Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Estilogràfiques

Coming soon: Monteverde Blue Black

Feia temps que volia provar aquesta tinta, força temps. N’havia vist imatges a la web (per cert, no us fieu massa de les fotos que vegeu per internet o als vídeos: el color no necessàriament ha de coincidir) i tenia moltes ganes de provar-la. En una de les meves visites a Barcelona per comprar tinta, no la tenien. La vaig comprar per Amazon juntament amb un llibre. He estat esperant que arribés el cap de setmana per netejar la meva Platinum 3776 (plumí F) i carregar-la. Cosa que ja he fet, i ja he escrit les meves primeres línies amb la tinta.

110924

A primer cop d’ull sembla més fosca que, posem per cas, la Sailor Blue Black o la Caran d’Ache Magnetic Blue (que és la tinta que tenia abans en aquesta ploma). Es nota ja quan amb un paper de cuina neteges la ploma després de carregar-la al tinter. A la llibreta on he escrit, hi tinc coses escrites amb la Sailor Blue Black, i ja es nota que la Monteverde és més fosca. En comparar la Caran d’Ache amb la Sailor, notava que la primera tenia una lleu tonalitat lilosa que la segona no té. A la Monteverde no li he vist (almenys encara) cap tonalitat lilosa, però mentre la Sailor és clarament una tinta blau fosc, la Monteverde tira més cap al negre, amb una lleugeríssima tonalitat verd-fosc que em recorda, una mica, en la Pelikan Blue Black (o potser la Parker Blue Black).

Però només són les primeres, primeríssimes impressions. Dilluns me l’enduré a la feina i la faré servir durant una o dues setmanes. Suposo que al cap d’uns dies podré escriure una review més extensa, confirmant (o corregint) aquestes primeres impressions.

Per cert, ahir al netejar la ploma vaig comprovar que la Caran d’Ache Magnetic Blue es neteja facilíssimament, la qual cosa sempre és d’agrair.

Per cert, en aquest enllaç trobareu imatges magnífiques sobre aquesta tinta, no us les podeu perdre.

Caran d’Ache Magnetic Blue

Dissabte vaig anar de compres amb una llista de tintes a buscar. Òbviament, no és que m’hagi quedat sense tinta. Però, per definició, un aficionat a les plomes mai té suficient tinta. Així doncs, amb una pre-selecció prèviament feta, em vaig llançar a la caça, i una de les (dues) víctimes va ser Caran d’Ache Magnetic Blue. És una tinta que havia vist per internet i que semblava tenir propietats molt interessants. Per una banda, un color molt semblant al de la Sailor Blue Black (ara aquí algú dirà: i per què vols un altre color igual? Doncs perquè aquest color m’encanta), i per altra banda estava interessat en saber quines subtils diferències tenia. El tinter és el que podeu veure a la imatge.

60105

No, no és una ampolla de colònia.

Val a dir que són tinters cars. A la botiga on el vaig comprar em va costar 35 €. Per internet potser el trobareu més barat (sense incloure les despeses d’enviament, of course). Està justificat el preu? Depèn. Si només t’interessa la tinta, clarament no — pots trobar d’altres tinters de color molt similar a (molt) millor preu. Si només et convencen les propietats exactes d’aquesta tinta (color, saturació, shading, etc), doncs llavors quin remei. També pagues, of course, el “peazo” tinter que heu vist.

No fa ni 24 hores que estic usant la tinta, i potser és massa prematur per fer-ne una review. Us explicaré, per tant, les primeres impressions. L’he carregat a la meva Platinum 3776, plumí F, i l’he usat en paper Rhodia de 80 grams, i a l’agenda Leuchturm, i també a la llibreta Oxford que tinc (paper de 90 grams).

Kaweco_SPECIAL_Dip-pen_1280x1280

El primer que vaig fer va ser treure el meu “dip pen” i sucar-lo al tinter. A primer cop d’ull em va semblar com si no hagués passat res, com si el plumí ni se n’hagués enterat. Només va ser un efecte òptic, i vaig escriure alguns gargots a la llibreta. Conclusió (provisional): no és una tinta “wet”, no és una tinta saturada. Especialment al comparar-ho amb el que va passar amb l’altra “víctima” de la jornada, una tinta Pilot Iroshizuku. Però no ens desviem.

Vaig carregar la tinta a l’estilogràfica Platimum citada, i vaig fer alguna marca a l’agenda, al costat d’on havia escrit amb la Sailor Blue Black. A simple vista ja es percep la subtil diferència en el color. Estrictament, la comparació és injusta, ja que hauria d’haver usat la mateixa ploma (Sailor Extra-Fine). Però també he usat la tinta Sailor a la Platinum 3776.

Quina diferència hi ha entre les dues tintes, la Caran d’Ache Magnetic Blue i la Sailor Blue Black? Bé, la segona és clarament més saturada (i més “wet”) que la primera. De fet, tenia por que avui, a l’arribar de la feina, hauria de canviar de tinta (com em va passar amb la Waterman), però no ha calgut. Pel que fa al color, la Caran d’Ache té una certa “retirada” a una royal blue (és a dir, una tènue tonalitat lilosa), com si més que un blue-black (que acostumen a ser tintes una mica grisoses) fos una royal blue black. Diria, també, que la Caran d’Ache exhibeix una mica més de shading.

Pel que fa a “comportament”, crec que les dues són igual de bones — però encara no puc parlar, ja que no he netejat cap estilogràfica amb aquesta tinta.

En resum, que estic content amb la tinta, tot i que el preu és força elevat. Per això no me la plantejo com un substitut de la Sailor Blue Black, a part que el color i propietats d’aquesta segona m’agraden més.

En defensa dels cartutxos i convertidors

Quan una estilogràfica val més de X diners, s’espera que el plumí sigui d’or. Igualment (tot i que probablement per motius diferents), s’espera que la ploma s’alimenti de tinta no amb cartutxos o convertidors, sinó amb mètodes més “sofisticats” com ara piston fillers i un llarg etcètera. Per què? Probablement perquè es considera que els cartutxos i els convertidors són massa senzills, massa poc elegants, per a una ploma que ha costat un tou de diners. I també perquè, diuen, permet guardar massa poca quantitat de tinta.

I dissent.

Els cartutxos i els convertidors tenen una qualitat que els fa “deplorables”: són pràctics. “Massa” pràctics. I per què hauria de ser dolent, això? Doncs perquè un dels arguments en contra de les estilogràfiques és que no són pràctiques, i els bolígrafs sí que ho són. I clar, ajuntar a un instrument considerat “no pràctic” un element que sí és pràctic (el cartutxo de tinta o el convertidor) ve a ser com… com que no quadra.

El primer problema d’aquest argument és que dóna per fet que les estilogràfiques no són pràctiques. Hi ha part de raó: són molt més fràgils i delicades que un bolígraf. Ara bé, escriure amb bolígraf no dóna cap plaer, escriure amb estilogràfica sí. A més que una estilogràfica dóna una infinitat de possibilitats que un bolígraf no pot ni somiar, tant per varietat de plomins com de tintes (de tots colors i propietats). El teu bolígraf el tenen milions de persones. La teva estilogràfica… most probably not.

Un segon argument seria que un convertidor o cartutx guarda molt poca quantitat de tinta (generalment al voltant d’un mil·lilitre). Pel que fa a un convertidor, això és cert, especialment si el comparem amb d’altres sistemes de càrrega de tinta. Pel que fa als cartutxos, això és parcialment cert, perquè els cartutxos es poden guardar còmodament a la motxilla, a l’estoig o a la butxaca i fer el “cambiazo” quan s’hagi acabat el que hi ha posat a la ploma. La resta de sistemes, en canvi, requereixen d’un tinter a mà quan cal posar més tinta. No és còmode, ni segur, anar pel món amb un tinter a la motxilla (ja no dic l’estoig o la butxaca perquè probablement no hi càpiga).

I encara hi ha un tercer factor en joc: quan toca netejar l’estilogràfica. Una estilogràfica de cartutx/convertidor es neteja amb una facilitat tremenda (assumint que hem posat tinta d’estilogràfica i que no l’hem deixada assecar durant, posem per cas, un any sencer). Es treu el cartutx/convertidor, se separa el plomí i se’l neteja per separat. El cartutx, un cop buit, se’n pot anar a la brossa. I el convertidor es pot netejar fàcilment amb una xeringa. Ara poseu-vos a netejar un piston filler o segons quins altres mecanismes: a pain in the ass.

Sí, el cartutx i el convertidor són “pràctics”. Sí, potser no són tan elegants. Però quan arribi el dia de netejar l’estilogràfica — simplement perquè voleu canviar el color de la tinta, per exemple, o posar-ne una d’una altra marca —, doncs llavors potser us ho replantejareu.

Provar estilogràfiques

Sóc aficionat a mirar vídeos per internet de gent que fa reviews d’estilogràfiques. Hi ha de tot. Gent que s’ho curra molt, i d’altres que no tant. Tots ho van (fins on jo sé) voluntàriament, per tant no hi ha res que se’ls pugui exigir.

That being said, i a partir del common knowledge sobre tintes i estilogràfiques (i la seva relació amb el paper), al fer una review sobre estilogràfiques caldria tenir en compte els següents punts.

El paper és fonamental. La majoria de reviewers que “conec” utilitzen paper Rhodia, una mena d’estàndard del sector. És un paper fountain pen friendly, que tendeic a exhibir les millors qualitats de les plomes, però no és l’únic. Algun d’ells a vegades usa paper Clairefontaine, igualment bo (de fet, el fabricant és el mateix que Rhodia). D’altres no diuen quin paper utilitzen, però pel que enseneyen sembla paper igualment bo.

Cenyir-se únicament a un paper no és mala idea, però penso que es podria millorar. Com a curiositat personal, jo tinc llibretes de la casa Oxford, paper de 90 grams. I m’he trobat amb plomes que rendeixen millor en aquest paper que no en Rhodia (tot i que segurament hi haurà plomes que funcionaran bé en paper Rhodia i no en les meves llibretes Oxford).

De fet, les reviews de tintes sí s’acostumen a fer amb varietat de paper. El mateix es podria fer amb les plomes, sobretot per aquelles persones que no estiguin disposades a (o no puguin) invertir en bon paper, almenys que puguin veure com funciona una ploma en paper “normal”.

La tinta. Si quan es fan reviews de tintes es proven diverses plomes (bàsicament perquè hi ha una gran varietat de mides de plumins), crec que quan es fa una review d’una estilogràfica també s’haurien de provar diverses tintes. Ep, i no parlo ara de, per exemple, provar Pelikan Black, Royal Blue i Blue Black. Parlo de provar, per exemple, Pelikan, Sailor, alguna Pilot Iroshizuku, Aurora, Waterman, etc, tintes amb propietats diferents. Perquè creieu-me que una mateixa estilogràfica, amb el mateix paper, pot variar molt d’una tinta a una altra (com em vaig trobar jo mateix amb la Platinum 3776 amb la Pelikan Blue Black).

S’acostuma a dir d’una ploma que si és wet o dry, smooth o feedbacky, etc, però la tinta té una gran influència en aquest sentit. A sobre, en plomes “toves”, flexibles o semi-flexibles, la tinta és fonamental per evitar un efecte anomenat rail-roading.

No es tracta de simples capritxos, o de simplement satisfer la curiositat del lector. Es tracta de donar informació perquè qui usa una ploma sàpiga en quines condicions rendirà millor, i com rendirà en el paper i tinta que pretén utilitzar.

Sailor Blue Black Permanent Ink

I

La majoria de tintes d’estilogràfica, per defecte, no són permaments, en el sentit que aplicar aigua (o alcohol, o lleixiu, o amoníac) a sobre d’un text aconseguirà esborrar-lo. La definició no és del tot binària, ja que hi ha tintes que, tot i no ser permanents, sí són bastant resistents a l’acció de l’aigua.

Hi ha una altra sèrie de tintes, anomenades permanents, que no s’esborren quan s’aplica aigua (a vegades fins i tot alcohol, lleixiu o amoníac). No totes les tintes permanents són igual de permanents, o bé només ho són respecte l’aigua.

Fins on jo sé, hi ha tres maneres de fer que una tinta sigui permanent. La “tecnologia” més antiga són les tintes ferrogàliques, que originalment no eren apropiades per a funcionar en estilogràfiques (per no estar basades en aigua i per ser altament corrosives als materials de les plomes). Actualment hi ha tintes ferrogàliques perfectament aptes per les plomes; això sí, requereixen més manteniment (rentar-les més sovint).

Una altra tecnologia són les tintes pigmentades. Consisteix en tenir petites partícules sòlides en suspensió (recordeu que les tintes d’estilogràfica són líquides, basades en aigua, ja que les plomes funcionen pel principi d’acció capil·lar). Aquestes partícules s’adhereixen a la superfície del paper i fan que la tinta sigui permanent. Evidentment, tals partícules han de ser molt petites per no obturar l’estilogràfica. Tot i així, com en el cas de les tintes ferrogàliques, requereixen més manteniment.

Finalment, Noodler’s (un fabricant dels Estats Units) té tintes permanents que, si no m’equivoco, no són ni pigmentades ni ferrogàliques, sinó que utilitza colorants que reaccionen químicament amb la cel·lulosa del paper i això fa que siguin permanents.

II

Sailor té tintes no permanents i també tintes permanents, que (si no m’erro) totes elles són pigmentades. Durant les dues últimes setmanes (aprox) he estat usant, a casa i a la feina, la següent tinta pigmentada de Sailor:

16505

16502

L’he provat en una única ploma, també una Sailor 1911, plomí d’or de 21 K. La capsa del tinter té una forma idèntica al de la resta, però està completament cobert del suposat color de la tinta, a diferència de ser majoritàriament blanc. El tinter és idèntic, només canvia l’etiqueta, també en els colors. El preu sí que canvia, és aproximadament el doble. Pel que he vist, la majoria de tintes pigmentades són bastant més cares.

El color ha estat la gran decepció. Ni de conya es tracta d’un “blue black”. És, simplement, un blau “normal i corrent”, semblant a d’altres blaus de la mateixa casa i d’altres.

És una tinta permanent? Doncs diria que sí, perquè no m’he dedicat a escampar aigua per sobre del paper. De fet, el meu interès no era tant en comprovar si la tinta era realment permanent o no, sinó en comprovar si era “segura” (és a dir, si la ploma s’embussava), el color, i d’altres aspectes.

La tinta és segura? Bàsicament, sí. Rentar la ploma ha estat una mica més difícil, i al plomí s’hi veien unes “incrustacions” de tinta a vora la punta. El que sí he notat és que s’asseca amb més facilitat. Vull dir que, al cap d’uns segons de deixar el plomí a l’aire, quan tornes a escriure té una mica de “hard start”. Això es pot deure al fet que la tinta no és completament líquida, sinó que conté partícules sòlides en suspensió.

Conclusió: segurament no tornaré a usar aquesta tinta. Principalment i en primer lloc, perquè el color no m’agrada. En segon lloc, perquè netejar-la costa més. I, també, perquè no tinc cap necessitat d’usar tinta permanent a casa o a la feina (de manera habitual, almenys).

Tinc d’altres tintes permanents, també de Sailor (la negra i la Storia blau), i també d’altres cases (de Platinum i de Montblanc, i no sé si algua altra), pigmentades, i alguna de ferrogàlica. Seguiré provant.

Pelikan Blue-Black, Platinum 3776

Cada divendres m’enduc a casa les estilogràfiques per netejar-les i, a vegades, canviar la tinta. Sempre en tinc tres: una amb tinta vermella, una amb tinta negra i una altra amb tinta blava. Aquest últim cop vaig deixar la mateixa tinta vermella (Diamine Ancient Copper) i negra (Sailor Black), però vaig decidir canviar la blava. Tenia Pelikan Edelstein Tanzanite, i vaig decidir posar Pelikan Blue-Black. Avui mateix m’he tornat a endur la ploma per canviar — again — la tinta. Why?

IMG_7252

A veure, com ja saben els que entenen una mica en la matèria, cada tinta funciona de manera diferent amb cada ploma. Per tant, pot ser que vosaltres utilitzeu aquesta tinta i em digueu que us va de meravella. I en part és cert: la mateixa ploma, amb aquesta tinta, escriu de meravella al paper de la meva agenda Leuchturm. Però clar, el paper d’aquesta agenda, tot i ser millor que el de les Moleskine, tampoc és que sigui per tirar coets. Quan escric a la meva llibreta Rhodia, els resultats són molt diferents. La tinta és molt més “dry”, és a dir, com si fos “seca”. Cosa que no passa, per cert, amb la Tanzanite, tot i ser del mateix fabricant. Potser amb una altra estilogràfica el resultat seria diferent — segurament amb la ploma Edison que tinc, per posar un exemple. Potser és que les plomes japoneses, al tenir el punt més fi, necessiten tinta més “wet”. Pot ser. I és una llàstima, perquè m’encanta el color d’aquesta tinta.

blue-black5

Que quina tinta hi posaré avui? Segurament Montblanc Midnight Blue. M’exposo a haver de tornar-me-la a endur demà, però no vull passar sense fer la prova. Si “fallés”, llavors hi posaria Sailor Blue-Black.

Montblanc Midnight Blue vs Sailor Blue-Black

El món de les tintes d’estilogràfica és apassionant, i és, per ell mateix, un motiu més per aficionar-se a les estilogràfiques.

Que la gama de colors de tintes d’estilogràfica és immensa és un fet indiscutible. Però no reflecteix tota la veritat, ja que el color només és una de les propietats d’una tinta. N’hi ha d’altres. I és una cosa que he pogut comprovar (again) amb les dues tintes que avui comparo.

Pel que fa al color, jo les trobo idèntiques. No en sé veure la diferència, almenys amb l’estilogràfica que utilitzo (una Sailor) i el paper (Rhodia de 80 grams i Pioneer de 90 grams).

Ara bé, són dues tintes idèntiques? No, perquè encara que el color sigui el mateix (almenys aparentment), jo hi trobo propietats diferents entre les dues. Amb això no vull dir que una sigui millor que una altra. I probablement, per ser just, hauria de comparar les dues tintes en una estilogràfica Montblanc. Però mentre arriba el dia que em gasti els calerons (molts) que costen… ens haurem de conformar.

Comencem pel preu: el tinter Montblanc es pot trobar per 14.80 i té una capacitat de 60 ml (surt a 0,2467 € el ml); el tinter Sailor es pot trobar per 14.52 € i té una capacitat de 50 ml (la qual cosa surt a 0,29 € el ml). Aquests són preus d’una botiga web; a d’altres llocs els preus poden variar. Per exemple, a Barcelona, a la Casa de la Estilográfica, el tinter Montblanc sortia a 18 € l’últim cop que ho vaig buscar (ara mateix sembla que no en tenen… no em quadra; anyway, això surt a 30 cèntims el ml), mentre que el tinter Sailor el tenen a 17 € (és a dir, 34 cèntims el ml). No recordo els preus de Viena (una botiga que hi ha quasi al davant). És car? Aviam, hi ha marques més barates (Waterman, Pelikan, Parker, diria). També de més cares (Pilot Iroshizuku, sobretot, i també Caran d’Ache, diria).

Tinters. El tinter Montblanc és simplement stunning. T’arriba en una capsa de dimensions considerables, que s’obre molt elegantment. A l’interior, part del tinter va cobert per una espècie de coixinet (no sabria dir de quin material). Al retirar el coixinet, es veu un tinter soberbi, a l’alçada d’una marca com Montblanc. És molt pràctic, la boca del tinter és suficientment ampla com per poder carregar la ploma amb facilitat. Tant per bellesa com per comfort, és un tinter que està a l’alçada.

montblanc_midnight_blue.png

El tinter Sailor, en canvi, és més modest. La capseta en què ve no és, ni de lluny, tan impressionant com la Montblanc. I el que és l’ampolla, tot i que té una boca ben gran, és més aviat ampla i baixa. Quan quedi poca tinta, serà difícil carregar la ploma. A més d’això, ve amb una espècie de plàstic que, se suposa, ha d’ajudar justament en casos de poca tinta. Però a menys que el plomí sigui realment petit, de poc servirà. Jo sempre el trec (amb prudència, perquè va banyat de dinta i pot provocar un desastre a la taula, etc) quan obro un tinter per primer cop.

sailor+blue+black+bottle

Comparant, jo em quedaria, sens dubte, amb el tinter Montblanc. Més pràctic i més bonic.

La tinta en si. Que és el que acabarà al paper quan escrivim. Pel que fa al color, jo sóc incapaç de trobar-hi diferència. Una particularitat de les tintes Sailor és que fan una olor molt característica, i bastant forta. A mi m’agrada. Pel que he llegit i sentit per internet, aquesta olor la provoquen els biocides que es posen a la tinta (penseu que les tintes d’estilogràfica són bàsicament aigua, i hi podrien créixer “bitxos” si no es prenguessin precaucions). A la tinta Montblanc, en canvi, sóc incapaç de notar-hi cap olor. Evidentment, això no té cap mena d’importància.

Les dues tintes es “comporten” molt bé. No travessen el paper (el que jo he provat, evidentment, i amb una Sailor EF; amb d’altres papers i plomes els resultats segurament seran diferents), i no provoquen efectes indesitjables. No tarden massa en assecar-se (no he fet mesures exactes). Perfectament adequables per a un ús corrent (escriure a casa i a la feina, firmar papers, etc, i el color és “seriós”).

Si el color és idèntic i les dues es porten bé, la pregunta és: hi ha alguna diferència entre elles? Jo n’he notat una. La tinta Sailor me la conec bé perquè fa temps que la faig servir. I al provar la Montblanc he notat que és menys saturada. Dit d’una altra manera: la tinta Sailor manté el color de manera sostinguda a mesura que vas escrivint, sense variacions. Hi ha un “efecte especial” de les tintes que es diu shading, i consisteix en variacions de color en el traç. Hi ha tintes que són notables per produir aquest efecte, que algunes persones aprecien molt (el troben bonic; jo no). De la tinta Montblanc no es pot dir que tingui aquest shading (almenys en un plomí EF, que no és precisament el millor per apreciar aquest efecte), però sí que noto, a vegades, al començar a escriure, que no manté el color com el manté la tinta Sailor.

I és per aquest motiu que, entre les dues tintes que comparo aquí, em quedo amb la Sailor, precisament per ser més saturada, més intensa. Novament, per ser just, hauria de provar les dues tintes en una Montblanc, amb un plomí de característiques tan similars al de la Sailor com fos possible. I, fins i tot, provar les dues tintes amb d’altres estilogràfiques, etc. Però això ho deixaré per als “professionals”, que fan vídeos a internet (generalment molt ben fets) explicant-te les tintes amb pèls i senyals.

Conclusió: llenceu els bolígrafs i passeu-vos a les estilogràfiques 😉

Una ploma

No em considero un col·leccionista de plomes (estilogràfiques). Ni ho sóc ni pretenc ser-ho. En tinc unes quantes, més de les que necessito, i algunes de les que tinc les vendria de bon gust. Totes japoneses. Fins ahir. Diumenge passat, després de mirar-me encandilat un model d’Edison, vaig comprar un model de Franklin-Cristoph (F-C en endavant) que em va fer molt el pes. L’endemà, vaig comprar el model d’Edison. I dijous passat em va arribar la Franklin-Cristoph.

1

Compte amb les fotografies que vegeu a internet. Després us arriba l’article en qüestió i… no, no és el mateix. Les fotos sempre són millors. O quasi sempre. Sí, ho confesso, em vaig sentir una mica decepcionat. Però la culpa és meva, no de la ploma.

2

Hauria d’estar prohibit que fabricants no japonesos etiquetin els seus plomins com a EF (extra-fi), i fins i tot com a F (fi). Només els japonesos saben fer plomins F i EF. La Franklin-Cristoph que vaig comprar té un plomí EF… fabricat a Alemanya. Que és un molt bon plomí, sens dubte, encara que sigui d’acer. Però no és japonès. La meva Platinum 3776 té un plomí F, i escriu més fi que la F-C que és… EF. Ja no diguem les Sailor. (NB: Sailor i Platinum són fabricants japonesos).

3

És més aviat una estilogràfica wet, en el sentit que aboca un bon flux de tinta al paper. De moment només l’he provada amb dues tintes: Sheaffer Blue-Black i Diamine Twilight (una altra “blue-black”). Amb aquesta última sembla que hi hagi alun petit issue de hard start, però molt poc. Fa poc que la faig servir, i encara falta “recorregut” per poder avaluar-la més justament. Però de moment aquestes són les meves impressions. Probablement aquest cap de setmana la provaré amb més tintes, aviam quins resultats obtinc.

4

Paper. En faig servir tres: Rohdia de 80 grams (a la feina), Rohdia de 90 grams (a casa) i Oxford de 90 grams (també a casa). Amb el Rohdia de 90 grams encara no l’he provada. En el de la feina i en l’Oxford hi ha certa diferència, tot i que molt subtil. Aparentment, el Rohdia sembla aguantar millor, però és només una aparença inicial. M’agrada més com rendeix sobre el paper Oxford.

5

No és un plomí tan suau o lliscant com potser la Pilot Custom 74, però no dóna el feedback que dóna la Platinum o la Sailor EF “gran” que tinc.

Conclusions

La tornaria a comprar? No ho sé. Volia provar algo que no fos japonès, i que no fos un plomí d’or, simplement per variar. Ja sé que una EF no japonesa sempre serà més gruixuda que una EF japonesa, però la veritat és que la diferència és força apreciable. Almenys és usable, però si decideixo fer-la servir a la feina, crec que serà millor que canviï de paper (de Rohdia a Oxford). Veurem com evoluciona la cosa amb el temps.

Un últim comentari

Quan vaig veure que tenia un correu de Fedex, estava convençut que la ploma que m’arribava era l’Edison — al cap i a la fi, la F-C la vaig comprar als EUA, i l’Edison a una web d’Holanda. Curiosament, la F-C ha arribat sense cap mena de problema: dels EUA a París, de París a Barcelona, d’allà al magatzem i d’allà al curro. De l’Edison encara no en tinc notícies (a part que deien algo de vacances i tal… batlle batlle). També la vaig demanar en EF. A veure si aviat em diuen algo.

Comprar estilogràfiques i saber-ne vendre

Fa mooolts anys que estic interessat en les estilogràfiques. Però degut als preus que acostumen a tenir, només quan he tingut ingressos propis he pogut donar-me uns quants plaers. Miro vídeos per internet de gent que hi entén, llegeixo coses (també per internet), bastant regularment, i si no en compro més és perquè no sóc milionari. Generalment, es cuida molt l’aspecte “tècnic”, però hi ha un punt on tinc la impressió que es falla estrepitosament: saber vendre estilogràfiques i educar el comprador (especialment el comprador principiant).

M’explico. Comprar una estilogràfica no és com comprar un bolígraf. I, evidentment, vendre una estilogràfica no té res a veure amb vendre un bolígraf. El que més m’agrada de les estilogràfiques és que són instruments amb molta personalitat (igual com les tintes, com deia fa no massa en aquest mateix blog). Una estilogràfica pot anar-me molt bé a mi, però com el cul a algú altre. I al revés. I no és culpa de l’estilogràfica: simplement, les seves característiques no s’adeqüen igualment a totes les persones.

Per tant, com que les estilogràfiques són eines tan “personals”, no se’n pot comprar i vendre com qui compra i ven llapis i bolígrafs. Cal una atenció personalitzada, per tal d’anar orientant el comprador a “descobrir” la “seva” estilogràfica. I això cal temps, paciència i molta formació (i experiència). Formació tècnica, per saber la terminologia i el significat de les característiques d’una estilogràfica (el pes, la mida, si té un bon flux de tinta, com reacciona davant del paper barat, com emmagatzema la tinta al seu interior, etc); també experiència per saber aquelles coses que no s’aprenen als llibres (o a internet, etc); el temps i la paciència per tractar amb el client i ajudar-lo a fer la millor compra possible (tant si es tracta d’una ploma de 60, 600 o 6000 euros — que n’hi ha). I, evidentment, que no és el mateix vendre a algú que no ha usat mai estilogràfiques i per tant és la seva primera compra (un client al qual caldrà orientar moltíssim i dedicar-li molt de temps) que algú que en té, posem per cas, una vintena (o més) i que només usa estilogràfiques i probablement ja sap el que vol (un tipus de client al qual gairebé no li cal orientació i necessita poca ajuda del venedor).

Si jo hagués de vendre estilogràfiques, la primera cosa que preguntaria al client és, òbviament, si alguna vegada ha usat estilogràfiques. En cas de resposta negativa, llavors cal seure i explicar-li quines diferències hi ha entre una estilogràfica i un bolígraf. Cal explicar-li que no totes les plomes són iguals. Que cal buscar la ploma que a ell li anirà millor. Etc. En una paraula, cal educar el client.

Jo li preguntaria quins bolígrafs acostuma a usar, n’agafaria algun i li donaria paper perquè escrivís una mica, i observar com escriu. Apreta molt a l’escriure? Si és així, millor no oferir-li estilogràfiques de plomí d’or, o flexibles, o “delicades”, perquè se les carregarà en un obrir i tancar d’ulls. Millor potser plomins d’acer, i dels més durs. I que siguin plomes “barates” (menys de 100 €, i millor encara menys de 50, pel que pugui passar). Fa la lletra grossa o petita? Si és petita, més val descartar els plomins broad o double broad, perquè les lletres no es distingiran entre elles. Millor apostar per plomins fins i extrafins. I, sobretot, insistir molt que les plomes no s’han d’apretar com els bolígrafs. Una bona ploma hauria de ser capaç d’escriure sense fer pressió sobre el paper.

També li preguntaria quina mena de paper usa. Perquè clar, les estilogràfiques són molt (però que molt!) sensibles al paper. I si s’usa paper “de merda”, doncs… bé, no li direm que no usi estilogràfiques (tampoc és qüestió de tancar la paradeta), però millor oferir-li plomins fins o extrafins i recomanar-li les tintes més “senzilles” (que no tinguin característiques com ara molt de shading, o sheening, o massa wet), i amb un flux moderat. Ara bé, si està disposat a usar paper de més qualitat (com ara Rohdia, Clairefontaine o Oxford — no Moleskine), doncs llavors podem ampliar el ventall de plomes a oferir.

Un altre aspecte que no es pot oblidar és el que podríem anomenar “anatòmic”. Les plomes tenen unes mides i un pes, i depèn no només dels gustos sinó també de l’anatomia del client quina serà la millor ploma. Personalment, per exemple, tinc mans petites, per tant segurament no seria bona idea que usés plomes llargues i pesades, perquè m’acabaria provocant fatiga. Ara bé, els gustos també són importants: pot ser que hi hagi gent que se senti més còmode amb plomes petites i lleugeres tot i tenir mans grosses, i al revés. O petites i pesades, o llargues i lleugeres. A alguns els agrada, a l’usar la ploma, posar el tap al darrere, d’altres (com a mi) no. A vegades no és només qüestió de gustos: pot ser que el tap sigui massa pesat i desbalancegi el pes, fent la ploma més incòmoda d’usar.

Consideracions estètiques. Moltes plomes són cares pels materials que es fan servir, i pel seu disseny estètic. Aquí la gamma de possibilitats és enorme. Podem trobar plomes fetes amb material basat en roca de lava (com ara les Visconti Homo Sapiens), tot i que generalment són d’alguna mena de plàstics. No tots els plàstics són iguals, però. Podem trobar preciositats com ara les Omas Ogiva, i moltes d’altres. És qüestió de buscar per internet, s’hi pot trobar de tot. Fins i tot luxes com ara les Namiki (col·leccions Chinkin, Emperor i d’altres, a uns preus evidentment també de luxe). Al meu entendre, però, les consideracions estètiques haurien de quedar en un últim pla, a menys que la ploma sigui totalment contrària als gustos del client o bé que la vulgui simplement per mirar-se-la i no per a fer-la servir per escriure.

A partir d’aquí, un cop el client arriba a la botiga, és qüestió que ell es deixi aconsellar per un professional ben format, i que aquest professional vagi indagant (a través de preguntes i del que el client li expliqui) quines necessitats té i quina és la ploma que més les satisfarà. Un cop triada la ploma, molt important!, cal no deixar de banda la tinta, per a la qual es tindrà en compte la ploma triada i el tipus de paper que el client usarà.

Tot això que dic, però, és bastant utòpic. Som quatre gats els que usem estilogràfiques, i d’aquests quatre, bastants simplement per “fardar” o per “col·leccionar” (sense arribar a usar-les). Cap botiga (potser amb una o dues excepcions a tota Catalunya) es pot guanyar la vida venent estilogràfiques, i per tant a penes val la pena dedicar el temps i els esforços a ser un “bon” venedor de plomes. Jo ho faria… si sabés que m’hi guanyaria la vida, of course. Però si algú ho fa, tindrà en mi el més profund agraïment — i fins i tot acudiré a ell (o ella) a fer les meves compres!

La tinta també és important

Som pocs els que fem servir estilogràfiques, i menys de manera regular. N’hi ha que les usen simplement per “luxe”, per “categoria”. Compraran alguna Montblanc, o alguna que sigui ben cara, sense entendre-hi pràcticament gens. Es deixaran aconsellar per algú de la botiga on les comprin — si estan de sort, aquest “algú” hi entendrà una mica. D’altres, sabem apreciar el que una estilogràfica ofereix, mirem d’entendre-hi una mica, llegim coses per internet, etc.

Òbviament, però, una estilogràfica sense tinta no serveix per a res. I aquí arriba un punt sovint molt desatès: l’elecció de la tinta. Sigui quina sigui la casa de l’estilogràfica (Montblanc, Parker, Sheaffer, Sailor, Pilot, etc), generalment s’acaba recorrent a la tinta que tinguin a la botiga (generalment Parker, diria jo, però també d’altres), perquè es considera que totes les tintes són “iguals” — a excepció del color, naturalment.

Error. La tinta és un element importantíssim en l’experiència d’escriure amb estilogràfica, i ho seria fins i tot si totes les tintes fossin del mateix color. Perquè a més del color, la tinta té d’altres propietats, molt importants, que afecten el rendiment de l’estilogràfica.

A casa tinc un calaix amb bastantes ampolles de tinta. Encara que algú es pugui pensar que són moltes, en realitat són poques. N’hi ha que les faig servir més sovint que d’altres. Probablement, alguna es quedarà tal qual està durant una bona temporada. Això no vol dir, però, que l’acabi tirant a la brossa.

El color de la tinta és, sens dubte, la propietat que més salta a la vista, i generalment el primer criteri amb què es decideix comprar (o no comprar) una determinada tinta. Ja pot tenir unes propietats magnífiques: si el color no m’agrada, no me la compraré.

A més del color, i directament relacionat, hi ha dues propietats semblants, però diferents: el shading i el shining. La primera és la diferència de color dins de la mateixa tinta. És a dir: una tinta no té shading si tota la línia que escriu és exactament de la mateixa tonalitat. És el que acostuma a passar amb els bolígrafs. Ara bé, hi ha d’altres tintes que exhibeixen força shading: tu vas escrivint, i vas veient “trossets” de les lletres en un to més clar o més fosc del color de la tinta. Això no fa que la tinta sigui millor o pitjor: és qüestió de gustos. Particularment, prefereixo tintes sense shading o amb un shading força moderat. Cal tenir en compte, també, que el shading depèn bastant de l’estilogràfica (de la mida del plumí, més exactament: a plumins més fins, menys shading) i del paper (a paper més dolent, menys shading). El shining, en canvi, és la “brillantor” de la tinta davant del sol. També depèn del paper, evidentment, tot i que potser no tant del plumí. Again, no és millor o pitjor una tinta pel fet de tenir més o menys shining.

Més enllà de consideracions estètiques, n’hi ha d’altres de funcionals. Una d’elles és la quantitat de tinta que s’aboca al paper. Evidentment, això depèn de cada estilogràfica, però hi ha tintes més propenses que d’altres. Podem parlar de tintes (i d’estilogràfiques) wet o dry. Les primeres són les que aboquen força quantitat de tinta al paper. No depèn només de l’estilogràfica, sinó també de la tinta, ja que algunes estan més lubricades i per tant flueixen millor. D’altres en canvi, és just el contrari. És molt important recordar que el rendiment d’una tinta canvia segons l’estilogràfica, i al revés.

Algunes de les tintes que es poden comprar s’anuncien com a permanents, és a dir, que no se’n van amb l’aigua. Igualment hi ha tintes que s’anuncien com a “rentables” (washable). Quan s’escriu amb aquestes últimes, es pot esborrar el que s’ha escrit amb aigua. Ja no estic tan segur que es puguin rentar taques de tinta de la roba, però és probable. D’altres tintes (la immensa majoria) són, en major o menor grau, resistents a l’aigua, però no permanents. I finalment, tenim les tintes permanents, que no s’esborren amb aigua. Hi ha diferents nivells de “paranoia”: resistents a l’aigua, a l’amoníac, al lleixiu i fins i tot al laser, com alguna (o algunes) de les Noodler’s.

Com s’ho fan les tintes per ser resistents, si justament les tintes d’estilogràfica són solucions en aigua? Un mètode és afegint components sòlids, de manera que ja no és una solució sinó una suspensió. Evidentment, les partícules sòlides han de ser prou petites com per passar pels canals de l’alimentador (feed) de l’estilogràfica; aquest és un dels motius pels quals es recomana que, si s’usen aquestes tintes (que s’anomenen pigmentades), les estilogràfiques s’han de rentar més sovint. Les partícules sòlides es dipositen a sobre el paper i és el que dóna el caràcter de permanent a la tinta. Platinum i Sailor (especialment la seva línia Storia) són fabricants que anuncien algunes de les seves tintes com a pigmentades. Fa poc vaig comprar tinta permanent Montblanc, i vaig “descobrir” que era pigmentada. D’altres tintes (moltes menys) són “ferrogàliques” (com per exemple algunes de Rohrer & Klinger o aquesta de Diamine). No ho són com les d’abans (les que es feien servir fins a mitjans segle XIX), ja que farien malbé les estilogràfiques. A la wikipedia s’explica força bé com són aquestes tintes.

Finalment hi ha tintes pigmentades “artístiques”, com ara algunes de J. Herbin (la línia 1670) i algunes de Diamine (la línia Shimmertastic). Per a ús diari “seriós” (a la feina, per exemple), potser no són les més indicades. Ara bé, per a ús artístic, segur que són genials.

Així doncs, si mai us trobeu amb algú que té una gran col·lecció de tinta (no se l’acabarà en sa p*t* vida), ja sabeu per què és.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur