Out of time

Som el fruit del passat

Marcello Pera

I would even say that the Vatican II Council has finally exploded in all its revolutionary and subversive radicalness. They are ideas that lead to the suicide of the Catholic Church … It is forgotten that the Council preceded in time the student revolution, the sexual one … It anticipated them and, in some way, it provoked them. The aggiornamento of Christianity secularized the Church strongly then, it triggered a change that was very deep, even if it, which risked leading to a schism, was controlled and kept at bay in the following years. Paul VI supported it [the Council], but in the end became its victim. [John Paul II and Benedict XVI] were perfectly aware of the consequences that had been triggered, but tried to contain and govern it. … they tried to bridge what is new with Tradition. … They had made reverse course; but now those reins are unraveled: society, and not salvation, the Augustinian earthly city, and not that divine one, seem to be the reference point of the ruling ecclesiastical hierarchy. The rights of man, all and without exclusions, have become the ideal and the compass for the Church, while there is almost no room left for the rights of God and of Tradition. At least apparently. Bergoglio feels himself to be and lives completely liberated regarding the latter.

This is a Pope who is appreciated by the informed public opinion, who corresponds to certain basic urges of theirs, and who are ready to applaud him even when he says nonsense.

Bergoglio is little or not at all interested in Christianity as doctrine, in the theological aspect. … This Pope has taken hold of Christianity and has turned it into politics. His affirmations are apparently based in Scripture, but in reality are strongly Secularist. Bergoglio is not concerned with the salvation of souls, but only with social welfare and security. … I cannot but observe that a hidden schism is underway in the Catholic world, and that this is pursued by Bergoglio, with obstinacy and determination, and by his allies, even with wickedness.

I … realize that a portion of the clergy, above all and surprisingly the younger ones, remain stupefied and baffled by certain affirmations of the Pope. … The older clergy, the middle-aged ones, are more on the side of Bergoglio: either due to conformism, or to opportunism, or due to conviction (having grown also in that same cultural climate of the Seventies that is at the origin of certain choices). Precisely due to this, I speak of a deep and latent schism. With which the Pope does not seem to be concerned.

https://rorate-caeli.blogspot.com/2017/07/the-ultimate-interview-to-understand.html

Anuncis

Coming soon: Monteverde Blue Black

Feia temps que volia provar aquesta tinta, força temps. N’havia vist imatges a la web (per cert, no us fieu massa de les fotos que vegeu per internet o als vídeos: el color no necessàriament ha de coincidir) i tenia moltes ganes de provar-la. En una de les meves visites a Barcelona per comprar tinta, no la tenien. La vaig comprar per Amazon juntament amb un llibre. He estat esperant que arribés el cap de setmana per netejar la meva Platinum 3776 (plumí F) i carregar-la. Cosa que ja he fet, i ja he escrit les meves primeres línies amb la tinta.

110924

A primer cop d’ull sembla més fosca que, posem per cas, la Sailor Blue Black o la Caran d’Ache Magnetic Blue (que és la tinta que tenia abans en aquesta ploma). Es nota ja quan amb un paper de cuina neteges la ploma després de carregar-la al tinter. A la llibreta on he escrit, hi tinc coses escrites amb la Sailor Blue Black, i ja es nota que la Monteverde és més fosca. En comparar la Caran d’Ache amb la Sailor, notava que la primera tenia una lleu tonalitat lilosa que la segona no té. A la Monteverde no li he vist (almenys encara) cap tonalitat lilosa, però mentre la Sailor és clarament una tinta blau fosc, la Monteverde tira més cap al negre, amb una lleugeríssima tonalitat verd-fosc que em recorda, una mica, en la Pelikan Blue Black (o potser la Parker Blue Black).

Però només són les primeres, primeríssimes impressions. Dilluns me l’enduré a la feina i la faré servir durant una o dues setmanes. Suposo que al cap d’uns dies podré escriure una review més extensa, confirmant (o corregint) aquestes primeres impressions.

Per cert, ahir al netejar la ploma vaig comprovar que la Caran d’Ache Magnetic Blue es neteja facilíssimament, la qual cosa sempre és d’agrair.

Per cert, en aquest enllaç trobareu imatges magnífiques sobre aquesta tinta, no us les podeu perdre.

90%

Es veu que un diari digital de religió ha publicat una entrevista a un tal Pedro Tarquis, protestant evangèlic, metge i “integrante del comité asesor de los actos de los 500 años de la Reforma [sic] protestante en España“; me n’entero de la notícia per un altre digital que en publica una part.

I

L’entrevistador. Amb les seves preguntes demostra que està completament en línia amb l’ecumenisme que es porta ara: “[e]ntiendo que ya no estamos en una fase en la que tengamos que hablar de absorción por parte de Roma o al revés, ni de la desaparición de las distintas denominaciones“. Entès, oi? Bé, ara llegiu els documents del Magisteri fins l’any 1958 (menció especial a Mortalium Animos, de Pius XI). Ah, però és que després va venir el Vaticà II i tal i qual. Sí, sí, ja ho entenc, ja.

Aquest ecumenisme que es porta ara du incorporat la seva dosi d’ingenuïtat: “…reconocer que lo que hizo Lutero fue poner, negro sobre blanco, la miseria de la propia Iglesia, y que habría que aprender de ello“. Que Luter va rebutjar moltíssims punts del dogma i doctrina catòlic, d’això no cal parlar-ne, perquè ja se sap que no és important (com l’ecumenisme entre evangèlics, però no ens avancem), oi?

Més ingenuïtat: “al principio … Lutero no quería una ruptura con Roma, ni siquera que se acabara el papado. … lo que quería era una vuelta y renovación profunda de lo que era la Iglesia“. Potser al principi, al principi del principi, sí. Però ja se sap: es comença negant un punt del dogma, i ja sabem com s’acaba — com Luter.

II

L’entrevistat. Al final l’entrevistador li diu “[n]o te veo muy optimista“, i amb això ja hem dit molta cosa. Però no vulguem córrer. Potser una de les coses més importants que ens ensenya és la diferència que hi ha entre el que és “essencial” i el que és “important”, quan parla de l’ecumenisme que es practica entre protestants evangèlics, entre “posturas y visiones que coinciden en lo esencial, pero que, a veces, difieren en aspectos secundarios que cada cual considera importantes“. M’atreveixo a pensar que això “essencial” és que l’Església Catòlica està equivocada (sembla que sigui l’única cosa que uneix els protestants…); i bé, els aspectes “secundaris” que cadascú considera importants… doncs tota la resta, suposo.

Malgrat això, dóna una visió molt lúcida de com estan les coses: pot ser que ja no hi hagi tensió, que “incluso haya cierta empatía y valoración del otro” (ep, que ja és molt, eh!), “[p]ero después, en lo esencial, no ha cambiado nada“. Exacte.

En contra del que un podria pensar, és l’entrevistador (suposadament catòlic) qui està més a favor d’una hipotètica rehabilitació de Luter per part de Roma (“quién sabe si es otra de las sorpresas qeu nos esperan en este pontificado“, diu l’entrevistador) que no pas l’entrevistat: “si Lutero fuera rehabilitado, el Papa dejaría de existir como tal“. Ha quedat clar? Sí? De debò? A partir d’aquí ens podríem preguntar exactament com i per què, i seria una bona lliçó de teologia. Però ho deixarem per un altre dia.

Seguim amb el papat. Segons l’entrevistat, Luter no pretenia “acabar con el papado“, però sí que “el papado no podía ser como se entendía entonces, ni como se entiende hoy“. I com hauria de ser, segons tan il·lustríssim entrevistat? Doncs “una figura totalmente diferente“. Però això, segons el mateix entrevistat, “sería acabar con los sacramentos, la confesión, en fin, muchos aspectos“. Batlle batlle Joe! Aquesta sí que és bona! Perquè té tota la raó, i entén algo bàsic que molts catòlics no entenen: no es pot tocar una part sense tocar el tot, i (en aquest cas concret), tocar el Papat involucraria inevitablement tocar (per eliminar-ho) els sagraments, etc. Again, seria una magnífica lliçó de teologia explicar per què.

I la traca final: “[y]o diría que el 90% de los evangélicos protestantes en el mundo entero, no solo en España, serían absolutamente contrarios por las grandes diferencias“. Contraris a què? A una “comunión sin absorción” amb Roma. Més clar, l’aigua.

III

La tragèdia és que em temo que potser el 90% dels catòlics no tindrien cap inconvenient en una “comunión, sin absorción“, amb els protestants. Comcençant (em temo) pel papa, per molts cardenals i bisbes, i també molts sacerdots i religiosos.

Dejà-vu

A finals de maig vaig escriure sobre una notícia que em va sorprendre moltíssim. La societat sacerdotal de Sant Pius X (a.k.a. “els lefebvrians”) estaven en converses amb la Santa Seu per a la seva regularització. Tot això amb un papa que està a les seves antípodes, en tots els aspectes. Acabava dient que, si jo fos ells, no firmaria cap acord, més que res perquè no me’n fiaria. Bé, sembla que tot el sainet (perquè al final ha resultat ser un sainet) ja s’ha acabat. Com? Com sempre.

Sorpresa? Cap ni una. I com era d’esperar, les dificultats no han estat canòniques, sinó doctrinals. Tal com ja va passar amb Benet XVI, als lefebvrians se’ls hi ha posat al davant un document, una “declaració doctrinal”, en la que acceptin (a) la professió de fe de 1998, sota Joan Pau II, (b) explícitament el Vaticà II i el magisteri postconciliar, i (c) la validesa i la legitimitat del Novus Ordo Missae (i de la resta de sagraments). Aquestes condicions, segons sembla, han estat aprovades unànimament per la CDF i pel papa.

Semblava, o almenys s’havia volgut fer semblar, que aquest cop la declaració seria més exigent, i per tant més fàcilment acceptable per als lefebvrians, que si el papa els havia ajudat a Argentina, que si pitos i que si flautes. Al final, però, res de res. Se’ls ha ofert el mateix que ja se’ls va oferir al seu moment i que ja van rebutjar.

Un parell de preguntes. Sabia la Santa Seu que tornarien a rebutjar l’acord? En cas que sí, per què l’han tornat a fer? Jo crec que sabien perfectament que la resposta seria la mateixa. Llavors, doncs, per què fer tota la comèdia? Probablement pel que he comentat abans: que s’havia donat la impressió que aquesta vegada no seria com l’anterior, que ja no es demanaria acceptar tot el Vaticà II, etc. Cosa que, al final, no han fet — és a dir, que aquest cop ha estat com l’anterior. Podríem dir, doncs, que des de la Santa Seu han intentat enredar els lefebvrians? No s’ha de descartar.

En el fons, és el que em temia quan vaig escriure l’altre post, que els enredarien. Només que, en aquell moment, em pensava que l’enredada (o la descoberta de l’enredada) vindria després de firmar l’acord, no abans. Podria ser que, al final, a Roma s’haguessin fet enrere a última hora — ho trobo improbable. Llavors, doncs, per què?

Per una banda, podríem dir que al bisbe Fellay (el “jefe” dels lefebvrians) li han fet la feina bruta. No ha estat ell qui ha rebutjat l’acord (tècnicament sí, però no), sinó simplement que li han posat al davant un paper que ja havia dit abans que no firmaria, perquè en el fons, el que li demanen, és que firmi un paper on, ni que sigui implícitament, reconeix que han estat equivocats des del primer moment, que el que van fer (el que va fer l’arquebisbe Lefebvre, bàsicament) estava mal fet, i que és el “Novus Ordo” qui té tota la raó.

A la Santa Seu s’han quedat tan amples — no hi han perdut res (bé, com a molt un podria citar el fet que el papa els donés llicència per confessar, i alguns detallets més, que ja veurem si es mantenen o es retiren). I els lefebvrians? Podríem dir que tampoc no hi han perdut res? És el que jo em pensava, però… llegiu això. Algunes coses no les sabia, d’altres no les recordava. Si fos malpensat, pensaria que tot plegat ha estat una estratègia vaticana per debilitar la societat de Sant Pius X, probablement aprofitant que (tot i que no n’estic segur) el bisbe Fellay tenia bona fe, o estava desitjós d’arribar a la “regularització”. Hi ha hagut incidents i escàndols, com ara aquells degans a qui va destituir, etc.

No sé com se li ha quedat el cos al bisbe Fellay. Cas d’haver anat de bona fe, de desitjar sincerament la regularització, jo estaria tremendament cabrejat. Em sentiria completament enganyat i estafat, una presa de pèl considerable. I, sens dubte, no em quedaria ni una gota de ganes de tornar a negociar durant la resta de la meva vida. Que per cert, sembla que la majoria de sacerdots de la fraternitat estaven en contra d’arribar a un acord, potser ells es temien que passaria el que ha passat, o que tot seria una presa de pèl. Diuen que al Fellay se li acaba el mandat l’any vinent. No sé si el renovaran o no. Però amb aquesta maniobra, la Santa Seu probablement ha dinamitat qualsevol possibilitat d’entesa durant una bona, llarga temporada. Potser m’equivoco.

* * *

Church Militant publica una notícia sobre el tema i hi ha un parell de cites que voldria comentar. La primera és de Benet XVI:

The Church’s teaching authority cannot be frozen in the year 1962 — this must be quite clear to the society. But some of those who put themselves forward as great defenders of the council also need to be reminded that Vatican Council II embraces the entire doctrinal history of the Church. Anyone who wishes to be obedient to the council has to accept the Faith professed over the centuries and cannot sever the roots from which the tree draws its life.

Per on començar? Difícil. Per dir-ho d’alguna manera, les paraules de Benet XVI són un “driblatge” a la qüestió del Vaticà II: si els lefebvrians no accepten el Vaticà II no és perquè, per ells, l’autoritat de l’Església s’hagi congelat a l’any 1962, sinó perquè no accepten com a certa la segona part de la cita: que el Vaticà II realment estigui en línia amb el Magisteri tradicional de l’Església. Per ells (els lefebvrians) el Vaticà II és una ruptura, i no es pot acceptar “the Faith professed over the centuries” i, al mateix temps, el Vaticà II. Qualsevol negociació estarà condemnada al fracàs mentre aquesta qüestió no es tracti de forma seriosa i honesta.

Segona cita, aquest cop d’un sacerdot de la societat:

We have been living in independence from the Pope and the bishops for a very long time, as if that were normal. We pretend to defend the doctrine, but we all run the risk of establishing a chosen doctrine, abandoning certain dogmas, those that bother us, especially those concerning the primacy of Peter. … Rome is no more than a pilgrimage site, and the Church is a Mystical Body with Jesus Christ for a head, the Holy Ghost for a soul and the “Trads” for members. Our priests can quickly become gurus. Everyone could be a pope with his Denzinger in hand, and every father of every family could be the pope of his family. As for authority … recognized in principle but not admitted in fact as far as the pope is concerned, it risks no longer being recognized at any degree whatsoever. … [Even] families will fall apart. Why obey a father who does not obey the pope, the bishop, the priest?

Un altre cop, això és driblar la qüestió — per cert, aquest sacerdot, si realment pensa això, el que hauria de fer és deixar la societat i anar-se’n amb, per exemple, la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere. Segons ell, “we all run the risk of … abandoning certain dogmas, those that bother us, especially those concerning the primacy of Peter“. Lo que deia: aquest sacerdot hauria de deixar la societat. Apart del primat de Pere, hi ha algun altre dogma que corrin el risc d’abandonar? Aviam si ara resultarà que el Vaticà II és magnífic! (per cert, quins nous dogmes, if any, va proclamar el Vaticà II?) I pel que fa a abandonar el primat de Pere, justament és el que els sedevacantistes els hi retreuen: que molt dir que admeten que Francesc és el papa, però després actuen com si no ho fos. Tres quarts del mateix es pot dir de la resta de la cita.

Caran d’Ache Magnetic Blue

Dissabte vaig anar de compres amb una llista de tintes a buscar. Òbviament, no és que m’hagi quedat sense tinta. Però, per definició, un aficionat a les plomes mai té suficient tinta. Així doncs, amb una pre-selecció prèviament feta, em vaig llançar a la caça, i una de les (dues) víctimes va ser Caran d’Ache Magnetic Blue. És una tinta que havia vist per internet i que semblava tenir propietats molt interessants. Per una banda, un color molt semblant al de la Sailor Blue Black (ara aquí algú dirà: i per què vols un altre color igual? Doncs perquè aquest color m’encanta), i per altra banda estava interessat en saber quines subtils diferències tenia. El tinter és el que podeu veure a la imatge.

60105

No, no és una ampolla de colònia.

Val a dir que són tinters cars. A la botiga on el vaig comprar em va costar 35 €. Per internet potser el trobareu més barat (sense incloure les despeses d’enviament, of course). Està justificat el preu? Depèn. Si només t’interessa la tinta, clarament no — pots trobar d’altres tinters de color molt similar a (molt) millor preu. Si només et convencen les propietats exactes d’aquesta tinta (color, saturació, shading, etc), doncs llavors quin remei. També pagues, of course, el “peazo” tinter que heu vist.

No fa ni 24 hores que estic usant la tinta, i potser és massa prematur per fer-ne una review. Us explicaré, per tant, les primeres impressions. L’he carregat a la meva Platinum 3776, plumí F, i l’he usat en paper Rhodia de 80 grams, i a l’agenda Leuchturm, i també a la llibreta Oxford que tinc (paper de 90 grams).

Kaweco_SPECIAL_Dip-pen_1280x1280

El primer que vaig fer va ser treure el meu “dip pen” i sucar-lo al tinter. A primer cop d’ull em va semblar com si no hagués passat res, com si el plumí ni se n’hagués enterat. Només va ser un efecte òptic, i vaig escriure alguns gargots a la llibreta. Conclusió (provisional): no és una tinta “wet”, no és una tinta saturada. Especialment al comparar-ho amb el que va passar amb l’altra “víctima” de la jornada, una tinta Pilot Iroshizuku. Però no ens desviem.

Vaig carregar la tinta a l’estilogràfica Platimum citada, i vaig fer alguna marca a l’agenda, al costat d’on havia escrit amb la Sailor Blue Black. A simple vista ja es percep la subtil diferència en el color. Estrictament, la comparació és injusta, ja que hauria d’haver usat la mateixa ploma (Sailor Extra-Fine). Però també he usat la tinta Sailor a la Platinum 3776.

Quina diferència hi ha entre les dues tintes, la Caran d’Ache Magnetic Blue i la Sailor Blue Black? Bé, la segona és clarament més saturada (i més “wet”) que la primera. De fet, tenia por que avui, a l’arribar de la feina, hauria de canviar de tinta (com em va passar amb la Waterman), però no ha calgut. Pel que fa al color, la Caran d’Ache té una certa “retirada” a una royal blue (és a dir, una tènue tonalitat lilosa), com si més que un blue-black (que acostumen a ser tintes una mica grisoses) fos una royal blue black. Diria, també, que la Caran d’Ache exhibeix una mica més de shading.

Pel que fa a “comportament”, crec que les dues són igual de bones — però encara no puc parlar, ja que no he netejat cap estilogràfica amb aquesta tinta.

En resum, que estic content amb la tinta, tot i que el preu és força elevat. Per això no me la plantejo com un substitut de la Sailor Blue Black, a part que el color i propietats d’aquesta segona m’agraden més.

Francis

One more thing—Francis has suggested in the past that he does not want to have a very long pontificate and that he is open to resigning after he has made his mark on the Church. I predict that he does not resign. Francis is an autocrat. He is in love with power and adulation. He has completed the task begun long ago by John Paul II of turning the papacy into a cult of personality with himself as the Leader. Given his personality and mode of leadership, there’s just no way he will ever step down. No way. He’s going to cling to the power he has amassed until death rips it from his fingers.

https://unamsanctamcatholicam.blogspot.com.es/2017/07/muller-and-ladaria.html

En defensa dels cartutxos i convertidors

Quan una estilogràfica val més de X diners, s’espera que el plumí sigui d’or. Igualment (tot i que probablement per motius diferents), s’espera que la ploma s’alimenti de tinta no amb cartutxos o convertidors, sinó amb mètodes més “sofisticats” com ara piston fillers i un llarg etcètera. Per què? Probablement perquè es considera que els cartutxos i els convertidors són massa senzills, massa poc elegants, per a una ploma que ha costat un tou de diners. I també perquè, diuen, permet guardar massa poca quantitat de tinta.

I dissent.

Els cartutxos i els convertidors tenen una qualitat que els fa “deplorables”: són pràctics. “Massa” pràctics. I per què hauria de ser dolent, això? Doncs perquè un dels arguments en contra de les estilogràfiques és que no són pràctiques, i els bolígrafs sí que ho són. I clar, ajuntar a un instrument considerat “no pràctic” un element que sí és pràctic (el cartutxo de tinta o el convertidor) ve a ser com… com que no quadra.

El primer problema d’aquest argument és que dóna per fet que les estilogràfiques no són pràctiques. Hi ha part de raó: són molt més fràgils i delicades que un bolígraf. Ara bé, escriure amb bolígraf no dóna cap plaer, escriure amb estilogràfica sí. A més que una estilogràfica dóna una infinitat de possibilitats que un bolígraf no pot ni somiar, tant per varietat de plomins com de tintes (de tots colors i propietats). El teu bolígraf el tenen milions de persones. La teva estilogràfica… most probably not.

Un segon argument seria que un convertidor o cartutx guarda molt poca quantitat de tinta (generalment al voltant d’un mil·lilitre). Pel que fa a un convertidor, això és cert, especialment si el comparem amb d’altres sistemes de càrrega de tinta. Pel que fa als cartutxos, això és parcialment cert, perquè els cartutxos es poden guardar còmodament a la motxilla, a l’estoig o a la butxaca i fer el “cambiazo” quan s’hagi acabat el que hi ha posat a la ploma. La resta de sistemes, en canvi, requereixen d’un tinter a mà quan cal posar més tinta. No és còmode, ni segur, anar pel món amb un tinter a la motxilla (ja no dic l’estoig o la butxaca perquè probablement no hi càpiga).

I encara hi ha un tercer factor en joc: quan toca netejar l’estilogràfica. Una estilogràfica de cartutx/convertidor es neteja amb una facilitat tremenda (assumint que hem posat tinta d’estilogràfica i que no l’hem deixada assecar durant, posem per cas, un any sencer). Es treu el cartutx/convertidor, se separa el plomí i se’l neteja per separat. El cartutx, un cop buit, se’n pot anar a la brossa. I el convertidor es pot netejar fàcilment amb una xeringa. Ara poseu-vos a netejar un piston filler o segons quins altres mecanismes: a pain in the ass.

Sí, el cartutx i el convertidor són “pràctics”. Sí, potser no són tan elegants. Però quan arribi el dia de netejar l’estilogràfica — simplement perquè voleu canviar el color de la tinta, per exemple, o posar-ne una d’una altra marca —, doncs llavors potser us ho replantejareu.

Provar estilogràfiques

Sóc aficionat a mirar vídeos per internet de gent que fa reviews d’estilogràfiques. Hi ha de tot. Gent que s’ho curra molt, i d’altres que no tant. Tots ho van (fins on jo sé) voluntàriament, per tant no hi ha res que se’ls pugui exigir.

That being said, i a partir del common knowledge sobre tintes i estilogràfiques (i la seva relació amb el paper), al fer una review sobre estilogràfiques caldria tenir en compte els següents punts.

El paper és fonamental. La majoria de reviewers que “conec” utilitzen paper Rhodia, una mena d’estàndard del sector. És un paper fountain pen friendly, que tendeic a exhibir les millors qualitats de les plomes, però no és l’únic. Algun d’ells a vegades usa paper Clairefontaine, igualment bo (de fet, el fabricant és el mateix que Rhodia). D’altres no diuen quin paper utilitzen, però pel que enseneyen sembla paper igualment bo.

Cenyir-se únicament a un paper no és mala idea, però penso que es podria millorar. Com a curiositat personal, jo tinc llibretes de la casa Oxford, paper de 90 grams. I m’he trobat amb plomes que rendeixen millor en aquest paper que no en Rhodia (tot i que segurament hi haurà plomes que funcionaran bé en paper Rhodia i no en les meves llibretes Oxford).

De fet, les reviews de tintes sí s’acostumen a fer amb varietat de paper. El mateix es podria fer amb les plomes, sobretot per aquelles persones que no estiguin disposades a (o no puguin) invertir en bon paper, almenys que puguin veure com funciona una ploma en paper “normal”.

La tinta. Si quan es fan reviews de tintes es proven diverses plomes (bàsicament perquè hi ha una gran varietat de mides de plumins), crec que quan es fa una review d’una estilogràfica també s’haurien de provar diverses tintes. Ep, i no parlo ara de, per exemple, provar Pelikan Black, Royal Blue i Blue Black. Parlo de provar, per exemple, Pelikan, Sailor, alguna Pilot Iroshizuku, Aurora, Waterman, etc, tintes amb propietats diferents. Perquè creieu-me que una mateixa estilogràfica, amb el mateix paper, pot variar molt d’una tinta a una altra (com em vaig trobar jo mateix amb la Platinum 3776 amb la Pelikan Blue Black).

S’acostuma a dir d’una ploma que si és wet o dry, smooth o feedbacky, etc, però la tinta té una gran influència en aquest sentit. A sobre, en plomes “toves”, flexibles o semi-flexibles, la tinta és fonamental per evitar un efecte anomenat rail-roading.

No es tracta de simples capritxos, o de simplement satisfer la curiositat del lector. Es tracta de donar informació perquè qui usa una ploma sàpiga en quines condicions rendirà millor, i com rendirà en el paper i tinta que pretén utilitzar.

Sailor Blue Black Permanent Ink

I

La majoria de tintes d’estilogràfica, per defecte, no són permaments, en el sentit que aplicar aigua (o alcohol, o lleixiu, o amoníac) a sobre d’un text aconseguirà esborrar-lo. La definició no és del tot binària, ja que hi ha tintes que, tot i no ser permanents, sí són bastant resistents a l’acció de l’aigua.

Hi ha una altra sèrie de tintes, anomenades permanents, que no s’esborren quan s’aplica aigua (a vegades fins i tot alcohol, lleixiu o amoníac). No totes les tintes permanents són igual de permanents, o bé només ho són respecte l’aigua.

Fins on jo sé, hi ha tres maneres de fer que una tinta sigui permanent. La “tecnologia” més antiga són les tintes ferrogàliques, que originalment no eren apropiades per a funcionar en estilogràfiques (per no estar basades en aigua i per ser altament corrosives als materials de les plomes). Actualment hi ha tintes ferrogàliques perfectament aptes per les plomes; això sí, requereixen més manteniment (rentar-les més sovint).

Una altra tecnologia són les tintes pigmentades. Consisteix en tenir petites partícules sòlides en suspensió (recordeu que les tintes d’estilogràfica són líquides, basades en aigua, ja que les plomes funcionen pel principi d’acció capil·lar). Aquestes partícules s’adhereixen a la superfície del paper i fan que la tinta sigui permanent. Evidentment, tals partícules han de ser molt petites per no obturar l’estilogràfica. Tot i així, com en el cas de les tintes ferrogàliques, requereixen més manteniment.

Finalment, Noodler’s (un fabricant dels Estats Units) té tintes permanents que, si no m’equivoco, no són ni pigmentades ni ferrogàliques, sinó que utilitza colorants que reaccionen químicament amb la cel·lulosa del paper i això fa que siguin permanents.

II

Sailor té tintes no permanents i també tintes permanents, que (si no m’erro) totes elles són pigmentades. Durant les dues últimes setmanes (aprox) he estat usant, a casa i a la feina, la següent tinta pigmentada de Sailor:

16505

16502

L’he provat en una única ploma, també una Sailor 1911, plomí d’or de 21 K. La capsa del tinter té una forma idèntica al de la resta, però està completament cobert del suposat color de la tinta, a diferència de ser majoritàriament blanc. El tinter és idèntic, només canvia l’etiqueta, també en els colors. El preu sí que canvia, és aproximadament el doble. Pel que he vist, la majoria de tintes pigmentades són bastant més cares.

El color ha estat la gran decepció. Ni de conya es tracta d’un “blue black”. És, simplement, un blau “normal i corrent”, semblant a d’altres blaus de la mateixa casa i d’altres.

És una tinta permanent? Doncs diria que sí, perquè no m’he dedicat a escampar aigua per sobre del paper. De fet, el meu interès no era tant en comprovar si la tinta era realment permanent o no, sinó en comprovar si era “segura” (és a dir, si la ploma s’embussava), el color, i d’altres aspectes.

La tinta és segura? Bàsicament, sí. Rentar la ploma ha estat una mica més difícil, i al plomí s’hi veien unes “incrustacions” de tinta a vora la punta. El que sí he notat és que s’asseca amb més facilitat. Vull dir que, al cap d’uns segons de deixar el plomí a l’aire, quan tornes a escriure té una mica de “hard start”. Això es pot deure al fet que la tinta no és completament líquida, sinó que conté partícules sòlides en suspensió.

Conclusió: segurament no tornaré a usar aquesta tinta. Principalment i en primer lloc, perquè el color no m’agrada. En segon lloc, perquè netejar-la costa més. I, també, perquè no tinc cap necessitat d’usar tinta permanent a casa o a la feina (de manera habitual, almenys).

Tinc d’altres tintes permanents, també de Sailor (la negra i la Storia blau), i també d’altres cases (de Platinum i de Montblanc, i no sé si algua altra), pigmentades, i alguna de ferrogàlica. Seguiré provant.

Pelikan Blue-Black, Platinum 3776

Cada divendres m’enduc a casa les estilogràfiques per netejar-les i, a vegades, canviar la tinta. Sempre en tinc tres: una amb tinta vermella, una amb tinta negra i una altra amb tinta blava. Aquest últim cop vaig deixar la mateixa tinta vermella (Diamine Ancient Copper) i negra (Sailor Black), però vaig decidir canviar la blava. Tenia Pelikan Edelstein Tanzanite, i vaig decidir posar Pelikan Blue-Black. Avui mateix m’he tornat a endur la ploma per canviar — again — la tinta. Why?

IMG_7252

A veure, com ja saben els que entenen una mica en la matèria, cada tinta funciona de manera diferent amb cada ploma. Per tant, pot ser que vosaltres utilitzeu aquesta tinta i em digueu que us va de meravella. I en part és cert: la mateixa ploma, amb aquesta tinta, escriu de meravella al paper de la meva agenda Leuchturm. Però clar, el paper d’aquesta agenda, tot i ser millor que el de les Moleskine, tampoc és que sigui per tirar coets. Quan escric a la meva llibreta Rhodia, els resultats són molt diferents. La tinta és molt més “dry”, és a dir, com si fos “seca”. Cosa que no passa, per cert, amb la Tanzanite, tot i ser del mateix fabricant. Potser amb una altra estilogràfica el resultat seria diferent — segurament amb la ploma Edison que tinc, per posar un exemple. Potser és que les plomes japoneses, al tenir el punt més fi, necessiten tinta més “wet”. Pot ser. I és una llàstima, perquè m’encanta el color d’aquesta tinta.

blue-black5

Que quina tinta hi posaré avui? Segurament Montblanc Midnight Blue. M’exposo a haver de tornar-me-la a endur demà, però no vull passar sense fer la prova. Si “fallés”, llavors hi posaria Sailor Blue-Black.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur