Out of time

Som el fruit del passat

Provar estilogràfiques

Sóc aficionat a mirar vídeos per internet de gent que fa reviews d’estilogràfiques. Hi ha de tot. Gent que s’ho curra molt, i d’altres que no tant. Tots ho van (fins on jo sé) voluntàriament, per tant no hi ha res que se’ls pugui exigir.

That being said, i a partir del common knowledge sobre tintes i estilogràfiques (i la seva relació amb el paper), al fer una review sobre estilogràfiques caldria tenir en compte els següents punts.

El paper és fonamental. La majoria de reviewers que “conec” utilitzen paper Rhodia, una mena d’estàndard del sector. És un paper fountain pen friendly, que tendeic a exhibir les millors qualitats de les plomes, però no és l’únic. Algun d’ells a vegades usa paper Clairefontaine, igualment bo (de fet, el fabricant és el mateix que Rhodia). D’altres no diuen quin paper utilitzen, però pel que enseneyen sembla paper igualment bo.

Cenyir-se únicament a un paper no és mala idea, però penso que es podria millorar. Com a curiositat personal, jo tinc llibretes de la casa Oxford, paper de 90 grams. I m’he trobat amb plomes que rendeixen millor en aquest paper que no en Rhodia (tot i que segurament hi haurà plomes que funcionaran bé en paper Rhodia i no en les meves llibretes Oxford).

De fet, les reviews de tintes sí s’acostumen a fer amb varietat de paper. El mateix es podria fer amb les plomes, sobretot per aquelles persones que no estiguin disposades a (o no puguin) invertir en bon paper, almenys que puguin veure com funciona una ploma en paper “normal”.

La tinta. Si quan es fan reviews de tintes es proven diverses plomes (bàsicament perquè hi ha una gran varietat de mides de plumins), crec que quan es fa una review d’una estilogràfica també s’haurien de provar diverses tintes. Ep, i no parlo ara de, per exemple, provar Pelikan Black, Royal Blue i Blue Black. Parlo de provar, per exemple, Pelikan, Sailor, alguna Pilot Iroshizuku, Aurora, Waterman, etc, tintes amb propietats diferents. Perquè creieu-me que una mateixa estilogràfica, amb el mateix paper, pot variar molt d’una tinta a una altra (com em vaig trobar jo mateix amb la Platinum 3776 amb la Pelikan Blue Black).

S’acostuma a dir d’una ploma que si és wet o dry, smooth o feedbacky, etc, però la tinta té una gran influència en aquest sentit. A sobre, en plomes “toves”, flexibles o semi-flexibles, la tinta és fonamental per evitar un efecte anomenat rail-roading.

No es tracta de simples capritxos, o de simplement satisfer la curiositat del lector. Es tracta de donar informació perquè qui usa una ploma sàpiga en quines condicions rendirà millor, i com rendirà en el paper i tinta que pretén utilitzar.

Sailor Blue Black Permanent Ink

I

La majoria de tintes d’estilogràfica, per defecte, no són permaments, en el sentit que aplicar aigua (o alcohol, o lleixiu, o amoníac) a sobre d’un text aconseguirà esborrar-lo. La definició no és del tot binària, ja que hi ha tintes que, tot i no ser permanents, sí són bastant resistents a l’acció de l’aigua.

Hi ha una altra sèrie de tintes, anomenades permanents, que no s’esborren quan s’aplica aigua (a vegades fins i tot alcohol, lleixiu o amoníac). No totes les tintes permanents són igual de permanents, o bé només ho són respecte l’aigua.

Fins on jo sé, hi ha tres maneres de fer que una tinta sigui permanent. La “tecnologia” més antiga són les tintes ferrogàliques, que originalment no eren apropiades per a funcionar en estilogràfiques (per no estar basades en aigua i per ser altament corrosives als materials de les plomes). Actualment hi ha tintes ferrogàliques perfectament aptes per les plomes; això sí, requereixen més manteniment (rentar-les més sovint).

Una altra tecnologia són les tintes pigmentades. Consisteix en tenir petites partícules sòlides en suspensió (recordeu que les tintes d’estilogràfica són líquides, basades en aigua, ja que les plomes funcionen pel principi d’acció capil·lar). Aquestes partícules s’adhereixen a la superfície del paper i fan que la tinta sigui permanent. Evidentment, tals partícules han de ser molt petites per no obturar l’estilogràfica. Tot i així, com en el cas de les tintes ferrogàliques, requereixen més manteniment.

Finalment, Noodler’s (un fabricant dels Estats Units) té tintes permanents que, si no m’equivoco, no són ni pigmentades ni ferrogàliques, sinó que utilitza colorants que reaccionen químicament amb la cel·lulosa del paper i això fa que siguin permanents.

II

Sailor té tintes no permanents i també tintes permanents, que (si no m’erro) totes elles són pigmentades. Durant les dues últimes setmanes (aprox) he estat usant, a casa i a la feina, la següent tinta pigmentada de Sailor:

16505

16502

L’he provat en una única ploma, també una Sailor 1911, plomí d’or de 21 K. La capsa del tinter té una forma idèntica al de la resta, però està completament cobert del suposat color de la tinta, a diferència de ser majoritàriament blanc. El tinter és idèntic, només canvia l’etiqueta, també en els colors. El preu sí que canvia, és aproximadament el doble. Pel que he vist, la majoria de tintes pigmentades són bastant més cares.

El color ha estat la gran decepció. Ni de conya es tracta d’un “blue black”. És, simplement, un blau “normal i corrent”, semblant a d’altres blaus de la mateixa casa i d’altres.

És una tinta permanent? Doncs diria que sí, perquè no m’he dedicat a escampar aigua per sobre del paper. De fet, el meu interès no era tant en comprovar si la tinta era realment permanent o no, sinó en comprovar si era “segura” (és a dir, si la ploma s’embussava), el color, i d’altres aspectes.

La tinta és segura? Bàsicament, sí. Rentar la ploma ha estat una mica més difícil, i al plomí s’hi veien unes “incrustacions” de tinta a vora la punta. El que sí he notat és que s’asseca amb més facilitat. Vull dir que, al cap d’uns segons de deixar el plomí a l’aire, quan tornes a escriure té una mica de “hard start”. Això es pot deure al fet que la tinta no és completament líquida, sinó que conté partícules sòlides en suspensió.

Conclusió: segurament no tornaré a usar aquesta tinta. Principalment i en primer lloc, perquè el color no m’agrada. En segon lloc, perquè netejar-la costa més. I, també, perquè no tinc cap necessitat d’usar tinta permanent a casa o a la feina (de manera habitual, almenys).

Tinc d’altres tintes permanents, també de Sailor (la negra i la Storia blau), i també d’altres cases (de Platinum i de Montblanc, i no sé si algua altra), pigmentades, i alguna de ferrogàlica. Seguiré provant.

Pelikan Blue-Black, Platinum 3776

Cada divendres m’enduc a casa les estilogràfiques per netejar-les i, a vegades, canviar la tinta. Sempre en tinc tres: una amb tinta vermella, una amb tinta negra i una altra amb tinta blava. Aquest últim cop vaig deixar la mateixa tinta vermella (Diamine Ancient Copper) i negra (Sailor Black), però vaig decidir canviar la blava. Tenia Pelikan Edelstein Tanzanite, i vaig decidir posar Pelikan Blue-Black. Avui mateix m’he tornat a endur la ploma per canviar — again — la tinta. Why?

IMG_7252

A veure, com ja saben els que entenen una mica en la matèria, cada tinta funciona de manera diferent amb cada ploma. Per tant, pot ser que vosaltres utilitzeu aquesta tinta i em digueu que us va de meravella. I en part és cert: la mateixa ploma, amb aquesta tinta, escriu de meravella al paper de la meva agenda Leuchturm. Però clar, el paper d’aquesta agenda, tot i ser millor que el de les Moleskine, tampoc és que sigui per tirar coets. Quan escric a la meva llibreta Rhodia, els resultats són molt diferents. La tinta és molt més “dry”, és a dir, com si fos “seca”. Cosa que no passa, per cert, amb la Tanzanite, tot i ser del mateix fabricant. Potser amb una altra estilogràfica el resultat seria diferent — segurament amb la ploma Edison que tinc, per posar un exemple. Potser és que les plomes japoneses, al tenir el punt més fi, necessiten tinta més “wet”. Pot ser. I és una llàstima, perquè m’encanta el color d’aquesta tinta.

blue-black5

Que quina tinta hi posaré avui? Segurament Montblanc Midnight Blue. M’exposo a haver de tornar-me-la a endur demà, però no vull passar sense fer la prova. Si “fallés”, llavors hi posaria Sailor Blue-Black.

Montblanc Midnight Blue vs Sailor Blue-Black

El món de les tintes d’estilogràfica és apassionant, i és, per ell mateix, un motiu més per aficionar-se a les estilogràfiques.

Que la gama de colors de tintes d’estilogràfica és immensa és un fet indiscutible. Però no reflecteix tota la veritat, ja que el color només és una de les propietats d’una tinta. N’hi ha d’altres. I és una cosa que he pogut comprovar (again) amb les dues tintes que avui comparo.

Pel que fa al color, jo les trobo idèntiques. No en sé veure la diferència, almenys amb l’estilogràfica que utilitzo (una Sailor) i el paper (Rhodia de 80 grams i Pioneer de 90 grams).

Ara bé, són dues tintes idèntiques? No, perquè encara que el color sigui el mateix (almenys aparentment), jo hi trobo propietats diferents entre les dues. Amb això no vull dir que una sigui millor que una altra. I probablement, per ser just, hauria de comparar les dues tintes en una estilogràfica Montblanc. Però mentre arriba el dia que em gasti els calerons (molts) que costen… ens haurem de conformar.

Comencem pel preu: el tinter Montblanc es pot trobar per 14.80 i té una capacitat de 60 ml (surt a 0,2467 € el ml); el tinter Sailor es pot trobar per 14.52 € i té una capacitat de 50 ml (la qual cosa surt a 0,29 € el ml). Aquests són preus d’una botiga web; a d’altres llocs els preus poden variar. Per exemple, a Barcelona, a la Casa de la Estilográfica, el tinter Montblanc sortia a 18 € l’últim cop que ho vaig buscar (ara mateix sembla que no en tenen… no em quadra; anyway, això surt a 30 cèntims el ml), mentre que el tinter Sailor el tenen a 17 € (és a dir, 34 cèntims el ml). No recordo els preus de Viena (una botiga que hi ha quasi al davant). És car? Aviam, hi ha marques més barates (Waterman, Pelikan, Parker, diria). També de més cares (Pilot Iroshizuku, sobretot, i també Caran d’Ache, diria).

Tinters. El tinter Montblanc és simplement stunning. T’arriba en una capsa de dimensions considerables, que s’obre molt elegantment. A l’interior, part del tinter va cobert per una espècie de coixinet (no sabria dir de quin material). Al retirar el coixinet, es veu un tinter soberbi, a l’alçada d’una marca com Montblanc. És molt pràctic, la boca del tinter és suficientment ampla com per poder carregar la ploma amb facilitat. Tant per bellesa com per comfort, és un tinter que està a l’alçada.

montblanc_midnight_blue.png

El tinter Sailor, en canvi, és més modest. La capseta en què ve no és, ni de lluny, tan impressionant com la Montblanc. I el que és l’ampolla, tot i que té una boca ben gran, és més aviat ampla i baixa. Quan quedi poca tinta, serà difícil carregar la ploma. A més d’això, ve amb una espècie de plàstic que, se suposa, ha d’ajudar justament en casos de poca tinta. Però a menys que el plomí sigui realment petit, de poc servirà. Jo sempre el trec (amb prudència, perquè va banyat de dinta i pot provocar un desastre a la taula, etc) quan obro un tinter per primer cop.

sailor+blue+black+bottle

Comparant, jo em quedaria, sens dubte, amb el tinter Montblanc. Més pràctic i més bonic.

La tinta en si. Que és el que acabarà al paper quan escrivim. Pel que fa al color, jo sóc incapaç de trobar-hi diferència. Una particularitat de les tintes Sailor és que fan una olor molt característica, i bastant forta. A mi m’agrada. Pel que he llegit i sentit per internet, aquesta olor la provoquen els biocides que es posen a la tinta (penseu que les tintes d’estilogràfica són bàsicament aigua, i hi podrien créixer “bitxos” si no es prenguessin precaucions). A la tinta Montblanc, en canvi, sóc incapaç de notar-hi cap olor. Evidentment, això no té cap mena d’importància.

Les dues tintes es “comporten” molt bé. No travessen el paper (el que jo he provat, evidentment, i amb una Sailor EF; amb d’altres papers i plomes els resultats segurament seran diferents), i no provoquen efectes indesitjables. No tarden massa en assecar-se (no he fet mesures exactes). Perfectament adequables per a un ús corrent (escriure a casa i a la feina, firmar papers, etc, i el color és “seriós”).

Si el color és idèntic i les dues es porten bé, la pregunta és: hi ha alguna diferència entre elles? Jo n’he notat una. La tinta Sailor me la conec bé perquè fa temps que la faig servir. I al provar la Montblanc he notat que és menys saturada. Dit d’una altra manera: la tinta Sailor manté el color de manera sostinguda a mesura que vas escrivint, sense variacions. Hi ha un “efecte especial” de les tintes que es diu shading, i consisteix en variacions de color en el traç. Hi ha tintes que són notables per produir aquest efecte, que algunes persones aprecien molt (el troben bonic; jo no). De la tinta Montblanc no es pot dir que tingui aquest shading (almenys en un plomí EF, que no és precisament el millor per apreciar aquest efecte), però sí que noto, a vegades, al començar a escriure, que no manté el color com el manté la tinta Sailor.

I és per aquest motiu que, entre les dues tintes que comparo aquí, em quedo amb la Sailor, precisament per ser més saturada, més intensa. Novament, per ser just, hauria de provar les dues tintes en una Montblanc, amb un plomí de característiques tan similars al de la Sailor com fos possible. I, fins i tot, provar les dues tintes amb d’altres estilogràfiques, etc. Però això ho deixaré per als “professionals”, que fan vídeos a internet (generalment molt ben fets) explicant-te les tintes amb pèls i senyals.

Conclusió: llenceu els bolígrafs i passeu-vos a les estilogràfiques 😉

Unes eleccions

A mig matí, en Joan Safont i servidor admiràrem com la Sala Fabra s’omplia amb tota una corrua de la quarta edat, una massa de montserratins que mai no havíem vist a la docta casa, votant a toc de corneta. Ningú no va fallar a la crida: els pares de la Constitució, els antics alcaldes de la ciutat, el progenitor del Sandrusku (que s’adreçava a nosaltres dient despectivament aquests noiets). Van venir tots, tots els prohoms del país que durant setmanes van acusar-nos de ser convergents i fills de Lluís Prenafeta, de qui ara reneguen, però sense el qual fa trenta anys no haurien gosat ni fotre un pet.

Bernat Dedéu

Més perles sostrianes

No quieren prohibir la Misa en la tele, quieren prohibir la Misa. No quieren prohibir la Misa, quieren prohibir a Dios. No quieren prohibir a Dios, quieren suplantarle.

Salvador Sostres

Hace tiempo que los católicos nos hemos dejado llevar por lo terrenal, como si la Iglesia fuera una oenegé, y nos hemos olvidado de Dios. … Sólo la Iglesia tiene el carisma de la verdad y cuando renunciamos a ella volvemos inútil el Calvario. … La Iglesia es cimiento sobre Esta Piedra y son los demás los que tienen que moverse.

Salvador Sostres

Masclista

La premsa tindria aquí un tema per explotar i no crec que els periodistes ajudin a ningú tractant la feminització amb beateria i alarmisme. Es pot lamentar, com feia l’Ara en un especial publicat sobre la dona aquest diumenge, que alguns bars ofereixin diners i copes gratis a les noies prestes a treure’s les calces. Però també caldria preguntar-se si és possible deslligar aquestes ofertes del fet que la vida sexual s’hagi intentat reduir tan agressivament a una pura i simple forma d’oci.

Si cadascú pot fer el que li plagui amb el seu cos, com insisteixen tantes feministes cada dia a la premsa, per què les noies joves no han de poder vendre la seva xona per 100 euros i una copa? Si les antinatalistes poden proclamar que tenir fills és injust perquè la vida és dura i no es pot imposar, mentre els diaris trinxen els valors catòlics, quines idees no han de tenir els empresaris del turisme?

Enric Vila

Freedom of speech, the Left and Francis

I

Berekeley students protest free speech of Milo Yiannopoulos, who was invited by the University to speak in its auditorium, because he stands for some conservative principles. He is a self-proclaimed active homosexual, which would ordinarily make him a darling of the Left. Because, however, he is opposed to many leftist ideas, they branded him a racist and a nazi. They started a fire and smashed windows. Mr. Yiannopoulos had to flee for his safety, and the talk was canceled. Obviously the Left does not support free speech for those who disagree with them.

II

The reason why the Left is so angry, violent, and intolerant is that their politics is a religion substitute. Most leftists and liberals are atheists or agnostics. They have elevated their causes to the level of religious dogma, and the denial of their causes to the level of heresy. Whether is it global warming, animal rights, abortion, the environment, globalism, sodomy, transgenderism, or feminism, they have attached a religious fanaticism to these ideas, and are intent on forming a world in which these ideas are enshrined and accepted by all, and placed into law in a fascist State of the Left.

III

Then he [Francis] comments on the fact that the conservative congregations are attracting large numbers of vocations. Instead of responding that they are perhaps doing something right, he said: “When they tell me that there is a Congregation that draws so many vocations, I must confess that I worry. The Spirit does not follow the logic of human success: it works in another way.” He then accused them of being “triumphalist.” That is a 1960s word for true Catholics who hold that the Catholic Church is the one, true Church outside of which there is no salvation, which is a dogma of faith.

Bishop Donald Sanborn

Posant l’Evangeli en discerniment (és a dir, en dubte)

A aquestes alçades, a mi ja no m’escandalitza res. Potser em cabrejaran. I a vegades ni això. Hi ha notícies que, al mateix temps que em posen de mal humor, em posen també de bon humor. Sí, sé que sembla contradictori, però a vegades em passa. Com, per exemple, una notícia que acabo de veure fa una estona. Creieu-me, no té pèrdua.

I

Es veu que un tal Arturo Sosa Abascal, sacerdot jesuïta, superior general del seu institut religiós, ha concedit una entrevista a un “vaticanista” (algú a qui es considera expert en “temes vaticans”) suís. I resulta que, en aquesta entrevista, el general dels jesuïtes ha dit coses molt… interessants. Anem per parts.

Comença dient que hem de reflexionar “sobre lo que verdaderamente dijo Jesús“, ja que en aquella època “nadie tenía una grabadora para registrar sus palabras“. En això últim, té tota la raó: ningú anava gravant el que deia. I que les paraules de Jesús “hay que ponerlas en contexto“, doncs està descobrint la sopa d’all. I quan un comença dient que cal reflexionar sobre el que “verdaderamente dijo Jesús“, no és precisament perquè cregui que els Evangelis ens transmetin l’ensenyament de Jesús — altrament no caldria anar dient que “nadie tenía una grabadora para registrar sus palabras“. M’explico, oi? Dius una cosa que és veritat (que no tenien gravadora) per posar en dubte que lo que els Evangelis posen en boca de Jesús fos realment (si no les paraules exactes, almenys el seu missatge, contingut, significat) el que va dir.

Tals afirmacions causen certa sorpresa en l’entrevistador. Ens explica el jesuïta que han aparegut molts estudis “que intentan entender exactamente qué quería decir Jesús“, i que això no és relativisme. Al capdavall, “el Evangelio está escrito por seres humanos” (cert), “está aceptado por la Iglesia que, a su vez, está formada por seres humanos” (també cert). Per tant: “es verdad que nadie puede cambiar la palabra de Jesús, pero es necesario saber cuál ha sido“.

Ah cony! És que potser, en realitat, no tenim “ni zorra” de què va dir Jesús! I encara més: potser és que és impossible saber-ho! I encara que ho sapiguéssim, després caldria interpretar-ho, tal com ho reconeix el jesuïta quan l’entrevistador mig insinua de posar en dubte la paraula de Jesús i el jesuïta respon que “[n]o la palabra de Jesús, sino la palabra de Jesús tal como nosotros la hemos interpretado“.

Però seguim, si us plau, perquè ens esperen unes perles preciosíssimes. Perquè quan l’entrevistador li pregunta si és discutible Mt 19, 3-6 (“Pues lo que Dios ha unido, que no lo separe el hombre“), el jesuïta respon així: “No se pone en duda, se pone en discernimiento…“. M’encanta. Quan aquest home (que és el general dels jesuïtes!) doni una ordre a algun “subordinat” (tot i que entre religiosos no s’hauria d’usar aquest vocabulari, però ja m’enteneu), que li contestin dient-li que posen tal ordre en “discerniment”. Perquè al cap i a la fi, com segueix dient el jesuïta, no hi ha obligació de seguir una única interpretació, sinó “de seguir los resultados del discernimiento“.

Ai, el discerniment! És molt important, el discerniment! “Me parece entender que para usted la praxis del discernimiento tiene prioridad sobre la doctrina“, que li pregunten. I ell que respon que sí, “pero la doctrina forma parte del discernimiento. Un verdadero discernimiento no puede prescindir de la doctrina“. (“doctrina”, una paraula que el mateix jesuïta confessa que no li agrada gaire, “lleva consigo la imagen de la dureza de la piedra“).

Ah!, em direu. Ho veus, com no és tan “heretge”? El discerniment no pot prescindir de la doctrina. Ai, fillets! Santa ingenuïtat! “Pero puede llegar a conclusiones distintas a la doctrina“, que li pregunten. “Esto sí, porque la doctrina no sustituye al discernimiento, como tampoco al Espíritu Santo“, que ell respon. (Un es queda amb ganes de preguntar d’on recony surt la doctrina, doncs).

I qui és el que ha de prendre la decisió? “La Iglesia ha confirmado siempre la prioridad de la conciencia personal” (diria que això és fals, però no ho puc assegurar).

II

He començat dient que hi ha notícies que em posen de mal humor, però també de bon humor. Aquesta n’és una. Em posa de mal humor, em cabreja, la manera com aquest home ens vol embaucar. Es deu pensar que els catòlics som idiotes, especialment (sobretot) els laics, els que no som ni sacerdots, ni religiosos, etc. De ben segur que n’hi ha, però no tots. I llegint el que diu aquest home, se li entén tot. La doctrina és per posar-la en una vitrina, admirar-la uns quants segons, i després fer el que et roti. Oh, és que Jesús va dir això, va dir allò… i què cony sap vostè, del que va dir Jesús! És que potser hi era, vostè, quan (se suposa que) ho va dir? Oi que no? Doncs calli.

Clar que, oberta la veda, no cal limitar-se només a les paraules de Jesús sobre el matrimoni i l’adulteri. Jo no hi era quan Jesús ho va dir, però tampoc hi era jo quan (se suposa que) Jesús va dir que benaurats els pobres, que perdonem una i mil vegades, que estimem els enemics, que hem de donar la vida pels altres, que si em peguen a la galta que posi l’altra, etc etc. Oi que m’enteneu?

“Un tal” Francesc

De tant en tant (o sovint) poso notícies al Facebook sobre el papa Francesc. En gairebé tots els casos ningú no reacciona (que jo recordi); però l’últim cop ha estat diferent. Em pregunten “què passa amb el nou Papa? No t’agrada?”. Qualsevol que hagi vist les notícies que he publicat, i els comentaris que n’he fet, sabrà ràpidament la resposta: no, no m’agrada el papa actual. I no, no tinc cap obligació que m’agradi. Al contrari del que alguns es pensen, els catòlics no estem obligats a creure que el papa pixa colònia i que no la caga mai.

Una resposta ràpida a per què no m’agrada el papa podria ser aquesta, que sintetitza molt bé quin és el problema. Una resposta més llarga seria enumerar la quantitat de “malifetes” que ha fet, i la llista seria molt llarga. Estava temptat de comentar-ne unes quantes, però n’hi ha tantes que quasi no sabria ni per on començar. Per tant, prefereixo fer un resum-conclusió de tot plegat.

El papa té una triple funció a l’Església: governar, ensenyar i santificar. Pel que fa la primera, s’està demostrant allò que els que més van de demòcrates i tolerants acaben sent els més dictadors i intransigents. Pel que fa l’ensenyament, no para de dir tonteries i extravagàncies, encenent focs que després els pobres portaveus han d’intentar apagar com poden. La que s’ha armat amb “Amoris Laetitia” (a.k.a. “Confusionis Laetitia”) ha superat tots els rècords, per posar tan sols un exemple. Com si la doctrina i la moral, per a ell, no tinguessin cap mena d’importància. I pel que fa la santificació, només cal dir que, quan era arquebisbe de Buenos Aires, es dedicava a perseguir sacerdots simplement per interessar-se en Summorum Pontificum (un document de Benet XVI ampliant la llibertat per dir missa com es feia abans del Vaticà II). Dubto que, en època moderna, s’hagin fet tantes acusacions d’heretgia i fins i tot de blasfèmia contra un papa.

Tenim un papa que sembla més interessat en complaure el món, els ateus, els agnòstics, i no pas perquè es converteixin al catolicisme, no, i ara!, mentre abofeteja catòlics que volen ser fidels al magisteri de l’Església i viure segons la moral catòlica, i trepitja els amics de la tradició. De debò té clar aquest home quin és el seu paper i la seva missió dins de l’Església?

Queda clar que no tenim el papa que necessitem. Però jo no tinc cap dubte que tenim el papa que ens mereixem. Perquè hem estat molts anys fent el “capullo”, jugant amb les coses de menjar, donant les coses santes als gossos i tirant les perles als porcs (vegeu Mt 7, 6), i ara en paguem les conseqüències. Hem passant anys avergonyint-nos de nosaltres mateixos, de la nostra història i identitat, volent complaure el món en lloc de Déu, demanant perdó per existir, i ara som la riota de tothom. Qui sap si Déu ens ha enviat aquest papa per castigar-nos i/o per fer-nos reaccionar d’una vegada. Si és així, almenys alguna cosa de profit en treurem.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur