Out of time

Som el fruit del passat

Dietari, sisena part

19 de juliol, dijous. Última pràctica de reciclatge de cotxe, dues hores i quart. El profe em porta per llocs nous.

23 de juliol, dilluns. Penúltima pràctica abans de l’examen.

24 de juliol, dimarts. Última pràctica abans de l’examen.

25 de juliol, dimecres. Surto de l’estació de Terrassa Est per agafar un taxi. Veig que ja hi ha gent esperant. Arriba un taxi i porta un paper que hi diu “servicios mínimos“. Després de 7 dies quasi seguits agafant taxi, cap d’ells no m’hauria pogut dir que avui hi havia vaga? En fi. He arribat a la mancomunitat cap a les onze. Cap problema. Veig que ja hi ha vehicles industrials a on les motos fan pistes. Hi ha més gent pul·lulant que la resta de dies. A la zona del “mirador” veig que hi ha gent que també s’examina, però de circulació. Un segur que del C+E, la resta no ho sé segur. Juraria que són tots de circulació. Fan diversos comentaris. En un moment determinat, ja ben passat quarts de dotze, el profe em diu que vagi baixant. Ell ja ha ubicat el camió a la cua. A la banda esquerra estem camions. A la dreta, autobusos i “trailers”. Primera maniobra de l’examen: estacionament. El profe porta el full d’examen, i jo trec el DNI. Em diu que l’examinador em cridarà (jo ja estic a sobre del camió), em dirà que em col·loqui, i llavors li entregaré el full (que es quedarà) i el DNI, que em retornarà. Així passa. Molt bé, em col·loco perfectament. Marxa enrere. Quan les rodes de darrere del camió estan paral·leles a la valla, dues voltes de volant a l’esquerra. Seguim marxa enrere. Quan les rodes estan gairebé sobre la línia groga, dues voltes de volant a la dreta. Quan s’apropen a la línia blanca, en un moment determinat, giro el volant tot a la dreta. Al cap d’uns instants el vaig girant a l’esquerra. Crec que el camió s’ha col·locat perfectament. L’examinador em pregunta si he acabat. No recordo si li he dit que sí o que no, en qualsevol cas ell em diu que tinc les rodes (de davant) girades, i que encara tinc dos moviments. Com que no voldria suspendre per això, m’arrisco a fer un moviment de rectificació cap endavant per a girar les rodes. Tinc la desagradable sensació d’haver pujat al “bordillo”, però no. Bé, ara és hora de sortir. No recordo si he fet marxa enrere, però sí recordo perfectament que, en contra del que he fet a tots i cadascun dels estacionaments durant les pràctiques, he mirat per la finestra per evitar tocar la valla (i, al mateix temps, no repitjar la línia blanca de la dreta del carril). I en plena coherència pel fet de fer una cosa que no he fet mai, he fet una altra cosa que no he fet mai: picar la valla.

Falta eliminatòria.

El comentari de l’examinador ha estat eloqüent: l’exercici no consisteix només en col·locar el camió, sinó també en treure’l (que consti que tot això ho ha dit sense fer-me cap retret). Em diu que ho sent. Que, a poc a poc, avanci, giri a l’esquerra i un altre cop a l’esquerra. No em pregunteu què tal m’ha anat la “L” i l”‘aproximación a muelle” perquè, quan se suspèn en una maniobra, no es fan la resta. Faig el que em diu l’examinador, i quan arribo a l’altra banda, el professor ja hi era. Li he explicat lo que ha passat, cosa que no ha calgut perquè m’ha dit que ja ho ha vist. Llàstima perquè, com em diu, havia aparcat perfectament. Em quedo amb el dubte de saber què hauria passat si no hagués seguit el consell de l’examinador de deixar les rodes (més o menys) rectes.

Conseqüències: (1) que m’he de tornar a presentar, i per tant he de pagar taxes de drets d’examen. (2) que com torni a suspendre he de renovar papers i pagar (again) drets d’examen. (3) que fins a finals d’agost no tornaré a agafar el camió, perquè trànsit fa vacances i les autoescoles també. (4) que el següent examen ja serà a setembre. (5) que abans de l’examen alguna pràctica hauré de fer, encara que em presenti a la primera convocatòria que hi hagi — cosa que puc fer perfectament, ja que, segons el professor, estic preparat.

Sí, ja ho sé, també estava preparat aquest cop, i he suspès. Sí, he suspès, com hauria pogut aprovar. La sort també hi compta. Els nervis de ser el primer examen, etc. I hi ha plenty of time per a posar-se nerviós.

És una putada, perquè trenca la bona ratxa amb què estava portant el tema dels carnets. I tant ahir com abans d’ahir, la cosa havia anat força bé. Sí que és cert que l’estacionament no l’havíem practicat tant com la “L”, però no importa. No importa perquè els estava fent bé, i no tenia cap mena de problema per sortir. Sé per què he suspès.

Si hagués aprovat, demà hauria anat a l’autoescola a pagar la resta de la matrícula i a planificar les classes de circulació. Com que he suspès, hi aniré no a pagar la resta de la matrícula sinó els drets d’examen, a planificar la resta de classes de pistes i escollir la següent data d’examen.

Anuncis

Dietari, cinquena part

No sabia el que feia, però no me’n penedeixo.

6 de juliol, divendres. Classe de camió, aquest cop amb un professor nou. Els problemes amb l’embrague han quedat, si no solucionats, almenys sí encarrilats.

Del 16 de juliol, dilluns, al 20 de juliol, divendres. Dues hores de camió cada dia, amb el nou professor.

El dia que vaig decidir matricular-me de camió no sabia el que feia. Malgrat les preguntes que havia fet a l’autoescola, que no van ser pas poques, no sabia el que feia perquè no havia pujat mai a un camió i mai no havia intentat de fer les maniobres que cal fer a l’examen de pistes. I aquestes coses, si no les proves en persona, no saps el que són.

A vegades em pregunten que què tal les pràctiques amb el camió, i explico què tal em van. Però cal haver-ho viscut. Cal haver estat dalt d’un camió, fent moure el volant, fent maniobres, intentant que vagi recte, que giri, que no se surti del carril, etc. Llavors te n’adones que és molt més difícil del que et pensaves.

Porto 18 hores de pràctiques (més del que la majoria de gent necessita per aprovar els dos exàmens pràctics, i jo encara no m’he presentat a cap d’ells), i en portaré 22 quan dimecres vinent (dia 25) pugi a examen. Crec que possibilitats d’aprovar en tinc, i espero tenir-ne encara més dimecres vinent. Però no serà gens fàcil.

Hauria estat idiota pensar que seria d’una altra manera. Si em va costar el cotxe, per què no m’hauria de costar el camió? I això que he aconseguit dominar l’embrague del camió molt abans que el del cotxe! Bueno, això de “dominar”… ja m’enteneu. Quan et diuen que maniobrar un camió és més difícil que maniobrar un cotxe, només diuen part de la veritat. Clar que és més difícil. El que no diuen és com més de difícil.

Ho tornaria a fer? Bé, no en tinc ni idea. Me’n penedeixo? No. Amb pràctica es treu tot. Clar que la qüestió és no arruinar-se, evidentment. De moment he fet més pràctiques de les que tenia previst, és cert. Però és que no tenia previst que fos tan difícil, ni així de difícil. He fet molt ben fet de dir a l’autoescola que em mantinguessin les pràctiques de dilluns i dimarts vinent, perquè realment les necessito — ni que per això hagi hagut de comprar el tercer pack de 9 pràctiques.

No sé què passarà dimecres. Però passi el que passi, fins després de l’estiu no hi tornaré — trànsit fa vacances, i per tant les autoescoles també. Esperem que ja siguin pràctiques de circulació.

Validity and legitimacy

Nevertheless article 19 of the Instruction Universae Ecclesiae declares that the faithful who do not recognize the validity and legitimacy of the reformed missal of Paul VI are not allowed to request the Holy Mass of All Time. What do you think about that restriction?

To be completely candid, I cannot pass judgment on it because I find it incomprehensible.

I have always maintained that the most holy rite of the Mass had an intrinsic value, above all in relation to its distinctive purpose of rendering latria, adoration and worship to God.

Apart from any other consideration, there is no way to understand what canonical or theological basis there is for saying that the value of a centuries-old rite that now has been declared “never abrogated” and the possibility of celebrating it are determined by the subjective disposition of someone who attends it or requests it.

This sets up a foolish, impracticable perspective. For example, what would a priest be obliged to do if he found that out of ten lay faithful who requested the celebration of the Mass, five had objections to the Mass of Paul VI? What would a priest be obliged to do if he himself had very serious reservations about the new rite, since the restriction pertains only to the lay faithful? [In reality the simple priest is obliged to recognize the full legitimacy of the new rite at least on the day of his own ordination, as the following lines clarify.—Editor’s note.]

If the two rites are considered to be two equivalent forms of the same Roman Rite, there is no reason why the Tridentine Rite should be so dangerous as to require some sort of examination before allowing it.

Finally, if one honestly accepts this premise [of equivalence], there is no reason why priests and bishops who publicly reject the Tridentine Rite should not be asked to refrain from celebrating the New Mass until they let go of their stubborn resolution.

I think that article 19 of the Instruction, although on the one hand it is the expression of a typical diplomatic attitude, on the other hand can unfortunately become part of a sort of ill-concealed moral blackmail. It reveals an awareness on the part of the bishops that the Tridentine Mass inevitably conveys an ecclesiology that is incompatible with that of the Council and the Novus Ordo. Consequently the Tridentine Mass can be allowed only while exercising direct control over the consciences of the faithful. To me that seems rather alarming.

Font

Dietari, quarta part — Frustració

3 de juliol, dimarts. Em toca matinar perquè trànsit m’ha posat l’examen a les 8:15. Arribem només 5 minuts abans. Dubto en algunes preguntes. Acabo el primer. Surto, consulto el llibre i ja veig que n’he fallat almenys una. Que sí, que vale, que a les sis he vist que he aprovat, però amb un error. Jo el que volia era no només aprovar, sinó aprovar treient la xorra. Ja m’enteneu.

Però això és una bagatela comparat amb el camió. El primer dia de camió vaig sortir preocupat per l’embrague. Però la meitat dels aparcaments sortien bé. La sort del principiant. Perquè a la segona classe, res de res. I no ho puc compensar pas dient que les “L” em surten molt bé, perquè no és el cas. Ni tan sols amb l’aproximació a “muelle”: encara no l’he practicada prou com per dir que la domino. I encara que fos el cas, de poc em serveix: són tres maniobres les que he de maniobrar, no només una.

En la meva ingenuïtat, em creia que tot seria qüestió d’adaptar-me a les mides. I si bé és un tema important, no és precisament el que em costa. El meu problema és dominar la velocitat del vehicle, especialment en marxa enrere (marxa endavant m’és més fàcil). I per a això cal dominar l’embrague. No cal que digui que un embrague de camió no és com un embrague de cotxe.

Intentaran posar-me una pràctica amb un professor de molta experiència, que podria saber, de seguida, quina és la manera per desbloquejar-me.

Si una cosa tenen clara a l’autoescola és que ni de conya em posi a fer l’autobús.

Arribaré a examinar-me el 25 de juliol? Ho he de decidir el dia 13 com a molt tard, i només queden 10 dies…

Dietari, tercera part — “Con la noche y el camión, me confundo mogollón”

26 de juny, dimarts. Em posen classe de camió de 7 a 9 del vespre. Si dissabte havia aconseguit aparcar bé amb relativa facilitat, avui no surt de cap manera. En canvi, la maniobra en marxa enrere (la “L”) ha sortit bastant millor. Havia portat unes bambes més… “contundents” aviam si amb això millorava el control de l’embrague. Res de res.

29 de juny, divendres. Camió de 4 a 6 de la tarda. Avui m’he cabrejat fort amb l’embrague. Cap al final de la classe he aconseguit, una mica, dominar-lo millor. La maniobra de la “L” va sortint una mica millor. L’aparcament, una miqueta millor. Ni de lluny com el primer dia. En canvi, la maniobra de “aproximación a muelle” ha sortit quasi bordada. Quina casualitat que sigui, segons m’ha explicat el profe, la maniobra on potser suspèn més gent: perquè deixen el camió massa lluny de la valla, o perquè la tiren a terra.

De quarts de deu a les onze he tingut la pràctica de cotxe. La pitjor de les que he fet. De nit costa més veure la senyalització pintada a la calçada, i s’ha notat. A sobre, després de sis hores de camió, m’ha costat recordar el tacte dels pedals del cotxe. Especialment el del fre. El volant em semblava gairebé de joguina. Mai m’hauria arribat a semblar tan fàcil (ho faci jo millor o pitjor) aparcar amb un cotxe.

Aquest cap de setmana toca estudiar la teòrica d’autobús a fons. Dimarts vull repetir la gesta de fa uns dilluns: aprovar a la primera i sense cap error. Aviam si ho aconsegueixo.

Dietari, segona part — No me siento las piernas

Dues hores al volant d’un camió

22 de juny, divendres. Pràctica de cotxe. El professor aprofita per portar-me al lloc on l’endemà faré la meva primera pràctica de camió. A l’arribar a casa reservo un taxi per l’endemà.

23 de juny, dissabte. Despertador a les 7. Em llevo 40 minuts més tard. Dutxa. Em vesteixo. Esmorzo una mica i vaig al lloc on el dia anterior havia reservat el taxi. Es presenta uns tres o quatre minuts tard — no importa, com que ja sé com van les coses, l’he demanat amb temps suficient. Arribo a la zona de pistes (la “Mancomunitat”) cosa de quinze minuts abans de les nou. El professor, evidentment, encara no ha arribat. No importa, jo busco el camió de la meva autoescola.

La Mancomunitat és un lloc petit (i això que de fora sembla molt gran). Quan hi he arribat, hi havia unes quantes persones fent pràctiques de moto. Les zones per fer les maniobres de camió m’han semblat… “muñeco“, que diria un ex-company meu de feina.

No m’ha costat gaire trobar el camió, però sí arribar-hi, perquè he procurat seguir el pas per a peatons. Al veure’l, m’han entrat dubtes. No, no m’ha semblat massa gran. Al contrari. M’ha semblat un camió més apte per al permís de classe C1. I jo aquí he vingut a treure’m el C, que ja tinc una edat (per al C has de tenir 21 anys, per al C1 n’hi ha prou amb 18). De debò aquest camió fa els 8 metres mínims que marca el reglament de conductors?

El professor ha fet tard per un problema que ara no ve a tomb. Ha obert i m’ha fet pujar. L’objectiu d’aquesta primera pràctica era no cagar-me a sobre. Al seure al seient, quasi em faig les caques. La cabina és enorme. Sembla que s’hi podria posar un jacuzzi. El volant, enorme també. La palanca de canvis… m’ha decebut.

Jo partia de la base que era un camió amb canvi manual, pel que m’havien dit a l’autoescola, tot i que no em van saber concretar la quantitat de marxes. Al veure la palanca, he dubtat. Però allà hi havia tres pedals, per tant… El professor m’ho ha explicat: hi ha embrague, però la palanca és seqüencial (de només vuit marxes!). No sempre entren bé.

I parlant d’explicacions, jo m’esperava (m’imaginava) que la primera mitja hora o més la passaríem “repassant” el camió: seient, miralls, palanca de canvis, etc. Igual que, el primer dia de cotxe, el profe em va explicar els intermitents, els miralls, la palanca de canvis, els pedals, etc. Sí, ja sé, un camió tampoc és tant diferent, però… segueix sent un camió. Oi que vosaltres no arranqueu el cotxe en quarta? Doncs això.

Parlant del professor: suposo que ell ha suposat que jo ja havia portat camió (dels que es poden portar amb el B, és a dir, fins a 3.5 tonelades de MMA). Quan s’ha ofert a treure el camió del lloc on estava aparcat, he acceptat encantat. Li he explicat que condueixo ocasionalment (i que naturalment no he agafat un camió en ma vida), i més endavant li he dit que vaig fer més de 80 hores de pràctiques de cotxe per culpa de… l’embrague.

L’embrague. En tornarem a parlar.

Un cop el camió ja estava tret, he fet una volta, que m’ha anat molt bé per treure’m la por. Per tant, doncs, puc dir que el primer objectiu s’ha complert: no m’he embrutat els calçotets.

Un cop aprovada la teòrica de camió, el següent examen és el pràctic de maniobres (també dit de “pistes”), en què l’aspirant ha de fer tres maniobres: aparcar en fila, fer marxa enrere descrivint una L, i “aproximación a muelle“. Avui hem fet les dues primeres maniobres (més la primera que la segona).

Aparcar en fila no és difícil. Però tampoc és fàcil. És una maniobra (igual que la L) que requereix la seva precisió. A diferència del cotxe, està prohibit tocar el “bordillo” amb les rodes. I està prohibit moure les rodes amb el vehicle parat. Al costat de la vorera hi ha una línia blanca. Les rodes del camió han de quedar, com a molt lluny, damunt aquesta línia blanca. Per cert, es posen dues valles, una davant i una darrere, entre les quals s’ha d’ubicar el camió. No cal que digui que són intocables — al cap i a la fi, simulen cotxes aparcats.

La “gràcia” de la maniobra és saber quan s’han de girar les rodes, quan s’han de posar rectes, i quan s’han de tornar a girar. Aviat està dit, però fer-ho és una altra cosa. Especialment quan has de controlar la velocitat amb l’embrague — i que has de moure les rodes amb el camió movent-se.

L’única cosa que de debò em preocupa d’aquest camió és l’embrague. També em preocupa el fre (m’ha decebut moltíssim: jo m’esperava un fre potent, poderós, i resulta que… en fi). L’embrague no és que vagi dur (que també: quan he acabat la pràctica, em feien un mal els peus i els genolls que quasi caic, especialment el genoll esquerre), sinó que és “enganxifós”. Fa de mal dominar el camió amb aquest embrague.

I és una putada, perquè per a aquestes maniobres, que se te’n vagi una mica el vehicle i recorri ni que sigui uns centímetres de més és la diferència que hi ha entre aprovar i suspendre. Espero que siguin coses de la primera vegada, perquè com l’embrague em segueixi portant problemes… potser hauré de fer primer les pràctiques d’autobús (quan hagi aprovat la teoria, clar).

Però tornem a les maniobres. Un cop he practicat l’aparcament uns quants cops (no sé si una quinzena, no els he comptat), i després d’haver-ne encertat alguns (cinc com a molt, diria jo), hem anat a fer la L. I aquí he recordat el que deia el meu pare de Julio Salinas: que fa bé lo difícil i falla lo fàcil.

La maniobra comença posant el camió recte, a una certa distància de la vorera. Hi ha unes marques (línies) a terra que limiten la trajectòria de la roda de darrere. Dit d’una altra manera: la roda de darrere no pot sortir del carril dibuixat per la línia. Doncs bé, un cop el camió està col·locat, es comença marxa enrere. No se m’oblidi: en aquesta maniobra està prohibit parar el camió. Se segueix marxa enrere i, al moment adequat, es gira el volant tot cap a un costat (si el gir és a la dreta, doncs tot a la dreta). Aquí cal vigilar dos aspectes: primer, que la roda de darrere no surti del carril. Segon, que el camió no pugi a la vorera. Qualsevol de les dues coses és falta eliminatòria.

Fins aquí, no acostumo a tenir problemes. El problema ve quan s’ha de “desfer” el gir per seguir, marxa enrere, en línia recta. O pujo a la vorera, o la roda de darrere se’m surt del carril. Em sembla que, com a molt, ho he fet bé una sola vegada. On sí que tinc problemes és, al tornar-ho a intentar, no pujar a la vorera. Quan es tracta de vehicles, la mida importa.

I unes dues hores després d’haver començat, ho hem donat per acabat. Dilluns toca pagar un pack de 9 pràctiques (aquestes dues hores anaven incloses a la matrícula) i schedular les següents (si pot ser, miraré de fer-les en sessions de dues hores).

Dietari, primera part

7 de maig, dilluns. Torno de la feina i se m’acut passar per l’autoescola que hi ha al costat de la rostisseria, molt a prop del Condis. Explico que condueixo molt poc, molt de tant en tant, potser tres o quatre cops l’any (parlo de memòria), i que no voldria perdre l’hàbit, i pregunto si fan classes de reciclatge. Resposta afirmativa. Com que no convé emborratxar-se a la primera taberna (la frase no és meva), me’n torno a casa i passo per davant de l’autoescola a la que, fa mesos o potser un any, vaig preguntar per fer el carnet de moto (la idea no va prosperar), aviam què tal. No aconsegueixo trobar l’autoescola bàsicament perquè ja no hi és. Doncs ja està.

9 de maig, dimecres. Torno de la feina i passo per l’autoescola (la que sí està oberta), a comprar un pack de 15+2 pràctiques (de 45 minuts). Pregunto, com qui no vol la cosa, com va això dels altres carnets (no l’A, òbviament, sinó el C i el D). La cosa no va a més. Schedulen la primera pràctica pel 25 de maig, divendres.

14 de maig, dilluns. Torno a l’autoescola. Demano més detalls sobre “els altres” carnets de conduir. “Si vols el de camió i autobús, et recomano començar pel camió”. Doncs el camió sigui. Em matriculo al C. Pago, surto de l’autoescola i truco al Joan per explicar-li la “bogeria” que acabo de fer.

17 de maig, dijous. Torno a l’autoescola a buscar el llibre de la “teòrica”.

23 de maig, dimecres. Vaig a Terrassa a fer-me el certificat mèdic. Em perdo bastant però al final aconsegueixo arribar al lloc sense haver de cridar un taxi. Arribo a temps per entregar el certificat a l’autoescola. Firmo per pujar a examen l’11 de juny, dilluns.

25 de maig, divendres. Dues primeres sessions de cotxe (hora i mitja).

1 de juny divendres. Dues sessions més de cotxe. Practiquem sobretot aparcaments (“estacionaments”, que se’n diu en l’argot).

4 de juny, dilluns. Compro per internet tres llibres a l’altra editorial (Matfer, ja que a l’autoescola treballen amb Pons): un de la teòrica de camió, un altre de la teòrica d’autobús i un altre de mecànica. Al final, dijous dia 7 m’acaben arribant el de camió i autobús i un del CAP de mercaderies. El de mecànica no m’arribarà fins dilluns dia 11.

8 de juny, divendres. No hi ha pràctica de cotxe, ja que tenen prioritat els que s’han d’examinar el dilluns següent.

11 de juny, dilluns. Em llevo, i vaig a l’estació del poble per anar a Terrassa. D’allà a la “central” de l’autoescola. D’allà em porten a Sabadell, per fer l’examen teòric. Per sort, no em fan preguntes de mecànica, però em trobo algunes (entre 3 i 4) preguntes amb bastanta mala bava. Abans de donar l’examen per acabat, repasso totes les preguntes. Les sensacions són bones, crec haver-les encertat totes. Torno a la feina just per dinar. De tant en tant vaig mirant la pàgina e la DGT aviam si ha sortit el resultat. Quan són quasi les 6 marxo per anar a l’autobús que ens porta a l’estació. Rebo un whatsapp de l’autoescola dient-me que he aprovat. No he fallat ni una sola pregunta. El conductor de l’autobús em felicita i em diu que ara és el moment de treure’m la teòrica d’autobús. De tornada a casa passo per l’autoescola per pagar una part del que em queda de la matrícula, i poder començar les pràctiques de pista (maniobres en circuit tancat). Li plantejo la possibilitat de matricular-me també a l’autobús, aprofitant que tinc la teòrica fresca. Ho veu una decisió molt enraonada i, al cap d’una estona, decideixo matricular-me també d’autobús. Només han passat quatre setmanes des que em vaig matricular del camió. Ara tinc dos anys per treure’m el carnet o m’hauré de tornar a examinar de la teòrica.

13 de juny, dimecres. Torno a Terrassa per fer-me el certificat mèdic (el de camió no serveix). Aquest cop no em perdo. Em fan el certificat sense cap problema, i a més bon preu (al capdavall, no fa ni un mes que m’he fet el de camió). Torno al poble i entrego el certificat. Firmo per pujar a examen (teòrica d’autobús) el 3 de juliol, dimarts. Per whatsapp em diuen que la primera pràctica de camió (2 hores) serà el dia 23, dissabte.

14 de juny, dijous. Vaig a l’autoescola a fer tests. En faig 10, n’aprovo 9.

15 de juny, divendres. Dues sessions més de cotxe, bàsicament per Terrassa.

Coses que al bisbe li xoquen

Me n’entero “indirectament” que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha publicat recentment una “glossa” al full diocesà parlant dels sagraments, concretament de com se celebren tres d’ells en concret.

A la glossa, explica el senyor bisbe que hi ha diverses coses que li xoquen, pel que fa als batejos, primeres comunions i confirmacions.

En fi.

Jo crec que, en realitat, tot el que es podia dir del tema ja ho diu ell, ni que sigui de manera molt resumida: que “la manca de fe dels qui reben aquests sagraments fa que es devaluïn als ulls de la comunitat, fa que els rectors els acabin aïllant en celebracions a part, o, fins i tot, que els fidels ‘fugin’ de les misses on hi haurà baptismes, primeres comunions o confirmacions”.

Bé, al poble on visc, pel que fa als batejos, no cal patir massa: es fan sense missa, i després de la del diumenge. Escenes tristíssimes totes elles. En recordo un en què quan el mossèn (recordo, a més a més, qui era) va preguntar que què demanaven a l’Església (se suposa que han de dir “el baptisme del nostre fill” o algo similar), tothom es va quedar mut. La reacció adequada hauria estat dir “doncs si no demaneu res, què cony fotem aquí?”, i tots cap a casa.

Les primeres comunions: no es fan a la missa de cada diumenge, sinó en misses “a part”. Evidentment, jo sóc el primer en fugir-ne. Poques celebracions hi ha tan sacrílegues (des del meu punt de vista) com les primeres comunions. Potser només les bodes se li poden comparar.

I pel que fa les confirmacions, d’això a la meva parròquia no en tenim. A les que he anat, penso que no són, ni de lluny, tan dolentes com batejos o primeres comunions. Són molt menys tradicionals que les primeres comunions, els nens són més grans i lo dels regals queda massa infantil, i no acostumen a venir familiars (autèntica plaga de les primeres comunions).

Ara bé, a mi em xoquen algunes de les coses que li xoquen al senyor bisbe. Per exemple: “xoca que les celebracions del baptisme … siguin sense la presència d’aquesta comunitat”, ja que el baptisme és la “porta d’entrada a la vida cristiana i a la comunitat parroquial”. Suposo que ho deu dir pels batejos que se celebren fora de la missa.

Bé, potser els senyors rectors pensen que ajuntar la missa de diumenge amb el bateig farà que la missa sigui més llarga i la gent es posi nerviosa (al capdavall, el bateig es pot fer sense missa), etc. També un es podria fer la pregunta de quin paper ha tingut, tradicionalment, la “comunitat parroquial” en els batejos. “Comunitat parroquial”… en fi.

El mateix passa en les confirmacions: li xoca “el fet de no trobar la comunitat parroquial reunida”. “Com pot ser que la comunitat sigui absent el dia que pot viure una nova Pentecosta?” Cal que expliqui, aquí, l’acudit de les rates? El deixo pel final, per si algú no el sap. Em sorprèn, però, això que diu, ja que, deixant de banda que “del bisbe i del governador, com més lluny millor”, la meva experiència em diu que les misses de bisbe acostumen a estar més concorregudes.

Si bé puc entendre per què moltes famílies porten els nens a fer la primera comunió (perquè és un carnaval) i per què molts nens la volen fer (pel carnaval i pels regals), a vegades em pregunto, per què volen fer la confirmació aquests xavals que no tornaran a trepitjar mai més una església?

Cal que el senyor bisbe (i els senyors rectors) tinguin clar que, a la immensa majoria de gent que va a missa el diumenge, tot això els importa un rave. Ells van a missa, punt, i si fulanito es bateja o es confirma, a ells ni els hi va ni els hi ve. “Comunitat parroquial”…

Finalment, la primera comunió. Novament, el que preocupa monsenyor Novell és… ho heu endevinat: l’assistència de la “comunitat parroquial”. Evidentment que els convidats van a les primeres comunions com en una boda, és a dir, com si fos un espectacle! Perquè és això el que són les primeres comunions: un pur espectacle. El que els importa és el vestidet del nen (ja no diguem si és una nena!), què es posarà el papa, la mama, els tiets i els familiars que vénen d’un poble a 500 o mil quilòmetres de distància. I no ens oblidéssim del tiberi!

Recordo quan jo vaig fer la primera comunió. Al dinar (que no vam fer en un restaurant, que ma mare és de l’Urgell i son pare de la Segarra!), em sembla que no coneixia ni a la meitat dels assistents. Després em van dir que eren familiars. Ah.

De debò es pensa el bisbe que si “els nens i nenes que fan la primera comunió” no tornen més a missa és perquè no els hi “donem la benvinguda el primer dia que hi vénen com a cristians de ple dret”? Sí, ja ho sé que no és per això. Ja sé que, si no vénen més a missa és perquè els seus pares no els porten, perquè aquests pares són, en la gran majoria dels casos, ateus (o agnòstics, que pel cas és el mateix). Cregui’m, monsenyor, la presència o absència de la “comunitat parroquial”, aquí, no té cap mena de repercussió. I per veure la mala educació de tots plegats (normal que la canalla pugi com puja), millor no anar-hi.

I quan arribem al final de la glossa ens trobem amb el que potser és la clau per entendre-ho tot plegat: l’esperança del bisbe que les glosses que vol dedicar al tema ens “estimulin a participar en les celebracions d’aquests sagraments tan pasquals”.

Vaja! O sigui, que el que preocupa al bisbe, segons sembla, no és la tremenda hipocresia que hi ha en aquests sagraments “tan pasquals”, convertits tots ells (sobretot la primera comunió, bastant menys la confirmació) en autèntics carnavals, sinó que hi hagi poca gent. Com quan els mossèns es queixen que la gent no va a missa.

Entenc perfectament la preocupacó del senyor bisbe, però la trobo completament secundària. I sap què li dic? Que mentre no es prenguin mesures serioses per acabar amb tota aquesta comèdia, no compti amb mi per anar a batejos, confirmacions i primeres comunions.

El preludi

La segunda grieta es la crecida de la tensión que ya registramos en la segunda sesión conciliar y que vino a aumentar en la tercera. Las “tendencias” de los Padres no llegaron nunca a dividirles en “facciones”, pero la masa de los católicos tiende a reproducir —radicalizándolas, aumentándolas, estereotipándolas— esas tendencias conciliares. Y entonces el problema ya resulta peligroso: tras los Padres conservadores se camuflan los católicos integristas; tras los renovadores se encastillan los progresistas. ¿El resultado? Lo vemos todos los días: no una escisión entre los católicos —¡no exageremos!—, pero sí la crecida del clima partidista, belicoso: sí la crítica feroz a derecha e izquierda; sí el convertir el Concilio en un arma arrojadiza. Ayer mismo hablaba el Papa preocupado por esta especie de “crisis de unidad” que se percibe en el interior de la Iglesia y que, si bien es normal en todo período de revisión y renovación, podría ser grave si creciera o se prolongase.

José Luis Martín Descalzo, Un periodista en el Concilio, 3a etapa, pgs 464–465.

Ara se’ns ha tornat catalanista

I

No és el primer cop que parlo d’aquest escriptor i segurament tampoc serà l’últim. La seva columna de dilluns passat a XLSemanal em va cridar l’atenció, i de seguida vaig tenir clar que n’havia de parlar.

A l’acabar de llegir-la, em va venir al cap una idea, que potser algun altre cop ja m’havia vingut, de fer una espècie de pel·lícula sobre Espanya. No l’Espanya que coneixem, sinó l’Espanya que, almenys teòricament, hauria estat si “les coses haguessin estat d’una altra manera”, si s’hagués fet cas del que Juan Manuel de Prada va dir aquest dilluns — i sobretot un altre dilluns, fa bastant de temps, arran de les últimes eleccions al Parlament català.

I que consti que no ho dic per fer-nos palles mentals, per enyorances i sentimentalismes, ni per escapisme. No es tracta ara de somiar una Espanya diferent, tolerant, etc, simplement per oblidar-nos de l’Espanya real. Perquè el més interessant d’aquesta pel·lícula, d’aquesta “Espanya-ficció”, no seria la reacció dels catalans, sinó la dels espanyols. Que ja us podeu imaginar quina seria, oi? Molt bé.

Però deixem la ficció per passar a comentar el que escriu el senyor de Prada. Aquest cop li toca el torn al català — a l’idioma català, concretament. La cosa ve per un article que de Prada va publicar a l’ABC, titulat “La lengua catalana“, que consistia en “una modesta glosa de otro que publicó José María Pemán hace medio siglo en el mismo periódico“.

José María Pemán va morir un any menys onze dies abans que jo nasqués. Per tant, tot el que sé d’aquest bon (o no tan bon, no ho sé) home ho sé pel que he llegit i m’han explicat. Segons llegeixo a la wikipedia, diuen que era un home més aviat de dretes, “uno de los principales apologistas de la Dictadura de Primo de Rivera” (Pemán va néixer l’any 1897), de seguida es va posar del bàndol de Franco, tot i que posteriorment, pel fet de ser monàrquic, sembla que va tenir alguns incidents amb el règim. Amb aquest currículum, un s’ho espera tot d’un article de Pemán sobre el català. I quan dic tot, no vull dir “tot a favor”, sinó “tot en contra”.

I aquí és on ve la sorpresa, perquè segons sembla (i dic “sembla” perquè no he aconseguit trobar l’article a l’hemeroteca de l’ABC, i de Prada no diu la data exacta de l’article a la seva columna de XLSemanal, ni tampoc a l’article en qüestió a l’ABC) l’article de Pemán seria més aviat “favorable” al català, com també ho és (almenys a primer cop d’ull) el de Juam Manuel de Prada.

I aquí he de recordar la mateixa prevenció que diria que ja vaig fer al seu moment: per favor, no se m’emocioni l’audiència.

II

La reflexió de Juan Manuel de Prada a XLsemanal versa sobre les reaccions al seu article a l’ABC: “una espeluznante cosecha de improperios e invectivas, azuzada por el patrioterismo farlopero de algunos energúmenos“, “Pemán era un hombre de gran finura espiritual, rebosante de amor por los pueblos hispánicos [sic]; mientras que la caterva que me puso como chupa de dómine son gentes de alma ruin movidas por el más peludo de los odios, que es el odio de Caín a su hermano, disfrazado sórdidamente de patriotismo. Furibundos separadores, en fin, que alimentan con sus vilezas el separatismo“. S’ha quedat a gust.

I què és el que va dir Juan Manuel de Prada (i/o José María Pemán) que hagi exclitat les baixes passions dels “furibundos separadores“? Doncs tot ve arran de l’acusació que es fa a les escoles catalanes d’adoctrinar pel fet de la immersió lingüística, afegint que Juan Manuel de Prada es mostra contrari a un suposat “dret” dels pares a escollir l’idioma d’escolarització dels seus fills.

Fins aquí, “tot bé”, en el sentit que efectivament sembla que aquest escriptor se’ns ha tornat catalanista. O potser no? Doncs senyors meus, això és correcte: Juan Manuel de Prada s’ha tornat catalanista. Vegem-ho:

El catalán es la forma de expresión particular de un pueblo que es naturalmente bilingüe; y cuyo bilingüismo, desde luego, se debe proteger y asegurar, favoreciendo una escuela en la que las lenguas catalana y castellana se den la mano fraternalmente. … No hay que relegar el catalán para beneficiar el castellano, sino restaurar el catalán como lengua plenamente española, que es lo que siempre fue, hasta que los políticos le dieron fisonomía contorsionada de problema. … Mejor sería que los políticos viesen la lengua catalana como una valiosa joya para España; y que mirasen el modo de evitar que los españoles reaccionen con cetrino malhumor contra ella.

Això a l’ABC. I després, a XLSemanal:

Sólo gente de alma ruin movida por el más peludo de los odios, que es el odio de Caín, puede pensar que combatiendo un hecho biológico tan incontestable como el catalán se ayuda a la causa de la unidad de España. … Cataluña no podrá nunca ser española si los catalanes no perciben que su lengua es una posesión que todos los españoles favorecen. El día que eso ocurra el separatismo empezará a tener los días contados.

Us deixo respirar una estona. Però, per favor, no us exciteu. Almenys, no massa.

III

Davant d’aquestes cites, hi ha moltes maneres de reaccionar. Una d’elles és analitzar la veracitat de les seves afirmacions: és veritat que Catalunya “es un pueblo naturalmente bilingüe“? És cert que el català “siempre fue” una llengua espanyola? De debò el “separatismo empezará a tener los días contados” el dia que els catalans percebem que el català “es una posesión que todos los españoles favorecen“?

Una altra manera de reaccionar és pixar-se de riure, preguntant-se què s’ha fumat (o quins bolets s’ha menjat) Juan Manuel de Prada pensant que pot arribar un dia en què el català sigui considerat “una valiosa joya para España“.

Entenc les dues reaccions i de fet em semblen perfectament vàlida. Em semblaria estèril indignar-se, especialment en considerar rotundament falses les afirmacions que deia abans. Que vaja, que jo tinc molt clar que el poble català no és, ni de lluny, naturalment bilingüe, que el català no ha estat mai (ni serà mai) una llengua espanyola, i que (parlo de l’any 2018, no de 1978, 1988 o 1998) encara que els espanyols s’enamoressin del català, el “separatismo” no començaria a tenir els dies comptats.

En qualsevol cas, però, he citat el que he citat a manera de justificació que Juan Manuel de Prada s’ha fet catalanista. Perquè en el fons, el catalanisme no és res més que un intent d’encaixar Catalunya dins d’Espanya. Es tracta justament d’això que deia de Prada: de fer que els espanyols vegin el català com una joia que també els pertany, que no reaccionin malhumorats. Afavorint “una escuela en la que las lenguas catalana y castellana se den la mano fraternalmente“.

És des d’aquestes premises, i no unes altres, que Juan Manuel de Prada està en contra que els pares puguin triar l’idioma d’escolarització dels seus fills. Per això demanava que no se m’emocionés l’audiència.

IV

Tot això que diu Juan Manuel de Prada, en el fons, és l’Espanya “alternativa”, la de la pel·lícula de ficció que jo faria per projectar-la a totes les sales de cinema i pantalles de televisió d’Espanya, i que, en el fons, recollira reaccions semblants a les de l’article de l’ABC. Com es pot llegir molt encertadament a “Espanya explicada als catalans”, “[e]ls espanyols estan la mar de cofois de ser com són i no veuen la necessitat de canviar (ni ganes). I estimen i protegeixen la seva llengua com nosaltres la nostra” (pg 11).

Perquè encara hi ha una altra reacció a les paraules de Juan Manuel de Prada, i és fent-se unes quantes preguntes: quina necessitat tenen els espanyols que català i castellà es donin la mà “fraternalment” a les escoles? Quina necessitat tenen de sentir (de sentiment, no d’oïda) el català com una joia (!) que també els pertany? Per què no haurien de reaccionar malhumorats davant del català? Si el català sempre ha estat una llengua espanyola (!), com és que tradicionalment han intentat eliminar-la (no parlo només de Franco, eh, que consti!)? Si el bilingüisme és tan fantàstic, com és que no predica ell, i Espanya sencera, amb l’exemple? És qüestió només d’uns polítics, i no de la majoria? Com és que hi ha hagut, i hi segueix havent, tant del més pelut dels odis, “el odio de Caín a su hermano“?

“Oh”, em podríeu respondre, “és que, si no, ‘Cataluña no podrá ser nunca española‘”. I us respondran: “Cataluña ya es española, porque es España“. Per això ha fracassat el catalanisme, i fracassarà Juan Manuel de Prada: perquè ofereix un “producte” a un “mercat” que no en té cap necessitat — i si la té, no la percep, i molt em temo que, el dia que la percebi, ja serà massa tard.

Naturalment que Juan Manuel de Prada té tot el dret d’intentar convènce’ls, d’intentar-ho una i altra i tantes vegades com vulgui. I no tinc per què dubtar de la seva bona intenció. Crec que fracassarà, i us asseguro que tant se me’n fot, de si fracassa o si no. Al capdavall, quina necessitat tenim que Espanya estimi el català, o ens estimi com a país? L’únic que necessita Catalunya (i el català) és poder viure pel seu compte. It’s that simple.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur