb la tinta polonesa (la ferrogàl·lica), patia bastant de “ink starvation”, i havia d’anar pujant l’èmbol del convertidor per reduir la proporció d’aire. Així, el flux millorava. Amb la tinta Platinum això no va passar, i amb la Sailor actual, el rendiment que dóna és molt satisfactori. Estic molt content amb aquesta ploma. L’he feta servir tant en paper Rhodia de 90 grams com en Oxford (també de 90 grams), i el rendiment és molt bo en tots dos papers. De fet, al principi estava preocupat per haver comprat un plomí EF, però ara tots els dubtes m’han desaparegut.

Pel que fa la segona, ja no n’estic tant content. Quan em va arribar, a la feina, li vaig posar tinta immediatament (una Montblanc, diria que Royal Blue). Feia skippings i hard starts. Me la vaig endur a casa, i la vaig netejar a consciència. Li he tornat a posar tinta (crec que Montblanc Midnight Blue), i la cosa havia millorat. Ara, però, li he posat Caran d’Ache Magnetic Blue, i de tant en tant torna a fer skippings. La meva experiència amb l’altra Platinum F (una 3776, plomí d’or de 14K) és molt millor. Podria ser que patís d’una cosa que se’n diu “baby’s bottom”, que vol dir un plomí excessivament polit. No n’estic del tot segur, ja que no és, ni de lluny, tant polit com un plomí F de Pilot que tinc, que per mi que també té baby’s bottom.

Que no se m’oblidi que, d’aquí a poc, em tocarà enviar unes plomes a un nibmeister, perquè me les arregli (una Sailor 1911 EF, que el meu gat li va mossegar el plomí) o millori.

No crec que tardi massa a comprar noves plomes. Estic dubtant entre una Aurora, aquesta Pelikan i aquesta altra Pelikan. I molt em temo que, qualsevol d’elles, hauran de passar també pel nibmeister, perquè els hi ajusti el plomí a la mida que a mi m’agrada.

Supina ignorància

27544584_10213993374576028_3327240400254598089_n

Deia una professora que vaig tenir quan feia BUP que no hi ha res més atrevit que la ignorància. Quan es tracta del catolicisme (perdó, cristianisme), a sobre de la ignorància s’hi ajunta (no sempre, però sí sovint) la mala voluntat. I, lògicament, l’atreviment arriba a nivells difícilment superables.

Fa poc veia, a Facebook, una vinyeta que, més que amb mala fe, està feta amb una enorme ignorància. És una variació d’una vinyeta que temps enrere es va fer molt popular. A la vinyeta, Bergoglio demana idees per fer el cristianisme “més interessant”. Un proposa “més infern”, l’altre “més Bíblies”, i apareix Jesucrist proposant “vender las riquezas de las iglesias para ayudar a los pobres y luchar por una economía de JUSTICIA, BIEN COMÚN Y EQUIDAD” (majúscules a l’original). A tal proposta, Bergoglio i els dos primers (el que proposa més infern i el que proposa més Bíblies) reaccionen amb cara de cabreig i Jesús acaba crucificat.

No va ser ira el que em va provocar la vinyeta, sinó ganes de riure, de riure per la tremenda ignorància que demostra la vinyeta. En primer lloc, perquè si hi ha hagut algun papa que més ha parlat de justícia social ha estat justament Bergoglio. De l’infern no en parla pràcticament ningú, i lo de les bíblies… per agafar pols als prestatges.

Vaig riure, en segon lloc, perquè el propi Jesús, als evangelis, del tema que més parla és de la seva divinitat, i en segon lloc de l’infern. En parla molt, Jesús, de l’infern, i molt menys de la “justícia social” i d’ajudar els pobres (tot i que també en parla). I, sovint, quan parla d’ajudar els pobres, l’infern no tarda a fer acte de presència. Per exemple, Mateu 25, 31-46: els que no van donar de menjar, beure i vestir als que ho necessitaven, Jesús els envia “al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels”. Pel que fa a vendre les “riqueses de les esglésies” (jo encara no n’he vista cap, però deu ser perquè sóc molt burro), Jn 12: una dona tira un perfum caríssim als peus de Jesús, i Judes Iscariot pregunta: “per què no venien aquest perfum per 300 denaris i donaven els diners als pobres?”, a la qual cosa Jesús respon: “ella ha guardat aquest perfum per al dia de la meva sepultura. De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres; en canvi a mi, no sempre em tindreu”.

No em voldria allargar més en aquest tema. Només cal llegir atentament els evangelis. Però on vas a parar! Millor que llegir la Bíblia, vendre les riqueses de les esglésies per ajudar els pobres i lluitar per una economia de justícia, bé comú i equitat.

Finalment, un últim comentari — probablement l’única cosa encertada de la vinyeta. Fixeu-vos en la pregunta inicial: necessitem idees per fer més interessant el cristianisme. Una pregunta, trobo jo, molt bergogliana, i molt en la línia del Vaticà II. D’aquí plora la criatura, i ja fa 50 anys que plora.

La malaltia constitucional

A finals del 2017 us explicava que un escriptor espanyol de nom Juan Manuel de Prada, conegut anti-separatista “rabiós”, havia dit, després de les eleccions del passat desembre, que “la Constitución no es la medicina, es el problema“. Doncs bé, resulta que fa molt poc ha desenvolupat una mica aquesta tesi. Va bé de tant en tant llegir aquest autor, ja que, malgrat arribar a la mateixa destinació, el camí pel qual hi arriba és força curiós — per poc transitat, diria jo.

Comença explicant l’autor que un lector li retria el fet de no abraçar les “tesis constitucionalistas” en el seus “artículos contra el separatismo“. Lluny de negar-ho, l’autor ho confessa obertament, i ens explica per què: perquè la constitució “es una fabrica de separatistas en verdad portentosa y difícilmente igualable“. Això, dit per algú contrari a la independència, no deixa de ser curiós, perquè se surt del discurs oficial del nacionalisme espanyol.

Evidentment, no s’acaba aquí l’article: Juan Manuel de Prada ens explica per què creu ell que la constitució espanyola ha tingut aquest sorprenent efecte. I aquí crec que comet alguns errors, malgrat tenir també uns quants encerts.

I

Algú li podria retreure a l’autor el caure en la fal·làcia “post hoc, ergo propter hoc“: “[c]uando se promulgó la Constitución, allá por 1978, sólo cinco de cada cien catalanes se proclamaban separatistas; tras cuarenta años de vigencia de la Constitución, ya son casi cincuenta de cada cien“.

És cert que, després de 40 anys, la proporció de “separatistes” s’ha incrementat enormement. Ara bé, cal ser curosos. Aquesta progressió no ha estat lineal. Jo veig una data clau: les eleccions catalanes de 2003, en què ERC (l’únic partit separatista d’aquella època amb representació parlamentària) quasi dobla escons, i més important encara, l’independentisme passa a ser una opció “normal i corrent”, no una bogeria de quatre jovenets que “encara han de créixer”. No recordo qui ho va dir d’una manera molt encertada: apareix l’independentisme de corbata.

Poso aquesta data perquè, mentre jo anava a l’escola (i això va ser fins l’any 2000), l’independentisme era una opció ridiculitzada i estigmatitzada, objecte general de burla. I del 1978 al 2000 hi van 22 anys.

Què va passar del 2000 al 2003 (de fet, al 2004)? La majoria absoluta de José María Aznar, del PP. I del 2003 al 2018 hi van quinze anys, en què hem vist dues legislatures del PSOE (tot i que sense majoria absoluta), Zapatero, l'”apoyaré“, l’estatut del 2006, la sentència del 2010, Rajoy a la Moncloa el 2011, el cop de porta al “pacte fiscal”, les consultes d’Arenys de Mar et al, el 9-N i l’1-O.

Apunt al marge. Crec que l’augment del separatisme es pot explicar també per la voluntat de molts catalans d’alliberar-se d’una identitat espanyola aplicada dogmàticament, és a dir: que si ells són espanyols, ho seran perquè voldran, per voluntat i lliure elecció, no perquè ningú els ho imposi. Un referèndum d’independència celebrat fa 10, 15 o 20 anys hauria donat un resultat aclapadorament en favor d’Espanya (més a favor com més reculem en el temps), però això és impossible que s’accepti des d’Espanya: perquè Espanya no pot acceptar que es posi a votació (i, per tant, en dubte) la identitat espanyola d’un territori que consideren seu, d’unes persones que consideren espanyoles tant si els agrada com si no, Espanya no pot acceptar que algú sigui espanyol perquè així ho hagi acceptat lliurement i no simplement “perquè sí” o per “derecho de conquista“.

És cert que en 40 anys de constitució espanyola l’independentisme s’ha multiplicat per 9 (números rodons), però això ha passat sobretot a partir de l’any 2000 (en què el PP guanya per majoria absoluta), pren volada el 2006 i es dispara des del 2010.

II

Si Juan Manuel de Prada acusa la constitució de ser-ne la causa, és per una sèrie de motius ben concrets. Un d’ells seria el “cafè per a tothom”: “por consagrar un régimen autonómico que, lejos de combatir los males del centralismo, los ha multiplicado por diecisiete, convirtiendo cada autonomía en un Estado diminuto que, allá donde había un sentimiento nacionalista arraigado, aniquiló el sentido de pertenencia a una patria común“.

Puc estar d’acord que el fet de generalitzar el règim autonòmic es consideri ara un error. Però si es va fer va ser justament per evitar que bascos i catalans es pensessin que són diferents. Es va per fer uniformitzar, per (intentar, almenys) eliminar diferències.

Però no estic gens d’acord en dir que cada autonomia s’ha convertit en un Estat diminut (l’autogovern sempre ha estat de fireta), i que aquest fet (suposant que sigui cert) hagi aniquil·lat “el sentido de pertenencia a una patria común“. Els Estats Units, com diu el seu nom, és la unió de 50 estats, tots ells amb Constitució pròpia, parlament(s) propi(s), poder judicial propi, executiu propi, codi civil i penal propi, etc. I no ha minat gens ni mica el sentit de pertànyer a una pàtria comú, els Estatus Units (de fet, el poder federal ha anat augmentant a costa dels Estats; recomano que llegiu l’última pàgina del vot particular del jutge Gorsuch en una recent sentència).

Un segon motiu seria “pretender que las tensiones disgregadoras se aplacarían mediante sobornos que, aparte de abandonar servicios públicos esenciales para la protección del sentido de pertenencia a una patria común, han provocado una espiral sin fin de rivalidades victimistas entre autonomías“. En aquesta última part (les rivalitats) hi estic del tot d’acord. És el que passa per oblidar que l’enveja és un vici força arraigat a Espanya.

(Petit parèntesi: s’ha parat a preguntar-se, l’autor, per què hi havia “tensiones disgregadoras“, quina n’eren les causes i quina era la millor manera per eliminar-les?)

Parem-nos un moment, però, a analitzar la primera part: això dels serveis públics essencials. Evidentment, es refereix a l’ensenyament. Hem sentit una i mil vegades acusar l’escola catalana d’adoctrinament. Que el que vol dir en realitat és que Espanya plora de ràbia per no poder haver estat ella la que hagi adoctrinat a les escoles catalanes, com feia en temps de Franco. Llàgrimes de cocodril, vaja.

Més enllà d’això, però, el senyor de Prada reconeix, ni que sigui implícitament, que la construcció d’una identitat nacional es fa, en gran part, a través de la “manipulació”: a les escoles s’ensenya una història justament perquè els nens aprenguin que són catalans, espanyols, francesos, alemanys, etc. No hi tinc res a objectar: la base de poder d’un Estat rau precisament en això, en què els seus ciutadans vegin com a perfectament legítim la submissió a aquest poder. El govern espanyol exerceix el seu poder a Espanya i els ciutadans espanyols l’accepten justament perquè és el govern espanyol, i perquè ells són espanyols, i per tant és normal que sigui aquest govern, l’espanyol, el que els governi a ells, espanyols. I, per tant, cal ensenyar als nous espanyols que són això, espanyols. Quan s’acusa als catalans de voler fer el mateix (posant “català” on hi diu “espanyol”), se’ns acusa d’adoctrinament quan, en realitat, se’ns hauria d’acusar de no adoctrinar en el “sentit correcte” — l’espanyol.

On dono tota la raó a l’articulista és en la frase “[e]l auténtico patriotismo no se nutre de entelequias, sino de vínculos ciertos y amores palpables“. I també més endavant: “el verdadero patriotismo es constructivo: erige los cimientos de la convivencia, fortalece las raíces compartidas, funda un espacio común“.

III

Però on crec que més s’equivoca l’autor és quan parla de la integració dels “pueblos de España“. Començant ja per aquesta primera expressió. Què cony vol dir “los pueblos de España“? Quins són aquests “pueblos de España“? Les disset autonomies? És una expressió que no és el primer cop que la sento (llegeixo, en aquest cas), i no ha passat mai de ser una nevulosa indeterminada. Però seguim.

Seguim, perquè Juan Manuel de Prada diu coses força interessants. Segons ell, la constitució espanyola va deixar “a los pueblos de España sin espíritu y sin misión“, condemnant-los a la desintegració. Segons ell, l’autèntic patriotisme “debe esforzarse a volver a integrarlos, lo que no podrá lograrse si antes no abraza sus diferencias … si no reconoce y aprende a amar su hermosa diversidad“. I ara ve la bomba: “[u]n auténtico patriota debe esforzarse por ‘catalanizarse’ un poco, debe asomarse con amor curioso a la tradición catalana, a su lengua como un vaso de agua clara, a su riquísimo legado literario, a sus honduras espirituales“. Per als qui estigueu plorant d’emoció, sento “cortaros el rollo“: perquè tot això ens portarà a descobrir que “el ser de Cataluña está encastado en el ser de España –según reconocía el propio Prat de la Riba– como los ‘pólipos en el coral’“.

Ja ho veieu, amics, fins i tot quan es fa l’esforç de “catalanitzar-se” (només una mica, això sí, no ens passéssim!), es fa per arribar a la conclusió a la qual, segons diu Juan Manuel de Prada, arribava el propi Enric Prat de la Riba.

Abans d’entrar en el nucli de la qüestió, permeteu-me que em desviï un moment a parlar d’això que diu que deia Prat de la Riba. Es veu que, segons la wikipèdia, en un discurs seu Prat de la Riba va dir que venia a parlar-nos “de la pàtria catalana, que, petita o gran, és l’única pàtria nostra”. Vaja! També és cert que va redactar un manifest titulat “Per Catalunya i per l’Espanya Gran”. Per tant, molt de compte a voler posar Prat de la Riba al costat dels “espanyolistes”.

Però això és una anècdota, perquè aquí la teca està en afirmar que “el verdadero patriotismo debe esforzarse” per tornar a integrar els pobles d’Espanya, cosa que no es podrà aconseguir “si antes no abraza sus diferencias“.

Cants de sirena? Llàgrimes de cocodril? Podria ser. Perquè si una cosa és Espanya és justament tot el contrari: la castellanització. Com deia Ortega y Gasset, “Castilla ha hecho España“, i “sólo mentes castellanas pueden entender el Estado” (crec que del llibre “España invertebrada“, em sembla que les vaig citar fa bastant de temps). Si alguna cosa ha constistit la construcció d’Espanya, des dels Reis Catòlics i molt especialment des de Felip V, ha estat en l’eliminació de la diferència, en amotllar “la resta d’Espanya” al model de Castella. Com que sé que Juan Manuel de Prada no és un ignorant, estic segur que ell això ja ho sap.

Per tant, això de “catalanizarse un poco“, “asomarse con amor curioso a la tradición catalana, a su lengua como un vaso de agua clara, a su riquísimo legado literario, a sus honduras espirituales“, sona a… no diria jo hipòcrita, però sí completament allunyat de la realitat. Està parlant d’un món irreal, purament teòric, allunyat completament de la història d’Espanya i de la realitat actual, en què la catalanofòbia s’explota sense complexos per tal de guanyar vots, on Podemos “se las ve y se las desea” per tal de fer equilibris que, guanyant vots a Catalunya no els perdi a Espanya (i al revés). És història ficció, política ficció. És més, podria jo estar d’acord que, si la construcció d’Espanya s’hagués fet d’aquesta manera, potser avui seria sert que “el ser de Cataluña” estaria encastat en “el ser de España“. Però no és així com ha anat la història, ni per on sembla transcórrer en aquest present que ens toca viure.

IV

Que “el ser de Cataluña está encastado en el ser de España” és un “descubrimiento” que, segons Juan Manuel de Prada, “el separatismo desea evitar a toda costa“. Li hauríem de recordar a aquest bon senyor que als separatistes no els fa falta catalanitzar-se (almenys no com ho entén ell), ni “asomarse con amor curioso a la tradición catalana, a su lengua como un vaso de agua clara, a su riquísimo legado literario, a sus honduras espirituales” (més enllà de la incultura imperant en aquesta nostra època). És més, és justament gràcies a aquest “asomarse” (i bastant més que “asomarse“) que molts catalans han (hem, podria dir perfectament) descobert que tot “el ser de Cataluña” encastat al “ser de España” com els “pólipos en el coral”, consisteix únicament en una unió dinàstica (reis catòlics) i en la dominació des de 1714. Nothing else.

Una altra cosa és què descobriran els espanyols que facin aquest esforç d'”asomarse“. Em jugo un pèsol que les seves conclusions no seran gaire diferents de les meves.

Unitat assimptòtica

Un any més té lloc, del 18 al 25 de gener, la “Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cristians”, i els bisbes aprofiten el full dominical per parlar del tema. Com ja vaig fer l’any passat, he consultat els fulls de les deu diòcesis catalanes aviam què han dit els nostres prelats. La primera sorpresa que m’he trobat és que, almenys aparentment, el bisbe de Solsona no ha dit ni mu del tema, almenys que jo sàpiga. He consultat els fulls dels dies 14 i 21 de gener, i no hi he trobat cap referència. No he pogut consultar el del dia 28, no l’he trobat a la web. I pel que fa a l’arquebisbat de Tarragona, no és l’arquebisbe qui en parla, sinó el “Director del Secretariat diocesà [sic] de Relacions interconfessionals”, mossèn Rafael Serra.

Pel que recordo de l’any passat, crec que enguany el nivell ha baixat, per dir-ho d’alguna manera. Els bisbes de Lleida, Sant Feliu, Tortosa, Urgell i Vic no diuen res que sigui destacable, a part de les quatre frases típiques: que hem de resar, que la unitat és un do de l’Esperit, que la divisió és un escàndol, que és més el que ens uneix que el que ens separa (de debò?), i així anant afegint “padding” fins a omplir l’espai disponible al full. De fet, és el que fa també el bisbe de Girona (a més de donar-nos unes quantes “receptes”). Que per cert, el bisbe de Sant Feliu sembla haver dedicat nou fulls diocesans a parlar de la unitat. He consultat únicament el del dia 21, miraré (si puc) els altres vuit a veure què diuen.

Ens queden, per tant, els arquebisbats de Barcelona i Tarragona. Pel que fa al primer, dedica el seu escrit al tema, en tres columnes, les dues primeres de les quals us les podeu saltar sense problema. A la tercera, l’última, es fa referència a unes paraules de Francesc, que ens convida a er “un estudi atent i rigorós, lliure de prejudicis i polèmiques ideològiques, que permeti a les Esglésies discernir i assumir allò que hi havia de positiu i legítim en la Reforma [protestant], i distanciar-se dels errors, exageracions i fracassos, tot reconeixent els pecats que van portar a la divisió”. D’altres han parlat més i millor que jo sobre l’actitud de Francesc vers el protestantisme. De fet, que en diguem “Reforma”, així tal qual, ja és una primera victòria per a ells, ja que és admetre que, en el fons, tenien bona intenció i anaven pel bon camí, i que nosaltres, els catòlics, “l’havíem liat”. Oi que m’explico?

I acabem amb Tarragona, perquè penso que és el que, de llarg, diu les coses més interessants (curiosament, no és l’arquebisbe qui en parla). I la veritat és que, al meu entendre, comença molt malament: “Els fruits dels cinquanta anys del diàleg ecumènic és altament positiu” — val, d’acord, ja no ens matem els uns als altres, però això no és cap mèrit dels últims 50 anys. “L’Església Catòlica és l’Església mare i totes les altres Esglésies porten saba bona i com que és bona també fan fructificar fruits per a la glòria de Déu, per a la salvació de tots i per al bé de tots” — això, si no és directament heretgia, hi és molt pròxima. En canvi, més endavant, diu coses que considero molt més positives: “també hi ha teòlegs que, per una banda, constaten que hi ha com un retorn a les formes de l’Església Catòlica, sobretot per part de la Comunió Anglicana i de moltes comunitats de la Reforma, però per altra banda, constaten una luteranització del catolicisme i una divulgació de la sola fides sense la mediació eclesial” (cursives a l’original) — primera notícia que hi hagi comunitats protestants que s’apropin al catolicisme; pel que fa la resta, no hi podria estar més d’acord, i per això dubto que aquests 50 anys de diàleg ecumènic hagin estat, per a l’Església Catòlica, positius. “El diàleg ecumènic és sempre des de la veritat, mai des de l’opinió, altrament es desvirtua i esdevé inútil”. També diu que “són moltes les lliçons que els catòlics podem aprendre de les Santes Esglésies Ortodoxes [sic]“. Mira, pel que fa la litúrgia, hi estic del tot d’acord.

És curiós que el text més interessant no l’hagi escrit un bisbe, i que la majoria d’ells no hagin escrit més que tautologies i banalitats. Però fills meus, aquests són els pastors que tenim. Haurem de tenir paciència.

No és diàleg, és rendició

Llegeixo que Rajoy ha dit, als seus ministres, que oferirà “diàleg constructiu” al govern català. De fet la notícia diu que ho “tornarà a intentar”, implicant que almenys ho va intentar un cop. A mi no em sona, però pot ser que no me’n recordi simplement perquè tot just m’acabo de llevar i encara no estic del tot despert…

La premisa amb què treballa Rajoy és que, malgrat que els “separatistes” tornaran a intentar un reconeixement internacional, no ho aconseguiran. Potser això ajuda a explicar les condicions que posa Rajoy a aquest diàleg, que veurem una mica més endavant.

Es veu, segons la notícia, que des d’Europa li ha arribat la preocupació que hi ha per “la inestabilidad que genera el desafío independentista“, i que “la solución sólo puede venir de sentarse a una misma mesa y establecer lazos comunes que generen confianza“, començant pel tema polític i seguint immediatament pels temes econòmic i social.

Tal qual ho diuen, sembla molt fàcil, oi? Em pregunto, però, com serà possible establir aquests “lazos comunes que generen confianza“, després de tot el que ha passat i hem vist en els últims mesos… ai ai ai que em sembla que la cosa no serà tan fàcil!

No ho serà, perquè les condicions que es posen, segons la notícia, són (a) “no podrá estar nada que altere la Constitución, nada que pueda trastocar el eje constitucional básico, señaló el presidente“; (b) “[n]i nada que suponga un cambio que no pueda ser ofrecido al resto de comunidades autónomas“. En el tema del finançament, per exemple, “la futura Generalitat deberá saber que la misma fórmula será ofrecida al resto de regiones, de forma que, en caso de no poder ser materializa[d]a su aplicación generalizada, directamente no se aceptará“.

Llavors, doncs, què ofereix el govern espanyol? “más inversiones estatales en Cataluña“, o “el desarrollo al máximo de las competencias transferidas y reconocidas en el Estatuto catalán, eso sí, sin recuperar nada de los artículos tumbados en su día por el Tribunal Constitucional“.

Per si tot això no fos poc, hi ha una condició prèvia: “el Gobierno [español] ha hecho llegar en los últimos días a los partidos separatistas el mensaje de que no negociará nada si el candidato que pretenden aupar a la Presidencia de la Generalitat es uno de los que se encuentra en estos momentos imputado, en prisión, y con altas probabilidades de acabar en la cárcel con condena y no sólo de forma preventiva“. Carles Puigdemont, “fugado, obviamente, tampoco sería aceptado en esa negociación“.

Ja sé el que esteu pensant. Per una banda, Rajoy exigeix molt i, a canvi, ofereix molt poc. De fet, no ofereix res: això de les inversions estatals ja ho han dit molts cops, i no ha passat mai de ser pures promeses, incomplertes la gran majoria. Sobre la millora del finançament, recordeu l’estatut del 2006. Descarteu òbviament el concert econòmic: no s’acceptarà perquè consideraran que no es pot “materialitzar” la seva “aplicació generalitzada”.

Us ho tradueixo: el que està oferint Rajoy és que ens rendim. Purament i simplement. L’única concessió, i tan sols de cara a la galeria, és que en lloc de dir-se “rendició” es dirà “negociació”, i per gentilesa ens posaran una mica de vaselina. That’s all.

No cal ni dir que el govern català ha de rebutjar fins i tot seure a la taula. El Parlament ha de nombrar qui vulgui com a president de la Generalitat, passant-se pel forro les exigències de Rajoy. I si amb això tanca les portes a la negociació, doncs així sigui. I quan a Europa li preguntin que què tal les negociacions, aviam què diu.

Quin fracàs, i de qui

La setmana abans del referèndum de l’1 d’octubre, un politòleg de nom Jorge Galindo va escriure, a Jot Down Cultural Magazine (magazine que, per cert, us recomano) una peça, titulada “Fracaso“. Ja han passat uns tres mesos des de llavors, hi ha hagut el referèndum, el 155 i les eleccions del passat dia 21. Amb l’avantatge que dóna la perspectiva, podem fer alguns comentaris d’aquell article.

I

No sé si és indicatiu d’alguna cosa, però la foto que l’encapçala mostra un tros de bandera espanyola i un tros de bandera catalana. Aquesta última, però, té un estrip vertical, com si el tros s’hagués de partir en dos. Cosa que no passa al tros de bandera espanyola. De fet, crec que sí és indicatiu d’alguna cosa, i citaré alguns fragments de l’article: “[l]a fractura, ya lo sabemos, es tanto o más dentro de Catalunya como lo es entre esta y el resto de España. Quizás la unión está en peligro, pero también (y sobre todo) lo está la convivencia dentro de la unidad rebelde“. Més enllà de si és cert o no (jo crec que bàsicament no ho és), no deixa de ser un pronòstic-desig per part d’Espanya, ja verbalitzat per José María Aznar i que ens ha deixat la “bonica” ocurrència de Tabàrnia. Perdó: Tabarnia.

Però no ens desviem. L’autor titula el seu article “Fracaso”, i evidentment dues preguntes sorgeixen inevitablement: de quin fracàs està parlant l’autor, i qui n’és el responsable — qui ha fracassat amb aquest fracàs.

La primera pregunta és fàcil de respondre. L’autor comença parlant del preàmbul de la constitució dels Estats Units, que comença dient “We, the People of the United States, in Order to form a more perfect Union“. El fracàs seria, doncs, d’un hipotètic “Nosotros, el Pueblo de España, para formar una Unión más perfecta…” Més:

“Pero esta era la primera vez que intentábamos encajarlos dentro de una democracia pluralista con visos de sobrevivirse a sí misma sin caer víctima de un golpe autoritario, algo que no logró la II República. Y también era la primera vez que experimentábamos con algo que, si no es federalismo al uso, al menos sí proporciona autonomía y autogobierno”.

I què tal aquest experiment? “Pero, cuarenta años después, ambas se han revelado como… ¿insuficientes? ¿Inadecuadas? ¿Excesivas? Cada uno tendrá su adjetivo. Pero, desde luego, no son todo lo exitosas que cabría desear“.

Un fracàs que arriba al seu clímax amb el referèndum de l’1 d’octubre, com tots sabem, i amb una declaració d’independència “por lo bajini”, no publicada al DOGC. Segons l’autor, “[u]n referéndum es el penúltimo recurso del incompetente“, però d’això en parlaré més endavant.

Reconeix que hi ha més d’un 80% dels “ciudadanos catalanes” a favor de “algún tipo de referéndum legal y pactado“, petició que a ell li costa d’acceptar, perquè “no queríamos (ni queremos) renunciar a construir una unión más perfecta. O menos imperfecta“. I aquí podríem intentar respondre la segona pregunta —de qui ha estat el fracàs—, tot i que d’això l’autor no en parla.

Malgrat ser-ne el clímax, el referèndum no és l’única plasmació del fracàs. N’és també l’emergència d’un “ellos” i un “nosotros“. Com a exemple, posa el “comiat” que es va brindar a la policia espanyola (aquí incloc la guàrdia civil, òbviament) que marxava cap a Catalunya, amb els conegudíssims càntics de “a por ellos, oé“.

No cal insistir-hi més: hi ha una fracàs, sens dubte, però de qui? Ah, això l’autor no ho diu, o almenys no ho he sabut trobar. Quan diu que “no queríamos (ni queremos) renunciar a construir una unión más perfecta“, m’agradaria saber qui és aquest “nosaltres” que no volia (ni vol) renunciar. Hi inclou els catalans? Tots els catalans, o només els no separatistes?

II

Ja que no respon l’autor, respondré jo. Penso que, aquest fracàs, és en primer lloc d’Espanya, en el sentit que es tracta del projecte d’unitat nacional espanyola, és a dir, que construir una unió més perfecta que és (o ha de ser) Espanya. Catalunya ha fracassat en la mesura que, durant un període de temps més o menys curt o llarg, ha volgut participar d’aquest projecte, i no tinc cap dubte que aquest període ha existit i ha comptat amb molts catalans. Només cal recordar que, no fa tants anys, l’independentisme era minoritari.

Ho dic i ho tornaré a dir tants cops com calgui: que avui Catalunya no sigui una simple regió d’Espanya castellanoparlant com ho són, posem per cas, el País Valencià i (potser en menor mesura) les Illes Balears es deu molt més a una incapacitat espanyola que no a un mèrit català. Deia Antonio Maura (balear, per cert, que va anar a Madrid a la universitat amb uns coneixements de castellà tan pobres que eren motiu de burla per part dels seus companys) que el “problema catalán” es dissoldria “como un azucarillo” en un got d’aigua amb “cincuenta años de buena administración“. Amb tota probabilitat tenia raó.

Però ara no és qüestió d’entrar a parlar de què ha fet malament Espanya en el seu intent (fallit) d’assimilar-nos. En primer lloc perquè no podem tornar enrere, i en segon lloc perquè no es tracta de donar pistes a l’adversari. No deixa de ser curiós que alguns personatges polítics catalans, que des de sempre han estat contraris a la independència, hagin variat les seves posicions, i ho expliquin dient que gairebé s’hi han sentit “empesos”, com si no els haguessin deixat cap altra opció.

Però no ens desviem. Tot i no entrar en la qüestió de qui ha fracassat, almenys l’autor sí parla, ni que sigui breument, de les causes (o d’una causa) del fracàs: segons l’autor, la incapacitat de les institucions espanyoles per tal d’aconseguir aquesta “more perfect Union” es deu al fet que “son más jovenes”, perquè “al menos en su versión más básica —la Constitución de 1978— nunca han sido pulidas ni perfeccionadas: no ha habido una búsqueda real de una unión más perfecta“.

Entre d’altres coses, diria jo, perquè (almenys per part espanyola) no hi ha hagut una consciència generalitzada que aquesta unió estigués per fer o que almenys calgués perfeccionar-la. Bàsicament perquè la unitat d’Espanya, pels espanyols, és un dogma, i punt. Els és inconcebible que Catalunya es pugui independitzar, i el fet que ho vulgui ja és per a la majoria d’ells com una traïció, un sacrilegi. Espanya és indivisible per garantia divina (o quasi-divina, pels ateus). Llavors, per què cony cal esforçar-se a aconseguir una unió més perfecta?

A Catalunya aquesta concepció dogmàtica de la unitat d’Espanya no hi ha sigut, o almenys no de forma generalitzada — otherwise, no s’explicaria l’augment que ha tingut l’independentisme en relativament tan pocs anys. L’articulista parla, al seu text, d’un primer intent d’encaixar els catalans dins d’una democràcia pluralista, d’un primer experiment d’autonomia i autogovern.

I els espanyols no agrairan mai prou a Jordi Pujol el seu èxit en fer creure, als catalans, que el govern català realment tenia poder. No oblidéssim, però, que l’autogovern es va concedir en una època de debilitat (el pas d’una dictadura a una democràcia), i que ben aviat se’n van penedir, com li ho deien a Jordi Pujol, que “ahora no os daríamos” el que ens van donar. Passat el 23-F el missatge va ser clar: que aprofitéssim tot el que teníem, ja que no ens donarien res més. Els pactes del Majestic de 1996 van ser vistos, i no exclusivament pel PP, com una humiliació. La segona legislatura de José María Aznar va anar en aquest sentit: “resarcirse” dels danys, per dir-ho d’alguna manera. Després va venir el sainet de l’Estatut del 2006, culminat per la sentència del 2010 i el rebuig al “pacte fiscal” per part de Mariano Rajoy.

Tot això és lògic. Perquè, per a Espanya, l’autonomia i l’autogovern català és una “concessió”, un “regal”, un “extra”, sotmès sempre a la legislació espanyola i al “permís” del “Gobierno de la Nación” —per això una simple ordre ministerial pot intervenir les finances de la Generalitat. I no us penseu que aquest (o el 155) és l’únic mitjà que té el govern espanyol per intervenir l’autogovern de qualsevol autonomia.

Aquest intent d’encaixar-nos, aquest experiment d’autogovern, ha fracassat perquè, almenys per part catalana, s’ha vist com una aixecada de camisa, com un “fake“. Fet a contracor per part espanyola (entre d’altres motius, perquè mai va creure que realment fos necessari), i en contra de la tradició centralista espanyola. I, sobretot, com una manera d’esquivar la qüestió fonamental, absolutament impossible de ni tan sols plantejar-se per part espanyola: la pertinença de Catalunya a Espanya.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur