Out of time

Som el fruit del passat

El meu gatet

No recordo que, de petit, demanés als meus pares de tenir un animal domèstic (la qual cosa ja vol dir que no en vam tenir mai). Potser algun cop, i de passada… o potser va ser el meu germà? No me’n recordo. Fins fa quatre dies, els animals a mi no em “deien res”. Indiferència gairebé total. Recordo que, fa uns quants anys, se sentia el miolar d’un gat a una església de Reus. A mi allò em va deixar del tot indiferent. En canvi, ara, cada cop que hi penso… pobret… al cel sigui, si hi ha un cel per a gats.

Què ha canviat? Molt senzill: que ara tinc un gat. Una altra anècdota. Recordo quan encara estava a la universitat. Un company comentava, si no em falla la memòria, que havien atropellat el seu gat. Potser no era exactament així, però ara no ve al cas. Va demanar que, si no ens agradaven els animals, que ens abstinguéssim de fer certa mena de comentaris. Jo em vaig abstenir de fer comentaris. Si la situació la visqués ara, la meva reacció seria completament diferent. Penso en el meu gat, i me l’imagino trobar-me’l atropellat…

Dic tot això perquè el passat divendres 29 va fer un any que el meu gat va arribar a casa. De fet, jo no volia un gat. Volia un gos. Havia llegit, mig per casualitat, alguna cosa sobre gossos a internet (més curiosament, el primer cop que vaig plantejar la possibilitat de tenir un animal a casa meva, al propietari del pis, ja que visc de lloguer, era per tenir… un gat… però després vaig canviar d’idea, per tornar-la a canviar després).

Per què un gos? Perquè visc sol, i volia tenir un animal que em fes companyia. Visc sol per “elecció”, i el més probable és que així segueixi sent “per omnia saecula saeculorum”, si em permeteu ser pedant (i exagerat). I pel que jo havia sentit a dir de gats i gossos, tenia clar que només un gos em podia donar el “carinyo” que jo buscava en un animal de companyia.

Vaig parlar amb el veterinari del poble, que justament està gairebé sota casa meva. Li vaig explicar el cas. Tenint en compte les meves circumstàncies, em va recomanar més un gat que un gos. Ho vaig deixar estar. No recordo quan va ser això. Més endavant, em va tornar a venir la idea d’un animal domèstic, i aquest cop ja m’estava bé que fos un gat. Un dimarts, anant a la feina, em vaig trobar la propietària del pis. Li ho vaig explicar. Quina curiositat que, aquell diumenge (que jo no era a casa, sinó a una ermita del poble), havia trucat a la meva porta per si volia una gateta, crec que germana de la que s’havia quedat ella. Li vaig dir que li hauria dit que no, ja que la gateta encara prenia biberó, i òbviament no me la podia endur a la feina per anar-li donant l’aliment cada dues hores.

Així que, aquell dimarts, vaig anar al veterinari, preguntant per si hi havia algun refugi que tingués gats per adoptar (Els meus pares tenien un gat des de maig, em sembla, i l’havien anat a buscar a un refugi que els havia dit un veterinari). Ell no coneixia de cap refugi, però sí d’un matrimoni que tenia gats, i que vivia a un poble del costat. Em va donar el número. Dimecres vaig trucar. I dijous recollia el gat.

Em penedeixo d’alguna cosa? Sí: de no haver-ne tingut un abans. Clar que, llavors, no hauria tingut el meu, el mut. No us amagaré que, a vegades, m’he enfadat molt amb ell. Com quan un dotze d’octubre em va mossegar el cable de la fibra òptica, deixant-me tres dies sense internet (serà que el meu gat és un “rojo-separatista” i no li agrada el dia de la hispanitat?). O com quan, fa cosa d’un mes, va tirar a terra el got amb aigua on s’estava netejant el plomí de la meva estilogràfica preferida, danyant-lo en caure a terra. Sí, aquests són els seus “antecedents penals”, però ni de conya fa que em penedeixi d’haver-lo tingut.

A vegades és pesat, i mossega i fa anar les ungles més del que voldria. Però és molt carinyós. A vegades dorm damunt meu, em llepa els cabells, busca la meva companyia, etc. Jo dic que és un gat amb cert caràcter de gos (i també una mica de porc, tot sigui dit). Jo a vegades l’anomeno “el meu bebé”. De seguida que li fas carícies ronroneja, i és molt sociable amb les persones que vénen a casa (massa i tot: quan vénen els meus pares, se’n va a dormir amb ells, i a mi que em bombin).

No em reca separar-me d’ell quan vaig a la feina, però sí quan l’he de deixar una nit sol. I segurament no tant per ell, que al cap i a la fi en això (entre d’altres coses) es diferencia un gat d’un gos, que el pots deixar sol sense problemes. És més per mi: no m’agrada passar una nit sense ell, encara que no dormi amb mi. D’aquí a poc hauré de passar 5 dies sense ell! Se’m farà etern.

No em molesta gastar-me diners en ell, ni el fet que embruta més la casa (la quantitat de pèl que deixa anar, i això que no el té llarg), estic convençut que “aporta més” del que “gasta”, encara que sigui una manera molt poc apropiada de dir-ho. Potser no sigui del tot el gat adequat per a mi, en el sentit que, sent carinyós com és, passa moltes hores sol, i quan sóc a casa no sempre li puc dedicar tota l’atenció que voldria (he de cuinar, fregar, rentar, etc). Potser el gat dels meus pares m’aniria millor, en el sentit que és molt més independent. Però no el canviaria per a res del món.

Tenint en compte la meva i la seva esperança de vida, des del primer moment vaig ser conscient que, almenys que em passi alguna desgràcia, seré jo qui el veuré morir. Hi penso de tant en tant. Jo aniré creixent, ell també, jo ja seré una mica gran quan ell sigui un ancià, i un dia em dirà adéu. Procuro no pensar-hi massa perquè m’entristeix molt, però m’hi he d’anar preparant. En aquest moment no em plantejo “adormir-lo” a menys que sigui una necessitat absolutament imperiosa. Però d’una manera o d’una altra, em dirà adéu.

La qual cosa vol dir que, aquests anys de vida que tingui, vull que els passi al meu costat, jo al seu costat, fent-nos companyia mútuament, acompanyant-nos quan els moments siguin bons (i de moment ho són) i també quan no ho siguin tant, que sigui tan feliç com pugui, i que, si pugués parlar, donés gràcies d’haver anat a parar a casa meva.

Nota: el nom de “mut” l’hi van donar els seus primers amos, de la casa on va néixer, ja que, segons em van explicar, en comparació amb els seus germans era “mut”, no miolava. Us puc assegurar que ara, de mut, no en té res.

Anuncis

It’s all about sovereignty

Nearly five years ago, I wrote a quite long article in a Norwegian blog, where I said, about how the political landscape had changed since when I was a child, that I wouldn’t have believed it “even if completely drunk”. The title of the post was “to stay or to leave”. Today thousands of Catalans (including myself) have voted to answer that question. Not all Catalans will have been able to vote. Some of them will have had paid a price for voting, “thanks” to the Spanish police. And we’ll see if there will be more prices to be paid. Again, I wouldn’t have believed that a day like today would come. And no, this time I won’t explain why it has come what I never thought it would.

There are, broadly speaking, two ways to look into the matter. From the Spanish point of view, everything is clear: the referendum is illegal, banned by Spanish courts (because of Spanish law), and Spanish police was in its right to do its best to avoid the referendum taking place. One can argue that there was disproportionate use of force, but (in computer science parlance) that would be “a matter of implementation”. From the Spanish point of view, defending the law is defending democracy (and the other way around), so removing ballots and preventing Catalans from voting was defending democracy, since the referendum was illegal.

Of course, one can think that this way of reasoning makes sense. At first sight, it makes. Well, one can wonder how a referendum can be made illegal, taking into account that voting is one of the fundamental pillars of democracy (but not the only one). One answer could be that honoring the law is also a pillar of democracy, and the referendum was illegal. There are elections every 4 years at least, so everything should appear all right.

So, is the matter settled? Not so fast. Two factors come in here. First, disobedience to the law. I think we can agree that nearly always it’s bad. But there have been situations when it has been deemed all-right, especially with laws that have been regarded (at the time they were in force or later on) to be unjust. Sometimes enacted by legitimate authorities, sometimes not. There have been great accomplishments thanks to disobedience. One can think, for example, in Gandhi. The right to strike and other ones were also had by means that probably were not the cleanest and nicest. And who cares, now? Of course, I’m not ignoring that deciding when you can disobey is an extremely complex issue.

The second factor is sovereignty. Some people love talking about the “Estado de Derecho” (meaning, “the rule of law”). They will say that today’s referendum was against the rule of law, because the law forbids that referendum.

To some extent, this is a case of begging the question. To the statement that “the law forbids the referendum”, an apparently silly question would be, “which law?”, to a first answer could very well be “Spanish law”. And “of course it’s Spanish law! Which country’s law were you thinking of?”

But this is not a silly question. It just brings up to the surface some things that we take for granted, but perhaps they’re not. Till now, we have examined the Spanish point of view. But if you ask those Catalans who have defied Spanish law and have done their best (I hope) to make the referendum take place as much as possible, they will tell you that what they doing is utterly democratic, since they are just… voting!

But wait a second! There are rules for voting, aren’t they? You can’t just vote on whatever you want, whenever you want. So, one the first hand, we have a country (Spain) with laws that tell you when you can vote, and how (and that today’s referendum is illegal), and all this in the name of democracy; and on the second hand, you have people who go to vote, despite the referendum being called illegal by Spanish courts, and they do this in the name of… democracy!

Not surprisingly, every side is utterly convinced that it’s right and the other one is absolutely wrong.

Since I have voted today, one could reach the conclusion that I’m one the side of those who think that today’s referendum was democratic and right. Am I? Well, one could call me an hypocrite if I didn’t, since it would have been wrong to do something undemocratic. How can I justify my position?

Before explaining it, let me tell you that I’m not necessarily trying to convince you, my reader. Obviously I will be happier if I do, but my goal is to try to show both points of view in as much an impartial way as I can, and explain the reasons behind my choice.

In that whole matter, we are ignoring a factor I just barely mentioned, but which is, in fact, the title of this post: sovereignty. When Spain claims that what has taken place today is illegal, it does so in the name of Spanish law, as it should be obvious. Undoubtedly, they claim that Spanish law is binding in Catalonia. Thus they say that what we’ve done is against democracy, because we have been acting against the rule of law.

It just happens that what Catalans were voting (or at least trying to) for was just that very same question: about seceding from Spain. And well, when you are considering secession, you’ve taken a very important first step: you’ve denied the principle that Spanish law necessarily binds in Catalonia. Or to put it in another words: you’re questioning the right of the Spanish Constitution to rule in Catalonia. If you’re in favor of having the referendum, even if you’re not for secession, implicitly you’ve crossed the Rubicon.

Which is why Spain is so staunchly against the referendum. Because allowing it is, to some extent, allowing “defeat”: allowing that some territory you consider part of the country has the right to say that it’s not part of the country (even if they end up saying that yes it is). Even if each and every Catalan voted and voted against secession, the very fact that a vote was held, it would have meant defeat.

There are other reasons why Spain is so adamant against the referendum, but they are of another nature and outside the scope of this post.

I said that I adhere to the point of view that today’s referendum was democratic. But why? The reason is, at the same time, simple and difficult. Countries are “things” made by people, not by God; so it’s up to people to decide which country they belong to, and to create new ones if they so desire. Put in this way, it’s simple. But I bet that you could point me lots of problems in that statement.

Because, you might say, countries could change from day to day, and what happens if, let’s say, a town inside Catalonia decided to establish itself as a country, etc. “This idea cannot work”. Well, I bet it could work much better than war, after all, but you’re right: there’re lots of problems with my belief.

Can they be solved? Partially. Of course, if countries change from day to day, it could be a mess. I think we can agree that we don’t need to elaborate on that point. But to say that they can’t change from day to day is one thing, and to say that they can never change is another one — in fact, they have never ceased to change, as history teaches us.

One can be tempted to thing that this whole thing of the referendum and secession is just something of the last few years. It’s not. I can’t explain here why, it would take me too much time and space. Despite that it’s true that, if today’s referendum would have been held in, say, 1992, I bet that more of 90% of Catalans would have voted against secession, it’s also true that this kind of feelings (of Catalan national identity) are more than a century old. Relationships between Spain and Catalonia have been strained since more than a century ago — needles to say, evolving with time and the particular political situation of Spain (monarchy, republic, dictatorship, etc).

I can’t give rules about how and when a “piece of land” and “some people” have the right to consider themselves entitled to create a new country. But I can assure you that I’m utterly convinced that the only reasonable way to do this is by letting people vote — as Britain showed us perfectly well by allowing Scotland to vote.

Two final notes. The first one. About the Scotland’s referendum, you might tell me that it was legal and democratic because the UK made it so. Canadian law seemed not to allow the Quebec referendum, but by some reason Canada’s Supreme Court saw the matter in another way… in the name of democracy.

The second one. What will happen now in Catalonia? Don’t be surprised if I tell you that I have no idea. We need to know how the events develop. International diplomacy is very subtle and intricate, very difficult to read the message behind the words being uttered. Sometimes you need to focus more on what is *not said* than on what is actually being said. The difference between what you expected it would be said, and what’s actually said. I’m not optimistic, but neither pessimistic. Spain has made a mistake in how the police has behaved, because it always gives a bad impression. One can think that the one who has the power is the one who can act more freely, but it’s not always the case, because you may be expected to show restrain. And the images of elderly being wounded by police officers is not precisely a show of restrain.

Tomorrow perhaps some European Union officials will be asked about what has happened today, and some kind of answer will have to be provided. They can be tempted to answer again that “it’s an internal matter of Spain”. I doubt that this can work in the long term, since the very essence of the European Union is that states surrender part of their “internal matters” to a wider entity — think, for example, about the freedom of goods and people to travel, etc. Also, there are treaties of the EU limiting what a country can do. Perhaps they will turn a blind eye. It seems that the EU has a long record of doing this.

Recent events (such as Brexit) tells us that perhaps these are not very good times for the EU. How it reacts about today’s events will show what the EU “wants to be when it grows up”, so to speak.

And even a third final note. Some people might be tempted to discuss about whether today’s referendum was held with enough “guarantees”, that is, that there have been no opportunities for fraud. It’s a worthy discussion, to be sure. But it seems that violence always likes to take “a place of honor” when it comes to attention, and since there has been violence, people will easily focus more on it than on another matters. At the time of writing, I see that at least one Prime Minister (Belgium’s) has condemned violence, and that a EU’s official (Guy Verhofstadt) has also condemned it. Even if they say that the problem needs to be solved according to the Spanish Constitution. They call for dialogue and de-escalation. Will this happen? I don’t know. But it seems that it’s no longer an internal affair of Spain.

 

Ha arribat l’hora [de la divinització] d’Espanya

I

Fa bastant de temps, uns quants anys, vaig escriure un article, en aquest mateix blog, titulat “L'(anti)teologia de la unitat d’Espanya”. Començava dient que

si de debò volem entendre la posició espanyola respecte la independència de Catalunya i la unitat d’Espanya hem de recórrer a la teologia.

Ho vaig escriure aviat farà quatre anys. Un o dos anys enrere, es va publicar un llibre titulat “Espanya explicada als catalans” (que hauria de ser lectura obligatòria). Cap al principi, l’autor diu:

Per a Espanya, Espanya és eterna, immanent. Miren el mapa de la Península i hi veuen un designi diví.

Tot això, però, ho hem escrit catalans. I els espanyols? Realment tenen aquest punt de vista que els atribuïm? La casualitat ha volgut que avui em topés amb un article publicat a Infocatólica, titulat La Hora de España. Quan el seu autor parla de temes religiosos, ho acostuma a fer molt bé. Aquest cop, però, i com es desprèn del títol (el qual m’ha servit d’inspiració per al meu), parla de política… però amb l’excusa de la religió. Si comenceu a llegir el seu post, veureu que cita un punt de Catecisme de l’Església Catòlica, concretament el 2239.

Aquest punt del catecisme pertany a la tercera part, titulada “La vida en el Crist”. Dins d’aquesta part, a la segona secció (“Els deu manaments”, capítol segon “Estimaràs el proïsme com a tu mateix”), article 4, referit al quart manament. Ho dic per a situar-nos. I, efectivament, en aquest punt el Catecisme ensenya que “L’amor i el servei a la pàtria deriven del deure de gratitud i de l’ordre de la caritat”. Llavors, doncs, ja està, oi? El referèndum d’autodeterminació és contrari a la doctrina catòlica, oi? Not so fast. Però en parlaré una mica més tard.

Si acabeu de llegir l’article del senyor Llera, probablement arribareu a la conclusió que sí, que efectivament, “per a Espanya, Espanya és eterna”, “un designi diví, un mandat imperatiu”. No cal que repeteixi aquí algunes de les “perles” que ens ofereix el bloguista d’Infocatólica.

Probablement no tots els espanyols pensen de la mateixa manera en aquest punt concret. Potser n’hi ha que deuen pensar que, “fet i fotut”, doncs mira, que marxin i que ens deixin tranquils. Potser uns estan disposats a arribar més lluny que d’altres en evitar una possible independència de Catalunya. Ara bé, penso que, en el fons, és més una qüestió de matisos, i que una actitud “indiferent” respecte a la qüestió deu ser molt minoritària.

Abans d’entrar en el fons de la qüestió, haig de dir que veig en tot plegat una bona dosi d’hipocresia. El senyor Llera considera que els independentistes són “traïdors secessionistes” que volen “destruir Espanya”. “Así de claro. Somos responsables ante la Historia de la integridad territorial de la Patria” (les majúscules són seves).

Bé, en realitat no tots. Per exemple, Franco no ho era. Quan Franco va arribar al poder, Espanya no tenia al Marroc només Ceuta i Melilla. I no només: al cap i a la fi, Guinea Ecuatorial es va independitzar l’any 1968 (un 12 d’octubre, per ser més exactes). Quin fill de puta, oi, el “Caudillo“? (Un “perjuro” i “traidor a la Patria“, si faig servir les paraules del senyor Llera).

Ah, ara em direu que clar, que allò era una colònia, que estava a l’Àfrica, etc etc. Sí, clar, això es diu ara, que ja fa més de cinquanta anys que s’ha independitzat. Ceuta i Melilla també són a l’Àfrica, i ja ho veieu. Per no parlar dels països sud-americans i Portugal que, al seu moment, també es van independitzar. Ah, bé, Espanya va fer tot el que va poder per evitar-ho. Probablement (i no en tots els casos). I? Ara bé el nucli de la qüestió.

Si efectivament el Catecisme ensenya que l’amor i al servei a la Pàtria són un deure (i m’imagino que ho són “des de sempre”), llavors tinc unes quantes observacions per fer. En primer lloc, aquest principi es deu aplicar a tot arreu, no només a Espanya. Per tant, suposo que els portuguesos i els dels països sudamericans (i els guineans) també deuen tenir un deure d’amor i servei als seus respectius països. Però clar, parlem de països que, al seu moment, van formar part de la pàtria espanyola. Llavors arribem a la segona observació: de quina manera han passat d’haver d’estimar i servir Espanya a haver d’estimar i servir Portugal (i els països sud-americans que eren “colònies” espanyoles)? Perquè si aquests països avui no són Espanya és perquè, al seu moment, no van estimar ni servir Espanya (altrament, encara serien Espanya). Llavors vol dir que van cometre un pecat i els seus països són fruit i han nascut d’un pecat. (Com de fet els Estats Units, que es van separar del Regne Unit). I tants d’altres.

O sigui: que avui tenen el deure (per posar un exemple) d’estimar i servir Portugal perquè al seu moment van ometre el deure (que almenys se suposa que tenien) d’estimar i servir Espanya. M’explico?

“Ah, llavors tu estàs dient que això que diu el Catecisme ens ho podem passar per l’entrecuix, oi?”. Again, not so fast. El que vull dir és que l’existència d’un país en concret no és dogma de fe. Altrament, l’Església hauria de mantenir, com a veritat divinament revelada, el mapa del món en una determinada data (per exemple, l’any zero). I no em consta pas que això hagi passat. Assumint que el Catecisme s’aplica a tot arreu, avui en dia els hongaresos tenen tot el dret (el deure, de fet, segons el Catecisme) d’estimar i servir Hongria, encara que fins l’any 1914 fos part de l’imperi austro-hongarès.

“Però a veure, tu tens el deure d’estimar i servir Espanya? Si dius que sí, has de condemnar l’independentisme. I si dius que no, t’estàs passant el Catecisme pel forro”. Si digués que si, efectivament no podria ser independentista. I si dic que no, o bé em salto el Catecisme, o bé estic dient que Espanya no és la meva pàtria. I aquí està la qüestió.

Les pàtries canvien. Només cal mirar un mapa d’Europa en “moviment”, des de l’any zero fins l’actual. Recony quin munt de canvis! Quin munt de “pecats”, oi? Evidentment, no tots els canvis van ser deguts a independències, però molts sí que ho han estat. Si no és dogma de fe l’existència d’un determinat país, o d’un mapa concret, llavors com es pot dir que voler crear una nova “pàtria” (o que la teva pàtia és una altra) és un pecat?

II

Los españoles somos herederos de la Hispania Romana, del Reino Hispanovisigodo; de los reinos cristianos de la Reconquista: del Reino de Asturias, del Reino de León, del Reino de Aragón; somos herederos de la España de los Reyes Católicos. Somos descendientes de una estirpe de conquistadores y descubridores, de santos y místicos, de guerreros, escritores, pintores, arquitectos, escultores… Somos hijos de quienes dieron su vida para defender a España contra tantos enemigos a quienes hemos tenido que enfrentarnos a lo largo de la historia; somos sucesores de quienes se enfrentaron a los musulmanes en la Reconquista, de quienes lucharon contra los franceses durante la Guerra de la independencia [!!]; contra los turcos, contra los ingleses… Los españoles somos hijos orgullosos de nuestra historia y de nuestra cultura.

Efectivament, segons el senyor Llera Espanya és eterna, immanent. Ja existia almenys durant l’Imperi Romà (probablement abans i tot). Ja existia en els regnes de León, etc. Eterna, immanent. Un designi diví. Portugal deu ser una anomalia (com és que no els ha inclòs a la llista?). Vist així, evidentment que els independentistes catalans són uns “traidores secesionistas” que volen “destruir España“. Per coherència hauria hagut de dir que són uns terribles pecadors (nota: estic llegint els comentaris, i afirma que, efectivament, no són pecadors… però que “El nacionalismo es pecado porque crea división y no comunión. Y eso solo puede ser obra del Demonio“. Ja ho sabeu, doncs. Però, per ser coherents, per tal de crear “comunión” i no “división“, què millor que crear un sol país mundial?)

Abans d’acabar, però un parell de comentaris finals. El senyor Llera veu traïdors secessionistes en els independentistes catalans, però em sembla que primer caldria mirar a “casa seva”: quant de mal han fet personatges com Franco i Primo de Rivera (per citar-ne alguns) a la unitat d’Espanya! Quants independentistes han fabricat molts dels que s’omplen la boca cada dos per tres amb la unitat d’Espanya i l’amor a Espanya! Divendres passat era a Valladolid per motius de feina, i sentia Carlos Herrera a la COPE (en un taxi, of course), queixant-se que defensar Espanya sembli “fatxa”. I de qui és culpa, això? Deia Ortega y Gasset que “Castilla ha hecho a España, y Castilla la ha deshecho” (cito de memòria, pot ser que les paraules no siguin exactes). M’explico, oi?

Primer comentari fet. Segon comentari. Queda molt clar que el senyor Llera té una idea molt clara i molt “forta” del que és Espanya, de la seva històra i de la seva tradició. Quants independentistes catalans poden afirmar que tenen una idea molt clara i molt “forta” de Catalunya, de la seva història i de la seva tradició? Que quedi ben clar que no estic aquí defensant un origen diví o missió divina de Catalunya. El que vull dir és que basar un independentisme en motis purament econòmics o materials o “oportunístics” és edificar sobre sorra, i no sobre pedra. M’explico?

Per què les plomes són tan “cares”? Per què comprar plomes “cares”?

Un dels arguments més emprats en contra de les estilogràfiques és: són molt cares. I em direu: això no ho pots negar. Un bolígraf bic no arriba a un euro (acabo de veure una web on venen caixes de 50 unitats a 9 € la caixa. Feu números); una estilogràfica considerada “barata” ja pot costar 15 o 20 €. No puc pas negar que, comparat amb un bolígraf, una estilogràfica és més cara — o dit més precisament, costa més diners. I tampoc puc negar que els conceptes de car i barat, en el cas de les estilogràfiques, van molt més amunt: un bolígraf de 3 o 4 € ja se’l pot considerar car; perquè una estilogràfica se la consideri cara ha de costar, almenys, 100 € — i com més ficat està un en les plmes, més han de valdre per a merèixer tal adjectiu. La primera pregunta que ens podem plantejar és: per què les plomes costen més diners? I la segona (potser per a molts la primera, de fet): val la pena gastar-se “tants” diners?

A primer cop d’ull, indentificaria tres factors en el preu d’una estilogràfica: oferta i demanda; materials; exclusivitat. Es podria argumentar que, com que la demanda de plomes és molt més baixa que la de bolígrafs, els bolígrafs haurien de ser molt més cars. Superficialment té cert sentit. Però com més demanda hi ha, més competència per a oferir el producte a millor preu, i —sobretot— més es poden aprofitar les economies d’escala. Per això, fins i tot a igualtat de materials, probablement serà més car fabricar una ploma que un bolígraf.

En segon lloc hi ha el tema dels materials, i és un tema important. Moltes plomes són cares perquè fan servir materials cars. Penseu que les plomes, per definició, són instruments destinats a durar (cosa que no passa amb la immensa majoria de bolígrafs, que són d’usar i tirar. Per tant, té tot el sentit emprar materials elegants, bonics, a vegades difícils d’obtenir i, en alguns casos, preciosos i tot (or, plata, etc). No només el material té el seu preu, sinó que a vegades també la seva manipulació involucra costos més elevats (per la maquinària, mà d’obra, artesania, etc). Si a sobre el plomí és d’or, afegiu uns 100 € al preu (no entraré aquí en la polèmica qüestió de si els plomins d’or són millor que els d’acer, és una qüestió per a un altre post).

I finalment ens queda la qüestió de l’exclusivitat. Hi ha dos menes de compradors d’estilogràfiques: els que les compren per usar-les (per escriure amb elles) i els que les compren com a obres d’art. Els dos clients són legítims, però òbviament busquen coses diferents. Les plomes per a la segona mena de clients acostumen a ser molt més luxoses (i per tant també cares).

Anem ara a la segona pregunta: val la pena comprar estilogràfiques, i estilogràfiques cares? Ja us podeu imaginar la meva resposta. Una estilogràfica, ben cuidada (netejant-la regularment), et pot durar perfectament tota la vida. Si, a més, compres la tinta en ampolles, t’acabarà sortint molt més barat que anar comprant bolígrafs i tirant-los quan s’acaben. Probablement fins i tot amb cartutxos et surti més barat. Però no és una qüestió simplement de diners. L’experiència d’escriure amb estilogràfica és molt millor que amb bolígraf. Dóna molt més plaer i satisfacció, i la varietat de plomins que hi ha fa que puguis tenir un instrument d’escriptura molt més ajustat a la teva lletra i manera d’escriure. Aquesta personalització (to the best of my knowledge) és impossible en un bolígraf.

Amb això he justificat el per què una estilogràfica. Però per què, per posar un exemple, gastar-se 300 € (o més!) en una ploma, quan n’hi ha per la desena part d’aquest preu? Realment l’augment de qualitat justifica el preu? Aquí cal recordar el que hem dit sobre els factors que influeixen en el preu de les plomes. Pot ser que es vulgui un plomí d’or. O uns determinats materials. O una marca en concret. La ploma amb què he escrit el manuscrit d’aquest post, per exemple, em va costar uns 150 €, en una botiga de Barcelona (recordo perfectament quina). Recordo perfectament amb qui la vaig comprar, va ser el dia que em van convidar al Camp Nou a veure un Barça-València (crec que va guanyar el Barça, no me’n recordo), en vaig fer un post en aquest blog. És una ploma japonesa, amb plomí d’or de 14 K. Probablement dues terceres parts del preu se’n van al plomí. Cuidant-la bé, em seguirà servint fins que sigui vell.

Entenc perfectament que als usuaris (potser hauria de dir millor consumidors) de bolígrafs això els costi d’entendre: al capdavall, el que busquen en un bolígraf és un instrument que escrigui “i prou”, i que puguin tractar “de qualsevol manera” (et cau a terra i no li passa res; com et caigui a terra una ploma… resa perquè segueixi funcionant bé). El que els usuaris d’estilogràfiques busquem és una determinada experiència d’escriure, molt personal, un instrument que sigui també estèticament agradable (segons el gust del propietari, clar), i al qual estem disposats a cuidar i tractar com necessita i es mereix. Que sigui més o menys pràctic no és que no ens importi, és que queda més en un segon pla.

Dubto molt que ho arribi a veure, però tant de bo tornin els temps en què tothom escrivia amb estilogràfica. No tornaran, perquè avui en dia el fet de ser “pràctic” passa per davant de qualsevol altra consideració. Però tant de bo!

KWZ IG Blue-Black

Blue_Black_B_e9ec1a27-57fb-4003-bc80-b0e807667b3d_1024x1024

Fa uns quants mesos, no recordo quants, potser fa fins i tot un any, vaig veure per internet una review d’una tinta d’un fabricant polonès, KWZ. Era una tinta ferrogàl·lica, suposadament de color turquesa (Nota: en tintes d’estilogràfica, el color “turquesa” no és un color blau-verd, sinó un color blau clar, blau cel, com el de l’aigua del mar del Carib que surt a les pel·lícules, però sense tirar a verd). El reviewer posava molt d’èmfasi en una propietat de les tintes ferrogàl·liques: que, amb el pas del temps (qüestió de minuts), s’enfosqueixen i canvien de color. Efectivament, al vídeo es veia amb tota claredat que, en pocs minuts, aquell turquesa agafava un to més propi d’un blau fosc o fins i tot d’un blue-black.

Jo ja tenia una tinta ferrogàl·lica, però d’un altre fabricant (Rohrer & Klinger), i la veritat és que m’havia deixat molt decebut, pel seu color poc saturat i per ser una tinta “dry”. Des d’aquella review que volia tenir, algun dia, una tinta ferrogàl·lica. Fins que no fa gaire, a l’estiu, vaig trobar una botiga holandesa (a través de la web, jo no he estat mai a Holanda) que en venien (de tinta ferrogàl·lica KWZ), i en vaig comprar dues ampolles: una de color vermell, i una altra de color blue-black (que és la més ferrogàl·lica del fabricant). Desgraciadament una de les dues no estava en estoc, i em vaig haver d’esperar una setmana. Van arribar. La tinta vermella, efectivament, era ferrogàl·lica: s’enfosquia com una “mala cosa” en qüestió de segons. L’altra… bé, l’altra, la blue-black, no s’enfosquia. Vaig mirar la capsa i resulta que no era ferrogàl·lica. Em vaig posar en contacte amb la botiga i es van oferir a enviar-me, free of charge, la que havia demanat. I, oh sorpresa, tampoc estava en estoc! Aquest cop em sembla que m’he hagut d’esperar més. Dissabte passat em van dir que l’enviaven, i divendres passat m’ha arribat. Efectivament, és la ferrogàl·lica que havia demanat en un principi.

Com ja vaig comprovar amb les altres dues ampolles, les tintes d’aquest fabricant fan una olor bastant forta a xocolata o cacaolat. Personalment no em molesta. He llegit per internet que, temps enrere, l’olor era encara més forta. A més d’això, la primera impressió visual que dóna la tinta és de no ser líquida, de ser una substància viscosa. Però és només una impressió, que es veu sobretot als contorns. La tinta és perfectament apta per a estilogràfiques, tot i que (com tota tinta ferrogàl·lica) exigeix que se sigui més curós en la higiene de les plomes.

IMG-2172

Puc dir també que ja he provat la tinta. Primer, en un dip pen; després, a la meva Sailor EF (plomí d’or de 21 K). Amb el dip pen els resultats han estat els que m’esperava: una tinta d’un color blau intens, ben saturada, que s’ha enfosquit en molt poc temps agafant un color molt pròxim al negre. En canvi, amb la Sailor… el resultat ha estat diferent. Per primer cop, i sense que serveixi de precedent, us poso una foto comparativa.

IMG-2173

Vol dir això que la tinta no és prou bona, o que la meva ploma no funciona del tot bé? No necessàriament. Sí és cert que últimament la Sailor em preocupa, la tinta (tant aquesta com la que hi havia abans, Sailor Blue-Black) surt menys saturada del que ho feia temps enrere. Però també se sap que un dip pen sempre escriu diferent (més “intensament”) d’una estilogràfica. Fins i tot si hagués sucat el plomí de la Sailor a l’ampolla, hauria escrit diferent de com ho fa ara. No oblidem, tampoc, que cada estilogràfica escriu diferent fins i tot amb el mateix paper i la mateixa tinta.

Encara és d’hora per a fer un judici definitiu sobre aquesta tinta. Cal que vagi fluint per l’estilogràfica, cal que la provi en d’altres plomes i en d’altres papers. No puc amagar que el seu rendiment en la Sailor m’ha decebut, però és que no fa ni una hora que l’he posada. És massa aviat. Jo estic força convençut que em satisfarà i que després d’aquesta ampolla en seguiran d’altres.

 

Això del Neymar

(Avís: no acostumo a parlar de temes esportius. Crec que ho he fet un sol cop abans, parlant d’un dia que em van convidar al Camp Nou. Que no serveixi com a precedent).

Es veu que hi ha sarau al Barça perquè un dels jugadors, que es diu Neymar (no sé si ho he escrit bé), se’n vol anar. El “problema”, però, és que té una “clàusula de rescisió” (ho he escrit bé?) d’uns 200 milions d’euros, aproximadament. I clar, a alguns els ha faltat temps per posar-se les mans a cap. Dos-cents milions d’euros per un futbolista! Un tio (això ells no ho diuen, ho dic jo) que es dedica a fotre patades a una pilota (això sí, patades molt boniques) i a fer-la entrar en una porteria! Un, al Facebook, deia que és una falta de respecte als altres. Un altre deia que si no hi havia diners per a les pensions.

De tant en tant surt el debat (una variant de “quants diners han de cobrar els polítics”, que de tant en tant també surt) de si els futbolistes cobren massa, etc. Recordo una persona que criticava un catedràtic de Teologia Moral per ser soci del Barça. Podria donar noms i cognoms, perquè els sé. Però no cal.

Com fàcilment us podreu imaginar, a mi el que cobri aquest senyor me la porta ben fluixa. Al cap i a la fi, i per si algú encara no ho sabia, el Barça és una entitat privada que té tot el dret de pagar el que li doni la gana als seus treballadors (jugadors de futbol inclosos). I si el Barça es pot permetre de pagar aquests sous, és perquè té ingressos suficients per a fer-ho. Ingressos que, fins on jo sé, no vénen d’activitats delictives (tot i que potser convindria dubtar-ho una mica, tenint en compte que el senyor Rosell, ex-president del Barça, està en presó preventiva… o potser al capdavall això no hi té res a veure). Per tant, tant des del punt de vista legal com moral, jo no veig cap inconvenient perquè el Barça pagui tants diners a un jugador de futbol, o que exigeixi 200 milions perquè algú li fitxi tal o qual jugador. Que consti que, al seu moment, Neymar va firmar el contracte que imposa aquesta clàusula, o potser m’equivoco?

Ara bé, en “termes generals”, és moral que un jugador de futbol cobri tants diners, una quantitat desorbitada si la considerem, per exemple, amb el sou d’un metge? El senyor Xavier Sala i Martín ja va explicar en part, en algun lloc, per què passa això. Venia a dir que Messi només cal que marqui un gol un cop perquè tots els habitants del planeta el puguin (hipotèticament) disfrutar. Cosa que no passa amb, per exemple, un fabricant de galetes, que ha de fabricar tantes galetes com gent en vulgui disfrutar.

Però no ens posem tècnics. Neymar cobra el que cobra i Messi cobra el que cobra, bàsicament, perquè a gairebé tot “quisqui” li agrada el futbol, i a la immensa majoria de gent els la sua la medicina. Busqueu, per altra banda, els sous dels jugadors de bàsquet, de hàndbol, de rugby, etc, a veure si són tan alts. I després compareu la quantitat de gent que segueix aquests esports.

M’explico, oi?

El panorama informatiu eclesiàstic

De tant en tant (o sovint) poso notícies al Facebook (i aquí al blog) relacionades amb coses que passen a l’Església. Evidentment, si poso aquestes notícies és perquè hi ha algú que les publica. I de la mateixa manera que cada diari té les seves tendències (eufemísticament anomenades “línia editorial”), els qui publiquen notícies de l’Església també tenen la seva “línia editorial”, i em sembla que es preocupen molt menys d’amagar el “plumero”. Cosa que no és necessàriament dolenta, dins d’uns límits.

Una web que a Catalunya té molt mala fama (per la majoria) és Germinans Germinabit. D’alguna manera, trenquen una línia vermella que sembla ser acceptada tàcitament: no fer crítiques, i menys personals. Hi ha mitjans que es “limiten” a lloar persones, institucions, iniciatives, callant allò que no els agrada o que no és de la seva tendència, o a criticar-ho veladament. Els de Germinans, si alguna cosa no els agrada, ho diuen. I si consideren que tal o qual persona fa coses incorrectes, ho diuen. No amagen ni les seves fílies ni les seves fòbies.

Vull dir, amb això, que m’agrada Germinans? No, tot i que els llegeixo cada dia. Gràcies a ells me n’entero de bastantes coses. Si no m’agraden és perquè són un mitjà informatiu político-religiós. I a vegades em pregunto què pesa més, si la política o la religió. Almenys no se n’amaguen. Del tot a favor de la unitat d’Espanya i contra qualsevol forma de “nacionalisme” català. A vegades tinc la sensació que ja han donat per perduda l’evangelització als “autòctons” i que se centren en la immigració (si és castellanoparlant, evidentment), però això ja és una sospita personal meva.

Una altra web que visito diàriament és Infocatólica. No em consta que tingui tan mala fama a Catalunya, potser perquè, a diferència de Germinans, no han concentrat les seves crítiques a les diòcesis catalanes en general i a l’arquebisbat de Barcelona en particular. Tot i que no en fan tanta bandera com els de Germinans, ells també tenen la seva tendència política en favor de la unitat d’Espanya. Clar, són un mitjà “nacional”.

Hi ha també Adelante la Fe, que de tant en tant es dedica a tirar floretes al “Caudillo” (i a Blas Piñar). Tenen una espècie de “partnership” amb Rorate Coeli, una web en anglès, que també segueixo, i de la qual no recordo haver llegit cap article parlant de polítics, dictadors, etc.

I ja que parlem de Rorate, passem a citar els mitjans en anglès que acostumo a llegir. Rorate és un que m’agrada molt. Church Militant també són molt bons, i de fet en sóc subscriptor premium (és a dir, deu dòlars al mes). I, last but not least, tenim Novus Ordo Watch, que tot i ser els més “radicals” (són sedevacantistes!), també acostumen a ser els més “catxondos”, amb l’humor més afilat.

Algú podria dir que sóc monotemàtic, en el sentit que tots aquests mitjans són “conservadors”. En part, sí. Però per altra banda, si els poséssim en una sala junts segur que acabarien a “matar”: perquè Church Militant no és “lefebvrista”, Rorate sí ho és (a indignació de Church Militant) i Novus Ordo és, com ja hem dit, sedevacantista — als de Church Militant els consideraria uns “blandengues” Novus Ordo, modernistes, i als de Rorate Coeli “semi-tradicionalistes”, sedevacantistes a la pràctica però no a la teoria. Segons els de Church Militant, el sedevacantisme tindria el seu origen en l’infern…

Un apunt per acabar, i que crec molt important, sobre Germinans Germinabit. El seu àmbit informatiu és bàsicament català, a diferència d’Infocatólica. Tenen tot el dret de tenir les seves idees polítiques i fer-ne bandera, sens dubte. Quina influència té això, però, en el seu missatge religiós i la denúncia que sovint fant de coses que consideren abusos? Doncs al meu entendre, una influència negativa. M’explico.

Si jo faig bandera, al mateix temps, d’una opció religiosa i una de política, és difícil que pugui fer arribar el meu missatge a qui només comparteix una de les dues opcions. D’alguna manera, estic lligant l’una amb l’altra. Estic força convençut que si Germinans “passés” de temes polítics (relacionats amb el nacionalisme/independentisme), el seu missatge podria calar molt més. Perquè estan fent molt fàcil l’associació que el “conservadorisme” catòlic és cosa dels “nacionalistes espanyols”, i que si ets “nacionalista català”, llavors has de ser “progre” en qüestions religioses. I no té per què ser així. Només cal que llegiu el meu blog, per exemple.

I és una llàstima, perquè mentre sí hi ha vincles entre certes “opcions” polítiques i la moral catòlica (com ara l’avortament, per exemple), no veig per què, si vull ser un bon catòlic (almenys segons ho entén Germinans), he de ser anti-independentista. M’explico, oi?

Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

And the winner is…

Probablement el meu color favorit de tinta d’estilogràfica sigui el que en anglès es coneix com a blue-black. El nom del color és certament interessant. Prové de les tintes ferrogàliques, que tenien un color blau fosc però amb el temps (cosa de minuts o hores) s’enfosquien (degut a les seves propietats químiques) fins a tornar-se gairebé negres. D’aquí ve el nom de blue-black. Actualment, però, queden poquíssimes tintes ferrogàliques, i de les que queden només algunes exhibeixen aquesta propietat d’enfosquiment. Per tant, a la pràctica, al parlar de blue-blacks en realitat s’està parlant de blau foscos, tot i que no tots els blaus foscos es considerarien blue-blacks (em ve al cap, per exemple, Diamine Regency Blue, no la consideraria mai una blue-black).

En aquest blog meu he parlat d’unes quantes blue-blacks. Per exemple, la Pelikan Blue-Black, que no faig servir més degut al seu “performance” a les estilogràfiques que tinc (segurament en una Pelikan la cosa canviaria), bàsicament Sailors i Platinums. També he parlat de la Sailor Blue-Black, de la Montblanc Midnight Blue, de la Monteverde Blue Black, de la Caran d’Ache Magnetic Blue, i em sembla que no me’n deixo cap. Tinc també d’altres blue-blacks, alguna de Pilot (Iroshisuzku tsuki-yo), alguna altra també de Pelikan (Edelstein Tanzanite), i blue-blacks de Sheaffer i Parker (que no uso mai degut al seu pobre “performance” a les plomes que acostumo a usar).

IMG_7252

1237_top

Toca fer una mica de comparativa, i quedar-me’n amb alguna. Nota a tenir en compte: les estilogràfiques que he usat són una Platinum 3776 amb plumí F, i una Sailor 1911 “gran” amb plumí de 21K. No totes les tintes les he provat amb les dues estilogràfiques. Dit això, comencem.

Monteverde Blue Black

110924

La gran decepció. Tenia moltes esperances posades en aquesta tinta, però el color no m’ha satisfet. La resta de propietats estan bé, però el color… em recorda una mica el de la Pelikan Blue-Black. Li veig un “backgrond” gris-verdós. Dit d’una altra manera, la veig una tinta poc blava. És una tinta que queda descartada del meu “circuit habitual”, és a dir, les que vaig posant a la ploma que normalment m’enduc i faig servir a la feina. Preu a internet: 9,56 € a amazon.es

Pelikan Edelstein Tanzanite

Pelikan-Edelstein-Tanzanite.jpg

Les seves propietats m’agraden molt més que no pas les de la Pelikan Blue-Black. Ara bé, el tinter també és més car, i alhora molt més espectacular. Pel que fa al color, em recorda bastant el de la Sailor Blue-Black. L’uso poc pel seu elevat preu. A internet: 14.30 € a amazon.es, 15.90 € a iguanasell.es.

Caran d’Ache Magnetic Blue

60105

Tinta excel·lent, de la que ja he parlat en aquest blog. El preu és elevat. En una botiga de Barcelona em va costar 35 €. A internet la podeu trobar per 31.50 € a amazon.es. Òbviament, el preu fa que usi aquesta tinta molt poc.

Montblanc Midnight Blue

montblanc_midnight_blue

Ttambé he parlat d’aquesta tinta, excel·lent, en aquest blog. És molt fàcil de netejar, tot i que la trobo un pèl poc saturada pel meu gust. El tinter és espectacular, dels millors que he vist mai. La podeu trobar a internet per 18.92 € a amazon.es i per 19.50 € a iguanasell.es, tot i que jo recordo haver-la trobat més barata temps enrere. Podria ser que haguessin pujat els preus. De tant en tant la faig servir.

Pilot Iroshizuku tsuki-yo

43335

El seu color no és tant de blue-black, sinó d’un blau elèctric fosc, intens. És un tinter molt bonic, també car (34 € en una botiga de Barcelona, a internet el podeu trobar per 36 € a iguanasell.es i 29.80 € a amazon.es), la qual cosa (combinada amb el color) fa que la faci servir realment poc.

Sailor Blue-Black

sailor+blue+black+bottle

Probablement la meva blue-black preferida, i la “guanyadora” del concurs. N’he parlat en aquest mateix blog. Les seves propietats, el seu color i el seu preu (no recordo a quant me la cobren a la botiga de Barcelona que freqüento de tant en tant; a internet la podeu trobar per 14.52 € a iguanasell.es i 12 € a amazon.es).

* * *

Segurament algú es preguntarà, i per què no poses fotos? Bàsicament, perquè no tinc una càmera en condicions (dubto que la del mòbil serveixi, per més iphone que sigui) i tampoc les condicions d’il·luminació necessàries. Si més endavant tinc una càmera o un escàner suficientment bo, potser en posaré. Però un advertiment: ja són vàries les ocasions en què m’he trobat que el color que surt a la pantalla no és el que després em trobo al paper quan hi escric. Depèn no només del propi paper i de l’estilogràfica, sinó també del monitor i del material amb què s’han fet les fotos. Per tant, tampoc no us perdeu gran cosa. El millor que podeu fer és comprar una ploma (no cal que sigui “cara”), algun dels tinters que he comentat, paper bo (una llibreta Rhodia o Oxford és suficient) i ho proveu per vosaltres mateixos.

Reforma o ruptura (IV i V)

IV

Ens queda ja l’última pregunta per respondre: sobre si és desitjable un retorn al missal tridentí. Però aquí també necessito respondre abans una altra pregunta. Ja hem vist que l’autor respon que no, que no és desitjable, a més d’argumentar que, almenys segons ell, no és factible. Ell és partidari del que es coneix com a “reforma de la reforma”, és a dir, reformar el missal de Pau VI. Faré alguns comentaris sobre aquesta teoria, que m’ajudaran a respondre — ja d’una vegada — la pregunta original.

A

A primer cop d’ull, pot semblar atractiva aquesta idea de “reforma de la reforma”, de retocar una mica (o no tan una mica) el missal de Pau VI. Sense entrar a detallar en què consisteix aquesta “reforma de la reforma” (punt important), algun comentari al respecte:

[F]ar from it being, as its proponents ceaselessly claim, easier to foist on a parish than the Traditional Mass, it is harder. The argument is simple: if a priest gets rid of the Altar girls, moves the Altar round to celebrate facing East, and introduces some Latin, in the typical parish Novus Ordo, he will create a civil war in the parish which he will almost certainly lose. If he introduces a Traditional Mass in a new time-slot, he may blot his copy-book with a hostile Dean and Bishop, but he will very probably get away with it in the short and medium term. (In the long term, of course, he may be moved.) This has been confirmed over and over again.

Convindria recordar, aquí, els quatre tipus de feligresos que vam veure a la tercera part. Òbviament, una “reforma de la reforma” alienaria el grup (a), que vol canvis constantment — i no precisament en la línia de Trento —, el grup (b) quedaria insatisfet, com potser també el grup (c) tot i que en un altre motiu, i el grup (d) quedaria satisfet. Com es pot veure, mai plou a gust de tothom.

I fixem-nos que encara no hem detallat en què consisteix aquesta “reforma de la reforma”. En celebrar “ad orientem”, com recomanava fa cosa d’un any el cardenal Robert Sarah? En recitar parts de la missa en llatí? En recuperar l’ofertori del missal tridentí? En recitar el canon en llatí i en veu baixa? Potser fins i tot en recuperar les pregàries lleonines? Cadascú tindrà la seva opinió, la qual cosa no farà més que augmentar el “caos litúrgic” existent: “aviam com fan la missa en aquesta parròquia”. M’explico, oi?

B

Però no es tracta tan sols de motius pràctics, que en el fons són els menys importants. Hi ha motius de fons que desaconsellen aquesta “reforma de la reforma”. Uns són de caràcter litúrgic. Cito un altre cop de la mateixa font:

The problem is that the Novus Ordo has its own ethos, rationale and spirituality. It encapsulates its own distinct understanding of what liturgical participation is. It is to promote this kind of participation that its various texts and ceremonies have been done as they are. If you put it in Latin, ad orientem, and especially if you start having things not currently allowed, like the silent Canon, then you undermine the kind of participation for which the Novus Ordo was designed.

No és aquesta l’única diferència fonamental, essencial, entre els dos ritus, però millor anem pas a pas. El tema de la participació va ser un dels portagonistes en el Vaticà II, en el seu document sobre litúrgia: Sacrosanctum Concilium. No cal ara entrar en detalls — qui els vulgui, que llegeixi el document.

La qüestió és que es volia que els ritus dels sagraments fossin “comprensibles”, perquè el poble hi pugués “participar”. Una participació que s’ha entès en el sentit de “fer coses”: ara ens aixequem, ara seiem (la missa com un “tiovivo”), ara responem al que diu el mossèn, ara una persona va i llegeix una lectura, etc. I pel que fa a la comprensibilitat dels sagraments, la cosa era fàcil: fora el llatí, i tot (bé, tot no, quasi tot) en veu alta.

Problema: que aquestes idees estan basades en un error: que la comunicació és només verbal. I ja fa temps que sabem que molta part de la comunicació és no verbal. Cosa que sembla que ignoraven els creadors del Novus Ordo. Em temo que no era l’única.

Segons l’autor que cito, i estic d’acord amb ell en aquest punt, una “reforma de la reforma” fallarà perquè serà introduir elements pensants des d’un concepte de participació a un ritus que està pensat des d’un concepte diametralment diferent de participació. Ja se sap què passa quan es barregen l’aigua i l’oli.

C

I tampoc no es tracta tan sols de motius litúrgics. Hi ha també motius dogmàtics, teològics, doctrinals. El mateix autor (del llibre, pg 297) cita Benet XVI:

It is only against this background of the effective denial of the authority of Trent, that the bitterness of the struggle against allowing the celebration of Mass according to the 1962 Missal, after the liturgical reform, can be understood.

Sense cap mena de dubte. Però em pregunto si la persona que va escriure aquestes línies (que, per cert, malgrat Summorum Pontificum, no va celebrai mai en públic segons el missal de 1962) era (o és) conscient de tot el que impliquen. Segueix dient el futur Benet XVI (sobre la celebració segons el missal de 1962):

The possibility of so celebrating constitutes the strongest, and thus (for them) the most intolerable contradiction of the opinion of those who believe that the faith in the Eucharist formulated by Trent has lost its value.

“Curiosament”, aquests que pensen que la fe en l’Eucaristia formulada pel Concili de Trento ha perdut el seu valor no posen cap objecció al Novus Ordo. Serà, potser, que pensen que celebrar amb el missal de Pau VI no suposa cap mena de contradicció amb la seva opinió? Serà, potser, que tenen raó?

Clar que això ja ho van dir un parell de cardenals, Alfredo Ottaviani i Antonio Bacci, a finals dels anys seixanta, i els hi van dir de tot — encara ara els hi diuen de tot. “Curiosament”, els primers a rebutjar el Novus Ordo o a manifestar-hi certes reserves (i no ho dic per ells dos) ho van fer per motius… doctrinals.

V

Ja només em queda respondre la pregunta: sóc de l’opinió que cal un “wholesale return to the Old Rite“?

Deia al principi d’aquesta sèrie de posts que, des d’aquell dia que em van parlar (sense citar-ne el nom) de Summorum Pontificum “he pogut aprendre, llegir, madurar i reflexionar”. I arran del que he après, llegit, madurat i reflexionat, penso que sí, que efectivament cal tornar al “Ritus Antic”.

En aquest punt m’agradaria reproduir unes paraules de l’autor del llibre (pg 307) que m’ha servit d'”excusa” per escriure aquests posts:

[P]resent liturgical practice has in fact reinforced a good deal of the anti-God initiatives and false teaching about community. In this way the liturgy itself has exemplified and deepened modern trends that in my view are destructive, not merely of liturgy, but of the Catholic world view itself.

El missal de Pau VI està concebut i dissenyat des d’unes coordenades teològiques, des d’un “univers” diametralment diferent i fins i tot oposat a l’herència que Sant Pius V va recollir i cristal·litzar en el missal promulgat per la seva butlla Quo Primum Tempore, i que alguns dels seus successors han anat retocant i polint al llarg del temps. No és en va que el missal tridentí s’hagi convertit en una bèstia negra pels més ferms partidaris del Vaticà II.

Una reforma de la reforma seria com aplicar tirites i iode a una ferida que està causant una necrosi. El que cal és amputar el membre necrosat, i substituir-lo per un de sa. Se m’objectarà que és difícil, i ho és. Que caldrà temps, i en caldrà. Però crec que arribarà. Al cap i a la fi, les parròquies on se celebra el Novus Ordo es van esllanguint, mentre que els adherents als ritus tridentints van creixent, ni que sigui a poc a poc.

No es tracta de tenir un missal que ens “agradi”, que ens sigui “familiar”, en el qual hi puguem “fer coses”, com ara llegir les lectures o les pregàries dels fidels, portar ofrenes a l’altar, etc. Es tracta d’un missal que respongui a l’autèntica fe de l’Església.

Lex orandi, lex credendi. No es pot canviar l’una sense que automàticament canviï l’altra.

Reforma o ruptura (III)

III

Dèiem que l’autor es feia dues preguntes: una, sobre si era desitjable retornar al ritus tridentí; l’altra, sobre si era factible fer-ho. També hem dit que, a les dues preguntes, l’autor respon amb un “no” — ell opta per una “reforma de la reforma”.

Contra el que podria semblar lògic, jo prefereixo començar per respondre la segona pregunta, i després passar a la primera.

A

Al cap de poc d’haver donat les seves respostes, l’autor fa una sèrie de reflexions que em sonen una mica a modernisme (pàgina 305):

The Old Rite is no longer central to the mentality of most practicing Catholics today; and in fact, when most contemporary Catholics actually attend an Old Rite Mass for the first time, it appears strange and foreign to them. … the Church has to live in the particular historical epoch in which she finds herself.

Que quan un va, per primer cop, a una missa tridentina li sembli estranya, és la cosa més normal del món, i l’únic que significa és que el missal “tridentí” i el de Pau VI estan a una distància còsmica. I com que ja fa 50 anys del Novus Ordo, costa trobar gent que hagi conegut, personalment de petit, de jove, el “Ritus Antic”. I sí, és cert també el que afirma l’autor una mica després de la cita: que a Amèrica del Nord (i podríem dir el mateix a Europa) no hi ha un desig generalitzat de tornar al ritus tridentí.

Cert, com també és cert que cada cop més gent abandona la fe, que les esglésies es buiden i només queden “iaios”, que s’han hagut de tancar i unificar seminaris, i que els religiosos encara estan “pitjor”.

Convindria fer una mica de memòria sobre com es va implantar el Novus Ordo: per la tècnica del “mando y ordeno“. No, no hi havia cap desig generalitzat, l’any 1965, d’abandonar el missal tridentí — almenys entre els laics, i caldria veure si entre els clergues.

Un últim comentari: que l’Església ha de viure en l’època històrica en què es troba és una “perogrullada”. Però això, senyors meus, no vol dir rendir-s’hi. No vol dir sucumbir a la dictadura del Zeitgeist, com deia Benet XVI fa poc. I els sagraments i els seus ritus no han d’estar sotmesos als vaivens dels gustos i capricis de l’època.

B

There are those who will say that the question of what people want is not the point and that priests ought to have the courage to provide the people with “real Catholic worship”. People who talk this way have no sense of the realities of parish life.

Si els sacerdots no tenen el deure de donar al poble “autèntic culte Catòlic”, em pot explicar algú què cony els hi han de donar? Culte protestant? Culte ateu? I en contra del que aquest bon home es pensa, coneixem abastament les “realitats de la vida parroquial”: un zoo, que és allò en què s’ha convertit l’Església. D’alguna manera, ell mateix ho admet quan enumera, a la pàgina 306, als quatre tipus (per dir-ho d’alguna manera) de feligresos: (a) els que volen una dieta constant de canvi; (b) els que volen el ritus tridentí; (c) aquells pel qual el més important és la comunitat; i (d) els “moderats” (reforma de la reforma?)

Segons l’autor, seria injust que per satisfer el grup (b) s’alienessin els grups (a), (c) i (d). Alguns comentaris: pel que fa al grup (a), cap problema si se’n van. Quan hagin après i entès de què van els sagraments, el culte i la litúrgia, benvinguts seran de nou. Per dir-ho amb una metàfora: no renunciarem a la nostra identitat catòlica simplement per no ferir la sensibilitat dels nostres “germans separats”. M’explico, oi?

Pel que fa el grup (c), em sembla que tampoc han entès de què va tot plegat. El culte diví no és un acte d’auto-satisfacció grupal o comunitària. El culte diví és això: culte a Déu. No a la comunitat. És un punt molt important a tenir en compte, però desgraciadament molt abandonat. Coses que passen després de 50 anys de Novus Ordo… I el grup (d), amb temps i paciència se’ls podria portar al grup (b).

C

Amb això no estic dient, però, que tornar al ritus tridentí sigui bufar i fer ampolles. Ni molt menys. En la situació actual, cap bisbe està en la posició de fer-ho, perquè se li rebelarien els seus sacerdots, seria la riota de la immensa majoria de la resta de bisbes, i des de la Santa Seu el desautoritzarien — començant pel papa actual.

Però què passaria si aquestes ordres no vinguessin d’un bisbe aïllat (o d’una colla de bisbes), sinó directament des de Roma? Primer caldria canviar molt de personal de les congregacions romanes. Després, caldria disciplinar els bisbes, i canviar-ne molts. Pel que fa als sacerdots… amb els de més edat, ni comptar-hi. Amb els més joves, potser s’hi podria fer alguna cosa. I “last but not least“, el poble fidel, crec que ho podrien entendre. Caldrien bones catequesis, paciència, explicar-los què té de dolent el Novus Ordo i el per què del ritus tridentí. Costaria molt, perquè és remar contra corrent, perquè 50 anys de Novus Ordo no han passat en va, i costa renunciar a un ritus en què nosaltres som pràcticament els protagonistes (mossens inclosos), tornar al llatí, etc. Però estic convençut que amb temps, paciència i molta catequesi, es podria fer.

I deixo pel final la primera pregunta: sobre si cal tornar al ritus tridentí.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur