Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Estilogràfiques

Per què les plomes són tan “cares”? Per què comprar plomes “cares”?

Un dels arguments més emprats en contra de les estilogràfiques és: són molt cares. I em direu: això no ho pots negar. Un bolígraf bic no arriba a un euro (acabo de veure una web on venen caixes de 50 unitats a 9 € la caixa. Feu números); una estilogràfica considerada “barata” ja pot costar 15 o 20 €. No puc pas negar que, comparat amb un bolígraf, una estilogràfica és més cara — o dit més precisament, costa més diners. I tampoc puc negar que els conceptes de car i barat, en el cas de les estilogràfiques, van molt més amunt: un bolígraf de 3 o 4 € ja se’l pot considerar car; perquè una estilogràfica se la consideri cara ha de costar, almenys, 100 € — i com més ficat està un en les plmes, més han de valdre per a merèixer tal adjectiu. La primera pregunta que ens podem plantejar és: per què les plomes costen més diners? I la segona (potser per a molts la primera, de fet): val la pena gastar-se “tants” diners?

A primer cop d’ull, indentificaria tres factors en el preu d’una estilogràfica: oferta i demanda; materials; exclusivitat. Es podria argumentar que, com que la demanda de plomes és molt més baixa que la de bolígrafs, els bolígrafs haurien de ser molt més cars. Superficialment té cert sentit. Però com més demanda hi ha, més competència per a oferir el producte a millor preu, i —sobretot— més es poden aprofitar les economies d’escala. Per això, fins i tot a igualtat de materials, probablement serà més car fabricar una ploma que un bolígraf.

En segon lloc hi ha el tema dels materials, i és un tema important. Moltes plomes són cares perquè fan servir materials cars. Penseu que les plomes, per definició, són instruments destinats a durar (cosa que no passa amb la immensa majoria de bolígrafs, que són d’usar i tirar. Per tant, té tot el sentit emprar materials elegants, bonics, a vegades difícils d’obtenir i, en alguns casos, preciosos i tot (or, plata, etc). No només el material té el seu preu, sinó que a vegades també la seva manipulació involucra costos més elevats (per la maquinària, mà d’obra, artesania, etc). Si a sobre el plomí és d’or, afegiu uns 100 € al preu (no entraré aquí en la polèmica qüestió de si els plomins d’or són millor que els d’acer, és una qüestió per a un altre post).

I finalment ens queda la qüestió de l’exclusivitat. Hi ha dos menes de compradors d’estilogràfiques: els que les compren per usar-les (per escriure amb elles) i els que les compren com a obres d’art. Els dos clients són legítims, però òbviament busquen coses diferents. Les plomes per a la segona mena de clients acostumen a ser molt més luxoses (i per tant també cares).

Anem ara a la segona pregunta: val la pena comprar estilogràfiques, i estilogràfiques cares? Ja us podeu imaginar la meva resposta. Una estilogràfica, ben cuidada (netejant-la regularment), et pot durar perfectament tota la vida. Si, a més, compres la tinta en ampolles, t’acabarà sortint molt més barat que anar comprant bolígrafs i tirant-los quan s’acaben. Probablement fins i tot amb cartutxos et surti més barat. Però no és una qüestió simplement de diners. L’experiència d’escriure amb estilogràfica és molt millor que amb bolígraf. Dóna molt més plaer i satisfacció, i la varietat de plomins que hi ha fa que puguis tenir un instrument d’escriptura molt més ajustat a la teva lletra i manera d’escriure. Aquesta personalització (to the best of my knowledge) és impossible en un bolígraf.

Amb això he justificat el per què una estilogràfica. Però per què, per posar un exemple, gastar-se 300 € (o més!) en una ploma, quan n’hi ha per la desena part d’aquest preu? Realment l’augment de qualitat justifica el preu? Aquí cal recordar el que hem dit sobre els factors que influeixen en el preu de les plomes. Pot ser que es vulgui un plomí d’or. O uns determinats materials. O una marca en concret. La ploma amb què he escrit el manuscrit d’aquest post, per exemple, em va costar uns 150 €, en una botiga de Barcelona (recordo perfectament quina). Recordo perfectament amb qui la vaig comprar, va ser el dia que em van convidar al Camp Nou a veure un Barça-València (crec que va guanyar el Barça, no me’n recordo), en vaig fer un post en aquest blog. És una ploma japonesa, amb plomí d’or de 14 K. Probablement dues terceres parts del preu se’n van al plomí. Cuidant-la bé, em seguirà servint fins que sigui vell.

Entenc perfectament que als usuaris (potser hauria de dir millor consumidors) de bolígrafs això els costi d’entendre: al capdavall, el que busquen en un bolígraf és un instrument que escrigui “i prou”, i que puguin tractar “de qualsevol manera” (et cau a terra i no li passa res; com et caigui a terra una ploma… resa perquè segueixi funcionant bé). El que els usuaris d’estilogràfiques busquem és una determinada experiència d’escriure, molt personal, un instrument que sigui també estèticament agradable (segons el gust del propietari, clar), i al qual estem disposats a cuidar i tractar com necessita i es mereix. Que sigui més o menys pràctic no és que no ens importi, és que queda més en un segon pla.

Dubto molt que ho arribi a veure, però tant de bo tornin els temps en què tothom escrivia amb estilogràfica. No tornaran, perquè avui en dia el fet de ser “pràctic” passa per davant de qualsevol altra consideració. Però tant de bo!

Anuncis

KWZ IG Blue-Black

Blue_Black_B_e9ec1a27-57fb-4003-bc80-b0e807667b3d_1024x1024

Fa uns quants mesos, no recordo quants, potser fa fins i tot un any, vaig veure per internet una review d’una tinta d’un fabricant polonès, KWZ. Era una tinta ferrogàl·lica, suposadament de color turquesa (Nota: en tintes d’estilogràfica, el color “turquesa” no és un color blau-verd, sinó un color blau clar, blau cel, com el de l’aigua del mar del Carib que surt a les pel·lícules, però sense tirar a verd). El reviewer posava molt d’èmfasi en una propietat de les tintes ferrogàl·liques: que, amb el pas del temps (qüestió de minuts), s’enfosqueixen i canvien de color. Efectivament, al vídeo es veia amb tota claredat que, en pocs minuts, aquell turquesa agafava un to més propi d’un blau fosc o fins i tot d’un blue-black.

Jo ja tenia una tinta ferrogàl·lica, però d’un altre fabricant (Rohrer & Klinger), i la veritat és que m’havia deixat molt decebut, pel seu color poc saturat i per ser una tinta “dry”. Des d’aquella review que volia tenir, algun dia, una tinta ferrogàl·lica. Fins que no fa gaire, a l’estiu, vaig trobar una botiga holandesa (a través de la web, jo no he estat mai a Holanda) que en venien (de tinta ferrogàl·lica KWZ), i en vaig comprar dues ampolles: una de color vermell, i una altra de color blue-black (que és la més ferrogàl·lica del fabricant). Desgraciadament una de les dues no estava en estoc, i em vaig haver d’esperar una setmana. Van arribar. La tinta vermella, efectivament, era ferrogàl·lica: s’enfosquia com una “mala cosa” en qüestió de segons. L’altra… bé, l’altra, la blue-black, no s’enfosquia. Vaig mirar la capsa i resulta que no era ferrogàl·lica. Em vaig posar en contacte amb la botiga i es van oferir a enviar-me, free of charge, la que havia demanat. I, oh sorpresa, tampoc estava en estoc! Aquest cop em sembla que m’he hagut d’esperar més. Dissabte passat em van dir que l’enviaven, i divendres passat m’ha arribat. Efectivament, és la ferrogàl·lica que havia demanat en un principi.

Com ja vaig comprovar amb les altres dues ampolles, les tintes d’aquest fabricant fan una olor bastant forta a xocolata o cacaolat. Personalment no em molesta. He llegit per internet que, temps enrere, l’olor era encara més forta. A més d’això, la primera impressió visual que dóna la tinta és de no ser líquida, de ser una substància viscosa. Però és només una impressió, que es veu sobretot als contorns. La tinta és perfectament apta per a estilogràfiques, tot i que (com tota tinta ferrogàl·lica) exigeix que se sigui més curós en la higiene de les plomes.

IMG-2172

Puc dir també que ja he provat la tinta. Primer, en un dip pen; després, a la meva Sailor EF (plomí d’or de 21 K). Amb el dip pen els resultats han estat els que m’esperava: una tinta d’un color blau intens, ben saturada, que s’ha enfosquit en molt poc temps agafant un color molt pròxim al negre. En canvi, amb la Sailor… el resultat ha estat diferent. Per primer cop, i sense que serveixi de precedent, us poso una foto comparativa.

IMG-2173

Vol dir això que la tinta no és prou bona, o que la meva ploma no funciona del tot bé? No necessàriament. Sí és cert que últimament la Sailor em preocupa, la tinta (tant aquesta com la que hi havia abans, Sailor Blue-Black) surt menys saturada del que ho feia temps enrere. Però també se sap que un dip pen sempre escriu diferent (més “intensament”) d’una estilogràfica. Fins i tot si hagués sucat el plomí de la Sailor a l’ampolla, hauria escrit diferent de com ho fa ara. No oblidem, tampoc, que cada estilogràfica escriu diferent fins i tot amb el mateix paper i la mateixa tinta.

Encara és d’hora per a fer un judici definitiu sobre aquesta tinta. Cal que vagi fluint per l’estilogràfica, cal que la provi en d’altres plomes i en d’altres papers. No puc amagar que el seu rendiment en la Sailor m’ha decebut, però és que no fa ni una hora que l’he posada. És massa aviat. Jo estic força convençut que em satisfarà i que després d’aquesta ampolla en seguiran d’altres.

 

And the winner is…

Probablement el meu color favorit de tinta d’estilogràfica sigui el que en anglès es coneix com a blue-black. El nom del color és certament interessant. Prové de les tintes ferrogàliques, que tenien un color blau fosc però amb el temps (cosa de minuts o hores) s’enfosquien (degut a les seves propietats químiques) fins a tornar-se gairebé negres. D’aquí ve el nom de blue-black. Actualment, però, queden poquíssimes tintes ferrogàliques, i de les que queden només algunes exhibeixen aquesta propietat d’enfosquiment. Per tant, a la pràctica, al parlar de blue-blacks en realitat s’està parlant de blau foscos, tot i que no tots els blaus foscos es considerarien blue-blacks (em ve al cap, per exemple, Diamine Regency Blue, no la consideraria mai una blue-black).

En aquest blog meu he parlat d’unes quantes blue-blacks. Per exemple, la Pelikan Blue-Black, que no faig servir més degut al seu “performance” a les estilogràfiques que tinc (segurament en una Pelikan la cosa canviaria), bàsicament Sailors i Platinums. També he parlat de la Sailor Blue-Black, de la Montblanc Midnight Blue, de la Monteverde Blue Black, de la Caran d’Ache Magnetic Blue, i em sembla que no me’n deixo cap. Tinc també d’altres blue-blacks, alguna de Pilot (Iroshisuzku tsuki-yo), alguna altra també de Pelikan (Edelstein Tanzanite), i blue-blacks de Sheaffer i Parker (que no uso mai degut al seu pobre “performance” a les plomes que acostumo a usar).

IMG_7252

1237_top

Toca fer una mica de comparativa, i quedar-me’n amb alguna. Nota a tenir en compte: les estilogràfiques que he usat són una Platinum 3776 amb plumí F, i una Sailor 1911 “gran” amb plumí de 21K. No totes les tintes les he provat amb les dues estilogràfiques. Dit això, comencem.

Monteverde Blue Black

110924

La gran decepció. Tenia moltes esperances posades en aquesta tinta, però el color no m’ha satisfet. La resta de propietats estan bé, però el color… em recorda una mica el de la Pelikan Blue-Black. Li veig un “backgrond” gris-verdós. Dit d’una altra manera, la veig una tinta poc blava. És una tinta que queda descartada del meu “circuit habitual”, és a dir, les que vaig posant a la ploma que normalment m’enduc i faig servir a la feina. Preu a internet: 9,56 € a amazon.es

Pelikan Edelstein Tanzanite

Pelikan-Edelstein-Tanzanite.jpg

Les seves propietats m’agraden molt més que no pas les de la Pelikan Blue-Black. Ara bé, el tinter també és més car, i alhora molt més espectacular. Pel que fa al color, em recorda bastant el de la Sailor Blue-Black. L’uso poc pel seu elevat preu. A internet: 14.30 € a amazon.es, 15.90 € a iguanasell.es.

Caran d’Ache Magnetic Blue

60105

Tinta excel·lent, de la que ja he parlat en aquest blog. El preu és elevat. En una botiga de Barcelona em va costar 35 €. A internet la podeu trobar per 31.50 € a amazon.es. Òbviament, el preu fa que usi aquesta tinta molt poc.

Montblanc Midnight Blue

montblanc_midnight_blue

Ttambé he parlat d’aquesta tinta, excel·lent, en aquest blog. És molt fàcil de netejar, tot i que la trobo un pèl poc saturada pel meu gust. El tinter és espectacular, dels millors que he vist mai. La podeu trobar a internet per 18.92 € a amazon.es i per 19.50 € a iguanasell.es, tot i que jo recordo haver-la trobat més barata temps enrere. Podria ser que haguessin pujat els preus. De tant en tant la faig servir.

Pilot Iroshizuku tsuki-yo

43335

El seu color no és tant de blue-black, sinó d’un blau elèctric fosc, intens. És un tinter molt bonic, també car (34 € en una botiga de Barcelona, a internet el podeu trobar per 36 € a iguanasell.es i 29.80 € a amazon.es), la qual cosa (combinada amb el color) fa que la faci servir realment poc.

Sailor Blue-Black

sailor+blue+black+bottle

Probablement la meva blue-black preferida, i la “guanyadora” del concurs. N’he parlat en aquest mateix blog. Les seves propietats, el seu color i el seu preu (no recordo a quant me la cobren a la botiga de Barcelona que freqüento de tant en tant; a internet la podeu trobar per 14.52 € a iguanasell.es i 12 € a amazon.es).

* * *

Segurament algú es preguntarà, i per què no poses fotos? Bàsicament, perquè no tinc una càmera en condicions (dubto que la del mòbil serveixi, per més iphone que sigui) i tampoc les condicions d’il·luminació necessàries. Si més endavant tinc una càmera o un escàner suficientment bo, potser en posaré. Però un advertiment: ja són vàries les ocasions en què m’he trobat que el color que surt a la pantalla no és el que després em trobo al paper quan hi escric. Depèn no només del propi paper i de l’estilogràfica, sinó també del monitor i del material amb què s’han fet les fotos. Per tant, tampoc no us perdeu gran cosa. El millor que podeu fer és comprar una ploma (no cal que sigui “cara”), algun dels tinters que he comentat, paper bo (una llibreta Rhodia o Oxford és suficient) i ho proveu per vosaltres mateixos.

Coming soon: Monteverde Blue Black

Feia temps que volia provar aquesta tinta, força temps. N’havia vist imatges a la web (per cert, no us fieu massa de les fotos que vegeu per internet o als vídeos: el color no necessàriament ha de coincidir) i tenia moltes ganes de provar-la. En una de les meves visites a Barcelona per comprar tinta, no la tenien. La vaig comprar per Amazon juntament amb un llibre. He estat esperant que arribés el cap de setmana per netejar la meva Platinum 3776 (plumí F) i carregar-la. Cosa que ja he fet, i ja he escrit les meves primeres línies amb la tinta.

110924

A primer cop d’ull sembla més fosca que, posem per cas, la Sailor Blue Black o la Caran d’Ache Magnetic Blue (que és la tinta que tenia abans en aquesta ploma). Es nota ja quan amb un paper de cuina neteges la ploma després de carregar-la al tinter. A la llibreta on he escrit, hi tinc coses escrites amb la Sailor Blue Black, i ja es nota que la Monteverde és més fosca. En comparar la Caran d’Ache amb la Sailor, notava que la primera tenia una lleu tonalitat lilosa que la segona no té. A la Monteverde no li he vist (almenys encara) cap tonalitat lilosa, però mentre la Sailor és clarament una tinta blau fosc, la Monteverde tira més cap al negre, amb una lleugeríssima tonalitat verd-fosc que em recorda, una mica, en la Pelikan Blue Black (o potser la Parker Blue Black).

Però només són les primeres, primeríssimes impressions. Dilluns me l’enduré a la feina i la faré servir durant una o dues setmanes. Suposo que al cap d’uns dies podré escriure una review més extensa, confirmant (o corregint) aquestes primeres impressions.

Per cert, ahir al netejar la ploma vaig comprovar que la Caran d’Ache Magnetic Blue es neteja facilíssimament, la qual cosa sempre és d’agrair.

Per cert, en aquest enllaç trobareu imatges magnífiques sobre aquesta tinta, no us les podeu perdre.

Caran d’Ache Magnetic Blue

Dissabte vaig anar de compres amb una llista de tintes a buscar. Òbviament, no és que m’hagi quedat sense tinta. Però, per definició, un aficionat a les plomes mai té suficient tinta. Així doncs, amb una pre-selecció prèviament feta, em vaig llançar a la caça, i una de les (dues) víctimes va ser Caran d’Ache Magnetic Blue. És una tinta que havia vist per internet i que semblava tenir propietats molt interessants. Per una banda, un color molt semblant al de la Sailor Blue Black (ara aquí algú dirà: i per què vols un altre color igual? Doncs perquè aquest color m’encanta), i per altra banda estava interessat en saber quines subtils diferències tenia. El tinter és el que podeu veure a la imatge.

60105

No, no és una ampolla de colònia.

Val a dir que són tinters cars. A la botiga on el vaig comprar em va costar 35 €. Per internet potser el trobareu més barat (sense incloure les despeses d’enviament, of course). Està justificat el preu? Depèn. Si només t’interessa la tinta, clarament no — pots trobar d’altres tinters de color molt similar a (molt) millor preu. Si només et convencen les propietats exactes d’aquesta tinta (color, saturació, shading, etc), doncs llavors quin remei. També pagues, of course, el “peazo” tinter que heu vist.

No fa ni 24 hores que estic usant la tinta, i potser és massa prematur per fer-ne una review. Us explicaré, per tant, les primeres impressions. L’he carregat a la meva Platinum 3776, plumí F, i l’he usat en paper Rhodia de 80 grams, i a l’agenda Leuchturm, i també a la llibreta Oxford que tinc (paper de 90 grams).

Kaweco_SPECIAL_Dip-pen_1280x1280

El primer que vaig fer va ser treure el meu “dip pen” i sucar-lo al tinter. A primer cop d’ull em va semblar com si no hagués passat res, com si el plumí ni se n’hagués enterat. Només va ser un efecte òptic, i vaig escriure alguns gargots a la llibreta. Conclusió (provisional): no és una tinta “wet”, no és una tinta saturada. Especialment al comparar-ho amb el que va passar amb l’altra “víctima” de la jornada, una tinta Pilot Iroshizuku. Però no ens desviem.

Vaig carregar la tinta a l’estilogràfica Platimum citada, i vaig fer alguna marca a l’agenda, al costat d’on havia escrit amb la Sailor Blue Black. A simple vista ja es percep la subtil diferència en el color. Estrictament, la comparació és injusta, ja que hauria d’haver usat la mateixa ploma (Sailor Extra-Fine). Però també he usat la tinta Sailor a la Platinum 3776.

Quina diferència hi ha entre les dues tintes, la Caran d’Ache Magnetic Blue i la Sailor Blue Black? Bé, la segona és clarament més saturada (i més “wet”) que la primera. De fet, tenia por que avui, a l’arribar de la feina, hauria de canviar de tinta (com em va passar amb la Waterman), però no ha calgut. Pel que fa al color, la Caran d’Ache té una certa “retirada” a una royal blue (és a dir, una tènue tonalitat lilosa), com si més que un blue-black (que acostumen a ser tintes una mica grisoses) fos una royal blue black. Diria, també, que la Caran d’Ache exhibeix una mica més de shading.

Pel que fa a “comportament”, crec que les dues són igual de bones — però encara no puc parlar, ja que no he netejat cap estilogràfica amb aquesta tinta.

En resum, que estic content amb la tinta, tot i que el preu és força elevat. Per això no me la plantejo com un substitut de la Sailor Blue Black, a part que el color i propietats d’aquesta segona m’agraden més.

En defensa dels cartutxos i convertidors

Quan una estilogràfica val més de X diners, s’espera que el plumí sigui d’or. Igualment (tot i que probablement per motius diferents), s’espera que la ploma s’alimenti de tinta no amb cartutxos o convertidors, sinó amb mètodes més “sofisticats” com ara piston fillers i un llarg etcètera. Per què? Probablement perquè es considera que els cartutxos i els convertidors són massa senzills, massa poc elegants, per a una ploma que ha costat un tou de diners. I també perquè, diuen, permet guardar massa poca quantitat de tinta.

I dissent.

Els cartutxos i els convertidors tenen una qualitat que els fa “deplorables”: són pràctics. “Massa” pràctics. I per què hauria de ser dolent, això? Doncs perquè un dels arguments en contra de les estilogràfiques és que no són pràctiques, i els bolígrafs sí que ho són. I clar, ajuntar a un instrument considerat “no pràctic” un element que sí és pràctic (el cartutxo de tinta o el convertidor) ve a ser com… com que no quadra.

El primer problema d’aquest argument és que dóna per fet que les estilogràfiques no són pràctiques. Hi ha part de raó: són molt més fràgils i delicades que un bolígraf. Ara bé, escriure amb bolígraf no dóna cap plaer, escriure amb estilogràfica sí. A més que una estilogràfica dóna una infinitat de possibilitats que un bolígraf no pot ni somiar, tant per varietat de plomins com de tintes (de tots colors i propietats). El teu bolígraf el tenen milions de persones. La teva estilogràfica… most probably not.

Un segon argument seria que un convertidor o cartutx guarda molt poca quantitat de tinta (generalment al voltant d’un mil·lilitre). Pel que fa a un convertidor, això és cert, especialment si el comparem amb d’altres sistemes de càrrega de tinta. Pel que fa als cartutxos, això és parcialment cert, perquè els cartutxos es poden guardar còmodament a la motxilla, a l’estoig o a la butxaca i fer el “cambiazo” quan s’hagi acabat el que hi ha posat a la ploma. La resta de sistemes, en canvi, requereixen d’un tinter a mà quan cal posar més tinta. No és còmode, ni segur, anar pel món amb un tinter a la motxilla (ja no dic l’estoig o la butxaca perquè probablement no hi càpiga).

I encara hi ha un tercer factor en joc: quan toca netejar l’estilogràfica. Una estilogràfica de cartutx/convertidor es neteja amb una facilitat tremenda (assumint que hem posat tinta d’estilogràfica i que no l’hem deixada assecar durant, posem per cas, un any sencer). Es treu el cartutx/convertidor, se separa el plomí i se’l neteja per separat. El cartutx, un cop buit, se’n pot anar a la brossa. I el convertidor es pot netejar fàcilment amb una xeringa. Ara poseu-vos a netejar un piston filler o segons quins altres mecanismes: a pain in the ass.

Sí, el cartutx i el convertidor són “pràctics”. Sí, potser no són tan elegants. Però quan arribi el dia de netejar l’estilogràfica — simplement perquè voleu canviar el color de la tinta, per exemple, o posar-ne una d’una altra marca —, doncs llavors potser us ho replantejareu.

Provar estilogràfiques

Sóc aficionat a mirar vídeos per internet de gent que fa reviews d’estilogràfiques. Hi ha de tot. Gent que s’ho curra molt, i d’altres que no tant. Tots ho van (fins on jo sé) voluntàriament, per tant no hi ha res que se’ls pugui exigir.

That being said, i a partir del common knowledge sobre tintes i estilogràfiques (i la seva relació amb el paper), al fer una review sobre estilogràfiques caldria tenir en compte els següents punts.

El paper és fonamental. La majoria de reviewers que “conec” utilitzen paper Rhodia, una mena d’estàndard del sector. És un paper fountain pen friendly, que tendeic a exhibir les millors qualitats de les plomes, però no és l’únic. Algun d’ells a vegades usa paper Clairefontaine, igualment bo (de fet, el fabricant és el mateix que Rhodia). D’altres no diuen quin paper utilitzen, però pel que enseneyen sembla paper igualment bo.

Cenyir-se únicament a un paper no és mala idea, però penso que es podria millorar. Com a curiositat personal, jo tinc llibretes de la casa Oxford, paper de 90 grams. I m’he trobat amb plomes que rendeixen millor en aquest paper que no en Rhodia (tot i que segurament hi haurà plomes que funcionaran bé en paper Rhodia i no en les meves llibretes Oxford).

De fet, les reviews de tintes sí s’acostumen a fer amb varietat de paper. El mateix es podria fer amb les plomes, sobretot per aquelles persones que no estiguin disposades a (o no puguin) invertir en bon paper, almenys que puguin veure com funciona una ploma en paper “normal”.

La tinta. Si quan es fan reviews de tintes es proven diverses plomes (bàsicament perquè hi ha una gran varietat de mides de plumins), crec que quan es fa una review d’una estilogràfica també s’haurien de provar diverses tintes. Ep, i no parlo ara de, per exemple, provar Pelikan Black, Royal Blue i Blue Black. Parlo de provar, per exemple, Pelikan, Sailor, alguna Pilot Iroshizuku, Aurora, Waterman, etc, tintes amb propietats diferents. Perquè creieu-me que una mateixa estilogràfica, amb el mateix paper, pot variar molt d’una tinta a una altra (com em vaig trobar jo mateix amb la Platinum 3776 amb la Pelikan Blue Black).

S’acostuma a dir d’una ploma que si és wet o dry, smooth o feedbacky, etc, però la tinta té una gran influència en aquest sentit. A sobre, en plomes “toves”, flexibles o semi-flexibles, la tinta és fonamental per evitar un efecte anomenat rail-roading.

No es tracta de simples capritxos, o de simplement satisfer la curiositat del lector. Es tracta de donar informació perquè qui usa una ploma sàpiga en quines condicions rendirà millor, i com rendirà en el paper i tinta que pretén utilitzar.

Sailor Blue Black Permanent Ink

I

La majoria de tintes d’estilogràfica, per defecte, no són permaments, en el sentit que aplicar aigua (o alcohol, o lleixiu, o amoníac) a sobre d’un text aconseguirà esborrar-lo. La definició no és del tot binària, ja que hi ha tintes que, tot i no ser permanents, sí són bastant resistents a l’acció de l’aigua.

Hi ha una altra sèrie de tintes, anomenades permanents, que no s’esborren quan s’aplica aigua (a vegades fins i tot alcohol, lleixiu o amoníac). No totes les tintes permanents són igual de permanents, o bé només ho són respecte l’aigua.

Fins on jo sé, hi ha tres maneres de fer que una tinta sigui permanent. La “tecnologia” més antiga són les tintes ferrogàliques, que originalment no eren apropiades per a funcionar en estilogràfiques (per no estar basades en aigua i per ser altament corrosives als materials de les plomes). Actualment hi ha tintes ferrogàliques perfectament aptes per les plomes; això sí, requereixen més manteniment (rentar-les més sovint).

Una altra tecnologia són les tintes pigmentades. Consisteix en tenir petites partícules sòlides en suspensió (recordeu que les tintes d’estilogràfica són líquides, basades en aigua, ja que les plomes funcionen pel principi d’acció capil·lar). Aquestes partícules s’adhereixen a la superfície del paper i fan que la tinta sigui permanent. Evidentment, tals partícules han de ser molt petites per no obturar l’estilogràfica. Tot i així, com en el cas de les tintes ferrogàliques, requereixen més manteniment.

Finalment, Noodler’s (un fabricant dels Estats Units) té tintes permanents que, si no m’equivoco, no són ni pigmentades ni ferrogàliques, sinó que utilitza colorants que reaccionen químicament amb la cel·lulosa del paper i això fa que siguin permanents.

II

Sailor té tintes no permanents i també tintes permanents, que (si no m’erro) totes elles són pigmentades. Durant les dues últimes setmanes (aprox) he estat usant, a casa i a la feina, la següent tinta pigmentada de Sailor:

16505

16502

L’he provat en una única ploma, també una Sailor 1911, plomí d’or de 21 K. La capsa del tinter té una forma idèntica al de la resta, però està completament cobert del suposat color de la tinta, a diferència de ser majoritàriament blanc. El tinter és idèntic, només canvia l’etiqueta, també en els colors. El preu sí que canvia, és aproximadament el doble. Pel que he vist, la majoria de tintes pigmentades són bastant més cares.

El color ha estat la gran decepció. Ni de conya es tracta d’un “blue black”. És, simplement, un blau “normal i corrent”, semblant a d’altres blaus de la mateixa casa i d’altres.

És una tinta permanent? Doncs diria que sí, perquè no m’he dedicat a escampar aigua per sobre del paper. De fet, el meu interès no era tant en comprovar si la tinta era realment permanent o no, sinó en comprovar si era “segura” (és a dir, si la ploma s’embussava), el color, i d’altres aspectes.

La tinta és segura? Bàsicament, sí. Rentar la ploma ha estat una mica més difícil, i al plomí s’hi veien unes “incrustacions” de tinta a vora la punta. El que sí he notat és que s’asseca amb més facilitat. Vull dir que, al cap d’uns segons de deixar el plomí a l’aire, quan tornes a escriure té una mica de “hard start”. Això es pot deure al fet que la tinta no és completament líquida, sinó que conté partícules sòlides en suspensió.

Conclusió: segurament no tornaré a usar aquesta tinta. Principalment i en primer lloc, perquè el color no m’agrada. En segon lloc, perquè netejar-la costa més. I, també, perquè no tinc cap necessitat d’usar tinta permanent a casa o a la feina (de manera habitual, almenys).

Tinc d’altres tintes permanents, també de Sailor (la negra i la Storia blau), i també d’altres cases (de Platinum i de Montblanc, i no sé si algua altra), pigmentades, i alguna de ferrogàlica. Seguiré provant.

Pelikan Blue-Black, Platinum 3776

Cada divendres m’enduc a casa les estilogràfiques per netejar-les i, a vegades, canviar la tinta. Sempre en tinc tres: una amb tinta vermella, una amb tinta negra i una altra amb tinta blava. Aquest últim cop vaig deixar la mateixa tinta vermella (Diamine Ancient Copper) i negra (Sailor Black), però vaig decidir canviar la blava. Tenia Pelikan Edelstein Tanzanite, i vaig decidir posar Pelikan Blue-Black. Avui mateix m’he tornat a endur la ploma per canviar — again — la tinta. Why?

IMG_7252

A veure, com ja saben els que entenen una mica en la matèria, cada tinta funciona de manera diferent amb cada ploma. Per tant, pot ser que vosaltres utilitzeu aquesta tinta i em digueu que us va de meravella. I en part és cert: la mateixa ploma, amb aquesta tinta, escriu de meravella al paper de la meva agenda Leuchturm. Però clar, el paper d’aquesta agenda, tot i ser millor que el de les Moleskine, tampoc és que sigui per tirar coets. Quan escric a la meva llibreta Rhodia, els resultats són molt diferents. La tinta és molt més “dry”, és a dir, com si fos “seca”. Cosa que no passa, per cert, amb la Tanzanite, tot i ser del mateix fabricant. Potser amb una altra estilogràfica el resultat seria diferent — segurament amb la ploma Edison que tinc, per posar un exemple. Potser és que les plomes japoneses, al tenir el punt més fi, necessiten tinta més “wet”. Pot ser. I és una llàstima, perquè m’encanta el color d’aquesta tinta.

blue-black5

Que quina tinta hi posaré avui? Segurament Montblanc Midnight Blue. M’exposo a haver de tornar-me-la a endur demà, però no vull passar sense fer la prova. Si “fallés”, llavors hi posaria Sailor Blue-Black.

Montblanc Midnight Blue vs Sailor Blue-Black

El món de les tintes d’estilogràfica és apassionant, i és, per ell mateix, un motiu més per aficionar-se a les estilogràfiques.

Que la gama de colors de tintes d’estilogràfica és immensa és un fet indiscutible. Però no reflecteix tota la veritat, ja que el color només és una de les propietats d’una tinta. N’hi ha d’altres. I és una cosa que he pogut comprovar (again) amb les dues tintes que avui comparo.

Pel que fa al color, jo les trobo idèntiques. No en sé veure la diferència, almenys amb l’estilogràfica que utilitzo (una Sailor) i el paper (Rhodia de 80 grams i Pioneer de 90 grams).

Ara bé, són dues tintes idèntiques? No, perquè encara que el color sigui el mateix (almenys aparentment), jo hi trobo propietats diferents entre les dues. Amb això no vull dir que una sigui millor que una altra. I probablement, per ser just, hauria de comparar les dues tintes en una estilogràfica Montblanc. Però mentre arriba el dia que em gasti els calerons (molts) que costen… ens haurem de conformar.

Comencem pel preu: el tinter Montblanc es pot trobar per 14.80 i té una capacitat de 60 ml (surt a 0,2467 € el ml); el tinter Sailor es pot trobar per 14.52 € i té una capacitat de 50 ml (la qual cosa surt a 0,29 € el ml). Aquests són preus d’una botiga web; a d’altres llocs els preus poden variar. Per exemple, a Barcelona, a la Casa de la Estilográfica, el tinter Montblanc sortia a 18 € l’últim cop que ho vaig buscar (ara mateix sembla que no en tenen… no em quadra; anyway, això surt a 30 cèntims el ml), mentre que el tinter Sailor el tenen a 17 € (és a dir, 34 cèntims el ml). No recordo els preus de Viena (una botiga que hi ha quasi al davant). És car? Aviam, hi ha marques més barates (Waterman, Pelikan, Parker, diria). També de més cares (Pilot Iroshizuku, sobretot, i també Caran d’Ache, diria).

Tinters. El tinter Montblanc és simplement stunning. T’arriba en una capsa de dimensions considerables, que s’obre molt elegantment. A l’interior, part del tinter va cobert per una espècie de coixinet (no sabria dir de quin material). Al retirar el coixinet, es veu un tinter soberbi, a l’alçada d’una marca com Montblanc. És molt pràctic, la boca del tinter és suficientment ampla com per poder carregar la ploma amb facilitat. Tant per bellesa com per comfort, és un tinter que està a l’alçada.

montblanc_midnight_blue.png

El tinter Sailor, en canvi, és més modest. La capseta en què ve no és, ni de lluny, tan impressionant com la Montblanc. I el que és l’ampolla, tot i que té una boca ben gran, és més aviat ampla i baixa. Quan quedi poca tinta, serà difícil carregar la ploma. A més d’això, ve amb una espècie de plàstic que, se suposa, ha d’ajudar justament en casos de poca tinta. Però a menys que el plomí sigui realment petit, de poc servirà. Jo sempre el trec (amb prudència, perquè va banyat de dinta i pot provocar un desastre a la taula, etc) quan obro un tinter per primer cop.

sailor+blue+black+bottle

Comparant, jo em quedaria, sens dubte, amb el tinter Montblanc. Més pràctic i més bonic.

La tinta en si. Que és el que acabarà al paper quan escrivim. Pel que fa al color, jo sóc incapaç de trobar-hi diferència. Una particularitat de les tintes Sailor és que fan una olor molt característica, i bastant forta. A mi m’agrada. Pel que he llegit i sentit per internet, aquesta olor la provoquen els biocides que es posen a la tinta (penseu que les tintes d’estilogràfica són bàsicament aigua, i hi podrien créixer “bitxos” si no es prenguessin precaucions). A la tinta Montblanc, en canvi, sóc incapaç de notar-hi cap olor. Evidentment, això no té cap mena d’importància.

Les dues tintes es “comporten” molt bé. No travessen el paper (el que jo he provat, evidentment, i amb una Sailor EF; amb d’altres papers i plomes els resultats segurament seran diferents), i no provoquen efectes indesitjables. No tarden massa en assecar-se (no he fet mesures exactes). Perfectament adequables per a un ús corrent (escriure a casa i a la feina, firmar papers, etc, i el color és “seriós”).

Si el color és idèntic i les dues es porten bé, la pregunta és: hi ha alguna diferència entre elles? Jo n’he notat una. La tinta Sailor me la conec bé perquè fa temps que la faig servir. I al provar la Montblanc he notat que és menys saturada. Dit d’una altra manera: la tinta Sailor manté el color de manera sostinguda a mesura que vas escrivint, sense variacions. Hi ha un “efecte especial” de les tintes que es diu shading, i consisteix en variacions de color en el traç. Hi ha tintes que són notables per produir aquest efecte, que algunes persones aprecien molt (el troben bonic; jo no). De la tinta Montblanc no es pot dir que tingui aquest shading (almenys en un plomí EF, que no és precisament el millor per apreciar aquest efecte), però sí que noto, a vegades, al començar a escriure, que no manté el color com el manté la tinta Sailor.

I és per aquest motiu que, entre les dues tintes que comparo aquí, em quedo amb la Sailor, precisament per ser més saturada, més intensa. Novament, per ser just, hauria de provar les dues tintes en una Montblanc, amb un plomí de característiques tan similars al de la Sailor com fos possible. I, fins i tot, provar les dues tintes amb d’altres estilogràfiques, etc. Però això ho deixaré per als “professionals”, que fan vídeos a internet (generalment molt ben fets) explicant-te les tintes amb pèls i senyals.

Conclusió: llenceu els bolígrafs i passeu-vos a les estilogràfiques 😉

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur