Out of time

Som el fruit del passat

Categoria: Religió

Coses que al bisbe li xoquen

Me n’entero “indirectament” que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha publicat recentment una “glossa” al full diocesà parlant dels sagraments, concretament de com se celebren tres d’ells en concret.

A la glossa, explica el senyor bisbe que hi ha diverses coses que li xoquen, pel que fa als batejos, primeres comunions i confirmacions.

En fi.

Jo crec que, en realitat, tot el que es podia dir del tema ja ho diu ell, ni que sigui de manera molt resumida: que “la manca de fe dels qui reben aquests sagraments fa que es devaluïn als ulls de la comunitat, fa que els rectors els acabin aïllant en celebracions a part, o, fins i tot, que els fidels ‘fugin’ de les misses on hi haurà baptismes, primeres comunions o confirmacions”.

Bé, al poble on visc, pel que fa als batejos, no cal patir massa: es fan sense missa, i després de la del diumenge. Escenes tristíssimes totes elles. En recordo un en què quan el mossèn (recordo, a més a més, qui era) va preguntar que què demanaven a l’Església (se suposa que han de dir “el baptisme del nostre fill” o algo similar), tothom es va quedar mut. La reacció adequada hauria estat dir “doncs si no demaneu res, què cony fotem aquí?”, i tots cap a casa.

Les primeres comunions: no es fan a la missa de cada diumenge, sinó en misses “a part”. Evidentment, jo sóc el primer en fugir-ne. Poques celebracions hi ha tan sacrílegues (des del meu punt de vista) com les primeres comunions. Potser només les bodes se li poden comparar.

I pel que fa les confirmacions, d’això a la meva parròquia no en tenim. A les que he anat, penso que no són, ni de lluny, tan dolentes com batejos o primeres comunions. Són molt menys tradicionals que les primeres comunions, els nens són més grans i lo dels regals queda massa infantil, i no acostumen a venir familiars (autèntica plaga de les primeres comunions).

Ara bé, a mi em xoquen algunes de les coses que li xoquen al senyor bisbe. Per exemple: “xoca que les celebracions del baptisme … siguin sense la presència d’aquesta comunitat”, ja que el baptisme és la “porta d’entrada a la vida cristiana i a la comunitat parroquial”. Suposo que ho deu dir pels batejos que se celebren fora de la missa.

Bé, potser els senyors rectors pensen que ajuntar la missa de diumenge amb el bateig farà que la missa sigui més llarga i la gent es posi nerviosa (al capdavall, el bateig es pot fer sense missa), etc. També un es podria fer la pregunta de quin paper ha tingut, tradicionalment, la “comunitat parroquial” en els batejos. “Comunitat parroquial”… en fi.

El mateix passa en les confirmacions: li xoca “el fet de no trobar la comunitat parroquial reunida”. “Com pot ser que la comunitat sigui absent el dia que pot viure una nova Pentecosta?” Cal que expliqui, aquí, l’acudit de les rates? El deixo pel final, per si algú no el sap. Em sorprèn, però, això que diu, ja que, deixant de banda que “del bisbe i del governador, com més lluny millor”, la meva experiència em diu que les misses de bisbe acostumen a estar més concorregudes.

Si bé puc entendre per què moltes famílies porten els nens a fer la primera comunió (perquè és un carnaval) i per què molts nens la volen fer (pel carnaval i pels regals), a vegades em pregunto, per què volen fer la confirmació aquests xavals que no tornaran a trepitjar mai més una església?

Cal que el senyor bisbe (i els senyors rectors) tinguin clar que, a la immensa majoria de gent que va a missa el diumenge, tot això els importa un rave. Ells van a missa, punt, i si fulanito es bateja o es confirma, a ells ni els hi va ni els hi ve. “Comunitat parroquial”…

Finalment, la primera comunió. Novament, el que preocupa monsenyor Novell és… ho heu endevinat: l’assistència de la “comunitat parroquial”. Evidentment que els convidats van a les primeres comunions com en una boda, és a dir, com si fos un espectacle! Perquè és això el que són les primeres comunions: un pur espectacle. El que els importa és el vestidet del nen (ja no diguem si és una nena!), què es posarà el papa, la mama, els tiets i els familiars que vénen d’un poble a 500 o mil quilòmetres de distància. I no ens oblidéssim del tiberi!

Recordo quan jo vaig fer la primera comunió. Al dinar (que no vam fer en un restaurant, que ma mare és de l’Urgell i son pare de la Segarra!), em sembla que no coneixia ni a la meitat dels assistents. Després em van dir que eren familiars. Ah.

De debò es pensa el bisbe que si “els nens i nenes que fan la primera comunió” no tornen més a missa és perquè no els hi “donem la benvinguda el primer dia que hi vénen com a cristians de ple dret”? Sí, ja ho sé que no és per això. Ja sé que, si no vénen més a missa és perquè els seus pares no els porten, perquè aquests pares són, en la gran majoria dels casos, ateus (o agnòstics, que pel cas és el mateix). Cregui’m, monsenyor, la presència o absència de la “comunitat parroquial”, aquí, no té cap mena de repercussió. I per veure la mala educació de tots plegats (normal que la canalla pugi com puja), millor no anar-hi.

I quan arribem al final de la glossa ens trobem amb el que potser és la clau per entendre-ho tot plegat: l’esperança del bisbe que les glosses que vol dedicar al tema ens “estimulin a participar en les celebracions d’aquests sagraments tan pasquals”.

Vaja! O sigui, que el que preocupa al bisbe, segons sembla, no és la tremenda hipocresia que hi ha en aquests sagraments “tan pasquals”, convertits tots ells (sobretot la primera comunió, bastant menys la confirmació) en autèntics carnavals, sinó que hi hagi poca gent. Com quan els mossèns es queixen que la gent no va a missa.

Entenc perfectament la preocupacó del senyor bisbe, però la trobo completament secundària. I sap què li dic? Que mentre no es prenguin mesures serioses per acabar amb tota aquesta comèdia, no compti amb mi per anar a batejos, confirmacions i primeres comunions.

Anuncis

El preludi

La segunda grieta es la crecida de la tensión que ya registramos en la segunda sesión conciliar y que vino a aumentar en la tercera. Las “tendencias” de los Padres no llegaron nunca a dividirles en “facciones”, pero la masa de los católicos tiende a reproducir —radicalizándolas, aumentándolas, estereotipándolas— esas tendencias conciliares. Y entonces el problema ya resulta peligroso: tras los Padres conservadores se camuflan los católicos integristas; tras los renovadores se encastillan los progresistas. ¿El resultado? Lo vemos todos los días: no una escisión entre los católicos —¡no exageremos!—, pero sí la crecida del clima partidista, belicoso: sí la crítica feroz a derecha e izquierda; sí el convertir el Concilio en un arma arrojadiza. Ayer mismo hablaba el Papa preocupado por esta especie de “crisis de unidad” que se percibe en el interior de la Iglesia y que, si bien es normal en todo período de revisión y renovación, podría ser grave si creciera o se prolongase.

José Luis Martín Descalzo, Un periodista en el Concilio, 3a etapa, pgs 464–465.

El Vaticà II de Martín Descalzo

Ara no recordo quants anys tenia que vaig llegir, per primer cop, llibres d’un sacerdot, llavors ja mort feia uns anys, anomenat José Luis Martín Descalzo. Eren les seves “crónicas“, reculls d’articles que publicava, crec, a l’ABC. Si no em falla la memòria. Resulta que es tractava d’un sacerdot periodista i escriptor, que tenia problemes renals i cada pocs dies havia d’anar a diàlisi, i que va morir justament d’aquesta patologia. Més endavant he sabut que no només tenia problemes als ronyons sinó també al cor (o almenys això diu la Wikipedia). També més endavant he sabut que, entre els molts llibres que va escriure, n’hi ha quatre sobre el Vaticà II: “Un periodista en el Concilio“, en 4 volums, un per a cadascuna de les 4 sessions que va tenir.

Fa poc temps, un o dos mesos, vaig decidir comprar, de segona mà i a molt bon preu, els 4 volums en qüestió. No me’n penedeixo. Només he acabat de llegir els dos primers i vaig pel tercer, i potser m’hauria d’esperar a acabar-los tots quatre abans d’escriure’n res. Però o molt m’equivoco o no crec que m’endugui gaires sorpreses a l’acabar de llegir el que em falta. M’atreveixo, doncs, a pensar el que, de moment, m’he anat trobant.

Parteixo amb l’avantatge, si es vol veure així, de tenir certa formació en la matèria, i per tant és possible que al lector profà li costi més llegir les obres en qüestió. En cap moment se m’ha fet difícil, i no crec que a ningú, amb un mínim de cultura, se li hagi de fer insuperablement difícil. Convé tenir-ho en compte perquè, malgrat el nom, no es tracta d’unes cròniques purament periodístiques, com les que hauria pogut escriure qualsevol periodista seglar que no fos especialista en teologia. És un llibre en què l’autor no només explica què passa al Concili, sinó com ell veu les coses, pren partit per un “bàndol” i ofereix les seves reflexions i alguns excursus històrics sobre el que s’està debatent. El format és de dietari, amb entrades molt curtes i d’altres de molt llargues. Alguns cops cau en la “beateria”, i mostra molta devoció per Joan XXIII (al llarg del primer volum) i per Pau VI (al llarg del segon volum). Especialment per Joan XXIII.

Crec que es pot afirmar sense problemes que Martín Descalzo era un progressista, un reformista. Aquest era el seu “bàndol” en el Concili, tot i que en cap moment mostra ànsies d’aplastar la minoria. Se sent satisfet perquè la immensa majoria (diria que tots) de documents es van aprovant per amplíssimes majories — símptoma, segons ell, que el concili “concilia”, és a dir, que s’arriben a formulacions que, sent progressistes, són acceptables per a pràcticament tots els pares conciliars.

No són les primeres cròniques que llegeixo sobre el Vaticà II. Les primeres foren, si no m’erro, les de Michael Davies, “Pope John’s Council“, clarament crític amb el sínode. Diria que després van venir les de Ralph Wiltgen: “The Inside Story of Vatican II“, el títol original del llibre era “The Rhine flows into the Tiber“, força més neutral. També he llegit posteriorment els dietaris de Henri de Lubac, peritus durant el Concili tot i que no va poder assistir a totes les sessions. En contrast amb el que havia llegit anteriorment, Martín Descalzo veu les coses amb molt menys dramatisme que els autors anteriorment mencionats.

Jo diria que Martín Descalzo és un optimista. Es desprèn en totes les pàgines dels seus llibres (almenys les que he llegit fins ara). No dic que no sigui realista o que no toqui de peus a terra: però la seva tendència és a pensar que el Concili és un do de Déu i que donarà molts fruits, i que ja era hora que es diguessin les coses que s’estan dient. A vegades expressa el seu temor que el Concili es quedi a mitges, que caigui en la mediocritat. Però en cap moment que pugui causar un daltabaix a l’Església.

Llegint sobretot els dos primers volums, no podia deixar de pensar en la ingenuïtat de l’autor. Però aquí estic sent injust, perquè jo tinc algo que ell no tenia quan escrivia aquelles pàgines: 50 anys de perspectiva. No dic que hagi viscut els 50 anys de postconcili, però sí en veig els fruits, la situació actual després d’aquests 50 anys. Per això, llegint moltes de les coses que escrivia Martín Descalzo, em preguntava: si llegís això mateix 10, 20 o 50 anys després… ho tornaria a escriure? Corregiria alguna cosa? Hi afegiria esmenes? Em moro de ganes de saber què pensava Martín Descalzo del potsconcili…

De totes maneres, tot plegat és molt indicatiu de l’ambient que es respirava a l’època. L’Església vivia, almenys externament, un moment dolç. L’any 1958 mor Pius XII, que ens deixa (almenys externament) una Església que, si no exempta de problemes, almenys sí amb molta vitalitat. Com deia José Antonio Sayés, “del modernismo ya no se acordaba nadie“.

Però si es llegeixen les pàgines més a fons, crec que se’n desprèn força clarament una insatisfacció, un cert complex de culpa o d’inferioritat. Parlant de la Litúrgia, per exemple, semblava que el ritus romà fos… vaja, deficient com a mínim. Un cert complex d’inferioritat respecte el món, com si l’Església visqués antiquada respecte el món i li calgués posar-se al dia, com si s’estigués quedant enrere en una cursa i hagués de fer un sprint.

Ara recordo que, abans de llegir les cròniques de Martín Descalzo, havia llegit un altre llibre molt interessant: “Confusión y verdad“, de Philip Trower — llibre que recomano a tothom, per cert. Ho dic ara perquè em vénen el cap unes reflexions d’aquest últim autor: que al Vaticà II, al principi, “reformadors moderats” i revolucionaris anaven junts perquè tenien uns objectius comuns a curt termini. Probablement els segons (els revolucionaris) es van cuidar ben bé de revelar quines eren les seves autèntiques intencions, conscients o inconscients.

No dubto que molt més interessant que “Un periodista en el Concilio” hauria estat “Un periodista en el Postconcilio“. Però qui això diu, ho diu el 2018, més de 50 anys després de la cloenda del Vaticà II. “A toro passat”, tot és molt fàcil.

I no deixo de preguntar-me, llegint aquestes pàgines de Martín Descalzo, “què va passar perquè la cosa després sortís tan malament”.

Supina ignorància

27544584_10213993374576028_3327240400254598089_n

Deia una professora que vaig tenir quan feia BUP que no hi ha res més atrevit que la ignorància. Quan es tracta del catolicisme (perdó, cristianisme), a sobre de la ignorància s’hi ajunta (no sempre, però sí sovint) la mala voluntat. I, lògicament, l’atreviment arriba a nivells difícilment superables.

Fa poc veia, a Facebook, una vinyeta que, més que amb mala fe, està feta amb una enorme ignorància. És una variació d’una vinyeta que temps enrere es va fer molt popular. A la vinyeta, Bergoglio demana idees per fer el cristianisme “més interessant”. Un proposa “més infern”, l’altre “més Bíblies”, i apareix Jesucrist proposant “vender las riquezas de las iglesias para ayudar a los pobres y luchar por una economía de JUSTICIA, BIEN COMÚN Y EQUIDAD” (majúscules a l’original). A tal proposta, Bergoglio i els dos primers (el que proposa més infern i el que proposa més Bíblies) reaccionen amb cara de cabreig i Jesús acaba crucificat.

No va ser ira el que em va provocar la vinyeta, sinó ganes de riure, de riure per la tremenda ignorància que demostra la vinyeta. En primer lloc, perquè si hi ha hagut algun papa que més ha parlat de justícia social ha estat justament Bergoglio. De l’infern no en parla pràcticament ningú, i lo de les bíblies… per agafar pols als prestatges.

Vaig riure, en segon lloc, perquè el propi Jesús, als evangelis, del tema que més parla és de la seva divinitat, i en segon lloc de l’infern. En parla molt, Jesús, de l’infern, i molt menys de la “justícia social” i d’ajudar els pobres (tot i que també en parla). I, sovint, quan parla d’ajudar els pobres, l’infern no tarda a fer acte de presència. Per exemple, Mateu 25, 31-46: els que no van donar de menjar, beure i vestir als que ho necessitaven, Jesús els envia “al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels”. Pel que fa a vendre les “riqueses de les esglésies” (jo encara no n’he vista cap, però deu ser perquè sóc molt burro), Jn 12: una dona tira un perfum caríssim als peus de Jesús, i Judes Iscariot pregunta: “per què no venien aquest perfum per 300 denaris i donaven els diners als pobres?”, a la qual cosa Jesús respon: “ella ha guardat aquest perfum per al dia de la meva sepultura. De pobres, en tindreu sempre amb vosaltres; en canvi a mi, no sempre em tindreu”.

No em voldria allargar més en aquest tema. Només cal llegir atentament els evangelis. Però on vas a parar! Millor que llegir la Bíblia, vendre les riqueses de les esglésies per ajudar els pobres i lluitar per una economia de justícia, bé comú i equitat.

Finalment, un últim comentari — probablement l’única cosa encertada de la vinyeta. Fixeu-vos en la pregunta inicial: necessitem idees per fer més interessant el cristianisme. Una pregunta, trobo jo, molt bergogliana, i molt en la línia del Vaticà II. D’aquí plora la criatura, i ja fa 50 anys que plora.

Unitat assimptòtica

Un any més té lloc, del 18 al 25 de gener, la “Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cristians”, i els bisbes aprofiten el full dominical per parlar del tema. Com ja vaig fer l’any passat, he consultat els fulls de les deu diòcesis catalanes aviam què han dit els nostres prelats. La primera sorpresa que m’he trobat és que, almenys aparentment, el bisbe de Solsona no ha dit ni mu del tema, almenys que jo sàpiga. He consultat els fulls dels dies 14 i 21 de gener, i no hi he trobat cap referència. No he pogut consultar el del dia 28, no l’he trobat a la web. I pel que fa a l’arquebisbat de Tarragona, no és l’arquebisbe qui en parla, sinó el “Director del Secretariat diocesà [sic] de Relacions interconfessionals”, mossèn Rafael Serra.

Pel que recordo de l’any passat, crec que enguany el nivell ha baixat, per dir-ho d’alguna manera. Els bisbes de Lleida, Sant Feliu, Tortosa, Urgell i Vic no diuen res que sigui destacable, a part de les quatre frases típiques: que hem de resar, que la unitat és un do de l’Esperit, que la divisió és un escàndol, que és més el que ens uneix que el que ens separa (de debò?), i així anant afegint “padding” fins a omplir l’espai disponible al full. De fet, és el que fa també el bisbe de Girona (a més de donar-nos unes quantes “receptes”). Que per cert, el bisbe de Sant Feliu sembla haver dedicat nou fulls diocesans a parlar de la unitat. He consultat únicament el del dia 21, miraré (si puc) els altres vuit a veure què diuen.

Ens queden, per tant, els arquebisbats de Barcelona i Tarragona. Pel que fa al primer, dedica el seu escrit al tema, en tres columnes, les dues primeres de les quals us les podeu saltar sense problema. A la tercera, l’última, es fa referència a unes paraules de Francesc, que ens convida a er “un estudi atent i rigorós, lliure de prejudicis i polèmiques ideològiques, que permeti a les Esglésies discernir i assumir allò que hi havia de positiu i legítim en la Reforma [protestant], i distanciar-se dels errors, exageracions i fracassos, tot reconeixent els pecats que van portar a la divisió”. D’altres han parlat més i millor que jo sobre l’actitud de Francesc vers el protestantisme. De fet, que en diguem “Reforma”, així tal qual, ja és una primera victòria per a ells, ja que és admetre que, en el fons, tenien bona intenció i anaven pel bon camí, i que nosaltres, els catòlics, “l’havíem liat”. Oi que m’explico?

I acabem amb Tarragona, perquè penso que és el que, de llarg, diu les coses més interessants (curiosament, no és l’arquebisbe qui en parla). I la veritat és que, al meu entendre, comença molt malament: “Els fruits dels cinquanta anys del diàleg ecumènic és altament positiu” — val, d’acord, ja no ens matem els uns als altres, però això no és cap mèrit dels últims 50 anys. “L’Església Catòlica és l’Església mare i totes les altres Esglésies porten saba bona i com que és bona també fan fructificar fruits per a la glòria de Déu, per a la salvació de tots i per al bé de tots” — això, si no és directament heretgia, hi és molt pròxima. En canvi, més endavant, diu coses que considero molt més positives: “també hi ha teòlegs que, per una banda, constaten que hi ha com un retorn a les formes de l’Església Catòlica, sobretot per part de la Comunió Anglicana i de moltes comunitats de la Reforma, però per altra banda, constaten una luteranització del catolicisme i una divulgació de la sola fides sense la mediació eclesial” (cursives a l’original) — primera notícia que hi hagi comunitats protestants que s’apropin al catolicisme; pel que fa la resta, no hi podria estar més d’acord, i per això dubto que aquests 50 anys de diàleg ecumènic hagin estat, per a l’Església Catòlica, positius. “El diàleg ecumènic és sempre des de la veritat, mai des de l’opinió, altrament es desvirtua i esdevé inútil”. També diu que “són moltes les lliçons que els catòlics podem aprendre de les Santes Esglésies Ortodoxes [sic]“. Mira, pel que fa la litúrgia, hi estic del tot d’acord.

És curiós que el text més interessant no l’hagi escrit un bisbe, i que la majoria d’ells no hagin escrit més que tautologies i banalitats. Però fills meus, aquests són els pastors que tenim. Haurem de tenir paciència.

Tirant del fil sacerdotal

Pel que fa l’ordenació diaconal dels qui han d’adscriure’s al clergat secular, el Bisbe propi és el Bisbe de la diòcesi en la qual l’ordenand té el domicili, o el de la diòcesi a la qual l’ordenand ha decidit de dedicar-se; pel que es refereix a l’ordenació presiberal dels clergues seculars, és el Bisbe de la diòcesi a la qual l’ordenand s’incardinà pel diaconat.

Codi de dret canònic de 1983, cànon 1016.

Estos criterios de libertad no son recibidos con mucho agrado por ciertos sectores doctrinales ligados a ambientes eclesiales que, por diversas causas —a veces de índole extraeclesial—, aparte de sufrir una fuerte escasez de vocaciones sacerdotales, no es infrecuente que sufran también una fuga de vocaciones hacia otros seminarios. Ello plantea problemas pastorales indiscutibles que no se resuelven mediante trabas al ejercicio de la libertad canónica del candidato a las órdenes, que en ningún caso menoscaba la libertad decisoria del Obispo, primero para admitirle en el seminario, y después para ordenarlo de diácono.

Tomás Rincón-Pérez, El orden de los clérigos o ministros sagrados, EUNSA, Octubre 2009. Pg 117

“No deja de ser molesto, y con graves errores de fondo oír que alguien ha sido apartado de su camino por la sola razón de que no se ajusta al modelo de sacerdote que quiere esta diócesis” … “Si un candidato es idóneo para el sacerdocio, lo es para todas las diócesis como Iglesias particulares; y si no, no lo es para ninguna”. Pero para llegar a esta conclusión, el discernimiento vocacional exige plena coherencia en la comprensión teológica del ministerio sacerdotal. [118]

Id., pàgina 118. Cursiva a l’original.

L’autor (Tomás Rincón-Pérez) està parlant, no en tinc cap dubte (tot i que, òbviament, no ho puc demostrar) del seminari conciliar de Barcelona. Mancança de vocacions sacerdotals i fuga de seminaristes (sense anar més lluny, el bisbe diocesà i l’auxiliar de Terrassa, ambdós, són formats al seminari de Toledo, tot i que un és barceloní de naixement i l’altre ho és d'”adopció”), per causes, a vegades, “de índole extraeclesial” — llegeixi’s: per motius polítics, que bàsicament és un: el “nacionalisme”.

Però no barregéssim coses: una és la influència de factors polítics en la crisi vocacional, l’altra la “plena coherencia en la comprensión teológica del ministerio sacerdotal“. El primer és un tema delicat i espinós, que no és — ni de lluny — exclusiu del “nacionalisme català”. El segon és un tema menys espinós, però (almenys des del meu punt de vista) molt més greu.

Perquè pot ser tan molest i amb tants “graves errores de fondo” com es vulgui, però no tinc cap mena de dubte que més d’un i de dos “ha[n] sido apartado[s] de su camino” per l’única raó de no “ajusta[rse] al modelo de sacerdote que quiere esta diócesis“. No ens enganyem: de models de sacerdots, n’hi ha per donar i vendre.

Sorpresa? Cap ni una.

Des de fa unes quantes dècades que sembla que a l’Església hi hagi “partits polítics”. D’altres diuen que és com un zoo, amb animals de tota mena. Òbviament a l’Església no hi ha partits com a la política, però sens dubte que hi ha grups i “grupuscles”, de diferent naturalesa “jurídica”: hi ha l’Opus, hi ha instituts religiosos, associacions, etc, i d’altres de no formats. Cadascú té la seva “línia”, més “progressista” o més “conservadora”.

Per tant, doncs, no ha de causar cap sorpresa que hi hagi molts models de sacerdot, perquè cadascú té els seus. Pregunteu-ho a un de l’Opus, i a un membre de l’associació de teòlegs Joan XXIII, per exemple.

A primer cop d’ull, un podria dir que això no és, o no hauria de suposar, cap mena de problema. Tot i que està clar que els autors de les cites del principi no són del mateix parer: si algú és idoni per ser sacerdot, ho hauria de ser a tot arreu; i si no ho és, hauria de no ser-ho a tot arreu. Cosa que també té la seva lògica.

La conciliació, tal com ho veig, és impossible.

Ja sé que, des de fa anys, el principi de no contradicció no té gaire bona fama a l’Església (perdó: en certs sectors de l’Església, em temo que majoritaris), però és que la realitat és molt tossuda. Dir, al mateix temps, que és legítim que cada diòcesi tingui el seu model de sacerdot i que si algú és idoni per ser sacerdot ho ha de ser a tot arreu, és simplement estúpid, perquè és una contradicció.

Perquè pretendre que el ser idoni (o no idoni) per al sacerdoci és quelcom que ha de ser comú per a totes les diòcesis implica, necessàriament, que totes elles han de tenir un model comú de sacerdot. I si s’accepta que cadascuna pot tenir el seu model de sacerdoci, llavors la conclusió és que un pot ser idoni per al sacerdoci a un lloc, i no idoni a un altre.

Sembla evident, oi? I com se suposa que s’ha de resoldre, aquesta contradicció?

L’autor que cito ho té clar: el model de sacerdoci ha de ser comú. Dit així sembla molt fàcil, però no ho és. Tirem enrere una mica: parlava que avui, l’Església, sembla un zoo, amb bèsties de tota mena. Així dit sembla derogatori, malgrat que a molts (em refereixo dins de l’Església) ja els hi està bé.

Segurament a aquestes alçades em veieu a venir: una nova contradicció, oi? Si dins de l’Església hi ha “progressistes” i “conservadors”, no és d’estranyar que cadascú d’ells tingui el seu propi model de sacerdoci, el seu “ideal”, el seu “retrat robot”. No en tingueu el menor dubte: és així.

Intentaré dir-ho d’una manera més clara: si hi ha diferents models de sacerdoci és perquè hi ha diferents maneres d’entendre el catolicisme, algunes considerades “progressistes” i d’altres de “conservadores”. Vaja, que no és una qüestió sense importància.

D’això, però, els autors no en parlen, perquè els seus llibres són de Dret Canònic, no de Teologia (tot i que el primer es basa en la segona).

Si volen — volem — “coherencia en la comprensión teológica del ministerio sacerdotal“, primer cal una “coherencia en la comprensión teológica” del que és el catolicisme en general i l’Església (i els sagraments) en particular.

El panorama informatiu eclesiàstic

De tant en tant (o sovint) poso notícies al Facebook (i aquí al blog) relacionades amb coses que passen a l’Església. Evidentment, si poso aquestes notícies és perquè hi ha algú que les publica. I de la mateixa manera que cada diari té les seves tendències (eufemísticament anomenades “línia editorial”), els qui publiquen notícies de l’Església també tenen la seva “línia editorial”, i em sembla que es preocupen molt menys d’amagar el “plumero”. Cosa que no és necessàriament dolenta, dins d’uns límits.

Una web que a Catalunya té molt mala fama (per la majoria) és Germinans Germinabit. D’alguna manera, trenquen una línia vermella que sembla ser acceptada tàcitament: no fer crítiques, i menys personals. Hi ha mitjans que es “limiten” a lloar persones, institucions, iniciatives, callant allò que no els agrada o que no és de la seva tendència, o a criticar-ho veladament. Els de Germinans, si alguna cosa no els agrada, ho diuen. I si consideren que tal o qual persona fa coses incorrectes, ho diuen. No amagen ni les seves fílies ni les seves fòbies.

Vull dir, amb això, que m’agrada Germinans? No, tot i que els llegeixo cada dia. Gràcies a ells me n’entero de bastantes coses. Si no m’agraden és perquè són un mitjà informatiu político-religiós. I a vegades em pregunto què pesa més, si la política o la religió. Almenys no se n’amaguen. Del tot a favor de la unitat d’Espanya i contra qualsevol forma de “nacionalisme” català. A vegades tinc la sensació que ja han donat per perduda l’evangelització als “autòctons” i que se centren en la immigració (si és castellanoparlant, evidentment), però això ja és una sospita personal meva.

Una altra web que visito diàriament és Infocatólica. No em consta que tingui tan mala fama a Catalunya, potser perquè, a diferència de Germinans, no han concentrat les seves crítiques a les diòcesis catalanes en general i a l’arquebisbat de Barcelona en particular. Tot i que no en fan tanta bandera com els de Germinans, ells també tenen la seva tendència política en favor de la unitat d’Espanya. Clar, són un mitjà “nacional”.

Hi ha també Adelante la Fe, que de tant en tant es dedica a tirar floretes al “Caudillo” (i a Blas Piñar). Tenen una espècie de “partnership” amb Rorate Coeli, una web en anglès, que també segueixo, i de la qual no recordo haver llegit cap article parlant de polítics, dictadors, etc.

I ja que parlem de Rorate, passem a citar els mitjans en anglès que acostumo a llegir. Rorate és un que m’agrada molt. Church Militant també són molt bons, i de fet en sóc subscriptor premium (és a dir, deu dòlars al mes). I, last but not least, tenim Novus Ordo Watch, que tot i ser els més “radicals” (són sedevacantistes!), també acostumen a ser els més “catxondos”, amb l’humor més afilat.

Algú podria dir que sóc monotemàtic, en el sentit que tots aquests mitjans són “conservadors”. En part, sí. Però per altra banda, si els poséssim en una sala junts segur que acabarien a “matar”: perquè Church Militant no és “lefebvrista”, Rorate sí ho és (a indignació de Church Militant) i Novus Ordo és, com ja hem dit, sedevacantista — als de Church Militant els consideraria uns “blandengues” Novus Ordo, modernistes, i als de Rorate Coeli “semi-tradicionalistes”, sedevacantistes a la pràctica però no a la teoria. Segons els de Church Militant, el sedevacantisme tindria el seu origen en l’infern…

Un apunt per acabar, i que crec molt important, sobre Germinans Germinabit. El seu àmbit informatiu és bàsicament català, a diferència d’Infocatólica. Tenen tot el dret de tenir les seves idees polítiques i fer-ne bandera, sens dubte. Quina influència té això, però, en el seu missatge religiós i la denúncia que sovint fant de coses que consideren abusos? Doncs al meu entendre, una influència negativa. M’explico.

Si jo faig bandera, al mateix temps, d’una opció religiosa i una de política, és difícil que pugui fer arribar el meu missatge a qui només comparteix una de les dues opcions. D’alguna manera, estic lligant l’una amb l’altra. Estic força convençut que si Germinans “passés” de temes polítics (relacionats amb el nacionalisme/independentisme), el seu missatge podria calar molt més. Perquè estan fent molt fàcil l’associació que el “conservadorisme” catòlic és cosa dels “nacionalistes espanyols”, i que si ets “nacionalista català”, llavors has de ser “progre” en qüestions religioses. I no té per què ser així. Només cal que llegiu el meu blog, per exemple.

I és una llàstima, perquè mentre sí hi ha vincles entre certes “opcions” polítiques i la moral catòlica (com ara l’avortament, per exemple), no veig per què, si vull ser un bon catòlic (almenys segons ho entén Germinans), he de ser anti-independentista. M’explico, oi?

Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.

Reforma o ruptura (IV i V)

IV

Ens queda ja l’última pregunta per respondre: sobre si és desitjable un retorn al missal tridentí. Però aquí també necessito respondre abans una altra pregunta. Ja hem vist que l’autor respon que no, que no és desitjable, a més d’argumentar que, almenys segons ell, no és factible. Ell és partidari del que es coneix com a “reforma de la reforma”, és a dir, reformar el missal de Pau VI. Faré alguns comentaris sobre aquesta teoria, que m’ajudaran a respondre — ja d’una vegada — la pregunta original.

A

A primer cop d’ull, pot semblar atractiva aquesta idea de “reforma de la reforma”, de retocar una mica (o no tan una mica) el missal de Pau VI. Sense entrar a detallar en què consisteix aquesta “reforma de la reforma” (punt important), algun comentari al respecte:

[F]ar from it being, as its proponents ceaselessly claim, easier to foist on a parish than the Traditional Mass, it is harder. The argument is simple: if a priest gets rid of the Altar girls, moves the Altar round to celebrate facing East, and introduces some Latin, in the typical parish Novus Ordo, he will create a civil war in the parish which he will almost certainly lose. If he introduces a Traditional Mass in a new time-slot, he may blot his copy-book with a hostile Dean and Bishop, but he will very probably get away with it in the short and medium term. (In the long term, of course, he may be moved.) This has been confirmed over and over again.

Convindria recordar, aquí, els quatre tipus de feligresos que vam veure a la tercera part. Òbviament, una “reforma de la reforma” alienaria el grup (a), que vol canvis constantment — i no precisament en la línia de Trento —, el grup (b) quedaria insatisfet, com potser també el grup (c) tot i que en un altre motiu, i el grup (d) quedaria satisfet. Com es pot veure, mai plou a gust de tothom.

I fixem-nos que encara no hem detallat en què consisteix aquesta “reforma de la reforma”. En celebrar “ad orientem”, com recomanava fa cosa d’un any el cardenal Robert Sarah? En recitar parts de la missa en llatí? En recuperar l’ofertori del missal tridentí? En recitar el canon en llatí i en veu baixa? Potser fins i tot en recuperar les pregàries lleonines? Cadascú tindrà la seva opinió, la qual cosa no farà més que augmentar el “caos litúrgic” existent: “aviam com fan la missa en aquesta parròquia”. M’explico, oi?

B

Però no es tracta tan sols de motius pràctics, que en el fons són els menys importants. Hi ha motius de fons que desaconsellen aquesta “reforma de la reforma”. Uns són de caràcter litúrgic. Cito un altre cop de la mateixa font:

The problem is that the Novus Ordo has its own ethos, rationale and spirituality. It encapsulates its own distinct understanding of what liturgical participation is. It is to promote this kind of participation that its various texts and ceremonies have been done as they are. If you put it in Latin, ad orientem, and especially if you start having things not currently allowed, like the silent Canon, then you undermine the kind of participation for which the Novus Ordo was designed.

No és aquesta l’única diferència fonamental, essencial, entre els dos ritus, però millor anem pas a pas. El tema de la participació va ser un dels portagonistes en el Vaticà II, en el seu document sobre litúrgia: Sacrosanctum Concilium. No cal ara entrar en detalls — qui els vulgui, que llegeixi el document.

La qüestió és que es volia que els ritus dels sagraments fossin “comprensibles”, perquè el poble hi pugués “participar”. Una participació que s’ha entès en el sentit de “fer coses”: ara ens aixequem, ara seiem (la missa com un “tiovivo”), ara responem al que diu el mossèn, ara una persona va i llegeix una lectura, etc. I pel que fa a la comprensibilitat dels sagraments, la cosa era fàcil: fora el llatí, i tot (bé, tot no, quasi tot) en veu alta.

Problema: que aquestes idees estan basades en un error: que la comunicació és només verbal. I ja fa temps que sabem que molta part de la comunicació és no verbal. Cosa que sembla que ignoraven els creadors del Novus Ordo. Em temo que no era l’única.

Segons l’autor que cito, i estic d’acord amb ell en aquest punt, una “reforma de la reforma” fallarà perquè serà introduir elements pensants des d’un concepte de participació a un ritus que està pensat des d’un concepte diametralment diferent de participació. Ja se sap què passa quan es barregen l’aigua i l’oli.

C

I tampoc no es tracta tan sols de motius litúrgics. Hi ha també motius dogmàtics, teològics, doctrinals. El mateix autor (del llibre, pg 297) cita Benet XVI:

It is only against this background of the effective denial of the authority of Trent, that the bitterness of the struggle against allowing the celebration of Mass according to the 1962 Missal, after the liturgical reform, can be understood.

Sense cap mena de dubte. Però em pregunto si la persona que va escriure aquestes línies (que, per cert, malgrat Summorum Pontificum, no va celebrai mai en públic segons el missal de 1962) era (o és) conscient de tot el que impliquen. Segueix dient el futur Benet XVI (sobre la celebració segons el missal de 1962):

The possibility of so celebrating constitutes the strongest, and thus (for them) the most intolerable contradiction of the opinion of those who believe that the faith in the Eucharist formulated by Trent has lost its value.

“Curiosament”, aquests que pensen que la fe en l’Eucaristia formulada pel Concili de Trento ha perdut el seu valor no posen cap objecció al Novus Ordo. Serà, potser, que pensen que celebrar amb el missal de Pau VI no suposa cap mena de contradicció amb la seva opinió? Serà, potser, que tenen raó?

Clar que això ja ho van dir un parell de cardenals, Alfredo Ottaviani i Antonio Bacci, a finals dels anys seixanta, i els hi van dir de tot — encara ara els hi diuen de tot. “Curiosament”, els primers a rebutjar el Novus Ordo o a manifestar-hi certes reserves (i no ho dic per ells dos) ho van fer per motius… doctrinals.

V

Ja només em queda respondre la pregunta: sóc de l’opinió que cal un “wholesale return to the Old Rite“?

Deia al principi d’aquesta sèrie de posts que, des d’aquell dia que em van parlar (sense citar-ne el nom) de Summorum Pontificum “he pogut aprendre, llegir, madurar i reflexionar”. I arran del que he après, llegit, madurat i reflexionat, penso que sí, que efectivament cal tornar al “Ritus Antic”.

En aquest punt m’agradaria reproduir unes paraules de l’autor del llibre (pg 307) que m’ha servit d'”excusa” per escriure aquests posts:

[P]resent liturgical practice has in fact reinforced a good deal of the anti-God initiatives and false teaching about community. In this way the liturgy itself has exemplified and deepened modern trends that in my view are destructive, not merely of liturgy, but of the Catholic world view itself.

El missal de Pau VI està concebut i dissenyat des d’unes coordenades teològiques, des d’un “univers” diametralment diferent i fins i tot oposat a l’herència que Sant Pius V va recollir i cristal·litzar en el missal promulgat per la seva butlla Quo Primum Tempore, i que alguns dels seus successors han anat retocant i polint al llarg del temps. No és en va que el missal tridentí s’hagi convertit en una bèstia negra pels més ferms partidaris del Vaticà II.

Una reforma de la reforma seria com aplicar tirites i iode a una ferida que està causant una necrosi. El que cal és amputar el membre necrosat, i substituir-lo per un de sa. Se m’objectarà que és difícil, i ho és. Que caldrà temps, i en caldrà. Però crec que arribarà. Al cap i a la fi, les parròquies on se celebra el Novus Ordo es van esllanguint, mentre que els adherents als ritus tridentints van creixent, ni que sigui a poc a poc.

No es tracta de tenir un missal que ens “agradi”, que ens sigui “familiar”, en el qual hi puguem “fer coses”, com ara llegir les lectures o les pregàries dels fidels, portar ofrenes a l’altar, etc. Es tracta d’un missal que respongui a l’autèntica fe de l’Església.

Lex orandi, lex credendi. No es pot canviar l’una sense que automàticament canviï l’altra.

Reforma o ruptura (III)

III

Dèiem que l’autor es feia dues preguntes: una, sobre si era desitjable retornar al ritus tridentí; l’altra, sobre si era factible fer-ho. També hem dit que, a les dues preguntes, l’autor respon amb un “no” — ell opta per una “reforma de la reforma”.

Contra el que podria semblar lògic, jo prefereixo començar per respondre la segona pregunta, i després passar a la primera.

A

Al cap de poc d’haver donat les seves respostes, l’autor fa una sèrie de reflexions que em sonen una mica a modernisme (pàgina 305):

The Old Rite is no longer central to the mentality of most practicing Catholics today; and in fact, when most contemporary Catholics actually attend an Old Rite Mass for the first time, it appears strange and foreign to them. … the Church has to live in the particular historical epoch in which she finds herself.

Que quan un va, per primer cop, a una missa tridentina li sembli estranya, és la cosa més normal del món, i l’únic que significa és que el missal “tridentí” i el de Pau VI estan a una distància còsmica. I com que ja fa 50 anys del Novus Ordo, costa trobar gent que hagi conegut, personalment de petit, de jove, el “Ritus Antic”. I sí, és cert també el que afirma l’autor una mica després de la cita: que a Amèrica del Nord (i podríem dir el mateix a Europa) no hi ha un desig generalitzat de tornar al ritus tridentí.

Cert, com també és cert que cada cop més gent abandona la fe, que les esglésies es buiden i només queden “iaios”, que s’han hagut de tancar i unificar seminaris, i que els religiosos encara estan “pitjor”.

Convindria fer una mica de memòria sobre com es va implantar el Novus Ordo: per la tècnica del “mando y ordeno“. No, no hi havia cap desig generalitzat, l’any 1965, d’abandonar el missal tridentí — almenys entre els laics, i caldria veure si entre els clergues.

Un últim comentari: que l’Església ha de viure en l’època històrica en què es troba és una “perogrullada”. Però això, senyors meus, no vol dir rendir-s’hi. No vol dir sucumbir a la dictadura del Zeitgeist, com deia Benet XVI fa poc. I els sagraments i els seus ritus no han d’estar sotmesos als vaivens dels gustos i capricis de l’època.

B

There are those who will say that the question of what people want is not the point and that priests ought to have the courage to provide the people with “real Catholic worship”. People who talk this way have no sense of the realities of parish life.

Si els sacerdots no tenen el deure de donar al poble “autèntic culte Catòlic”, em pot explicar algú què cony els hi han de donar? Culte protestant? Culte ateu? I en contra del que aquest bon home es pensa, coneixem abastament les “realitats de la vida parroquial”: un zoo, que és allò en què s’ha convertit l’Església. D’alguna manera, ell mateix ho admet quan enumera, a la pàgina 306, als quatre tipus (per dir-ho d’alguna manera) de feligresos: (a) els que volen una dieta constant de canvi; (b) els que volen el ritus tridentí; (c) aquells pel qual el més important és la comunitat; i (d) els “moderats” (reforma de la reforma?)

Segons l’autor, seria injust que per satisfer el grup (b) s’alienessin els grups (a), (c) i (d). Alguns comentaris: pel que fa al grup (a), cap problema si se’n van. Quan hagin après i entès de què van els sagraments, el culte i la litúrgia, benvinguts seran de nou. Per dir-ho amb una metàfora: no renunciarem a la nostra identitat catòlica simplement per no ferir la sensibilitat dels nostres “germans separats”. M’explico, oi?

Pel que fa el grup (c), em sembla que tampoc han entès de què va tot plegat. El culte diví no és un acte d’auto-satisfacció grupal o comunitària. El culte diví és això: culte a Déu. No a la comunitat. És un punt molt important a tenir en compte, però desgraciadament molt abandonat. Coses que passen després de 50 anys de Novus Ordo… I el grup (d), amb temps i paciència se’ls podria portar al grup (b).

C

Amb això no estic dient, però, que tornar al ritus tridentí sigui bufar i fer ampolles. Ni molt menys. En la situació actual, cap bisbe està en la posició de fer-ho, perquè se li rebelarien els seus sacerdots, seria la riota de la immensa majoria de la resta de bisbes, i des de la Santa Seu el desautoritzarien — començant pel papa actual.

Però què passaria si aquestes ordres no vinguessin d’un bisbe aïllat (o d’una colla de bisbes), sinó directament des de Roma? Primer caldria canviar molt de personal de les congregacions romanes. Després, caldria disciplinar els bisbes, i canviar-ne molts. Pel que fa als sacerdots… amb els de més edat, ni comptar-hi. Amb els més joves, potser s’hi podria fer alguna cosa. I “last but not least“, el poble fidel, crec que ho podrien entendre. Caldrien bones catequesis, paciència, explicar-los què té de dolent el Novus Ordo i el per què del ritus tridentí. Costaria molt, perquè és remar contra corrent, perquè 50 anys de Novus Ordo no han passat en va, i costa renunciar a un ritus en què nosaltres som pràcticament els protagonistes (mossens inclosos), tornar al llatí, etc. Però estic convençut que amb temps, paciència i molta catequesi, es podria fer.

I deixo pel final la primera pregunta: sobre si cal tornar al ritus tridentí.

Reforma o ruptura (II)

II

A

Fins l’any 1570, a Occident no hi havia hagut un sol missal, únic, per a dir missa. Hi havia diferents missals segons la regió i també segons la família religiosa a la qual es pertanyia. Al segle XVI, però, té lloc la revolució protestant. El Concili de Trento no es va veure amb temps per a uniformitzar el culte catòlic occidental, encarregant aquesta tasca a la Santa Seu. Va ser Sant Pius V qui, al juliol de 1570, va promulgar la butlla Quo Primum Tempore, en la qual (per dir-ho en termes informàtics) s’estandaritzava el missal a l’Església de ritus llatí. De totes maneres, els missals amb, almenys, dos segles d’antiguitat no eren suprimits. Aquell missal no era una invenció personal del papa, sinó que era el resultat d’aplicar algunes esmenes al missal que ja es feia servir a la cúria romana.

A la butlla Quo Primum li van seguir algunes altres, com ara la Cum Sanctissimum de Climent VIII i la Si Quid Est d’Urbà VIII, en què es feien alguns canvis més al missal. Genèricament, el nom de “missal tridentí” s’aplica igualment a tots ells, ja que és el fruit del que va promulgar Sant Pius V per encàrrec del Concili de Trento. Tots aquests missals tenen, publicada en primer lloc, la butlla Quo Primum, fins a arribar al missal de Joan XXIII, de 1962, l’últim que la incorporarà.

Vull dir, amb això, que fer canvis al missal no és, en principi, res dolent. El que pot ser dolent és, en tot cas, la naturalesa del canvi: la motivació, el contingut, etc.

B

Al segle XIX apareix, a França, Prosper Guéranger, restaurador de la vida monàstica a França després de la Revolució Francesa. A més, va ser dels primers a usar el missal romà a França, en una època en què encara s’empraven textos galicans. Se’l considera el pare (o l’avi) del moviment litúrgic, un corrent entre estudiosos de la litúrgia per tal, entre d’altres coses, que les riqueses de la litúrgia arribessin al poble fidel. Al principi tot va anar més o menys bé, i papes com ara Sant Pius X van lloar el moviment litúrgic.

Amb el temps, les coses es van anar torçant. Al principi es tractava d’elevar el poble al nivell de la litúrgia, escrivint llibres sobre la missa i comentaris sobre l’any litúrgic. Clar que tals obres només les llegia una minoria de catòlics — i siguem sincers: avui en dia passa tres quarts del mateix. Llavors, a alguns se’ls va acudir d’actuar directament sobre la litúrgia per a fer-la més “accessible” als fidels. Se’ls va animar a cantar, per exemple, el Kyrie, el Gloria, etc. Després es van publicar missals per a la gent, perquè pugués seguir els textos de la missa, amb traduccions (perquè, of course, la missa seguia sent en llatí). Fins i tot proposaven la “missa dialogada”, en què la gent contestés com es fa avui en dia, ja que fins llavors només l’escolanet contestava.

Fixem-nos que tot això se centra, gairebé exclusivament, en els textos. Es tracta, doncs, que la gent entengui la missa entenent els textos. Es critica que els fidels siguin tan sols “espectadors”. I aquí és quan es comencen a torçar les coses, perquè es cau en el parany de devaluar la litúrgia, a part de centrar-se només en un aspecte de la litúrgia: els textos.

I amb això tenim experiments com ara celebrar la missa de cara al poble (us sona?), de recitar en veu alta les parts de la missa que eren en veu baixa (com ara el canon), d’anar introduint llengua vernàcula en lloc del llatí, simplificar els textos, etc. I, mentrestant, anar eliminant conceptes “indesitjables”, com ara el pecat, la penitència, etc.

Coses, moltes d’aquestes, aprovades pel Vaticà II (o pel mateix concili o durant el post-concili).

C

Afirma l’autor (pàgina 304):

A full-scale return to the rite of 1962 … would fail because such a return would only re-create the situation that many found so inadequate in the middle decades of the last century. … even the developments that are clearly necessary would be difficult to make.

L’autor, però, es cuida molt bé de donar exemples d’aquesta “situació inadequada”, o explicar per què era inadequada. Com que sóc una mica malpensat, em sembla que ja sé per on va. Més complicat és això dels “desenvolupaments” que són “clarament necessaris” — as usual, sense citar-ne exemples—, perquè al final pot ser que acabi arribant allà on diu que no vol arribar.

I amb això, d’alguna manera, hem explicat el per què de la resposta de l’autor a una de les dues preguntes que ens plantejàvem al principi: si és desitjable tornar al ritus “tridentí”. Segons ell no, perquè tornaríem a una situació “that many found so inadequate“. Si no és desitjable, doncs, tampoc cal preguntar-se si és factible. Tot i això, però, en parlarem, perquè hi ha coses interessants a dir al respecte.

"fool with a pen..."

...the one thing more dangerous than a fool.

La Torre de les Hores

Som el fruit del passat

miquelcolomer

de matinada

Out of time

Som el fruit del passat

Rostrum

Politikk og Kultur