Out of time

Som el fruit del passat

El panorama informatiu eclesiàstic

De tant en tant (o sovint) poso notícies al Facebook (i aquí al blog) relacionades amb coses que passen a l’Església. Evidentment, si poso aquestes notícies és perquè hi ha algú que les publica. I de la mateixa manera que cada diari té les seves tendències (eufemísticament anomenades “línia editorial”), els qui publiquen notícies de l’Església també tenen la seva “línia editorial”, i em sembla que es preocupen molt menys d’amagar el “plumero”. Cosa que no és necessàriament dolenta, dins d’uns límits.

Una web que a Catalunya té molt mala fama (per la majoria) és Germinans Germinabit. D’alguna manera, trenquen una línia vermella que sembla ser acceptada tàcitament: no fer crítiques, i menys personals. Hi ha mitjans que es “limiten” a lloar persones, institucions, iniciatives, callant allò que no els agrada o que no és de la seva tendència, o a criticar-ho veladament. Els de Germinans, si alguna cosa no els agrada, ho diuen. I si consideren que tal o qual persona fa coses incorrectes, ho diuen. No amagen ni les seves fílies ni les seves fòbies.

Vull dir, amb això, que m’agrada Germinans? No, tot i que els llegeixo cada dia. Gràcies a ells me n’entero de bastantes coses. Si no m’agraden és perquè són un mitjà informatiu político-religiós. I a vegades em pregunto què pesa més, si la política o la religió. Almenys no se n’amaguen. Del tot a favor de la unitat d’Espanya i contra qualsevol forma de “nacionalisme” català. A vegades tinc la sensació que ja han donat per perduda l’evangelització als “autòctons” i que se centren en la immigració (si és castellanoparlant, evidentment), però això ja és una sospita personal meva.

Una altra web que visito diàriament és Infocatólica. No em consta que tingui tan mala fama a Catalunya, potser perquè, a diferència de Germinans, no han concentrat les seves crítiques a les diòcesis catalanes en general i a l’arquebisbat de Barcelona en particular. Tot i que no en fan tanta bandera com els de Germinans, ells també tenen la seva tendència política en favor de la unitat d’Espanya. Clar, són un mitjà “nacional”.

Hi ha també Adelante la Fe, que de tant en tant es dedica a tirar floretes al “Caudillo” (i a Blas Piñar). Tenen una espècie de “partnership” amb Rorate Coeli, una web en anglès, que també segueixo, i de la qual no recordo haver llegit cap article parlant de polítics, dictadors, etc.

I ja que parlem de Rorate, passem a citar els mitjans en anglès que acostumo a llegir. Rorate és un que m’agrada molt. Church Militant també són molt bons, i de fet en sóc subscriptor premium (és a dir, deu dòlars al mes). I, last but not least, tenim Novus Ordo Watch, que tot i ser els més “radicals” (són sedevacantistes!), també acostumen a ser els més “catxondos”, amb l’humor més afilat.

Algú podria dir que sóc monotemàtic, en el sentit que tots aquests mitjans són “conservadors”. En part, sí. Però per altra banda, si els poséssim en una sala junts segur que acabarien a “matar”: perquè Church Militant no és “lefebvrista”, Rorate sí ho és (a indignació de Church Militant) i Novus Ordo és, com ja hem dit, sedevacantista — als de Church Militant els consideraria uns “blandengues” Novus Ordo, modernistes, i als de Rorate Coeli “semi-tradicionalistes”, sedevacantistes a la pràctica però no a la teoria. Segons els de Church Militant, el sedevacantisme tindria el seu origen en l’infern…

Un apunt per acabar, i que crec molt important, sobre Germinans Germinabit. El seu àmbit informatiu és bàsicament català, a diferència d’Infocatólica. Tenen tot el dret de tenir les seves idees polítiques i fer-ne bandera, sens dubte. Quina influència té això, però, en el seu missatge religiós i la denúncia que sovint fant de coses que consideren abusos? Doncs al meu entendre, una influència negativa. M’explico.

Si jo faig bandera, al mateix temps, d’una opció religiosa i una de política, és difícil que pugui fer arribar el meu missatge a qui només comparteix una de les dues opcions. D’alguna manera, estic lligant l’una amb l’altra. Estic força convençut que si Germinans “passés” de temes polítics (relacionats amb el nacionalisme/independentisme), el seu missatge podria calar molt més. Perquè estan fent molt fàcil l’associació que el “conservadorisme” catòlic és cosa dels “nacionalistes espanyols”, i que si ets “nacionalista català”, llavors has de ser “progre” en qüestions religioses. I no té per què ser així. Només cal que llegiu el meu blog, per exemple.

I és una llàstima, perquè mentre sí hi ha vincles entre certes “opcions” polítiques i la moral catòlica (com ara l’avortament, per exemple), no veig per què, si vull ser un bon catòlic (almenys segons ho entén Germinans), he de ser anti-independentista. M’explico, oi?

Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

Anuncis

And the winner is…

Probablement el meu color favorit de tinta d’estilogràfica sigui el que en anglès es coneix com a blue-black. El nom del color és certament interessant. Prové de les tintes ferrogàliques, que tenien un color blau fosc però amb el temps (cosa de minuts o hores) s’enfosquien (degut a les seves propietats químiques) fins a tornar-se gairebé negres. D’aquí ve el nom de blue-black. Actualment, però, queden poquíssimes tintes ferrogàliques, i de les que queden només algunes exhibeixen aquesta propietat d’enfosquiment. Per tant, a la pràctica, al parlar de blue-blacks en realitat s’està parlant de blau foscos, tot i que no tots els blaus foscos es considerarien blue-blacks (em ve al cap, per exemple, Diamine Regency Blue, no la consideraria mai una blue-black).

En aquest blog meu he parlat d’unes quantes blue-blacks. Per exemple, la Pelikan Blue-Black, que no faig servir més degut al seu “performance” a les estilogràfiques que tinc (segurament en una Pelikan la cosa canviaria), bàsicament Sailors i Platinums. També he parlat de la Sailor Blue-Black, de la Montblanc Midnight Blue, de la Monteverde Blue Black, de la Caran d’Ache Magnetic Blue, i em sembla que no me’n deixo cap. Tinc també d’altres blue-blacks, alguna de Pilot (Iroshisuzku tsuki-yo), alguna altra també de Pelikan (Edelstein Tanzanite), i blue-blacks de Sheaffer i Parker (que no uso mai degut al seu pobre “performance” a les plomes que acostumo a usar).

IMG_7252

1237_top

Toca fer una mica de comparativa, i quedar-me’n amb alguna. Nota a tenir en compte: les estilogràfiques que he usat són una Platinum 3776 amb plumí F, i una Sailor 1911 “gran” amb plumí de 21K. No totes les tintes les he provat amb les dues estilogràfiques. Dit això, comencem.

Monteverde Blue Black

110924

La gran decepció. Tenia moltes esperances posades en aquesta tinta, però el color no m’ha satisfet. La resta de propietats estan bé, però el color… em recorda una mica el de la Pelikan Blue-Black. Li veig un “backgrond” gris-verdós. Dit d’una altra manera, la veig una tinta poc blava. És una tinta que queda descartada del meu “circuit habitual”, és a dir, les que vaig posant a la ploma que normalment m’enduc i faig servir a la feina. Preu a internet: 9,56 € a amazon.es

Pelikan Edelstein Tanzanite

Pelikan-Edelstein-Tanzanite.jpg

Les seves propietats m’agraden molt més que no pas les de la Pelikan Blue-Black. Ara bé, el tinter també és més car, i alhora molt més espectacular. Pel que fa al color, em recorda bastant el de la Sailor Blue-Black. L’uso poc pel seu elevat preu. A internet: 14.30 € a amazon.es, 15.90 € a iguanasell.es.

Caran d’Ache Magnetic Blue

60105

Tinta excel·lent, de la que ja he parlat en aquest blog. El preu és elevat. En una botiga de Barcelona em va costar 35 €. A internet la podeu trobar per 31.50 € a amazon.es. Òbviament, el preu fa que usi aquesta tinta molt poc.

Montblanc Midnight Blue

montblanc_midnight_blue

Ttambé he parlat d’aquesta tinta, excel·lent, en aquest blog. És molt fàcil de netejar, tot i que la trobo un pèl poc saturada pel meu gust. El tinter és espectacular, dels millors que he vist mai. La podeu trobar a internet per 18.92 € a amazon.es i per 19.50 € a iguanasell.es, tot i que jo recordo haver-la trobat més barata temps enrere. Podria ser que haguessin pujat els preus. De tant en tant la faig servir.

Pilot Iroshizuku tsuki-yo

43335

El seu color no és tant de blue-black, sinó d’un blau elèctric fosc, intens. És un tinter molt bonic, també car (34 € en una botiga de Barcelona, a internet el podeu trobar per 36 € a iguanasell.es i 29.80 € a amazon.es), la qual cosa (combinada amb el color) fa que la faci servir realment poc.

Sailor Blue-Black

sailor+blue+black+bottle

Probablement la meva blue-black preferida, i la “guanyadora” del concurs. N’he parlat en aquest mateix blog. Les seves propietats, el seu color i el seu preu (no recordo a quant me la cobren a la botiga de Barcelona que freqüento de tant en tant; a internet la podeu trobar per 14.52 € a iguanasell.es i 12 € a amazon.es).

* * *

Segurament algú es preguntarà, i per què no poses fotos? Bàsicament, perquè no tinc una càmera en condicions (dubto que la del mòbil serveixi, per més iphone que sigui) i tampoc les condicions d’il·luminació necessàries. Si més endavant tinc una càmera o un escàner suficientment bo, potser en posaré. Però un advertiment: ja són vàries les ocasions en què m’he trobat que el color que surt a la pantalla no és el que després em trobo al paper quan hi escric. Depèn no només del propi paper i de l’estilogràfica, sinó també del monitor i del material amb què s’han fet les fotos. Per tant, tampoc no us perdeu gran cosa. El millor que podeu fer és comprar una ploma (no cal que sigui “cara”), algun dels tinters que he comentat, paper bo (una llibreta Rhodia o Oxford és suficient) i ho proveu per vosaltres mateixos.

Reforma o ruptura (IV i V)

IV

Ens queda ja l’última pregunta per respondre: sobre si és desitjable un retorn al missal tridentí. Però aquí també necessito respondre abans una altra pregunta. Ja hem vist que l’autor respon que no, que no és desitjable, a més d’argumentar que, almenys segons ell, no és factible. Ell és partidari del que es coneix com a “reforma de la reforma”, és a dir, reformar el missal de Pau VI. Faré alguns comentaris sobre aquesta teoria, que m’ajudaran a respondre — ja d’una vegada — la pregunta original.

A

A primer cop d’ull, pot semblar atractiva aquesta idea de “reforma de la reforma”, de retocar una mica (o no tan una mica) el missal de Pau VI. Sense entrar a detallar en què consisteix aquesta “reforma de la reforma” (punt important), algun comentari al respecte:

[F]ar from it being, as its proponents ceaselessly claim, easier to foist on a parish than the Traditional Mass, it is harder. The argument is simple: if a priest gets rid of the Altar girls, moves the Altar round to celebrate facing East, and introduces some Latin, in the typical parish Novus Ordo, he will create a civil war in the parish which he will almost certainly lose. If he introduces a Traditional Mass in a new time-slot, he may blot his copy-book with a hostile Dean and Bishop, but he will very probably get away with it in the short and medium term. (In the long term, of course, he may be moved.) This has been confirmed over and over again.

Convindria recordar, aquí, els quatre tipus de feligresos que vam veure a la tercera part. Òbviament, una “reforma de la reforma” alienaria el grup (a), que vol canvis constantment — i no precisament en la línia de Trento —, el grup (b) quedaria insatisfet, com potser també el grup (c) tot i que en un altre motiu, i el grup (d) quedaria satisfet. Com es pot veure, mai plou a gust de tothom.

I fixem-nos que encara no hem detallat en què consisteix aquesta “reforma de la reforma”. En celebrar “ad orientem”, com recomanava fa cosa d’un any el cardenal Robert Sarah? En recitar parts de la missa en llatí? En recuperar l’ofertori del missal tridentí? En recitar el canon en llatí i en veu baixa? Potser fins i tot en recuperar les pregàries lleonines? Cadascú tindrà la seva opinió, la qual cosa no farà més que augmentar el “caos litúrgic” existent: “aviam com fan la missa en aquesta parròquia”. M’explico, oi?

B

Però no es tracta tan sols de motius pràctics, que en el fons són els menys importants. Hi ha motius de fons que desaconsellen aquesta “reforma de la reforma”. Uns són de caràcter litúrgic. Cito un altre cop de la mateixa font:

The problem is that the Novus Ordo has its own ethos, rationale and spirituality. It encapsulates its own distinct understanding of what liturgical participation is. It is to promote this kind of participation that its various texts and ceremonies have been done as they are. If you put it in Latin, ad orientem, and especially if you start having things not currently allowed, like the silent Canon, then you undermine the kind of participation for which the Novus Ordo was designed.

No és aquesta l’única diferència fonamental, essencial, entre els dos ritus, però millor anem pas a pas. El tema de la participació va ser un dels portagonistes en el Vaticà II, en el seu document sobre litúrgia: Sacrosanctum Concilium. No cal ara entrar en detalls — qui els vulgui, que llegeixi el document.

La qüestió és que es volia que els ritus dels sagraments fossin “comprensibles”, perquè el poble hi pugués “participar”. Una participació que s’ha entès en el sentit de “fer coses”: ara ens aixequem, ara seiem (la missa com un “tiovivo”), ara responem al que diu el mossèn, ara una persona va i llegeix una lectura, etc. I pel que fa a la comprensibilitat dels sagraments, la cosa era fàcil: fora el llatí, i tot (bé, tot no, quasi tot) en veu alta.

Problema: que aquestes idees estan basades en un error: que la comunicació és només verbal. I ja fa temps que sabem que molta part de la comunicació és no verbal. Cosa que sembla que ignoraven els creadors del Novus Ordo. Em temo que no era l’única.

Segons l’autor que cito, i estic d’acord amb ell en aquest punt, una “reforma de la reforma” fallarà perquè serà introduir elements pensants des d’un concepte de participació a un ritus que està pensat des d’un concepte diametralment diferent de participació. Ja se sap què passa quan es barregen l’aigua i l’oli.

C

I tampoc no es tracta tan sols de motius litúrgics. Hi ha també motius dogmàtics, teològics, doctrinals. El mateix autor (del llibre, pg 297) cita Benet XVI:

It is only against this background of the effective denial of the authority of Trent, that the bitterness of the struggle against allowing the celebration of Mass according to the 1962 Missal, after the liturgical reform, can be understood.

Sense cap mena de dubte. Però em pregunto si la persona que va escriure aquestes línies (que, per cert, malgrat Summorum Pontificum, no va celebrai mai en públic segons el missal de 1962) era (o és) conscient de tot el que impliquen. Segueix dient el futur Benet XVI (sobre la celebració segons el missal de 1962):

The possibility of so celebrating constitutes the strongest, and thus (for them) the most intolerable contradiction of the opinion of those who believe that the faith in the Eucharist formulated by Trent has lost its value.

“Curiosament”, aquests que pensen que la fe en l’Eucaristia formulada pel Concili de Trento ha perdut el seu valor no posen cap objecció al Novus Ordo. Serà, potser, que pensen que celebrar amb el missal de Pau VI no suposa cap mena de contradicció amb la seva opinió? Serà, potser, que tenen raó?

Clar que això ja ho van dir un parell de cardenals, Alfredo Ottaviani i Antonio Bacci, a finals dels anys seixanta, i els hi van dir de tot — encara ara els hi diuen de tot. “Curiosament”, els primers a rebutjar el Novus Ordo o a manifestar-hi certes reserves (i no ho dic per ells dos) ho van fer per motius… doctrinals.

V

Ja només em queda respondre la pregunta: sóc de l’opinió que cal un “wholesale return to the Old Rite“?

Deia al principi d’aquesta sèrie de posts que, des d’aquell dia que em van parlar (sense citar-ne el nom) de Summorum Pontificum “he pogut aprendre, llegir, madurar i reflexionar”. I arran del que he après, llegit, madurat i reflexionat, penso que sí, que efectivament cal tornar al “Ritus Antic”.

En aquest punt m’agradaria reproduir unes paraules de l’autor del llibre (pg 307) que m’ha servit d'”excusa” per escriure aquests posts:

[P]resent liturgical practice has in fact reinforced a good deal of the anti-God initiatives and false teaching about community. In this way the liturgy itself has exemplified and deepened modern trends that in my view are destructive, not merely of liturgy, but of the Catholic world view itself.

El missal de Pau VI està concebut i dissenyat des d’unes coordenades teològiques, des d’un “univers” diametralment diferent i fins i tot oposat a l’herència que Sant Pius V va recollir i cristal·litzar en el missal promulgat per la seva butlla Quo Primum Tempore, i que alguns dels seus successors han anat retocant i polint al llarg del temps. No és en va que el missal tridentí s’hagi convertit en una bèstia negra pels més ferms partidaris del Vaticà II.

Una reforma de la reforma seria com aplicar tirites i iode a una ferida que està causant una necrosi. El que cal és amputar el membre necrosat, i substituir-lo per un de sa. Se m’objectarà que és difícil, i ho és. Que caldrà temps, i en caldrà. Però crec que arribarà. Al cap i a la fi, les parròquies on se celebra el Novus Ordo es van esllanguint, mentre que els adherents als ritus tridentints van creixent, ni que sigui a poc a poc.

No es tracta de tenir un missal que ens “agradi”, que ens sigui “familiar”, en el qual hi puguem “fer coses”, com ara llegir les lectures o les pregàries dels fidels, portar ofrenes a l’altar, etc. Es tracta d’un missal que respongui a l’autèntica fe de l’Església.

Lex orandi, lex credendi. No es pot canviar l’una sense que automàticament canviï l’altra.

Reforma o ruptura (III)

III

Dèiem que l’autor es feia dues preguntes: una, sobre si era desitjable retornar al ritus tridentí; l’altra, sobre si era factible fer-ho. També hem dit que, a les dues preguntes, l’autor respon amb un “no” — ell opta per una “reforma de la reforma”.

Contra el que podria semblar lògic, jo prefereixo començar per respondre la segona pregunta, i després passar a la primera.

A

Al cap de poc d’haver donat les seves respostes, l’autor fa una sèrie de reflexions que em sonen una mica a modernisme (pàgina 305):

The Old Rite is no longer central to the mentality of most practicing Catholics today; and in fact, when most contemporary Catholics actually attend an Old Rite Mass for the first time, it appears strange and foreign to them. … the Church has to live in the particular historical epoch in which she finds herself.

Que quan un va, per primer cop, a una missa tridentina li sembli estranya, és la cosa més normal del món, i l’únic que significa és que el missal “tridentí” i el de Pau VI estan a una distància còsmica. I com que ja fa 50 anys del Novus Ordo, costa trobar gent que hagi conegut, personalment de petit, de jove, el “Ritus Antic”. I sí, és cert també el que afirma l’autor una mica després de la cita: que a Amèrica del Nord (i podríem dir el mateix a Europa) no hi ha un desig generalitzat de tornar al ritus tridentí.

Cert, com també és cert que cada cop més gent abandona la fe, que les esglésies es buiden i només queden “iaios”, que s’han hagut de tancar i unificar seminaris, i que els religiosos encara estan “pitjor”.

Convindria fer una mica de memòria sobre com es va implantar el Novus Ordo: per la tècnica del “mando y ordeno“. No, no hi havia cap desig generalitzat, l’any 1965, d’abandonar el missal tridentí — almenys entre els laics, i caldria veure si entre els clergues.

Un últim comentari: que l’Església ha de viure en l’època històrica en què es troba és una “perogrullada”. Però això, senyors meus, no vol dir rendir-s’hi. No vol dir sucumbir a la dictadura del Zeitgeist, com deia Benet XVI fa poc. I els sagraments i els seus ritus no han d’estar sotmesos als vaivens dels gustos i capricis de l’època.

B

There are those who will say that the question of what people want is not the point and that priests ought to have the courage to provide the people with “real Catholic worship”. People who talk this way have no sense of the realities of parish life.

Si els sacerdots no tenen el deure de donar al poble “autèntic culte Catòlic”, em pot explicar algú què cony els hi han de donar? Culte protestant? Culte ateu? I en contra del que aquest bon home es pensa, coneixem abastament les “realitats de la vida parroquial”: un zoo, que és allò en què s’ha convertit l’Església. D’alguna manera, ell mateix ho admet quan enumera, a la pàgina 306, als quatre tipus (per dir-ho d’alguna manera) de feligresos: (a) els que volen una dieta constant de canvi; (b) els que volen el ritus tridentí; (c) aquells pel qual el més important és la comunitat; i (d) els “moderats” (reforma de la reforma?)

Segons l’autor, seria injust que per satisfer el grup (b) s’alienessin els grups (a), (c) i (d). Alguns comentaris: pel que fa al grup (a), cap problema si se’n van. Quan hagin après i entès de què van els sagraments, el culte i la litúrgia, benvinguts seran de nou. Per dir-ho amb una metàfora: no renunciarem a la nostra identitat catòlica simplement per no ferir la sensibilitat dels nostres “germans separats”. M’explico, oi?

Pel que fa el grup (c), em sembla que tampoc han entès de què va tot plegat. El culte diví no és un acte d’auto-satisfacció grupal o comunitària. El culte diví és això: culte a Déu. No a la comunitat. És un punt molt important a tenir en compte, però desgraciadament molt abandonat. Coses que passen després de 50 anys de Novus Ordo… I el grup (d), amb temps i paciència se’ls podria portar al grup (b).

C

Amb això no estic dient, però, que tornar al ritus tridentí sigui bufar i fer ampolles. Ni molt menys. En la situació actual, cap bisbe està en la posició de fer-ho, perquè se li rebelarien els seus sacerdots, seria la riota de la immensa majoria de la resta de bisbes, i des de la Santa Seu el desautoritzarien — començant pel papa actual.

Però què passaria si aquestes ordres no vinguessin d’un bisbe aïllat (o d’una colla de bisbes), sinó directament des de Roma? Primer caldria canviar molt de personal de les congregacions romanes. Després, caldria disciplinar els bisbes, i canviar-ne molts. Pel que fa als sacerdots… amb els de més edat, ni comptar-hi. Amb els més joves, potser s’hi podria fer alguna cosa. I “last but not least“, el poble fidel, crec que ho podrien entendre. Caldrien bones catequesis, paciència, explicar-los què té de dolent el Novus Ordo i el per què del ritus tridentí. Costaria molt, perquè és remar contra corrent, perquè 50 anys de Novus Ordo no han passat en va, i costa renunciar a un ritus en què nosaltres som pràcticament els protagonistes (mossens inclosos), tornar al llatí, etc. Però estic convençut que amb temps, paciència i molta catequesi, es podria fer.

I deixo pel final la primera pregunta: sobre si cal tornar al ritus tridentí.

Reforma o ruptura (II)

II

A

Fins l’any 1570, a Occident no hi havia hagut un sol missal, únic, per a dir missa. Hi havia diferents missals segons la regió i també segons la família religiosa a la qual es pertanyia. Al segle XVI, però, té lloc la revolució protestant. El Concili de Trento no es va veure amb temps per a uniformitzar el culte catòlic occidental, encarregant aquesta tasca a la Santa Seu. Va ser Sant Pius V qui, al juliol de 1570, va promulgar la butlla Quo Primum Tempore, en la qual (per dir-ho en termes informàtics) s’estandaritzava el missal a l’Església de ritus llatí. De totes maneres, els missals amb, almenys, dos segles d’antiguitat no eren suprimits. Aquell missal no era una invenció personal del papa, sinó que era el resultat d’aplicar algunes esmenes al missal que ja es feia servir a la cúria romana.

A la butlla Quo Primum li van seguir algunes altres, com ara la Cum Sanctissimum de Climent VIII i la Si Quid Est d’Urbà VIII, en què es feien alguns canvis més al missal. Genèricament, el nom de “missal tridentí” s’aplica igualment a tots ells, ja que és el fruit del que va promulgar Sant Pius V per encàrrec del Concili de Trento. Tots aquests missals tenen, publicada en primer lloc, la butlla Quo Primum, fins a arribar al missal de Joan XXIII, de 1962, l’últim que la incorporarà.

Vull dir, amb això, que fer canvis al missal no és, en principi, res dolent. El que pot ser dolent és, en tot cas, la naturalesa del canvi: la motivació, el contingut, etc.

B

Al segle XIX apareix, a França, Prosper Guéranger, restaurador de la vida monàstica a França després de la Revolució Francesa. A més, va ser dels primers a usar el missal romà a França, en una època en què encara s’empraven textos galicans. Se’l considera el pare (o l’avi) del moviment litúrgic, un corrent entre estudiosos de la litúrgia per tal, entre d’altres coses, que les riqueses de la litúrgia arribessin al poble fidel. Al principi tot va anar més o menys bé, i papes com ara Sant Pius X van lloar el moviment litúrgic.

Amb el temps, les coses es van anar torçant. Al principi es tractava d’elevar el poble al nivell de la litúrgia, escrivint llibres sobre la missa i comentaris sobre l’any litúrgic. Clar que tals obres només les llegia una minoria de catòlics — i siguem sincers: avui en dia passa tres quarts del mateix. Llavors, a alguns se’ls va acudir d’actuar directament sobre la litúrgia per a fer-la més “accessible” als fidels. Se’ls va animar a cantar, per exemple, el Kyrie, el Gloria, etc. Després es van publicar missals per a la gent, perquè pugués seguir els textos de la missa, amb traduccions (perquè, of course, la missa seguia sent en llatí). Fins i tot proposaven la “missa dialogada”, en què la gent contestés com es fa avui en dia, ja que fins llavors només l’escolanet contestava.

Fixem-nos que tot això se centra, gairebé exclusivament, en els textos. Es tracta, doncs, que la gent entengui la missa entenent els textos. Es critica que els fidels siguin tan sols “espectadors”. I aquí és quan es comencen a torçar les coses, perquè es cau en el parany de devaluar la litúrgia, a part de centrar-se només en un aspecte de la litúrgia: els textos.

I amb això tenim experiments com ara celebrar la missa de cara al poble (us sona?), de recitar en veu alta les parts de la missa que eren en veu baixa (com ara el canon), d’anar introduint llengua vernàcula en lloc del llatí, simplificar els textos, etc. I, mentrestant, anar eliminant conceptes “indesitjables”, com ara el pecat, la penitència, etc.

Coses, moltes d’aquestes, aprovades pel Vaticà II (o pel mateix concili o durant el post-concili).

C

Afirma l’autor (pàgina 304):

A full-scale return to the rite of 1962 … would fail because such a return would only re-create the situation that many found so inadequate in the middle decades of the last century. … even the developments that are clearly necessary would be difficult to make.

L’autor, però, es cuida molt bé de donar exemples d’aquesta “situació inadequada”, o explicar per què era inadequada. Com que sóc una mica malpensat, em sembla que ja sé per on va. Més complicat és això dels “desenvolupaments” que són “clarament necessaris” — as usual, sense citar-ne exemples—, perquè al final pot ser que acabi arribant allà on diu que no vol arribar.

I amb això, d’alguna manera, hem explicat el per què de la resposta de l’autor a una de les dues preguntes que ens plantejàvem al principi: si és desitjable tornar al ritus “tridentí”. Segons ell no, perquè tornaríem a una situació “that many found so inadequate“. Si no és desitjable, doncs, tampoc cal preguntar-se si és factible. Tot i això, però, en parlarem, perquè hi ha coses interessants a dir al respecte.

Reforma o ruptura (I)

I

A

L’any 2007, Benet XVI va promulgar un motu proprio (un “decret” fet a iniciativa pròpia) anomenat Summorum Pontificum, en què relaxava les condicions per poder celebrar la Missa amb el missal de 1962. A molts això no els sonarà, però la gent prou gran recordarà que, quan eren joves, la Missa es deia d’una manera molt diferent a com es diu ara. Com que jo he nascut fa relativament poc, tot el que sé d’aquesta manera de dir Missa ho he hagut d’aprendre als llibres i a internet (especialment Youtube, on trobareu vídeos explicant com es fa).

El que sí recordo, però, és com vaig reaccionar quan m’ho van explicar. No recordo del tot a on va ser, ni del tot quan, però recordo perfectament la meva reacció i la d’una altra persona. No va ser ira. Ni tampoc decepció. Va ser despreci. Fàstic. Però el més al·lucinant de tot plegat és que, en aquell moment, no hauria estat capaç d’explicar per què.

D’això han passat deu anys, i en aquest temps he pogut aprendre, llegir, madurar i reflexionar.

B

D’una manera, fins a cert punt semblant, com jo vaig sentir fàstic en aquell moment, d’altres persones han tingut sentiments similars respecte la manera com avui en dia estem acostumats a veure celebrar la Missa. En diferents graus, no han faltat veus que han expressat la seva instatisfacció.

De motius no n’han faltat, i els podríem dividir en dos grans tipus. Els uns, litúrgics. Van bastant en la línia del que diu Benet XVI a Summorum Pontificum. En la línia de preservar una tradició litúrgica, a la qual certes persones s’hi senten atretes ja sigui per motius “estètics”, espirituals, etc. No es tractaria de deslegitimar el Novus Ordo (el “nou ritus” de la Missa, en comparació amb el “tradicional”), sinó simplement que la “missa tridentina” satisfà més aquestes persones a nivell espiritual.

En la mateixa línia d’aquests arguments, d’altres critiquen el Novus Ordo per la seva manca de silenci, recolliment, adoració, reverència, i hi podeu afegir un llarg etcètera.

Els altres, però, argumenten deficiències teològiques en el Novus Ordo, fins al punt de fer-lo il·legítim i, fins i tot, invàlid. Segons ells, doncs, el Novus Ordo no reflecteix la doctrina catòlica sobre l’Eucaristia (i probablement no només sobre l’Eucaristia), és una “missa protestant”, la “missa de Luter” com alguns la qualifiquen.

Probablement els “partidaris” del missal tridentí acostumen a motivar-ho de la primera manera; curiosament, però, els primers “atacs” que va rebre el Novus Ordo van venir per la segona mena de motius — busqueu a Google “Alfredo Ottaviani”.

C

Des d’aquell dia de fa deu anys he llegit bastantes coses sobre el tema, i la meva postura ha canviat molt. Una de les coses que he llegit, i que fa poc rellegia, és un llibre en què l’autor (crític amb el Novus Ordo) explica els elements filosòfics que ens han portat a la situació actual, no només litúrgicament. Per als qui us animeu a llegir el llibre, us aviso que hi ha molta filosofia — no en va, l’autor n’és professor. Certes parts del llibre se’m van fer bastant pesades, i en general la seva lectura demana un esforç — a mi en particular, almenys, ja que els meus coneixements d’història de la filosofia són, per ser generosos, molt escassos, gairebé inexistents.

Rellegint el llibre vaig arribar a una part on l’autor es planteja una qüestió que em va semblar molt interessant: si seria viable, i desitjable, tornar al ritus tridentí de la Missa. A les dues respostes ell respon amb un “no”, sent partidari del que es coneix com a “reforma de la reforma”.

D’això voldria parlar en aquest post.

Abans i després

Hasta el Concilio Vaticano II los herejes abandonaban la Iglesia o eran expulsados de ella. Los heterodoxos eran amonestados y castigados. Hoy están dentro, muy adentro. Son cardenales, obispos, sacerdotes, teólogos. No se van, No quieren irse. Prefieren quedarse dentro y tratar de que sus errores se impongan en la teoría o, al menos en la práctica. Lo peor es que los Papas apenas intervienen. En ocasiones no solo no se oponen sino que siguen o impulsan algunas de esas corrientes novedosas y heterodoxas.

http://adelantelafe.com/mito-la-hermeneutica-la-continuidad/?utm_source=dlvr.it&utm_medium=twitter

Marcello Pera

I would even say that the Vatican II Council has finally exploded in all its revolutionary and subversive radicalness. They are ideas that lead to the suicide of the Catholic Church … It is forgotten that the Council preceded in time the student revolution, the sexual one … It anticipated them and, in some way, it provoked them. The aggiornamento of Christianity secularized the Church strongly then, it triggered a change that was very deep, even if it, which risked leading to a schism, was controlled and kept at bay in the following years. Paul VI supported it [the Council], but in the end became its victim. [John Paul II and Benedict XVI] were perfectly aware of the consequences that had been triggered, but tried to contain and govern it. … they tried to bridge what is new with Tradition. … They had made reverse course; but now those reins are unraveled: society, and not salvation, the Augustinian earthly city, and not that divine one, seem to be the reference point of the ruling ecclesiastical hierarchy. The rights of man, all and without exclusions, have become the ideal and the compass for the Church, while there is almost no room left for the rights of God and of Tradition. At least apparently. Bergoglio feels himself to be and lives completely liberated regarding the latter.

This is a Pope who is appreciated by the informed public opinion, who corresponds to certain basic urges of theirs, and who are ready to applaud him even when he says nonsense.

Bergoglio is little or not at all interested in Christianity as doctrine, in the theological aspect. … This Pope has taken hold of Christianity and has turned it into politics. His affirmations are apparently based in Scripture, but in reality are strongly Secularist. Bergoglio is not concerned with the salvation of souls, but only with social welfare and security. … I cannot but observe that a hidden schism is underway in the Catholic world, and that this is pursued by Bergoglio, with obstinacy and determination, and by his allies, even with wickedness.

I … realize that a portion of the clergy, above all and surprisingly the younger ones, remain stupefied and baffled by certain affirmations of the Pope. … The older clergy, the middle-aged ones, are more on the side of Bergoglio: either due to conformism, or to opportunism, or due to conviction (having grown also in that same cultural climate of the Seventies that is at the origin of certain choices). Precisely due to this, I speak of a deep and latent schism. With which the Pope does not seem to be concerned.

https://rorate-caeli.blogspot.com/2017/07/the-ultimate-interview-to-understand.html

Coming soon: Monteverde Blue Black

Feia temps que volia provar aquesta tinta, força temps. N’havia vist imatges a la web (per cert, no us fieu massa de les fotos que vegeu per internet o als vídeos: el color no necessàriament ha de coincidir) i tenia moltes ganes de provar-la. En una de les meves visites a Barcelona per comprar tinta, no la tenien. La vaig comprar per Amazon juntament amb un llibre. He estat esperant que arribés el cap de setmana per netejar la meva Platinum 3776 (plumí F) i carregar-la. Cosa que ja he fet, i ja he escrit les meves primeres línies amb la tinta.

110924

A primer cop d’ull sembla més fosca que, posem per cas, la Sailor Blue Black o la Caran d’Ache Magnetic Blue (que és la tinta que tenia abans en aquesta ploma). Es nota ja quan amb un paper de cuina neteges la ploma després de carregar-la al tinter. A la llibreta on he escrit, hi tinc coses escrites amb la Sailor Blue Black, i ja es nota que la Monteverde és més fosca. En comparar la Caran d’Ache amb la Sailor, notava que la primera tenia una lleu tonalitat lilosa que la segona no té. A la Monteverde no li he vist (almenys encara) cap tonalitat lilosa, però mentre la Sailor és clarament una tinta blau fosc, la Monteverde tira més cap al negre, amb una lleugeríssima tonalitat verd-fosc que em recorda, una mica, en la Pelikan Blue Black (o potser la Parker Blue Black).

Però només són les primeres, primeríssimes impressions. Dilluns me l’enduré a la feina i la faré servir durant una o dues setmanes. Suposo que al cap d’uns dies podré escriure una review més extensa, confirmant (o corregint) aquestes primeres impressions.

Per cert, ahir al netejar la ploma vaig comprovar que la Caran d’Ache Magnetic Blue es neteja facilíssimament, la qual cosa sempre és d’agrair.

Per cert, en aquest enllaç trobareu imatges magnífiques sobre aquesta tinta, no us les podeu perdre.

90%

Es veu que un diari digital de religió ha publicat una entrevista a un tal Pedro Tarquis, protestant evangèlic, metge i “integrante del comité asesor de los actos de los 500 años de la Reforma [sic] protestante en España“; me n’entero de la notícia per un altre digital que en publica una part.

I

L’entrevistador. Amb les seves preguntes demostra que està completament en línia amb l’ecumenisme que es porta ara: “[e]ntiendo que ya no estamos en una fase en la que tengamos que hablar de absorción por parte de Roma o al revés, ni de la desaparición de las distintas denominaciones“. Entès, oi? Bé, ara llegiu els documents del Magisteri fins l’any 1958 (menció especial a Mortalium Animos, de Pius XI). Ah, però és que després va venir el Vaticà II i tal i qual. Sí, sí, ja ho entenc, ja.

Aquest ecumenisme que es porta ara du incorporat la seva dosi d’ingenuïtat: “…reconocer que lo que hizo Lutero fue poner, negro sobre blanco, la miseria de la propia Iglesia, y que habría que aprender de ello“. Que Luter va rebutjar moltíssims punts del dogma i doctrina catòlic, d’això no cal parlar-ne, perquè ja se sap que no és important (com l’ecumenisme entre evangèlics, però no ens avancem), oi?

Més ingenuïtat: “al principio … Lutero no quería una ruptura con Roma, ni siquera que se acabara el papado. … lo que quería era una vuelta y renovación profunda de lo que era la Iglesia“. Potser al principi, al principi del principi, sí. Però ja se sap: es comença negant un punt del dogma, i ja sabem com s’acaba — com Luter.

II

L’entrevistat. Al final l’entrevistador li diu “[n]o te veo muy optimista“, i amb això ja hem dit molta cosa. Però no vulguem córrer. Potser una de les coses més importants que ens ensenya és la diferència que hi ha entre el que és “essencial” i el que és “important”, quan parla de l’ecumenisme que es practica entre protestants evangèlics, entre “posturas y visiones que coinciden en lo esencial, pero que, a veces, difieren en aspectos secundarios que cada cual considera importantes“. M’atreveixo a pensar que això “essencial” és que l’Església Catòlica està equivocada (sembla que sigui l’única cosa que uneix els protestants…); i bé, els aspectes “secundaris” que cadascú considera importants… doncs tota la resta, suposo.

Malgrat això, dóna una visió molt lúcida de com estan les coses: pot ser que ja no hi hagi tensió, que “incluso haya cierta empatía y valoración del otro” (ep, que ja és molt, eh!), “[p]ero después, en lo esencial, no ha cambiado nada“. Exacte.

En contra del que un podria pensar, és l’entrevistador (suposadament catòlic) qui està més a favor d’una hipotètica rehabilitació de Luter per part de Roma (“quién sabe si es otra de las sorpresas qeu nos esperan en este pontificado“, diu l’entrevistador) que no pas l’entrevistat: “si Lutero fuera rehabilitado, el Papa dejaría de existir como tal“. Ha quedat clar? Sí? De debò? A partir d’aquí ens podríem preguntar exactament com i per què, i seria una bona lliçó de teologia. Però ho deixarem per un altre dia.

Seguim amb el papat. Segons l’entrevistat, Luter no pretenia “acabar con el papado“, però sí que “el papado no podía ser como se entendía entonces, ni como se entiende hoy“. I com hauria de ser, segons tan il·lustríssim entrevistat? Doncs “una figura totalmente diferente“. Però això, segons el mateix entrevistat, “sería acabar con los sacramentos, la confesión, en fin, muchos aspectos“. Batlle batlle Joe! Aquesta sí que és bona! Perquè té tota la raó, i entén algo bàsic que molts catòlics no entenen: no es pot tocar una part sense tocar el tot, i (en aquest cas concret), tocar el Papat involucraria inevitablement tocar (per eliminar-ho) els sagraments, etc. Again, seria una magnífica lliçó de teologia explicar per què.

I la traca final: “[y]o diría que el 90% de los evangélicos protestantes en el mundo entero, no solo en España, serían absolutamente contrarios por las grandes diferencias“. Contraris a què? A una “comunión sin absorción” amb Roma. Més clar, l’aigua.

III

La tragèdia és que em temo que potser el 90% dels catòlics no tindrien cap inconvenient en una “comunión, sin absorción“, amb els protestants. Comcençant (em temo) pel papa, per molts cardenals i bisbes, i també molts sacerdots i religiosos.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur