Out of time

Som el fruit del passat

300 joves… què?

Diumenge passat, com cada diumenge de l’any, a la parròquia del poble es va distribuir, pels qui el volguessin agafar, el full diocesà (en aquest cas de Terrassa, la diòcesi on visc). A la portada hi ha sempre el text escrit pel bisbe (o almenys firmat per ell), aquest cop titulat “300 joves apòstols”. Tot i estar dret, vaig aconseguir no caure de cul. Es referia el senyor bisbe als “300 joves pelegrins de la nostra diòcesi”, que avui (és a dir, diumenge passat) iniciaven el seu viatge de tornada a casa. Diria que han anat a Santiago de Compostela, però com que no conservo el full de la setmana passada i ara em fa mandra baixar-lo per internet, doncs no ho puc confirmar — igualment, no ve al cas on hagin anat.

Aquests 300 joves han anat de pelegrinatge, i ara tornen a casa seva. Recorda el nostre bisbe un altre pelegrinatge, aquest cop sí a Santiago, de l’any 1948. Hi van anar, entre d’altres, 700 pelegrins mallorquins, que, a la seva rebuda, se’ls va dir que eren 700 apòstols “per a iniciar la marxa de la conquesta sobre el jovent”. Insinua el nostre bisbe que els 300 pelegrins diocesans d’enguany són 300 apòstols que també han d’iniciar la marxa de la conquesta sobre el jovent d’avui?

Llegint el text, és al·lucinant veure la fascinació que causa en generacions de més edat el fet que els “mil·lennials” (nascuts entre 1980 i 2000, ara me n’entero que sóc un mil·lennial! i jo sense saber-ho!) i ja no diguem els “centennials” (nascuts a partir del 2000) hagin nascut i crescut en un món, podríem dir, hipertecnologitzat. Sembla ser, el nostre bisbe, un dels que, quan parla dels “joves”, no pot parar d’insistir en els mòbils, les tablets, internet, etc. Com si tot això fossin els fets determinants, els eixos sobre els quals es configura la identitat i les experiències vitals de les noves generacions — ep, i no nego que tenen una importància remarcable. Però penso que s’exagera molt. Especialment quan es passa per sobre de fets que, al meu entendre, són molt més significatius. Per exemple: un ex-company meu de feina, que un dia em va dir que ell, tot el que sabia de religió, ho havia après a la sèrie “The Simpson”. M’explico?

Confesso no conèixer cap dels 300 pelegrins d’enguany. Per tant, ignoro les motivacions que els han dut a fer el pelegrinatge. Jo en general en desconfio, dels pelegrinatges, perquè crec que costa saber fins a quin punt hi ha ganes de fer una excursió (d’uns quants dies) i fins a quin punt hi ha una motivació autènticament religiosa. Em pregunto, quants d’aquests 300 pelegrins són assidus a missa, quins hàbits tenen de pregària, etc. No per a judicar-los, només faltaria, sinó per saber quina mena de 300 apòstols se suposa que tenim. Perquè no cal ni dir que hi ha apòstols i apòstols.

Els Dotze van passar tres anys (aprox) amb Jesús, la millor escola i la millor formació per al seu futur apostolat. Ells, al seu torn, van transmetre a d’altres el que havien rebut. Em pregunto: què han rebut, què se’ls ha transmès a aquests 300 joves futuribles apòstols? Al capdavall, aquests pelegrins formen part dels “mil·lennials” i “centennials” de què ens parla el bisbe.

Deixem per un moment els mòbils i les tablets. Centrem-nos en intentar respondre la pregunta que feia: què han rebut, què se’ls ha transmès. Segur que se’ls ha parlat del Vaticà II. No sé si han llegit mai alguna pàgina dels documents. Millor deixem-ho així — és a dir, sense ni obrir el llibre. Pel que fa a la litúrgia, potser algun d’ells, algun cop, ha sentit un orgue a missa. Segur que tots han vist i sentit tocar guitarres, i bastants segurament d’altres instruments com bateries, etc. Em jugaria la mà que absolutament tots ells no han tingut cap altra experiència litúrgica fora del Novus Ordo. I no precisament en les versions més “piadoses”. Pel que fa a doctrina… bé, al capdavall, tampoc és tan important, oi? Ara, segur que, d’experiències solidàries i socials, n’han fet un tip. Pel que fa la pregària… nah, la Litúrgia de les Hores millor deixem-la a banda (potser a algú li sona, potser algú té l’aplicació instal·lada al mòbil). Potser de tant en tant es troben per resar. No em puc imaginar cada quant, ni quanta estona, ni quins materials utilitzen. Ara que hi penso, em pregunto de què deuria anar el curs (ja no dic cursos) de preparació per a la confirmació… Ah, i de la Bíblia, n’han llegida alguna pàgina pel seu propi compte?

Cal que segueixi?

It’s not their fault. No en tinc cap mena de dubte. Ells no han triat la parròquia a la que han anat (i encara que haguessin pogut triar, pel cas que ens ocupa totes són equivalents). Tampoc han triat els mossèns que han estat rectors i vicaris d’aquestes parròquies. Ni els seus formadors de catequesi. Ni monitors. Ni acompanyants. Etcètera.

Diu el senyor bisbe que són 300 joves apòstols. Si fossin soldats per anar a una batalla, els oficials els manarien tornar a la caserna a agafar les armes — no els espanta-sogres i les pistoles d’aigua. Les de debò.

Oi que m’explico?

PS: recomano vivament la lectura d’aquest article.

Anuncis

Dietari, part vint-i-quatre

Dimarts, 25 de juny. Fa dos dies (si no recordo malament) va fer un any del primer cop que vaig pujar a un vehicle pesat. Però avui (dimarts 25) toca una nova classe de trailer. Arribo plenty of time, tal com m’agrada. Ja havia avisat que arribaria tard a la reunió de la parròquia (que és a quarts de nou, i la classe la tinc de 8 a 9). Sembla que no hi ha gaires vehicles a pistes. Però resulta que, a mesura que s’apropen les vuit, comencen a arribar trailers. I tots ells per fer pistes. Ho entenc: dijous i divendres hi ha exàmens. El meu professor parla amb una professora de la Transforma’t, i després de consultar-ho amb la seva autoescola, decideix que és millor que suspenguem la classe. Cosa que entenc perfectament: a Sabadell hi ha espai per, com a molt, dos tràilers maniobrant (a poder ser sense cap autobús), i com que cal donar prioritat als que s’examinen, és millor que sigui jo qui aplaci la classe. L’endemà quedarem que la farem divendres.

Divendres, 28 de juny. Sota un sol terrible (després sabré que la farmàcia del poble ha marcat 41 graus a les 6 de la tarda), arribo a pistes, havent hagut d’aguantar bastanta més cua del que és habitual a la C-58. Allò sembla un desert. Ni un sol vehicle pesat. Dues o tres motos. Tres professors. Només un dissabte hi ha tan poca gent (o bé a la una del migdia). El meu profe habitual no hi és, n’hi ha un altre, que ja m’havia fet dues o tres classes de bus. Està fent una moto. Quan es fan les 6, comencem. Avui tinc dues hores: la que tenia programada de 6 a 7, i la que no vaig poder fer dimarts.

Ha estat una classe en part frustrant, però globalment molt profitosa. El profe d’avui és més “comunicatiu”, és a dir, guia més l’alumne a l’hora de fer les maniobres. Comencem pel muelle. Com ja he explicat, fer la marxa enrere amb el camió articulat és tot un art, però que es pot aprendre. El profe m’explica un “truc” (ell no en diu així, és el nom que jo li poso) que em va de meravella: anar tapant els “remaches” del semiremolc. La idea és no veure’n cap ni a la dreta ni a l’esquerra. Si vas marxa endavant i veus “remache” a la dreta, doncs gires a la dreta. Si vas marxa enrere, has de girar a l’esquerra. Marxa endavant: gires al mateix costat del “remache“. Marxa enrere: gires al costat contrari. Amb això el muelle em surt molt millor. No tiro la valla ni un sol cop, però generalment (no sempre, però sí generalment) no tinc problemes amb la distància respecte la valla.

Després d’uns quants muelles anem a la L. M’he oblidat paper i llapis, però no importa. També farem progressos. Aquí la col·locació és potser encara més important, ja que les referències estan posades assumint que el conjunt està ben a prop de la línia dreta. En general les dues primeres referències no tenen problema, excepte una mica el control de velocitat durant la segona. La tercera referència és més problemàtica, però tampoc tant. El que sí és problemàtic és maniobrar a partir d’aquest moment, perquè no valen “receptes”, has d’entendre com es mou el semiremolc per a fer-ho bé. Ho faig uns quants cops i vaig millorant. Em diu el profe que no esperi que em surti bé a la primera, ni a la segona.

I, per primer cop, fem la maniobra d’acoplament i desacoplament del semiremolc. És una maniobra que em resulta força desagradable i fins i tot fastigosa. És molt… mecànica. Amb el conjunt immobilitzat (no cal apagar el motor), es comença desenganxant les mangueres que connecten la tractora amb el semiremolc. N’hi ha unes quantes, algunes surten més fàcilment que d’altres, algunes fan soroll i d’altres no. Tinc molts problemes amb la de l’ABS, que és grossa, i com que seria molt inconvenient que es desenganxés amb el conjunt circulant, porta un mecanisme que dificulta moltíssim la seva extracció. Al final em sembla que hauré de fer cas al metge del certificat mèdic i anar al gimnàs. Però bé, amb moltes dificultats, me’n surto. Després de les mangueres, ve el “calzo“, que en posem un, darrere una roda, però sense tocar-la, i dos o tres dits cap enfora. Cal treure també la llança, que aquest cop ho fa el profe però ja em diu que segurament també em costarà, i finalment la manibela de les potes del semiremolc, perquè no caigui. Fetes les operacions, pujo un altre cop al camió i, efectivament, a l’avançar, la tractora es mou mentre que el semiremolc es queda on és.

L’acoplament es fa avançant, posant-se a un cantó (generalment a l’esquerra) del semiremolc, i fent marxa enrere. Quan estan paral·lels semiremolc i tractora, la tractora s’ha de col·locar davant del semiremolc, i fent marxa enrere molt suaument, es va apropant de manera que se sent un soroll que indica que el king-pin i la cinquena roda s’han acoplat. Llavors, per tal d’assegurar-se’n, s’intenta avançar una mica i es veu que no es pot. Moment de baixar i fer les operacions inverses: enganxar un altre cop les mangueres, en sentit invers de com s’han desenganxat; treure el “calzo“, verificar la llança (aquí no cal fer res, ja s’ha fet sol), i aixecar les potes del semi. Un cop fer tot això, tornem a fer marxa enrere per assegurar-nos que el semi ens segueix. I com que amb això ja s’han fet més de les vuit, moment de deixar-ho.

Properes classes: dimecres 3 a les vuit (del matí), dijous 4 a les vuit (també del matí) i divendres 5 a les sis (de la tarda, òbviament…). Tema examen: n’hi ha el dia 10 (crec que ja he fet tard per a apuntar-m’hi, però no estic tan boig) i el dia 22, que és un dilluns… no m’agraden els dilluns. Però és que el següent ja és setembre. Depenent de com vagin les classes de la setmana vinent, decidiré si dia 22 o si esperem a setembre.

I, me and myself

What disturbs me in lists of “things I like about the Novus Ordo Mass” is the central position occupied by I like — the unspoken premise that our personal preferences in liturgy are normative, rather than what is most pleasing to God, in accord with how He inspired God-fearing generations to glorify Him on Earth. Many devout Novus Ordo Catholics will make remarks critical of the TLM: “I just can’t follow the Latin,” “I think it’s too ornate,” or “I find the congregation too stoic.” At the heart of everything they have said is “I”; it’s about their own comfort. To me, this epitomizes the spirit of Vatican II, in which the cult of man is exalted over the cult of God. It is a huge problem to start with the idea that liturgy is about me and my little world. That’s a perfect description of a “millennial” perspective, a potent distillation of the egocentricity of fallen human nature. Former generations knew how to mortify the ego, subordinate it to a heritage, a common good, a tradition that is seen as taking precedence, opening out to the broad and deep world created by God and redeemed by Christ.

Peter Kwasniewski

The liturgy of the Mass

The liturgy of the Mass, furthermore, is the ultimate expression of the religion, and not its fundamental expression. By this I mean that you are not going to convert people back to Roman Catholicism merely by means of the Traditional Latin Mass (TLM). They must be first converted away from Vatican II and converted to Catholicism. Only then does the TLM make sense. You need a rose bush in order to produce a rose. You need a true Catholic before he can appreciate the TLM. Otherwise you end up like the High Church Anglicans: pretty vestments and fragrant incense in a context of protestantism. That is doomed to failure, since it has no substance.

Bishop Donald Sanborn, Newsletter for June.

Dietari, part vint-i-tres

Divendres, 21 de juny. Fa 5 mesos que vaig aprovar (a la segona) la circulació del permís de classe C, camió rígid. El dia anterior (dijous 20) va fer 4 setmanes que vaig aprovar (a la primera) la circulació del permís de classe D. Divendres al matí, el meu permís de bus encara no s’havia començat a tramitar a la DGT. Per casualitat ho vaig mirar al vespre a casa i, oh sorpresa, per fi la DGT l’ha començat a tramitar. Si tot va bé, en una setmana el començaran a fabricar i en una setmana més potser fins i tot el tinc a casa.

Dimecres, 19 de juny i dijous, 20 de juny. Torno a tenir classe de tràiler, els dos dies. Dimecres seguim practicant el “muelle” (arribant a tirar a terra la valla), i dijous comencem amb la “marcha atrás en recta y curva“. Es confirmen les meves sensacions: serà lent i caldrà paciència.

Tot i així, crec que dijous vaig començar a sortir-me’n a portar el conjunt marxa enrere. Mentre que amb un vehicle rígid pots no haver de rectificar, si el poses paral·lel a les línies que et delimiten l’espai, amb un tràiler hauràs de rectificar tant si t’agrada com si no, perquè és virtualment impossible que el semiremolc no se’n vagi cap a un costat o a l’altre.

Sempre m’han dit (i així ho he escrit en aquest blog) que, amb els vehicles pesats, la col·locació inicial del vehicle en una maniobra és mitja maniobra. En el cas del “muelle” no tant, però en el cas del tràiler és gairebé dues terceres parts. Col·locar el conjunt abans de començar a fer marxa enrere és essencial, perquè a sobre tens restriccions addicionals sobre l’espai a utilitzar.

A Sabadell la maniobra del “muelle” és la segona, ja que es comença sempre amb la maniobra G, coneguda com la “ele”. Llavors, per a col·locar el conjunt he de seguir tot un protocol: avançar fins a col·locar la tractora paral·lela a les línies, i deixar que l’eix de darrere del semiremolc avanci cosa d’un metre de la línia esquerra. Llavors he de girar el volant tot a l’esquerra, fins a començar a veure la valla pel mirall esquerre. En aquest moment he de girar tot a la dreta, fins a veure la valla pel mirall dret. Arribats a aquest punt, he d’anar “serpentejant” fins a deixar el conjunt raonablement recte.

No és fàcil, creieu-me. I això és simplement per deixar el conjunt de tal forma que sigui més fàcil fer la maniobra en si. Que consisteix en fer marxa enrere fins a deixar el conjunt a un màxim de 60 cm de la valla. Restriccions: no es pot fer marxa endavant un cop s’ha començat a fer marxa enrere. No es pot moure el volant si el conjunt no s’està també movent. El semiremolc no pot rebassar les línies de la dreta i de l’esquerra, i crec que la tractora ha de quedar sempre dins dels 3.5 m que fa la valla. L’alumne pot parar, baixar i fer les comprovacions que calguin un sol cop. El vehicle se’t pot parar, però si se’t para, és per a baixar i comprovar. Si pares i segueixes tirant enrere, has suspès. La distància màxima de 60 cm és per als dos costats del semiremolc (és a dir, si el deixes inclinat i una banda queda més enllà dels 60 cm, no val). El semiremolc ha de quedar “cobert” per la valla.

L’altra maniobra requereix paper i llapis per a prendre apunts, de la quantitat de referències que hi ha. Col·locar el conjunt també té la seva dificultat. L’avantatge és que, aquí, tens més espai que amb el vehicle rígid. Llavors, les normes són les mateixes que amb el camió i l’autobús. Es comença fent marxa enrere, i quan el graó queda en un determinat lloc, he de fer una volta a la dreta. Quan el faldó de l’eix de darrere del semiremolc arriba a un altre lloc, he de fer dues voltes a l’esquerra. A partir d’aquí, hi ha un moment que faig una altra volta a l’esquerra, i a partir d’aquí, sincerament, ja em perdo. Potser no la vaig trobar tan difícil com el “muelle“. La deuríem fer uns tres cops, si no m’erro.

Què és el que em costa més a mi? Sens dubte, rectificar. La idea és que, si el semi se’n va a la dreta, he de girar a la dreta, i si se’n va a l’esquerra, cap a l’esquerra. Ara bé: quina quantitat de volant he de girar? Quan l’he de tornar a posar recte? Quan he de girar a l’altre costat? A vegades vull rectificar i encara ho empitjoro. Dijous potser ho vaig fer una mica millor. Com que és un conjunt molt llarg (16.50 metres), el profe em diu que he d’esperar que es vagi movent, que no és com una furgoneta.

Dimarts vinent torno a tenir classe (a les vuit del vespre), i dijous vinent una més (aquest cop a les 8 del matí). Suposo que seguirem practicant les dues maniobres que hem fet fins ara (la tercera maniobra és el desacoplament i acoplament del semiremolc).

Que quan pujaré a examen? Quan estigui preparat. El proper examen és el de 10 juliol i el següent el dia 20 (si no em falla la memòria). Potser, potser, pujo el dia 20. El següent examen ja serà a setembre, ja que trànsit no examina el mes d’agost.

Dietari, part vint-i-dos

Setze metres i mig.

Dimarts, 18 de juny. Fa menys d’un any que em vaig posar, per primer cop a la vida, al volant d’un camió. Fa uns mesos va ser el torn de l’autobús. I avui, finalment, el trailer. Ho confesso: quan m’he assegut al seient, m’he acollonit. Potser més i tot que el dia del camió. M’ha tornat a venir la sensació aquella dels exàmens de pistes. No recordava que les cabines dels camions fossin tan grans, i tan altes.

El profe m’ha explicat sumàriament els controls i el tauler d’instruments, i hem fet la preceptiva volta. Com si l’hagués portat tota la vida. Els pedals són un goig. Res a veure amb els de l’autobús. Molt suaus i progressius.

Hem dedicat la classe d’avui a una sola maniobra: el “muelle“. Molt, molt més difícil que amb el camió. A Sabadell aquesta maniobra es fa després de la “L” (que en el reglament de conductors és la lletra G; la lletra L és la parada de l’autobús; el “muelle” és la lletra K).

Com sempre, col·locar el vehicle al principi és el 50% de la maniobra. En el cas del trailer és particularment complicat. T’has de conscienciar que ja no portes un vehicle, sinó dos: la tractora més el semiremolc.

La idea és que he de girar i posar la tractora recta, paral·lela a la línia perpendicular a la valla de darrere; llavors, en un moment determinat, he de girar tot a l’esquerra fins que pel mirall de l’esquerra comenci a veure la valla, tot això portant el conjunt a molt poca velocitat. Llavors, quan començo a veure la valla, he de girar tot a la dreta, fins que també per la dreta vegi un tros de la valla. La idea és que vegi una mica més de valla per l’esquerra que per la dreta.

Quan consideres que ja tens el conjunt suficientment col·locat, pares i poses la marxa enrere (per cert, transmissió automàtica de 12 marxes cap endavant; no sé quantes en té cap enrere). Si tenies l’esperança que el conjunt es mantindria recte, millor que t’ho treguis ràpidament del cap.

I aquí és on vénen els problemes: rectificar. A mi fer marxa enrere em costa molt, ja sigui amb l’autobús, amb el camió o amb el cotxe. Doncs imagineu-vos amb el trailer. Difícil, molt difícil. Ep, i més sent un primer dia. A això hem dedicat la classe d’avui: marxa endavant i endarrere portant el conjunt recte.

Sensacions? Que serà llarg i difícil. Com el camió? Esperem que no. El profe no ha quedat descontent. Jo, que sóc el que va a dalt… caldrà molta, molta pràctica.

PS: no, trànsit encara no m’ha tramitat el permís de bus.

Dietari, part vint-i-u

Tornem a Sabadell

Divendres, 14 de juny. Em llevo cap a un quart de set, ja que he de ser a les 8 a la rambla Francesc Macià de Terrassa, perquè d’allà ens portin a l’oficina local de trànsit de Sabadell. A tal fi agafo el cotxe per anar a l’estació (ni de conya me n’aniré en cotxe fins a Terrassa i buscar allà aparcament). Arribo plenty of time, i durant una estona dubto de si han canviat l’horari. Ho miro i no, segueixen sent els de sempre. Veig arribar el tren que ve de Barcelona. Més o menys a l’hora esperada arriba el que he d’agafar. Baixo a Terrassa. Com que a Viladecavalls no hi ha màquina per picar el bitllet, i a Terrassa no cal picar el bitllet per sortir, el viatge em surt gratis. Camino àgil fins a la secció de l’autoescola, i em trobo la persona que ens ha d’acompanyar (que coincideix que és la mateixa de la secció de Viladecavalls) i un parell d’alumnes més. La majoria dels que ens examinem són de cotxe, algú hi deu haver de moto i després sabré que n’hi ha un de camió. Crec que cap de nosaltres ha de fer dos exàmens (típic dels que fan l’A1 amb 16 anys, que tenen dos exàmens teòrics i els poden fer el mateix dia).

Arriba un microbús i aparca allà davant, però no és el nostre. Arriba un altre autocar, que aparca a on paren els taxis. Després un d’ells el farà fora. Decideix finalment donar la volta. Cap a un quart de nou sortim cap a Sabadell (dos alumnes no s’han presentat). Arribem a trànsit quan falten 5 minuts per les nou (el dia de la teòrica de bus vam arribar crec que fins i tot una mica més justos). El dia està bastant ennuvolat. Jo per si de cas he agafat un jersei.

L’espera no es fa massa llarga. He deixat la motxilla a la persona de l’autoescola, perquè així sé que entraré sense el mòbil, i per tant sense perill a sorpreses desagradables. Fins i tot li deixo les ulleres de sol. Duc tan sols la cartera, ja que el DNI és imprescindible per a examinar-se. Comencen a cridar-nos per ordre alfabètic, o sigui que m’he d’esperar una mica. Sec on m’indiquen i m’espero que ens donin via lliure per començar. Poso el DNI i comprovo que efectivament el meu examen és el del permís C+E (no seria la primera persona a qui li posen un examen que no toca).

Les preguntes no són massa difícils. M’esforço a llegir bé els enunciats, i a llegir bé totes les respostes. Només una em causa certa perplexitat: la que em pregunta si, amb tres anys d’antiguitat del permís C+E, puc conduir les motos a què autoritza el permís A1. La resposta és que sí, però la pregunta em sorprèn perquè l’antiguitat que mana és la del permís de classe B. Però com que el C+E requereix tenir el C, i el C requereix tenir el B, doncs la resposta és la mateixa.

Per sort no em fan preguntes sobre la periodicitat de la ITV, ni sobre masses màximes per eix, que són les que més em “lien”. Algunes preguntes no són fàcils, però tampoc difícils. Estic sobradament preparat: m’he estudiat 3 llibres de reglamentació, he fet molts testos tant online com els de l’autoescola, amb resultats excel·lents. Em donen 20 minuts per fer l’examen, no n’arribo a necessitar ni tan sols 5. Sóc el primer en sortir de l’aula. Pocs minuts després de les 6 sabré que he encertat totes les preguntes.

Surto, la professora (la que ens ha acompanyat, que en realitat està fent el curs de professora) i una altra persona (que venia a examinar-se) estan al bar. Resulta que aquesta altra alumna no s’ha pogut examinar. El primer cop va suspendre, però com que ha deixat passar més de 6 mesos, li ha caducat la taxa (el reglament marca que, entre dues convocatòries del mateix expedient, no han de passar més de 6 mesos, excepte en casos degudament justificats). Aquesta circumstància ella la desconeixia, i després s’ha trobat que no estava a la llista. La professora molt gentilment ens convida als dos a un cafè.

Esperem que vagin sortint la resta de persones. Ens adonem que ha plogut (més fang que aigua, realment). A un quart d’onze l’autocar ens recull per tornar-nos a Francesc Macià. D’allà la professora m’apropa a l’estació, on tinc el cotxe, ja que ella ha de tornar a la secció de Viladecavalls. De camí m’explica un canvi en el “cupo” dels exàmens de circulació, del que us parlaré en tot cas un altre dia. Jo me’n torno a casa, ja que m’he deixat la targeta de la feina. Anyway, tinc el matí de vacances. Un cop a casa faig alguns encàrrecs i me’n vaig a la feina.

PS: el dia de publicar això, trànsit encara no ha tramitat el meu nou permís de conducció (el que ha d’afegir les classes D1 i D).

Ja ha arribat la provisional

Del 23 de maig al 4 de juny. Not bad. Pel camió va ser del 21 de gener al 7 de febrer. A veure quant tarda ara el permís.

Dietari, vintena part.

Per fi, a la primera.

Dijous, 23 de maig. Em llevo cap a les vuit. Un cop a punt, vaig al banc a fer l’ingrés, a peu, per evitar aparcar en aquell lloc que tan poc m’agrada. Me’n torno a casa. Menjo els donettes que havia comprat per a l’ocasió. M’afaito per estar ben “currutaco”. Com que a casa no hi faig res, i no vull que el trànsit em trolegi, me’n vaig a la mancomunitat. Una mica més de trànsit de l’esperat a la C58. El que realment no m’esperava és que em costaria tant trobar aparcament. Deixo el cotxe on no l’havia deixat mai. En fi.

Arribo a les pistes. Ja han acabat els exàmens de maniobres dels pesats, aviat començaran els de motos. No hi ha massa gent, però sí moltes motos fent les últimes pràctiques de pistes abans de l’examen.

Al cap d’una estona arriben alguns examinadors. Van posant les tanques per a separar la zona d’examen de motos i van fent fora la gent que està al mirador, ja que durant l’examen no hi pot haver ningú allà. Fa molt de sol i calor.

En contra del que em pensava, l’alumne de bus que s’examina sol va el primer, després ens examinem nosaltres tres. Curiosament l’examinador és el mateix que el meu primer cop de circulació de camió. Surten cap a prop de les dotze. El profe ens diu que calcula que acabarem cap a les tres. Cap problema, tinc tot el dia de vacances.

Mentre l’altre alumne s’examina, arriba el nostre examinador, a qui no tinc vist. Fem els rituals de sempre: salutació, DNI, apagar mòbils, i decidir l’ordre d’examen. Som tres alumnes: un altre noi, una noia, i jo. Ell també té el permís C, ella no. Ell és el segon cop que s’examina, diria que ella és el primer. Crec que ella té, o està fent, el CAP de passatgers. Ell té el de mercaderies i l’endemà s’examina del de passatgers.

El professor, després d’haver après de Venezuela l’art de la democràcia, decideix democràticament que ell (l’altre noi) s’examinarà primer, ella segona i jo seré l’últim. Arriba l’altre alumne, el que s’ha examinat abans. Aparquen. Veig que gesticula i sembla donar moltes explicacions. Sospito que ha suspès. Després m’ho confirmaran.

Pugem a l’autobús. L’altre noi seu al lloc del conductor, el professor al seu lloc (a on hi ha els pedals extra), l’examinador darrere del conductor, l’altra noia darrere del profe (però mirant endavant) i jo una mica més enrere de l’examinador, també mirant endavant. El profe posa l’aire condicionat, que després haurà de treure perquè l’autobús no tindrà força per circular.

Un cop l’examinador ha fet la pregunta (“comprobaciones previas“) a l’alumne (que no sé quina li va fer, no m’hi vaig fixar), sortim. Comencem en “conducción autónoma“, i l’alumne, molt encertadament al meu criteri, se’n va a buscar l’autovia. Al cap d’una estona, l’examinador el fa anar a Sant Quirze, si no m’erro. Crec que condueix molt bé. El vehicle, però, fa de les seves (després ho explicaré en més detall), i en un semàfor, l’antre noi se’l salta en vermell. L’examinador fa un senyal al profe, perquè sigui conscient de la situació. Crec que l’altre noi se n’adona. Després sabré més detalls del que ha passat. L’examinador el guia fins un lloc de Sant Quirze a on podem fer una parada amb seguretat, i que la noia comenci el seu examen.

Tampoc me n’entero de quina pregunta li fa. Ara no recordo si l’examinador la guia durant tot el recorregut o no. Recorregut que, per cert, se’m fa molt llarg, després el profe ens diu que ha durat una hora. Gairebé tot per vies interurbanes. També ho fa molt bé. Hi ha un lloc on després l’examinador li dirà que tenia espai per passar sense parar pels vehicles que venien en sentit contrari. Crec que en una autovia, el vehicle es comença a quedar sense força. Hem de parar en un lloc i el professor ha d’intervenir per tal de “ressuscitar” el vehicle. L’altre alumne, el que s’ha examinat primer, diu que a ell li ha passat algo semblant, justament… al lloc del semàfor.

Al cap d’una estona, en una gasolinera, l’examinador li diu de fer una parada “donde se pueda”. Para en un lloc que, per les marques grogues de terra, crec que és de càrrega i descàrrega. Com que és una parada, no hi veig problema. Però després m’adono que hi ha un senyal que prohibeix tant l’estacionament com també la parada. Aprofitant que el professor ha baixat del vehicle per assegurar-se que podrà seguir examinant, l’examinador li pregunta a la noia si està segura d’haver parat on es podia. Al cap d’una bona estona, ella veu el senyal i se n’adona.

Arriba el meu torn. Certament, estic nerviós. Al ser l’últim, he vist examinar els dos companys abans, i malauradament els he vist suspendre als dos. M’ajusto el seient, després m’adonaré que me l’he posat una mica massa a prop del volant (no serà cap problema, em costarà menys passar el peu del fre al gas). Em diu l’examinador que si tornen a sortir problemes amb el bus, ja ho solucionarem, i com a “comprobación previa” em fa encendre el llum antiboira. Cap problema. Comencem. Em porta majoritàriament per vies interurbanes, a prop de la feina, i una mica per zona urbana. En un lloc, em diu que sortir a Viladecavalls, però m’equivoco i em poso en una gasolinera. Reconec que m’he equivocat, cap problema, i em torno a incorporar a la circulació. El problema aquí hauria estat tallar la prioritat. En una rotonda m’hi estic molta estona. Recordo la rotonda de dilluns passat, on hauria suspès. Els de darrere em piten. Que pitin. Entro quan ho veig clar. A prop de la feina, a Viladecavalls, en una incorporació, el vehicle ens torna a trolejar. Nova parada d’emergència, nova intervenció del professor, i novament aconseguim reprendre la marxa.

Tornem a pistes. Crec que el meu examen ha durat una mitja hora. L’altre noi, el que s’ha examinat primer, diu que el proper examen voldrà ser l’últim. Reconec que jo ho he tingut més fàcil. I que ells han conduït millor que jo.

A dins de la mancomunitat, deixo el vehicle on m’indiquen, mirant les pistes de motos, i l’immobilitzo. L’examinador comença donant-me feedback a mi: (a) la rotonda: hauria pogut sortir abans, (b) la frenada en sec que he fet en un lloc: intentar vigilar amb el fre. El puto fre pneumàtic. Lo de la rotonda tampoc em ve de nou: el profe ja em deia, a vegades, que sigui més decidit en aquestes situacions. Llavors, als altres dos, els hi diu que bueno, no els hi diu que han suspès però ja saben lo que han fet: un, saltar-se un semàfor; l’altra, fer una parada on estava prohibit. La noia li diu si lo que ha fet és lleu. L’examinador riu, i diu que “no es leve, no“. No li diu obertament que ha suspès. A mi tampoc em diu que estic aprovat.

Hi ha també l’altre professor, el que ha examinat primer, que ens confirma que el seu alumne també ha suspès. Diria que per alguna cosa relacionada amb les distàncies laterals. Es veu que, moltes pràctiques, no n’havia fet. El meu profe diu que creu que hauré aprovat. Diuen també que hauran d’anul·lar les pràctiques de la tarda perquè el bus l’han de portar al taller.

L’endemà sabré que he aprovat, amb una deficient (7.6, a la rotonda) i dues lleus (13.1.3, fre de servei, i 7.5). Ja era hora que aprovés un examen (no teòric) a la primera. Té collons que hagi estat amb un vehicle com l’autobús, que diuen que és el més difícil en circulació.

Però no s’ha fet justícia amb els altres dos (i no estic dient que l’examinador els hagi suspès injustament): han conduït millor que jo, però han tingut la mala sort de fer una falta eliminatòria. Resulta que el noi ha vist el semàfor en verd, però el bus ha perdut força, i se l’ha acabat passant en vermell. Ella s’ha posat nerviosa pel vehicle, que perdia força i tenia por que l’encalcessin per darrere. L’examinador aconsella a la noia que, als stops, estigui més temps parada. Jo hi estic d’acord: tot i que, tècnicament, no se’ls ha saltat, semblava que tingués un coet al cul.

Torno a casa, i a la tarda em matriculo del tràiler. Després me’n vaig a Terrassa a pel certificat mèdic. No estic a temps de dur-lo el mateix dijous a l’autoescola, i divendres, quan hi arribo, me la trobo tancada. Dissabte, a Reus, em faig fotos millors, així dilluns aprofitaré per firmar també el “talón-foto” i que al següent carnet el meu careto surti millor.

I amb això tanquem, almenys de moment, el tema de l’autobús.

A veure quant tardarà en arribar la “provisional” i el nou carnet…

Dietari, dinovena part

A examen.

Ja fa gairebé un mes des de l’últim cop que vaig parlar de les meves classes d’autobús. No cal que digui que, des de llavors, he fet unes quantes pràctiques. A diferència del camió, he perdut el compte. Demanaré a l’autoescola que em posin al dia, tinc ganes de saber quantes n’he fet. La notícia, per dir-ho d’alguna manera, és que demà m’examino.

He tingut tres professors. Cadascun d’ells té el seu estil i la seva manera d’ensenyar, com és lògic. No diré, evidentment, amb quin d’ells em quedaria, suposant que n’hi hagi algun que prefereixi més que els altres. Tots m’han ensenyat coses i de tots ells he après.

Jo estic força tranquil. Ja a la classe de dilluns passat vaig notar una millora notable, potser després de les dues hores que vaig fer divendres, on el profe em va portar pels llocs més difícils. I avui també m’he sentit força segur. Avui he començat a entendre el que diu un dels profes de la meva autoescola, que diu que li agrada més l’autobús que el camió (és una conducció més fina, diu).

Evidentment, com en qualsevol examen, es pot suspendre, però jo no dubto que puc aprovar sense problemes. Esperem-ho. Si aprovo, aniré a Terrassa a fer el certificat mèdic pel trailer, i aniré a l’autoescola a matricular-me. Serà el primer examen pràctic que aprovi a la primera.

Desitgeu-me bona sort.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur