Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Religió

Recoi quina lleialtat!

Hi ha coses que s’escapen a la meva comprensió, o, almenys, que m’he d’esforçar molt en comprendre. Potser és que el meu caràcter i mentalitat em fan molt difícil d’entendre-les. És el cas de la notícia que he llegit a Info Vaticana, una web que quan no parla de Franco ni de Catalunya diu coses força bones, tot i que massa toves pel meu gust.

Bé, el cas és que uns senyors, crec que tots ells entesos en teologia, i alguns d’ells fins i tot sacerdots, han adreçat una carta oberta als bisbes catòlics acusant formalment Francesc del delicte canònic d’heretgia, però sense arribar a subscriure tesis sedevacantistes — és a dir, que malgrat acusar-lo d’heretge, el segueixen reconeixent com a papa.

Evidentment que m’esperava d’Infovaticana que comentés la notícia (en canvi no em sorprèn que d’altres webs, com ara Germinans, no ho faci). El que no m’esperava és que ho fes amb tanta lleialtat a Francesc.

Info Vaticana és una web “conservadora”, o “tradicional”. No són francisquistes, però en parlen amb una lleialtat i un respecte enormes. No han deixat mai d’anomenar-lo “Santo Padre“, fins i tot quan comentaven les burrades més atroces de tal home. Per tant, no és una web de la qual m’esperava que s’esquincessin les vestidures davant de tal acusació.

Però sí m’ha sorprès (i en part indignat) que proposin, com a possibilitat, l’excomunió d’un dels firmants (Aidan Nichols, si no m’erro) i, més endavant, la de tots els firmants. En cap moment es plantegen que calgui analitzar si el seu escrit és cert o no (deuen descartar-ho completament).

Entenc que anomenar heretge al Papa és “molt fort”. Tractant-se de Francesc, em sorprèn que no hagi passat abans. I estic del tot d’acord amb Info vaticana que tal acusació no pot quedar sense resposta: en el que no estic d’acord és que l’excomunió sigui una possible resposta, almenys ella sola.

M’explico. Quan un acusa algú d’heretgia, ha d’aportar proves. I entenc que algú que acusi un papa d’heretgia sense proves ha de ser castigat amb duresa, perquè no es pot acusar ningú d’heretgia (i menys un papa) sense proves.

En el cas que ens ocupa, però, els firmants omplen vint pàgines amb el que ells consideren proves. Llavors, aquí el que cal fer és refutar l’acusació. O bé tenen raó, o bé s’equivoquen. En el segon cas, el que cal fer és demostrar l’error i donar l’oportunitat als firmants de reconèixer el seu error i disculpar-se. Cas que fossin pertinaços, entendria que se’ls sancionés.

Ara bé: i si tenen raó?

Anuncis

Per això

https://onepeterfive.com/new-survey-shows-disparity-of-beliefs-between-latin-mass-novus-ordo-catholics/

Per això, per lo que revelen aquestes estadístiques, hi ha tant d’odi a la litúrgia “tridentina”.

SSPX vs FSSP

I

Fins i tot a la immensa majoria de gent que va a missa setmanalment, allò que en diríem “catòlics practicants”, no els sonarà de res si els parlo dels lefebvrians. Algun cop n’he parlat en aquest blog: un “grup de gent” (permeteu-me simplificar per no allargar-me en excursus històrics) que no accepten la reforma (ells en dirien deforma) litúrgica post-Vaticà II (ni tampoc bastants punts del Vaticà II) i que mantenen la litúrgia i la formació sacerdotal pre-conciliar. Aquest grup va ser fundat i liderat per l’arquebisbe francès Marcel Lefebvre, que l’any 1988 va consagrar quatre bisbes contravenint les ordres de Joan Pau II. Llavors, hi va haver unes escissions, i es va formar el que se’n diu la Fraternitat Sacerdotal de Sant Pere (FSSP). Per cert, el nom “oficial” dels lefebvrians és Societat Sacerdotal de Sant Pius X (SSPX).

El cas és que fa poc s’ha suprimit un organisme vaticà anomenat comissió Ecclesia Dei, que s’encarregava de grups com ara la FSSP. Els lefebvrians han fet el seu comentari, que ha mogut un autor molt apreciat meu a fer-ne un article.

L’entenc. Tot i que no comparteixo unes quantes coses. Per exemple: certament, la SSPX segueix amb la litúrgia existent just abans del Vaticà II, vull dir, amb el missal de Joan XXIII, mentre que resulta que la FSSP està recuperant l’antiga tradició lutúrgica que es troba a les cerimònies de la Setmana Santa anteriors al 1955 “and other aspects of the Roman Rite’s earlier traditional practices” — correcte, però em temo que il·legal. Tant Ecclesia Dei com Summorum Pontificum deixen molt clar que l’única litúrgia pre-conciliar que es pot usar és la de Joan XXIII, de 1962. Per tant, a menys que hagin rebut un permís especial, celebrar la Setmana Santa amb els ritus anteriors a 1955 és il·lícit.

Efectivament, Marcel Lefebvre va desobeir Joan Pau II al consagrar quatre bisbes a finals de juny de 1988. Especialment tenint en compte que, almenys públicament i oficialment, no va negar mai que Joan Pau II fos papa.

Entenc també que “[i]t is disturbing to see the one priestly Fraternity attacking, or speaking dismissively of, the other“. Però és que és normal: no es tracta únicament de qüestions litúrgiques. Per més “dire” que sigui la situació actual de l’Església, tals qüestions no es poden deixar al marge.

La posició de la FSSP és, des del meu punt de vista, més coherent. No dic del tot coherent, però sí més coherent. Ells no són sedevacantistes, accepten la legitimitat tant de Joan XXIII com de Pau VI, Joan Pau I, Joan Pau II, Benet XVI i Francesc I. Fins on jo sé, no s’han situat en posició de desobediència. Ara mateix no sabria dir si accepten “de cabo a rabo” tot el Vaticà II. En canvi, la posició de la SSPX és més delicada: tot i acceptar els papes (o pretendents, si sou sedevacantistes) que he mencionat, a la pràctica és com si no ho fessin. I el Vaticà II, malgrat que no el rebutgen en tot el que va dir, a efectes pràctics és com si l’ignoressin. Sí són coherents, en canvi, els sedevacantistes: rebutgen el Vaticà II per herètic i per tant la legitimitat de tots els papes (o pretendents) que l’han seguit i acceptat i reconegut. No dic que tinguin raó o que no en tinguin: dic que, almenys, són coherents. No se’ls pot acusar de desobediència, perquè no reconeixen la legitimitat d’aquell a qui se suposa que haurien d’obeir. Entenc que això pot sonar a excusa, a “martingala”. Però almenys hi ha unes raons teològiques al darrere d’aquest no reconeixement.

II

Seguim. Per uns motius que no acabo d’entendre (però potser entendrem més endavant), l’autor de l’article es posa a “atacar” Sant Pius X. El motiu: el breviari que va promulgar el 1911. Bé, no voldria allargar-me amb massa detalls. Diré que la crítica em sembla força exagerada. Potser sí que la reforma va ser imprudent, però en cap moment va ser impia i molt menys herètica. El breviari no és, ni de lluny, com el missal. I sobre les reformes que va fer, em limitaré a citar alguns fragments d’una obra que ell mateix cita: “The reform of St. Pius X may well be described as an imperfect solution to an otherwise irresolvable problem“. “The innovations introduced by Divino afflatu are copied from the neo-Gallican breviaries as the only readily available historical model for the resolution of the problem“.

No es conforma l’autor amb atacar Sant Pius X: ara li toca el torn al propi Sant Pere. Certament, els evangelis registren certs aspectes negatius, com ara negar Crist i esbroncar-lo per dir que moriria a la Creu. Cert. I després, ja sent papa, l’episodi que cita Sant Pau. D’acord.

Però a què vénen aquests atacs? Bé, potser ara ho entenem: que els “patrons” de tant la FSSP com la SSPX tenen “dues cares”: Sant Pius X un antimodernista compromès però que va fer “mangas y capirotes” amb el Breviari (quasi podríem dir que li va trencar la cara); Sant Pere, que sent deixeble va esbroncar Crist i el va negar i que, ja sent Papa, també va ficar la pota.

These sobering reflections, it seems to me, should prompt in everyone … a deep humility in thanking God for any and all of the gifts He has given to tradition-loving Catholics in this time of ever-intensifying spiritual warfare. It is a time for making alliances on behalf of perennial doctrine, sound morals, and authentic liturgy, not for waging battle on two fronts“.

III

Hi estic d’acord: és temps per aliar-nos per mor de la doctrina perenne, moral sensata, autèntica litúrgia, sens dubte. Com si això fos tot. Sens dubte que no ho és.

Si parlem de doctrina perenne, què hem de fer amb el Vaticà II? Què fem amb una autoritat eclesiàstica (començant pels papes) que ens diuen que hem d’acceptar tot el Vaticà II, “de cabo a rabo“, encara que trobem coses que no quadrin gaire amb el “magisteri pre-conciliar”? Intentem la quadratura del cercle? I què passaria si un dia el papa prohibís absolutament a la FSSP (i similars) celebrar la litúrgia pre-conciliar? Obeirien o desobeirien? I com justificarien qualsevol de les dues opcions? Mireu els franciscans de la Immaculada, per exemple…

Per més que tots aquests grups (FSSP, SSPX, sedevacantistes) tinguin en comú la litúrgia preconciliar (ni que sigui amb certes “variacions” com ara l’any del missal que emprin), hi ha d’altres qüestions extremadament importants, sobre les quals no es pot arribar a un “compromís”: uns tenen raó i els altres s’equivoquen. No pot ser de cap altra manera. I que consti que ho dic sense entrar a fer judicis de valor.

A Roma les coses les tenen molt clares. Dos dies després de les consagracions episcopals de 1988, Joan Pau II va promulgar Ecclesia Dei Adflicta, que recordava un document de 1984 donant permís, sota una sèrie de circumstàncies, a celebrar la litúrgia preconciliar. Evidentment, era una “trampa”, per apartar el personal de les qüestions “no-litúrgiques” (és a dir, les que dèiem abans). També va acollir afectuosament organitzacions com ara la FSSP, amb la mateixa intenció. Ha fet “amagos” de donar una via per a la SSPX per a “reconciliar-se” amb Roma.

Convé tenir-ho clar a l’hora de fer aliances.

Províncies “il·lògiques”

Diuen en anglès que “the common sense is the less common of the senses“, i deia un tal Julio Camba que “sobre gustos no hay nada escrito“. També diuen que no plou mai a gust de tothom, i que, facis el que facis, segur que algú ho trobarà malament. Per tant, doncs, cap sorpresa al llegir un article de fa poc a Germinans Germinabit, titulat així: “Montar provincias religiosas ilógicas en que Cataluña no tenga relación con el resto de España“. No s’estan de “nombrar a caballo y caballero“: “Maristas y claretianos catalanes prefieren compartir provincia con otros territorios no españoles“.

Ignoro si a Germinans Germinabit hi ha religiosos — és a dir, persones (sigui o no sacerdots) que hagin professat en un institut de vida religiosa.

Els instituts religiosos s’acostumen a organitzar en províncies, que són agrupacions de religiosos i comunitats, tenint un superior comú (anomenat generalment “superior provincial” o, més breument, “provincial”) i unes estructures comunes. No són simplement una estructura organitzativa, sinó també de vida: els religiosos d’una província acostumen a conèixe’s entre ells, es troben de tant en tant, van canviant de comunitat dins de la província, etc. Com diu la Regla d’un institut que conec, són “més que estructures de govern”. I sí, generalment tenen caràcter territorial.

Així vist, pot semblar evident que és “il·lògic” organitzar províncies com ho han fet maristes i claretians (lo dels maristes ja m’ho van explicar a mi cap al 2001 o 2002, per cert, ja té anys la cosa). Per altra banda, pot semblar millor, degut a les tensions que es poden produir entre religiosos catalans i no catalans sobre qüestions polítiques, que no comparteixin província — tot i que aquestes tensions també es poden produir dins d’una hipotètica província catalana. Com deia, de criteris n’hi ha molts i cadascú en pot preferir uns a uns altres.

Els de Germinans, però, atribueixen la decisió de maristes i claretians a una aversió a Espanya (“resto de España”, que dirien els de Germinans). És a dir: ens cauen malament els espanyols i per això no volem formar província amb ells. No tinc cap dubte que segur que casos d’aquests n’hi haurà, vull dir, religiosos catalans que preferirien no formar província amb religiosos espanyols. Entendria perfectament també que hi hagués el cas contrari: religiosos espanyols que no volguessin formar província amb religiosos catalans. De fílies i fòbies n’hi ha a tot arreu, què hi farem!

Però deia que lo dels maristes a mi ja m’ho havien explicat, i en aquest cas sembla que hi ha una raó diferent per fer el que es va fer.

Com molt bé apunta l’articulista, “[a]lgunas de las principales congregaciones religiosas están pasando por una crisis vocacional de grandes dimensiones“, i aquesta crisi no es reparteix uniformement per tot el territori. Pels motius que sigui, es veu que a “Espanya” aquesta crisi no és tan forta, o per dir-ho d’una altra manera, encara queden bastants religiosos. Cosa que, a la resta d’Europa, no sembla ser així. Podria posar l’exemple d’un institut concret.

Bé, des d’aquest punt de vista, un podria objectar que formar una sola província amb “toda España” seria molt egoista. Seria ajuntar diferents províncies encara “fortes”, mentre la resta de províncies europees quedarien “a dues veles”. Llavors, el que sembla que van voler fer els maristes és el següent: ajuntar una província “espanyola” (i, per tant, amb més religiosos) amb d’altres províncies europees “menys afavorides”. D’aquesta manera, els uns ajuden els altres. A mi em sembla raonable — una altra cosa és que sigui més o menys factible o que realment doni fruit. Vull dir, em sembla bé que els que encara tenen bastants religiosos ajudin aquells que ja en tenen pocs, formant una província comuna.

No cal ni dir que tal enfocament té inconvenients importants: de geografia, d’idioma, de cultura, etc. Cal sospesar bé els avantatges i els inconvenients. Pot ser que tingui raó l’articulista en afirmar que “la realidad es que esa manera de actuar no va a traer nuevas vocaciones, son razas en extinción“. Segurament també seria veritat que fer una sola província espanyola tampoc portaria noves vocacions, especialment si és cert que “son razas en extinción” (es montin com es montin les províncies, oi?) Seria estúpid pensar que dibuixar les províncies d’una manera o una altra, per se, atraurà noves vocacions.

La realitat és que ningú, absolutament ningú, té la més mínima idea de què es pot fer per atraure noves vocacions. Que m’he passat? Admeto que, de propostes, no en falten. Una altra cosa és que funcionin, o que tinguin un raonament sòlid. Bàsicament perquè tampoc tenim massa idea de per què hi ha tanta crisi vocacional — més enllà que el món i la societat no hi ajuden gens, que és cert.

La situació certament no s’havia donat mai. La vida religiosa no s’havia preocupat mai de fer “pastoral vocacional”, és a dir, de “sortir a pescar”. Eren els propis “peixos” els que anaven directament a la “xarxa”. També és cert que molts instituts tenien certs instruments de “reclutament”: ja fossin aspirantats per a nens, ja fossin religiosos que recorressin pobles per omplir tals aspirantats de nens que, en un futur, podrien despertar una vocació religiosa — ni que només fos un de cada cent. Més enllà d’això, la vida religiosa no s’hi ha hagut d’esforçar mai per omplir convents i monestirs. Fins fa cosa de 50 anys.

Què ha canviat? El món! Sí, el món ha canviat molts cops. La societat no s’ha posat a evolucionar de cop i volta només des dels anys seixanta.

No són només convents i monestirs els que tenen problemes d’ocupació. Mireu les esglésies. Cada cop més buides i envellides. I aquí tampoc ningú té ni idea de què fer per a revertir la situació, com tampoc no es té gairebé ni idea de per què s’ha produït aquesta situació — again, més enllà de les típiques queixes sobre el món i la societat actuals.

No, no espereu que us il·lumini amb la meva saviesa. Només diré que estic convençut que la crisi vocacional té molt més a veure amb qüestions d’identitat que no pas de l’organització de les províncies.

En fi.

L’autèntic opi del poble

Resulta, en verdad, lastimoso que la izquierda, que empezó denunciando la ‘alineación’ del trabajador en la sociedad capitalista, haya acabado reivindicando «el consumo de marihuana con fines recreativos». Resulta, en verdad, patético que una ideología que execró la religión, tildándola de ‘opio del pueblo’, postule ahora que el pueblo se drogue, para habitar pasajeramente realidades menos crudas. Pero ¿no era la religión una salida mágica que impedía al trabajador tomar conciencia de su situación oprobiosa? ¿Es que fumar porros, en cambio, lo ayuda a recuperar esa conciencia? Que la izquierda, después de haber combatido la religión, promueva la legalización de la marihuana tiene muchísima miga.

Juan Manuel de Prada

Realment està acabat?

Ara no recordo en quin lloc (a Internet, of course) va ser que vaig llegir per primer cop, fa cosa de dues setmanes, la notícia que un ex-nunci als Estats Units acusava directament Francesc d’encobrir el cas McCarrick (aquell llavors cardenal acusat d’abusar sexualment de seminaristes i d’altres “perles”, acusacions que, pel que es veu, eren del tot certes), entre d’altres coses, i li demanava la dimissió. Recordo, sí, haver llegit la mateixa notícia a una de les pàgines que segueixo, i el “subtítol” de la notícia no podia ser més eloqüent: “Bergoglio is finished!“.

No cal ni dir que em plauria molt que això fos veritat, és a dir, que aquest pontificat tan desastrós arribés a la seva fi. Malauradament, però, no serà així, i per diverses raons. En primer lloc, perquè ningú no pot obligar un papa legítim a dimitir, i en segon lloc perquè l’actual no seguirà les passes del seu predecessor. A més a més, té la premsa mundial al seu favor, encara que aquest favor es vagi esquerdant (algun diari dels grossos li va demanar també la dimissió, però no recordo quin). Cosa que Benet XVI no podia pas dir. Probablement, el sentit de la responsabilitat de l’actual no estigui a l’alçada de l’anterior.

I no podem oblidar que Francesc té molt suport dins de l’Església, encara que alguns vegin enemics seus a tot arreu i parlin de la resistència que troba a la cúria romana. Molts bisbes són “passotes”, en el sentit que ells el que volen és “que hi hagi pau”, no volen soroll. D’altres estan en la seva línia. Una gran majoria són simples “carreristes”, trepes, arribistes, l’ambició dels quals és anar escalant posicions. Ascendir en l’escalafó, que podríem dir.

Bé, Francesc farà 82 anys a finals d’any, algú altre el succeirà, no sabem quina mena de papa serà, però la veritat és que tampoc importa massa. La història de l’Església no es fa en anys, ni tan sols en dècades, sinó en segles. Convé no oblidar-ho. Una generació en succeeix una altra, i així successivament.

Segueixo amb avidesa les notícies que van apareixent sobre l’escàndol McCarrick i sobre les seves ramificacions, no tant per com pot això afectar Francesc, sinó per les coses que van sortint a la llum gràcies a aquests fets.

Tot i que en altres ocasions Francesc s’ha defensat de les acusacions que se li han fet, en aquest cop ha preferit callar. Cosa curiosa, ja que a primer cop d’ull pot semblar que aquest silenci l’incrimini. Pot ser que aquest home sigui tan tonto? O és que hi ha alguna estratègia darrere aquest silenci?

Una cosa que s’està veient és que defensors i “acusadors” de Francesc acostumen a arrenglerar-se ideològicament. Vull dir que, si un mira els seus defensors, acostumarà a trobar les persones d’ideologia més “liberal” (teològicament parlant) de l’Església, els més “progressistes”, per dir-ho en terminologia política (i que tan tristament ha entrat al vocabulari eclesiàstic actual). En canvi, entre els no-defensors, entre els que no branden la seva innocència, entre els que pensen que, o bé convé investigar les acusacions fetes per Viganò (l’ex-nunci de què parlava al principi), o bé que en defensen la seva honestedat i veracitat, no hi trobarem cap d’aquests liberals, i sí gent que podríem dir “conservadora”, o “tradicional”.

Suposo que a Francesc, reputat progressista, ja li va bé que la batalla no se centri en si ell és o no és culpable del que se l’acusa, sinó que se centri en una lluita ideològica, de bàndols. Vaja, que els que l’acusen ho fan perquè no el “traguen”, perquè n’estan fins al capdamunt i se’l volen treure de sobre de la manera que sigui. Per exemple, calumniant-lo. I tot això sense que ell (Francesc) o els seus seguidors hagin d’aportar cap mena d’evidència que indiqui que les acusacions de Viganò són falses i insostenibles. Sublim.

Com acabarà aquesta batalla és una qüestió de relativa importància. Si el Papa haurà d’acabar dimitint o no, tampoc és massa important. Qui el succeirà (ni que sigui per motius inescapables) és potser més important, però la veritat és que tampoc tant.

D’alguna manera, estem encetant el desenllaç d’una etapa històrica que va començar l’any 1958, quan Joan XXIII va succeir Pius XII. El moment àlgid va tenir lloc entre 1962 i 1965, amb el Vaticà II (“el Concili”, com si no n’hi hagués hagut cap altre en dos mil anys d’història de l’Església). Després, el llarg post-concili, amb Pau VI, Joan Pau II i Benet XVI. Tots tres hi van participar: l’un com a pare conciliar i papa, el segon com a pare conciliar, i el tercer com a “expert”. Francesc, en canvi, es va ordenar sacerdot quan el Vaticà II ja s’havia acabat. Podríem dir que és un dels seus fills, per entendre’ns. Cosa que explica molt tant d’ell com del propi concili.

Deia que Francesc gaudeix de molt suport dins l’Església, i he explicat alguns motius de per què això és així. Hi ha un altre element, que és generacional. El clergat, en termes generals, està força envellit, i s’ha format en l’època més “dura” del post-concili, anys seixanta, setanta i principis dels vuitanta. Tot el que han sentit dir del Vaticà II són flors i violes, tot el que han sentit dir de l’època anterior és foscor i terrors (“for the night is dark and full of terrors“, com dirien a Game of Thrones). Fracnesc, com dèiem, encarna molt bé aquest esperit reformista i “trencador” que ja va tenir tal concili. No podria estar més en línia amb la majoria del clergat mundial, especialment l’occidental.

Però no és només el papa qui s’està fent vell. El clergat i els fidels també envelleixen, i també ells deixaran el regne dels vius. Per això deia que estem encetant el desenllaç d’aquesta etapa. Què diran d’aquí 50, 100 anys, d’aquest període encetat el 1958? Com jutjaran les generacions (de fidels i clergues) futures el Vaticà II i la seva època posterior? Què diran del “Novus Ordo Missae”? De Francesc?

Penso que hi ha motius per intuir que ens enduríem sorpreses. Segurament hi deu haver clergues joves “progressistes”. Però penso que no són gaires. Hi ha una forta crisi vocacional tant en el clergat secular com en la vida religiosa (especialment en aquesta última). Això no vol dir que tot estigui perdut. Hi ha institucions que se n’escapen, i de les que tinc notícia són més aviat tradicionalistes. Els “lefebvrians” no tenen crisi vocacional. A Fontgombault hi ha més de 100 monjos (i des que van restaurar el monestir n’han fundat quatre més). No crec que sigui tan sols per dir missa amb el missal pre-conciliar, però certament és un símptoma.

Semblava, se suposava que era la intenció, que amb el Vaticà II l’Església fos més atractiva al món, s’esperava un floriment de vocacions i de conversions. Ha passat tot el contrari. 50 o 60 anys després, el Vaticà II segueix gaudint, almenys oficialment, de molt bona premsa. No sembla que hi hagi un convenciment general que alguna cosa no ha sortit bé. Com a molt, es dirà que els temps han canviat, que si la societat d’avui en dia, etc. Tot, causes externes, mai internes. Els més agosarats dirant que s’ha fet curt en aplicar el Concili, que la solució a la situació actual és “més Vaticà II”.

Cap problema, només cal esperar uns quants anys. No sé si 25, 50 o 100. Però em sembla que el futur s’assembla més a Trento que no al Vaticà II.

Conclusió: passi el que passi amb el pontificat de Bergoglio, probablment puguem dir que “Bergoglio is finished“, encara que sigui d’aquí a 50 anys.

Validity and legitimacy

Nevertheless article 19 of the Instruction Universae Ecclesiae declares that the faithful who do not recognize the validity and legitimacy of the reformed missal of Paul VI are not allowed to request the Holy Mass of All Time. What do you think about that restriction?

To be completely candid, I cannot pass judgment on it because I find it incomprehensible.

I have always maintained that the most holy rite of the Mass had an intrinsic value, above all in relation to its distinctive purpose of rendering latria, adoration and worship to God.

Apart from any other consideration, there is no way to understand what canonical or theological basis there is for saying that the value of a centuries-old rite that now has been declared “never abrogated” and the possibility of celebrating it are determined by the subjective disposition of someone who attends it or requests it.

This sets up a foolish, impracticable perspective. For example, what would a priest be obliged to do if he found that out of ten lay faithful who requested the celebration of the Mass, five had objections to the Mass of Paul VI? What would a priest be obliged to do if he himself had very serious reservations about the new rite, since the restriction pertains only to the lay faithful? [In reality the simple priest is obliged to recognize the full legitimacy of the new rite at least on the day of his own ordination, as the following lines clarify.—Editor’s note.]

If the two rites are considered to be two equivalent forms of the same Roman Rite, there is no reason why the Tridentine Rite should be so dangerous as to require some sort of examination before allowing it.

Finally, if one honestly accepts this premise [of equivalence], there is no reason why priests and bishops who publicly reject the Tridentine Rite should not be asked to refrain from celebrating the New Mass until they let go of their stubborn resolution.

I think that article 19 of the Instruction, although on the one hand it is the expression of a typical diplomatic attitude, on the other hand can unfortunately become part of a sort of ill-concealed moral blackmail. It reveals an awareness on the part of the bishops that the Tridentine Mass inevitably conveys an ecclesiology that is incompatible with that of the Council and the Novus Ordo. Consequently the Tridentine Mass can be allowed only while exercising direct control over the consciences of the faithful. To me that seems rather alarming.

Font

Coses que al bisbe li xoquen

Me n’entero “indirectament” que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha publicat recentment una “glossa” al full diocesà parlant dels sagraments, concretament de com se celebren tres d’ells en concret.

A la glossa, explica el senyor bisbe que hi ha diverses coses que li xoquen, pel que fa als batejos, primeres comunions i confirmacions.

En fi.

Jo crec que, en realitat, tot el que es podia dir del tema ja ho diu ell, ni que sigui de manera molt resumida: que “la manca de fe dels qui reben aquests sagraments fa que es devaluïn als ulls de la comunitat, fa que els rectors els acabin aïllant en celebracions a part, o, fins i tot, que els fidels ‘fugin’ de les misses on hi haurà baptismes, primeres comunions o confirmacions”.

Bé, al poble on visc, pel que fa als batejos, no cal patir massa: es fan sense missa, i després de la del diumenge. Escenes tristíssimes totes elles. En recordo un en què quan el mossèn (recordo, a més a més, qui era) va preguntar que què demanaven a l’Església (se suposa que han de dir “el baptisme del nostre fill” o algo similar), tothom es va quedar mut. La reacció adequada hauria estat dir “doncs si no demaneu res, què cony fotem aquí?”, i tots cap a casa.

Les primeres comunions: no es fan a la missa de cada diumenge, sinó en misses “a part”. Evidentment, jo sóc el primer en fugir-ne. Poques celebracions hi ha tan sacrílegues (des del meu punt de vista) com les primeres comunions. Potser només les bodes se li poden comparar.

I pel que fa les confirmacions, d’això a la meva parròquia no en tenim. A les que he anat, penso que no són, ni de lluny, tan dolentes com batejos o primeres comunions. Són molt menys tradicionals que les primeres comunions, els nens són més grans i lo dels regals queda massa infantil, i no acostumen a venir familiars (autèntica plaga de les primeres comunions).

Ara bé, a mi em xoquen algunes de les coses que li xoquen al senyor bisbe. Per exemple: “xoca que les celebracions del baptisme … siguin sense la presència d’aquesta comunitat”, ja que el baptisme és la “porta d’entrada a la vida cristiana i a la comunitat parroquial”. Suposo que ho deu dir pels batejos que se celebren fora de la missa.

Bé, potser els senyors rectors pensen que ajuntar la missa de diumenge amb el bateig farà que la missa sigui més llarga i la gent es posi nerviosa (al capdavall, el bateig es pot fer sense missa), etc. També un es podria fer la pregunta de quin paper ha tingut, tradicionalment, la “comunitat parroquial” en els batejos. “Comunitat parroquial”… en fi.

El mateix passa en les confirmacions: li xoca “el fet de no trobar la comunitat parroquial reunida”. “Com pot ser que la comunitat sigui absent el dia que pot viure una nova Pentecosta?” Cal que expliqui, aquí, l’acudit de les rates? El deixo pel final, per si algú no el sap. Em sorprèn, però, això que diu, ja que, deixant de banda que “del bisbe i del governador, com més lluny millor”, la meva experiència em diu que les misses de bisbe acostumen a estar més concorregudes.

Si bé puc entendre per què moltes famílies porten els nens a fer la primera comunió (perquè és un carnaval) i per què molts nens la volen fer (pel carnaval i pels regals), a vegades em pregunto, per què volen fer la confirmació aquests xavals que no tornaran a trepitjar mai més una església?

Cal que el senyor bisbe (i els senyors rectors) tinguin clar que, a la immensa majoria de gent que va a missa el diumenge, tot això els importa un rave. Ells van a missa, punt, i si fulanito es bateja o es confirma, a ells ni els hi va ni els hi ve. “Comunitat parroquial”…

Finalment, la primera comunió. Novament, el que preocupa monsenyor Novell és… ho heu endevinat: l’assistència de la “comunitat parroquial”. Evidentment que els convidats van a les primeres comunions com en una boda, és a dir, com si fos un espectacle! Perquè és això el que són les primeres comunions: un pur espectacle. El que els importa és el vestidet del nen (ja no diguem si és una nena!), què es posarà el papa, la mama, els tiets i els familiars que vénen d’un poble a 500 o mil quilòmetres de distància. I no ens oblidéssim del tiberi!

Recordo quan jo vaig fer la primera comunió. Al dinar (que no vam fer en un restaurant, que ma mare és de l’Urgell i son pare de la Segarra!), em sembla que no coneixia ni a la meitat dels assistents. Després em van dir que eren familiars. Ah.

De debò es pensa el bisbe que si “els nens i nenes que fan la primera comunió” no tornen més a missa és perquè no els hi “donem la benvinguda el primer dia que hi vénen com a cristians de ple dret”? Sí, ja ho sé que no és per això. Ja sé que, si no vénen més a missa és perquè els seus pares no els porten, perquè aquests pares són, en la gran majoria dels casos, ateus (o agnòstics, que pel cas és el mateix). Cregui’m, monsenyor, la presència o absència de la “comunitat parroquial”, aquí, no té cap mena de repercussió. I per veure la mala educació de tots plegats (normal que la canalla pugi com puja), millor no anar-hi.

I quan arribem al final de la glossa ens trobem amb el que potser és la clau per entendre-ho tot plegat: l’esperança del bisbe que les glosses que vol dedicar al tema ens “estimulin a participar en les celebracions d’aquests sagraments tan pasquals”.

Vaja! O sigui, que el que preocupa al bisbe, segons sembla, no és la tremenda hipocresia que hi ha en aquests sagraments “tan pasquals”, convertits tots ells (sobretot la primera comunió, bastant menys la confirmació) en autèntics carnavals, sinó que hi hagi poca gent. Com quan els mossèns es queixen que la gent no va a missa.

Entenc perfectament la preocupacó del senyor bisbe, però la trobo completament secundària. I sap què li dic? Que mentre no es prenguin mesures serioses per acabar amb tota aquesta comèdia, no compti amb mi per anar a batejos, confirmacions i primeres comunions.

El preludi

La segunda grieta es la crecida de la tensión que ya registramos en la segunda sesión conciliar y que vino a aumentar en la tercera. Las “tendencias” de los Padres no llegaron nunca a dividirles en “facciones”, pero la masa de los católicos tiende a reproducir —radicalizándolas, aumentándolas, estereotipándolas— esas tendencias conciliares. Y entonces el problema ya resulta peligroso: tras los Padres conservadores se camuflan los católicos integristas; tras los renovadores se encastillan los progresistas. ¿El resultado? Lo vemos todos los días: no una escisión entre los católicos —¡no exageremos!—, pero sí la crecida del clima partidista, belicoso: sí la crítica feroz a derecha e izquierda; sí el convertir el Concilio en un arma arrojadiza. Ayer mismo hablaba el Papa preocupado por esta especie de “crisis de unidad” que se percibe en el interior de la Iglesia y que, si bien es normal en todo período de revisión y renovación, podría ser grave si creciera o se prolongase.

José Luis Martín Descalzo, Un periodista en el Concilio, 3a etapa, pgs 464–465.

El Vaticà II de Martín Descalzo

Ara no recordo quants anys tenia que vaig llegir, per primer cop, llibres d’un sacerdot, llavors ja mort feia uns anys, anomenat José Luis Martín Descalzo. Eren les seves “crónicas“, reculls d’articles que publicava, crec, a l’ABC. Si no em falla la memòria. Resulta que es tractava d’un sacerdot periodista i escriptor, que tenia problemes renals i cada pocs dies havia d’anar a diàlisi, i que va morir justament d’aquesta patologia. Més endavant he sabut que no només tenia problemes als ronyons sinó també al cor (o almenys això diu la Wikipedia). També més endavant he sabut que, entre els molts llibres que va escriure, n’hi ha quatre sobre el Vaticà II: “Un periodista en el Concilio“, en 4 volums, un per a cadascuna de les 4 sessions que va tenir.

Fa poc temps, un o dos mesos, vaig decidir comprar, de segona mà i a molt bon preu, els 4 volums en qüestió. No me’n penedeixo. Només he acabat de llegir els dos primers i vaig pel tercer, i potser m’hauria d’esperar a acabar-los tots quatre abans d’escriure’n res. Però o molt m’equivoco o no crec que m’endugui gaires sorpreses a l’acabar de llegir el que em falta. M’atreveixo, doncs, a pensar el que, de moment, m’he anat trobant.

Parteixo amb l’avantatge, si es vol veure així, de tenir certa formació en la matèria, i per tant és possible que al lector profà li costi més llegir les obres en qüestió. En cap moment se m’ha fet difícil, i no crec que a ningú, amb un mínim de cultura, se li hagi de fer insuperablement difícil. Convé tenir-ho en compte perquè, malgrat el nom, no es tracta d’unes cròniques purament periodístiques, com les que hauria pogut escriure qualsevol periodista seglar que no fos especialista en teologia. És un llibre en què l’autor no només explica què passa al Concili, sinó com ell veu les coses, pren partit per un “bàndol” i ofereix les seves reflexions i alguns excursus històrics sobre el que s’està debatent. El format és de dietari, amb entrades molt curtes i d’altres de molt llargues. Alguns cops cau en la “beateria”, i mostra molta devoció per Joan XXIII (al llarg del primer volum) i per Pau VI (al llarg del segon volum). Especialment per Joan XXIII.

Crec que es pot afirmar sense problemes que Martín Descalzo era un progressista, un reformista. Aquest era el seu “bàndol” en el Concili, tot i que en cap moment mostra ànsies d’aplastar la minoria. Se sent satisfet perquè la immensa majoria (diria que tots) de documents es van aprovant per amplíssimes majories — símptoma, segons ell, que el concili “concilia”, és a dir, que s’arriben a formulacions que, sent progressistes, són acceptables per a pràcticament tots els pares conciliars.

No són les primeres cròniques que llegeixo sobre el Vaticà II. Les primeres foren, si no m’erro, les de Michael Davies, “Pope John’s Council“, clarament crític amb el sínode. Diria que després van venir les de Ralph Wiltgen: “The Inside Story of Vatican II“, el títol original del llibre era “The Rhine flows into the Tiber“, força més neutral. També he llegit posteriorment els dietaris de Henri de Lubac, peritus durant el Concili tot i que no va poder assistir a totes les sessions. En contrast amb el que havia llegit anteriorment, Martín Descalzo veu les coses amb molt menys dramatisme que els autors anteriorment mencionats.

Jo diria que Martín Descalzo és un optimista. Es desprèn en totes les pàgines dels seus llibres (almenys les que he llegit fins ara). No dic que no sigui realista o que no toqui de peus a terra: però la seva tendència és a pensar que el Concili és un do de Déu i que donarà molts fruits, i que ja era hora que es diguessin les coses que s’estan dient. A vegades expressa el seu temor que el Concili es quedi a mitges, que caigui en la mediocritat. Però en cap moment que pugui causar un daltabaix a l’Església.

Llegint sobretot els dos primers volums, no podia deixar de pensar en la ingenuïtat de l’autor. Però aquí estic sent injust, perquè jo tinc algo que ell no tenia quan escrivia aquelles pàgines: 50 anys de perspectiva. No dic que hagi viscut els 50 anys de postconcili, però sí en veig els fruits, la situació actual després d’aquests 50 anys. Per això, llegint moltes de les coses que escrivia Martín Descalzo, em preguntava: si llegís això mateix 10, 20 o 50 anys després… ho tornaria a escriure? Corregiria alguna cosa? Hi afegiria esmenes? Em moro de ganes de saber què pensava Martín Descalzo del potsconcili…

De totes maneres, tot plegat és molt indicatiu de l’ambient que es respirava a l’època. L’Església vivia, almenys externament, un moment dolç. L’any 1958 mor Pius XII, que ens deixa (almenys externament) una Església que, si no exempta de problemes, almenys sí amb molta vitalitat. Com deia José Antonio Sayés, “del modernismo ya no se acordaba nadie“.

Però si es llegeixen les pàgines més a fons, crec que se’n desprèn força clarament una insatisfacció, un cert complex de culpa o d’inferioritat. Parlant de la Litúrgia, per exemple, semblava que el ritus romà fos… vaja, deficient com a mínim. Un cert complex d’inferioritat respecte el món, com si l’Església visqués antiquada respecte el món i li calgués posar-se al dia, com si s’estigués quedant enrere en una cursa i hagués de fer un sprint.

Ara recordo que, abans de llegir les cròniques de Martín Descalzo, havia llegit un altre llibre molt interessant: “Confusión y verdad“, de Philip Trower — llibre que recomano a tothom, per cert. Ho dic ara perquè em vénen el cap unes reflexions d’aquest últim autor: que al Vaticà II, al principi, “reformadors moderats” i revolucionaris anaven junts perquè tenien uns objectius comuns a curt termini. Probablement els segons (els revolucionaris) es van cuidar ben bé de revelar quines eren les seves autèntiques intencions, conscients o inconscients.

No dubto que molt més interessant que “Un periodista en el Concilio” hauria estat “Un periodista en el Postconcilio“. Però qui això diu, ho diu el 2018, més de 50 anys després de la cloenda del Vaticà II. “A toro passat”, tot és molt fàcil.

I no deixo de preguntar-me, llegint aquestes pàgines de Martín Descalzo, “què va passar perquè la cosa després sortís tan malament”.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur