Out of time

Som el fruit del passat

Dietari, setena part

26 de juliol, dijous. Vaig a l’autoescola per a schedular les següents pràctiques després de l’estiu. Acordem els dies 12, 13 i 18 de setembre (dimecres, dijous i dimarts, respectivament).

27 d’agost, dilluns. Vaig a l’autoescola a pagar 90,40 €: drets d’exàmens a trànsit (60 €) i quota de Mancomunitat per ús de les pistes (30,40 €). Schedulem més pràctiques (comprant un nou pack de 9 pràctiques) i acordem el dia 5 d’octubre (divendres) com a data provisional d’examen.

12 de setembre, dimecres. Cau una tempesta descomunal. Des de l’autobús que em porta a l’estació del poble, truco a l’autoescola per acordar lo lògic: de ni conya fer classe. Curiosament, al matí m’havien dit que s’havien fos uns focus de les pistes, i que per tant seria millor només fer una hora de classe (a les vuit la visibilitat quedaria molt reduïda). De 2 a 1 hora, i d’una a cap. No problem, ja ho recuperarem.

13 de setembre, dijous. Avui, sí. Amb un becari company de feina (ell comença amb la moto) anem a la Mancomunitat. Agafem el bus de la feina que ens porta a l’estació de Renfe de Terrassa, i d’allà el bus de l’hospital. Baixem on toca i caminem una estona fins a les pistes. La veritat és que no és un camí gaire segur, però bé. Encara és estiu i fa sol (són quarts de set, més o menys). A l’hivern, ni de conya. Arribem amb temps més que suficient (sobretot ell, que té la pràctica a tres quarts de vuit).

Recordava pràcticament tot el que havia de recordar: la palanca de canvis, les referències, on estan les coses, etc. L’únic potser el tacte dels pedals, però els he recordat gairebé instantàniament. De fet, ha estat la millor pràctica fins al moment. Com si no hagués passat un mes i mig sense agafar el camió. Aprofito també per estrenar els guants de conduir. L'”aproximación a muelle” segueix sortint tan bé com sempre. Amb la “L”, vaig aprenent a tornar a posar el camió recte sense suar tinta. I amb l’aparcament, estic aprenent a rectificar la posició si és necessari. El professor fins i tot em fa fer l’estacionament a la dreta (a l’examen es fa sempre a l’esquerra, i és el que es practica en el 90% de les vegades a les classes). Òbviament costa més, però em defenso prou bé.

Dimarts vinent, tornem-hi. La preparació ja la tenia el 25 de juliol. Ara cal agafar la confiança necessària per no posar-me nerviós el 5 d’octubre. Ganes, moltes ganes d’aprovar, i de començar les pràctiques de circulació.

Anuncis

Realment està acabat?

Ara no recordo en quin lloc (a Internet, of course) va ser que vaig llegir per primer cop, fa cosa de dues setmanes, la notícia que un ex-nunci als Estats Units acusava directament Francesc d’encobrir el cas McCarrick (aquell llavors cardenal acusat d’abusar sexualment de seminaristes i d’altres “perles”, acusacions que, pel que es veu, eren del tot certes), entre d’altres coses, i li demanava la dimissió. Recordo, sí, haver llegit la mateixa notícia a una de les pàgines que segueixo, i el “subtítol” de la notícia no podia ser més eloqüent: “Bergoglio is finished!“.

No cal ni dir que em plauria molt que això fos veritat, és a dir, que aquest pontificat tan desastrós arribés a la seva fi. Malauradament, però, no serà així, i per diverses raons. En primer lloc, perquè ningú no pot obligar un papa legítim a dimitir, i en segon lloc perquè l’actual no seguirà les passes del seu predecessor. A més a més, té la premsa mundial al seu favor, encara que aquest favor es vagi esquerdant (algun diari dels grossos li va demanar també la dimissió, però no recordo quin). Cosa que Benet XVI no podia pas dir. Probablement, el sentit de la responsabilitat de l’actual no estigui a l’alçada de l’anterior.

I no podem oblidar que Francesc té molt suport dins de l’Església, encara que alguns vegin enemics seus a tot arreu i parlin de la resistència que troba a la cúria romana. Molts bisbes són “passotes”, en el sentit que ells el que volen és “que hi hagi pau”, no volen soroll. D’altres estan en la seva línia. Una gran majoria són simples “carreristes”, trepes, arribistes, l’ambició dels quals és anar escalant posicions. Ascendir en l’escalafó, que podríem dir.

Bé, Francesc farà 82 anys a finals d’any, algú altre el succeirà, no sabem quina mena de papa serà, però la veritat és que tampoc importa massa. La història de l’Església no es fa en anys, ni tan sols en dècades, sinó en segles. Convé no oblidar-ho. Una generació en succeeix una altra, i així successivament.

Segueixo amb avidesa les notícies que van apareixent sobre l’escàndol McCarrick i sobre les seves ramificacions, no tant per com pot això afectar Francesc, sinó per les coses que van sortint a la llum gràcies a aquests fets.

Tot i que en altres ocasions Francesc s’ha defensat de les acusacions que se li han fet, en aquest cop ha preferit callar. Cosa curiosa, ja que a primer cop d’ull pot semblar que aquest silenci l’incrimini. Pot ser que aquest home sigui tan tonto? O és que hi ha alguna estratègia darrere aquest silenci?

Una cosa que s’està veient és que defensors i “acusadors” de Francesc acostumen a arrenglerar-se ideològicament. Vull dir que, si un mira els seus defensors, acostumarà a trobar les persones d’ideologia més “liberal” (teològicament parlant) de l’Església, els més “progressistes”, per dir-ho en terminologia política (i que tan tristament ha entrat al vocabulari eclesiàstic actual). En canvi, entre els no-defensors, entre els que no branden la seva innocència, entre els que pensen que, o bé convé investigar les acusacions fetes per Viganò (l’ex-nunci de què parlava al principi), o bé que en defensen la seva honestedat i veracitat, no hi trobarem cap d’aquests liberals, i sí gent que podríem dir “conservadora”, o “tradicional”.

Suposo que a Francesc, reputat progressista, ja li va bé que la batalla no se centri en si ell és o no és culpable del que se l’acusa, sinó que se centri en una lluita ideològica, de bàndols. Vaja, que els que l’acusen ho fan perquè no el “traguen”, perquè n’estan fins al capdamunt i se’l volen treure de sobre de la manera que sigui. Per exemple, calumniant-lo. I tot això sense que ell (Francesc) o els seus seguidors hagin d’aportar cap mena d’evidència que indiqui que les acusacions de Viganò són falses i insostenibles. Sublim.

Com acabarà aquesta batalla és una qüestió de relativa importància. Si el Papa haurà d’acabar dimitint o no, tampoc és massa important. Qui el succeirà (ni que sigui per motius inescapables) és potser més important, però la veritat és que tampoc tant.

D’alguna manera, estem encetant el desenllaç d’una etapa històrica que va començar l’any 1958, quan Joan XXIII va succeir Pius XII. El moment àlgid va tenir lloc entre 1962 i 1965, amb el Vaticà II (“el Concili”, com si no n’hi hagués hagut cap altre en dos mil anys d’història de l’Església). Després, el llarg post-concili, amb Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI. Tots tres hi van participar: l’un com a pare conciliar i papa, el segon com a pare conciliar, i el tercer com a “expert”. Francesc, en canvi, es va ordenar sacerdot quan el Vaticà II ja s’havia acabat. Podríem dir que és un dels seus fills, per entendre’ns. Cosa que explica molt tant d’ell com del propi concili.

Deia que Francesc gaudeix de molt suport dins l’Església, i he explicat alguns motius de per què això és així. Hi ha un altre element, que és generacional. El clergat, en termes generals, està força envellit, i s’ha format en l’època més “dura” del post-concili, anys seixanta, setanta i principis dels vuitanta. Tot el que han sentit dir del Vaticà II són flors i violes, tot el que han sentit dir de l’època anterior és foscor i terrors (“for the night is dark and full of terrors“, com dirien a Game of Thrones). Fracnesc, com dèiem, encarna molt bé aquest esperit reformista i “trencador” que ja va tenir tal concili. No podria estar més en línia amb la majoria del clergat mundial, especialment l’occidental.

Però no és només el papa qui s’està fent vell. El clergat i els fidels també envelleixen, i també ells deixaran el regne dels vius. Per això deia que estem encetant el desenllaç d’aquesta etapa. Què diran d’aquí 50, 100 anys, d’aquest període encetat el 1958? Com jutjaran les generacions (de fidels i clergues) futures el Vaticà II i la seva època posterior? Què diran del “Novus Ordo Missae”? De Francesc?

Penso que hi ha motius per intuir que ens enduríem sorpreses. Segurament hi deu haver clergues joves “progressistes”. Però penso que no són gaires. Hi ha una forta crisi vocacional tant en el clergat secular com en la vida religiosa (especialment en aquesta última). Això no vol dir que tot estigui perdut. Hi ha institucions que se n’escapen, i de les que tinc notícia són més aviat tradicionalistes. Els “lefebvrians” no tenen crisi vocacional. A Fontgombault hi ha més de 100 monjos (i des que van restaurar el monestir n’han fundat quatre més). No crec que sigui tan sols per dir missa amb el missal pre-conciliar, però certament és un símptoma.

Semblava, se suposava que era la intenció, que amb el Vaticà II l’Església fos més atractiva al món, s’esperava un floriment de vocacions i de conversions. Ha passat tot el contrari. 50 o 60 anys després, el Vaticà II segueix gaudint, almenys oficialment, de molt bona premsa. No sembla que hi hagi un convenciment general que alguna cosa no ha sortit bé. Com a molt, es dirà que els temps han canviat, que si la societat d’avui en dia, etc. Tot, causes externes, mai internes. Els més agosarats dirant que s’ha fet curt en aplicar el Concili, que la solució a la situació actual és “més Vaticà II”.

Cap problema, només cal esperar uns quants anys. No sé si 25, 50 o 100. Però em sembla que el futur s’assembla més a Trento que no al Vaticà II.

Conclusió: passi el que passi amb el pontificat de Bergoglio, probablment puguem dir que “Bergoglio is finished“, encara que sigui d’aquí a 50 anys.

FreeBSD adventures

En algun lloc vaig llegir que Linus Torvals havia dit que si ell, cap al 1991, hagués sabut de l’existència de FreeBSD (o NetBSD, tant se val), s’hagués unit a aquest projecte i no hagués creat Linux. Sabent això segurament molts donaran infinites gràcies a Déu (o a qui sigui, si són ateus) per la ignorància del senyor Torvalds. Ho comprenc i no ho lamento. A vegades em pregunto per què els BSD no han arribat al lloc que ha arribat el Linux. Potser és allò que diuen: BSD is what you get when a bunch of Unix hackers sit down to try to port a Unix system to the PC. Linux is what you get when a bunch of PC hackers sit down and try to write a Unix system for the PC.

Vaig descobrir Linux cap allà el 1997, aproximadament, quan tenia uns 15 anys. Llavors, instal·lar un Linux era tot un challenge. Crec que el primer que vaig instal·lar fou quan ja tenia 18 o 19 anys, gràcies al profe de pràctiques de programació que vaig tenir. Anys més tard em vaig introduir al món dels BSD, amb un FreeBSD, crec que un 5.2.1, potser alguns dels 4.x, no ho recordo. Sí recordo perfectament que les meves pràctiques de sistemes operatius les vaig fer en un FreeBSD, potser un 6.algo, o un 7.algo, d’això sí que ja no me’n recordo.

Era una època en què el meu Linux era Slackware. Sí, Slackware. Dual boot amb LiLo, Slackware Linux i FreeBSD. Senzillíssim. Amb el temps vaig deixar d’usar tant Slackware com BSD. BSD perquè ja no hi havia manera de configurar les X. Slackware perquè, bé, em vaig anar tornant més gandul. Ubuntu li va prendre el lloc. A sobre, configurar el grub per a dual boot és algo que, honestament, no he aconseguit mai fer.

Bastants anys després vaig descobrir PC-BSD, ara anomenat TrueOS. Com que sabia que nVidia fa drivers tant per a Linux com per a BSD, vaig escollir aquest fabricant per a la gràfica. Amb Linux, molt bé. Amb BSD… no sé per què, però s’activava un ventilador que feia un soroll que no podia suportar. I aquí es va acabar l’aventura.

Fins fa unes setmanes. Vaig descobrir una cosa anomenada UEFI. I una altra anomenada particions GPT. Gairebé de miracle vaig aconseguir dual boot amb Ubuntu i FreeBSD, no a través del grub sinó a través del menú… de la pròpia BIOS. Si ho hagués sabut abans… I vaig instal·lar FreeBSD.

Primer problema: no tenia xarxa. Això sí que és ben estrany: una tarja de xarxa cablejada (interfície integrada en placa base), no Wifi, no hauria de donar cap problema. Doncs en va donar, i de quina manera. Ni DHCP ni configuració estàtica. Google em va donar la resposta: temes de HW. Encara gràcies que funcionés en Linux. Coses de plaques bases de gamers… No cal ni dir que per menys de 20 € pots tenir una targeta Gigabit Ethernet PCI Express. La vaig instal·lar i es va detectar al primer cop. No al segon. Menys encara al tercer. Es veu que calia afegir, a un arxiu de configuració, que es carregués el kernel module apropiat. També vaig haver de modificar un altre arxiu perquè el DHCP es demanés través d’aquesta interfície i no de l’altra.

Obstacle superat. Bé, anem al gros: les X. What a clusterfuck! Després de molt i molt googlejar, ho he aconseguit. La qüestió és instal·lar el driver no amb pkg install, sinó directament des dels ports, amb make install, com si anessis a compilar el codi font d’una app. I en utilitzar nvidia-xconfig. Obstacle superat, i sense soroll de ventilador. El tema del teclat ha estat una mica més complicat.

El següent problema ha estat de traca i mocador: la password. Nois, millor no useu guions. Limiteu-vos a lletres i números. No podia fer login gràfic (amb el xdm), ni fer sudo, ni su. He hagut de canviar les passwords tant del root com de l’usuari normal. Nou obstacle superat.

Avui, no sé per què, m’ha pegat un reset. No sóc conscient d’haver fet cap cosa estranya, fora de lo normal.

Escric tot això en un moment en què encara no sé què faré amb el FreeBSD instal·lat. Recordo els BSD que havia utilitzat temps enrere. En algunes coses, han millorat. Per exemple, ara no hi ha cap problema per a veure vídeos a Youtube. En d’altres seguim igual o ha empitjorat. Encara he d’aconseguir fer funcionar la targeta de so. Veurem si hi haurà alguna manera d’accedir a les dades de la partició de Linux. Veurem si podré fer algo amb les fonts del Firefox, que algunes es veuen una mica cutres. L’instal·lador ha perdut molts punts. La facilitat que té l’instal·lador d’un Ubuntu per a configurar les particions no el té, ni en somnis, el de BSD, per posar un exemple.

Sí, ja entenc que un BSD és més… de mascles, per a dir-ho políticament incorrecte. Que un s’ha d’embrutar les mans tocant arxius de configuració. També és cert que, d’ajuda, no és que n’hi hagi massa. Pocs recursos, i bastants estan força antiquats — com es pot veure perfectament en el tema de les X.

Potser tot això deu haver ajudat a l’èxit de Linux sobre BSD. No es tracta tant de ser més o menys exigent. Es tracta, al meu parer, sobretot, de trobar informació en quantitat i qualitat suficient perquè si algú li vol donar una oportunitat, els seus esforços es vegin recompensats.

Dietari, sisena part

19 de juliol, dijous. Última pràctica de reciclatge de cotxe, dues hores i quart. El profe em porta per llocs nous.

23 de juliol, dilluns. Penúltima pràctica abans de l’examen.

24 de juliol, dimarts. Última pràctica abans de l’examen.

25 de juliol, dimecres. Surto de l’estació de Terrassa Est per agafar un taxi. Veig que ja hi ha gent esperant. Arriba un taxi i porta un paper que hi diu “servicios mínimos“. Després de 7 dies quasi seguits agafant taxi, cap d’ells no m’hauria pogut dir que avui hi havia vaga? En fi. He arribat a la mancomunitat cap a les onze. Cap problema. Veig que ja hi ha vehicles industrials a on les motos fan pistes. Hi ha més gent pul·lulant que la resta de dies. A la zona del “mirador” veig que hi ha gent que també s’examina, però de circulació. Un segur que del C+E, la resta no ho sé segur. Juraria que són tots de circulació. Fan diversos comentaris. En un moment determinat, ja ben passat quarts de dotze, el profe em diu que vagi baixant. Ell ja ha ubicat el camió a la cua. A la banda esquerra estem camions. A la dreta, autobusos i “trailers”. Primera maniobra de l’examen: estacionament. El profe porta el full d’examen, i jo trec el DNI. Em diu que l’examinador em cridarà (jo ja estic a sobre del camió), em dirà que em col·loqui, i llavors li entregaré el full (que es quedarà) i el DNI, que em retornarà. Així passa. Molt bé, em col·loco perfectament. Marxa enrere. Quan les rodes de darrere del camió estan paral·leles a la valla, dues voltes de volant a l’esquerra. Seguim marxa enrere. Quan les rodes estan gairebé sobre la línia groga, dues voltes de volant a la dreta. Quan s’apropen a la línia blanca, en un moment determinat, giro el volant tot a la dreta. Al cap d’uns instants el vaig girant a l’esquerra. Crec que el camió s’ha col·locat perfectament. L’examinador em pregunta si he acabat. No recordo si li he dit que sí o que no, en qualsevol cas ell em diu que tinc les rodes (de davant) girades, i que encara tinc dos moviments. Com que no voldria suspendre per això, m’arrisco a fer un moviment de rectificació cap endavant per a girar les rodes. Tinc la desagradable sensació d’haver pujat al “bordillo”, però no. Bé, ara és hora de sortir. No recordo si he fet marxa enrere, però sí recordo perfectament que, en contra del que he fet a tots i cadascun dels estacionaments durant les pràctiques, he mirat per la finestra per evitar tocar la valla (i, al mateix temps, no repitjar la línia blanca de la dreta del carril). I en plena coherència pel fet de fer una cosa que no he fet mai, he fet una altra cosa que no he fet mai: picar la valla.

Falta eliminatòria.

El comentari de l’examinador ha estat eloqüent: l’exercici no consisteix només en col·locar el camió, sinó també en treure’l (que consti que tot això ho ha dit sense fer-me cap retret). Em diu que ho sent. Que, a poc a poc, avanci, giri a l’esquerra i un altre cop a l’esquerra. No em pregunteu què tal m’ha anat la “L” i l”‘aproximación a muelle” perquè, quan se suspèn en una maniobra, no es fan la resta. Faig el que em diu l’examinador, i quan arribo a l’altra banda, el professor ja hi era. Li he explicat lo que ha passat, cosa que no ha calgut perquè m’ha dit que ja ho ha vist. Llàstima perquè, com em diu, havia aparcat perfectament. Em quedo amb el dubte de saber què hauria passat si no hagués seguit el consell de l’examinador de deixar les rodes (més o menys) rectes.

Conseqüències: (1) que m’he de tornar a presentar, i per tant he de pagar taxes de drets d’examen. (2) que com torni a suspendre he de renovar papers i pagar (again) drets d’examen. (3) que fins a finals d’agost no tornaré a agafar el camió, perquè trànsit fa vacances i les autoescoles també. (4) que el següent examen ja serà a setembre. (5) que abans de l’examen alguna pràctica hauré de fer, encara que em presenti a la primera convocatòria que hi hagi — cosa que puc fer perfectament, ja que, segons el professor, estic preparat.

Sí, ja ho sé, també estava preparat aquest cop, i he suspès. Sí, he suspès, com hauria pogut aprovar. La sort també hi compta. Els nervis de ser el primer examen, etc. I hi ha plenty of time per a posar-se nerviós.

És una putada, perquè trenca la bona ratxa amb què estava portant el tema dels carnets. I tant ahir com abans d’ahir, la cosa havia anat força bé. Sí que és cert que l’estacionament no l’havíem practicat tant com la “L”, però no importa. No importa perquè els estava fent bé, i no tenia cap mena de problema per sortir. Sé per què he suspès.

Si hagués aprovat, demà hauria anat a l’autoescola a pagar la resta de la matrícula i a planificar les classes de circulació. Com que he suspès, hi aniré no a pagar la resta de la matrícula sinó els drets d’examen, a planificar la resta de classes de pistes i escollir la següent data d’examen.

Dietari, cinquena part

No sabia el que feia, però no me’n penedeixo.

6 de juliol, divendres. Classe de camió, aquest cop amb un professor nou. Els problemes amb l’embrague han quedat, si no solucionats, almenys sí encarrilats.

Del 16 de juliol, dilluns, al 20 de juliol, divendres. Dues hores de camió cada dia, amb el nou professor.

El dia que vaig decidir matricular-me de camió no sabia el que feia. Malgrat les preguntes que havia fet a l’autoescola, que no van ser pas poques, no sabia el que feia perquè no havia pujat mai a un camió i mai no havia intentat de fer les maniobres que cal fer a l’examen de pistes. I aquestes coses, si no les proves en persona, no saps el que són.

A vegades em pregunten que què tal les pràctiques amb el camió, i explico què tal em van. Però cal haver-ho viscut. Cal haver estat dalt d’un camió, fent moure el volant, fent maniobres, intentant que vagi recte, que giri, que no se surti del carril, etc. Llavors te n’adones que és molt més difícil del que et pensaves.

Porto 18 hores de pràctiques (més del que la majoria de gent necessita per aprovar els dos exàmens pràctics, i jo encara no m’he presentat a cap d’ells), i en portaré 22 quan dimecres vinent (dia 25) pugi a examen. Crec que possibilitats d’aprovar en tinc, i espero tenir-ne encara més dimecres vinent. Però no serà gens fàcil.

Hauria estat idiota pensar que seria d’una altra manera. Si em va costar el cotxe, per què no m’hauria de costar el camió? I això que he aconseguit dominar l’embrague del camió molt abans que el del cotxe! Bueno, això de “dominar”… ja m’enteneu. Quan et diuen que maniobrar un camió és més difícil que maniobrar un cotxe, només diuen part de la veritat. Clar que és més difícil. El que no diuen és com més de difícil.

Ho tornaria a fer? Bé, no en tinc ni idea. Me’n penedeixo? No. Amb pràctica es treu tot. Clar que la qüestió és no arruinar-se, evidentment. De moment he fet més pràctiques de les que tenia previst, és cert. Però és que no tenia previst que fos tan difícil, ni així de difícil. He fet molt ben fet de dir a l’autoescola que em mantinguessin les pràctiques de dilluns i dimarts vinent, perquè realment les necessito — ni que per això hagi hagut de comprar el tercer pack de 9 pràctiques.

No sé què passarà dimecres. Però passi el que passi, fins després de l’estiu no hi tornaré — trànsit fa vacances, i per tant les autoescoles també. Esperem que ja siguin pràctiques de circulació.

Validity and legitimacy

Nevertheless article 19 of the Instruction Universae Ecclesiae declares that the faithful who do not recognize the validity and legitimacy of the reformed missal of Paul VI are not allowed to request the Holy Mass of All Time. What do you think about that restriction?

To be completely candid, I cannot pass judgment on it because I find it incomprehensible.

I have always maintained that the most holy rite of the Mass had an intrinsic value, above all in relation to its distinctive purpose of rendering latria, adoration and worship to God.

Apart from any other consideration, there is no way to understand what canonical or theological basis there is for saying that the value of a centuries-old rite that now has been declared “never abrogated” and the possibility of celebrating it are determined by the subjective disposition of someone who attends it or requests it.

This sets up a foolish, impracticable perspective. For example, what would a priest be obliged to do if he found that out of ten lay faithful who requested the celebration of the Mass, five had objections to the Mass of Paul VI? What would a priest be obliged to do if he himself had very serious reservations about the new rite, since the restriction pertains only to the lay faithful? [In reality the simple priest is obliged to recognize the full legitimacy of the new rite at least on the day of his own ordination, as the following lines clarify.—Editor’s note.]

If the two rites are considered to be two equivalent forms of the same Roman Rite, there is no reason why the Tridentine Rite should be so dangerous as to require some sort of examination before allowing it.

Finally, if one honestly accepts this premise [of equivalence], there is no reason why priests and bishops who publicly reject the Tridentine Rite should not be asked to refrain from celebrating the New Mass until they let go of their stubborn resolution.

I think that article 19 of the Instruction, although on the one hand it is the expression of a typical diplomatic attitude, on the other hand can unfortunately become part of a sort of ill-concealed moral blackmail. It reveals an awareness on the part of the bishops that the Tridentine Mass inevitably conveys an ecclesiology that is incompatible with that of the Council and the Novus Ordo. Consequently the Tridentine Mass can be allowed only while exercising direct control over the consciences of the faithful. To me that seems rather alarming.

Font

Dietari, quarta part — Frustració

3 de juliol, dimarts. Em toca matinar perquè trànsit m’ha posat l’examen a les 8:15. Arribem només 5 minuts abans. Dubto en algunes preguntes. Acabo el primer. Surto, consulto el llibre i ja veig que n’he fallat almenys una. Que sí, que vale, que a les sis he vist que he aprovat, però amb un error. Jo el que volia era no només aprovar, sinó aprovar treient la xorra. Ja m’enteneu.

Però això és una bagatela comparat amb el camió. El primer dia de camió vaig sortir preocupat per l’embrague. Però la meitat dels aparcaments sortien bé. La sort del principiant. Perquè a la segona classe, res de res. I no ho puc compensar pas dient que les “L” em surten molt bé, perquè no és el cas. Ni tan sols amb l’aproximació a “muelle”: encara no l’he practicada prou com per dir que la domino. I encara que fos el cas, de poc em serveix: són tres maniobres les que he de maniobrar, no només una.

En la meva ingenuïtat, em creia que tot seria qüestió d’adaptar-me a les mides. I si bé és un tema important, no és precisament el que em costa. El meu problema és dominar la velocitat del vehicle, especialment en marxa enrere (marxa endavant m’és més fàcil). I per a això cal dominar l’embrague. No cal que digui que un embrague de camió no és com un embrague de cotxe.

Intentaran posar-me una pràctica amb un professor de molta experiència, que podria saber, de seguida, quina és la manera per desbloquejar-me.

Si una cosa tenen clara a l’autoescola és que ni de conya em posi a fer l’autobús.

Arribaré a examinar-me el 25 de juliol? Ho he de decidir el dia 13 com a molt tard, i només queden 10 dies…

Dietari, tercera part — “Con la noche y el camión, me confundo mogollón”

26 de juny, dimarts. Em posen classe de camió de 7 a 9 del vespre. Si dissabte havia aconseguit aparcar bé amb relativa facilitat, avui no surt de cap manera. En canvi, la maniobra en marxa enrere (la “L”) ha sortit bastant millor. Havia portat unes bambes més… “contundents” aviam si amb això millorava el control de l’embrague. Res de res.

29 de juny, divendres. Camió de 4 a 6 de la tarda. Avui m’he cabrejat fort amb l’embrague. Cap al final de la classe he aconseguit, una mica, dominar-lo millor. La maniobra de la “L” va sortint una mica millor. L’aparcament, una miqueta millor. Ni de lluny com el primer dia. En canvi, la maniobra de “aproximación a muelle” ha sortit quasi bordada. Quina casualitat que sigui, segons m’ha explicat el profe, la maniobra on potser suspèn més gent: perquè deixen el camió massa lluny de la valla, o perquè la tiren a terra.

De quarts de deu a les onze he tingut la pràctica de cotxe. La pitjor de les que he fet. De nit costa més veure la senyalització pintada a la calçada, i s’ha notat. A sobre, després de sis hores de camió, m’ha costat recordar el tacte dels pedals del cotxe. Especialment el del fre. El volant em semblava gairebé de joguina. Mai m’hauria arribat a semblar tan fàcil (ho faci jo millor o pitjor) aparcar amb un cotxe.

Aquest cap de setmana toca estudiar la teòrica d’autobús a fons. Dimarts vull repetir la gesta de fa uns dilluns: aprovar a la primera i sense cap error. Aviam si ho aconsegueixo.

Dietari, segona part — No me siento las piernas

Dues hores al volant d’un camió

22 de juny, divendres. Pràctica de cotxe. El professor aprofita per portar-me al lloc on l’endemà faré la meva primera pràctica de camió. A l’arribar a casa reservo un taxi per l’endemà.

23 de juny, dissabte. Despertador a les 7. Em llevo 40 minuts més tard. Dutxa. Em vesteixo. Esmorzo una mica i vaig al lloc on el dia anterior havia reservat el taxi. Es presenta uns tres o quatre minuts tard — no importa, com que ja sé com van les coses, l’he demanat amb temps suficient. Arribo a la zona de pistes (la “Mancomunitat”) cosa de quinze minuts abans de les nou. El professor, evidentment, encara no ha arribat. No importa, jo busco el camió de la meva autoescola.

La Mancomunitat és un lloc petit (i això que de fora sembla molt gran). Quan hi he arribat, hi havia unes quantes persones fent pràctiques de moto. Les zones per fer les maniobres de camió m’han semblat… “muñeco“, que diria un ex-company meu de feina.

No m’ha costat gaire trobar el camió, però sí arribar-hi, perquè he procurat seguir el pas per a peatons. Al veure’l, m’han entrat dubtes. No, no m’ha semblat massa gran. Al contrari. M’ha semblat un camió més apte per al permís de classe C1. I jo aquí he vingut a treure’m el C, que ja tinc una edat (per al C has de tenir 21 anys, per al C1 n’hi ha prou amb 18). De debò aquest camió fa els 8 metres mínims que marca el reglament de conductors?

El professor ha fet tard per un problema que ara no ve a tomb. Ha obert i m’ha fet pujar. L’objectiu d’aquesta primera pràctica era no cagar-me a sobre. Al seure al seient, quasi em faig les caques. La cabina és enorme. Sembla que s’hi podria posar un jacuzzi. El volant, enorme també. La palanca de canvis… m’ha decebut.

Jo partia de la base que era un camió amb canvi manual, pel que m’havien dit a l’autoescola, tot i que no em van saber concretar la quantitat de marxes. Al veure la palanca, he dubtat. Però allà hi havia tres pedals, per tant… El professor m’ho ha explicat: hi ha embrague, però la palanca és seqüencial (de només vuit marxes!). No sempre entren bé.

I parlant d’explicacions, jo m’esperava (m’imaginava) que la primera mitja hora o més la passaríem “repassant” el camió: seient, miralls, palanca de canvis, etc. Igual que, el primer dia de cotxe, el profe em va explicar els intermitents, els miralls, la palanca de canvis, els pedals, etc. Sí, ja sé, un camió tampoc és tant diferent, però… segueix sent un camió. Oi que vosaltres no arranqueu el cotxe en quarta? Doncs això.

Parlant del professor: suposo que ell ha suposat que jo ja havia portat camió (dels que es poden portar amb el B, és a dir, fins a 3.5 tonelades de MMA). Quan s’ha ofert a treure el camió del lloc on estava aparcat, he acceptat encantat. Li he explicat que condueixo ocasionalment (i que naturalment no he agafat un camió en ma vida), i més endavant li he dit que vaig fer més de 80 hores de pràctiques de cotxe per culpa de… l’embrague.

L’embrague. En tornarem a parlar.

Un cop el camió ja estava tret, he fet una volta, que m’ha anat molt bé per treure’m la por. Per tant, doncs, puc dir que el primer objectiu s’ha complert: no m’he embrutat els calçotets.

Un cop aprovada la teòrica de camió, el següent examen és el pràctic de maniobres (també dit de “pistes”), en què l’aspirant ha de fer tres maniobres: aparcar en fila, fer marxa enrere descrivint una L, i “aproximación a muelle“. Avui hem fet les dues primeres maniobres (més la primera que la segona).

Aparcar en fila no és difícil. Però tampoc és fàcil. És una maniobra (igual que la L) que requereix la seva precisió. A diferència del cotxe, està prohibit tocar el “bordillo” amb les rodes. I està prohibit moure les rodes amb el vehicle parat. Al costat de la vorera hi ha una línia blanca. Les rodes del camió han de quedar, com a molt lluny, damunt aquesta línia blanca. Per cert, es posen dues valles, una davant i una darrere, entre les quals s’ha d’ubicar el camió. No cal que digui que són intocables — al cap i a la fi, simulen cotxes aparcats.

La “gràcia” de la maniobra és saber quan s’han de girar les rodes, quan s’han de posar rectes, i quan s’han de tornar a girar. Aviat està dit, però fer-ho és una altra cosa. Especialment quan has de controlar la velocitat amb l’embrague — i que has de moure les rodes amb el camió movent-se.

L’única cosa que de debò em preocupa d’aquest camió és l’embrague. També em preocupa el fre (m’ha decebut moltíssim: jo m’esperava un fre potent, poderós, i resulta que… en fi). L’embrague no és que vagi dur (que també: quan he acabat la pràctica, em feien un mal els peus i els genolls que quasi caic, especialment el genoll esquerre), sinó que és “enganxifós”. Fa de mal dominar el camió amb aquest embrague.

I és una putada, perquè per a aquestes maniobres, que se te’n vagi una mica el vehicle i recorri ni que sigui uns centímetres de més és la diferència que hi ha entre aprovar i suspendre. Espero que siguin coses de la primera vegada, perquè com l’embrague em segueixi portant problemes… potser hauré de fer primer les pràctiques d’autobús (quan hagi aprovat la teoria, clar).

Però tornem a les maniobres. Un cop he practicat l’aparcament uns quants cops (no sé si una quinzena, no els he comptat), i després d’haver-ne encertat alguns (cinc com a molt, diria jo), hem anat a fer la L. I aquí he recordat el que deia el meu pare de Julio Salinas: que fa bé lo difícil i falla lo fàcil.

La maniobra comença posant el camió recte, a una certa distància de la vorera. Hi ha unes marques (línies) a terra que limiten la trajectòria de la roda de darrere. Dit d’una altra manera: la roda de darrere no pot sortir del carril dibuixat per la línia. Doncs bé, un cop el camió està col·locat, es comença marxa enrere. No se m’oblidi: en aquesta maniobra està prohibit parar el camió. Se segueix marxa enrere i, al moment adequat, es gira el volant tot cap a un costat (si el gir és a la dreta, doncs tot a la dreta). Aquí cal vigilar dos aspectes: primer, que la roda de darrere no surti del carril. Segon, que el camió no pugi a la vorera. Qualsevol de les dues coses és falta eliminatòria.

Fins aquí, no acostumo a tenir problemes. El problema ve quan s’ha de “desfer” el gir per seguir, marxa enrere, en línia recta. O pujo a la vorera, o la roda de darrere se’m surt del carril. Em sembla que, com a molt, ho he fet bé una sola vegada. On sí que tinc problemes és, al tornar-ho a intentar, no pujar a la vorera. Quan es tracta de vehicles, la mida importa.

I unes dues hores després d’haver començat, ho hem donat per acabat. Dilluns toca pagar un pack de 9 pràctiques (aquestes dues hores anaven incloses a la matrícula) i schedular les següents (si pot ser, miraré de fer-les en sessions de dues hores).

Dietari, primera part

7 de maig, dilluns. Torno de la feina i se m’acut passar per l’autoescola que hi ha al costat de la rostisseria, molt a prop del Condis. Explico que condueixo molt poc, molt de tant en tant, potser tres o quatre cops l’any (parlo de memòria), i que no voldria perdre l’hàbit, i pregunto si fan classes de reciclatge. Resposta afirmativa. Com que no convé emborratxar-se a la primera taberna (la frase no és meva), me’n torno a casa i passo per davant de l’autoescola a la que, fa mesos o potser un any, vaig preguntar per fer el carnet de moto (la idea no va prosperar), aviam què tal. No aconsegueixo trobar l’autoescola bàsicament perquè ja no hi és. Doncs ja està.

9 de maig, dimecres. Torno de la feina i passo per l’autoescola (la que sí està oberta), a comprar un pack de 15+2 pràctiques (de 45 minuts). Pregunto, com qui no vol la cosa, com va això dels altres carnets (no l’A, òbviament, sinó el C i el D). La cosa no va a més. Schedulen la primera pràctica pel 25 de maig, divendres.

14 de maig, dilluns. Torno a l’autoescola. Demano més detalls sobre “els altres” carnets de conduir. “Si vols el de camió i autobús, et recomano començar pel camió”. Doncs el camió sigui. Em matriculo al C. Pago, surto de l’autoescola i truco al Joan per explicar-li la “bogeria” que acabo de fer.

17 de maig, dijous. Torno a l’autoescola a buscar el llibre de la “teòrica”.

23 de maig, dimecres. Vaig a Terrassa a fer-me el certificat mèdic. Em perdo bastant però al final aconsegueixo arribar al lloc sense haver de cridar un taxi. Arribo a temps per entregar el certificat a l’autoescola. Firmo per pujar a examen l’11 de juny, dilluns.

25 de maig, divendres. Dues primeres sessions de cotxe (hora i mitja).

1 de juny divendres. Dues sessions més de cotxe. Practiquem sobretot aparcaments (“estacionaments”, que se’n diu en l’argot).

4 de juny, dilluns. Compro per internet tres llibres a l’altra editorial (Matfer, ja que a l’autoescola treballen amb Pons): un de la teòrica de camió, un altre de la teòrica d’autobús i un altre de mecànica. Al final, dijous dia 7 m’acaben arribant el de camió i autobús i un del CAP de mercaderies. El de mecànica no m’arribarà fins dilluns dia 11.

8 de juny, divendres. No hi ha pràctica de cotxe, ja que tenen prioritat els que s’han d’examinar el dilluns següent.

11 de juny, dilluns. Em llevo, i vaig a l’estació del poble per anar a Terrassa. D’allà a la “central” de l’autoescola. D’allà em porten a Sabadell, per fer l’examen teòric. Per sort, no em fan preguntes de mecànica, però em trobo algunes (entre 3 i 4) preguntes amb bastanta mala bava. Abans de donar l’examen per acabat, repasso totes les preguntes. Les sensacions són bones, crec haver-les encertat totes. Torno a la feina just per dinar. De tant en tant vaig mirant la pàgina e la DGT aviam si ha sortit el resultat. Quan són quasi les 6 marxo per anar a l’autobús que ens porta a l’estació. Rebo un whatsapp de l’autoescola dient-me que he aprovat. No he fallat ni una sola pregunta. El conductor de l’autobús em felicita i em diu que ara és el moment de treure’m la teòrica d’autobús. De tornada a casa passo per l’autoescola per pagar una part del que em queda de la matrícula, i poder començar les pràctiques de pista (maniobres en circuit tancat). Li plantejo la possibilitat de matricular-me també a l’autobús, aprofitant que tinc la teòrica fresca. Ho veu una decisió molt enraonada i, al cap d’una estona, decideixo matricular-me també d’autobús. Només han passat quatre setmanes des que em vaig matricular del camió. Ara tinc dos anys per treure’m el carnet o m’hauré de tornar a examinar de la teòrica.

13 de juny, dimecres. Torno a Terrassa per fer-me el certificat mèdic (el de camió no serveix). Aquest cop no em perdo. Em fan el certificat sense cap problema, i a més bon preu (al capdavall, no fa ni un mes que m’he fet el de camió). Torno al poble i entrego el certificat. Firmo per pujar a examen (teòrica d’autobús) el 3 de juliol, dimarts. Per whatsapp em diuen que la primera pràctica de camió (2 hores) serà el dia 23, dissabte.

14 de juny, dijous. Vaig a l’autoescola a fer tests. En faig 10, n’aprovo 9.

15 de juny, divendres. Dues sessions més de cotxe, bàsicament per Terrassa.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur